L’hora de la veritat (2)

(continuació)

La prova següent era, en principi, molt senzilla de superar, però quan me la van proposar em va semblar que era una d’aquelles que podia condicionar el desenvolupament futur de la meva actuació. Tenia molt presents les consideracions d’en Miravitlles pel que feia a les poques possibilitats que tenia de continuar amb èxit en el concurs fins al final i, d’altra banda, sabia que els organitzadors del programa ho podien aconseguir per diferents camins, un dels quals era convertir el concurs en un espectacle on es plantegessin situacions que no fos capaç d’acceptar o, almenys, de controlar.

Potser aquesta no va ser la seva intenció, però com a setena prova em van posar davant d’un decorat on hi havia un grup de persones, algunes de raça negra, totes abillades amb pantalons curts.

En Prat em va dir que havia d’anar amb ells a fer un safari, i que, com que jo anava vestit de carrer, em va demanar que prengués una decisió; em va donar unes tisores i no recordo que em donés cap temps per realitzar-la.

Em vaig quedar atònit. Era conscient que no em podia permetre una acció que em posés en ridícul, ja que hauria donat peu a una possible situació in crescendo que convertís la meva participació en un espectacle d’un altre caire. Per tant, en qüestió de segons, i per tal d’aclarir les coses, li vaig preguntar si la prova consistia a tallar els pantalons o a prendre una decisió. Això el va atabalar una mica i, quan em va respondre que a la fitxa posava que es tractava de prendre una decisió, vaig tornar-li les tisores i li vaig dir que la meva decisió era que aniria al safari amb pantalons llargs, ja que no m’havia dit de quina mena de safari es tractava, ni amb què em trobaria, i que, en aquest supòsit, preferia dur les cames protegides. La meva reacció va provocar una situació insòlita. El jurat, sense pensar-s’ho gaire, em va obsequiar amb set NO i, tot seguit, el presentador va intentar justificar aquesta mena de prova dient que no havien intentat ridiculitzar-me sinó descobrir la meva capacitat de reacció davant la necessitat de prendre una decisió ràpida, tot afegint que hi havia vestits de bona qualitat i de totes les mides per substituir el que, segons la seva opinió, hauria d’haver destruït. Per la meva banda vaig argumentar que jo havia pres una decisió, tal com m’havien demanat, encara que, potser no en el mateix sentit que esperaven, però aquest raonament no va servir de res i vaig haver de signar el primer xec de 250 pessetes.

D’aquesta manera vaig fallar una prova que, projectada al final, em va costar 250.000 pessetes però que, encara ho penso, va ser determinant perquè pogués arribar fins al final, ja que va tancar una porta que, a la curta o a la llarga, em podia conduir al fracàs.

Tot això, no obstant, em va desestabilitzar força i la meva actuació va transcórrer, aquella nit i a partir d’aquell moment, pel camí del pedregar, encara que a la prova següent, la vuitena, en que em van fer ballar, juntament amb una go-go girl, un ball modern en una mena de gàbia que tenien preparada a l’efecte, van posar-me davant d’una cosa que se’m donava força be; ballar.

El jurat deuria considerar que ho havia fet prou bé, ja que em va donar set SÍ.

Va ser un miratge, ja que a continuació no vaig poder-me’n sortir de la dificultat següent; resoldre en un minut un problema de càlcul matemàtic plantejat així:

Un agent de borsa va comprar 3 accions a 10 i les va vendre a 6 cadascuna, i va vendre a 6 cadascuna de les que va comprar a 5. Si el seu benefici total va ser 8, quantes accions va comprar a 5? La resposta era 20, però no vaig tenir la calma necessària, ja que encara estava atabalat per la maleïda prova dels pantalons i, a més, agitat pel ball, i no vaig aconseguir concentrar-me en tan poc temps, per la qual cosa vaig pensar, i dir, que el plantejament era incorrecte, quan la veritat és que no l’havia entès. Amb bon criteri, el jurat em va donar set NO i vaig signar el segon xec de 1.000 pessetes.

Tot seguit, la prova següent va consistir en fer desplaçar, rodant, un cilindre per terra ficant-m’hi a dintre, cosa que em va resultar relativament senzilla i em va valer els set SÍ del jurat.

Ja dúiem deu proves. Fins aleshores, a cada programa s’havien proposat als concursants dotze proves a cada sessió, de manera que les seixanta que cada concursant havia de superar fins a arribar al final es distribuïen durant cinc setmanes. No obstant això, aquella nit, segons el presentador per manca de temps, només me’n van plantejar onze i la darrera va tornar a ser una altra prova de pissarra, de les que resultaven odioses per als telespectadors, amb lletres i números, on calia trobar les lletres que corresponien als espais marcats.

El planteig era:                              

I el temps per resoldre-ho de tres minuts.

Vaig començar a rumiar, però la veritat és que, com en la prova anterior de les accions, no em trobava en les millors condicions mentals per concentrar-me, influenciat encara per la primera fallada, i tampoc me’n vaig sortir.

Això em va obligar a signar un tercer xec de 2.500 pessetes. Més tard, a casa ho vaig intentar resoldre amb calma i arribar a la solució em va costar més de cinc minuts. No crec que ho fessin expressament, però les queixes que van anar apareixent a la premsa considerant aquesta mena de proves com a poc encertades i la freqüència amb què me les van anar proposant em va fer pensar que, si els presagis d’en Miravitlles s’havien de complir, els trets anirien per aquesta via. A més, això els donaria una bona excusa davant de l’audiència, ja que, sense tenir en compte les circumstàncies de l’entorn, com que jo era físic, el normal hauria estat que les pogués resoldre amb facilitat.

Amb tot això, el temps es va acabar i el Sr. Prat, insistint en el fet que havia fallat tres proves, em va acomiadar fins a la setmana següent no sense abans haver complert amb l’absurd ritual d’extreure els sobres amb les proves a les què, presuntament, em sotmetrien a la setmana següent.

Aquella nit va quedar una prova pendent, i sempre vaig creure que això no va preocupar gaire als realitzadors del programa, ja que deurien pensar que no aconseguiria arribar viu al final. De fet, mirant-ho objectivament, no ho havia fet millor que alguns dels primers concursants que van ser eliminats.

En acabar, vaig anar a saludar-los a tots i a la sortida vaig estar parlant una estona amb els candidats amb els quals havia competit a l’inici de la nit i amb les seves famílies. Estic segur que, veient com m’havien anat les coses, devien pensar que ells ho podrien haver fet millor.

Després de recuperar el meu cotxe, me’n vaig anar a casa a mirar de dormir, ja que l’endemà havia d’anar a treballar com cada dia.

Mentre conduïa cap a casa vaig repassar mentalment el desenvolupament del programa, analitzant com havia estat la meva actuació, i em vaig adonar que eren molts els imponderables que podrien condicionar el futur com per creure que la meva actuació pogués acabar amb èxit.

 

 

L’hora de la veritat

La setmana abans del tercer dilluns de juny va resultar mogudeta.

El dimarts 11 em van trucar de Televisió Espanyola per confirmar-me que el dia 17 de juny a les nou del vespre, m’esperaven als estudis de l’Hospitalet de Llobregat, per tenir temps de maquillar-me abans de començar el programa.

L’Albiol, per la seva banda, em va preguntar si m’ho havia pensat bé, ja que, després de tot el que ens havia costat aconseguir que em readmetessin, amb la meva tossudesa, estava a punt de fer inútils tots els esforços realitzats. Li vaig confirmar que ho tenia ben decidit i que no em faria enrere i em va deixar per inútil.

Aquell mateix dia, vaig tenir un ensurt, en assabentar-me d’una cosa que no sabia i que em va preocupar. Efectivament, quan li vaig comunicar a l’Antoni Morral, el meu cap del departament d’electrònica de consum, que anava a participar al concurs, em va dir que el seu sogre era en Jesús Oyamburu, conegut productor de programes de Radio Nacional de España, i que en aquell moment exercia també de productor a Un millón para el mejor.

El Sr. Oyamburu era el pare de dues bessones, la María Jesús, que era la dona del meu cap, i la María Antonia, que era una actriu de cinema coneguda amb el nom artístic de Sonia Bruno, que en els anys seixanta va prendre part en algunes pel·lícules dirigides per Francesc Rovira Beleta, Manolo Summers, Luis García Berlanga i d’altres de no tan rellevants, i la carrera de la qual es va veure interrompuda de cop quan, l’any següent, es va casar amb José Martínez, jugador de futbol del Real Madrid conegut com a «Pirri».

Quan li vaig explicar que havia decidit no esperar més i que anava a participar en el concurs la setmana següent, em va comentar que potser no feia bé, ja que, a més de tots els inconvenients, que ja coneixia, el mateix dia competiria amb mi com a candidat al programa en Mario Urbano, una persona molt propera, en aquells moments, a la família de la seva dona.

Em va sorprendre que no m’ho hagués dit abans, i de fet em va costar fer-li-ho explicar clarament.

Pels antecedents viscuts, em va semblar que aquest fet podia suposar un inconvenient addicional i, tal com havien anat les coses, va fer que em poses en guàrdia, ja que tenia l’evidència que les circumstàncies externes podien influir decisivament en el desenvolupament del programa.

De totes formes, aquestes cabòries es van acabar automàticament quan finalment va arribar el gran dia.

El dilluns següent a les nou del vespre, en una zona mal urbanitzada, al costat d’un descampat on gairebé no hi havia voravia, vaig aparcar, a prop del Teatre Joventut de l’Hospitalet, el meu cotxe, un Simca 1300 que m’havia comprat feia un parell d’anys amb la indemnització que un despatx francès d’advocats havia aconseguit de la companyia d’assegurances per l’accident de trànsit que vaig patir a Tolosa de Llenguadoc durant el primer any de la meva estada en aquella ciutat.

La gent de la televisió em va rebre, com esperava, amb pulcritud, com a qualsevol altre concursant.

De seguida em van fer passar al lloc habilitat per al maquillatge, on ja hi havia un dels candidats i la Sra. Margarida Llopart, responsable de maquillatge de TVE a Catalunya, i les seves noies, que ens van preparar per aparèixer sense lluentors davant de les càmeres.

Cap a les deu ens van dur als tres candidats al plató, on en Joaquín Prat i la secretària del programa, la señorita Montse —més tard sabria que era una actriu anomenada Montserrat Cierco— ens esperaven.

Érem l’amic de l’Oyamburu, en José Maria Guadalajara, un enginyer de telecomunicacions que més tard ocuparia un càrrec de responsabilitat a la Companyia Telefònica a Catalunya i jo.

A l’hora d’asseure’ns per respondre les preguntes prèvies ens van situar, des del punt de vista de la càmera, a en Guadalajara a l’esquerra, a mi al mig i a la dreta el contrincant teòricament més perillós.

Com ja he explicat en un altre lloc, per superar la fase prèvia calia respondre unes quantes preguntes de coneixements generals. Jo, com era normal, estava una mica nerviós, més que res perquè era conscient que, si no aconseguia passar aquesta fase, després de totes les meves peripècies, el ridícul que faria davant tots els que les coneixien seria monumental. Les preguntes no eren gaire difícils, però la novetat de l’entorn, les càmeres, el presentador, la secretària i la colla de persones que es movien darrere de les càmeres no constituïen els millors elements ambientals per concentrar-se i estimular la memòria.

Ens van fer sis preguntes a cadascú, de les quals només en vaig respondre correctament quatre, les mateixes que el conegut d’en Oyamburu, per la qual cosa es va fer necessari un desempat. La pregunta que em va permetre de participar a la recerca del milió va ser: quin era el nom del port de Roma? La resposta degué sonar, per a alguns, com un renec, però la vaig encertar. Era Òstia. I com que el meu contrincant no va encertar la resposta a la pregunta que li van formular, em van proclamar sisè candidat al concurs i em van dir que ja tenia el milió.

En Joaquín Prat em va presentar als telespectadors, va fer un esbós del meu currículum universitari i va donar a conèixer les persones que formaven el jurat.

A continuació, com si això formés part d’un ritual necessari, em va demanar per què m’havia presentat al concurs i, en cas d’aconseguir una suma important, què pensava fer amb els diners que em va ensenyar dins d’un maletí.

Suposo que aquesta darrera pregunta era conseqüència dels xous muntats pels dos primers guanyadors quan ho van explicar.

Naturalment, en la meva resposta no em vaig embolicar gaire i vaig dir que m’hi havia presentat perquè m’agradava competir i ho considerava una experiència interessant, i, pel que fa al destí dels diners, que no m’agradava fer plans sobre qüestions especulatives. I sense perdre més temps vam passar al desenvolupament del programa.

Jo tenia al cap el que m’havia dit en Miravitlles en relació amb les poques possibilitats que tenia de ser el tercer guanyador consecutiu; tenia ben clar que aquestes dependrien de la mena de proves que em proposessin i de l’actitud que prengués el jurat. Calia, doncs, tenir el cap fred i, com que no podia influir sobre les proves que em plantejarien, vaig mirar de prendre-m’ho amb senzillesa i serietat, intentant guanyar-me, almenys, la simpatia dels que havien de jutjar la meva actuació i de la gent que ens pogués estar veient. No tenia cap experiència de la força que l’opinió popular podria tenir, però m’ho vaig imaginar i els fets, més endavant, m’ho van confirmar.

Després que en Joaquín Prat recordés, un cop més, que les preguntes les enviaven els espectadors, la primera prova que em va proposar va consistir a anar caminant amb els ulls embenats mantenint-me sobre una línia recta que havien marcat a terra i fent tres recorreguts d’anada i tornada entre els seus extrems.

Començàvem bé. Aquella prova, que semblava inofensiva, era molt complicada per a mi, ja que una mínima diferència en la llargària de les cames, i jo havia tingut un accident que m’havia afectat la cama esquerra, feia que, si no tenies el control visual per corregir les derives, et desviessis cap al costat de la cama curta.

No obstant això, vaig fer els tres recorreguts intentant corregir la desviació però no ho vaig aconseguir del tot, i quan em vaig treure la vena no era, ni molt menys, en el lloc on se suposava que havia d’arribar. Afortunadament, algú, potser el doctor Navès, es va adonar de la dificultat i va fer d’assessor dels altres, però el fet és que el jurat es va mostrar generós i quatre dels seus membres em van donar un SÍ contra tres que van dir que NO,  amb la qual cosa, i als punts, vaig superar la prova.

Tot seguit, en Prat em va situar davant un quiosc de premsa amb una sèrie de diaris de provincias. N’hi havia deu i la prova consistia a identificar on es publicaven.

En vaig encertar nou i no van poder fer altra cosa que donar-me un SÍ per unanimitat.

A la tercera prova havia d’identificar quatre estats a partir dels seus països fronterers.

Els mapes corresponien a Hongria, Bolívia, Laos i Kenya. Vaig encertar els tres primers, però l’últim, en lloc de Kenya vaig dir que era Angola. El jurat va il·luminar sis SÍ i tan sols un NO, i d’aquesta manera va donar la prova per superada.

Tot seguit em van posar sobre una taula cinc minerals i em van donar cinc rètols amb els cinc noms: cinabri, galena, quars, sofre i pirita, i em van demanar que els posés al costat de les mostres corresponents. En vaig encertar tres i vaig intercanviar el de la galena i el de la pirita. Aquests dos minerals, si ho mireu a Google, s’assemblen molt, per la qual cosa suposo que el jurat va ser generós i em va aprovar per cinc a dos. Prova superada.

A la cinquena prova havia de visionar una projecció cinematogràfica on apareixien una sèrie d’animals salvatges que calia identificar: una girafa, un xacal, uns hipopòtams, un antílop i diversos elefants.

El xacal vaig dir que era un llop o una guineu, no ho recordo, però tots ells eren del gènere canis, i vaig confondre l’antílop amb un ant, que no s’assemblen gens excepte que tots dos tenen banyes. O sigui, que en vaig encertar tres de cinc, i el jurat degué considerar que estava prou bé, ja que em va atorgar sis SÍ contra un sol NO. Continuava impol·lut.

Tot seguit em van plantejar la primera de les moltes proves de lògica de pissarra que em va tocar resoldre al llarg de la meva participació. En un suposat dialecte africà hi havia tres frases amb la seva traducció al castellà i una quarta que calia que traduís basant-me en la traducció de les tres primeres. La resposta que vaig donar va ser: «Las estrellas lucen de noche en el cielo», quan, segons el presentador, havia de ser «Las estrellas brillan de noche». El jurat s’ho va pensar una bona estona i finalment van aparèixer quatre SÍ i tres NO. Ja duia sis proves i encara no havia signat cap xec. De moment la cosa semblava anar prou bé.

(continuarà)

Els dilluns de l’alcalde en ple Maig francès

El dia 29 d’abril, el Sr. Rafael Canalejo Cantero, metge de formació i alcalde per devoció de la localitat cordovesa de Belmez, després d’haver superat els seus dos contrincants en la prova preliminar, va aprofitar l’ocasió per atreure l’atenció de l’audiència cap a la seva actuació lliurant al presentador del programa un sobre on, segons va dir, hi havia posat el que pensava fer amb els diners que guanyés en la seva participació en el concurs. Amb això donava una projecció de futur a la seva actuació. Aquest fet ens va semblar a alguns massa agosarat, per no dir que prepotent.

Sabent com s’estaven cuinant les coses vaig arribar al convenciment de que la presència de l’alcalde en el programa estava garantida per a unes quantes setmanes.

Mentrestant, a França, d’on feia mig any que havia tornat, el dia 3 de maig a la plaça de la Sorbona de París es reunia un grup d’estudiants per escoltar les compareixences de Daniel Cohn-Bendit —conegut per Dani el Roig— i els seus companys. A les quatre de la tarda la Universitat va ser envoltada per la Policia, que va detenir, en contra del que s’havia pactat, diversos estudiants. Això va donar origen a nombroses manifestacions espontànies que tindrien conseqüències insospitades en aquell moment.

Si el 1965 em vaig perdre el concert dels Beatles a la Monumental perquè era a França, aquest cop, també em vaig perdre tot el Maig francès, que estava començant, per haver-ne tornat. Ho confesso, jo no hi vaig ser a cap dels dos esdeveniments.

Tot seguint aquests esdeveniments per radio a France Inter, el que vaig fer, per si finalment em deixaven participar en el concurs,  i per tal de poder conservar posteriorment la meva intimitat, em vaig deixar créixer un bigoti que, encara que ho feia al seu aire, prenia un cert aire despenjat. El cert era que aquell mostatxo modificava considerablement el meu aspecte habitual —que recuperaria afaitant-me’l un cop acabés de sortir per la tele—, i permetria que fossin pocs els que, després, em poguessin identificar.

Per la seva banda, l’alcalde anava superant, amb més encerts que errors, les proves que li anaven plantejant. Les queixes en els mitjans escrits respecte a l’adaptació, per part dels responsables del programa, d’aquestes proves al perfil del concursant eren constants. En el seu cas semblava que pretenien que estesin orientades a posar en valor les habilitats que se suposava que havia de tenir un polític: discursos, lleis, pactes, en definitiva, tot el que podia permetre que el concursant no quedés en mal lloc —més tard se sabria que el tinent general Camilo Alonso Vega, que va ser director general de la Guàrdia Civil de 1943 a 1955 i responsable dels camps de concentració franquistes, i que en aquells moments era ministre de Governació, havia deixat clar, en algun moment, que un electe afecte al règim no podia tenir un mal resultat, encara que no sé quan ni quants cops ho va dir—,  però d’això en parlaré més endavant, ja que va tenir una certa influència en el desenvolupament final del concurs.

Tot semblava anunciar el que anava a succeir i, a poc a poc, a creure el que es reflectia a la premsa, era evident que l’alcalde seria el segon guanyador del concurs, la qual cosa volia dir que, igual que la Zumárraga, tampoc no ho perdria tot com els primers concursants del programa.

Semblava que es buscava conduir el concurs de forma i manera que es produís allò que tan bé saben fer en altres contrades: que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.

El tracte que en Joaquín Prat dispensava al concursant era delicat i deferent, i sempre que el presentava ho feia com a Don Rafael Canalejo Cantero, alcalde y jefe local del Movimiento de Belmez. Correcte i precís.

En aquest context, a mesura que les setmanes passaven, se m’anava fent més que evident que, si l’alcalde guanyava, les meves possibilitats d’èxit, si participava a continuació, estarien molt minvades.

En paral·lel, el Maig francès seguia atraient l’atenció de tot el món. Dos dies abans que en Raimon fes el seu famós concert a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid, el 16 de maig, els estudiants francesos van prendre la Universitat de la Sorbona després de dues setmanes de disturbis al carrer demanant mesures urgents al greu problema de l’atur. L’ocupació de la Universitat parisenca va ser l’espurna que va fer que altres estudiants i treballadors, de la Renault primer i de tota la França desprès, es declaressin en vaga, paralitzant en una setmana tot el país, i fent que el president de la República, el general Charles de Gaulle, es veiés obligat a dissoldre l’Assemblea Nacional i a convocar noves eleccions.

Per la meva part, jo continuava atabalat amb el concurs. Era clar que les possibilitats de modular l’actuació dels concursants per part de la direcció del programa eren grans i, malgrat que les preguntes, segons ells, les enviava el públic, era evident que, escollint-les, podien fer-hi de més o de menys, ja que el seu interès primordial era que el programa aconseguís mantenir audiències elevades i que, com m’havia suggerit al principi en Miravitlles, es mantingués la fidelitat d’aquesta audiència mantenint un equilibri consistent en evitar massa concursants que no guanyessin res i aconseguir que no fossin molts els que guanyessin molt, o massa seguits.

De fet, les polèmiques que, genèricament, el concurs alimentava i que apareixien sobretot en els mitjans escrits, es centraven en dos temes principals: la preparació dels concursants i l’interès que les proves poguessin tenir, en el sentit que fossin adaptades al mitjà televisiu i, alhora, permetessin que els espectadors poguessin participar-hi des casa seva mirant de resoldre-les.

Se’m plantejava, doncs, un dilema que per a mi era important. Si tot anava com s’intuïa, l’alcalde acabaria la seva participació cap a la primeria de juny o a mitjans de mes, amb la qual cosa, si havia d’esperar que, a continuació, hi participés un altre concursant i perdés —és a dir, de dues a quatre setmanes—, em trobaria que, si aconseguia superar la fase prèvia de selecció, irremeiablement hauria de començar la meva participació a mitjans o final del mes de juliol, la qual cosa faria que hagués de concursar durant bona part del mes d’agost.

Com que aquell era el primer any que treballava a COPRESA, encara no en coneixia els costums, per la qual cosa vaig demanar com acostumaven a organitzar les vacances del personal. Així vaig saber que l’empresa tancava les tres primeres setmanes d’agost, cosa freqüent en aquells anys, i que la resta de les vacances es pactaven i es gaudien individualment.

Així doncs, si esperava a participar més endavant, el que era segur era que em quedaria sense unes vacances que tenia molt més segures, vist el que havia vist, que el premi en el concurs.

A més, les vacances eren l’única oportunitat que tenia per mirar de trobar una solució a una situació personal que em neguitejava i que volia normalitzar anant-me’n un parell de setmanes de viatge amb la Colette per tractar de situar les coses.

Tot semblava aconsellar-me, doncs, que no m’esperés més, però allò que m’impulsava d’una forma més decisiva a acabar d’una vegada amb aquella espera era que aquests mesos m’estaven creant una sensació d’incomoditat propera a l’estrès, que em resultava molt desagradable i que influïa en el desenvolupament de la meva feina professional. L’interès pel concurs havia disminuït i del que tenia ganes era d’acabar d’un cop amb aquella sensació d’angoixa que em neguitejava i que em volia treure de sobre.

Per tant, quan el dilluns 3 de juny vaig tornar a anar, amb l’Albiol, al Teatre Joventut per parlar amb en Miravitlles, ja tenia presa la decisió: si em proposava esperar a concursar més endavant li diria que no i també que, si no hi tenia cap inconvenient, el que volia era participar de seguida i acabar d’una vegada amb aquella espera que se’m feia insuportable.

Aquell dia, em pensava que l’alcalde Canalejo acabaria de participar en el concurs, però no em vaig adonar que, com que anava a guanyar alguns, tal vegada molts, diners, caldria dedicar un temps al ritual d’obrir el sobre que, quan va començar a concursar, va lliurar a en Prat i que contenia el destí dels seus guanys, i a explicar el que en faria. Atès que el final triomfal s’intuïa, aquest sobre havia reaparegut com un incentiu més per als realitzadors per assegurar el manteniment, una setmana més, d’una bona audiència.

Així doncs, sense saber que aquell no seria el seu últim dia en els estudis vam assistir, com la vegada anterior entre el públic, a la seva actuació davant les càmeres defensant les darreres proves que li van plantejar.

Potser per incrementar més l’audiència, els responsables del programa li van jugar una mala passada.

El plató que havien preparat tenia una característica singular: en un racó estava instal·lada una gàbia amb un lleó de cinc anys, el Vicentet, que durant tot el programa va estar atès pel seu propietari, en Vicenç Febrer, vestit de domador. El senyor Febrer, que tenia una botiga de compravenda d’automòbils al barri de Sants, era molt popular. Havia estat lluitador de catch conegut per la seva participació en combats al Price i a l’Iris, i fins i tot, segons diuen, va acceptar el desafiament que al seu moment va llançar a TVE el forçut Hércules Cortés.

Aquell dia tots els televidents i els que érem presents a l’estudi, vam estar molt pendents de la prova que portés l’alcalde a l’interior de la gàbia. La setmana anterior ja havia tingut un incident quan, pujant per una escala de corda, va caure al terra amb el consegüent ensurt per al concursant i el presentador. Tinc la impressió que ell també va creure que se les hauria d’haver amb la fera i durant tot el programa el seu nerviosisme va resultar evident. Les proves a què va estar sotmès, entre les quals destacava el llançament d’uns ganivets a un perfil humà, les va anar superant prou satisfactòriament de forma que el resultat definitiu va ser que, com havia succeït amb la seva predecessora, al final es va endur les mateixes 875.000 pessetes.

De la prova del lleó, res de res. Per sort per a ell, en Febrer i el seu lleó únicament formaven part del decorat.

Acabada l’actuació amb el lliurament del conegut maletí amb els diners, es va anunciar que el dilluns següent hi tornaria per obrir el sobre misteriós i així donar a conèixer el què contenia i tothom se’n va anar cap a casa.

Com la vegada anterior, un cop la gent havia marxat, ens va venir a veure en Lluís Miravitlles i, com havia previst, em va dir que era impossible que en el concurs hi hagués tres guanyadors consecutius, per la qual cosa em recomanava que, un cop més, retardés la meva participació.

No em vaig deixar convèncer. Era cert que em feia una certa il·lusió participar-hi i, si s’esqueia, guanyar, però l’espera se m’havia fet insuportable.

Per tant, mirant d’argumentar-ho, li vaig dir amablement a en Miravitlles que el concurs no era, per a mi, res més que un joc, que no estava disposat a perdre allò que tenia segur, les meves vacances, a canvi de la possibilitat d’aconseguir una ocasió mes favorable per a la meva participació, i que, si no hi tenien cap inconvenient, desitjava poder participar-hi quan es presentés la primera oportunitat.

En Miravitlles ho va comprendre a mitges. Em va dir que, si era el que volia, no hi havia cap inconvenient, però des d’aquell moment vaig tenir la impressió que va deixar de veure’m com algú a qui protegir i es va instal·lar en la més estricta neutralitat professional.

Naturalment, la meva decisió tampoc no va caure del tot bé en el meu entorn. Els que em tenien més a prop van comprendre que no hagués pogut aguantar més que els fats es posessin del meu costat, però els que em coneixien menys, però sabien com s’havien esdevingut els fets, van pensar que era un ximple.

A totes aquestes, la campanya electoral als Estats Units per elegir el successor del president Johnson estava en el seu punt culminant quan el dimecres següent, el 5 de juny, just en acabar un míting a l’Hotel Ambassador a Los Angeles per celebrar la seva victòria en les primàries de Califòrnia, el senador i candidat presidencial Robert F. Kennedy va resultar ferit de mort com a conseqüència dels trets de pistola que un home de vint-i-dos anys amb ascendents palestins, Sirhan Bishara Sirhan, li va disparar pel fet de ser contrari al suport polític que el senador volia donar a Israel. Robert Kennedy va morir l’endemà a l’hospital del Bon Samarità on havia estat traslladat. El crim encara no ha estat aclarit del tot.

Una oportunitat recuperada

Van anar passant els dies i com que l’Albiol no em deia res començava a pensar que no havia tingut èxit, però cap a la meitat de la setmana següent, el dia 28, em va trucar i va dir-me que havia pogut parlar amb en Miravitlles, que li havia dit que em volia conèixer i li havia demanat si ens podíem trobar el dilluns següent al vespre, tots tres, als estudis de l’Hospitalet.

Vet aquí que l’obstacle que m’havia semblat insalvable s’esvaïa per una conjunció astral amb la qual jo no comptava. Tot em tornava a anar de cara i, per celebrar-ho, em vaig disposar a passar un bon cap de setmana a França amb la meva xicota, la Colette, a la qual —mai no vaig saber per què— no li va fer gaire gràcia que, finalment, participés en el concurs. Crec que aquest fet i la llunyania van ser els elements decisius que van fer que amb la fi del programa arribés, també, la fi de la nostra relació.

De tornada del viatge a Tolosa de Llenguadoc, dilluns al matí vam quedar amb l’Albiol per anar plegats, al vespre, als estudis de l’Hospitalet.

Era el tercer dia que la noia basca participava i era evident que el programa havia pres un altre caire. La seva popularitat, conseqüència de la seva exitosa actuació, havia donat un tomb a les expectatives dels responsables del programa i, encara que a la noia se li notava que li havia pujat una mica al cap el seu èxit momentani, el concurs estava efectivament enlairant-se, si més no pels comentaris que es podien llegir a la premsa.

Quan vam arribar, poc abans de l’inici de l’emissió del programa, al Teatre Joventut —que era des d’on s’emetia el concurs— , ens esperava una persona de Televisión Española a Catalunya que ens va acomodar entre el públic. Allà va ser des d’on vam assistir a la tercera sessió de presència de la Zumárraga al concurs i la segona de la seva participació. Per aprofitar el temps, vaig anar fixant-me, durant la mitja hora llarga que durava el concurs, en tot allò que envoltava la realització d’un programa de televisió. Em va semblar que podria ser-me útil si a la fi arribava a poder concursar.

Quan es va acabar l’emissió del programa, que es feia en directe, i la concursant, l’equip de realització i el públic havien marxat de l’estudi, en Lluís Miravitlles es va acostar a parlar amb nosaltres.

Es va mostrar molt amable i ens va dir que, per part de Televisión Española, no hi havia cap inconvenient en que prengués part en la selecció per concursar a continuació de la noia basca, i que suposava que acabaria de fer-ho el dia 22 d’abril. Vaig dir-li que aniria seguint la seva actuació i que, quan es veiés que aquesta anava a acabar, tornaria als estudis de l’Hospitalet per concretar quan i com calia que em presentés. Ens vam donar la mà i ens vam acomiadar.

A partir d’aleshores em vaig convertir en l’espectador més atent del concurs. La Zumárraga tenia ganxo i va anar-se guanyant els espectadors i, el que era més important, els mitjans de comunicació escrits així com els realitzadors del concurs i el jurat, per la qual cosa es va anar estenent la sensació que seria la primera persona que aconseguiria no perdre la totalitat del milió i que es convertiria, per tant, en la primera guanyadora del concurs.

Va esdevenir, en certa manera, un símbol, i se la presentava com una dona jove, força preparada, soltera, saberuda i desimbolta, que donava bé a càmera i queia bé a tothom. Tota una troballa.

Després que els primers concursants ho haguessin perdut tot en poques setmanes, amb ella el concurs començava a guanyar l’interès del públic que li havia mancat fins aleshores. A més, necessitat de models, el règim franquista l’havia adoptat com a paradigma de la «nova dona espanyola» lluny de l’estereotip ranci del “sus labores” de la mestressa de casa.

En aquest sentit, fins i tot algun ministre no va dubtar a fer-se fotos amb ella. Tot un referent.

Els dilluns del mes d’abril van anar passant i l’interès i el seguiment del concurs per part del públic es van anar incrementant. El programa es va convertir en una cita obligada per als telespectadors i en una rutina per a mi mentre esperava que acabés de participar d’aquella noia.

Les proves que va haver de superar semblaven menys complexes si es comparaven amb les que s’havien plantejant als primers participants, però no hi feia res. Feia la impressió que els realitzadors del concurs, Fernando Garcia de la Vega i Enrique de las Casas, desitjaven que hi hagués un guanyador, en aquest cas una guanyadora, ja que, des de l’inici del concurs, havien estat eliminats tres candidats que, amb aptituds personals suficients, no havien pogut superar les proves que els van proposar, bé a causa de la seva dificultat o pel poc temps que els van concedir per superar-les. No es estrany doncs el que deia sobre la concursant en Garcia de la Vega en la entrevista que li van fer el 12 de Gener del 2016.

La previsió d’en Miravitlles va ser correcta. Al final de la seva quarta setmana com a concursant, la Zumárraga tenia una renda suficient que permetia suposar que s’enduria un bon pessic.

Un diari de l’època va començar a anomenar-la Miss Aplomo, sobrenom amb el qual se la va acabar coneixent a tots els mitjans. Tanmateix, es va arribar a dir que va ser proposada Mujer ideal del 1968 per part del règim. Potser s’ho va creure, ja que a les darreres setmanes del programa es va permetre de posar en dubte davant de les càmeres alguna de les decisions del jurat, enfrontant-s’hi, o de jutjar displicentment un dels concursants que l’havien precedit.

Potser va tenir una mica de mala sort, ja que, durant la seva participació en el concurs, van succeir al món diversos esdeveniments que li van prendre una mica de protagonisme. En efecte, el 4 d’abril, a Memphis, va ser assassinat Martin Luther King, i al cap d’un parell de dies Massiel va guanyar el Festival d’Eurovisió després que en Joan Manuel Serrat es negués a participar-hi si no el deixaven cantar el La La La del Duo Dinámico en català. D’altra banda, van morir dos esportistes coneguts: el defensa uruguaià del Barça Julio César Benítez, que va morir intoxicat el 6 d’abril, i el pilot Jim Clark, que ho va fer un dia després en un accident de cotxe en una cursa a Hockenheim.

Així doncs, com preveiem, el dia 22 d’abril en Josep Albiol i jo vam tornar als estudis de l’Hospitalet i, un altre cop, ens vam asseure entre el públic per seguir el desenvolupament del programa.

Com calia preveure, Rosa Zumárraga no ho va perdre tot; ans al contrari, es va endur 875.000 pessetes, la qual cosa era una quantitat important. Per que serveixi de referencia un pis de cent metres quadrats, a l’eixample de Barcelona, es venia per unes 700.000.

En la festa final va manifestar que una part dels diners la destinaria a ajudar les excavacions que no sé quina universitat estava fent a Namíbia, segons va dir Julio Fuertes, periodista del diari Arriba que més endavant va formar part del jurat en la fase final. Després, Joaquín Prat li va lliurar un maletí on suposadament hi havia els diners que havia conservat, i allà va acabar la seva participació, encara que no pas la seva projecció mediàtica i la seva popularitat, que es van estendre més enllà de la durada del concurs, fins al punt que va continuar protagonitzant actes promocionals i fins i tot va enregistrar espots publicitaris. En aquest sentit, el diari El País va publicar, l’any 1994, un article titulat «La chica del millón», que podeu trobar aquí, on explica amb perspectiva la seva peripècia.

Aquella nit, quan es van apagar els focus i els tècnics van anar enretirant les càmeres, en Lluís Miravitlles ens va venir a veure. Portava preparat un argument que, a mi, em va convèncer. Ens va dir que un concurs deixava de ser atractiu per al públic tant si no el guanyava ningú com si el guanyaven massa concursants seguits. Que si volia tenir oportunitat de tenir algun èxit, seria millor que esperés una mica més. També ens va dir que la setmana següent hi participaria l’alcalde d’un poble andalús i que sabia que s’havien rebut algunes trucades, encara que, si ho volia, podia participar en la següent selecció prèvia.

Com que, després de tot el que havia succeït, no tenia cap pressa, vaig pensar que potser tenia raó i vam quedar que ens veuríem la setmana en què el concursant següent estigués a punt d’acabar i ens en vam anar.

Efectivament, la setmana següent, el 29 d’abril, pocs dies abans que comencés la revolució d’estudiants a França, que juntament amb les vagues dels obrers de la Regie Renault de Billancourt, prop de París, va constituir el que se’n va dir el Maig francès, el concursant que va superar la prova inicial per participar en el concurs va ser l’excelentissim senyor Rafael Canalejo Cantero, l’alcalde de Belmez.

El dia en què vaig estar a punt d’engegar-ho tot a rodar

El dijous 15 de març vaig arribar a la feina, com qualsevol altre dia, a les 9 del matí, al segon pis del número 18 del carrer Balmes, a tocar de l’Instituto Nacional de Previsión. A mig matí va sonar el telèfon del laboratori on treballava. Demanaven per mi. El company que havia agafat la trucada em va dir que era de Televisión Española. No m’ho vaig creure, ja que, des que vaig comentar que havia escrit per participar en el concurs, els companys no deixaven de fer-me conyeta.

Però era veritat. M’hi vaig posar i una veu femenina molt amable em va dir que havia estat seleccionat per participar en el programa Un millón para el mejor i que m’esperaven el dilluns següent, a les 9 del vespre, als estudis que Televisión Española tenia al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, des d’on s’emetien els programes, per tal de tenir temps de passar per maquillatge abans de participar en el concurs cap a quarts d’onze de la nit.

Vaig quedar blanc. Mut. De seguida vaig adonar-me que havia comès una imprudència a causa de la meva manca de previsió. I tot això a causa de les poques esperances que tenia que em seleccionessin i, per tant, de no haver anticipat la possibilitat que fos convocat per participar en el concurs.

Feia pocs mesos que m’havia incorporat a l’empresa i desconeixia el tarannà del personal directiu. De fet, no sabia com s’ho prendria el director General, el Sr. Neissen, un holandès seriós amb qui no havia tingut gaire relació, si participava, sense haver-li-ho consultat prèviament, en un concurs de tant de ressò. Per dificultar-ho tot encara més, no podia explicar-li-ho, ja que en aquell moment es trobava a la central de l’empresa a Eindhoven, Holanda, i no hi havia manera de poder parlar amb ell, ja que tenia un programa dens de reunions i no se’l podia molestar, o almenys això és el que em va donar a entendre la seva secretària.

El dubte sobre quina podria ser la seva reacció em va impulsar a dir a la persona que pacientment esperava la meva resposta a l’altra banda del fil telefònic que no hi podria participar. No obstant això, vaig intentar negociar amb ella la possibilitat d’esperar fins al dilluns, dia en què en Neissen tornava del seu viatge.

Ho vaig intentar, encara que imaginava que em diria que no, ja que a ells els importava poc qui hi participés i, per contra, sí que els calia estar segurs, per al bon desenvolupament del programa, que comptaven amb els tres candidats a concursant que necessitaven. En definitiva, no s’arriscarien al fet que, el mateix dia que s’emetia el programa en directe, algú els digués que no hi aniria.

Així doncs, amb molta recança, vaig haver de dir-li que no hi aniria i ens vam acomiadar amablement, encara que vaig tenir la sensació que no ho entenia. Com em van explicar més endavant, era el primer cop que això els passava i no van entendre gaire bé els meus motius.

Em vaig quedar fotut i, com es lògic, ho vaig comentar amb els companys del laboratori, que em van donar tota mena d’opinions en sentits oposats: els uns dient que havia actuat amb prudència i els altres demanant-se per què condicionava una activitat que no tenia cap relació amb la feina a l’opinió del cap. Em va semblar que tots tenien raó i l’embolic mental se’m va fer encara més gran.

A l’hora de plegar vaig tornar a casa i ho vaig comentar amb els meus pares, que, en veure’m amoïnat, em van donar suport per la decisió presa. Mai no vaig saber, ni els ho vaig preguntar, si ho van fer perquè la creien correcta o perquè, d’aquesta manera, es treien un pes de sobre.

Vaig passar el cap de setmana empipat amb mi mateix.

El dilluns 18 de març, quan vaig tornar a la feina, vaig demanar a la secretària de direcció de poder parlar amb en Neissen. En els pocs mesos que feia que hi treballava, no se m’havia presentat l’oportunitat de mantenir una conversa llarga amb ell, fora de les salutacions formals en el moment de la meva incorporació, ja que amb prou feines va participar en el procés de selecció, almenys directament.

Va ser una reunió molt distesa. Li vaig explicar que havia escrit a Televisió per participar en el concurs, ja que creia que podia fer-hi un bon paper, i el que havia succeït posteriorment. Esperava amb delit la seva reacció i, per aquest motiu, la meva frustració es va incrementar quan em va dir que, tot i comprendre els meus motius, pensava que no hauria d’haver pres aquella decisió, ja que a l’empresa es valorava positivament que els seus empleats prenguessin part en activitats que poguessin donar-li projecció. Així doncs, tot agraint-me la deferència d’haver esperat a consultar-li-ho, va lamentar que les circumstàncies haguessin fet que renunciés a la meva participació.

Com és fàcil d’imaginar, vaig sortir del seu despatx encara més empipat. Havia escrit per anar a concursar amb el desig de fer-ho i, tot i que havia estat seleccionat de manera regular per participar-hi, ho havia engegat tot a rodar per un excés de prudència.

Ho vaig explicar als companys del laboratori i la notícia va córrer per l’empresa ràpidament.

Aquell mateix dilluns, cap a les onze de la nit, al primer canal de Televisión Española, començava la seva participació en el concurs una noia basca de trenta-un anys, Rosa Zumárraga Zunzunegui, que, sis dilluns més tard, el 22 d’abril, amb gran ressò mediàtic i convertida ja en «Miss Aplomo», seria la primera concursant que guanyaria un premi important a Un millón para el mejor, i es va convertir en el que ara denominaríem una celebrity, cosa que en aquella època era encara més excepcional per tractar-se d’una dona.

Un parell de dies després, el director de Relacions Públiques de l’empresa em va trucar. Em va dir que el Sr. Neissen li havia comentat el que havia passat i que em volia fer uns comentaris, per la qual cosa em va demanar si podia pujar al seu despatx.

Li vaig dir que sí però vaig pujar-hi intrigat. El departament de Relacions Públiques era al cinquè pis i el laboratori on jo treballava es trobava al segon.

Des que havia ingressat a l’empresa tampoc no havia tingut ocasió d’intercanviar amb en Josep Albiol més que unes poques paraules educades de salutació, un parell de vegades que havíem coincidit a l’ascensor. Era un home de mitjana edat, afable, molt proper, que lluïa un bigoti simpàtic i a qui els cabells l’havien començat a abandonar.

Vaig seure a l’altre costat de la seva taula i va anar directament al gra.

Em va preguntar si encara continuava estant interessat a participar en el concurs.

Això em va sorprendre perquè considerava que, en renunciar-hi, havia perdut definitivament la meva oportunitat. No obstant això, li vaig dir que sí, que estava penedit del que havia fet, ja que m’hauria agradat de participar-hi, i més després de saber que hauria estat ben valorat per l’empresa.

Aleshores em va dir que no em preocupés pel que havia fet, que li calia verificar-ho, però que li semblava que l’eminència gris, en definitiva, qui remenava les cireres en el concurs era el doctor Lluís Miravitlles, un professor de la Facultat de Farmàcia que s’havia fet popular a la televisió pels seus programes de divulgació científica. Si fos així, em va dir, suposava que no hi hauria cap dificultat a trobar la manera que pogués participar-hi més endavant, atès que la meva selecció havia estat feta d’una manera regular.

No vaig entendre res i li vaig preguntar com pensava aconseguir-ho. Em va explicar el següent: la major part de les pel·lícules que en Miravitlles utilitzava en els seus programes divulgatius eren produïdes per la nostra empresa i era ell qui les hi proporcionava. Em va semblar certament un argument poderós i li vaig demanar que, si no li havia de suposar cap problema, comencés les seves gestions, ja que em continuava fent il·lusió i li ho agrairia.

Quan vaig tornar al laboratori devia fer una cara molt diferent de la que feia quan vaig pujar a parlar amb en Albiol i tot van ser preguntes. Em feia una mica de vergonya pensar que potser em podria aprofitar d’aquella circumstància, però finalment ho vaig explicar tot i em va semblar que se’n van alegrar.

Al migdia vaig anar a dinar a casa. Aquell dia el meu pare tenia un compromís professional i no va s’hi va acostar. No li vaig dir res a la meva mare i al vespre els ho vaig comentar a tots dos durant el sopar. Encara que em va semblar que recuperaven un neguit que creien superat, el meu pare em va explicar que ell també tenia alguna relació professional amb el doctor Miravitlles i que, si creia que calia que li fes alguna trucada, li ho digués. Com que em semblava que el contacte per part de la mateixa empresa era més neutre, li vaig demanar que de moment no fes res. Li vaig preguntar, això sí, si es coneixien prou, i com que m’ho va confirmar, vaig pensar que era una carta que, si calia, es podia fer servir més endavant, i em vaig estimar més deixar-ho, per si de cas.

A partir d’aquell dia, vaig anar a la feina amb una altra perspectiva, tot esperant que les gestions fructifiquessin… o no.

Comença l’emissió del programa

El dia 8 de gener de 1968, un cop passades les festes de Nadal i Cap d’Any, que a casa meva començaven amb el meu sant el 3 de desembre —que vaig celebrar aquell any amb la noticia de que el Dr. Barnard havia dut a terme a Ciutat del Cap, el primer trasplantament de cor humà— i es cloïen amb el meu aniversari el dia de Reis, va començar el programa.

S’emetia els dilluns després de sopar, deu minuts abans de les onze del vespre: l’hora de màxima audiència.

El primer dia d’emissió del programa el presentador, en Joaquín Prat, va explicar amb detall la mecànica del concurs.

Per començar, tres candidats, seleccionats a partir dels tests enviats, havien de respondre una bateria de preguntes de cultura general per tal de seleccionar-ne un a qui es faria el lliurament del milió de pessetes del premi que donava nom al programa.

La cosa tenia el seu què, ja que aquest milió encara no era propietat del concursant i calia que el defensés durant cinc setmanes passant amb èxit seixanta proves, a raó de dotze per setmana, abans que fos definitivament seu.

Aquestes proves eren avaluades per un jurat format per set persones que, de manera individual, haurien de decidir si, segons la seva opinió, el concursant havia superat o no la prova.

En els programes inicials, que van servir una mica de rodatge, cada membre del jurat disposava d’unes plaques amb un palet on, amb lletres blanques sobre fons negre, hi posava SÍ o NO, i amb les quals havien de mostrar la seva conformitat o disconformitat sobre la forma que el concursant se n’havia sortit en la resolució de la prova. En el primer programa, perquè els espectadors no haguessin de comptar els SI i els NO que mostrava el jurat, s’oferia el resultat en un panell il·luminat que al principi es llegia amb força dificultats. Durant el desenvolupament de les proves amb concursants reals, tot això es va substituir per un panell lluminós format per dues fileres on a les caselles de dalt s’il·luminaven els SI i a les de sota els NO, que els mateixos membres del jurat encenien amb uns polsadors. Com que els membres del jurat eren set, no hi havia cap possibilitat d’empat. Si el nombre de SI era superior al de NO, la prova es considerava superada i si, per contra, el nombre de NO era més gran que el de SI, es considerava que no estava superada i el concursant havia de tornar una part del milió que se li havia donat al principi mitjançant la signatura d’un xec. L’import d’aquest xec era creixent, de manera que la primera prova no superada comportava signar un xec de 250 pessetes, la segona de 1.000, la tercera de 2.500, i així successivament. Quan no superava la novena prova, el xec que el concursant signava era de 125.000 pessetes, i si no superava la desena significava haver d’estendre un xec de 250.000 pessetes i, a partir d’aquell moment, no en podia deixar de superar cap més, ja que a la següent ho perdia tot signant un xec de mig milió.

I allà s’acabava la participació en el concurs.

Al principi no es va dir que, per a aquells que perdessin tot el milió, hi hauria premis de consolació en funció del nombre de setmanes en què s’havia participat, però quan va ser eliminat el primer concursant, TVE el va compensar amb 9.000 pessetes per setmana, i així ho va continuar fent durant l’any i mig que el concurs va estar en antena.

El jurat el componien set personalitats de la societat catalana del moment, més o menys conegudes, com ara el director del diari La Solidaridad Nacional (La Soli), Clemente Pamplona, el del Noticiero Universal (El Ciero), José María Hernández, la presidenta de l’Associació de Mestresses de Casa, el nom de la qual m’ha estat impossible de trobar, el traumatòleg del Reial Club Esportiu Espanyol, el conegut doctor Joan Navès, el mateix Muñoz Espinalt, l’escriptora Carmen Kurtz, guanyadora dels premis Ciutat de Barcelona i Planeta, i altres personatges que, al llarg dels divuit mesos que va durar el concurs, es van anar alternant com a integrants del jurat.

Així doncs, el primer dia, un cop fetes les presentacions i explicada la mecànica del programa, es va dir quin seria l’origen de les proves. Amb certa astúcia, TVE va animar els espectadors a enviar proves que els concursants haurien de superar. Per fer-ho, havien de comprar la revista TeleRadio, editada per TVE, i retallar un cupó que hi sortia i que permetia adjuntar-hi la proposta d’una prova. Si la proposta era acceptada i la prova es duia a la pantalla, el remitent rebria la quantitat de 500 pessetes. De fet, durant tot el concurs els presentadors, que n’hi va haver dos, a cada prova que es plantejava donaven el nom del suposat remitent. No obstant això, i segons les declaracions d’una de les concursants que van guanyar alguna cosa, sembla que als estudis de TVE hi havia vist sacs plens de proves enviades per espectadors que mai no es van obrir, amb la qual cosa sempre va existir el dubte de si no es tractava simplement d’un estratagema per vendre més revistes; en definitiva, no es va saber mai qui i com les preparava. Aquesta qüestió ve a tomb del que més endavant es veurà sobre la disparitat i la dificultat dels temes objecte de les proves que es van plantejar a diferents concursants.

El segon programa es va emetre el dia 15 de gener i va ser una continuació del primer. El presentador va tornar a explicar el mecanisme del concurs i, perquè els espectadors se’n fessin càrrec, uns quants personatges populars es van haver de sotmetre a unes proves model que els van proposar els de la televisió.

Entre proves resoltes, votacions del jurat i elogis als concursants, a l’estil d’aleshores, va transcórrer el temps dedicat al concurs sense cap cosa especial per ressenyar si no és la insistència a demanar que els espectadors enviessin proves al concurs.

El dilluns següent les coses van començar a ser serioses.

El primer concursant que hi va participar era un català de vint anys, em sembla que de cognom Del Tarré; tanmateix, no he pogut trobar documents que ho certifiquin, i a la filatèlica del mateix nom, d’on jo pensava que podia ser familiar, no me n’han sabut donar raó. Va resistir dues setmanes i va haver de patir la novetat d’un concurs que estava encara per rodar, com es va veure més endavant. La seva participació va acabar ràpidament a la segona setmana, el darrer dilluns de gener, en no poder fer aguantar dret un castell de cartes i no saber com fer anar un microscopi, les últimes proves que, segons el jurat, no va aconseguir de superar. Per la seva participació es va endur un premi de consolació de 18.000 pessetes.

El dia 5 de febrer va començar a participar el segon concursant, del qual no he pogut, fins ara, esbrinar el nom. La seva participació va durar tres setmanes enmig de les crítiques que suscitava el programa, sobretot entre els mitjans escrits, a causa del poc interès que creava el seu desenvolupament, ja que, en paraules de certs crítics de televisió dels diaris, semblava que els protagonistes fossin el presentador, el jurat i finalment el concursant, i que s’oblidava l’interès dels espectadors per participar en el joc.

D’altra banda, el fet que l’atorgament de premis fos invers, és a dir, que el milió es lliurés a l’inici del programa i s’anés perdent a mesura que es deixava de superar les proves, el convertia, deien, en un concurs de perdedors en contraposició a la majoria de concursos, en què s’arribava al premi a mesura que se superaven les proves. En definitiva, s’anava camí del fracàs en lloc del triomf, la qual cosa feia que el concurs perdés interès d’ensopegada en ensopegada.

L’altre argument negatiu era que els membres del jurat, al contrari del que es va dir al principi del programa, no emetien la seva opinió independentment els uns dels altres, sinó que la comentaven entre ells i mai no donaven explicacions dels motius de les seves qualificacions negatives.

Tot això s’argumentava, a més, dient que la nit dels dilluns era especialment adequada per a una programació on la gent, que després del cap de setmana es resistia a sortir de casa i l’entreteniment més gran de la qual era mirar la tele, hi participés.

De fet, l’interès que el concurs, malgrat les crítiques dels «experts», va aixecar entre els televidents era més que evident, sobretot tenint en compte que la 1, quan es va començar a emetre el concurs, era l’única cadena que transmetia cada dia després de sopar.

A mesura que va anar passant el temps i el concurs va anar quallant, es va saber que el preu d’un espot publicitari de quinze segons, que aleshores era de 16.000 pessetes, en els darrers programes era de 120.000 pessetes.

Les proves a què es va sotmetre aquest segon concursant van ser, com l’anterior, variades: pelar una taronja amb forquilla i ganivet sense tocar-la amb les mans, pujar per una corda, embolicar objectes de mides i formes diferents en un sol paquet, fer marxar un velocípede, pujar a cavall, parlar davant un consell d’administració, encistellar a bàsquet o resoldre proves de pissarra amb operacions matemàtiques, a les quals els realitzadors del programa eren molt aficionats.

En va anar resolent algunes, però al final de la tercera setmana de participació va haver de signar el seu últim xec de mig milió i se’n va tornar cap a casa amb 27.000 pessetes.

El tercer participant en el concurs es deia Miguel Ángel Santamarina, un estudiant de periodisme i comunicació que va donar un cert impuls al concurs, però que, malgrat la seva desimboltura i bona presència davant les càmeres, tampoc no va resistir més de tres setmanes. En la seva darrera intervenció, l’ensopegada final va ser, precisament, no ser capaç de fer anar una càmera de televisió, la qual cosa, pel seu perfil, el va acabar d’eliminar. Passats uns mesos, el presentador Joaquín Prat va dir que, per a ell, l’estudiant de periodisme havia estat un dels millors que havien passat pel concurs. Jo no vaig veure la seva participació i no la puc jutjar, i si un dia acabo trobant informació modificaré aquest apunt.

El programa del dia 11 de març va acabar amb la seva eliminació i amb l’anunci que el dilluns següent es presentaria un nou concursant.

 

Estava a punt de començar la part més interessant dels programes.

Antecedents

S’acostava el Nadal de 1967. Vaig arribar a casa cansat. Feia pocs mesos que havia tornat de França, on hi vaig passar quatre anys desenvolupant una tesi doctoral que, si he de ser sincer, no m’interessava gaire, però que em va servir per aprofundir en el coneixement de la llengua i la cultura franceses.

En tornar, vaig anar a viure a casa dels meus pares, on vaig néixer, al carrer del Rosselló, entre els de Viladomat i de Calàbria, al costat de l’editorial Gustavo Gili, on el poeta Juan Eduardo Cirlot hi feia feina i ara es un centre Amazon.

Era un d’aquells pisos llargs i estrets, amb davant i darrere i el servei a la galeria. L’edifici es va acabar de construir l’any 1939 i els meus pares s’hi van instal·lar quan es van casar, a la primeria de setembre d’aquell any. A l’escala, hi vivia gent de classe mitjana que pagava un lloguer raonable per a l’època. El pis, un cinquè, tenia unes vistes privilegiades, ja que s’hi veien Montjuïc i el Tibidabo i, a l’altra banda del carrer, les instal·lacions del Club Esportiu Laietà.

Des del petit balcó de l’habitació dels meus pares, havia vist jugar figures històriques del bàsquet i de l’hoquei sobre patins, com Eduard Kucharski, Jordi Trias, Tito Mas, Josep Soteras, Manel Puigbó i molts d’altres, els noms dels quals ara no recordo.

Jo tenia aleshores 27 anys i una situació professional amb un cert futur, ja que, des que vaig tornar a Barcelona, havia començat a treballar al laboratori d’aplicacions de la filial d’una multinacional holandesa molt coneguda del camp de l’electricitat i l’electrònica.

Pel que fa a la meva vida personal, intentava refer uns lligams socials que quatre anys d’absència havien deixat clarament afeblits.

En tornar de França, va quedar a Tolosa de Llenguadoc, acabant els seus estudis de secretariat, la Colette, una noia amb la qual havíem fet projectes de futur i amb la qual ens continuàvem veient, més o menys, un parell de cops al mes, fos a Catalunya o a la seva terra.

D’altra banda, dels meus tres millors amics del col·legi, dos s’havien casat: un, l’Ignasi, treballava com a psiquiatre infantil a Ginebra, i l’altre, el Jordi, que començava a exercir d’arquitecte, anava molt atabalat i no ens vèiem gaire. Amb el tercer, l’Amadeu, ens vèiem més sovint, però estava embrancat fent feina en la seva especialitat de cardiologia i també tenia intencions d’emigrar per seguir formant-se. No podia, per tant, comptar massa amb ells per refer una nova xarxa de relacions socials i m’havia d’espavilar tot sol.

El cert és que em trobava una mica aïllat. Mai no he estat una persona extravertida, el meu perfil més aviat era el d’un tímid a qui li costa d’establir noves relacions.

Ja feia uns quants dies que a la televisió anunciaven un programa-concurs que, segons deien, havia de començar a la primeria de gener de l’any següent, i que no s’assemblaria pas als de preguntes i respostes que es feien fins aquell moment. La veritat és que no hi havia parat gaire atenció.

Aquell dia, mentre mirava la tele després de sopar, va aparèixer a la pantalla en blanc i negre del televisor dels meus pares en Joaquín Prat, un locutor de ràdio molt conegut que tenia un programa a Radio Madrid de la Cadena SER i que, pel que semblava, seria qui hauria de conduir el programa.

Segons que va explicar, el concurs en qüestió duria com a nom Un millón para el mejor, i el seu objectiu era trobar persones que estiguessin preparades per viure l’últim terç del segle xx. Era la seva manera de dir-ho. En definitiva, buscaven una mena d’homes i dones del Renaixement, que no fossin erudits en res però als quals una formació prou diversa els permetés de moure’s còmodament enmig de les complexitats que, com en aquell moment s’ensumava, aniria assumint la societat en un futur no gaire llunyà.

Em va semblar que la mena de persona que definien s’assemblava molt al que sempre havia considerat que era el meu perfil: el d’un tastaolletes, amb molta curiositat per tot, però sense gaire temps, ni ganes, per aprofundir en gairebé res, i vaig pensar que estaria bé que m’hi presentés.

Al cap i a la fi, durant els últims anys de la carrera de Físiques, el meu cosí Delfín, que es deia com el meu pare i el meu avi i un germà de la meva avia, i jo havíem esdevingut uns especialistes del concurs Lo toma o lo deja de Radio Barcelona, al qual anàvem gairebé cada dimarts i, algun cop, hi havíem aconseguit alguns calerons en la prova especial;  fins i tot, en una ocasió, vaig arribar a la setena pregunta, l’última, però ho vaig perdre tot en no saber que l’assassí del rei Enric III de França es deia Jacques Clément. No seria, doncs, aquesta, si em convocaven, la primera vegada que prendria part en un concurs de cara al públic.

Vaig comentar-ho als meus pares dient-los que participar-hi podria ser una forma divertida d’ocupar el meu temps lliure. D’entrada, em va semblar que no els va fer gaire gràcia, ja que el meu pare tenia un càrrec d’alta representativitat en un important banc català, però no va tenir arguments per desaconsellar-m’ho, ja que ell, de jove, havia estat un esperit inquiet que, entre altres coses, havia destacat com a atleta —va ser preseleccionat per als Jocs Olímpics d’Amsterdam— i com a futbolista. De fet, una lesió al genoll, que va patir jugant al futbol, li va impedir de participar als Jocs. Eren els temps en que, si passava la pilota, calia que no passes el jugador. També havia destacat com a cantant líric semiprofessional i com a actor teatral, i el 1953 havia participat ocasionalment en una pel·lícula dirigida per Joaquín Luis Romero Marchent, que més tard va dirigir la sèrie Curro Jiménez. En definitiva, sempre li havien fet goig aquelles activitats en què calia superar-se i on el seu saber fer es pogués projectar en els altres.

Sempre vaig creure que aquestes activitats el van ajudar en la seva progressió professional. Així doncs, per què no seguir el seu exemple?

Per participar en el concurs, els candidats havien d’escriure a Televisión Española manifestant el seu interès a prendre-hi part, i els responsables de la producció del programa els respondrien enviant-los un qüestionari tipus test que caldria retornar a la televisió un cop emplenat. Vaig saber més tard que el test l’havia preparat el psicòleg Carles Muñoz Espinalt.

Vaig seguir el procediment i, poc temps després, vaig rebre a casa el qüestionari corresponent.

Les preguntes no eren banals i donaven a entendre que pretenien que els concursants s’espavilessin a trobar les respostes, ja que no hauria estat normal que ningú no les sabés de memòria: una era dir la data en què va morir Albert Einstein i les altres versaven sobre assumptes que eren inútils de recordar però resultaven fàcils de trobar. També demanaven de descriure els temes més freqüents dels nostres somnis i, fins i tot —i això em va fer pensar que no es tractava d’una selecció merament cultural— s’havia de dibuixar un arbre i una parella humana. L’arbre era una demostració clara que en Muñoz Espinalt hi havia participat, ja que ell va ser el creador d’aquesta mena de tests.

Vaig cercar les respostes i vaig emplenar el qüestionari. Hi vaig posar les referències dels llocs d’on les havia tret, vaig fer un parell de dibuixets, hi vaig afegir les meves dades personals i ho vaig enviar tot a Televisión Española.

I me’n vaig oblidar.

Introducció

Aquesta vol ser l’exposició d’uns records al voltant del programa Un millón para el mejor de Televisión Española, feta perquè, amb el temps, no es perdi per complet la memòria d’uns fets que van succeir fa cinquanta anys i que, vistos amb la perspectiva actual, van ser petits i sense transcendència, però que, al seu moment, van tenir un ressò mediàtic important i, durant un cert temps, van deixar en l’imaginari popular el record d’aquells que els van protagonitzar, no tan sols per les proves que van haver de superar, sinó també per les, per a l’època, substancioses quantitats econòmiques —de 500.000 a 875.000 pessetes— que van obtenir cinc dels catorze concursants que hi van participar individualment en aconseguir anar superant les proves que se’ls van proposar.

Com que el concurs es va plantejar, al principi, com una contesa individual, quan els concursants van acabar la seva participació en solitari, tots els que no van ser eliminats van ser tinguts per guanyadors.

No obstant això, tretze mesos i mig després de l’inici del programa, i veient que cap d’ells no havia aconseguit el milió que donava nom al concurs, cosa que d’altra banda era gairebé impossible, Televisión Española va desafiar els cinc guanyadors a competir entre ells per determinar qui esdevindria el teòric «mejor» per tal de lliurar-li, finalment, el milió de pessetes.

Sorprenentment, quan es vol rememorar tot el que va succeir durant l’emissió del concurs, resulta difícil trobar informació fiable de com es van anar desenvolupant els programes i de l’impacte social que va representar. I el més sorprenent és que TVE sembla no tenir ni mitjans, ni interès per evitar que allò que actualment circula per les xarxes en relació amb un dels seus concursos estrella, que en aquell moment va marcar un salt endavant en la seva programació, no es correspongui en absolut amb el que va succeir en realitat.

Espinàs

Encara que sigui avançar-me en el temps, no podria deixar passar el seu 90 aniversari sense afegir-me al clam general per desitjar a en Josep Maria Espinàs una llarga vida.

Però què té a veure el mestre amb mi?

Ho explicaré sense desvelar gaire el relat que pretenc desenvolupar en aquest bloc.

El dia 15 de juliol de 1968, vaig comparèixer per cinquena setmana al concurs Un millón para el mejor de TVE per passar les catorze proves que em restaven per completar les que havia de superar per endur-me alguna cosa del milió que es disputava (en un altre lloc explicaré quin era el mecanisme del concurs). Només em podia permetre fallar-ne una per no perdre-ho tot.

Superades les tretze primeres, em van demanar que, per superar la darrera, havia de donar la notícia que havia guanyat el concurs “al ser más querido”.

Després d’una conversa prèvia amb el presentador vaig aconseguir poder parlar als meus pares en català.

En acabar el temps que em van concedir per desenvolupar el discurs, el jurat va considerar, per unanimitat, que havia superat la prova i, per tant, que era el tercer guanyador d’aquest concurs.

El fet de parlar en català a la televisió, en un programa que es veia a tot Espanya, va constituir un fet insòlit i encara més sabent que aquest era el programa favorit del general Franco, que el veia cada dilluns.

En acabar l’emissió, els responsables del programa m’ho van reprotxar i va haver-hi un cert enrenou. Això em va fer pensar que l’havia encertat demanant permís per adreçar-me als meus pares en català.

El més cert és que el que pretenia era tornar-los la pilota, ja que pensava que el tracte que havia rebut no havia estat correcte, però, sobretot, per reivindicar la nostra llengua, ja que, com tots els que em coneixien sabien, amb els meus pares, per raons familiars, parlava en castellà.

Pocs dies després, quan ja havia decidit no tenir mai més contactes amb la gent de la televisió, vaig rebre una carta d’en Josep Maria Espinàs que em va fer adonar que el meu gest havia estat alguna cosa més que un simple acudit, i em va fer reflexionar sobre les possibilitats de disposar d’un altaveu tan potent.

Estic segur que, si no hagués existit aquesta carta, potser no m’hauria presentat l’any següent al concurs, quan TVE va proposar de fer una fase final per acabar-lo.

Gràcies, Josep Maria, i per molts anys.

Què em motiva

Molts dels que heu decidit llegir això, o us ho heu trobat per casualitat navegant per Google, sobre tot els mes joves, possiblement us preguntareu qui es aquest Xavier Mateu i perquè se li ha ocorregut obrir aquest bloc.

La veritat es que, després d’haver intentat explicar-ho de diferents maneres, i no haver-me’n sortit, he pensat que era millor no deixar-me portar pel meu ego, i tirar ma d’algú solvent que en fes una mena de pròleg. Per això he triat el ja desaparegut Manuel del Arco, prestigiós periodista, entrevistador i caricaturista que, des del febrer de 1953 publicava a La Vanguardia els seus “Mano a Mano”, un ancestre del que avui es “La Contra” del mateix diari.

Us deixo aquí el que va dir, i em va fer dir, fa molts i molts anys, el 18 de Juny de 1969, es a dir, el dia després que s’acabés l’emissió de l’últim programa del concurs “Un Millon para el Mejor” que va emetre TVE i que va tenir, a l’època, un gran seguiment.

L’entrevista marcà, formalment, el final d’una peripècia que, d’alguna manera, va representar un tombant a la vida de tots aquells que, d’una forma o altre, en vam ser protagonistes.

El programa va durar a la vora d’un any i mig, des de Gener del 1968 fins al Juny del 1969, aviat en farà mig segle.

Quan recentment vaig intentar, infructuosament, trobar informació a la xarxa o demanar-la a la pròpia TVE per mirar d’explicar als meus nets, com es va desenvolupar el concurs sense necessitat d’explicar batalletes, em vaig adonar que la informació disponible del que va ser el concurs i de quins van ser els concursants, malgrat que en aquells moments poguessin considerar-se el que avui dia en diríem “celebrities”, era escassa i inexacta.

Comentant-ho amb amics meus, alguns d’ells periodistes, em vaig adonar que aquest era un vuit que podia tenir un cert sentit d’omplir i, animat per ells, m’he proposat fer l’esforç de fer públic el coneixement que al respecte pugui aportar, encara que soc conscient que no serà una tasca senzilla ja que, pel que m’ha fet saber la mateixa TVE, tan sols existeixen unes poques imatges dels, mes o menys, 75 programes que es varen emetre.

Ho intentaré, sobretot per que em sembla que l’any i mig que va durar el concurs va ser un període interessant en el que van succeir, tan en aquest país com al mon, coses que pot tenir sentit posar en el seu context.