Un milió... de fa molt temps

El 27 de desembre el concurs es va emetre des del Saló de la Infància i de la Joventut de Barcelona, que des de l’any 1963 se celebrava al Palau de la Metal·lúrgia de la Fira de Mostres de Barcelona.

En aquelles dates, els prínceps Joan Carles i Sofia passaven les festes de Nadal a Madrid amb els seus germans Constantí i Anna Maria, reis de Grècia, i amb la reina mare, Frederica de Hannover, possiblement perquè el gener havia nascut l’hereu de la família, que, per tant, poc després compliria el primer any. En aquells moments, la família reial grega vivia exiliada a Roma, on havia hagut d’instal·lar-se en no tenir èxit el cop contra la dictadura dels coronels al qual havia donat suport l’any anterior.

Aquest Saló, patrocinat per l’Ajuntament de Barcelona i on participaven, primordialment, entitats educatives i assistencials, tenia aquell any com a reina Alícia Villar, una nena d’onze anys filla del valencià Josep Lluís Villar Palasí, que acabava de ser nomenat per Franco ministre d’Educació i Ciència. L’Alícia succeïa en el regnat la María José, filla de l’infortunat gimnasta Joaquim Blume.

La tria d’aquell lloc per a l’emissió del concurs tenia un objectiu molt clar: donar a conèixer el Saló a tot Espanya. Per aquest motiu, les deu proves que van plantejar al concursant estaven relacionades amb les activitats que s’hi feien, com ara lliscar per una tirolina o fer tir al blanc a l’estand de l’Exèrcit, cosa que demostrava que aquella afirmació que les proves les proposaven els espectadors era més una declaració d’intencions que no pas una realitat.

El ye-yé va acabar signant un únic xec, el quart, i encara li quedaven per superar vint-i-set proves. És a dir, que la mitjana d’encerts estava equilibrada i obria la porta a totes les elucubracions respecte del resultat final.

La data d’emissió va coincidir amb la cinquanta-dosena setmana del programa i no es va desaprofitar l’ocasió per celebrar-ne l’aniversari. De fet, el primer concursant no havia entrat en acció fins al 21 de gener, però els responsables del programa van preferir fer-ho al cap d’un any de l’inici de l’emissió.

Un cop menjat el raïm per celebrar l’entrada de 1969, i abans que arribessin els Reis d’Orient, el 3 de gener Paco Ruiz va tornar a Barcelona per concursar per cinquena vegada.

El programa va tornar al teatre de l’Òpera de l’Hospitalet i les proves a les quals es va haver d’enfrontar van ser, una altra vegada, deu. N’hi va haver de tota mena, encara que la proximitat de la festa en va condicionar en part la naturalesa i no va poder evitar que el disfressessin de patge i el fessin repartir joguines entre uns nens que aquella nit van endarrerir l’hora d’anar-se’n a dormir.

Feia un temps que el ritme inicial de dotze proves per programa havia baixat a deu, amb la qual cosa els concursants que progressaven havien d’anar-hi més vegades.

Les altres proves que va superar van ser: posar una injecció, relacionar seqüències de pel·lícules amb els seus directors, enviar senyals de socors en codi Morse per telègraf i amb una llanterna, trinxar un pollastre en dos minuts i endevinar quina mena de tabac s’estava fumant a partir de l’olor del fum. És curiós com canvien els temps: algunes d’aquestes proves avui no s’haurien pogut plantejar per qüestions sanitàries.

En canvi, no va poder superar-ne una de caràcter matemàtic i una altra que li demanava de reconèixer personatges populars que tenien els ulls tapats; dos errors que li van suposar arribar als set xecs signats. És a dir, a tres de l’eliminació i amb disset obstacles encara per vèncer.

L’endemà, el dia que jo celebrava el vint-i-vuitè aniversari, el ye-yé va anar a Camas, una localitat a tocar de Sevilla, on l’havien convidat per fer de rei negre.

Passades les festes, va tornar a l’Hospitalet per a la sisena participació i, mentre el cardiòleg Cristóbal Martínez Bordíu, gendre del Generalísimo, buscava un donant per fer a La Ciudad Sanitaria de la Paz el primer trasplantament de cor a l’Estat espanyol, el concursant va haver de superar deu proves més de les quals va sortir, novament, amb dos xecs signats i encara amb set proves al davant.

De les que va superar aquella nit, destaca la de fer una classe de sevillanes a unes turistes. Les que va fallar van ser ordenar per superfície un conjunt d’illes i reconèixer, per mitjà de fotografies, uns quants toreros famosos, alguns d’ells antics. Per aquest error, va haver de signar un xec de 125.000 pessetes que el va deixar molt a prop de l’abisme.

Paco Ruiz es trobava, però, en una situació un pèl millor que la meva, perquè, en circumstàncies similars, teníem el mateix nombre de proves fallades, però a ell li quedava per superar la meitat de proves que a mi.

Un periodista li va preguntar si s’enfadava quan el jurat li deia que NO i va respondre, carregat de realisme: «¿Para qué? Si es peor…». I a la pregunta de quants diners pensava guanyar va respondre: «¿Yo? El que me den».

I finalment el que li van donar va ser mig milió. Però, com a mi, amb suspens.

La setmana següent, el 17 de gener, el ye-yé va entrar al plató per intervenir per darrera vegada. A la segona prova que li van proposar va saltar la sorpresa i va haver de signar el xec d’un quart de milió quan, després d’haver encertat a quines professions corresponien certs emblemes, no va poder reconèixer, pels seus noms o els dels seus pares, els fills d’una sèrie de personatges famosos.

Puc comprendre quin devia ser el seu estat d’ànim, ja que jo havia patit les mateixes sensacions set mesos abans —gairebé dia per dia—, el 15 de juny de l’any anterior.

Les proves següents, però, les va superar amb facilitat. No n’hi va faltar una de musical, perquè no fos dit, consistent a encertar diferents pals de flamenc, una que el feia resseguir uns punts per acabar dibuixant una figura, i una altra que li demanava que traduís del llatí, amb l’ajuda d’un diccionari, un fragment de la Guerra de les Gàl·lies.

D’allà van traslladar l’escenari de les proves a l’Estadi de Montjuïc, on va haver de saltar, en llargada, més de tres metres i mig, i finalment córrer amb bicicleta mil sis-cents metres en menys de tres minuts i mig, aproximadament a una mitjana de vint-i-set quilòmetres per hora. Aquesta prova la va superar abillat amb la samarreta de l’equip Fagor i acompanyat per Luis Ocaña, Domingo Perurena i Patxi Gabika, membres il·lustres del mateix equip que li van fer de gregaris de luxe.

Com que va acabar la cursa en menys temps, el ye-yé va ser proclamat guanyador definitiu i, quan va acabar d’esbufegar, el presentador li va lliurar el maletí amb mig milió de pessetes. Ja érem cinc els qui havíem aconseguit no ser eliminats del concurs i, per tant, se’ns considerava guanyadors. Però cap de nosaltres no podia atribuir-se l’honor de ser «el millor», ja que ningú no havia aconseguit el milió que el consagraria com a tal.

A partir d’aquell moment, Paco Ruiz va incrementar la seva projecció mediàtica, que el va dur, entre altres actuacions públiques, a ser present, set dies després, a la presentació de l’equip ciclista Fagor, passant per protagonitzar un anunci del Banc de Santander i ser convidat pel torero Diego Puerta a la seva finca i a la Feria de Jerez, on li va brindar la mort d’un toro. Una trajectòria d’èxit que culminaria, més endavant, amb el seu debut com a cantant.

La setmana següent, 21 de gener, va debutar Blanca Irazusta, una jove basca de vint-i-cinc anys que vivia a València i que en les proves prèvies va superar dues noies més. Talment com si TVE s’hagués proposat que en el concurs hi participés una altra dona.

Aquell va ser l’últim dia que el programa es va emetre en divendres. Una setmana abans, la televisió havia anunciat que, per tal d’acostar els horaris espanyols als europeus, els programes s’avançaven, cosa que modificava la posició d’alguns en la graella. Un millón para el mejor va ser un dels afectats i es va tornar a emetre els dilluns.

Desafortunadament per a la concursant, si en la primera actuació només va fallar una de les cinc proves que li van fer passar, en la segona va haver de signar cinc xecs en no resoldre la meitat de les deu que li van proposar. Per aquest motiu, el concurs va començar a perdre molt d’interès.

La setmana següent —i, segons la premsa, amb la benevolència del jurat— va allargar la seva participació superant vuit de les nou proves que li van correspondre. El setè xec el va haver de signar en no haver pogut reconèixer els personatges que figuraven en diferents bitllets de banc. Li quedaven trenta-sis proves i només podia permetre’s tres punxades.

Aquell mateix dia, el Tribunal d’Ordre Públic va comunicar al senyor Alejandro Rojas Marcos la seva situació de llibertat condicional pel procés que se li havia obert per suposada propaganda contra els principis del Movimiento Nacional, durant una conferència que havia pronunciat a Sevilla, i l’antic harrijasotzaile —aixecador de pedres— José Manuel Ibar, conegut com «Urtain», començava a bastir la seva fama pugilística en vèncer a París per KO, en un minut i pocs segons, el seu setè contrincant.

El 10 de febrer, Blanca Irazusta va cometre tres errors fatídics i va haver d’abandonar el programa sense cap repercussió.