Un milió... de fa molt temps

Aquesta vol ser l’exposició d’uns records al voltant del programa Un millón para el mejor de Televisión Española, feta perquè, amb el temps, no es perdi per complet la memòria d’uns fets que van succeir fa cinquanta anys i que, vistos amb la perspectiva actual, van ser petits i sense transcendència, però que, al seu moment, van tenir un ressò mediàtic important i, durant un cert temps, van deixar en l’imaginari popular el record d’aquells que els van protagonitzar, no tan sols per les proves que van haver de superar, sinó també per les, per a l’època, substancioses quantitats econòmiques —de 500.000 a 875.000 pessetes— que van obtenir cinc dels catorze concursants que hi van participar individualment en aconseguir anar superant les proves que se’ls van proposar.

Com que el concurs es va plantejar, al principi, com una contesa individual, quan els concursants van acabar la seva participació en solitari, tots els que no van ser eliminats van ser tinguts per guanyadors.

No obstant això, tretze mesos i mig després de l’inici del programa, i veient que cap d’ells no havia aconseguit el milió que donava nom al concurs, cosa que d’altra banda era gairebé impossible, Televisión Española va desafiar els cinc guanyadors a competir entre ells per determinar qui esdevindria el teòric «mejor» per tal de lliurar-li, finalment, el milió de pessetes.

Sorprenentment, quan es vol rememorar tot el que va succeir durant l’emissió del concurs, resulta difícil trobar informació fiable de com es van anar desenvolupant els programes i de l’impacte social que va representar. I el més sorprenent és que TVE sembla no tenir ni mitjans, ni interès per evitar que allò que actualment circula per les xarxes en relació amb un dels seus concursos estrella, que en aquell moment va marcar un salt endavant en la seva programació, no es correspongui en absolut amb el que va succeir en realitat.

Encara que sigui avançar-me en el temps, no podria deixar passar el seu 90 aniversari sense afegir-me al clam general per desitjar a en Josep Maria Espinàs una llarga vida.

Però què té a veure el mestre amb mi?

Ho explicaré sense desvelar gaire el relat que pretenc desenvolupar en aquest bloc.

El dia 15 de juliol de 1968, vaig comparèixer per cinquena setmana al concurs Un millón para el mejor de TVE per passar les catorze proves que em restaven per completar les que havia de superar per endur-me alguna cosa del milió que es disputava (en un altre lloc explicaré quin era el mecanisme del concurs). Només em podia permetre fallar-ne una per no perdre-ho tot.

Superades les tretze primeres, em van demanar que, per superar la darrera, havia de donar la notícia que havia guanyat el concurs “al ser más querido”.

Després d’una conversa prèvia amb el presentador vaig aconseguir poder parlar als meus pares en català.

En acabar el temps que em van concedir per desenvolupar el discurs, el jurat va considerar, per unanimitat, que havia superat la prova i, per tant, que era el tercer guanyador d’aquest concurs.

El fet de parlar en català a la televisió, en un programa que es veia a tot Espanya, va constituir un fet insòlit i encara més sabent que aquest era el programa favorit del general Franco, que el veia cada dilluns.

En acabar l’emissió, els responsables del programa m’ho van reprotxar i va haver-hi un cert enrenou. Això em va fer pensar que l’havia encertat demanant permís per adreçar-me als meus pares en català.

El més cert és que el que pretenia era tornar-los la pilota, ja que pensava que el tracte que havia rebut no havia estat correcte, però, sobretot, per reivindicar la nostra llengua, ja que, com tots els que em coneixien sabien, amb els meus pares, per raons familiars, parlava en castellà.

Pocs dies després, quan ja havia decidit no tenir mai més contactes amb la gent de la televisió, vaig rebre una carta d’en Josep Maria Espinàs que em va fer adonar que el meu gest havia estat alguna cosa més que un simple acudit, i em va fer reflexionar sobre les possibilitats de disposar d’un altaveu tan potent.

Estic segur que, si no hagués existit aquesta carta, potser no m’hauria presentat l’any següent al concurs, quan TVE va proposar de fer una fase final per acabar-lo.

Gràcies, Josep Maria, i per molts anys.