Un milió... de fa molt temps

La mamà havia acaparat l’atenció dels espectadors i els havia arribat al cor fins al punt d’haver relegat a un segon terme en els mitjans alguns dels esdeveniments que es van produir durant la seva participació en el concurs. Si l’alcalde va concursar en els dies en què va esclatar el Maig francès, la mamà va coincidir amb fets molt rellevants i de caire similar que van succeir a Mèxic sota la presidència de Gustavo Díaz Ordaz, qui, amb el suport de la CIA, a la qual va enganyar, va reprimir de forma violenta a partir del mes de juliol una revolta d’estudiants que amb el suport dels obrers va culminar el 2 d’octubre amb la matança de la plaça de les Tres Cultures de la capital federal, just al lloc, Tlatelolco, on l’any 1521 els conquistadors espanyols i algunes tribus aliades, sota el comandament d’Hernán Cortés, ja en van protagonitzar una contra els asteques de Moctezuma.

Aquest acte, que va ser durament criticat per la societat mundial, va estar a punt d’afectar el desenvolupament dels jocs de la dinovena Olimpíada que es van inaugurar a la Ciutat de Mèxic el dia 12 del mateix mes —el mateix dia que les províncies espanyoles de Fernando Poo i Río Muni van obtenir, de l’Estat espanyol, la seva independència i es van constituir, sota la presidència de Francisco Macías Nguema, en la República de Guinea Equatorial.

Durant aquests jocs, es van produir fets destacables tant des del punt de vista polític com esportiu. Així doncs, i per ordre cronològic, quan, després de guanyar i fer tercer a la final dels 200 metres llisos, els atletes afro-americans Tommie Smith i John Carlos van pujar al podi de l’estadi de la Ciutat de Mèxic per recollir les medalles, van fer, mentre sonava l’himne dels Estats Units, la salutació del Black Power lluint a les mans un guant negre, que representava la pobresa de la seva raça.

Aquest acte va tenir greus conseqüències esportives per als dos atletes per part de les autoritats del seu país. Resulta sorprenent que, gairebé mig segle després, el quaranta-cinquè president dels Estats Units hagi encetat, per motius similars, una polèmica amb esportistes negres de l’NFL i altres organitzacions esportives.

D’altra banda, i ara des del punt de vista merament esportiu, dos atletes nord-americans van brillar a les proves de salts: Bob Beamon, un altre atleta negre, va guanyar el dia 18 la competició de longitud amb un salt de 8,90 metres, rècord mundial que no va ser superat fins al 1991, i un parell de dies més tard, el també americà Dick Fossbury va batre el rècord olímpic de salt d’alçada amb 2,24 metres amb la novetat d’haver introduït una nova tècnica de salt que actualment porta el seu nom, passant el llistó d’esquena en lloc de fer-ho sobre el ventre, com fins aleshores, i que encara és utilitzada pels millors saltadors d’alçada actuals.

El mateix dia que Fossbury aconseguia la seva gesta, Jacqueline, la vídua del president Kennedy, es casava, a l’illa grega de Skorpios, amb el multimilionari Aristotelis Onassis. Un dia abans, a casa nostra, s’havia fet a Granollers l’últim concert oficial dels Setze Jutges.

En finalitzar la seva participació en el concurs, la Sra. Carbó va ser invitada a un gran nombre d’actes molt variats.

En aquest sentit, es poden trobar en els mitjans escrits ressenyes detallant activitats tan diverses com ara sacades d’honor al camp del RCE Espanyol, reunions amb el Club Valentin a Madrid, on, a part d’ella, l’invitat principal va ser José María Pemán, o bé una recepció amb l’alcalde José María de Porcioles i Colomer, del qual va aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona destinés una partida d’un milió de pessetes per donar suport als que aleshores n’hi deien subnormals.

Va ser a partir d’aquell moment que els lectors de premsa vam començar a sentir parlar d’ASPANIAS, que era i és l’associació de pares de persones amb retard mental.

Gairebé totes les seves activitats van estar orientades al seu objectiu principal: el món dels discapacitats, des d’on la requerien per fer xerrades i conferències.

Possiblement a causa de l’èxit mediàtic de la senyora Carbó, i de l’atenció que la premsa li va prestar, l’actuació del concursant que la va succeir en el programa va passar sense que els mitjans hi paressin gaire atenció.

Es deia Carlos Aranda i el seu periple en el concurs va ser un dels més breus. La seva actuació va començar el 15 de novembre i, dues setmanes més tard, el 29, ja se n’havia acomiadat.

No he trobat en els mitjans gaire rastre de la seva actuació. Per contra, en relació amb el concurs, el mateix dia 29, Nuevo Diario, que seguia molt de prop el concurs, publicava una entrevista amb un dels directors del programa, Enrique García de las Casas, que durant l’enregistrament del programa Galas del Sábado, que també dirigia, parlant amb un periodista del diari, insinuava la possibilitat que, a primers d’any, es convoqués tots els concursants que fins aquell moment havien aconseguit endur-se alguna quantitat important, és a dir: Rosa Zumárraga, Rafael Canalejo, Mercè Carbó i jo, per tal que competíssim entre nosaltres amb l’objectiu d’atorgar el milió que donava nom al concurs.

El cert és que encara no ho tenien decidit i ho plantejava com una possibilitat que es podria posar en funcionament a l’inici de gener per cloure el primer any d’emissió del concurs. És més, proposava al diari que fes una enquesta per veure com una opció com aquella podia ser rebuda pels telespectadors.

La veritat era que, sobretot a la premsa, ja s’havia insinuat en algun moment la possibilitat que una final d’aquesta mena es pogués dur a terme. No obstant això, mai no es plantejava com un punt final del programa sinó com un punt i seguit per rellançar-lo.

De fet, ningú no es plantejava que el programa es pogués acabar en aquell moment, ja que els dubtes que havien florit anteriorment s’havien dissipat i el que semblava que volien fer era donar-li un nou impuls a partir de la creació d’un moment de gran competitivitat, i conseqüentment de controvèrsia, on competirien una basca, un andalús i dos catalans, dels quals almenys tres havien assolit un nivell de popularitat notable però amb l’inconvenient per a ells que hi participarien quatre guanyadors i en sortirien tres perdedors.

Un altre dubte que semblaven tenir era saber si els quatre guanyadors, ara en deien així, estarien disposats a participar després de molts mesos d’haver-ho fet, ja que, encara que el premi era temptador, podien haver canviar les seves circumstàncies personals: casament de la Sra. Zumárraga, obligacions municipals de l’alcalde, etc., i els ho podien impedir.

L’objectiu, doncs, pel que semblava, era tornar a engegar el concurs partint de zero per donar-li un nou impuls.

Un altre punt que calia aclarir era decidir quin seria el moment idoni per fer l’enquesta. D’una banda, es plantejava si seria millor esperar el resultat d’aquella final, ja que, segons com acabés, el programa podia quedar enfortit o afeblit, i el que semblava clar era que no tenien en aquell moment intenció de donar-lo per finalitzat a curt termini.

Era cert que els resultats del concursant del moment no oferien gaires oportunitats que entusiasmessin el públic, si més no comparant-ho amb l’èxit de la participació de la mamà.

Una altra cosa que es deduïa de l’entrevista era que els realitzadors del programa, i també la premsa, donaven per fet que tots els concursants guanyadors en programes anteriors estaríem disposats a participar-hi. Personalment no recordo que m’ho haguessin consultat, però això era el que deien.

I tot va quedar en suspens en aquell moment amb l’aparició d’un nou concursant.

Es deia Francisco José Ruiz Rodríguez, era nascut a Sevilla i va guanyar la selecció prèvia el dia 6 de desembre, un mes després, dia per dia, que Richard Nixon fos elegit president dels Estats Units d’Amèrica i deu anys abans, també dia per dia, que es ratifiqués la Constitució postfranquista.

La seva primera actuació va donar a conèixer una persona jove, de vint-i-tres anys, tímida, senzilla i ben preparada culturalment, que va superar la majoria de les probes que se li van plantejar.

Era simpàtic i això va desfermar entre els espectadors, segons es va veure més endavant, una onada de seguidors, sobretot de seguidores joves de quinze anys.

Havia aparegut un nou possible guanyador popular, que aviat seria conegut com “El ye-ye del Millón”, i aquest era un actiu que, en aquell moment, la televisió no podia desaprofitar.