Mails per a Hipàtia

Hi ha dues coses que em preocupen profundament d’aquest període polític que vivim. I són dues cares de la mateixa moneda. Una és la voluntat de supressió de la dissidència -si no penses com pensen els dirigents del partit que teòricament et representa prefereixen desqualificar-te que mirar què dius i per quin motiu. L’altra és la virulència de les posicions i l’afany d’encasellar-te amb els uns o amb els altres, vulgues tu o no. Sembla que estiguem obligats a pensar com pensa Mas, com pensa Montilla, com pensa Saura o com pensa Carod. I que no puguem pensar per nosaltres mateixos. Contra això m’alce.

En els comentaris al post anterior hi ha un exemple perfecte que vull rebatre. Pere B. hi diu que jo ja fa temps que em vaig posicionar “obertament a favor de que Mas fos el president de la Generalitat”. Quan he fet jo això? No ho contesta. On? Tampoc. Com? Encara menys. Mira que escric coses, al cap del dia i seria fàcil posar una cita però no. No n’hi ha cap. El seu argument, i algun altre posterior als comentaris, es basa en intuir o insinuar que si he criticat el pacte tripartit II vol dir de forma automàtica que estic a favor que siga president Mas. O siga que no puc criticar allò que crec que han fet malament “els meus”. És això?

El que he dit, i defense, és que tal i com Esquerra i el PSC han pactat aquest govern jo, personalment, considere que hi ha una greu ofensa a l’electorat. Ofensa que fa que aquest pacte siga aberrant en termes polítics. Evidentment hi ha gent d’esquerres, la majoria segurament, que està feliç amb aquest govern però també som uns quants els d’esquerres com jo que considerem que això no es pot fer d’aquesta manera. I que pensem que tenim el dret a criticar-ho, o fins i tot l’obligació de criticar-ho.

I les crítiques, aquestes crítiques, no converteixen automàticament en convergents persones com jo que en públic, com a mínim fins el dia que hem fet la crítica, érem percebuts malgrat la nostra independència com a “pròxims” a les opcions de les esquerres. Això és massa fàcil, massa elemental. Fa anys que defense que ens cal una visió complexa de la política i no em pense plegar ara davant un argument tan prim i poc seriós.

Amb els resultats electorals a la mà crec, sincerament, que només hi havia dues opcions possibles de govern: o deixar que Mas governara en solitari o refer el tripartit. He dit refer el tripartit, sí. No hi havia, ni hi ha, cap opció al pacte CiU-ERC i per tant no val la pena ni parlar-ne, com jo vaig fer fa tres anys. I es va veure de forma ràpida que tampoc no hi havia cap opció pel pacte CiU-PSC. En aquest context, i dit tot això, és obvi que era i de fet ha estat més fàcil refer el tripartit. Jo això ho trobe lògic. Perquè per a mi allò que és greu no és que s’haja refet el tripartit. El que per a mi és greu és la manera en la qual s’ha fet. Que és tota una altra cosa.

Específicament: és molt greu en termes de credibilitat democràtica que ERC i PSC repetiren durant la campanya una vegada i una altra que tenien les mans lliures per a pactar amb els uns o amb els altres, o que hagen dit, com va dir el president Montilla, que no refarien el tripartit i que després hagen pactat un govern de forma apressada en tres dies, sense ni escoltar “als altres” i sense negociar res més entre ells que el fet que es donaran suport per a ser al govern i per a impedir que CiU hi siga.

En política les formes són molt importants. I és indiscutible que la decisió de formar aquest govern es va prendre sense pactar ni el programa, ni el funcionament, ni el repartiment de responsabilitats, ni res de res -entre altres coses perquè materialment no van tenir temps. Es va pactar precipitadament, d’una forma que em fa creure que la voluntat de fer aquest pacte venia clarament de molt abans i contradeia el que m’havien dit, com a elector que sóc, en campanya dos dels tres partits integrants del govern. Contra Iniciativa, en canvi, jo no tinc res a dir. Ben al contrari: alabe la seua coherència.

A mi em semblaria bé el govern actual si aquest govern s’haguera format després de negociar intensament i de forma seriosa amb els uns i els altres i si hagueren arribat a la conclusió racional que era el millor. O també em semblaria perfecte aquest govern si en campanya m’hagueren dit ERC i PSC que es presentaven per separat però que el vot anava de fet a una mateixa coalició i a un projecte concret de govern. Però no és això el que ha passat. I d’això, exactament d’això, és del que em queixe i discrepe.

Insistisc: crec, sincerament, que en política no val tot. I que no és correcte demanar el vot per a un partit tot afirmant que igual pots governar amb els uns com amb els altres (Carod m’ho diu en persona en aquesta entrevista de VilaWeb TV) si saps que això no és veritat. Si ho fas només per a guanyar la posició, que dirien en bàsquet, i per a esgarrapar uns quants vots. No dic que quan Carod m’ho diu estiguera mentint. Jo això no ho puc saber. Només dic que en campanya Esquerra i el PSC van dir de forma repetida que estaven oberts a la possibilitat de qualsevol govern i fins i tot Montilla va descartar repetir el tripartit (Ací hi ha la notícia de VilaWeb al respecte). I dic que precisament perquè em va dir això ara reclame que m’expliquen bé com és que es pren la decisió de formar govern amb els uns i no amb els altres d’una forma tan precipitada, amb tant poc temps i sense cap tipus de negociació política prèvia. I, més greu encara, sense ni escoltar els arguments i les propostes dels altres.

Dit això ja ho entenc que és molt més còmode acusar de convergent a qualsevol que intente dir alguna cosa que no siga una aclamació de la decisió presa -jo mateix. I per tant no perdré massa més el temps responent obvietats. Fa molts anys que escric, participe en activitats públiques i manifeste les meues idees i en el que jo crec. És pública i notòria la meua condició de pancatalanista i és pública i notòria la meua condició d’home d’esquerres i em semblaria ridícul que algú em discutira el que sóc. En aquest context he de dir que és massa fàcil, perquè ara no aplaudisc i preferisc escoltar la meua consciència, intentar desactivar la meua crítica només afirmant que he canviat sobtadament d’idees polítiques o que m’he posat, ves a saber per quin motiu, al servei d’aquests o aquells. No senyor. Simplement no estic disposat a acceptar una decisió que repugna la meua manera d’entendre la política. Precisament perquè sóc d’esquerres i estic compromés amb una manera d’entendre el món.

Dit això estic disposat a discutir fins a la mort, si cal, i amb qui siga. El que no estic disposat és a permetre que se’m manipule.

No és a “El mercader de Venècia” que Shakespeare diu allò que el diable pot citar les sagrades escriptures si això li val per a aconseguir el seu propòsit?

Últim dia del que en podríem dir el meu any natural. El calendari va passant any rere any, val a dir que amb una certa comoditat, sense impaciència. No sé com serà en uns quants anys més, potser aleshores m’angoixaré. No ara. Einstein va dir allò que el sentit comú eren els pensaments que tenim a partir dels vuitanta anys -si no recorde malament la xifra. Diguem, doncs, que encara em queda alguna que altra dosi de poc trellat que anar gastant. I això que tinc la sensació que darrerament n’he gastat unes quantes…

La ruta de conferències i xerrades m’ha portat aquesta setmana a Palma i Amposta. En tots dos llocs he acabat parlant, i ensenyant, la televisió IP. No exactament VilaWebTV sinó la televisió que podem rebre ja des de l’iTunes i el Front Row. La reacció de la gent, en tots dos llocs, ha estat anunciar que en el moment que la tinguen en casa s’hi apuntaran de cap. A Amposta Paco Escribano, que havia xerrat abans que jo, va fer veure que érem els que érem i que hi hauria una part enorme de la població que no se n’interessarà perquè són enormement passius i només pensen en deixar-se caure al sofà. Té raó. La televisió IP anirà adreçada a una part de la població, ben segurament però això no crec que serà la seua feblesa sinó la seua força. Escribano, per cert, va fer una extensa i interessant xerrada on va explicar, entre altres moltes coses, que les televisions privades espanyoles són les úniques d’Europa que no tenen cap obligació com a contrapartida de la seua llicència. Per exemple les alemanyes paguen una part de les teles públiques amb una part dels seus beneficis.

A RAC1 hi ha el programa de la vesprada del Toni Clapés. En aquest programa, excel·lent i divertidíssim, van posar fa dies una falsa entrevista amb un fals representant de la Renfe que les deia de l’alçada d’un campanar. A la redacció de VilaWeb vam rebre correus i trucades d’indignació i vam telefonar a RAC1 a veure de què anava tot allò. Ens van dir que era teatre i que la gent no ho havia entès. Han passat els dies i la bola sembla que creix. Avui he rebut set correus diferents que em recomanen, amb sana indignació, que no deixe d’escoltar aquestes declaracions “intolerables”. No sé si hi haurà manera d’aturar-ho però de vegades pense que tanta broma acabarà fent perdre el sentit de la realitat a la gent.

PD. Me n’acaba d’arribar un altre, de correu, ara amb l’explicació del que va passar, en aquest bloc dels seguidors de RAC1

A Dénia se n’ha organitzat una de bona. Un “alt comandament” militar va decidir anar-hi a menjar-se una paella i va aparcar el seu helicòpter privat a la vora del restaurant, en uns terrenys protegits. D’allà el va treure la policia, com era d’esperar, enmig de les protestes de l'”alt comandament”.

L’anècdota m’ha recordat el pitjor any de la meua vida, quan vaig fer la mili precisament en una unitat d’helicòpters. Les casualitats del sorteig van fer que em tocara una unitat que està estacionada precisament al meu poble, cosa que en un principi em va alegrar molt. Després vaig descobrir que la loteria m’havia enviat a l’infern. O a la cosa que es semblava més a l’infern sobre la terra.

No en parlaré massa que encara avui em costa dominar l’odi però sí que explicaré que era habitual que els comandaments de la base agafaren un helicòpter per a anar, per exemple, a prendre cafè a l’aerodrom de Castelló -a un bar propietat d’un conegut membre dels GAL que més tard va matar ETA. Ho feien sense rubor ni problema, pagant el contribuient. I emportant-nos-en uns quants soldadets que havíem de fer guàrdia, armats reglamentàriament, de custòdia de l’helicòpter mentre ells es prenien el seu cafetó. Després tornar a la base i au, a dormir.

Molts anys després em vaig trobar pel carrer, a València, el pitjor de tots aquells militarots, un tinent que es deia alguna-cosa-Baragaño. La pitjor persona amb la qual he hagut d’encarar-me mai. Era prop de les Torres de Quart i recorde que vaig travessar el carrer corrent i em vaig posar a insultar-lo,a llà al mig del carrer a veu en crit. Li vaig dir de tot mentre ell fugia de pressa i poques voltes en la meua vida he tingut tanta sensació de descans com quan el vaig vore fugir de mi. Durant uns quants anys després d’acabar la mili el meu malson era que em reclamaven tornar a la caserna argumentant que havia de fer uns mesos més. Ho somiava molts dies. No sé si van ser els insults al tal Baragaño o què però fa anys que ja no ho somie. Tanmateix ahir, en veure la notícia, no vaig poder evitar el record d’aquelles nits fent l’imbècil amb un CETME mentre rondava l’helicòpter d’aquell colpista que prenia cafè amb un assassí dels GAL, pagant tots nosaltres.

La nova versió anglesa d’al-Jazeera és molt interessant. Jo esperava que la nova televisió fos una mena d’altaveu del món àrab al món anglòfon. Però no. Té periodistes de tot arreu, concretament europeus, i recupera cares conegudes de la CNN o la BBC que s’han passat a la nova cadena i parlen com parlaven quan eren a la vella. Les primeres estones que l’he pogut veure m’ha sorprés la gran atenció que paren a temes de zones com l’Àfrica o l’Amèrica del Sud, amb una perspectiva que en diríem progressista. La presentació, a més, és impecable. Caldrà seguir-la de prop.

Diuen que en Lluís Foix deixa de ser el director de La Vanguardia Digital. Si és així avui seria un bon dia per a reconèixer tota la feina que ha fet.

La conec de primera mà perquè fa una pila d’anys ell em va demanar que els ajudara a tirar endavant el projecte digital del diari. Vam fer junts el disseny de com havia d’anar tot plegat, acompanyats entre altres pel Txema Alegre, un periodista simplement modèlic i una persona encara millor.

Amb en Foix vam organitzar una sonada sessió encara al vell edifici de Pelai on van assistir des del comte de Godó fins al darrer càrrec executiu de la casa, tant en l’àmbit periodístic com en el de gestió. Va ser, vist des d’ara, un pèl surrealista però he de reconèixer que parlar d’internet aquell 1995 resultava difícil d’entendre. I precisament això és el que té més mèrit del Lluís. Ell és un periodista que no necessita embrancar-se en noves aventures, ni ho necessitava llavors. El seu treball professional al llarg de dècades ha estat més que suficient. I tanmateix s’hi va posar amb tota la devoció i tota la il·lusió a Internet. Va fer molt d’esforç per a entendre el que significava aquell canvi i, de fet, ha estat el professional diguem-ne de la vella guàrdia, que de forma més decidida i sense restriccions ha abraçat la xarxa.

Amb el pas dels anys l’he vist gaudir fent blocs, apassionar-se amb qualsevol eina nova, hem discutit una vegada i una altra sobre les implicacions que té per a la nostra professió tot això. I durant anys també l’he escoltat queixar-se sorneguèrament de que no el consideràvem un “de la colla”.

Això de la colla va ser un invent, no sé de qui, que agrupava de forma més que informal periodistes internautes de la primera època, com el Lluís Reales, de la mateixa Vanguardia, la Cristina Ribas aleshores a la COM, l’Hermana i tots aquells. Ell sempre afirmava que els altres no el veiem com un d’ells, que el veiem massa gran o massa important i que sentia que no li deixàvem entrar a “la colla”.

És evident que aleshores no el veiem com un de nosaltres; era difícil que fos així tenint en compte el seu enorme currículum, segurament la diferència d’edat i sobretot les nostres deficiències. Però vist des d’avui és clar que Lluís Foix era, i és i serà, un dels notables de “la colla”.

Vinc de participar en l’acte organitzat pel Pen Club i el Col·legi de Periodistes en record de l’Anna Politkòvskaia. Això és el que he dit:

“Fa molts anys que per les redaccions dels diaris circula una frase, una miqueta tòpica però en el fons certa, segons la qual “una bona pregunta ja és mitja resposta”. La frase la va dir en el seu origen Sir Francis Bacon, fa un grapat de segles doncs, i entre nosaltres la va popularitzar encara més Raimon amb aquell famós “qui pregunta ja respon”.

És cert: preguntar bé ja és respondre. Saber quina és la pregunta que has de formular vol dir començar bé la feina. Però hi ha un pas previ, implícit en la reflexió del filòsof anglès, que molts periodistes, de forma conscient o no, tendeixen a ignorar. És saber si estàs preguntant-te a tu mateix allò que és correcte preguntar. Saber si t’interrogues tu mateix i a tu mateix amb la força, la convicció i l’agressivitat amb la qual un bon entrevistador pregunta al seu entrevistat. Això és el que Anna Politkòvskaia feia millor. L’Anna es podria haver preguntat, per exemple, “com és que els txetxens ens tenen tanta mania als russos”, o “com és que són tan patològicament violents”, o “quina és la connexió entre els txetxens i Bin Laden”. I estic segur que tot això, vaja, sé que tot això, en un moment o en un altre s’ho va preguntar. Però aquesta no era la pregunta essencial. La pregunta clau, aquella que l’Anna es va fer i que els seus col·legues majoritàriament eviten, era, és, “què estem fent, nosaltres, allà i per quin motiu?” Aquesta, la que no és senzilla i ja incomoda només de formular-la, és aquella pregunta que és ja la mitja resposta.

Sent russa com ho era, la principal de les valenties admirables d’Anna era interrogar-se sobre allò que els russos, els seus, fan al Caucas. I sobre les connexions entre això i la creixent deriva autoritària del seu país i dels seus dirigents. No és fàcil i encara menys en aquests temps. Tots tenim al cap exemples molt pròxims de diaris o televisions que de sobte i moguts per un esdeveniment impressionant obliden la seua obligació de preguntar bé i es deixen arrossegar per la massa emocionada que a la seua vegada, no sempre però massa sovint, pot ser un recurs fàcil i manipulable en el nom dels interessos del govern de torn. En aquest sentit cal dir avui i ací que l’anomenada “lluita contra el terrorisme” en qualsevol de les seues múltiples formes i colors és avui un dels arguments més senzills i barats per a ofegar la consciència crítica del periodisme.

Ahir en aquesta mateixa sala Joaquim Maria Puyal, un altre periodista de proporcions enormes, rebia el nostre homenatge, el dels seus companys de professió. I Puyal ens reclamava exercir la responsabilitat de l’ofici. Estic d’acord amb ell però he de dir, i estic segur que ell també ho pensa així, que la responsabilitat no és necessàriament fer cas del que la majoria pensa. Que en qualsevol cas mai aquesta responsabilitat no pot violentar la pròpia consciència. I que no és responsabilitat evitar les preguntes que et fan mal i deixar-se dur. D’això se’n diu covardia o indecència.

Un dia com avui mateix, fa quatre anys, les persones que avui som en aquesta taula seiem amb l’Anna en aquestes mateixes cadires per a parlar precisament de responsabilitat, per a escoltar-la sabent que ella havia assumit una responsabilitat enorme sobre el seu treball i sobre el seu país. L’Anna afirmava tenir una missió, una obligació amb la seua consciència que era la d’escriure, escriure i escriure fins que fos impossible tapar les seues paraules ni amb la mort, ni amb l’assassinat. I ho feia amb la pulsió envers la veritat que li donava haver estat capaç de superar, a base de fer-se a ella mateixa les preguntes correctes, l’ambient prefabricat pel Kremlin sobre Txetxènia i els txetxens. L’Anna es preguntava “què fam mal nosaltres” en comptes de sumar-se acríticament al cor de les lamentacions interessades i fàcils, a l’exercici senzill de dir allò que diuen que diu el poble sencer. I abans de preguntar-se què fan mal també ells.

I aleshores agafava l’avió i trepitjava els carrers i les places cercant la veritat. I escrivia, escrivia i escrivia.

Assumir tant de pes sobre les seues espatlles converteix Anna Politkóvskaia en un dels millors exemples que podrem explicar mai del que és una gran periodista. Però també del que és una gran ciutadana i del que és una patriota de veritat. Per això la van assassinar. I per això l’honorem avui i l’honorarem sempre.”

He començat el dia amb una reunió massa d’hora en una d’aquelles torres noves d’oficines que han emergit en l’àrea del fòrum. Concretament al número 2 del carrer Josep Pla. En entrar per la porta de la torre m’ha cridat l’atenció que hi havia una frase de Josep Pla escolpida sobre el metall. Es tracta d’un fragment del Quadern Gris que, ves a saber com i per quin motiu, l’han posat en castellà.

L’estupidesa és sublim. Algú devia pensar que si la torre és al carrer Pla posem-li un text de Pla, que quedarà d’allò més. Ja posats podrien haver anat a cercar un text escrit originalment en castellà i m’hauria hagut de mossegar la llengua. Però no. Ho han fet més difícil encara: han triat el Quadern Gris i l’han violentat amb una traducció totalment fora de lloc. Ni a gallinaci arriba qui haja tingut la pensada.

Sobretaula lenta de diumenge. Per la finestra veig que els núvols comencen a donar al dia l’aire del novembre que és. La llum és poca mentre prenc el cafè sense cap pressa i la música omple la casa. Bob Marley fa de Raimon i diu allò de “in this bright future you can’t forget your past”. Intente trobar on diu Montaigne que cal ser escolar d’un mateix; és un paper que recorde vagament i m’entra com una mena de son mentre regire els llibres tombat al sofà. Els diaris, escampats pel terra, parlen de coses banals. Ara diuen que reinventaran el nacionalisme. Caram. Pla solia dir que per a entendre com funciona el món i alguna gent no cal llegir cap tractat de psicologia o filosofia i que és molt millor tirar mà dels francesos: Montaigne, Pascal, Rousseau i un grapat més. Em tem que les explicacions en aquest cas són més senzilles i banals i que no cal gastar tanta lletra. O potser és que la meua mandra inventa arguments una vesprada de diumenge.

Antoni Llidó amb Salvador Allende, fa anys, abans que Pinochet els matara als dos. Avui un tribunal xilè l’ha desaforat i haurà de responsabilitzar-se de la mort de l’Antoni. Bona nit. Bona, sí.

I sat within the valley green, I sat me with my true love
My sad heart strove the two between, the old love and the new love
The old for her, the new that made me think on Ireland dearly
While soft the wind blew down the glen and shook the golden barley

‘Twas hard the woeful words to frame to break the ties that bound us
But harder still to bear the shame of foreign chains around us
And so I said, “The mountain glen I’ll seek at morning early
And join the bold united men, while soft winds shake the barley”

While sad I kissed away her tears, my fond arms round her flinging
A yeoman’s shot burst on our ears from out the wildwood ringing
A bullet pierced my true love’s side in life’s young spring so early
And on my breast in blood she died while soft winds shook the barley

But blood for blood without remorse I’ve taken at Oulart Hollow
And laid my true love’s clay cold corpse where I full soon may follow
As round her grave I wander drear, noon, night and morning early
With breaking heart when e’er I hear the wind that shakes the barley.

(Irlanda. 1798. Robert Dwyer Joyce)

(A propòsit del Mail Obert d’avui)

“Eatur quo deorum ostenta et inimicorum iniquitas uocat. Iacta alea est”
O, si fa no fa, això és el que afirmen tan Plutarc com Suetoni que va dir el Cesar. Ves a saber!

———
PD. He esborrat l’apunt que havia escrit ahir. La tensió política del país em sembla que el convertia en un text poc útil i massa manipulable, especialment tractant-se d’una simple anècdota. Deixem-ho córrer doncs. Si mai es fa possible tornar a parlar del nacionalisme sense que això semble una guerra miraré de recuperar-lo.

La meua filla gran, si tot va bé, serà una universitària l’any vinent. Així que aquesta nit, quan hem anat a la que anava a ser la darrera reunió de curs a la seua escola, era una nit d’emocions barrejades.

Ella va entrar a l’escola a P4, quan érem uns pares novells que no sabíem massa bé com anava res. Volíem que anara a la pública i ens vam trobar desconcertats en descobrir que això al nostre barri no podia ser. In extremis vam descobrir que podia anar al Costa i Llobera i vist amb la perspectiva dels anys només puc dir que va ser una gran sort.

Durant anys ens hem posat nerviosos quan (pensàvem) no els apretaven prou, per l’excés de plastilina i en general pels dubtes permanents que els pares i mares tenim sempre sobre l’educació dels nostres fills. Ho parlàvem una vegada i una altra amb els altres pares, amb molts dels quals ens hem acabat fent amics, bons amics fins i tot, també gràcies a haver-nos trobat a l’escola. Però fins i tot enmig dels moments més complicats (que els hi ha hagut) hem vist que l’equip de mestres i la gent que hi treballa, posaven els cinc sentits. Quan la classe va passar pel seu moment més complicat ells van passar hores i més hores tractant de refer-la, redibuixant els grups amb una meticulositat que recorde que em va impactar. És cert que un any et podia tocar un mestre millor que un altre, això ja passa, però sempre hi havia una consistència en el mètode de treball i un entusiasme per la feina que reconfortava, creava confiança i donava valor al treball d’aquella gent.

Allò que no ens havíem preparat per a esperar, però, és que tot això esclataria al Batxillerat com una meravella imprevista -o, millor encara, prevista per ells però no per nosaltres. Just a les portes de la universitat ella està més preparada i segura d’ella mateixa que mai no ho ha estat i l’escola hi té una bona part de culpa que no sé fer res més que agrair.

Per això aquesta nit molts pares dels qui portem anys i panys anant-hi ens hem emocionat amb els “nostres” mestres i els hem aplaudit de forma espontània, representant en els qui hi eren al menjador tots els qui han passat per les nostres vides. És difícil, per no dir impossible, retornar-los l’estimació, l’observació i els esforços que han fet al llarg d’aquests anys per entendre com creixia la nostra filla i per fer-li costat. En un món on la gent treballa les hores justes i amb desgana hem vist com a contrast una vegada i una altra l’entusiasme d’uns mestres que no han parat mai i no s’han sentit mai conformes amb el que tenien. És difícil que entenguen fins a quin punt han estat i seran sempre importants per a nosaltres com a col·lectiu, com a paisatge intel·lectual i físic, com a còmplices de vida, com a referència. No sé si ells poden apreciar com i fins a quin punt valorem la seua feina però m’agradaria pensar que ho saben i que això és el que els aporta la força necessària per a encarar cada any un curs nou amb noves cares, nous pares pesadots que dubtem de nou de tot, nous xiquets i xiquetes que s’han de fer grans.

Ens queden uns quants anys encara al Costa, fins que la menuda arribe també a les portes de la Universitat, però l’emoció que he sentit aquesta nit, que hem sentit aquesta nit, serà difícil d’oblidar.