Connexions des de #Badalona

Tenia un bloc latent, que és una mica com dir un bloc pendent a mesvilaweb. Recordo que l’any 2005 vaig obrir-me un compte en l’aleshores novedós servei del mitjà català. A les portes del viatge que preparava amb la Laura Garcia pel continent nordemericà -i que durant 5 mesos ens va portar de Chicago a Ushuaia- dubtava entre blogger i mesvilaweb. Va guanyar blogger i així va néixer  cincmesos.blogspot.com: devien ser les majors opcions d’adaptació en el disseny, en la incorporació de widgets, la netedat de la url… Tanmateix, el cas és que jo ja havia contractat el servei a mesvilaweb i allà va quedar aquell bloc sense estrenar, en els llimbs immaculats d’algun servidor. Gat gris, s’havia de dir el bloc, com el gat, en Marlowe, que teníem aleshores. Un temps després, vaig estrenar Àlbum de retalls, també a blogger, i vaig anar fent fins avui, que he decidit recuperar el vell compte i estrenar l’Àlbum de retalls a mesvilaweb, avui un servei molt més complet del que era fa uns pocs anys. Estic content i confiat, perquè em sembla que aquesta és, naturalment, bé que hagi trigat tres anys a fer el pas, una llar digital molt més hospitalària. 

Tinc un problema amb la Nicole Kidman, i em consta que no sóc l’únic. Tots els afeccionats al cinema ens permetem tenir actors i actrius als quals els ho perdonem tot, i actors o actrius als quals no els en passem ni una. Això darrer em passa amb la Kidman. No és només la seva gèlida mirada… és la seriositat amb la qual es pren a ella mateixa, aquell posat d’orgullosa trascendència, la repel·lència de la ‘primera de la classe’ amb la qual puntualitza les seves frases. En la seva darrera producció, a més, hi presenta una cara que sembla sortida d’una convenció de trekies, i per la qual caldria demanar explicacions al seu cirugià plàstic. 

Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors ‘revistes locals’ del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l’Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d’obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d’obres a la ciutat, de l’inquietant augment dels negocis ‘new age’, etc. Les històries d’Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d’Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d’un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.

Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l’editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l’argument del volum ha inspirat l’últim film d’èxit a Hollywood o la darrera ‘delicatessen’ del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l’any o de la dècada. Sóc dels que s’hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d’‘Un mal propi del país’, el llibre de l’escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m’ha vingut al cap una d’aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l’11-S en clau d’humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. ‘Un mal propi del país’ és víctima d’aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir ‘Un mal propi del país’ a un titular. Kalfus s’arma d’un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L’autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l’atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l’autor declina tancar el cercle. ‘Un mal propi del país’ novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.

Rera un inofensiu ‘I got the rockin pneumonia and the boogie boogie flu’, l’imarscicle clàssic de Nova Orleans, s’ha amagat durant molts dies la meva estada a Can Ruti. Les persones que segueixen el meu ‘microblog’ (twitter) o que són contactes del meu Facebook van poder llegir l’enigmàtic missatge durant una bona colla de dies. Una pneumònia amb vessament pleural inclòs, acompanyada d’altres complicacions, m’ha tingut ingressat durant prop de dues setmanes. Des de fa uns pocs dies sóc, de nou, a casa els pares, per encarar una recuperació que s’endevina llarga, i que, en els primers dies demana repòs absolut. Tot ha quedat en un ensurt. I de l’ensurt, el compromís personal de reduir una mica el ritme de vida, la voluntat d’escoltar una mica més les senyals del meu cos. I una pila de llibres per anar devorant en les pròximes setmanes. Amb el viatge a Texas anul·lat per prescripció mèdica espero de la literatura tots els nous paisatges que es puguin encabir en una pàgina. I no cal dir que, per sort, són inacabables.

L’excés de consum és pràcticament una religió americana. Amb aquesta frase tan provocativa comença ‘How to live with just 100 things’ (Com viure només amb 100 coses), l’article que la revista Time publicava fa un parell de setmanes, signat per Lisa McLaughlin. No és aquell clàssic article llegit tantes vegades. Vegeu: americans grassos i amb camises hawaianes, obsessionats amb l’acumulació en les seves formes més excèntriques. L’article, ben al contrari, mostra l’altra Amèrica, tan real com la dels ‘white trash’, i en canvi tan oblidada per una Europa indolentment segura d’ella mateixa. És l’Amèrica transformadora, incisiva, activista. Si el consum és una religió… l’autora ens presenta la reforma, els singulars Martí Luter i Calví de la societat de consum, la gent que opta per desprendre’s de coses i limitar no tant sols la compra, sinó la possessió. Es pot viure només amb 100 coses? [CONTINUEU LLEGINT L’ARTICLE A SOSTENIBLE]

PUBLICAT EL 2 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

PUBLICAT EL 30 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

PUBLICAT EL 29 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

És una d’aquelles obres de teatre de l’anomenat circuït independent, que és cert que és un circuït, però que no és exactament independent. Bé, si ‘independent’ és fer obres en sales petites, és independent, si. Això, tanmateix, no la fa especialment experimental ni transgressora. Ni més ni menys, en tot cas, que obres estrenades al Lliure o el TNC. ‘El lleig’ és una d’aquelles obres mimades pels mitjans, que la situen, clarament, dins del focus de l’atenció. Hi deu ajudar comptar amb actors i directors amb un peu a la televisió, com, en aquest cas, el reivindicable Oriol Grau.
Juan Carlos Matel estrena en català al Nou Tantarantana l’obra de Marius von Mayenburg. Matel i Von Mayenburg ens proposen una reeixida farsa al voltant de la bellesa física, les seves capritxoses servituds i les seves indefugibles trampes. Se’m va fer un pèl llarga (cosa curiosa perquè l’obra dura una hora!), però hi ha un diàleg final impagable amb un ‘m’estimo!’ exclamat per un dels personatges que és una de les millors línies escoltades en molt de temps al teatre.

PUBLICAT EL 27 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

… decidíssim posar-nos d’acord? M’ho diu en Josep Maria Massot, amb un posat que, si no sabés qui és, potser podria confondre amb superficial murrieria. En Massot, arquitecte en cap de l’Ajuntament de Badalona, parla de la proverbial incapaciat de la ciutat on visc per abordar, de forma consensuada i il·lusionada projectes de pes, projectes de veritable empenta ciutadana. I no hi ha superficial murrieria, en les seves paraules, sinó un cansament quasi còsmic, ben salvat, això si, per una ironia escapista. Jo li dic: ni que fos posar-nos d’acord a canviar de temes per un any, jo potser ja firmaria! Però en Massot fa que no amb el cap, tot rient. ¿Saps amb quants temes podriem barallar-nos encara?, m’espeta. Potser si. Parlàvem de la presentació d’El més vell dels desitjos: el port de Badalona (Nautilus), el llibre escrit per Andreu Mas i que a mi em va tocar presentar, fa uns pocs dies, a l’Espai Betúlia, enmig d’una inèdita expectació política a la ciutat. El llibre és interessant i conté molta informació nova. L’Andreu escriu molt bé i sap moltes coses. És una bona combinació, aquesta. Però resulta que les tres persones que erem a la taula cadascuna tenia una idea de com havia de ser el port de Badalona. Potser en aquella sala plena de gom a gom haguéssin sortit fins a setanta o vuitanta ports diferents… però cap dels presents era capaç de mostrar-se entusiasmat amb el port present, plausible, real. I si durant un any decidíssim posar-nos d’acord?

A la pàgina 12 de l’Avui hi ha un article sobre la pressió internacional contra el dictador de Zimbàbue, Robert Mugabe. El periodista responsable de la peça, amagat sota un inconcret ‘redacció’, cita amb encert les paraules de Paddy Ashdown, exalt representant de l’ONU i de la UE a Bòsnia i Hercegovina. L’Ashdown parla del ‘silenci ensordidor’ del president sudafricà Thabo Mbeki. Silenci ensordidor… L’expressió m’ha acompanyat tot el dia i ara, a pocs minuts del final del dia, no em puc resistir a consignar-la. Hi ha silencis que clamen al cel, que són ensordidors, doncs, perquè sigui per indiferència o per mala fe confonen i ens enteranyinen les oïdes, com fa el soroll. I hi ha soroll, que és clar i lúcid, com el silenci.

PUBLICAT EL 21 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

Susan Sarandon, Max Von Sydow, Christopher Plummer i Gabriel Byrne. No caldria dir res més. Aritmètica Emocional és, principalment, una pel·lícula d’actors. I com això funciona a la perfecció. Vet aquí una festa de la interpretació i la complicitat. El director, Paolo Barzman, prèn de referència la novel·la del canadenc Matt Cohen i ens ofereix una reflexió sobre els estralls de la guerra, l’ombra del dolor en el cor de les víctimes, tants anys després. ‘Em preguntes si crec en Déu i jo et pregunto, Déu creu en nosaltres?’. Una cita que brilla rotunda al principi del metratge i que només resumeix en part la tesi del film. No convida a l’ateisme, el guió. La perplexitat de l’horror dóna pas a un desenllaç crepuscular subtilment feliç. El final, però, no acaba de convèncer: no per dolç, sinó per esquemàtic.