Última reunió al Costa
La meua filla gran, si tot va bé, serà una universitària l’any vinent. Així que aquesta nit, quan hem anat a la que anava a ser la darrera reunió de curs a la seua escola, era una nit d’emocions barrejades.
Ella va entrar a l’escola a P4, quan érem uns pares novells que no sabíem massa bé com anava res. Volíem que anara a la pública i ens vam trobar desconcertats en descobrir que això al nostre barri no podia ser. In extremis vam descobrir que podia anar al Costa i Llobera i vist amb la perspectiva dels anys només puc dir que va ser una gran sort.
Durant anys ens hem posat nerviosos quan (pensàvem) no els apretaven prou, per l’excés de plastilina i en general pels dubtes permanents que els pares i mares tenim sempre sobre l’educació dels nostres fills. Ho parlàvem una vegada i una altra amb els altres pares, amb molts dels quals ens hem acabat fent amics, bons amics fins i tot, també gràcies a haver-nos trobat a l’escola. Però fins i tot enmig dels moments més complicats (que els hi ha hagut) hem vist que l’equip de mestres i la gent que hi treballa, posaven els cinc sentits. Quan la classe va passar pel seu moment més complicat ells van passar hores i més hores tractant de refer-la, redibuixant els grups amb una meticulositat que recorde que em va impactar. És cert que un any et podia tocar un mestre millor que un altre, això ja passa, però sempre hi havia una consistència en el mètode de treball i un entusiasme per la feina que reconfortava, creava confiança i donava valor al treball d’aquella gent.
Allò que no ens havíem preparat per a esperar, però, és que tot això esclataria al Batxillerat com una meravella imprevista -o, millor encara, prevista per ells però no per nosaltres. Just a les portes de la universitat ella està més preparada i segura d’ella mateixa que mai no ho ha estat i l’escola hi té una bona part de culpa que no sé fer res més que agrair.
Per això aquesta nit molts pares dels qui portem anys i panys anant-hi ens hem emocionat amb els “nostres” mestres i els hem aplaudit de forma espontània, representant en els qui hi eren al menjador tots els qui han passat per les nostres vides. És difícil, per no dir impossible, retornar-los l’estimació, l’observació i els esforços que han fet al llarg d’aquests anys per entendre com creixia la nostra filla i per fer-li costat. En un món on la gent treballa les hores justes i amb desgana hem vist com a contrast una vegada i una altra l’entusiasme d’uns mestres que no han parat mai i no s’han sentit mai conformes amb el que tenien. És difícil que entenguen fins a quin punt han estat i seran sempre importants per a nosaltres com a col·lectiu, com a paisatge intel·lectual i físic, com a còmplices de vida, com a referència. No sé si ells poden apreciar com i fins a quin punt valorem la seua feina però m’agradaria pensar que ho saben i que això és el que els aporta la força necessària per a encarar cada any un curs nou amb noves cares, nous pares pesadots que dubtem de nou de tot, nous xiquets i xiquetes que s’han de fer grans.
Ens queden uns quants anys encara al Costa, fins que la menuda arribe també a les portes de la Universitat, però l’emoció que he sentit aquesta nit, que hem sentit aquesta nit, serà difícil d’oblidar.
Coneixem aquesta sensació que expliqueu, Vicent i Assumpció, i podem assegurar-vos que és de les que et queden gravades per tota la vida. Aquest sentiment el definiríem com una barreja de gratitud vers l’escola i els mestres (quina mania la moda de dir-se "treballadors de l’ensenyament" que gràcies a Déu ja va de baixa) i de satisfacció perquè sembla que, a fi de comptes, no ens n’hem sortit tan malament, amb això de la canalla. No en tingueu cap dubte: el record del menjador dempeus i aplaudint és un dels que evocareu si és veritat allò que diuen que instants abans de morir ens passa pel cervell la pel·lícula dels moments més decisius de la nostra vida.
Felictats una altra vegada i paladegeu el moment!
JJ. i A.
Per a un pare del "Costa" amb dubtes perquè ses filles encara són molt petites i tenen un llarg camí a l’escola, és reconfortant llegir això.
Per l’equilibri personal.
Vicent tot el que has expressat en el teu bloc es pot extendre a moltíssimes escoles públiques del país.En aquest mateix moment penso en Marta Mata i l’escola d’estiu Rosa Sensat. Penso en totes les escoles públiques de la República; penso en la lluïta dels mestres a les escoles públiques durant el franquisme; penso en lo poc que hi creuen els nostres polítics en aquesta escola. El meu fill sempre ha estudiat en escola pública, ha anat a l’universitat; no era el que volia; ha estudiat el que veritablement li agradava i sempre va endavant, gràcies a la formació que ha rebut de l’escola pública.
Els mestres agraeixen escrits com el teu i hi estic totalment d’acord en tot el que dius. Són els moments feliços que tenim en la vida.
Benvolgut Vicent,
Tan sols puc opinar des d’un vessant estudiantil i, per tant, et diré que quan ja encarriles el teu confí docent (secundària-batxillerat), cada vegada l’ímpetu per menjar-se el món amb la racionalitat en ment, això sempre; acostumes a dir: Ostres, tota la meva vida a l’escola i ara comences a teixir el veritable horitzó professional! Quina por!
És una sensació que tinc i que encara ni me l’explico. Ara, cursant la Llicenciatura en Dret a la UPF, et puc dir que la nostàlgia es desboca pels meus ulls i no em puc contenir algunes llàgrimes que surten al clocar-los i pensar: Quants anys ja he deixat enrere? Què se’n farà de mi?
En aquest aspecte, estigueu tranquils, tant tu com la teva dona, perquè la teva filla gran de ben segur que sap el què vol i de debò que se’n sortirà plausiblement i satisfactòriament.
Llegint el teu escrit no m’ha quedat clar si l’escola on ha anat la teva filla era pública 100% o sols concertada, que m’ho podries aclarir? Moltes gràcies i molta sort a la teva filla a la carrera… que val a dir que no la necessitarà gaire si no fa una carrera tècnica (cosa més probable) perquè jo, com a recent llicenciat, puc assegurar que les carreres universitàries no-tècniques són molt fàcils i s’hi aprèn molt poc.
Salut.
em doneu. Això m’ho plantege cada vegada que fem reunió a l’escola. Els meus van a l’única de línia de Ciutat Vella. No sols hi han de batallar amb els nanos i a sobre amb l’espasa de Damocles penjant del fil. Ens tenen (conseller de torn and Co)com si fóssem el guetto. Si un any tanquen el centre si no, i la zona d’esplai super encongida, etc. Cada vegada que pense que són massa tous, pensem, en relació a la nostra educació més ferotge. Tanmateix ells fan un camí de llarga durada. onforme van avançant en coneixemetn i en formació humana em quede astorat. I dic: quina sort d’educació i sent una enveja diria tremolosa i dubitativa.
I al remat, considere que saben el que es porten entre mans. Espere congratular-me quan als meus fills els toque, si volen, passar a la universitat. I dic, no creus a nivell general "la gran sort d’aquest país es concentra en el col·lectiu de mestres, per tant confia i comparteix amb ells l’educació dels teus fills."
Gràcies Assumpció i Vicent per aquest apunt tranquil·litzador.
Gràcies pel reconeixement públic que feu dels mestres i que poques vegades escoltem en boca dels pares dels nostres alumnes.
Estimat Vicent,
Després de llegir la teva carta en envaeix un sentiment de gratitud per la generositat i sensibilitat que mostres envers la nostra feina i l’escola. Una vegada més ens fas present la importància del treball conjunt de famílies i mestres del tot necessari per ajudar al creixement i desenvolupament de la personalitat i humanitat del nostres alumnes.
Escrits com el teu ens ajuden a seguir en aquest procés de construir una escola que no es vol aturar i vol mantenir-se identificada amb la seva realitat cultural, lingüística i social.
Tot això no seria possible sense la complicitat que ens tenim i que des d’aquí us agraïm a vosaltres i a totes les altres famílies.
Una forta abraçada.
L’equip d’Escola
Escola Costa i Llobera
Barcelona