Comencem

Aquesta vol ser l’exposició d’uns records al voltant del programa Un millón para el mejor de Televisión Española, feta perquè, amb el temps, no es perdi per complet la memòria d’uns fets que van succeir fa cinquanta anys i que, vistos amb la perspectiva actual, van ser petits i sense transcendència, però que, al seu moment, van tenir un ressò mediàtic important i, durant un cert temps, van deixar en l’imaginari popular el record d’aquells que els van protagonitzar, no tan sols per les proves que van haver de superar, sinó també per les, per a l’època, substancioses quantitats econòmiques —de 500.000 a 875.000 pessetes— que van obtenir cinc dels catorze concursants que hi van participar individualment en aconseguir anar superant les proves que se’ls van proposar.

Com que el concurs es va plantejar, al principi, com una contesa individual, quan els concursants van acabar la seva participació en solitari, tots els que no van ser eliminats van ser tinguts per guanyadors.

No obstant això, tretze mesos i mig després de l’inici del programa, i veient que cap d’ells no havia aconseguit el milió que donava nom al concurs, cosa que d’altra banda era gairebé impossible, Televisión Española va desafiar els cinc guanyadors a competir entre ells per determinar qui esdevindria el teòric «mejor» per tal de lliurar-li, finalment, el milió de pessetes.

Sorprenentment, quan es vol rememorar tot el que va succeir durant l’emissió del concurs, resulta difícil trobar informació fiable de com es van anar desenvolupant els programes i de l’impacte social que va representar. I el més sorprenent és que TVE sembla no tenir ni mitjans, ni interès per evitar que allò que actualment circula per les xarxes en relació amb un dels seus concursos estrella, que en aquell moment va marcar un salt endavant en la seva programació, no es correspongui en absolut amb el que va succeir en realitat.

Espinàs

Encara que sigui avançar-me en el temps, no podria deixar passar el seu 90 aniversari sense afegir-me al clam general per desitjar a en Josep Maria Espinàs una llarga vida.

Però què té a veure el mestre amb mi?

Ho explicaré sense desvelar gaire el relat que pretenc desenvolupar en aquest bloc.

El dia 15 de juliol de 1968, vaig comparèixer per cinquena setmana al concurs Un millón para el mejor de TVE per passar les catorze proves que em restaven per completar les que havia de superar per endur-me alguna cosa del milió que es disputava (en un altre lloc explicaré quin era el mecanisme del concurs). Només em podia permetre fallar-ne una per no perdre-ho tot.

Superades les tretze primeres, em van demanar que, per superar la darrera, havia de donar la notícia que havia guanyat el concurs “al ser más querido”.

Després d’una conversa prèvia amb el presentador vaig aconseguir poder parlar als meus pares en català.

En acabar el temps que em van concedir per desenvolupar el discurs, el jurat va considerar, per unanimitat, que havia superat la prova i, per tant, que era el tercer guanyador d’aquest concurs.

El fet de parlar en català a la televisió, en un programa que es veia a tot Espanya, va constituir un fet insòlit i encara més sabent que aquest era el programa favorit del general Franco, que el veia cada dilluns.

En acabar l’emissió, els responsables del programa m’ho van reprotxar i va haver-hi un cert enrenou. Això em va fer pensar que l’havia encertat demanant permís per adreçar-me als meus pares en català.

El més cert és que el que pretenia era tornar-los la pilota, ja que pensava que el tracte que havia rebut no havia estat correcte, però, sobretot, per reivindicar la nostra llengua, ja que, com tots els que em coneixien sabien, amb els meus pares, per raons familiars, parlava en castellà.

Pocs dies després, quan ja havia decidit no tenir mai més contactes amb la gent de la televisió, vaig rebre una carta d’en Josep Maria Espinàs que em va fer adonar que el meu gest havia estat alguna cosa més que un simple acudit, i em va fer reflexionar sobre les possibilitats de disposar d’un altaveu tan potent.

Estic segur que, si no hagués existit aquesta carta, potser no m’hauria presentat l’any següent al concurs, quan TVE va proposar de fer una fase final per acabar-lo.

Gràcies, Josep Maria, i per molts anys.

Que em motiva

Molts dels que heu decidit llegir això, o us ho heu trobat per casualitat navegant per Google, sobre tot els mes joves, possiblement us preguntareu qui es aquest Xavier Mateu i perquè se li ha ocorregut obrir aquest bloc.

La veritat es que, després d’haver intentat explicar-ho de diferents maneres, i no haver-me’n sortit, he pensat que era millor no deixar-me portar pel meu ego, i tirar ma d’algú solvent que en fes una mena de pròleg. Per això he triat el ja desaparegut Manuel del Arco, prestigiós periodista, entrevistador i caricaturista que, des del febrer de 1953 publicava a La Vanguardia els seus “Mano a Mano”, un ancestre del que avui es “La Contra” del mateix diari.

Us deixo aquí el que va dir, i em va fer dir, fa molts i molts anys, el 18 de Juny de 1969, es a dir, el dia després que s’acabés l’emissió de l’últim programa del concurs “Un Millon para el Mejor” que va emetre TVE i que va tenir, a l’època, un gran seguiment.

L’entrevista marcà, formalment, el final d’una peripècia que, d’alguna manera, va representar un tombant a la vida de tots aquells que, d’una forma o altre, en vam ser protagonistes.

El programa va durar a la vora d’un any i mig, des de Gener del 1968 fins al Juny del 1969, aviat en farà mig segle.

Quan recentment vaig intentar, infructuosament, trobar informació a la xarxa o demanar-la a la pròpia TVE per mirar d’explicar als meus nets, com es va desenvolupar el concurs sense necessitat d’explicar batalletes, em vaig adonar que la informació disponible del que va ser el concurs i de quins van ser els concursants, malgrat que en aquells moments poguessin considerar-se el que avui dia en diríem “celebrities”, era escassa i inexacta.

Comentant-ho amb amics meus, alguns d’ells periodistes, em vaig adonar que aquest era un vuit que podia tenir un cert sentit d’omplir i, animat per ells, m’he proposat fer l’esforç de fer públic el coneixement que al respecte pugui aportar, encara que soc conscient que no serà una tasca senzilla ja que, pel que m’ha fet saber la mateixa TVE, tan sols existeixen unes poques imatges dels, mes o menys, 75 programes que es varen emetre.

Ho intentaré, sobretot per que em sembla que l’any i mig que va durar el concurs va ser un període interessant en el que van succeir, tan en aquest país com al mon, coses que pot tenir sentit posar en el seu context.