La primera setmana de juliol

La setmana que va transcórrer entre l’1 i el 8 de juliol va resultar sorprenent.

El cert és que gairebé no vaig rebre trucades de periodistes.

El cap de setmana anterior, per esbargir-me una mica i aprofitant que la Colette començava a fer, a partir de l’1 de juliol, una estada a l’oficina de Banca Catalana a Palamós, el diumenge abans, invitat per un dels càrrecs de l’oficina, amic del meu pare, havia estat amb ella tirant al plat per l’Empordà.

No ho havia fet mai i va resultar prou distret. Era una activitat molt estimulant, ja que requeria atenció, calma i encert en la presa de decisions, així com també bona punteria, i em va semblar una forma de relax que alhora em permetia ampliar les meves habilitats.

Així ho vaig explicar al periodista Agustí Rafel, que va ser l’únic que aquella setmana va tenir interès a entrevistar-me. També vaig explicar, davant la seva insistència, el secret que envoltava el meu mostatxo «mongol» —segons va dir ell. En efecte, durant tot el temps que va passar des del moment en què vaig saber que podria concursar fins a aquell en què vaig poder fer-ho efectivament, i per tal que, un cop ho hagués fet, m’alliberés de la pressió de la popularitat sobre la meva persona, em vaig deixar créixer un bigoti, que mai no havia portat, amb la intenció d’afaitar-me’l quan acabés la meva participació. Per demostrar-ho, li vaig proporcionar una foto de la tardor anterior en què no el duia i la va publicar per complementar la seva columna. Entre les preguntes que em va fer, n’hi havia una sobre com em semblava que em tractava el jurat, i la veritat és que vaig ser sincer quan li vaig respondre que, sobretot la setmana anterior, m’havia tractat amb una certa simpatia. Després d’unes afirmacions relatives als concursants que em van precedir i que no comentaré, i de repassar les proves que no havia superat, em va demanar si li venia la meva sort per 75.000 pessetes, vist que només podia fallar una de les 26 proves que em faltaven, si era que no ho volia perdre tot. Jo li vaig respondre que no i el «Ben fet, Xavier, i sort» amb què va acabar l’entrevista em va deixar un bon regust de boca i em va donar ànims per afrontar les dues setmanes que, si tot anava bé, em quedaven.

No hi va haver més trucades de periodistes.

Per contra, el dijous sí que vaig rebre la trucada d’un amic de joventut de l’estiu, l’Eloi, amb qui jugava a l’època en què els pares em van dur a Sant Quintí de Mediona perquè el doctor Joaquim Xalabarder i Puig, expert en el tractament de la tuberculosi, els va suggerir que un clima de muntanya seria beneficiós per a la meva salut, ja que, com escoltava que deien, tenia uns ganglis calcificats als pulmons.

Mai no vaig saber què volia dir allò, però a partir d’aleshores vam deixar d’anar a passar els estius a l’Aragó, a la vora del riu Jalón, on ens banyàvem, per anar a passar-los a muntanya a l’Alt Penedès.

La nostra primera destinació estival va ser Alagón, un poble a prop de Saragossa —a tocar d’on ara es troba la factoria espanyola de la General Motors— situat on el Jalón vessa les aigües a l’Ebre.

A Alagón hi van néixer la meva àvia i el seus germans. La casa pairal, força àmplia, era del germà gran, en Pascual, i la família, els meus avis i nosaltres, ens hi instal·làvem a estiuejar. Aquest oncle Pascual, més tard ho vaig saber, a la primeria del segle havia estat president del Centre Aragonés de Barcelona i va ser l’impulsor de la construcció, l’any 1914, sobre les runes del que havia estat el convent de Valldonzella, de l’edifici social que es troba ara al carrer de Joaquim Costa de la Ciutat Comtal, a sota del qual hi ha el cinema Goya. Al peu de l’escala que dona accés als locals del primer pis, just al vestíbul de l’entrada, encara es conserva un pedestal amb un bust en record seu.

A Sant Quintí de Mediona, hi vam anar a passar els tres mesos d’estiu des de l’any 1947 fins a l’any 1960, en què els meus pares van canviar l’Alt Penedès per les illes Balears. Jo tenia aleshores dinou anys i ja no hi pujava, i l’interès dels pares se centrava en el meu germà, que en tenia set i no tenia més remei que seguir-los.

Aquest amic, doncs, al qual feia ja molts anys que no veia, em va localitzar no sé pas encara com, per dir-me que els de la tele havien convocat el dilluns següent un company seu impressor perquè anés als estudis de l’Hospitalet a participar en una de les proves que em posarien. Li vaig preguntar si sabia de què es tractava i em va dir que no li ho havien dit, per la qual cosa l’endemà vaig demanar ajut al meu pare per si tenia algun amic o client impressor, i en dir-me que sí, cap allà que me’n vaig anar per mirar d’aprendre l’ofici.

Jo no havia estat mai en una impremta i, en veure tots els instruments que hi feien servir, em vaig adonar que seria impossible en tan poc temps saber com fer anar tot el que hi havia. Aleshores, malpensat com m’estava tornant, els vaig demanar que em diguessin, segons ells, què seria el més difícil que em podrien demanar que fes davant d’una càmera. Després de rumiar-s’ho una mica, la persona que ens acompanyava va arribar a la conclusió que el més probable era que em fessin compondre alguna cosa amb tipus mòbils, ja que l’instrumental necessari era fàcilment transportable i la cosa no era pas evident. Vaig recordar el poc que sabia de Guttemberg i allà mateix, en una mena de curset accelerat, em van acostar una caixa de tipus mòbils amb els seus cent vint-i-tants caixetins, em van mostrar on es trobava cada lletra i em van explicar el perquè de les diferents mides i de la situació de cada caixetí en funció del seu ús. També em van portar un componedor amb els seus dos topalls, un de fix i un de mòbil, i em van ajudar a compondre un text i a imprimir-lo. El que em va sobtar més era que els textos s’havien de compondre de dreta a esquerra, de manera que, un cop entintats i passats al paper, es poguessin llegir correctament. Tot va quedar arxivat en la meva memòria i he de confessar que, molt probablement, sense aquesta ajuda el més segur és que no hagués superat la prova que, sobre aquest tema, aquella setmana em van proposar i, per tant, m’haurien eliminat allí mateix de forma immediata.

El dissabte, la Colette va pujar a Barcelona i vam anar a veure un cosí meu fotògraf a casa seva, on també tenia l’estudi. Es deia Joaquín Montaner, era de la branca aragonesa de la família i jo havia reprès el contacte amb ell un dia, feia ja uns quants anys, quan va venir a casa per demanar al meu pare que li deixés una serra de vogir per fer uns treballs delicats de fusteria. El meu pare la hi va deixar i, com que es tractava d’un personatge singular, no la va veure mai més. En un moment de crisi econòmica, segons em va dir després, se la va polir, cosa que el meu pare no li va perdonar mai.

Jo, però, sense que el meu pare ho sabés, l’anava a veure de tant en tant. Era un tipus extremadament simpàtic i social i s’havia fet un nom en el ram de la fotografia publicitaria. Aquell dissabte se li va ocórrer de fer-nos una fotografia a la Colette i a mi i ens vam passar el dia al seu estudi preparant-la i dinant plegats.

Per casa seva passaven moltes noies models que contractava per als seus treballs fotogràfics, adreçats principalment a la publicitat.

Aquella va ser la darrera foto que la Colette i jo ens vam fer junts.

Més endavant, la darrera setmana de la meva participació, aquest contacte amb en Joaquín, com explicaré més endavant, va ser també decisiu per al desenvolupament dels resultats del programa.

La veritat és que em calia una injecció d’optimisme, ja que, resseguint atentament el que deia la premsa, en general tothom em donava ja per mort i enterrat. Bona prova del que dic era el fet que, referint-se a la meva actuació, el titular més freqüent era: «Solo le quedan dos fallos», quan, de fet, per poder guanyar alguna cosa, només me’n podia permetre un. Era evident que aquest titular era dictat, conscientment o inconscientment, per la certesa de la meva desaparició com a concursant.

 

El meu tercer programa (2)

(continuació)

La vuitena prova consistia a posar-me en el lloc del cap de secció d’una empresa que tenia treballant al seu departament el fill del president del Consell d’Administració de la mateixa empresa.

Havia de dictar una carta per enviar-li al seu pare dient-li, de manera rotunda, que el seu fill no servia per a res, tot i tenir present que el pare creia precisament tot el contrari. Vaig intentar ser tan diplomàtic com vaig poder —sense deixar de ser contundent—  i el jurat va estimar que ho havia fet bé i em va concedir els set SÍ.

Aprofitant l’embranzida i l’ànim recuperat, vaig atacar la prova següent, en què havia d’ordenar cronològicament un conjunt de vuit màquines d’escriure relativament antigues. Vaig començar per les més modernes, que coneixia millor, i després, segons les seves característiques — teclats, martells i cintes—, vaig anar situant la resta. En vaig intercanviar un parell però l’opinió del jurat em va tornar a ser favorable.

La desena prova em va dur a fer de terrissaire. Un professional em va explicar la teoria de la seva feina i en va fer una demostració per, tot seguit, posar-me una bata grisa i dir-me que disposava de tot el temps que desitgés per fer un gerro d’argila.

Vaig provar-ho amb un primer pot, però el sincronisme de peu i mans no s’adquireix fàcilment i el pot se’m va desfer a les mans empastifades.

Vaig intentar-ho una altra vegada i, quan gairebé ja ho havia aconseguit, la direcció del programa va decidir que ja havia transcorregut massa temps i que ja n’hi havia prou.

Em vaig témer el pitjor, però el jurat, veient la dificultat de la sincronització dels moviments per algú que no hi està avesat, va decidir, vull pensar que amb bon criteri, donar la prova com a superada il·luminant més SÍ que NO, i els ho vaig agrair.

Em restaven dues proves per poder donar continuïtat a la meva participació en el concurs.

Feia temps que els mitjans no parlaven d’altra cosa. Els èxits internacionals espanyols eren per aquella època escassos.

Quan el dilluns 25 de març en Joan Manuel Serrat va renunciar a representar Espanya al Festival de la Cançó d’Eurovisió, si no podia fer-ho en català, va haver de ser substituït, a corre-cuita, per la cantant madrilenya Massiel com a intèrpret de la cançó «La La La», de Ramón Arcusa i Manuel de la Calva, el Duo Dinámico. Dotze dies després, el 6 d’abril, feia d’això menys de tres mesos, aquesta cantant, lluint un magnífic i curt vestit del dissenyador francès André Courreges, va guanyar el Festival i va esdevenir molt popular.

Segurament aquest va ser el motiu pel qual la prova següent consistia a dissenyar-li un escut nobiliari. La prova em va semblar una bestiesa, i encara més pels motius pels quals havia guanyat el Festival, però no em podia permetre cap alegria. Em van donar un marc en forma d’escut on havia de fer-ho i jo, que no sóc gaire bon dibuixant, em vaig imaginar un tema heràldic en el qual, sobre un fons vermell, hi aniria un lleó que ocuparia quasi tot l’escut i reservaria un quarter inferior, com el que ocupava la magrana a l’escut d’Espanya de l’època, on aniria, com a lema, el títol de la cançó: «La La La». El color vermell representaria el valor de la cantant en la defensa de la cançó en les condicions en què ho va haver de fer; el lleó, la seva empenta, i el lema, el motiu del seu ennobliment. Aquesta va ser la meva hipòtesi heràldica, però el que va resultar gràficament va ser un nyap més que considerable, que va necessitar, per part meva, una extensa explicació. Els meus arguments degueren ser convincents i, encara que a la premsa no els ho van semblar gaire, aquest cop també em van adjudicar un SÍ coral.

El programa s’acabava i com que jo, encara que fallés la darrera prova del dia, continuaria viu, per posar-hi un colofó, va aparèixer sobre el plató la tuna de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona fent sonar els seus instruments i cantant «Clavelitos», una de les cançons més típiques d’aquesta mena de formacions.

Hi feia de veu solista un estudiant que, amb el temps, tindria ressò mediàtic i polític: es deia Ricard Fernández Deu i, a mesura que van anar passant els anys, va anar derivant de Convergència al PP.

Segons crec recordar, juntament amb el seu company d’estudis i de tuna, Ignasi Capell —a la foto, a en Ricard se’l veu entre en Prat i jo, i l’Ignasi és el primer per l’esquerra—, es van fer càrrec de les relacions públiques de la campanya de CDC a les eleccions municipals de l’any 1979 i, vint anys més tard, va resultar elegit diputat al Parlament de Catalunya a les llistes del PP.

Sense distreure’m massa, vaig observar atentament l’actuació de tots els components, ja que, com ja havia succeït en altres ocasions, estava segur que la prova hi tindria relació i, efectivament, va ser així. Un cop van acabar de tocar, Joaquín Prat em va revelar el que em demanaven de fer: substituir l’estudiant que tocava la pandereta durant la interpretació de la peça que tocarien a continuació. El tuno me la va cedir amablement i van començar a tocar un altre cop.

No sabré mai del cert si es tractava de la pandereta que ell feia servir habitualment o bé en va dur una fora d’ús per si passava alguna cosa; en tot cas, ell l’havia utilitzada eficaçment, però, sigui per l’entusiasme que hi vaig posar, sigui pel seu estat d’ús, el cert és que, cap al final de l’actuació, amb gran sorpresa per a tots, la meva mà va travessar el cuiro pel mig del cercle i vaig continuar fent sonar els platerets que en formaven part picant al cercle de fusta amb el palmell de la mà.

Un cop acabada la interpretació de la peça i havent-se produït aquest accident, estava convençut que jo els havia ofert una ocasió magnífica perquè em donessin un NO gran com una casa.

Però no va ser així. El jurat va considerar que la meva actuació havia estat correcta i que un accident el podia patir qualsevol i, per a alegria meva, van decidir proporcionar-me oxigen perquè pogués participar en un nou programa la setmana següent. No recordo el nombre de SÍ que em van atorgar, però, en tot cas, la prova es va donar per superada.

Imagino que van considerar que no era una bona idea posar-me al peu del barranc per un simple accident; segurament pensaven que ja ho faria jo tot solet al llarg de les vint-i-sis proves que encara em quedaven fins a la fi de la meva participació.

Vaig respirar alleujat, encara que era conscient que les meves perspectives eren més aviat magres, i més tenint present allò que en Miravitlles m’havia dit i que no em podia treure del cap.

A aquelles alçades del programa em semblava començar a comprendre la lògica dels realitzadors del concurs: després de dos guanyadors no gaire convincents malgrat la seva popularitat —les millors virtuts dels quals havien estat l’aplom i la gràcia—, els calien concursants que donessin l’aparença de ser mereixedors de guanyar i que, per incrementar l’interès del concurs, arribessin al més a prop possible de les darreres proves, però que, si era possible, al final, no el guanyessin. Aquesta era una obsessió que s’anava apoderant de mi, i com que em feia sentir manipulat, em generava un sentiment de refús envers els responsables del programa, que, naturalment, no podia manifestar, però que anava fent aparèixer en mi un cert desig de revenja que, n’estava segur, si mai se’m presentava l’ocasió, em semblava que no podria deixar de dur-la a terme, això sí, tenint sempre en compte que aquest fet no empitjorés encara més la meva situació.

Després d’acomiadar-me de tothom i ja amb la cara neta de maquillatge, vaig tornar cap a casa molt tranquil pensant que, com cada dimarts, l’endemà tindria tema de conversa sobre el Millón a la feina, i durant la setmana… a tot arreu.

El meu tercer programa

A les 9 de la nit del primer dia de juliol, vaig arribar, com els dilluns anteriors, a la sala de maquillatge. Era conscient que no podia fallar gaires més proves si volia allargar la meva presència en el concurs, ja que em quedaven encara, en principi, tres aparicions i un munt de proves per superar. L’ambient entre l’equip de realització era fàcilment descriptible: gairebé em donaven per mort i enterrat, encara que alguns d’ells, em sembla que sincerament, m’intentaven animar dient-me que encara ho podia aconseguir.

Amb el meu optimisme característic, ja que no m’ho podia prendre d’una altra manera tal com estaven les coses, vaig sortir a competir al plató.

Sorprenentment, aquella nit no hi va haver cap prova de pissarra. No crec que això fos degut a un canvi de plantejament per part dels responsables del concurs, ja que la darrera actuació en va estar plena, però el cert és que el resultat d’aquest canvi va ser que el programa va resultar més distret tant per als espectadors com per a mi, i així ho va recollir la premsa.

La primera prova va consistir a parlar durant un minut sobre un bitllet de mil pessetes des del punt de vista estètic, filosòfic i econòmic. En un moment vaig bastir un petit discurs sobre les filigranes del gravat y sobre l’obra d’art que reproduïa, sobre el valor que tenia com a símbol del seu poder com a eina d’intercanvi del treball de l’home i com a representació de l’esforç de tota la societat d’un país.

Aquesta argumentació, una mica agafada pels pèls, degué convèncer els membres del jurat, ja que em van concedir un SÍ unànime.

Per superar la segona prova havia de reconèixer, per l’olor, unes quantes substàncies aromàtiques que em van lliurar en sis petits flascons. Feia temps que havia llegit que les papil·les olfactives se saturaven si s’exposaven en petits intervals de temps a olors molt potents, i els flascons contenien essències d’aquella mena de substàncies; per tant, era conscient de la dificultat, almenys per a mi, de la prova a la qual m’enfrontava.

El risc de no poder-les identificar era elevat, per la qual cosa, i aprofitant que aquell dia mostrava símptomes evidents d’estar constipat, vaig manifestar que no estava en condicions físiques de resoldre aquella prova a causa del meu estat i, encara que ho vaig intentar, no vaig ser capaç d’identificar-ne cap. El presentador, un cop esgotat el temps, va dir que es tractava d’espígol, marduix, menta, romaní, sàlvia i farigola. El meu estat físic va suscitar un debat entre els membres del jurat, que, encara que ja devien tenir assumit que no arribaria fins al final, suposo que, condicionats pel fet que si la donaven per no resolta, després del soroll que havia aixecat la prova dels pantalons, el públic se’ls tiraria a sobre, van decidir anul·lar-la.

Vam passar, doncs, a la prova següent, que consistia a analitzar la meva capacitat de percepció múltiple. Així doncs, mentre llegia un llibre, havia d’escoltar un programa de ràdio i una conversa i, després, respondre a sis preguntes relacionades amb tot el que havia escoltat. Les vaig respondre bé totes menys una, per la qual cosa, segons el veredicte del jurat, vaig passar la prova amb un SÍ unànime.

Tot seguit, per tirar endavant amb el concurs, em vaig haver de convertir en maquillador. En cinc minuts havia de transformar una noia força maca —per cert, la mateixa a la qual la setmana anterior havia venut en anglès Platero y yo— en un personatge de pel·lícula de terror. Un monstre, vaja.

Sembla que en aquest cas també ho vaig aconseguir, ja que la decisió del jurat va ser donar-me sis SÍ davant d’un sol NO.

De moment anàvem bé, però…

En cada un dels dos programes anteriors havia superat sense gaires dificultats les primeres proves, però, igual com havia succeït en els dos casos, com una maledicció que pesava sobre meu, en aquell moment van començar a arribar les proves que em crearien dificultats insalvables.

Efectivament, com si m’hagués llegit el pensament, en Joaquin Prat em va proposar una prova aparentment inofensiva. Es tractava de practicar l’origami i fer un ocell de paper en un minut i mig.

Vaig pensar que ho sabia fer. Vaig començar tallant, en forma de quadrat, el full de paper que em van donar i tot seguit vaig començar a fer-hi plecs. No sé com m’ho vaig fer, però el resultat va ser que, quan s’acostava el final del temps concedit, no me n’anava sortint. Els segons passaven inexorablement i el que tenia entre les mans ho semblava tot menys l’ocell que m’havien demanat. No van valer excuses; definitivament, la papiroflèxia no era el meu fort, almenys en aquelles condicions, i el jurat, amb bon criteri, va dir que NO. L’ocellet de paper em va costar 62.500 pessetes… i l’endemà, l’escarni dels meus coneguts i saludats.

Continuàvem endavant i vam anar continuant  malament. Per resoldre la sisena prova m’havia de situar a una distància considerable i d’esquena a vuit despertadors, per no poder veure com els manipulaven, arrenglerats sobre una taula separats per uns 30 cm, i havia de determinar quin era el que sonava.

Em va semblar que era el quart, però el presentador va dir que no era així, ja que es tractava del tercer. La majoria dels que ho estaven veient em van dir que va pensar que el meu sentit de l’orientació era força bo, però l’opinió del jurat no va ser la mateixa i van considerar que la desviació era prou important per no donar-me la prova per superada i em van atorgar més NO que SÍ, per la qual cosa em vaig veure obligat a signar el meu novè xec, aquesta vegada de 125.000 pessetes.

Si abans ja em trobava a prop de l’abisme, acabava de fer un parell de passes en la seva direcció. Un parell més i me’n tornava a casa amb les mans buides… o gairebé.

Però no era el moment de fer-me enrere. Calia continuar i, per fer-ho, em van demanar que durant dos minuts, en una bicicleta estàtica, recorregués mil metres, que serien mesurats pel comptaquilòmetres de la bicicleta.

Ho vaig aconseguir, esbufegant, en un minut i mig, i el jurat no va tenir més remei que donar la prova per superada atorgant-me un SÍ rotund.

Per distendre l’ambient i alhora mirant de recuperar l’alè, vaig comentar que l’aparell m’era familiar, ja que l’havia utilitzat per recuperar-me d’un greu accident de trànsit que havia patit feia cinc anys, del qual m’havien quedat algunes seqüeles. Tot i que era cert, vaig aprofitar l’ocasió per mirar de posar-me el jurat del meu costat i, d’altra banda, tractar d’evitar que, coneixent les meves limitacions físiques, em proposessin, més endavant, proves que no estigués en condicions de superar.

El segon espai inter-setmanal

Havien passat només dues setmanes i ja em començaven a cantar les absoltes.

Duia 23 proves de 60 i només podia permetre’m, en les 37 que em restaven, fallar-ne tres si volia endur-me algun import significatiu. Per tant, no em va estranyar gens que els diaris que seguien el desenvolupament del concurs titulessin, els dies següents, i amb certa raó: «El licenciado en Ciencias Físicas, al borde del KO».

La situació s’havia complicat més del que ja ho estava. Gairebé tothom del meu entorn i dels mitjans, sobretot els de la resta d’Espanya, excepte comptades excepcions, no donaven un duro per la meva sort, encara que el públic català no pensava el mateix i van començar a aparèixer a diferents diaris, i en particular a El Correo Catalán, cartes al director on els signants, espectadors corrents, expressaven la seva disconformitat pel, deien, tracte discriminatori per part de la Televisió tot fent comparances entre les proves que em proposaven i les que havien hagut de resoldre els dos concursants anteriors, que s’havien endut quantitats respectables

El cert és que jo també hi estava una mica d’acord, però no em semblava que em correspongués opinar respecte d’aquesta qüestió. Tan sols ho vaig fer quan el mateix El Correo Catalán, després de la segona setmana, va enviar per entrevistar-me un periodista que signava J. Fabre  —imagino que la J. amagava el nom de Jaume—, el qual va subtitular l’entrevista amb una frase que, segons ell, jo havia dit: «Si el millor home de l’últim terç del segle xx hauria d’estar disposat a abaixar-se —o tallar-se— els pantalons per diners». En aquell moment em va molestar, ja que estava segur que jo no ho havia dit de la mateixa manera. Això, i el meu desconeixement del funcionament dels mitjans, em van fer cometre l’error d’enviar una rèplica al diari. Em vaig equivocar, perquè, en lloc de corregir allò que pensava que, a més de no ser exacte, em podia perjudicar davant dels de la tele i potser del públic, no va servir per a res més que perquè, amb el suport del diari, en Fabre em respongués i mirés de posar-me en evidència. Ara, amb la perspectiva del temps, admeto que no vaig estar encertat i ell va fer-ho professionalment bé. La polèmica va durar tres dies, i així va ser com vaig aprendre la lliçó de com calia parlar amb els representants dels mitjans i de la premsa en particular.

El mateix dilluns dia 24, abans de la meva tercera participació, Josep Maria Lladó Figueras va publicar a Tele/eXpres una entrevista que també m’havia fet la setmana abans. El contingut i l’afecte que em demostrava em van animar força. Més endavant, malgrat la diferència d’edat, va sorgir una bona amistat, fins al punt que em va convidar al casament del seu fill.

Reprodueixo el final d’aquesta entrevista:

  • ¿Le reconocen por la calle, después de dos semanas de intervención en el programa?
  • Sí; bastantes personas. Algunas me saludan o se vuelven a mi paso. Otras se me acercan para hablarme.
  • Y, generalmente , ¿qué le dicen?
  • Pues, que me lo están poniendo difícil.
  • ¡Que lo de esta noche sea más leve, amigo Mateu!

Si hem de creure els comentaris que apareixien a la major part dels diaris que s’ocupaven del desenvolupament del concurs, el programa anava decaient, ja que ni les proves ni la meva actuació despertaven el més mínim interès i els retalls que conservo de la premsa espanyola de l’època així ho demostren.

El concurs del Millón, com en deien, no va tenir mai bones crítiques, ja que, malgrat l’evident interès que despertava entre els espectadors i el fet que els dimarts prengués a les converses el protagonisme que els dilluns acaparava el futbol, per als crítics de televisió no arribava a la qualitat que suposaven que podia assolir: uns cops, a causa del procés de selecció de les proves, que, segons ells, no tenien el nivell necessari, o de les decisions suposadament incoherents del jurat, o encara de la baixa qualitat dels concursants. Era una pràctica freqüent als mitjans la crítica al concurs, malgrat l’èxit i la popularitat que els concursants anaven adquirint entre els que es reunien per veure el programa.

Però, a partir de la tercera setmana, aquesta percepció va començar a canviar. Si hem de creure el que va escriure Miguel Ángel Nieto a Nuevo Diario el 2 de juliol, les proves de la meva tercera participació van ser d’aquelles que encara podien mantenir l’interès d’aquest programa, ja que «a més de difícils i perilloses per al concursant, eren divertides per als espectadors».

La segona presencia davant les càmeres (2)

(continuació)

I vam passar a la prova número nou de la nit.

Era una prova simpàtica i no gaire difícil. En un panell hi havia nou caricatures fetes per Enrique Rubio, un periodista i caricaturista que en aquell temps tenia un programa d’investigació policial a TVE i col·laborava amb el Noticiero Universal. Més tard seria l’impulsor del setmanari de successos Por Qué.

Les caricatures eren força aconseguides. Vaig reconèixer de seguida el torero el Cordobés, la cantant Massiel, el noble bonvivant Jaime de Mora i Aragón germà de la reina Fabiola dels belgues, l’humorista Gila, la ventríloqua Hertha Frankel, la còmica Mary Santpere i la flamenca Lola Flores. La que van dir que era Montserrat Caballé jo vaig dir que era Victoria dels Àngels, o a l’inrevés, i no vaig saber reconèixer l’escriptor Bartolomé Soler en el senyor que estava estès en una hamaca. Jo estava satisfet, ja que de nou n’havia reconegut set amb seguretat, però el jurat no ho va considerar així i, d’una manera que sempre he considerat inexplicable, em va donar més NO que SÍ, amb la qual cosa va caldre signar un nou xec, aquest cop de 15.000 pessetes.

En acabar de signar el xec, i per que no fos tot negatiu, en Prat em va fer obsequi d’una caricatura meva feta per en Rubio.

Crec que no s’hi va escarrassar gaire i, com que feia cara de pomes agres, no la vaig conservar massa temps. Suposo que, veient com m’estaven anant les coses, va imaginar que aquesta seria la cara que em quedaria al final de la actuació.

També durant aquesta prova els responsables del programa van voler donar una sensació de serietat i, com que el presentador es va equivocar quan va dir que el personatge de l’hamaca era José María Pemán, li van fer signar un xec simbòlic pel seu error. Tota una gracieta.

La prova següent, la desena del dia, tenia el seu què. Consistia a ordenar per pes, sense cap instrument de mesura, únicament utilitzant les mans, sis paquets —més tard vaig saber que pesaven al voltant de dos quilograms i les diferències de pes eren de prop de cent grams.
Era una prova aparentment senzilla però francament compromesa ja que, si no es tenia la precaució de comparar el pes dels paquets «amb la mateixa mà», es podia esguerrar tot. M’ho havien explicat feia temps. En aquell moment em va venir a la memòria i ho vaig fer així. Resultat, un encert, prova superada, i gran sorpresa entre els membres del jurat. Em va semblar que no s’ho esperaven.

I vam passar a l’onzena prova, que consistia a extreure conclusions d’una frase escrita, un cop més, en una pissarra i, a partir del seu enunciat, dir si les frases que hi havia a sota eren veritat o no. Vaig dir que les dues primeres eren veritat i que la tercera no, però segons el jurat no devia ser així, ja que em van obsequiar amb molts més NO que SÍ.

Nou xec, aquesta vegada de 31.250 pessetes.

Ja n’havia signat set i, de cara al resultat final, la meva situació s’estava tornant mes que perillosa. Semblava que les prediccions d’en Miravilles finalment es complirien.

La darrera dificultat que vaig haver de superar aquest segon dilluns va ser una prova més aviat folklòrica: tallar-li els cabells a un «melenut» i, per fer-ho, posaven a la meva disposició tota mena d’estris de perruqueria que, pel que vaig saber més tard, procedien de la perruqueria Iranzo del carrer Tuset. Per cert, molt temps mes tard vaig saber que en Tomàs Nicolau, cunyat d’en Pasqual Iranzo, era un dels ajudants de producció del programa.

La prova no havia de representar cap dificultat llevat que em posés a tallar més del compte, cosa que naturalment no vaig fer; en primer lloc, per respecte a la persona que hi havia aportat la seva cabellera, però sobretot per no ficar-me en problemes tècnics. En definitiva, un SÍ generalitzat, a continuació el ritual de triar les preguntes del programa següent. Bona nit i fins al proper dilluns.

 

La segona presencia davant les càmeres

Quan vaig arribar a la sala de maquillatge el dia 24 de Juny a les 9 del vespre, l’ambient no era precisament el més favorable. La constància del meu refús a acceptar qualsevol prova que considerés inadequada i el suport dels mitjans escrits semblava que havien fet forat entre els realitzadors del programa.

Jo tenia clar que allò que en Miravitlles m’havia dit continuava sent vàlid i era conscient que un concurs on tots els concursants guanyessin podia perdre interès, la qual cosa podria tenir efectes negatius en l’audiència.

La situació els plantejava, doncs, un dilema que, segons la meva opinió, podia afavorir la seva no intervenció deixant que l’atzar actués lliurement.

Un cop maquillat i ja sota els focus i davant les càmeres, després de les salutacions de rigor, aquest segon dia de concurs va començar amb una prova de les que em feien sentir francament còmode. Es tractava de relacionar unes melodies que l’orquestra del mestre Solà interpretava amb un conjunt d’objectes que es trobaven exposats: un vaixell, un tren, una bicicleta, un avió i un parell d’esquís. No vaig tenir cap dubte i el resultat va ser un ple de SÍ. Prova superada.

La segona prova va ser d’agilitat mental i serenitat, segons diuen els diaris de l’època. Es tractava de seguir les instruccions d’un escrit que es prestava a diverses interpretacions. El resultat va ser positiu i la prova també va ser superada.

La tercera tampoc tenia per a mi cap dificultat. Des de petit m’havia après de memòria i en ordre els dotze signes del Zodíac i, per tant, quan en van demanar que, per superar la prova, els ordenés cronològicament em vaig sentir tranquil i alliberat.

Set SÍ i, fins aleshores, cap xec signat en aquesta segona aparició davant les càmeres.

Però l’alegria no podia durar i el quart xec el vaig haver de signar quan no vaig poder extreure d’una petita biblioteca una sèrie de llibres d’autors guanyadors dels premis Planeta, Goncourt, Nobel, Ciutat de Barcelona i Pulitzer.

Segons sembla, pels retalls de premsa en els quals em baso quan no recordo bé el que va passar, només vaig ser capaç de reconèixer el Planeta i el Nobel i, en aquest cas, al jurat no li va semblar prou. Resultat, un nou xec, aquest cop de 5.000 pessetes.

M’havien proposat quinze proves de les seixanta i n’havia fallat quatre de les deu possibles per no perdre-ho tot. Encara no es tractava de cap drama però s’hi acostava. Continuàvem endavant.

La cinquena prova d’aquest segon dilluns va ser especial. Una turista estrangera arribava a una llibreria buscant un llibre de poesia en castellà i jo, convertit en llibreter, l’havia de convèncer, expressant-me en qualsevol idioma que no fos el castellà, perquè comprés Platero y yo, del premi Nobel Juan Ramón Jiménez —un dels llibres que havia triat en la prova que havia fallat anteriorment.

I com que em sentia més confortable en francès vaig intentar fer-ho en aquesta llengua; però, malgrat el seu marcat accent francès, em van demanar que ho fes en anglès, ja que, deia, no parlava francès i em vaig veure obligat a fer-ho així. No me’n vaig sortir malament, ja que el jurat em va donar una qualificació positiva.

Tot seguit, una prova senzilla però espectacular. S’havia declarat un petit foc en unes branques a l’exterior dels estudis i l’havia d’apagar amb tots els mitjans que tenia a la meva disposició.

Sense dubtar-ho, vaig triar la mànega d’aigua i en pocs segons el foc estava apagat. Com no podia ser d’altra manera, el jurat va haver d’il·luminar els set SÍ.

La setena prova que em van plantejar era un altre cop una de matemàtica. La insistència en aquesta mena de proves començava a resultar evident.

Es tractava de trobar l’element següent de la sèrie: 1, 2, 6, 21. I el temps de resolució concedit va ser d’un minut.

En tan poc temps no vaig poder trobar l’element següent —que era 88 (la sèrie es formava sumant 1 a l’element anterior i multiplicant-lo per l’ordinal d’aquest element)— i l’única cosa que vaig poder dir era que en un minut era impossible resoldre la prova. I encara n’estic convençut.

No hi va haver res a fer, el jurat va opinar que jo no tenia raó i vaig haver de signar un nou xec, aquest cop de 7.500 pessetes. El segon del dia.

Per passar la prova següent havia d’escoltar atentament una cançó sense dir-me què era el que havia de fer després. No sabia què em demanarien, per la qual cosa hi vaig parar molta atenció intentant memoritzar les paraules i la melodia.

Un cop acabada la interpretació, el presentador em va demanar el nombre de vegades que el cantant havia pronunciat la paraula «amigo», que era el títol de la cançó. M’ho vaig pensar una mica i vaig dir que quatre, i ho vaig encertar, ja que el jurat va dir que SÍ unànimement.

 

(continuarà)

Una setmana agitada

Durant l’interval setmanal entre les meves primera i segona actuació, el tema més freqüent de les converses al voltant del concurs consistia a valorar si m’hauria d’haver tallat els pantalons o no.

Hi va haver opinions en tots els sentits, tant en xerrades de cafè com en els comentaris que van anar aparèixent en els mitjans de comunicació.

Els uns pensaven que no havia tingut nassos per tallar-me’ls utilitzant tota mena d’arguments: por al ridícul, gasiveria, manca de decisió… i d’altres, per contra, aplaudien la meva decisió afirmant que havia actuat amb la dignitat necessària o objectant que els responsables del programa haurien d’haver prescindit d’aquesta mena de proves.

Aquesta darrera opinió la resumia molt bé una nota breu que va aparèixer al diari de Barcelona el diumenge 23 de juny, signada amb la sigla F. Z., i que em va fer pensar que la decisió que vaig prendre era l’adient i que, d’aquesta manera, potser havia tancat una via que em preocupava de cara al resultat final de la meva participació en el concurs: que miressin de convertir el programa en una xarlotada.

Més tard, al llarg del concurs, em vaig adonar que la meva determinació a no acceptar cap prova que considerés inadequada i els comentaris favorables a aquesta actitud apareguts en els mitjans podrien haver influït en l’ànim dels realitzadors del programa.

En particular, crec que va ajudar positivament l’opinió del periodista i dramaturg José María Rodríguez Méndez, que el 1972 va escriure la peça teatral Flor de Otoño, estrenada a València el 1982, encara que el 1978 Pedro Olea la va dur al cinema, protagonitzada per José Sacristán, amb el títol d’Un hombre llamado Flor de Otoño.

Uns dies després, en la seva columna titulada «El mundo de la televisión» del Noticiero Universal, que reprodueixo aquí, ja que la lectura de l’original resulta complicada, aquest polifacètic personatge deia el següent:

ACTITUDES DIGNAS

Habrá que tener muy en cuenta algunos casos aislados en que el hombre, frente al gran espejo de las multitudes, enajenante espejo de la publicidad, se revuelve inesperadamente para adoptar una position digna. El mantener, o intentar mantener la dignidad en un espectáculo de masas no es cosa fácil. Por el contrario, es algo muy difícil. El influjo poderoso de las masas prende en su vorágine devoradora al hombre que está en frente, convirtiéndolo en un muñeco, un resorte vacío y atento únicamente a producir satisfacción a esas masas. Porque las masas acogen a ese hombre que es «espectáculo» como una especie de representante de sus propias apetencias y en él se reflejan y justifican. Mantener, en semejante trance, una postura independiente y negarse al capricho espontáneo de esas masas es altamente difícil, porque la actitud contraria hay que tomarla en fracciones de segundo; se precisa tener una mente ágil y una fortaleza grande.

Es en el mundo de la torería donde se puede experimentar esta lucha contra el influjo de las masas: este revolverse hacia el reducto de la propia dignidad a costa de innumerables pérdidas. Y bien pueden ilustrar estas actitudes ambivalentes toreros del tipo de Manuel Benítez —totalmente dispuesto siempre a dimitir de su condición de hombre digno— y Paco Camino, el inteligentísimo torero, que preferirá siempre enfrentarse a las masas a cambio de la conservación de su propia dignidad (lo que también puede decirse de «El Viti»). Y estas actitudes dignas en una época de destructiva masificación deben aquilatarse en su justa medida por resultar desusadas y, además, como un posible camino que nos lleve a la esperanza: la esperanza de que el hombre todavía, a pesar del destructivo consumismo, no se resigna a ser un simple manjar del animal colectivo.

Pues bien, todo este largo prólogo viene a situar la actitud del nuevo concursante de ese nefasto concurso titulado «Un millón para el mejor», en su primer día de actuación ante las cámaras. Muchos de ustedes asistirían a la rebelión digna de ese concursante, licenciado en Ciencias Físicas. Hubo una prueba —prueba «happening», casera, broma clásica de reunión de señoritos borrachos— según la cual el concursante tenía que cortarse los pantalones más arriba de la rodilla, para lo cual se le entregaron unas tijeras. El concursante se negó rotundamente y muy rápidamente a semejante pretensión. Y si fueron poco convincentes las palabras del dicho concursante (¿para qué pedir explicaciones a lo que era absurdo?) se nos antojó muy clara y convincente la postura de ese señor que no quiere, con muy buen acierto, plegarse a una prueba verdaderamente denigratoria que consistía en destruir sus pantalones y exhibir sus peludas piernas ante la gran masa de telespectadores. Y prefirió —volvemos a aplaudirle— firmar el consabido cheque. He aquí —repito— una actitud digna que hay que aplaudir sin reservas. Como polo ambivalente tendremos que reseñar la actitud, a todas luces poco digna, del presentador del programa, en primer lugar. Porque dicho presentador aludió a que «si el concursante hubiera accedido a cortar sus pantalones había una buena cantidad de trajes, de la misma calidad, capaces de sustituir al que graciosamente hubiera podido destruir el personaje apremiado» y a continuación se extendió sobre lo que él y el jurado entendían como «decisión repentina», etc. etc. Ante nuestra sorpresa el jurado también calificó negativamente una postura indudablemente digna de elogio como es el evitar, por cualquier medio, un ridículo sin sentido. Se aludió inconscientemente al sentido materialista de la rapiña: a la necesidad de hacerlo todo por un millón de pesetas. Nos importa hacer hincapié en la actitud del presentador y del jurado. La actitud del presentador posiblemente sea disculpable, habida cuenta de que se trata —lo podemos comprobar todos los lunes por la noche— de persona de escasa formación; no podemos disculpar, sin embargo, a un jurado cuyas distintas profesiones liberales exigirían una reflexión moral mucho más ponderada de la que gratuitamente se dio al denegar la prueba antedicha.

Posiblemente una buena parte de culpa en lo que está sucediendo en este programa la tengan los anteriores concursantes que no retrocedieron ante pruebas atentatorias contra la dignidad humana. Al fin y al cabo, los creadores de ese programa también están impulsados por el deseo de dar satisfacción a las masas y consideran que las bromas no tienen ningún límite cuando existe quien se pliegue de buena fe a las pruebas del mayor mal gusto. Si la gran mayoría hubiera visto con agrado al concursante exhibir sus piernas peludas, después del corte de pantalones, ¿para qué tener en cuenta la presencia de una minoría a quien repugnara semejante exhibición? (aparte de que esa minoría puede desconectar el televisor). Pero el razonamiento no es correcto; porque tanto respeto merece la minoría a quien molesta el espectáculo de la indignidad del hombre, como la mayoría que, por embotamiento de la sensibilidad, no puede reparar en semejante indignidad. Para colmo, el jurado abunda en las ideas de los creadores y seleccionadores de ese malhadado programa, que puede llegar a divertir insanamente a gentes de vaga mentalidad.

Por fortuna, el concursante, en fracciones de segundo, dentro de la vorágine enajenadora de las cámaras, del jurado, del presentador, de la presencia invisible de los telespectadores, dijo que «no» rotundamente. Este «no» lo elogiamos sin reservas como uno de los mejores momentos televisivos que hemos contemplado últimamente. Esperemos que otros «no» vayan jalonando un camino de esperanza frente a la brutal masificación de la persona humana.

Ambdues opinions em van asserenar una mica, encara que era ben conscient que, si la voluntat dels realitzadors era que no guanyés, ho tenien igualment de fàcil, encara que, això sí, ho haurien de provar per una altra via.

L’assumpte dels pantalons havia tingut un altre efecte, que era el d’haver posat una bona part del públic al meu costat, cosa que haurien de tenir en compte els realitzadors si no volien que el programa se’ls escapés de les mans, i més quan als mitjans seriosos, amb aquella sortida de to, s’havia instal·lat la idea que el programa, per aquella via, s’allunyava del que pretenien ser els seus objectius, és a dir, trobar una persona apta per viure la darrera part del segle xx.

Així doncs, anava a abordar la segona setmana de participació amb un cert suport popular i mediàtic, sobretot pel que feia a Catalunya, que, com que era aquí on es realitzava el programa, va tenir, vull creure, una certa influència en el seu desenvolupament posterior del concurs.

Un altre aspecte que calia tenir en compte era que l’any 1968 el preu d’un spot publicitari a TVE de 15 segons en qualsevol programa era, per l’anunciant, de 30.000 pessetes mentre que, degut a l’èxit d’audiència en aquell moment, aquest preu havia pujat, pel concurs, a les 120.000 pessetes per la mateixa durada. Per tant, si l’interès dequeia els ingressos es veurien afectats.

Estàvem doncs jugant una partida d’escacs, per una banda no podien ni eliminar-me de seguida; ja que aleshores la premsa i el públic se’ls hi tirarien a sobre, ni deixar que guanyés fàcilment ja que, en aquest cas, l’interès es perdria per excés de guanyadors. La situació esdevenia interessant.

La solució per a ells era incrementar la dificultat de les proves i esperar que no fos capaç de superar-les. I efectivament, així es com va anar. Comparativament amb el que havia estat pels concursants anteriors, el concurs va anant progressant per aquest camí.

A mi la veritat era que tot això no em preocupava massa, ja que no hi podia fer res per lluitar-hi, i m’ho mirava amb un esperit mes aviat esportiu. De fet, en aquell moment el que em tenia impressionat era el fet que per primera vegada tres atletes americans de raça negre, Jim Hines, Roonie Ray Smith i Charles Greene, al Hugues Stadium de Sacramento a California, durant la que es va anomenar “La Nit de la Velocitat” haguessin estat capaços de baixar dels 10 segons en una prova de 100 metres el dia 20 de juny.

Uns mesos mes tard als Jocs Olimpics de Mexico els tres hi varen tenir papers rellevants.

L’hora de la veritat (2)

(continuació)

La prova següent era, en principi, molt senzilla de superar, però quan me la van proposar em va semblar que era una d’aquelles que podia condicionar el desenvolupament futur de la meva actuació. Tenia molt presents les consideracions d’en Miravitlles pel que feia a les poques possibilitats que tenia de continuar amb èxit en el concurs fins al final i, d’altra banda, sabia que els organitzadors del programa ho podien aconseguir per diferents camins, un dels quals era convertir el concurs en un espectacle on es plantegessin situacions que no fos capaç d’acceptar o, almenys, de controlar.

Potser aquesta no va ser la seva intenció, però com a setena prova em van posar davant d’un decorat on hi havia un grup de persones, algunes de raça negra, totes abillades amb pantalons curts.

En Prat em va dir que havia d’anar amb ells a fer un safari, i que, com que jo anava vestit de carrer, em va demanar que prengués una decisió; em va donar unes tisores i no recordo que em donés cap temps per realitzar-la.

Em vaig quedar atònit. Era conscient que no em podia permetre una acció que em posés en ridícul, ja que hauria donat peu a una possible situació in crescendo que convertís la meva participació en un espectacle d’un altre caire. Per tant, en qüestió de segons, i per tal d’aclarir les coses, li vaig preguntar si la prova consistia a tallar els pantalons o a prendre una decisió. Això el va atabalar una mica i, quan em va respondre que a la fitxa posava que es tractava de prendre una decisió, vaig tornar-li les tisores i li vaig dir que la meva decisió era que aniria al safari amb pantalons llargs, ja que no m’havia dit de quina mena de safari es tractava, ni amb què em trobaria, i que, en aquest supòsit, preferia dur les cames protegides.

La meva reacció va provocar una situació insòlita. El jurat, sense pensar-s’ho gaire, em va obsequiar amb set NO i, tot seguit, el presentador va intentar justificar aquesta mena de prova dient que no havien intentat ridiculitzar-me sinó descobrir la meva capacitat de reacció davant la necessitat de prendre una decisió ràpida, tot afegint que hi havia vestits de bona qualitat i de totes les mides per substituir el que, segons la seva opinió, hauria d’haver destruït. Per la meva banda vaig argumentar que jo havia pres una decisió, tal com m’havien demanat, encara que, potser no en el mateix sentit que esperaven, però aquest raonament no va servir de res i vaig haver de signar el primer xec de 250 pessetes.

D’aquesta manera vaig fallar una prova que, projectada al final, em va costar 250.000 pessetes però que, encara ho penso, va ser determinant perquè pogués arribar fins al final, ja que va tancar una porta que, a la curta o a la llarga, em podia conduir al fracàs.

Tot això, no obstant, em va desestabilitzar força i la meva actuació va transcórrer, aquella nit i a partir d’aquell moment, pel camí del pedregar, encara que a la prova següent, la vuitena, en que em van fer ballar, juntament amb una go-go girl, un ball modern en una mena de gàbia que tenien preparada a l’efecte, van posar-me davant d’una cosa que se’m donava força be; ballar.

 

El jurat deuria considerar que ho havia fet prou bé, ja que em va donar set SÍ.

Va ser un miratge, ja que a continuació no vaig poder-me’n sortir de la dificultat següent; resoldre en un minut un problema de càlcul matemàtic plantejat així:

Un agent de borsa va comprar 3 accions a 10 i les va vendre a 6 cadascuna, i va vendre a 6 cadascuna de les que va comprar a 5. Si el seu benefici total va ser 8, quantes accions va comprar a 5? La resposta era 20, però no vaig tenir la calma necessària, ja que encara estava atabalat per la maleïda prova dels pantalons i, a més, agitat pel ball, i no vaig aconseguir concentrar-me en tan poc temps, per la qual cosa vaig pensar, i dir, que el plantejament era incorrecte, quan la veritat és que no l’havia entès. Amb bon criteri, el jurat em va donar set NO i vaig signar el segon xec, aquest de 1.000 pessetes.

Tot seguit, la prova següent va consistir en fer desplaçar, rodant, un cilindre per terra ficant-m’hi a dintre, cosa que em va resultar relativament senzilla i em va valer els set SÍ del jurat.

Ja dúiem deu proves. Fins aleshores, a cada programa s’havien proposat als concursants dotze proves a cada sessió, de manera que les seixanta que cada concursant havia de superar fins a arribar al final es distribuïen durant cinc setmanes. No obstant això, aquella nit, segons el presentador per manca de temps, només me’n van plantejar onze i la darrera va tornar a ser una altra prova de pissarra, de les que resultaven odioses per als telespectadors, amb lletres i números, on calia trobar les lletres que corresponien als espais marcats.

El planteig era:                              

I el temps per resoldre-ho de tres minuts.

Vaig començar a rumiar, però la veritat és que, com en la prova anterior de les accions, no em trobava en les millors condicions mentals per concentrar-me, influenciat encara per la primera fallada, i tampoc me’n vaig sortir.

Això em va obligar a signar un tercer xec de 2.500 pessetes. Més tard, a casa ho vaig intentar resoldre amb calma i arribar a la solució em va costar més de cinc minuts. No crec que ho fessin expressament, però les queixes que van anar apareixent a la premsa considerant aquesta mena de proves com a poc encertades i la freqüència amb què me les van anar proposant em va fer pensar que, si els presagis d’en Miravitlles s’havien de complir, els trets anirien per aquesta via. A més, això els donaria una bona excusa davant de l’audiència, ja que, sense tenir en compte les circumstàncies de l’entorn, com que jo era físic, el normal hauria estat que les pogués resoldre amb facilitat.

Amb tot això, el temps es va acabar i el Sr. Prat, insistint en el fet que havia fallat tres proves, em va acomiadar fins a la setmana següent no sense abans haver complert amb l’absurd ritual d’extreure els sobres amb les proves a les què, presuntament, em sotmetrien a la setmana següent.

Aquella nit va quedar una prova pendent, i sempre vaig creure que això no va preocupar gaire als realitzadors del programa, ja que deurien pensar que no aconseguiria arribar viu al final. De fet, mirant-ho objectivament, no ho havia fet millor que alguns dels primers concursants que van ser eliminats.

En acabar, vaig anar a saludar-los a tots i a la sortida vaig estar parlant una estona amb els candidats amb els quals havia competit a l’inici de la nit i amb les seves famílies. Estic segur que, veient com m’havien anat les coses, devien pensar que ells ho podrien haver fet millor.

Després de recuperar el meu cotxe, me’n vaig anar a casa a mirar de dormir, ja que l’endemà havia d’anar a treballar com cada dia.

Mentre conduïa cap a casa vaig repassar mentalment el desenvolupament del programa, analitzant com havia estat la meva actuació, i em vaig adonar que eren molts els imponderables que podrien condicionar el futur com per creure que la meva actuació pogués acabar amb èxit.

 

 

L’hora de la veritat

La setmana abans del tercer dilluns de juny va resultar mogudeta.

El dimarts 11 em van trucar de Televisió Espanyola per confirmar-me que el dia 17 de juny a les nou del vespre, m’esperaven als estudis de l’Hospitalet de Llobregat, per tenir temps de maquillar-me abans de començar el programa.

L’Albiol, per la seva banda, em va preguntar si m’ho havia pensat bé, ja que, després de tot el que ens havia costat aconseguir que em readmetessin, amb la meva tossudesa, estava a punt de fer inútils tots els esforços realitzats. Li vaig confirmar que ho tenia ben decidit i que no em faria enrere i em va deixar per inútil.

Aquell mateix dia, vaig tenir un ensurt, en assabentar-me d’una cosa que no sabia i que em va preocupar. Efectivament, quan li vaig comunicar a l’Antoni Morral, el meu cap del departament d’electrònica de consum, que anava a participar al concurs, em va dir que el seu sogre era en Jesús Oyamburu, conegut productor de programes de Radio Nacional de España, i que en aquell moment exercia també de productor a Un millón para el mejor.

El Sr. Oyamburu era el pare de dues bessones, la María Jesús, que era la dona del meu cap, i la María Antonia, que era una actriu de cinema coneguda amb el nom artístic de Sonia Bruno, que en els anys seixanta va prendre part en algunes pel·lícules dirigides per Francesc Rovira Beleta, Manolo Summers, Luis García Berlanga i d’altres de no tan rellevants, i la carrera de la qual es va veure interrompuda de cop quan, l’any següent, es va casar amb José Martínez, jugador de futbol del Real Madrid conegut com a «Pirri».

Quan li vaig explicar que havia decidit no esperar més i que anava a participar en el concurs la setmana següent, em va comentar que potser no feia bé, ja que, a més de tots els inconvenients, que ja coneixia, el mateix dia competiria amb mi com a candidat al programa en Mario Urbano, una persona molt propera, en aquells moments, a la família de la seva dona.

Em va sorprendre que no m’ho hagués dit abans, i de fet em va costar fer-li-ho explicar clarament.

Pels antecedents viscuts, em va semblar que aquest fet podia suposar un inconvenient addicional i, tal com havien anat les coses, va fer que em poses en guàrdia, ja que tenia l’evidència que les circumstàncies externes podien influir decisivament en el desenvolupament del programa.

De totes formes, aquestes cabòries es van acabar automàticament quan finalment va arribar el gran dia.

El dilluns següent a les nou del vespre, en una zona mal urbanitzada, al costat d’un descampat on gairebé no hi havia voravia, vaig aparcar, a prop del Teatre de l’Opera de l’Hospitalet, el meu cotxe, un Simca 1300 que m’havia comprat feia un parell d’anys amb la indemnització que un despatx francès d’advocats havia aconseguit de la companyia d’assegurances per l’accident de trànsit que vaig patir a Tolosa de Llenguadoc durant el primer any de la meva estada en aquella ciutat.

La gent de la televisió em va rebre, com esperava, amb pulcritud, com a qualsevol altre concursant.

De seguida em van fer passar al lloc habilitat per al maquillatge, on ja hi havia un dels candidats i la Sra. Margarida Llopart, responsable de maquillatge de TVE a Catalunya, i les seves noies, que ens van preparar per aparèixer sense lluentors davant de les càmeres.

Cap a les deu ens van dur als tres candidats al plató, on en Joaquín Prat i la secretària del programa, la señorita Montse —més tard sabria que era una actriu anomenada Montserrat Cierco— ens esperaven.

Érem l’amic de l’Oyamburu, en José Maria Guadalajara, un enginyer de telecomunicacions que més tard ocuparia un càrrec de responsabilitat a la Companyia Telefònica a Catalunya i jo.

A l’hora d’asseure’ns per respondre les preguntes prèvies ens van situar, des del punt de vista de la càmera, a en Guadalajara a l’esquerra, a mi al mig i a la dreta el contrincant teòricament més perillós.

Com ja he explicat en un altre lloc, per superar la fase prèvia calia respondre unes quantes preguntes de coneixements generals. Jo, com era normal, estava una mica nerviós, més que res perquè era conscient que, si no aconseguia passar aquesta fase, després de totes les meves peripècies, el ridícul que faria davant tots els que les coneixien seria monumental. Les preguntes no eren gaire difícils, però la novetat de l’entorn, les càmeres, el presentador, la secretària i la colla de persones que es movien darrere de les càmeres no constituïen els millors elements ambientals per concentrar-se i estimular la memòria.

Ens van fer sis preguntes a cadascú, de les quals només en vaig respondre correctament quatre, les mateixes que el conegut d’en Oyamburu, per la qual cosa es va fer necessari un desempat. La pregunta que em va permetre de participar a la recerca del milió va ser: quin era el nom del port de Roma? La resposta degué sonar, per a alguns, com un renec, però la vaig encertar. Era Òstia. I com que el meu contrincant no va encertar la resposta a la pregunta que li van formular, em van proclamar sisè candidat al concurs i em van dir que ja tenia el milió.

En Joaquín Prat em va presentar als telespectadors, va fer un esbós del meu currículum universitari i va donar a conèixer les persones que formaven el jurat.

A continuació, com si això formés part d’un ritual necessari, em va demanar per què m’havia presentat al concurs i, en cas d’aconseguir una suma important, què pensava fer amb els diners que em va ensenyar dins d’un maletí.

Suposo que aquesta darrera pregunta era conseqüència dels xous muntats pels dos primers guanyadors quan ho van explicar.

Naturalment, en la meva resposta no em vaig embolicar gaire i vaig dir que m’hi havia presentat perquè m’agradava competir i ho considerava una experiència interessant, i, pel que fa al destí dels diners, que no m’agradava fer plans sobre qüestions especulatives. I sense perdre més temps vam passar al desenvolupament del programa.

Jo tenia al cap el que m’havia dit en Miravitlles en relació amb les poques possibilitats que tenia de ser el tercer guanyador consecutiu; tenia ben clar que aquestes dependrien de la mena de proves que em proposessin i de l’actitud que prengués el jurat. Calia, doncs, tenir el cap fred i, com que no podia influir sobre les proves que em plantejarien, vaig mirar de prendre-m’ho amb senzillesa i serietat, intentant guanyar-me, almenys, la simpatia dels que havien de jutjar la meva actuació i de la gent que ens pogués estar veient. No tenia cap experiència de la força que l’opinió popular podria tenir, però m’ho vaig imaginar i els fets, més endavant, m’ho van confirmar.

Després que en Joaquín Prat recordés, un cop més, que les preguntes les enviaven els espectadors, la primera prova que em va proposar va consistir a anar caminant amb els ulls embenats mantenint-me sobre una línia recta que havien marcat a terra i fent tres recorreguts d’anada i tornada entre els seus extrems.

Començàvem bé. Aquella prova, que semblava inofensiva, era molt complicada per a mi, ja que una mínima diferència en la llargària de les cames, i jo havia tingut un accident que m’havia afectat la cama esquerra, feia que, si no tenies el control visual per corregir les derives, et desviessis cap al costat de la cama curta.

No obstant això, vaig fer els tres recorreguts intentant corregir la desviació però no ho vaig aconseguir del tot, i quan em vaig treure la vena no era, ni molt menys, en el lloc on se suposava que havia d’arribar. Afortunadament, algú, potser el doctor Navès, es va adonar de la dificultat i va fer d’assessor dels altres, però el fet és que el jurat es va mostrar generós i quatre dels seus membres em van donar un SÍ contra tres que van dir que NO,  amb la qual cosa, i als punts, vaig superar la prova.

Tot seguit, en Prat em va situar davant un quiosc de premsa amb una sèrie de diaris de provincias. N’hi havia deu i la prova consistia a identificar on es publicaven.

En vaig encertar nou i no van poder fer altra cosa que donar-me un SÍ per unanimitat.

A la tercera prova havia d’identificar quatre estats a partir dels seus països fronterers.

Els mapes corresponien a Hongria, Bolívia, Laos i Kenya. Vaig encertar els tres primers, però l’últim, en lloc de Kenya vaig dir que era Angola. El jurat va il·luminar sis SÍ i tan sols un NO, i d’aquesta manera va donar la prova per superada.

Tot seguit em van posar sobre una taula cinc minerals i em van donar cinc rètols amb els cinc noms: cinabri, galena, quars, sofre i pirita, i em van demanar que els posés al costat de les mostres corresponents. En vaig encertar tres i vaig intercanviar el de la galena i el de la pirita. Aquests dos minerals, si ho mireu a Google, s’assemblen molt, per la qual cosa suposo que el jurat va ser generós i em va aprovar per cinc a dos. Prova superada.

A la cinquena prova havia de visionar una projecció cinematogràfica on apareixien una sèrie d’animals salvatges que calia identificar: una girafa, un xacal, uns hipopòtams, un antílop i diversos elefants.

El xacal vaig dir que era un llop o una guineu, no ho recordo, però tots ells eren del gènere canis, i vaig confondre l’antílop amb un ant, que no s’assemblen gens excepte que tots dos tenen banyes. O sigui, que en vaig encertar tres de cinc, i el jurat degué considerar que estava prou bé, ja que em va atorgar sis SÍ contra un sol NO. Continuava impol·lut.

Tot seguit em van plantejar la primera de les moltes proves de lògica de pissarra que em va tocar resoldre al llarg de la meva participació. En un suposat dialecte africà hi havia tres frases amb la seva traducció al castellà i una quarta que calia que traduís basant-me en la traducció de les tres primeres. La resposta que vaig donar va ser: «Las estrellas lucen de noche en el cielo», quan, segons el presentador, havia de ser «Las estrellas brillan de noche». El jurat s’ho va pensar una bona estona i finalment van aparèixer quatre SÍ i tres NO. Ja duia sis proves i encara no havia signat cap xec. De moment la cosa semblava anar prou bé.

(continuarà)

Els dilluns de l’alcalde en ple Maig francès

El dia 29 d’abril, el Sr. Rafael Canalejo Cantero, metge de formació i alcalde per devoció de la localitat cordovesa de Belmez, després d’haver superat els seus dos contrincants en la prova preliminar, va aprofitar l’ocasió per atreure l’atenció de l’audiència cap a la seva actuació lliurant al presentador del programa un sobre on, segons va dir, hi havia posat el que pensava fer amb els diners que guanyés en la seva participació en el concurs. Amb això donava una projecció de futur a la seva actuació. Aquest fet ens va semblar a alguns massa agosarat, per no dir que prepotent.

Sabent com s’estaven cuinant les coses vaig arribar al convenciment de que la presència de l’alcalde en el programa estava garantida per a unes quantes setmanes.

Mentrestant, a França, d’on feia mig any que havia tornat, el dia 3 de maig a la plaça de la Sorbona de París es reunia un grup d’estudiants per escoltar les compareixences de Daniel Cohn-Bendit —conegut per Dani el Roig— i els seus companys. A les quatre de la tarda la Universitat va ser envoltada per la Policia, que va detenir, en contra del que s’havia pactat, diversos estudiants. Això va donar origen a nombroses manifestacions espontànies que tindrien conseqüències insospitades en aquell moment.

Si el 1965 em vaig perdre el concert dels Beatles a la Monumental perquè era a França, aquest cop, també em vaig perdre tot el Maig francès, que estava començant, per haver-ne tornat. Ho confesso, jo no hi vaig ser a cap dels dos esdeveniments.

Tot seguint aquests esdeveniments per radio a France Inter, el que vaig fer, per si finalment em deixaven participar en el concurs,  i per tal de poder conservar posteriorment la meva intimitat, em vaig deixar créixer un bigoti que, encara que ho feia al seu aire, prenia un cert aire despenjat. El cert era que aquell mostatxo modificava considerablement el meu aspecte habitual —que recuperaria afaitant-me’l un cop acabés de sortir per la tele—, i permetria que fossin pocs els que, després, em poguessin identificar.

Per la seva banda, l’alcalde anava superant, amb més encerts que errors, les proves que li anaven plantejant. Les queixes en els mitjans escrits respecte a l’adaptació, per part dels responsables del programa, d’aquestes proves al perfil del concursant eren constants. En el seu cas semblava que pretenien que estesin orientades a posar en valor les habilitats que se suposava que havia de tenir un polític: discursos, lleis, pactes, en definitiva, tot el que podia permetre que el concursant no quedés en mal lloc —més tard se sabria que el tinent general Camilo Alonso Vega, que va ser director general de la Guàrdia Civil de 1943 a 1955 i responsable dels camps de concentració franquistes, i que en aquells moments era ministre de Governació, havia deixat clar, en algun moment, que un electe afecte al règim no podia tenir un mal resultat, encara que no sé quan ni quants cops ho va dir—,  però d’això en parlaré més endavant, ja que va tenir una certa influència en el desenvolupament final del concurs.

Tot semblava anunciar el que anava a succeir i, a poc a poc, a creure el que es reflectia a la premsa, era evident que l’alcalde seria el segon guanyador del concurs, la qual cosa volia dir que, igual que la Zumárraga, tampoc no ho perdria tot com els primers concursants del programa.

Semblava que es buscava conduir el concurs de forma i manera que es produís allò que tan bé saben fer en altres contrades: que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.

El tracte que en Joaquín Prat dispensava al concursant era delicat i deferent, i sempre que el presentava ho feia com a Don Rafael Canalejo Cantero, alcalde y jefe local del Movimiento de Belmez. Correcte i precís.

En aquest context, a mesura que les setmanes passaven, se m’anava fent més que evident que, si l’alcalde guanyava, les meves possibilitats d’èxit, si participava a continuació, estarien molt minvades.

En paral·lel, el Maig francès seguia atraient l’atenció de tot el món. Dos dies abans que en Raimon fes el seu famós concert a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid, el 16 de maig, els estudiants francesos van prendre la Universitat de la Sorbona després de dues setmanes de disturbis al carrer demanant mesures urgents al greu problema de l’atur. L’ocupació de la Universitat parisenca va ser l’espurna que va fer que altres estudiants i treballadors, de la Renault primer i de tota la França desprès, es declaressin en vaga, paralitzant en una setmana tot el país, i fent que el president de la República, el general Charles de Gaulle, es veiés obligat a dissoldre l’Assemblea Nacional i a convocar noves eleccions.

Per la meva part, jo continuava atabalat amb el concurs. Era clar que les possibilitats de modular l’actuació dels concursants per part de la direcció del programa eren grans i, malgrat que les preguntes, segons ells, les enviava el públic, era evident que, escollint-les, podien fer-hi de més o de menys, ja que el seu interès primordial era que el programa aconseguís mantenir audiències elevades i que, com m’havia suggerit al principi en Miravitlles, es mantingués la fidelitat d’aquesta audiència mantenint un equilibri consistent en evitar massa concursants que no guanyessin res i aconseguir que no fossin molts els que guanyessin molt, o massa seguits.

De fet, les polèmiques que, genèricament, el concurs alimentava i que apareixien sobretot en els mitjans escrits, es centraven en dos temes principals: la preparació dels concursants i l’interès que les proves poguessin tenir, en el sentit que fossin adaptades al mitjà televisiu i, alhora, permetessin que els espectadors poguessin participar-hi des casa seva mirant de resoldre-les.

Se’m plantejava, doncs, un dilema que per a mi era important. Si tot anava com s’intuïa, l’alcalde acabaria la seva participació cap a la primeria de juny o a mitjans de mes, amb la qual cosa, si havia d’esperar que, a continuació, hi participés un altre concursant i perdés —és a dir, de dues a quatre setmanes—, em trobaria que, si aconseguia superar la fase prèvia de selecció, irremeiablement hauria de començar la meva participació a mitjans o final del mes de juliol, la qual cosa faria que hagués de concursar durant bona part del mes d’agost.

Com que aquell era el primer any que treballava a COPRESA, encara no en coneixia els costums, per la qual cosa vaig demanar com acostumaven a organitzar les vacances del personal. Així vaig saber que l’empresa tancava les tres primeres setmanes d’agost, cosa freqüent en aquells anys, i que la resta de les vacances es pactaven i es gaudien individualment.

Així doncs, si esperava a participar més endavant, el que era segur era que em quedaria sense unes vacances que tenia molt més segures, vist el que havia vist, que el premi en el concurs.

A més, les vacances eren l’única oportunitat que tenia per mirar de trobar una solució a una situació personal que em neguitejava i que volia normalitzar anant-me’n un parell de setmanes de viatge amb la Colette per tractar de situar les coses.

Tot semblava aconsellar-me, doncs, que no m’esperés més, però allò que m’impulsava d’una forma més decisiva a acabar d’una vegada amb aquella espera era que aquests mesos m’estaven creant una sensació d’incomoditat propera a l’estrès, que em resultava molt desagradable i que influïa en el desenvolupament de la meva feina professional. L’interès pel concurs havia disminuït i del que tenia ganes era d’acabar d’un cop amb aquella sensació d’angoixa que em neguitejava i que em volia treure de sobre.

Per tant, quan el dilluns 3 de juny vaig tornar a anar, amb l’Albiol, al Teatre de l’Opera de l’Hospitalet per parlar amb en Lluis Miravitlles, ja tenia presa la decisió: si em proposava esperar a concursar més endavant li diria que no i també que, si no hi tenia cap inconvenient, el que volia era participar de seguida i acabar d’una vegada amb aquella espera que se’m feia insuportable.

Aquell dia, em pensava que l’alcalde Canalejo acabaria de participar en el concurs, però no em vaig adonar que, com que anava a guanyar alguns, tal vegada molts, diners, caldria dedicar un temps al ritual d’obrir el sobre que, quan va començar a concursar, va lliurar a en Prat i que contenia el destí dels seus guanys, i a explicar el que en faria. Atès que el final triomfal s’intuïa, aquest sobre havia reaparegut com un incentiu més per als realitzadors per assegurar el manteniment, una setmana més, d’una bona audiència.

Així doncs, sense saber que aquell no seria el seu últim dia en els estudis vam assistir, com la vegada anterior entre el públic, a la seva actuació davant les càmeres defensant les darreres proves que li van plantejar.

Potser per incrementar més l’audiència, els responsables del programa li van jugar una mala passada.

El plató que havien preparat tenia una característica singular: en un racó estava instal·lada una gàbia amb un lleó de cinc anys, el Vicentet, que durant tot el programa va estar atès pel seu propietari, en Vicenç Febrer, vestit de domador. El senyor Febrer, que tenia una botiga de compravenda d’automòbils al barri de Sants, era molt popular. Havia estat lluitador de catch conegut per la seva participació en combats al Price i a l’Iris, i fins i tot, segons diuen, va acceptar el desafiament que al seu moment va llançar a TVE el forçut Hércules Cortés.

Aquell dia tots els televidents i els que érem presents a l’estudi, vam estar molt pendents de la prova que portés l’alcalde a l’interior de la gàbia. La setmana anterior ja havia tingut un incident quan, pujant per una escala de corda, va caure al terra amb el consegüent ensurt per al concursant i el presentador. Tinc la impressió que ell també va creure que se les hauria d’haver amb la fera i durant tot el programa el seu nerviosisme va resultar evident. Les proves a què va estar sotmès, entre les quals destacava el llançament d’uns ganivets a un perfil humà, les va anar superant prou satisfactòriament de forma que el resultat definitiu va ser que, com havia succeït amb la seva predecessora, al final es va endur les mateixes 875.000 pessetes.

De la prova del lleó, res de res. Per sort per a ell, en Febrer i el seu lleó únicament formaven part del decorat.

Acabada l’actuació amb el lliurament del conegut maletí amb els diners, es va anunciar que el dilluns següent hi tornaria per obrir el sobre misteriós i així donar a conèixer el què contenia i tothom se’n va anar cap a casa.

Com la vegada anterior, un cop la gent havia marxat, ens va venir a veure en Lluís Miravitlles i, com havia previst, em va dir que era impossible que en el concurs hi hagués tres guanyadors consecutius, per la qual cosa em recomanava que, un cop més, retardés la meva participació.

No em vaig deixar convèncer. Era cert que em feia una certa il·lusió participar-hi i, si s’esqueia, guanyar, però l’espera se m’havia fet insuportable.

Per tant, mirant d’argumentar-ho, li vaig dir amablement a en Miravitlles que el concurs no era, per a mi, res més que un joc, que no estava disposat a perdre allò que tenia segur, les meves vacances, a canvi de la possibilitat d’aconseguir una ocasió mes favorable per a la meva participació, i que, si no hi tenien cap inconvenient, desitjava poder participar-hi quan es presentés la primera oportunitat.

En Miravitlles ho va comprendre a mitges. Em va dir que, si era el que volia, no hi havia cap inconvenient, però des d’aquell moment vaig tenir la impressió que va deixar de veure’m com algú a qui protegir i es va instal·lar en la més estricta neutralitat professional.

Naturalment, la meva decisió tampoc no va caure del tot bé en el meu entorn. Els que em tenien més a prop van comprendre que no hagués pogut aguantar més que els fats es posessin del meu costat, però els que em coneixien menys, però sabien com s’havien esdevingut els fets, van pensar que era un ximple.

A totes aquestes, la campanya electoral als Estats Units per elegir el successor del president Johnson estava en el seu punt culminant quan el dimecres següent, el 5 de juny, just en acabar un míting a l’Hotel Ambassador a Los Angeles per celebrar la seva victòria en les primàries de Califòrnia, el senador i candidat presidencial Robert F. Kennedy va resultar ferit de mort com a conseqüència dels trets de pistola que un home de vint-i-dos anys amb ascendents palestins, Sirhan Bishara Sirhan, li va disparar pel fet de ser contrari al suport polític que el senador volia donar a Israel. Robert Kennedy va morir l’endemà a l’hospital del Bon Samarità on havia estat traslladat. El crim encara no ha estat aclarit del tot.