Mails per a Hipàtia

Vinc de participar en l’acte organitzat pel Pen Club i el Col·legi de Periodistes en record de l’Anna Politkòvskaia. Això és el que he dit:

“Fa molts anys que per les redaccions dels diaris circula una frase, una miqueta tòpica però en el fons certa, segons la qual “una bona pregunta ja és mitja resposta”. La frase la va dir en el seu origen Sir Francis Bacon, fa un grapat de segles doncs, i entre nosaltres la va popularitzar encara més Raimon amb aquell famós “qui pregunta ja respon”.

És cert: preguntar bé ja és respondre. Saber quina és la pregunta que has de formular vol dir començar bé la feina. Però hi ha un pas previ, implícit en la reflexió del filòsof anglès, que molts periodistes, de forma conscient o no, tendeixen a ignorar. És saber si estàs preguntant-te a tu mateix allò que és correcte preguntar. Saber si t’interrogues tu mateix i a tu mateix amb la força, la convicció i l’agressivitat amb la qual un bon entrevistador pregunta al seu entrevistat. Això és el que Anna Politkòvskaia feia millor. L’Anna es podria haver preguntat, per exemple, “com és que els txetxens ens tenen tanta mania als russos”, o “com és que són tan patològicament violents”, o “quina és la connexió entre els txetxens i Bin Laden”. I estic segur que tot això, vaja, sé que tot això, en un moment o en un altre s’ho va preguntar. Però aquesta no era la pregunta essencial. La pregunta clau, aquella que l’Anna es va fer i que els seus col·legues majoritàriament eviten, era, és, “què estem fent, nosaltres, allà i per quin motiu?” Aquesta, la que no és senzilla i ja incomoda només de formular-la, és aquella pregunta que és ja la mitja resposta.

Sent russa com ho era, la principal de les valenties admirables d’Anna era interrogar-se sobre allò que els russos, els seus, fan al Caucas. I sobre les connexions entre això i la creixent deriva autoritària del seu país i dels seus dirigents. No és fàcil i encara menys en aquests temps. Tots tenim al cap exemples molt pròxims de diaris o televisions que de sobte i moguts per un esdeveniment impressionant obliden la seua obligació de preguntar bé i es deixen arrossegar per la massa emocionada que a la seua vegada, no sempre però massa sovint, pot ser un recurs fàcil i manipulable en el nom dels interessos del govern de torn. En aquest sentit cal dir avui i ací que l’anomenada “lluita contra el terrorisme” en qualsevol de les seues múltiples formes i colors és avui un dels arguments més senzills i barats per a ofegar la consciència crítica del periodisme.

Ahir en aquesta mateixa sala Joaquim Maria Puyal, un altre periodista de proporcions enormes, rebia el nostre homenatge, el dels seus companys de professió. I Puyal ens reclamava exercir la responsabilitat de l’ofici. Estic d’acord amb ell però he de dir, i estic segur que ell també ho pensa així, que la responsabilitat no és necessàriament fer cas del que la majoria pensa. Que en qualsevol cas mai aquesta responsabilitat no pot violentar la pròpia consciència. I que no és responsabilitat evitar les preguntes que et fan mal i deixar-se dur. D’això se’n diu covardia o indecència.

Un dia com avui mateix, fa quatre anys, les persones que avui som en aquesta taula seiem amb l’Anna en aquestes mateixes cadires per a parlar precisament de responsabilitat, per a escoltar-la sabent que ella havia assumit una responsabilitat enorme sobre el seu treball i sobre el seu país. L’Anna afirmava tenir una missió, una obligació amb la seua consciència que era la d’escriure, escriure i escriure fins que fos impossible tapar les seues paraules ni amb la mort, ni amb l’assassinat. I ho feia amb la pulsió envers la veritat que li donava haver estat capaç de superar, a base de fer-se a ella mateixa les preguntes correctes, l’ambient prefabricat pel Kremlin sobre Txetxènia i els txetxens. L’Anna es preguntava “què fam mal nosaltres” en comptes de sumar-se acríticament al cor de les lamentacions interessades i fàcils, a l’exercici senzill de dir allò que diuen que diu el poble sencer. I abans de preguntar-se què fan mal també ells.

I aleshores agafava l’avió i trepitjava els carrers i les places cercant la veritat. I escrivia, escrivia i escrivia.

Assumir tant de pes sobre les seues espatlles converteix Anna Politkóvskaia en un dels millors exemples que podrem explicar mai del que és una gran periodista. Però també del que és una gran ciutadana i del que és una patriota de veritat. Per això la van assassinar. I per això l’honorem avui i l’honorarem sempre.”