Un milió... de fa molt temps

Aquella mateixa setmana, el 21 d’abril, Luis-Tomás Melgar, redactor en cap de la revista Tele-Radio, va publicar un article titulat «Repóker de ases», on es donaven a conèixer les característiques principals de la fase final del concurs. Explicava que el premi, un milió de pessetes, seria únicament per al concursant que en sortís guanyador, sense que hi hagués cap possibilitat que es repartís, i que la final es duria a terme si, com a mínim, hi havia dos concursants que es mostressin disposats a optar al premi milionari. Deia, a més a més, que la dificultat de les proves seria superior a la de les fases anteriors del concurs, fos per la seva naturalesa o pel temps assignat per resoldre-les. D’altra banda, s’abandonava el sistema qualitatiu SÍ-NO per un de quantitatiu en el qual cada un dels set membres del jurat podria atorgar de zero a tres punts, cosa que obria un ventall entre zero i vint-i-un punts concedits en cada prova.

Amb aquest sistema es buscava que la possibilitat d’empat entre els concursants resultés força improbable, tot i que es preveia que si, malgrat tot, se’n produïa un, el concurs s’allargaria fins que la igualtat es desfés.

Per tal d’accentuar l’objectivitat de les votacions, els membres del jurat estarien aïllats sense poder consultar entre ells les puntuacions que atorgarien. Com a detall final, es deia que cap jurat podria ser originari de les ciutats d’on fossin els concursants.

Pel que fa aquests, a diferència de com es feia a la fase anterior, haurien de realitzar les proves per separat, sense ni tan sols tenir contacte amb el presentador per evitar suspicàcies de favoritisme.

Així és com la mateixa TVE deia que es desenvoluparia la fase final. La realitat, però, va ser que aquest plantejament no va durar gaire i ben aviat es van introduir modificacions que van influir en el posterior desenvolupament del concurs.

Però no anticipem esdeveniments i tornem al Saló Internacional de l’Automòbil.

Quan vam arribar-hi, la primera sorpresa va ser que la senyora Mercedes Carbó de Figueras, la mamá del millón, va fer acte de presència però només per comunicar-nos que no hi participaria. Suposo que els realitzadors de TVE ja n’estaven al cas, perquè totes les proves s’havien preparat únicament per a quatre concursants. En tot cas, la mamá no va dir res davant les càmeres i va ser el presentador José Luis Pecker qui, a l’inici del programa, va llegir una carta en nom seu.

Per primera vegada, el programa seria enregistrat i no emès en directe com ho havien estat tots els anteriors. Els concursants hi vam estar d’acord, ja que ens constava que els punts aconseguits en aquesta primera confrontació no comptarien per al resultat final i només servirien per establir l’ordre en què les proves serien escollides el dia en què les coses comencessin de veritat. Comptat i debatut, res de gaire importància…

Com que les proves eren més complexes que l’habitual i l’espai on s’havien de desenvolupar era extens, calia preparar acuradament l’operatiu perquè tot sortís a la perfecció. I més tenint en compte els escassos recursos, en particular càmeres, de què disposava TVE a Barcelona.

Per aquest motiu, els preparatius van ser llargs i vam tenir temps per a tot. Un cop passats per maquillatge, vam estar veient com avançaven els preparatius: de quina manera situaven les càmeres i els equips exteriors de so; en definitiva, tot el que calia perquè l’equip de realització pogués fer la seva feina. Com és natural, vam mirar d’anticipar de què anirien les proves.

Els fotògrafs, amb el mestre Josep Postius al capdavant, estaven amatents i hi havia una munió de periodistes seguint la realització del programa, entre els quals vaig identificar un jove Jesús Mariñas que aleshores col·laborava a la revista Tele-Radio.

Durant la llarga espera vam tenir temps d’intercanviar opinions i de parlar amb la premsa. Tots, més o menys, teníem novetats: la Zumárraga s’havia casat amb el cap de recepció de l’hotel on s’allotjava a Barcelona durant el concurs; l’alcalde havia tirat endavant els projectes que va explicar al final del concurs, dels quals els més rellevants eren l’operació de cor de la filla d’un municipal i els treballs a l’escalinata del castell; el ye-yé havia establert contactes amb mitjans artístics de Barcelona i, segons deixava entreveure, podia estar a punt de participar en una pel·lícula i de debutar com a cantant; jo, en canvi, semblava que només havia tingut temps per trencar amb la Colette i d’afaitar-me el bigoti. Malgrat que cap de nosaltres ens coneixíem personalment, durant el temps que havia passat des que vam concursar, alguns havien emès opinions sobre els seus col·legues, algunes de no gaire respectuoses, i aquella va ser l’ocasió per comentar-ho.

El cert és que no ho recordo amb exactitud, però, si m’he de creure el que he trobat publicat, la que en va sortir pitjor parada va ser Rosa Zumárraga, que pel que sembla era la que tenia el qualificatiu més fàcil i, potser, la que s’ho havia cregut més. L’alcalde li va retreure que li hagués dit que era antipàtic o, més exactament, que li queia antipàtic. Jo li vaig recordar que a mi em coneixien només pel nom, ja que no em van adjudicar cap malnom com als altres: Miss Aplomo, l’alcalde, la mamá i el ye-yé. L’alcalde va aprofitar per aclarir els motius pels quals s’havia sentit «obligat» a participar en contra de tots els pronòstics: «Si me rajo me echan, no de la alcaldía sinó del mismo Bélmez», va dir. Sorprenentment, ningú no va fer cap comentari del fet que parlés en català a la darrera prova. Vaig pensar que ho devien trobar natural i jo tampoc no en vaig fer cap esment.

Dirigint l’equip hi havia Fernando García de la Vega i Enrique de las Casas, que realitzaven conjuntament el programa. I no cal dir que supervisant tots els detalls hi havia l’omnipresent Lluís Miravitlles.

Finalment, cap a les onze de la nit va semblar que tot estava a punt. Ens van demanar que ens reuníssim per començar l’enregistrament, però va caldre esperar que la Zumárraga s’acabés l’entrepà que havia demanat «per no caure rodona». Després de tant esperar, a ningú no li va fer gràcia el seu acudit; acabava d’acumular un nou error.

S’havia triat un jurat que només actuaria en aquesta emissió prèvia, format per set persones relacionades amb el Saló de l’Automòbil: els senyors Salvador Fàbregas, Santiago Paluzie, Rossend Pich Salarich, Luis Valls-Taberner, la senyora Ginette Hermide i els senyors Escoda i Pujadas —dels quals no he pogut trobar els noms de pila.

El programa es desenvoluparia en dues parts i a la segona ens hauríem de canviar de roba per equipar-nos de competició.

Per començar, vestits de carrer, ens vam asseure al voltant d’una taula baixa, el presentador al centre, a la seva dreta Rosa Zumárraga i jo mateix, i a l’altre costat l’alcalde i el ye-yé.

Com ja ens havien dit, José Luis Pecker començaria anunciant que la senyora Carbó no prendria part en la final i va llegir la carta que havia adreçat a TVE explicant els motius pels quals havia decidit no fer-ho: a partir d’ara es dedicaria únicament als nens del doble amor, com els havia batejat el presentador quan va guanyar.

La primera prova que vam haver de superar consistia a compondre una imatge publicitària i fer-ne una fotografia, amb nosaltres de protagonistes i utilitzant un dels cotxes exposats a l’estand que SEAT tenia al Saló.

A mi em va correspondre fer l’anunci d’un model 1430, que era el primer que sortia de la factoria de la Zona Franca i que —me’n vaig assabentar després— anava destinat al president del RACC, el Sr. Salvador Fàbregas, que precisament era membre del jurat.

Sense pensar-m’hi gaire ni treure’m les sabates, em vaig enfilar al sostre del cotxe i, mirant de no picar amb el cap als elements decoratius de l’estand, em vaig inclinar lleugerament sobre el parabrisa mostrant les claus del cotxe i fent un gest d’aprovació amb el polze dret. La foto va resultar molt plàstica i l’endemà es va publicar a diferents diaris de tot Espanya. El jurat em va adjudicar els meus primers 21 punts, mentre que el ye-yé en va aconseguir 15, Rosa Zumárraga 10 i l’alcalde només 7.

Quan l’enregistrament es va aturar per primer cop, vaig veure com el senyor Fàbregas s’acostava al cotxe per veure si les meves sabates hi havien deixat alguna marca. Per sort no n’hi degué trobar cap, ja que no el vaig notar gaire amoïnat, ni tampoc les puntuacions que em va atorgar van diferir gaire de les de la resta de membres del jurat.

La segona prova consistia a comptar quantes rodes, de qualsevol mida, hi havia en els sis cotxes exposats. En Paco ens va fer una jugada, ja que va anar obrint els maleters dels cotxes, que estaven accessibles, i després de comptar les rodes els va anar tancant de manera que als altres ens va costar més temps d’obrir-los. El resultat va ser: Ruiz i Canalejo 21 punts, Zumárraga 14 punts i Mateu 8 punts.

Sorprenentment, l’alcalde ni tan sols es va acostar als cotxes i, malgrat això, va ser el que millor resultat va obtenir. Després ens va dir que, sabent que les proves es farien allà, es va passar la tarda de diumenge al Saló i que per això sabia quantes n’hi havia. Coneixent els antecedents, els altres tres no vam quedar gaire convençuts. Com sabia que hauríem de comptar les rodes?

A continuació, i ja equipats esportivament, vam haver de conduir un cotxe amb els ulls embenats sense tocar una cinta de la qual penjaven uns cascavells. Els dos primers concursants que ho van provar, Canalejo i Zumárraga, es van endur la cinta i l’alcalde fins i tot un tros de decorat. Per la meva banda, veient el que els havia passat, vaig ser molt prudent, massa i tot, i vaig acabar aturant el cotxe molt lluny, una desena de metres abans. El ye-yé ho va fer com jo, però un pèl millor.

La puntuació ho va deixar clar: Ruiz 11, Mateu 10 i Zumárraga i Canalejo 0.

Per superar la prova següent havíem d’aturar el so d’un clàxon que s’havia disparat. Tots vam anar directes a desconnectar la bateria i ho vam aconseguir gairebé simultàniament, per la qual cosa la puntuació va ser la màxima per a tothom: 21 punts.

I per acabar, la prova següent consistia a fer una petita cursa automobilística amb la sortida corrent —com en les curses de 24 hores— des de l’altre costat de la pista on els cotxes estaven aturats, engegar-los i fer un curt recorregut. El guanyador va tornar a ser el ye-yé. Els altres ens vam quedar a una certa distància i el resultat va correspondre a l’ordre d’arribada: Ruiz 21 punts, Mateu 14, Canalejo 10 i Zumárraga 9.

Ja era molt tard, gairebé dos quarts de quatre de la matinada, i tots estàvem cansats, però encara vam haver d’enregistrar la proclamació del campió del dia. El resultat final va ser: Paco Ruiz 89 punts, Xavier Mateu 74, Rafael Canalejo 58 i Rosa Zumárraga 54. I cap a casa, que l’endemà calia anar a treballar. Almenys jo.

El dilluns 17 de febrer Eduardo Martín, un noi de setze anys, va guanyar les proves prèvies en superar amb facilitat, a la tanda de preguntes, els altres dos candidats.

Era natural de la Jonquera però des de feia un any vivia a Madrid. De les set proves d’aquell programa en va fallar dues. Val a dir que els realitzadors no van tenir en compte la seva edat, ja que, o no ho tenien previst o bé consideraven que l’edat no havia d’influir en la tria del millor.

A partir d’aquella primera participació es perd el rastre del concurs a la premsa i no es reprèn fins al cap d’un mes, cosa que fa pensar que deuria caure eliminat el 12 de març. És a dir, com en el cas de la concursant anterior, la participació del jove Martín havia durat només quatre setmanes i no havia obtingut cap repercussió mediàtica.

El concurs havia perdut definitivament l’atractiu que la participació del ye-yé li havia donat. Les audiències havien anat davallant i els programadors de la televisió es van començar a plantejar, una vegada més, l’opció d’impulsar una final singular que rellancés el concurs, encara que aleshores no semblaven haver-se plantejat si seria, con preveien al gener, parcial o bé serviria per posar un final definitiu al concurs. Dependria, probablement, del que succeís amb l’audiència durant l’actuació de l’aspirant següent. Amb el concurs a mal borràs era la darrera esperança de recuperar l’interès dels espectadors.

El 17 de març, doncs, va començar a participar-hi la que seria la catorzena i última concursant d’Un millón para el mejor. La seleccionada va ser la senyora Viri de Riobóo, una xilena amb passaport espanyol que, segons va dir, era casada i tenia quatre fills: tres nenes i un nen en edats compreses entre els cinc i els onze anys. Pilar Urbano, que en aquell temps comentava el concurs per a Nuevo Diario, la va descriure com una dona «alta, esbelta, de elegante porte y serena desenvoltura. Con los nervios templados».

El procés de selecció va ocupar la primera part del programa i la conversa posterior amb José Luis Pecker gairebé la resta, per la qual cosa només va haver-hi temps per plantejar-li tres proves de les quals les dues primeres van saldar-se amb sengles NO i, en conseqüència, la concursant se’n va anar cap a casa amb 1.250 pessetes menys que quan va començar.

L’inici havia estat desastrós per a la senyora De Riobóo. Pel que s’havia vist, ni la música ni el càlcul semblaven ser el seu fort, i la tercera prova, en què li van demanar que fes una construcció amb peces de fusta i expliqués el que volia significar, el jurat la va acceptar amb quatre SÍ contra tres NO, sense que la periodista Urbano entengués ben bé el perquè d’aquesta decisió.

En aquells dies es preparava la celebració del Festival d’Eurovisión, que havia de celebrar-se el 29 de març al Teatro Real de Madrid i en el qual Salomé havia d’interpretar la cançó «Vivo cantando».

Alguns països, però, es van negar a participar-hi perquè Espanya es trobava en estat d’excepció des de finals de gener, un problema que es va resoldre pocs dies abans de la celebració del Festival quan el Consejo de Ministros va acordar d’aixecar la mesura.

La nota publicada pel Ministerio de la Gobernación el 25 de març sobre les activitats de la Policia i la Guàrdia Civil durant l’estat d’excepció deia que al País Basc s’havien efectuat moltes detencions de membres d’ETA, però, sobretot, d’estudiants i membres de Comissions Obreres a la resta del territori. També explicava que a Barcelona s’havia desarticulat el PSUC en detenir-ne tots els membres que no havien aconseguit fugir. Com a complement, cal esmentar que es van desarticular les comissions obreres de Telefónica, que havien sabotejat un programa de TVE, així com el PORE (Partit Obrer Revolucionari), de tendència trotskista, que editava literatura clandestina destinada a militars i als comitès d’acció de la Universitat.

Un dia abans que l’estat d’excepció s’aixequés, el concurs va continuar i, com calia esperar, el programa es va omplir de proves relacionades amb el festival d’Eurovisió. Una opció que, segons Pilar Urbano, va fer que el concurs resultés lent i reiteratiu.

La concursant es va desenvolupar prou bé, ja que de les deu proves que li van correspondre se’n va sortir en vuit i no va poder fer-ho en dues que, juntament amb les del programa anterior, la van deixar en una situació força compromesa: quatre proves fallades d’un total de tretze.

Per acabar-ho d’adobar, la setmana següent, els realitzadors del concurs van cometre un error monumental, ja que, en aquella Espanya de fortes influències clericals, no se’ls va ocórrer una idea millor que triar com a tema central del programa la passió i mort de Crist amb motiu de la celebració de la Setmana Santa. Això no va caure gaire bé a una part important de la població i, en conseqüència, aquell concurs que lliscava sense aturador cap a la decadència va rebre el que segurament va ser el cop de mort. La premsa es va encendre i no és possible trobar-hi cap detall de les proves que la concursant va haver de superar, encara que es deia que havia fallat en un parell, les mateixes que el dilluns següent, amb la qual cosa quedava tan sols a dos errors de l’eliminació.

Una eliminació, doncs, cantada, que es va consumar el 14 d’abril, quan Viri de Riobóo no va saber resoldre un problema d’escacs que li va proposar el mallorquí Artur Pomar, el primer Gran Mestre Internacional de l’Estat espanyol, i quan tampoc no va poder distingir, entre sis aparells de ràdio cinc dels quals emetien el mateix programa, quin era el que tenia el so apagat.

Els dos últims xecs que va signar la van deixar fora de la competició, amb la qual cosa la seva presència es va acabar abans que transcorregués el temps assignat al concurs. Aleshores, aprofitant que entre els invitats hi havia el famós barman Perico Chicote, es va improvisar a l’estudi una mena de copa de comiat en el transcurs de la qual va saltar la sorpresa, ja que, mentre tots els participants en el programa participaven en la festa en pantalla, el presentador José Luis Pecker es va adreçar a l’audiència llançant un desafiament a tots els guanyadors del concurs perquè competíssim entre nosaltres amb l’objectiu de determinar qui era el millor i, per tant, a qui se li lliuraria el milió de pessetes que donava nom al programa i que fins aleshores ningú no havia aconseguit.

Teníem dret, per tant, a participar en aquest desafiament, que ben aviat es diria «La final», Rosa Zumárraga, Rafael Canalejo, Mercedes Carbó, Francisco Ruiz i jo mateix.

Tan aviat com es va anunciar la final, els mitjans espanyols van començar a moure’s i no van trigar gaire a fer-se ressò d’uns rumors que apuntaven al fet que l’alcalde no estaria interessat a prendre-hi part, segons deia, perquè les seves ocupacions al capdavant de l’ajuntament el tenien molt ocupat. De fet, el mateix alcalde, que devia disposar d’informació privilegiada, ja havia dit el 13 de febrer a La Vanguardia, mentre es trobava a Barcelona rodant una pel·lícula sobre la seva actuació en el concurs, que no pensava participar en la final que TVE faria el mes de maig.

Els altres quatre, per contra, ens vam manifestar partidaris de participar-hi, encara que no n’hi va haver cap que ho fes amb entusiasme. El raonament que tothom es feia era: en començar la final hi ha cinc guanyadors i quan aquesta s’acabi hi haurà quatre perdedors i només un guanyador. D’altra banda, es comentava que hi havia circumstàncies que potser podien influir en el desenvolupament del concurs, com era el fet que dos dels concursants vivíem a Barcelona, on es produïa el programa, i els altres haurien de desplaçar-se setmanalment des dels seus llocs d’origen per participar-hi.

Les intencions manifestades per l’alcalde de Bélmez i l’estira i arronsa entre els seus conciutadans, ves a saber impulsats per què o per qui, disposats a sotmetre a referèndum la participació del seu alcalde en la final, va acabar amb unes declaracions del Sr. Canalejo al Diario de Córdoba del 18 d’abril, en les quals va manifestar que no podia defraudar els seus, ja que «sabia que no hi havia cap persona al poble que no volgués veure’l un altre cop davant les càmeres i que, per tant, havia demanat que se suspengués el referèndum afirmant que participaria a la final». No sabrem mai si el Règim, davant la possibilitat que una força viva perdés el seu prestigi, va tenir res a veure en els canvis d’opinió que, en un sentit i en l’altre, es van produir en aquells moments. L’essencial, però, va ser que finalment l’alcalde va acceptar el desafiament de TVE.

Per la meva part, la convocatòria em va agafar, un altre cop, desprevingut.

Ja he explicat que, per fugir dels inconvenients de la popularitat, després de la meva primera participació m’havia acabat afaitant el bigoti, i com que la convocatòria es va fer de manera tan sobtada no tenia, en una setmana, cap possibilitat de deixar-me’l créixer novament, cosa que va fer que em presentés a la final amb la cara neta, com habitualment la duia, i sense cap opció d’evitar els inconvenients de la popularitat, que, sens dubte, pel sol fet de participar, una audiència com la que es preveia ens proporcionaria.

Les coses es van precipitar, ja que el dilluns següent s’havia d’emetre un programa pilot on es donaria a conèixer la forma com, a partir d’aquell moment, es desenvoluparia el concurs: quina durada tindria, com serien les proves, qui compondria el jurat i, en definitiva, quins serien els mecanismes d’avaluació de les proves que donarien, al final, el guanyador del suculent premi.

Al llarg de la setmana, productors de TVE em van trucar per saber si tenia intenció d’acceptar el desafiament i, quan els vaig dir que sí, em van convocar el diumenge 20 a les nou del vespre al Palau de les Nacions de la Fira de Mostres de Barcelona, on estava a punt d’inaugurar-se el Saló Internacional de l’Automòbil.

El 27 de desembre el concurs es va emetre des del Saló de la Infància i de la Joventut de Barcelona, que des de l’any 1963 se celebrava al Palau de la Metal·lúrgia de la Fira de Mostres de Barcelona.

En aquelles dates, els prínceps Joan Carles i Sofia passaven les festes de Nadal a Madrid amb els seus germans Constantí i Anna Maria, reis de Grècia, i amb la reina mare, Frederica de Hannover, possiblement perquè el gener havia nascut l’hereu de la família, que, per tant, poc després compliria el primer any. En aquells moments, la família reial grega vivia exiliada a Roma, on havia hagut d’instal·lar-se en no tenir èxit el cop contra la dictadura dels coronels al qual havia donat suport l’any anterior.

Aquest Saló, patrocinat per l’Ajuntament de Barcelona i on participaven, primordialment, entitats educatives i assistencials, tenia aquell any com a reina Alícia Villar, una nena d’onze anys filla del valencià Josep Lluís Villar Palasí, que acabava de ser nomenat per Franco ministre d’Educació i Ciència. L’Alícia succeïa en el regnat la María José, filla de l’infortunat gimnasta Joaquim Blume.

La tria d’aquell lloc per a l’emissió del concurs tenia un objectiu molt clar: donar a conèixer el Saló a tot Espanya. Per aquest motiu, les deu proves que van plantejar al concursant estaven relacionades amb les activitats que s’hi feien, com ara lliscar per una tirolina o fer tir al blanc a l’estand de l’Exèrcit, cosa que demostrava que aquella afirmació que les proves les proposaven els espectadors era més una declaració d’intencions que no pas una realitat.

El ye-yé va acabar signant un únic xec, el quart, i encara li quedaven per superar vint-i-set proves. És a dir, que la mitjana d’encerts estava equilibrada i obria la porta a totes les elucubracions respecte del resultat final.

La data d’emissió va coincidir amb la cinquanta-dosena setmana del programa i no es va desaprofitar l’ocasió per celebrar-ne l’aniversari. De fet, el primer concursant no havia entrat en acció fins al 21 de gener, però els responsables del programa van preferir fer-ho al cap d’un any de l’inici de l’emissió.

Un cop menjat el raïm per celebrar l’entrada de 1969, i abans que arribessin els Reis d’Orient, el 3 de gener Paco Ruiz va tornar a Barcelona per concursar per cinquena vegada.

El programa va tornar al teatre de l’Òpera de l’Hospitalet i les proves a les quals es va haver d’enfrontar van ser, una altra vegada, deu. N’hi va haver de tota mena, encara que la proximitat de la festa en va condicionar en part la naturalesa i no va poder evitar que el disfressessin de patge i el fessin repartir joguines entre uns nens que aquella nit van endarrerir l’hora d’anar-se’n a dormir.

Feia un temps que el ritme inicial de dotze proves per programa havia baixat a deu, amb la qual cosa els concursants que progressaven havien d’anar-hi més vegades.

Les altres proves que va superar van ser: posar una injecció, relacionar seqüències de pel·lícules amb els seus directors, enviar senyals de socors en codi Morse per telègraf i amb una llanterna, trinxar un pollastre en dos minuts i endevinar quina mena de tabac s’estava fumant a partir de l’olor del fum. És curiós com canvien els temps: algunes d’aquestes proves avui no s’haurien pogut plantejar per qüestions sanitàries.

En canvi, no va poder superar-ne una de caràcter matemàtic i una altra que li demanava de reconèixer personatges populars que tenien els ulls tapats; dos errors que li van suposar arribar als set xecs signats. És a dir, a tres de l’eliminació i amb disset obstacles encara per vèncer.

L’endemà, el dia que jo celebrava el vint-i-vuitè aniversari, el ye-yé va anar a Camas, una localitat a tocar de Sevilla, on l’havien convidat per fer de rei negre.

Passades les festes, va tornar a l’Hospitalet per a la sisena participació i, mentre el cardiòleg Cristóbal Martínez Bordíu, gendre del Generalísimo, buscava un donant per fer a La Ciudad Sanitaria de la Paz el primer trasplantament de cor a l’Estat espanyol, el concursant va haver de superar deu proves més de les quals va sortir, novament, amb dos xecs signats i encara amb set proves al davant.

De les que va superar aquella nit, destaca la de fer una classe de sevillanes a unes turistes. Les que va fallar van ser ordenar per superfície un conjunt d’illes i reconèixer, per mitjà de fotografies, uns quants toreros famosos, alguns d’ells antics. Per aquest error, va haver de signar un xec de 125.000 pessetes que el va deixar molt a prop de l’abisme.

Paco Ruiz es trobava, però, en una situació un pèl millor que la meva, perquè, en circumstàncies similars, teníem el mateix nombre de proves fallades, però a ell li quedava per superar la meitat de proves que a mi.

Un periodista li va preguntar si s’enfadava quan el jurat li deia que NO i va respondre, carregat de realisme: «¿Para qué? Si es peor…». I a la pregunta de quants diners pensava guanyar va respondre: «¿Yo? El que me den».

I finalment el que li van donar va ser mig milió. Però, com a mi, amb suspens.

La setmana següent, el 17 de gener, el ye-yé va entrar al plató per intervenir per darrera vegada. A la segona prova que li van proposar va saltar la sorpresa i va haver de signar el xec d’un quart de milió quan, després d’haver encertat a quines professions corresponien certs emblemes, no va poder reconèixer, pels seus noms o els dels seus pares, els fills d’una sèrie de personatges famosos.

Puc comprendre quin devia ser el seu estat d’ànim, ja que jo havia patit les mateixes sensacions set mesos abans —gairebé dia per dia—, el 15 de juny de l’any anterior.

Les proves següents, però, les va superar amb facilitat. No n’hi va faltar una de musical, perquè no fos dit, consistent a encertar diferents pals de flamenc, una que el feia resseguir uns punts per acabar dibuixant una figura, i una altra que li demanava que traduís del llatí, amb l’ajuda d’un diccionari, un fragment de la Guerra de les Gàl·lies.

D’allà van traslladar l’escenari de les proves a l’Estadi de Montjuïc, on va haver de saltar, en llargada, més de tres metres i mig, i finalment córrer amb bicicleta mil sis-cents metres en menys de tres minuts i mig, aproximadament a una mitjana de vint-i-set quilòmetres per hora. Aquesta prova la va superar abillat amb la samarreta de l’equip Fagor i acompanyat per Luis Ocaña, Domingo Perurena i Patxi Gabika, membres il·lustres del mateix equip que li van fer de gregaris de luxe.

Com que va acabar la cursa en menys temps, el ye-yé va ser proclamat guanyador definitiu i, quan va acabar d’esbufegar, el presentador li va lliurar el maletí amb mig milió de pessetes. Ja érem cinc els qui havíem aconseguit no ser eliminats del concurs i, per tant, se’ns considerava guanyadors. Però cap de nosaltres no podia atribuir-se l’honor de ser «el millor», ja que ningú no havia aconseguit el milió que el consagraria com a tal.

A partir d’aquell moment, Paco Ruiz va incrementar la seva projecció mediàtica, que el va dur, entre altres actuacions públiques, a ser present, set dies després, a la presentació de l’equip ciclista Fagor, passant per protagonitzar un anunci del Banc de Santander i ser convidat pel torero Diego Puerta a la seva finca i a la Feria de Jerez, on li va brindar la mort d’un toro. Una trajectòria d’èxit que culminaria, més endavant, amb el seu debut com a cantant.

La setmana següent, 21 de gener, va debutar Blanca Irazusta, una jove basca de vint-i-cinc anys que vivia a València i que en les proves prèvies va superar dues noies més. Talment com si TVE s’hagués proposat que en el concurs hi participés una altra dona.

Aquell va ser l’últim dia que el programa es va emetre en divendres. Una setmana abans, la televisió havia anunciat que, per tal d’acostar els horaris espanyols als europeus, els programes s’avançaven, cosa que modificava la posició d’alguns en la graella. Un millón para el mejor va ser un dels afectats i es va tornar a emetre els dilluns.

Desafortunadament per a la concursant, si en la primera actuació només va fallar una de les cinc proves que li van fer passar, en la segona va haver de signar cinc xecs en no resoldre la meitat de les deu que li van proposar. Per aquest motiu, el concurs va començar a perdre molt d’interès.

La setmana següent —i, segons la premsa, amb la benevolència del jurat— va allargar la seva participació superant vuit de les nou proves que li van correspondre. El setè xec el va haver de signar en no haver pogut reconèixer els personatges que figuraven en diferents bitllets de banc. Li quedaven trenta-sis proves i només podia permetre’s tres punxades.

Aquell mateix dia, el Tribunal d’Ordre Públic va comunicar al senyor Alejandro Rojas Marcos la seva situació de llibertat condicional pel procés que se li havia obert per suposada propaganda contra els principis del Movimiento Nacional, durant una conferència que havia pronunciat a Sevilla, i l’antic harrijasotzaile —aixecador de pedres— José Manuel Ibar, conegut com «Urtain», començava a bastir la seva fama pugilística en vèncer a París per KO, en un minut i pocs segons, el seu setè contrincant.

El 10 de febrer, Blanca Irazusta va cometre tres errors fatídics i va haver d’abandonar el programa sense cap repercussió.

Feia uns mesos que la relació amb la Colette s’havia trencat definitivament. Jo ja no viatjava a la Catalunya Nord ni ella s’acostava per Barcelona. No obstant això, jo no em sentia massa bé, ja que em costava oblidar que, per tal de retornar els ajuts econòmics que havia rebut durant els estudis, s’havia compromès amb l’Estat francès a dedicar dos anys de la seva vida a l’ensenyament en el lloc que triés del territori francès i, per estar més a prop d’on jo era, havia triat Ceret, que segurament no hauria estat la seva destinació en circumstàncies diferents.

Per sortir una mica del meu aïllament, el primer diumenge de desembre vaig anar amb un amic a fer l’aperitiu a Casa Tejada, al carrer del Tenor Viñas de Barcelona, que aleshores estava força de moda. Darrere de la barra era fàcil descobrir-hi en Justo Tejada, que feia tres anys havia penjat les botes a l’Espanyol després d’haver jugat vuit anys al Barça i dos amb cada un dels seus principals rivals: el Real Madrid i «l’altre club de la ciutat».

El cert és que no em prodigava gaire socialment perquè la feina m’absorbia força. El motiu era una reestructuració interna de l’empresa que m’havia portat a encarregar-me del suport tècnico-comercial del departament de productes per al gran públic i estava aprenent a fer-ho. D’altra banda, encara que ja feia un temps que m’havia afaitat el bigoti, el grau d’anonimat no era tampoc el desitjat, ja que molta gent continuava reconeixent-me. Val a dir que m’ho vaig prendre amb molta filosofia perquè era una situació a la qual calia que m’anés acostumant.

Quan era a la barra del bar prenent un vermut i xerrant amb el meu amic, un conegut va entrar al bar acompanyat d’una noia que de seguida va cridar-me l’atenció. Com que, en aquella època, a la gent li feia gràcia que els veiessin amb mi, vaig aprofitar per saludar-lo i demanar-li que em presentés la noia que l’acompanyava. Es deia Imma i semblava bastant més jove que jo. Em va semblar força atractiva, no solament per les seves faccions, sinó també perquè se li endevinava una forta personalitat. Més endavant vaig saber que tenia vint anys i que treballava com a dissenyadora de moda. Quan ens van presentar vaig tenir la sensació que no sabia qui era jo, i això, contra el que podria semblar, em va facilitar el contacte. Vam estar xerrant una estona i abans de marxar, després d’insistir una mica, vaig aconseguir que em donés el seu número de telèfon.

El dia 6 de desembre, tres dies després del meu sant, va debutar el sevillà Francisco Ruiz, de vint-i-tres anys, onzè participant en el programa i que, juntament amb l’alcalde de Bélmez, serien els únics concursants andalusos i també els únics que allargarien fins a set les setmanes que van participar.

El procés de selecció inicial, la inevitable entrevista introductòria que en Pécker allargava més que en Prat per tal de donar a conèixer als espectadors més aspectes personals del concursant, es va menjar la meitat del temps del concurs, per la qual cosa només van poder plantejar-li quatre proves, de les quals va sortir-se’n força bé en tres i en una es va veure obligat a signar el primer xec.

Resultava difícil pronosticar si aquella proporció d’encerts seria suficient per fer-ne un nou guanyador, però va servir als espectadors per descobrir un personatge senzill, simpàtic, amb la gràcia natural que tenen els andalusos —que millorava força la imatge d’una certa suficiència que havia deixat el seu col·lega cordovès— i que orientava les seves preferències particulars cap a les arts, encara que estava estudiant una carrera tècnica.

Però no vas ser fins al divendres següent que va posar els fonaments de la seva popularitat, i això es va produir quan va fer-se evident la seva preparació artística, sobretot en l’aspecte musical.

Ja abans de començar, el presentador va explicar que s’havia rebut als estudis de TVE una gran quantitat de telegrames. Sobretot, va dir, de noies de quart curs i, com a curiositat, de l’última concursant que havia guanyat: la mamà.

Tot això semblava cohibir-lo una mica, fins al punt que va explicar que a la seva ciutat el reconeixien i l’aturaven pel carrer i que ell es posava vermell. El cert és que havia entrat amb bon peu a la gent i, segons deien els diaris, això era bo per a ell i per a la continuïtat del concurs.

Aquella nit li va correspondre, i ho va fer bé, classificar països per ordre d’importància com a productors de petroli, col·locar al seu lloc els instruments d’una orquestra, posar-se i cordar-se un paracaigudes, identificar personatges de Disney, posar text a un acudit, sintonitzar una emissora a partir de la seva longitud d’ona, substituir un músic d’un conjunt musical, fer coincidir quadres famosos amb els seus autors i construir un muret de maons.

Només va fallar la prova número nou, en la qual se li demanava d’ordenar per la seva alçada diversos monuments i edificis espanyols, cosa que no va saber fer.

Una nit excel·lent per al concursant: sense fer soroll havia aconseguit col·locar-se a la tercera setmana amb només dues proves fallades, cosa que no havia aconseguit cap altre concursant. A més a més, havia posat la primera pedra al que després seria la seva carrera com a cantant i s’havia ficat a la butxaca els espectadors.

També s’havia guanyat, per la seva joventut i tarannà, que la premsa comencés a atribuir-li el sobrenom d’«el ye-yé del Millón». No es podia demanar res més.

Jo, per la meva banda, el diumenge anterior havia trucat a l’Imma per desitjar-li un bon dia del seu sant i havíem quedat de veure’ns abans de les festes de Nadal.

El divendres 20 de desembre va arribar el tercer programa en què el ye-yé participava en el concurs.

S’acostaven les festes de Nadal i això es va notar en les proves que li van proposar. En particular tres que, sota diferents aspectes, giraven al voltant de les nadales. Efectivament, se li va proposar en primer lloc de compondre una nadala, a continuació havia d’interpretar-la i finalment associar cinc nadales conegudes amb els països d’on eren originàries. D’aquestes proves, en va superar les dues primeres i no va poder fer-ho amb la tercera, que va ser, juntament amb la resolució d’una d’aquelles sèries matemàtiques que tant van abundar durant la meva intervenció en el concurs, les dues proves que el jurat va considerar no superades.

Les altres sis proves, fins a les nou que es van poder dur a terme, van rebre l’aprovació del jurat.

Aquest tercer programa va ser el darrer abans de Nadal, per la qual cosa el presentador, el jurat i el concursant van aprofitar per desitjar-se bones festes i es van citar per l’endemà de Sant Esteve.

Els comentaris sobre l’actuació del concursant que en dies posteriors es feien entre els que veien el programa, i també entre la premsa, van continuar sent molt positius.

Havien transcorregut tres programes, només se li havien proposat 23 proves i el concursant havia hagut de signar quatre xecs. La mitjana era una mica alta però encara tenia força possibilitats, sobretot tenint en compte que les audiències es mantenien altes.

El dia abans de Nadal vaig quedar amb l’Imma al Drugstore del passeig de Gràcia. Realment no m’esperava la forma com es va desenvolupar la trobada.

Vaig arribar el primer però no vaig haver d’esperar gaire.

Quan va arribar portava un llibre a la mà. Em va sorprendre quan em va dir que aquell llibre el duia per a mi. Es deia Napalm i l’havien escrit diversos autors, encara que el que figurava a la portada era un suec que es deia John Takman, i l’havia editat Seix Barral en la col·lecció Biblioteca Breve de Bolsillo. En la conversa que es va produir a continuació em vaig adonar que pensava que la meva sensibilitat pels problemes del món era més aviat millorable i, amb una desimboltura que em va sorprendre pel poc temps que feia que ens coneixíem, va intentar alliçonar-me sobre les «barbaritats» que els americans estaven cometent al Vietnam i, sobretot, sobre l’ús que feien del producte que donava nom al llibre.

Sorprès, la vaig deixar parlar sense interrompre-la i li vaig prometre que em llegiria el llibre amb calma durant les properes vacances. Després, ella tenia molta pressa, ens vam acomiadar desitjant-nos bones festes i quedant que ens tornaríem a veure per comentar el llibre.

Quan vaig arribar a casa vaig començar a fullejar-lo; a les pàgines centrals hi havia fotografies que esdevindrien històriques, i al final hi vaig trobar la transcripció de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada i proclamada per l’Assemblea de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948.

No l’havia llegida mai i, cosa estranya en mi, vaig començar a llegir el llibre per les darreres pàgines. L’impacte que aquesta lectura em va causar en veure manifestats formalment, en trenta articles, uns principis en els quals, sense ser-ne conscient, havia cregut sempre va ser determinant en la manera com, a partir d’aleshores, miraria d’aplicar-los i defensar-los.

La mamà havia acaparat l’atenció dels espectadors i els havia arribat al cor fins al punt d’haver relegat a un segon terme en els mitjans alguns dels esdeveniments que es van produir durant la seva participació en el concurs. Si l’alcalde va concursar en els dies en què va esclatar el Maig francès, la mamà va coincidir amb fets molt rellevants i de caire similar que van succeir a Mèxic sota la presidència de Gustavo Díaz Ordaz, qui, amb el suport de la CIA, a la qual va enganyar, va reprimir de forma violenta a partir del mes de juliol una revolta d’estudiants que amb el suport dels obrers va culminar el 2 d’octubre amb la matança de la plaça de les Tres Cultures de la capital federal, just al lloc, Tlatelolco, on l’any 1521 els conquistadors espanyols i algunes tribus aliades, sota el comandament d’Hernán Cortés, ja en van protagonitzar una contra els asteques de Moctezuma.

Aquest acte, que va ser durament criticat per la societat mundial, va estar a punt d’afectar el desenvolupament dels jocs de la dinovena Olimpíada que es van inaugurar a la Ciutat de Mèxic el dia 12 del mateix mes —el mateix dia que les províncies espanyoles de Fernando Poo i Río Muni van obtenir, de l’Estat espanyol, la seva independència i es van constituir, sota la presidència de Francisco Macías Nguema, en la República de Guinea Equatorial.

Durant aquests jocs, es van produir fets destacables tant des del punt de vista polític com esportiu. Així doncs, i per ordre cronològic, quan, després de guanyar i fer tercer a la final dels 200 metres llisos, els atletes afro-americans Tommie Smith i John Carlos van pujar al podi de l’estadi de la Ciutat de Mèxic per recollir les medalles, van fer, mentre sonava l’himne dels Estats Units, la salutació del Black Power lluint a les mans un guant negre, que representava la pobresa de la seva raça.

Aquest acte va tenir greus conseqüències esportives per als dos atletes per part de les autoritats del seu país. Resulta sorprenent que, gairebé mig segle després, el quaranta-cinquè president dels Estats Units hagi encetat, per motius similars, una polèmica amb esportistes negres de l’NFL i altres organitzacions esportives.

D’altra banda, i ara des del punt de vista merament esportiu, dos atletes nord-americans van brillar a les proves de salts: Bob Beamon, un altre atleta negre, va guanyar el dia 18 la competició de longitud amb un salt de 8,90 metres, rècord mundial que no va ser superat fins al 1991, i un parell de dies més tard, el també americà Dick Fossbury va batre el rècord olímpic de salt d’alçada amb 2,24 metres amb la novetat d’haver introduït una nova tècnica de salt que actualment porta el seu nom, passant el llistó d’esquena en lloc de fer-ho sobre el ventre, com fins aleshores, i que encara és utilitzada pels millors saltadors d’alçada actuals.

El mateix dia que Fossbury aconseguia la seva gesta, Jacqueline, la vídua del president Kennedy, es casava, a l’illa grega de Skorpios, amb el multimilionari Aristotelis Onassis. Un dia abans, a casa nostra, s’havia fet a Granollers l’últim concert oficial dels Setze Jutges.

En finalitzar la seva participació en el concurs, la Sra. Carbó va ser invitada a un gran nombre d’actes molt variats.

En aquest sentit, es poden trobar en els mitjans escrits ressenyes detallant activitats tan diverses com ara sacades d’honor al camp del RCE Espanyol, reunions amb el Club Valentin a Madrid, on, a part d’ella, l’invitat principal va ser José María Pemán, o bé una recepció amb l’alcalde José María de Porcioles i Colomer, del qual va aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona destinés una partida d’un milió de pessetes per donar suport als que aleshores n’hi deien subnormals.

Va ser a partir d’aquell moment que els lectors de premsa vam començar a sentir parlar d’ASPANIAS, que era i és l’associació de pares de persones amb retard mental.

Gairebé totes les seves activitats van estar orientades al seu objectiu principal: el món dels discapacitats, des d’on la requerien per fer xerrades i conferències.

Possiblement a causa de l’èxit mediàtic de la senyora Carbó, i de l’atenció que la premsa li va prestar, l’actuació del concursant que la va succeir en el programa va passar sense que els mitjans hi paressin gaire atenció.

Es deia Carlos Aranda i el seu periple en el concurs va ser un dels més breus. La seva actuació va començar el 15 de novembre i, dues setmanes més tard, el 29, ja se n’havia acomiadat.

No he trobat en els mitjans gaire rastre de la seva actuació. Per contra, en relació amb el concurs, el mateix dia 29, Nuevo Diario, que seguia molt de prop el concurs, publicava una entrevista amb un dels directors del programa, Enrique García de las Casas, que durant l’enregistrament del programa Galas del Sábado, que també dirigia, parlant amb un periodista del diari, insinuava la possibilitat que, a primers d’any, es convoqués tots els concursants que fins aquell moment havien aconseguit endur-se alguna quantitat important, és a dir: Rosa Zumárraga, Rafael Canalejo, Mercè Carbó i jo, per tal que competíssim entre nosaltres amb l’objectiu d’atorgar el milió que donava nom al concurs.

El cert és que encara no ho tenien decidit i ho plantejava com una possibilitat que es podria posar en funcionament a l’inici de gener per cloure el primer any d’emissió del concurs. És més, proposava al diari que fes una enquesta per veure com una opció com aquella podia ser rebuda pels telespectadors.

La veritat era que, sobretot a la premsa, ja s’havia insinuat en algun moment la possibilitat que una final d’aquesta mena es pogués dur a terme. No obstant això, mai no es plantejava com un punt final del programa sinó com un punt i seguit per rellançar-lo.

De fet, ningú no es plantejava que el programa es pogués acabar en aquell moment, ja que els dubtes que havien florit anteriorment s’havien dissipat i el que semblava que volien fer era donar-li un nou impuls a partir de la creació d’un moment de gran competitivitat, i conseqüentment de controvèrsia, on competirien una basca, un andalús i dos catalans, dels quals almenys tres havien assolit un nivell de popularitat notable però amb l’inconvenient per a ells que hi participarien quatre guanyadors i en sortirien tres perdedors.

Un altre dubte que semblaven tenir era saber si els quatre guanyadors, ara en deien així, estarien disposats a participar després de molts mesos d’haver-ho fet, ja que, encara que el premi era temptador, podien haver canviar les seves circumstàncies personals: casament de la Sra. Zumárraga, obligacions municipals de l’alcalde, etc., i els ho podien impedir.

L’objectiu, doncs, pel que semblava, era tornar a engegar el concurs partint de zero per donar-li un nou impuls.

Un altre punt que calia aclarir era decidir quin seria el moment idoni per fer l’enquesta. D’una banda, es plantejava si seria millor esperar el resultat d’aquella final, ja que, segons com acabés, el programa podia quedar enfortit o afeblit, i el que semblava clar era que no tenien en aquell moment intenció de donar-lo per finalitzat a curt termini.

Era cert que els resultats del concursant del moment no oferien gaires oportunitats que entusiasmessin el públic, si més no comparant-ho amb l’èxit de la participació de la mamà.

Una altra cosa que es deduïa de l’entrevista era que els realitzadors del programa, i també la premsa, donaven per fet que tots els concursants guanyadors en programes anteriors estaríem disposats a participar-hi. Personalment no recordo que m’ho haguessin consultat, però això era el que deien.

I tot va quedar en suspens en aquell moment amb l’aparició d’un nou concursant.

Es deia Francisco José Ruiz Rodríguez, era nascut a Sevilla i va guanyar la selecció prèvia el dia 6 de desembre, un mes després, dia per dia, que Richard Nixon fos elegit president dels Estats Units d’Amèrica i deu anys abans, també dia per dia, que es ratifiqués la Constitució postfranquista.

La seva primera actuació va donar a conèixer una persona jove, de vint-i-tres anys, tímida, senzilla i ben preparada culturalment, que va superar la majoria de les probes que se li van plantejar.

Era simpàtic i això va desfermar entre els espectadors, segons es va veure més endavant, una onada de seguidors, sobretot de seguidores joves de quinze anys.

Havia aparegut un nou possible guanyador popular, que aviat seria conegut com “El ye-ye del Millón”, i aquest era un actiu que, en aquell moment, la televisió no podia desaprofitar.