Tele IP
La ruta de conferències i xerrades m’ha portat aquesta setmana a Palma i Amposta. En tots dos llocs he acabat parlant, i ensenyant, la televisió IP. No exactament VilaWebTV sinó la televisió que podem rebre ja des de l’iTunes i el Front Row. La reacció de la gent, en tots dos llocs, ha estat anunciar que en el moment que la tinguen en casa s’hi apuntaran de cap. A Amposta Paco Escribano, que havia xerrat abans que jo, va fer veure que érem els que érem i que hi hauria una part enorme de la població que no se n’interessarà perquè són enormement passius i només pensen en deixar-se caure al sofà. Té raó. La televisió IP anirà adreçada a una part de la població, ben segurament però això no crec que serà la seua feblesa sinó la seua força. Escribano, per cert, va fer una extensa i interessant xerrada on va explicar, entre altres moltes coses, que les televisions privades espanyoles són les úniques d’Europa que no tenen cap obligació com a contrapartida de la seua llicència. Per exemple les alemanyes paguen una part de les teles públiques amb una part dels seus beneficis.
Si té exit a la pública, passa a contractar-lo a la cadena privada.
Caldria organitzar cursos sobre com fer reportatges, entrevistes i retransmissions per televisió IP a les escoles, amb les càmares digitals domèstiques. Com que el mitjà és el missatge, que deia Mac Luhan, els actes retransmessos per la pàgina web de l’escola passarien a ser importants: entrevistes a professors, experiments, treballs escolars, debat, actes juvenils, etc. El prestigi entre els amics dels que destaquessin en aquest camp està assegurat. En pocs anys es crearia una nova generació no tindria l’actitud de receptor passiu que tenen els espectadors d’avui.
Fa esgarrifar el poder de la televisió. Darrerament he observat com TV3 s’està escarrassant a fer que els colors de la bandera espanyola deixin de fer-nos mal d’ulls. Des de part del plafó de darrera el Sr. Cuní en el seu programa matinal, ben visible segons l’angle de la càmara, passant per ratlles als jerseis o combinacions de vestimenta (l’últim exemple, a El Cor de la ciutat, capítol 1272-divendres passat- en Jon portant jersei groc i jaqueta vermella mig oberta), tot és posar-nos davant el vermell-groc-vermell dia rera dia. Ja sé que és agafat una mica pels pèls fer aquest comentari justament aquí, però espero que em disculpi: la meva indignació és molt gran i no tinc altra manera de fer-la pública que colant-me on tinc la possibilitat. No perdo l’esperança que si algú s’hi pren interés i té la possibilitat de moure els fils necessaris, es pugui acabar aquesta manipulació cromàtica tan descarada.Gràcies per llegir-me.