Un milió... de fa molt temps

el bloc de Xavier Mateu

El programa pilot

Aquella mateixa setmana, el 21 d’abril, Luis-Tomás Melgar, redactor en cap de la revista Tele-Radio, va publicar un article titulat «Repóker de ases», on es donaven a conèixer les característiques principals de la fase final del concurs. Explicava que el premi, un milió de pessetes, seria únicament per al concursant que en sortís guanyador, sense que hi hagués cap possibilitat que es repartís, i que la final es duria a terme si, com a mínim, hi havia dos concursants que es mostressin disposats a optar al premi milionari. Deia, a més a més, que la dificultat de les proves seria superior a la de les fases anteriors del concurs, fos per la seva naturalesa o pel temps assignat per resoldre-les. D’altra banda, s’abandonava el sistema qualitatiu SÍ-NO per un de quantitatiu en el qual cada un dels set membres del jurat podria atorgar de zero a tres punts, cosa que obria un ventall entre zero i vint-i-un punts concedits en cada prova.

Amb aquest sistema es buscava que la possibilitat d’empat entre els concursants resultés força improbable, tot i que es preveia que si, malgrat tot, se’n produïa un, el concurs s’allargaria fins que la igualtat es desfés.

Per tal d’accentuar l’objectivitat de les votacions, els membres del jurat estarien aïllats sense poder consultar entre ells les puntuacions que atorgarien. Com a detall final, es deia que cap jurat podria ser originari de les ciutats d’on fossin els concursants.

Pel que fa aquests, a diferència de com es feia a la fase anterior, haurien de realitzar les proves per separat, sense ni tan sols tenir contacte amb el presentador per evitar suspicàcies de favoritisme.

Així és com la mateixa TVE deia que es desenvoluparia la fase final. La realitat, però, va ser que aquest plantejament no va durar gaire i ben aviat es van introduir modificacions que van influir en el posterior desenvolupament del concurs.

Però no anticipem esdeveniments i tornem al Saló Internacional de l’Automòbil.

Quan vam arribar-hi, la primera sorpresa va ser que la senyora Mercedes Carbó de Figueras, la mamá del millón, va fer acte de presència però només per comunicar-nos que no hi participaria. Suposo que els realitzadors de TVE ja n’estaven al cas, perquè totes les proves s’havien preparat únicament per a quatre concursants. En tot cas, la mamá no va dir res davant les càmeres i va ser el presentador José Luis Pecker qui, a l’inici del programa, va llegir una carta en nom seu.

Per primera vegada, el programa seria enregistrat i no emès en directe com ho havien estat tots els anteriors. Els concursants hi vam estar d’acord, ja que ens constava que els punts aconseguits en aquesta primera confrontació no comptarien per al resultat final i només servirien per establir l’ordre en què les proves serien escollides el dia en què les coses comencessin de veritat. Comptat i debatut, res de gaire importància…

Com que les proves eren més complexes que l’habitual i l’espai on s’havien de desenvolupar era extens, calia preparar acuradament l’operatiu perquè tot sortís a la perfecció. I més tenint en compte els escassos recursos, en particular càmeres, de què disposava TVE a Barcelona.

Per aquest motiu, els preparatius van ser llargs i vam tenir temps per a tot. Un cop passats per maquillatge, vam estar veient com avançaven els preparatius: de quina manera situaven les càmeres i els equips exteriors de so; en definitiva, tot el que calia perquè l’equip de realització pogués fer la seva feina. Com és natural, vam mirar d’anticipar de què anirien les proves.

Els fotògrafs, amb el mestre Josep Postius al capdavant, estaven amatents i hi havia una munió de periodistes seguint la realització del programa, entre els quals vaig identificar un jove Jesús Mariñas que aleshores col·laborava a la revista Tele-Radio.

Durant la llarga espera vam tenir temps d’intercanviar opinions i de parlar amb la premsa. Tots, més o menys, teníem novetats: la Zumárraga s’havia casat amb el cap de recepció de l’hotel on s’allotjava a Barcelona durant el concurs; l’alcalde havia tirat endavant els projectes que va explicar al final del concurs, dels quals els més rellevants eren l’operació de cor de la filla d’un municipal i els treballs a l’escalinata del castell; el ye-yé havia establert contactes amb mitjans artístics de Barcelona i, segons deixava entreveure, podia estar a punt de participar en una pel·lícula i de debutar com a cantant; jo, en canvi, semblava que només havia tingut temps per trencar amb la Colette i d’afaitar-me el bigoti. Malgrat que cap de nosaltres ens coneixíem personalment, durant el temps que havia passat des que vam concursar, alguns havien emès opinions sobre els seus col·legues, algunes de no gaire respectuoses, i aquella va ser l’ocasió per comentar-ho.

El cert és que no ho recordo amb exactitud, però, si m’he de creure el que he trobat publicat, la que en va sortir pitjor parada va ser Rosa Zumárraga, que pel que sembla era la que tenia el qualificatiu més fàcil i, potser, la que s’ho havia cregut més. L’alcalde li va retreure que li hagués dit que era antipàtic o, més exactament, que li queia antipàtic. Jo li vaig recordar que a mi em coneixien només pel nom, ja que no em van adjudicar cap malnom com als altres: Miss Aplomo, l’alcalde, la mamá i el ye-yé. L’alcalde va aprofitar per aclarir els motius pels quals s’havia sentit «obligat» a participar en contra de tots els pronòstics: «Si me rajo me echan, no de la alcaldía sinó del mismo Bélmez», va dir. Sorprenentment, ningú no va fer cap comentari del fet que parlés en català a la darrera prova. Vaig pensar que ho devien trobar natural i jo tampoc no en vaig fer cap esment.

Dirigint l’equip hi havia Fernando García de la Vega i Enrique de las Casas, que realitzaven conjuntament el programa. I no cal dir que supervisant tots els detalls hi havia l’omnipresent Lluís Miravitlles.

Finalment, cap a les onze de la nit va semblar que tot estava a punt. Ens van demanar que ens reuníssim per començar l’enregistrament, però va caldre esperar que la Zumárraga s’acabés l’entrepà que havia demanat «per no caure rodona». Després de tant esperar, a ningú no li va fer gràcia el seu acudit; acabava d’acumular un nou error.

S’havia triat un jurat que només actuaria en aquesta emissió prèvia, format per set persones relacionades amb el Saló de l’Automòbil: els senyors Salvador Fàbregas, Santiago Paluzie, Rossend Pich Salarich, Luis Valls-Taberner, la senyora Ginette Hermide i els senyors Escoda i Pujadas —dels quals no he pogut trobar els noms de pila.

El programa es desenvoluparia en dues parts i a la segona ens hauríem de canviar de roba per equipar-nos de competició.

Per començar, vestits de carrer, ens vam asseure al voltant d’una taula baixa, el presentador al centre, a la seva dreta Rosa Zumárraga i jo mateix, i a l’altre costat l’alcalde i el ye-yé.

Com ja ens havien dit, José Luis Pecker començaria anunciant que la senyora Carbó no prendria part en la final i va llegir la carta que havia adreçat a TVE explicant els motius pels quals havia decidit no fer-ho: a partir d’ara es dedicaria únicament als nens del doble amor, com els havia batejat el presentador quan va guanyar.

La primera prova que vam haver de superar consistia a compondre una imatge publicitària i fer-ne una fotografia, amb nosaltres de protagonistes i utilitzant un dels cotxes exposats a l’estand que SEAT tenia al Saló.

A mi em va correspondre fer l’anunci d’un model 1430, que era el primer que sortia de la factoria de la Zona Franca i que —me’n vaig assabentar després— anava destinat al president del RACC, el Sr. Salvador Fàbregas, que precisament era membre del jurat.

Sense pensar-m’hi gaire ni treure’m les sabates, em vaig enfilar al sostre del cotxe i, mirant de no picar amb el cap als elements decoratius de l’estand, em vaig inclinar lleugerament sobre el parabrisa mostrant les claus del cotxe i fent un gest d’aprovació amb el polze dret. La foto va resultar molt plàstica i l’endemà es va publicar a diferents diaris de tot Espanya. El jurat em va adjudicar els meus primers 21 punts, mentre que el ye-yé en va aconseguir 15, Rosa Zumárraga 10 i l’alcalde només 7.

Quan l’enregistrament es va aturar per primer cop, vaig veure com el senyor Fàbregas s’acostava al cotxe per veure si les meves sabates hi havien deixat alguna marca. Per sort no n’hi degué trobar cap, ja que no el vaig notar gaire amoïnat, ni tampoc les puntuacions que em va atorgar van diferir gaire de les de la resta de membres del jurat.

La segona prova consistia a comptar quantes rodes, de qualsevol mida, hi havia en els sis cotxes exposats. En Paco ens va fer una jugada, ja que va anar obrint els maleters dels cotxes, que estaven accessibles, i després de comptar les rodes els va anar tancant de manera que als altres ens va costar més temps d’obrir-los. El resultat va ser: Ruiz i Canalejo 21 punts, Zumárraga 14 punts i Mateu 8 punts.

Sorprenentment, l’alcalde ni tan sols es va acostar als cotxes i, malgrat això, va ser el que millor resultat va obtenir. Després ens va dir que, sabent que les proves es farien allà, es va passar la tarda de diumenge al Saló i que per això sabia quantes n’hi havia. Coneixent els antecedents, els altres tres no vam quedar gaire convençuts. Com sabia que hauríem de comptar les rodes?

A continuació, i ja equipats esportivament, vam haver de conduir un cotxe amb els ulls embenats sense tocar una cinta de la qual penjaven uns cascavells. Els dos primers concursants que ho van provar, Canalejo i Zumárraga, es van endur la cinta i l’alcalde fins i tot un tros de decorat. Per la meva banda, veient el que els havia passat, vaig ser molt prudent, massa i tot, i vaig acabar aturant el cotxe molt lluny, una desena de metres abans. El ye-yé ho va fer com jo, però un pèl millor.

La puntuació ho va deixar clar: Ruiz 11, Mateu 10 i Zumárraga i Canalejo 0.

Per superar la prova següent havíem d’aturar el so d’un clàxon que s’havia disparat. Tots vam anar directes a desconnectar la bateria i ho vam aconseguir gairebé simultàniament, per la qual cosa la puntuació va ser la màxima per a tothom: 21 punts.

I per acabar, la prova següent consistia a fer una petita cursa automobilística amb la sortida corrent —com en les curses de 24 hores— des de l’altre costat de la pista on els cotxes estaven aturats, engegar-los i fer un curt recorregut. El guanyador va tornar a ser el ye-yé. Els altres ens vam quedar a una certa distància i el resultat va correspondre a l’ordre d’arribada: Ruiz 21 punts, Mateu 14, Canalejo 10 i Zumárraga 9.

Ja era molt tard, gairebé dos quarts de quatre de la matinada, i tots estàvem cansats, però encara vam haver d’enregistrar la proclamació del campió del dia. El resultat final va ser: Paco Ruiz 89 punts, Xavier Mateu 74, Rafael Canalejo 58 i Rosa Zumárraga 54. I cap a casa, que l’endemà calia anar a treballar. Almenys jo.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El concurs per Jo mateix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent