Un milió... de fa molt temps

el bloc de Xavier Mateu

El segon espai inter-setmanal

Havien passat només dues setmanes i ja em començaven a cantar les absoltes.

Duia 23 proves de 60 i només podia permetre’m, en les 37 que em restaven, fallar-ne tres si volia endur-me algun import significatiu. Per tant, no em va estranyar gens que els diaris que seguien el desenvolupament del concurs titulessin, els dies següents, i amb certa raó: «El licenciado en Ciencias Físicas, al borde del KO».

La situació s’havia complicat més del que ja ho estava. Gairebé tothom del meu entorn i dels mitjans, sobretot els de la resta d’Espanya, excepte comptades excepcions, no donaven un duro per la meva sort, encara que el públic català no pensava el mateix i van començar a aparèixer a diferents diaris, i en particular a El Correo Catalán, cartes al director on els signants, espectadors corrents, expressaven la seva disconformitat pel, deien, tracte discriminatori per part de la Televisió tot fent comparances entre les proves que em proposaven i les que havien hagut de resoldre els dos concursants anteriors, que s’havien endut quantitats respectables

El cert és que jo també hi estava una mica d’acord, però no em semblava que em correspongués opinar respecte d’aquesta qüestió. Tan sols ho vaig fer quan el mateix El Correo Catalán, després de la segona setmana, va enviar per entrevistar-me un periodista que signava J. Fabre  —imagino que la J. amagava el nom de Jaume—, el qual va subtitular l’entrevista amb una frase que, segons ell, jo havia dit: «Si el millor home de l’últim terç del segle xx hauria d’estar disposat a abaixar-se —o tallar-se— els pantalons per diners». En aquell moment em va molestar, ja que estava segur que jo no ho havia dit de la mateixa manera. Això, i el meu desconeixement del funcionament dels mitjans, em van fer cometre l’error d’enviar una rèplica al diari. Em vaig equivocar, perquè, en lloc de corregir allò que pensava que, a més de no ser exacte, em podia perjudicar davant dels de la tele i potser del públic, no va servir per a res més que perquè, amb el suport del diari, en Fabre em respongués i mirés de posar-me en evidència. Ara, amb la perspectiva del temps, admeto que no vaig estar encertat i ell va fer-ho professionalment bé. La polèmica va durar tres dies, i així va ser com vaig aprendre la lliçó de com calia parlar amb els representants dels mitjans i de la premsa en particular.

El mateix dilluns dia 24, abans de la meva tercera participació, Josep Maria Lladó Figueras va publicar a Tele/eXpres una entrevista que també m’havia fet la setmana abans. El contingut i l’afecte que em demostrava em van animar força. Més endavant, malgrat la diferència d’edat, va sorgir una bona amistat, fins al punt que em va convidar al casament del seu fill.

Reprodueixo el final d’aquesta entrevista:

  • ¿Le reconocen por la calle, después de dos semanas de intervención en el programa?
  • Sí; bastantes personas. Algunas me saludan o se vuelven a mi paso. Otras se me acercan para hablarme.
  • Y, generalmente , ¿qué le dicen?
  • Pues, que me lo están poniendo difícil.
  • ¡Que lo de esta noche sea más leve, amigo Mateu!

Si hem de creure els comentaris que apareixien a la major part dels diaris que s’ocupaven del desenvolupament del concurs, el programa anava decaient, ja que ni les proves ni la meva actuació despertaven el més mínim interès i els retalls que conservo de la premsa espanyola de l’època així ho demostren.

El concurs del Millón, com en deien, no va tenir mai bones crítiques, ja que, malgrat l’evident interès que despertava entre els espectadors i el fet que els dimarts prengués a les converses el protagonisme que els dilluns acaparava el futbol, per als crítics de televisió no arribava a la qualitat que suposaven que podia assolir: uns cops, a causa del procés de selecció de les proves, que, segons ells, no tenien el nivell necessari, o de les decisions suposadament incoherents del jurat, o encara de la baixa qualitat dels concursants. Era una pràctica freqüent als mitjans la crítica al concurs, malgrat l’èxit i la popularitat que els concursants anaven adquirint entre els que es reunien per veure el programa.

Però, a partir de la tercera setmana, aquesta percepció va començar a canviar. Si hem de creure el que va escriure Miguel Ángel Nieto a Nuevo Diario el 2 de juliol, les proves de la meva tercera participació van ser d’aquelles que encara podien mantenir l’interès d’aquest programa, ja que «a més de difícils i perilloses per al concursant, eren divertides per als espectadors».



  1. En Jaume Fabre era i és un periodista vocacional, seriós i honest que ha mirat de fer sempre la feina amb sentit de responsabilitat i servei públic, sense preocupar-se mai de la pròpia imatge. I el director de llavors, n’Andreu Rosselló, igual.
    Em sap greu que hi tinguessis problemes perquè tu també ets un paio magnífic. De vegades el que fa declaracions no creu dir que el mateix que entén el periodista. Això, actualment, no passa perquè l’entrevistat té tot sovint la possibilitat de llegir i corregir les respostes.
    Hi hem guanyat? No n’estic gaire segur segur….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El concurs per Jo mateix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent