Un milió... de fa molt temps

Era el 16 de juny de 1969. El dia abans s’havia produit una tragèdia al restaurant del complex turístic de Los Ángeles de San Rafael, a prop de Segòvia, propietat del constructor Jesús Gil y Gil: incapaç de resistir el pes dels cinc-cents assistents a una convenció de la cadena holandesa SPAR, que celebrava el novè aniversari de la marca a Espanya, l’edifici es va enfonsar i va deixar un balanç que va superar els cinquanta morts i els cent cinquanta ferits.

Jo era conscient que aquella nit, per a bé o per a mal, s’acabava la meva aventura televisiva.

S’acabaven, doncs, les tensions i les angoixes patides al llarg de les vuit setmanes que havia durat la final del concurs (nou si hi comptàvem el programa enregistrat al Saló de l’Automòbil). S’acabaven també les sessions de maquillatge i les pujades amb cotxe a Miramar, els desplaçaments a corre-cuita als llocs on havíem de fer algunes de les proves, les cares llargues, els nervis a flor de pell per les decisions del jurat, l’esperit competitiu, l’ambició del premi… En definitiva, era a punt d’acabar-se tot allò que comportava aquell llast psicològic que no m’havia permès de viure amb tranquil·litat els últims mesos.

El darrer programa l’encarava ben situat en relació amb els altres competidors, però no es podia dir que ja ho tingués guanyat. Amb només catorze punts d’avantatge sobre la Zumárraga i setze sobre l’alcalde, res no estava dit i en una sessió, en la qual encara ens havíem de disputar vuitanta-quatre punts, podia passar de tot. El ye-yé, per la seva banda, ja s’havia despenjat i la diferència de trenta-vuit punts que ens separava era més tranquil·litzadora.

Al matí, i tractant d’aprofitar l’afició que als realitzadors els havia agafat per portar la realització de les proves fora dels estudis, vaig pensar que, tractant-se del darrer programa, voldrien celebrar la cerimònia de lliurament de premis als estudis i que, per tant, hi hauríem de tornar després de les proves exteriors. Vaig suposar, per tant, que no les farien gaire lluny de Miramar, per la qual cosa vaig agafar el meu Simca i em vaig dedicar a passejar, com a primer objectiu de recerca, per la muntanya de Montjuïc.

No em va costar gaire trobar la unitat mòbil de TVE davant de les instal·lacions del Tiro Nacional —el que ara és el Club de Tir Olímpic de Barcelona— i com que el meu cotxe vermell era molt llampant, i a Barcelona no n’havia vist cap de similar en aquella època dominada per la grisor, el vaig aparcar una mica lluny d’allà i m’hi vaig acostar caminant per no cridar l’atenció.

En aquell moment, uns operaris molt atrafegats baixaven d’una camioneta uns blancs rodons d’un material flonjo, com de palla, que em van semblar molt similars als que havia vist en imatges de proves olímpiques de tir amb arc.

Vaig donar per fet que les proves exteriors es farien, doncs, al Tiro Nacional, on segurament ens demanarien de disparar amb una arma. Però, tenint en compte que de petit, als estius, ja caçava moixons amb l’escopeta d’aire comprimit del meu pare i que, a més a més, havia fet la mili al campament dels Castillejos, on em van qualificar com a tirador de primera, si es tractava de disparar amb qualsevol arma de foc sabia que no ho faria malament.

M’amoïnava més haver de competir com a arquer.

És cert que, de petits, molts ens havíem fet un arc amb una branca i havíem jugat a indis i vaquers, però m’imaginava que aquella experiència no em serviria de gaire.

Per tal de no fer el ridícul, vaig localitzar un amic que sabia que havia practicat aquest esport i li vaig demanar que m’ajudés a trobar un lloc on em poguessin ensenyar com fer anar un arc i practicar una mica per mirar de quedar mitjanament bé.

Em va dur a un local que no recordo on era (tot i que diria que pel Poble-sec), on hi havia una llarga sala amb unes quantes dianes. Allí em van explicar les coses més elementals d’aquell esport: la forma d’agafar i sostenir l’arc, com s’han de subjectar i moure les fletxes, la manera d’ajustar el visor segons la distància i, finalment, com es fa per apuntar i tot seguit disparar la sageta.

Vaig sortir confiat i convençut que el tir amb arc tampoc no seria un gran problema per competir amb gent no professional, com ho eren els altres concursants.

Amb aquest bagatge, me’n vaig anar a treballar i al vespre, a l’hora habitual, em vaig presentar al bar del Telefèric per posar-me, per darrera vegada, en mans de les noies de la senyora Llompart.

Després de complir amb el ritual i acomiadar-nos afectuosament de les maquilladores —encara que segurament tornaríem a veure’ns quan, durant el programa, vinguessin a retocar-nos amb els cotons per evitar les lluentors—, vam pujar al cotxe que ens duria, avinguda de Miramar amunt, cap als estudis.

En arribar no semblava que fos la darrera vegada que s’emetria el programa. Els nostres llocs, al voltant de la taula d’en Pécker, continuaven esperant tal com els havíem deixat el programa anterior amb els cartells d’en Ruiz i jo al darrere i els de la Zumárraga i en Canalejo al davant.

Sense cap cerimònia especial, i havent-nos indicat que aquelles serien les quatre últimes proves de la final, vam saber que, com la vegada anterior, les dues primeres, que en uns sobres va donar-li un notari que les havia custodiat fins a aquell moment, serien proves de coneixement —en aquest cas, de geografia i d’art— i, sense més dilacions, el presentador va començar a formular les tres preguntes de geografia.

Aquell darrer programa no el vaig començar amb bon peu, ja que no vaig respondre bé cap de les preguntes i el jurat em va posar un zero, mentre que als altres —que no ho van fer gaire millor que jo perquè només en van respondre correctament una— el jurat els va donar set punts a cadascun, la tercera part de vint-i-u. Correcte.

La primera prova s’havia resolt molt ràpidament i, per no perdre temps, a continuació ens van formular les tres preguntes d’art. En aquest cas, les meves respostes van ser brillants, i com que les vaig encertar totes el jurat em va donar els vint-i-un punts. Els altres concursants, en canvi, no ho van fer tan bé: Ruiz nou punts, Canalejo set i Zumárraga cinc.

Havia superat l’escull més perillós, i en aquest parell de proves havia incrementat el meu avantatge respecte de tots els altres concursants: de nou punts de distància amb la Zumárraga, que era la competidora que al començar tenia més a prop, vaig passar a vint-i-tres; l’alcalde quedava a la mateixa distància, empatat amb la Zumárraga, i el ye-yé quedava definitivament despenjat a quaranta-tres punts de mi.

Així va acabar la primera part del programa que es feia a Miramar i, tot seguit, mentre emetien la publicitat, se’ns van endur al lloc que havia localitzat al matí: el Tiro Nacional de Montjuïc.

En arribar a les instal·lacions ens va rebre Antoni Serra i vam veure que al camp de tir hi havia quatre taules amb unes carabines del calibre 22. A vint-i-cinc metres de les taules havien situat unes dianes circulars de cinquanta centímetres sobre les quals hauríem de tirar dempeus.

Al costat de cada taula hi havia un membre de la Federació de Tir per ajudar-nos en tot allò que ens fes falta i, un cop après com es carregaven les armes, vam tenir la possibilitat de practicar una mica abans de fer els tres trets que determinarien el resultat.

Aquesta prova i la que la seguiria havien estat triades perquè el jurat no hagués de tenir cap influència en el resultat, ja que els punts obtinguts dependrien del que diguessin els àrbitres que valorarien els resultats dels tirs.

L’alcalde, que pel que deia el periodista Yale, del diari Pueblo, era un bon tirador, no va estar encertat en aquesta ocasió i tant en els tirs de prova com en els vàlids va ser superat pel ye-yé i per mi, que vaig fer el segon millor resultat. La Zumárraga, que no deixava de queixar-se perquè li havien demanat que anés al programa amb pantalons perquè la prova de tir es faria des de terra, tampoc va estar gaire encertada.

Els punts aconseguits en aquesta prova van ser: Ruiz vint punts, Mateu disset, Canalejo quinze i Zumárraga quatre, amb la qual cosa s’allunyava molt del cap de la classificació.

Un cop proclamats els resultats, el president de la Federació Catalana de Tir ens va lliurar una copa com a record i va obsequiar el guanyador, el ye-yé, amb la carabina que havia utilitzat en la prova.

De fet, jo només havia estat superat pel cuer, per la qual cosa el meu avantatge sobre el segon classificat, que ara era l’alcalde, havia pujat fins als vint-i-cinc punts i, en conseqüència, com que el màxim de punts que es podien obtenir en la darrera prova eren vint-i-un, per malament que ho fes ja no podia perdre el primer lloc.

Val a dir que jo encara no era conscient d’aquest fet, perquè, tot just vam enllestir amb la carabina, per guanyar temps mentre instal·laven els blancs de tir amb arc, uns membres d’aquesta federació van començar a explicar-nos com s’utilitzaven els arcs i les fletxes.

Un cop situats els suports a vuit metres de distància amb unes dianes de vuitanta centímetres de diàmetre, vam començar a fer els tirs d’assaig. A les proves ho vaig fer com si fos Robin Hood. No m’ho podia creure. Les meves fletxes havien acabat totes al blanc.

Tothom va tenir la impressió que guanyaria la darrera prova… però no va ser així. Mentre em preparava per efectuar els tirs vàlids, algú em va dir que ja havia guanyat la final i això em va fer perdre la concentració, i els bons resultats obtinguts als tirs de prova  —amb el plus dels coneixements adquirits a les «classes» que havia pres al matí—  a l’hora de la veritat se’n van anar en orris i no vaig poder superar la Zumárraga, que va obtenir la màxima puntuació, tretze punts, encara que amb vuit vaig quedar al davant de l’alcalde i del ye-yé, que en van aconseguir set cadascun, un menys que jo.

El president de la Federació de Tir amb Arc, que era una mica lent, amb l’ajuda de l’Antoni Serra, que anava més per feina, va donar els resultats i ens va lliurar als quatre unes medalles commemoratives, i a la Zumárraga, que era qui ho havia fet millor, li va regalar, a més a més, l’arc amb el qual havia tirat.

Les proves s’havien acabat.

Sense deixar-nos gaudir dels resultats, vam pujar al cotxe i ens van dur ràpidament de tornada als estudis de Miramar per a l’acte de proclamació de guanyadors.

Quan vam aparèixer al plató, en Pécker ens esperava fent passar l’estona amb unes citacions, que en el seu estil encara molt radiofònic considerava adients per a les situacions que tractava de manegar.

Ens va rebre amb uns versos de la xilena Gabriela Mistral, premi Nobel de literatura, que va adaptar a la situació en què ens trobàvem i que venien a dir que, al món, només Espanya i Jesucrist havien sabut perdre, i per això demanava als perdedors, en aquell cas els meus companys, que com a grans espanyols i grans cristians acceptessin la seva derrota i em felicitessin com a nou guanyador. Cosa que van fer en aquell mateix instant.

Tot plegat em va semblar una mica kitsch, francament, però vaig comprendre que calia que assumís la rància retòrica d’aquella Espanya on ens havia tocat de viure.

De seguida en Pécker va anunciar que, per tal que els concursants que havien estat derrotats no marxessin sense res, Televisión Espanyola havia decidit fer-los lliurament, a tots, d’uns premis especials, de consolació i no previstos, consistents en 150.000, 125.000 i 100.000 pessetes, segons l’ordre de classificació final.

Per lliurar els corresponents xecs, van aparèixer al plató tres membres del jurat encapçalats per l’única dona que en formava part, l’actriu Conchita Montes, que va donar el primer a l’alcalde. A continuació van rebre els seus la Zumárraga i en Ruiz de mans del portaveu del jurat.

Abans que ningú tingués temps de dir res més, l’alcalde va agafar el comandament del programa i va començar a repartir obsequis entre alguns dels que havien participat en el concurs. Així doncs, van començar a arribar al plató rams de flors per a, en primer lloc, Rosa Zumárraga, a continuació per a la mateixa Conchita Montes, després per a la «señorita Montse», la secretària del concurs, i finalment per a la senyora Carbó, la mamà, que no hi era però que els responsables d’organització es van comprometre a fer-li arribar.

També hi va haver un obsequi per al personal subaltern de la televisió, que va ser recollit pel fuster, que havia patit el seu mal humor programes enrere, i finalment va invitar dues parelles d’aquest personal a fer una estada d’un mes a un hotel del seu poble que estava promocionant.

Un cop va acabar, i per tal de cloure el programa, en Pécker em va fer lliurament del xec d’un milió de pessetes, que m’acreditava com a guanyador de la final del concurs i que vaig rebre realment emocionat, tant, que no vaig ser capaç d’articular gran cosa, encara que no vaig arribar a plorar, com l’endemà algun diari va dir que vaig fer.

Finalment, en nom de Televisión Española, ens va donar, a tots els participants, unes plaques de record. N’hi havia una, la del guanyador, que era xapada amb or i les altres tres amb plata que, per atendre els mitjans que havien vingut a seguir la final, vam deixar sobre una taula.

Després de totes les fotos que, com a guanyador, la premsa va voler fer-me amb el xec, al anar-la a recollir, la placa que quedava sobre la taula era una de les de plata i, sense parar atenció, me la vaig endur.

Quan me’n vaig adonar, vaig investigar on havia anat a parar la meva, i em van dir que se l’havia endut l’alcalde. L’endemà li vaig telefonar per demanar-li que les intercanviéssim però em va dir que ja l’havia donat al seu pare i que li era impossible de recuperar-la.

Aquest és el darrer mal record que em va quedar del concurs i que mai no he oblidat. Un record que em va acabar de descobrir el perfil ètic d’un dels seus protagonistes i que em va fer pensar que potser sí que tenien sentit moltes de les coses que s’havien anat dient al llarg del programa.

El lliurament de premis va posar el punt final a disset mesos de permanència a la petita pantalla del que va ser, si hem de creure l’opinió d’analistes de relleu i la memòria dels que ho van viure, el primer gran programa concurs de la televisió a Espanya. Contemplant ara les poques imatges que ens n’han arribat, es pot veure que els mitjans tècnics de l’època eren els que eren, però el que no es pot negar és el rastre que, malgrat tot, Un millón para el mejor ha deixat en l’imaginari col·lectiu al cap de mig segle.

Aquest va ser el colofó d’un programa contra el qual els crítics de televisió dels mitjans escrits van llançar les crítiques més ferotges, però que la gent seguia fidelment, com ho demostrava el fet que els espots de publicitat es paguessin a un preu per segon mai assolit per cap programa dels que, fins aquell moment, havien estat emesos per la televisió del país.

El diumenge abans, el general Franco va ordenar el tancament de la Tanca de Gibraltar, donant per primera vegada compliment a l’establert pel Tractat d’Utrecht. Aquest tancament tindria conseqüències i no seria fins al desembre de 1982, ben desprès de la seva mort, que no es tornaria a permetre el pas de vianants a través de la Tanca.

La setena sessió de la final es presentava una micaemboirada per tot el que havia passat al final del programa anterior.

La impressió general era que tot plegat havia deixat força tocat el programa i, com no podia ser altrament, la premsa no va deixar passar l’oportunitat de destacar-ho durant tota la setmana. Aquella harmonia que semblava haver-hi entre els concursants havia deixat pas a una sensació de tibantor que va tenir un clar reflex en l’estirabot de l’alcalde al final de la sessió.

D’una banda, un comentari a la secció «Top Secret» del diari Arriba, titulat «La porra del millón», va provocar que es posés en marxa una petita campanya que, ras i curt, el que pretenia era donar el cop de gràcia al concurs mig insinuant que tot formava part d’una mena de «comèdia» que hauríem muntat per «dissimular» el fet que els concursants ja ens havíem posat d’acord per repartir-nos el premi a raó de 250.00 pessetes per cap i deixant per al guanyador la glòria del triomf final.

Aquest intent de desprestigiar els concursants i, de retruc, el concurs no tenia cap fonament i només va servir per estimular-nos en la competició per guanyar-lo. Al cap i a la fi, les protestes que en programes anteriors havíem formulat als periodistes que ens van voler escoltar eren autèntiques i estaven basades en situacions reals que vivíem personalment.

D’altra banda, en cap moment ningú de nosaltres no va plantejar aquesta possibilitat i la competitivitat que demostràvem era genuïna i molt més orientada a la consecució del premi que a la glòria personal. En aquella època, un milió de pessetes no era una qüestió menyspreable…

El cert és que tot just acabàvem de passar l’equador del concurs i quedaven encara nou proves per arribar a les vint, que era l’objectiu que la mateixa televisió s’havia fixat per donar per finalitzada la vida del programa.

Res no feia suposar, doncs, que els esdeveniments s’accelerarien, ni que la fi del programa estigués molt més a prop del que ens imaginàvem. Per això crèiem que tindríem prou temps per demostrar a l’audiència que totes aquelles especulacions no tenien cap mena de sentit.

Quan el dilluns 9 de juny, un cop maquillats al bar del Telefèric, i en el mateix cotxe de cada setmana, ens vam traslladar als estudis de Miramar, l’ambient entre nosaltres era sorprenentment relaxat atès tot el que havia succeït la setmana anterior.

Durant el trajecte, la Zumárraga va comentar que li havien robat la màquina de fer fotos i el ye-yé ens va explicar l’èxit que la setmana anterior havia tingut en la seva presentació com a cantant a Pamplona. L’alcalde no va parlar gaire, però aparentava certa tranquil·litat.

Quan vam arribar, ens va sobtar que, ja fos per l’escàndol del programa precedent o perquè hi havia la sensació generalitzada que el concurs havia donat ja tot el que tenia per donar, l’ambient que es respirava al plató de Miramar era de final de trajecte.

Semblava evident que en una única sessió no podrien proposar-nos superar nou proves i donar el programa per finalitzat, sobretot si es prenia com a referència el que havia passat en els programes precedents en que, com a màxim, s’havien proposat tres proves per sessió. En tot cas, la dinàmica que aquell vespre vam detectar ens va fer pensar que el programa no duraria gaire temps més en antena.

Un cop instal·lats al plató, en Pécker va anunciar que les proves que hauríem de superar serien les mateixes per a tots nosaltres. Això satisfeia, en part, el que havíem proposat a Jorge Arandes la setmana anterior. El que no vam imaginar és que tenien pensat convertir un concurs televisiu en un espectacle tan monòton com el que finalment va resultar.

Les primeres proves van ser, potser per manca d’imaginació de les persones que les preparaven, un altre cop de tipus test de coneixements, com ja ho havia estat la segona prova del programa anterior.

Era evident que, si havíem de respondre cada test asseguts ens els nostres pupitres, desapareixia l’interès televisiu que oferien als espectadors les proves més visuals dels programes anteriors. Reconec, per tant, que les opinions emeses per la premsa en el sentit que el programa s’havia tornat avorrit tenien una gran part de raó, encara que això no fos atribuïble als concursants

Fins i tot a Nuevo Diario de Madrid, que sempre havia seguit molt de prop el concurs, van tenir la pensada de denominar aquell programa «el examen de revàlida», que era la prova que els estudiants de batxillerat havien de superar per poder accedir al curs preuniversitari i, posteriorment, a la universitat. I val a dir que la imatge d’algun concursant posant-se de costat per evitar que li copiessin les respostes va contribuir molt a aquesta impressió.

Particularment, he de dir que el fet que les proves fossin d’aquella mena no em preocupava gaire ja que la meva curiositat, o tafaneria, gairebé universal, es veia suportada pel fet de tenir una memòria excel·lent.

Les preguntes corresponien a quatre àmbits de coneixement: història, ciències, música i literatura. La novetat va ser que, en lloc de comptar com una sola prova, al igual que el dia anterior, cada una de les matèries constituïa, en ella mateixa, una prova.

Així doncs, ens trobàvem de cop davant de quatre proves puntuades cada una d’elles de manera individual, cosa que volia dir que estaven en joc fins a 84 punts. Una situació francament insòlita fins aquell moment.

Cada àmbit constava de cinc preguntes, la major part gens senzilles que, en haver de ser respostes per escrit, alentien el ritme del programa.

El presentador, per la seva banda, semblava estar també una mica desconcertat i no parava de mirar cap a la realització com buscant alguna explicació a tot plegat.

Les preguntes d’història, que va ser la matèria que va obrir el foc, van ser les que pitjor ens van anar, i únicament la Zumárraga i jo vam poder evitar el zero, encara que ella només va obtenir sis punts i jo un puntet més: set.

Paradoxalment, en la bateria d’allò que van qualificar com a ciències i que, per la meva formació acadèmica, semblava que em podia anar millor, vaig obtenir únicament catorze punts, per sota d’en Ruiz, que en va aconseguir vint, i molt poc per sobre de la Zumárraga i l’alcalde, que van obtenir tretze i dotze punts respectivament. Tot, doncs, molt ajustat.

Una altra sorpresa es va produir quan, a la prova de música que semblava feta exprés per al ye-yé, aquest va arreplegar un zero, l’alcalde un quatre i jo un sis. Tots molt lluny de la Zumárraga, que va afegir catorze punts al seu compte.

Finalment, a la prova de literatura, em vaig refer amb dinou punts, davant dels catorze de la Zumárraga, els tretze del ye-yé i uns escadussers set que va rebre l’alcalde.

Les quatre proves en conjunt donaven la Zumárraga com a guanyadora d’aquest bloc amb 47 punts, seguida per mi a només un punt amb 46 i un pèl més lluny el ye-yé, que en va sumar 33, relegant a la cua l’alcalde amb només 23.

Analitzant globalment el resultat, semblaria que, en aquest cas, l’alcalde va resultat penalitzat en la seva puntuació, ja que, en conjunt, comparant-lo amb el ye-yé, només va fallar mitja pregunta més que ell i la diferència, que va ser de 10 punts, en aquesta ocasió no es pot considerar justa.

Un cop acabada la primera part del programa, la classificació havia donat un tomb, però sense perdre temps ens vam haver de desplaçar al Palau de Congressos de l’Avinguda de la Reina Maria Cristina, al recinte de la Fira de Mostres, i a tocar de les fonts lluminoses de Montjuïc que Carles Buïgas va dissenyar per a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, on es duria a terme la cinquena i darrera prova d’aquella nit.

Allà ens esperava novament Antoni Serra per proposar-nos una prova més televisiva, ja que cadascun de nosaltres havia de vestir un operari per protegir-lo abans d’utilitzar un bufador d’oxiacetilè.

No érem uns experts i, encara que la major part de nosaltres hi vam posar sentit comú, es va veure ben aviat que, aparentment,  l’únic que en la seva vida havia vist treballar un operari soldador era l’alcalde, ja que el va vestir de la forma en que s’esperava que ho féssim i això li va valer la puntuació màxima de vint-i-un punts.

Els altres ho vam fer, segons el jurat, de manera similar i ens vam haver de conformar amb catorze punts per a cada un.

Amb aquesta prova, el programa es va donar per acabat i, des dels estudis de Miramar, en Pécker, per tal de crear una expectació més gran de cara al programa de la setmana següent, va anunciar que el dilluns el concurs s’acabaria amb el lliurament del premi al guanyador.

La classificació havia variat notablement, ja que, a quatre proves del final, m’havia tornat a posar al davant amb 194 punts i la Zumárraga, amb 180, havia superat l’alcalde, que amb 178 baixava del primer al tercer lloc, i el ye-yé, que només en tenia 156, es quedava amb el fanalet vermell.

Com que aquesta setena sessió no havia donat gaire de si i ningú no semblava tenir pressa per marxar, ens vam quedar una estona comentant com havia anat tot plegat i, sobretot, la imminència del final, tal com el presentador havia anunciat.

S’havia especulat sobre si, per tancar amb més brillantor el concurs, s’arribaria a un hipotètic programa final, amb una única prova, on es lliuraria el milió al guanyador amb tota la prosopopeia del cas, però l’anunci d’en Pécker havia aigualit, fins i tot, aquesta opció.

A preguntes d’algun periodista que ens acompanyava sobre els fets de la setmana anterior, l’alcalde, entre escèptic i somrient, va aixecar la mà per dir: «No pasó nada. Stop a todo aquello. Lo pasado, pasado está». I davant de la insistència del periodista va afegir: «Estoy muy satisfecho de todo. Todo marcha bien. Pero no me tire de la lengua».

Era evident: la processó li anava per dins…

La conversa no va donar més de si i els quatre ens vam acomiadar amb la certesa que la propera setmana seria l’última vegada que ens trobaríem per competir entre nosaltres.

Curiosament, pocs dies desprès, en fer la ressenya del programa, Diario Femenino informava que, aquell mateix dilluns per la tarda, l’alcalde havia estat fent un tomb per la Fira de Mostres i se l’havia vist molt a prop del Palau de Congressos.

Casualitat? … Ves a saber.

En tornar de Málaga les coses es van començar a moure.

El diumenge dia 1, va aparèixer a Diario Femenino una entrevista que m’havien fet abans de marxar en la qual suggeria que ens podríem retirar si no es corregien certes coses que ens semblaven que tenien influència en la forma com el jurat qualificava les proves, fent particular èmfasi en la comunicació entre els seus membres. Sorprenentment, en el mateix article l’alcalde deia que ell era el perjudicat però que estava d’acord amb les reclamacions.

La direcció de TVE, particularment Jorge Arandes, el director a Catalunya que anys abans havia presentat conjuntament amb Federico Gallo el programa Fantasía de Radio Nacional de España, devia pensar que les manifestacions que havíem fet posaven en risc seriós la continuïtat del concurs, i que aquest fet, sobretot pels motius pels quals es produiria, podria portar conseqüències no només econòmiques pel que fa als anunciants, sinó també de prestigi per a TVE i polítiques en ser un alcalde, cap local del Movimiento i, per tant, una persona del Régimen, el principal involucrat.

Els rumors sobre uns comentaris fets o, almenys, atribuïts al ministre Alonso Vega, en el sentit que una autoritat del sistema no podia quedar malament, tampoc no hi devien ser aliens.

Probablement els directius de TVE no havien llegit les notícies aparegudes al diari Pueblo o al Correo Español on el ye-yé i la Zumárraga avançaven que no es retirarien, si més no aquesta setmana.

Fos per unes coses o per unes altres, el cas és que el senyor Arandes ens va convocar el dilluns a les vuit del vespre al seu despatx del passeig de Gràcia, a tocar de la plaça de Catalunya, on hi havia els estudis de Radio Nacional de España.

Conscients de la força que l’aparent preocupació de TVE semblava que ens donava, ens vam posar tots d’acord per anar-hi, però preocupats per la feblesa que les últimes declaracions d’acatament ens havien provocat.

La reunió va ser cordial. Només d’entrar al despatx, el director de TVE a Catalunya va voler deixar molt clar que, per a «ells» —la Televisió—, no hi havia preferències en favor de cap concursant.

Ens va dir que podia entendre la nostra posició, ja que s’havien donat una sèrie de situacions que podien fer pensar que potser no havia estat així, però ens garantia que, a partir d’aquell moment, ell es feia personalment responsable que no hi hagués cap irregularitat i que les respostes només serien conegudes pels realitzadors del programa i per ell mateix, que les custodiaria a la seva caixa forta fins al moment del concurs.

La veritat és que cap de nosaltres estava disposat, de debò, a abandonar el programa i fer un lleig a TVE: el ye-yé, per les repercussions que el fet podria tenir en la seva futura carrera musical; jo, perquè encara considerava que podia guanyar el premi, i la Zumárraga, que era la més reivindicativa, perquè no volia enterbolir la imatge que tenia com a primera guanyadora, que es podria malmetre si abandonava. Així doncs, després de remugar una mica i d’acceptar que la disposició del jurat no es modifiqués, per les dificultats tècniques que comportava a aquelles alçades, vam acceptar les seves garanties i, per tant, aquella nit vam participar en el concurs.

Penso que va ser una decisió encertada, ja que, com es veurà, el programa d’aquella nit va marcar un punt d’inflexió en el concurs a causa dels fets que s’hi van produir.

Des del centre de la ciutat, encara que era una mica aviat, vam anar cap al bar del Telefèric per prendre alguna cosa mentre fèiem temps per pujar a maquillar-nos.

L’alcalde va arribar una mica més tard i no ens va dir ni piu. L’ambient era tens i se’l notava amoïnat, com si ens retragués que estiguéssim actuant en contra seu.

De fet, no era ben bé així, encara que era cert que no li teníem gaire confiança.

Afortunadament, no vam trigar gaire a pujar als estudis i la situació no va degenerar. En arribar, tot era a punt per començar la sisena sessió del concurs.

Asseguts als nostres llocs al plató, en Pécker va explicar la primera prova del programa, la desena del concurs. Es tractava de deduir quina era la fitxa de dòmino que seguia a una sèrie lògica de fitxes que custodiaven un parell d’hostesses.

 Les fitxes eren el dos quatre, el tres doble, l’u cinc i el quatre dos, la mateixa fitxa que la primera però cap per avall.

A primer cop d’ull semblava clar que la suma dels punts de les fitxes era sis, per la qual cosa la fitxa de la solució, presumiblement, hauria de sumar també sis. La blanca sis era l’única que no hi era, encara que el quatre dos hi era dos cops. No era clar que la blanca sis fos l’única solució, però és la que vam donar el ye-yé i jo. L’alcalde en va donar una altra que també podia tenir sentit, i la Zumárraga no en va donar cap.

No podia ser que, havent-hi diferents respostes, li donessin la màxima puntuació a l’alcalde, per la qual cosa, fent valer la meva condició de científic, vaig impugnar la prova argumentant que la solució no era única.

Això va motivar un intens canvi d’impressions entre els membres del jurat, que, finalment, a falta d’algú que defensés la solució que la televisió donava com a bona, no va tenir més remei que demanar que s’anul·lés la prova.

Per substituir-la, ens van plantejar una bateria de preguntes tipus test que, sens dubte, tenien preparades en cas d’emergència i que vam haver de respondre simultàniament. Eren aquestes:

• Nom dels dos astronautes que havien de trepitjar a la Lluna el 20 de juliol.
• Títols de les quatre cançons que havien guanyat ex-aequo el Festival d’Eurovisió aquell any.
• Nom de l’escriptor japonès que acabava de guanyar el Premi Nobel de literatura.
• Noms dels quatre candidats més votats a les eleccions del diumenge anterior a la presidència de França.

Tot seguit havíem de dibuixar un ocell de paper, desxifrar el significat de la sigla TALGO, donar el nom dels artistes —masculí i femení— que havien guanyat els últims premis Oscar de cinema i citar tres obres de Ramón Menéndez Pidal, mort l’any anterior.

Segons els nostres encerts i errors, els punts adjudicats van ser:

Canalejo 18 punts, Mateu 15 punts, Zumárraga 14 i Ruiz 10.

Tot anava transcorrent tranquil·lament i l’alcalde semblava haver-se calmat, fins que es va plantejar la darrera prova de la nit.

Sobre unes taules hi havia disposades unes peces de fusta amb les quals, amb l’única ajuda d’un martell, calia muntar una cadira.

En algun programa anterior ja s’havia plantejat una prova similar i havia estat molt ben rebuda per la seva plasticitat.

El temps que ens van donar per enllestir la feina va ser de cinc minuts.

Sorprenentment, però, tan bon punt l’alcalde va veure les peces va dir: «¡Esto no hay quien lo entienda!».

Els altres, sense fer-li cas, ens vam posar a feinejar, ja que no era qüestió de perdre temps. Qui més qui menys va seleccionar les peces segons les seves mides i formes i, un cop fet això, vam provar de col·locar-les donant forma a la cadira.

Hi havia dues peces que no eren rectilínies i que, sens dubte, eren les que corresponien al respatller. N’hi havia també dues de llargues, que eren les potes del darrere i havien de suportar el respatller de la cadira, i quatre de corbades per al seient, més dues potes del davant i els travessers per mantenir-ho tot travat. Amb temps per pensar no hauria estat gaire difícil de muntar-la, però amb les presses van aparèixer els nervis i l’angoixa, cosa que va fer que cometéssim errors.

En tot cas, l’alcalde era l’únic a qui se sentia remugar.

Transcorreguts els cinc minuts, ens van demanar d’aturar-nos i el jurat, davant les contínues queixes de l’alcalde i per no haver d’implicar-se en un tema que podia resultar conflictiu, va demanar la presència d’un fuster de TVE perquè emetés una opinió professional sobre el que havíem aconseguit de muntar.

El fuster, que no comptava d’haver d’aparèixer en pantalla, va començar per la cadira del ye-yé, que només havia col·locat un pal malament, va continuar amb la meva cadira, on n’hi havia dos de col·locats malament, i a continuació es va acostar a la Zumárraga, que no en tenia cap de mal posat, però a la qual n’hi quedaven tres per col·locar.

Quan es va acostar a la cadira de l’alcalde no va poder dir quants en tenia fora de lloc, ja que aquest, excitadíssim, va començar a increpar-lo.

En aquest punt el jurat va dir que ja en tenia prou i que podia qualificar la prova. Ho va fer de la manera següent:

Ruiz 14 punts, Mateu 13 punts, Zumarraga 11 punts i Canalejo 2 punts.

En acabar el programa, la classificació general estava ajustadíssima: Canalejo 134 punts, Mateu 132 punts, Zumárraga 120 punts i Ruiz 106 punts.

Un cop donats els resultats en Pécker va acomiadar el programa convocant els espectadors per al dilluns següent.

Sens dubte, el que s’havia pogut veure, afegit a l’expectació que la nostra queixa havia produït en l’opinió general, va donar al programa un plus d’interès, que es va incrementar quan la premsa va recollir el que va passar un cop acabada la retransmissió.

Tan bon punt els focus del plató es van apagar, l’alcalde va anar corrents a desmaquillar-se perquè havia de marxar de seguida.

No obstant això, abans d’anar-se’n va tenir temps d’acostar-se a la taula on encara hi havia la seva cadira i, d’una manotada, la va llençar a terra i la va desfer.

Després va sortir de l’estudi i va pujar al cotxe que l’esperava per dur-lo a l’aeroport tot fent sonar les sirenes de les sis motos de la Guàrdia Urbana que li obrien camí.

Les presses eren justificades, almenys per a ell, ja que l’endemà al matí, per la seva notorietat, no podia deixar de ser a Còrdova, on totes les autoritats provincials retrien homenatge al Caudillo.

Aquella nit no degué dormir gaire, perquè el vol d’Iberia el va esperar però, en arribar a l’aeroport de Madrid, va haver de continuar per carretera fins a la ciutat andalusa, on degué arribar de matinada amb el temps força just.

Nosaltres, per la nostra banda, ens ho vam prendre més relaxadament i realitzadors, presentador, concursants i jurat ens en vam anar plegats al Papagayo a veure l’actuació d’en Paco, que, ja una mica més entonat, ens va dedicar algunes de les seves cançons.

Tot seguit, entre gin tònic i gin tònic, va ser el moment de comentar distesament entre tots nosaltres el que havia succeït poques hores abans, sorpresos per l’actitud de l’alcalde, a qui, en endavant, el jurat miraria amb uns altres ulls.

Al final de la vetllada, quan van començar a tocar «les lentes», vaig gosar treure a ballar la gran Conchita Montes, que havia estat una brillant intèrpret d’«El baile», escrita pel seu marit, Edgar Neville, i que col·laborava setmanalment a La Codorniz amb el seu popular «Damero Maldito». Em va semblar una persona interessant i intel·ligent —encara que una mica envanida— que, com calia esperar, interpretava sempre el seu paper però ballava força bé.

Aquella nit vaig tornar a casa una mica tard però força satisfet.

Els meus referents familiars en allò que se sol denominar «l’art de Talia», els hem de buscar en el meu pare, que, fill de músic, interpretava abans de la guerra sarsueles, sobretot en gales benèfiques, i havia estat un tenor força apreciable. A partir dels anys quaranta, quan les facultats com a cantant líric el van anar abandonant, per no deixar de costat la seva faceta artística es va incorporar, juntament amb la meva mare, a la Companyia Teatral Pujol-Fornaguera, que funcionava de manera semi-professional i tenia la seu al Coliseu Pompeia de la travessia de Sant Antoni, al barri de Gràcia, on les localitats dels diumenges costaven un duro.

Pel que em van explicar, va ser en aquest teatre on vaig debutar —amb quatre mesos d’edat— en un paper secundari a l’obra Los dos pilletes. Tan secundari que, com és natural, no deia res. De fet, ara que hi penso, més que del quadre d’actors, jo formava part de l’atrezzo.

Em vaig anar fent gran i els pares em duien a tot arreu. Per això, entre altres coses, durant molts anys els vaig acompanyar als assajos nocturns i a les representacions de les obres que interpretaven.

El pare era el segon galant, ja que el paper del primer se’l reservava en Joan Fornaguera, el titular de la companyia.

D’aquesta manera, vaig veure el meu pare interpretar el Don Luis Mejía de Don JuanTenorio, el Manelic de Terra Baixa o el Don Pero de Toro de La venganza de Don Mendo, entre altres papers igualment representatius dels gustos de l’època.

Pel que fa a La venganza de Don Mendo, he de dir que era una obra que sempre em feia somriure per la subtil conya que destil·laven les situacions que plantejava i la manera com l’autor les resolia. En els meus anys d’estudiant, quan per anar al teatre sense pagar el millor que es podia fer era apuntar-se a una claca, l’havia vist al teatre Calderón en una versió memorable dirigida per Gonzalo Pérez Puig amb el paper de Don Mendo interpretat pel gran còmic José Luis Ozores, poc abans que l’esclerosi múltiple l’apartés dels escenaris i acabés emportant-se’l.

Em sabia de memòria el monòleg del primer acte, en què Don Mendo li explica a la seva estimada Magdalena les seves desventures en el joc de cartes. Comença així:

 ¡Magdalena! – Hoy no vengo a tu lado – cual otras noches, loco, apasionado… – porque hoy traigo una pena – que a mi pecho destroza, Magdalena.

i a partir d’aquí li explica la famosa partida del set i mig.

El dimecres, doncs, després de demanar-li al pare si m’ajudaria a preparar la representació, ja tenia la decisió presa i, a més a més, m’anava molt bé el fet que ja em sabia bona part dels versos de memòria. Vaig trucar a la persona que havia de coordinar el programa següent per dir-li que havia decidit interpretar el monòleg de Magdalena de l’obra de Muñoz Seca, de la qual el 1961 s’havia fet una versió cinematogràfica interpretada per Fernando Fernán Gómez, i la televisió n’havia emès una altra protagonitzada per Carlos Lemos feia quatre anys.

Suposo que a finals dels seixanta, malgrat l’aparent obertura i sortint d’un estat d’excepció, la permissivitat havia perdut pistonada (si mai n’havia tingut gaire) i la censura —derivada de la influència de l’Opus Dei en les estructures del govern— no devia veure amb bons ulls que es difonguessin per televisió aquella mena d’astracanades. El fet és que l’endemà em van trucar per dir-me que havia de buscar una altra obra, ja que aquella «no era convenient».

Vaig quedar perplex, però com que no era cosa de perdre temps, em vaig orientar cap als clàssics francesos recordant Cyrano de Bergerac, la pel·lícula protagonitzada per José Ferrer que havia vist uns anys abans.

En el tercer acte d’aquesta obra —quan Cyrano és al campament francès que assetja Arras—, hi ha el famós monòleg dels cadets de la Gascunya, que també m’agradava molt, i el vaig triar sense adonar-me de la dificultat que representava. Els vaig dir doncs que aquesta era la meva elecció i, aquest cop, no hi van posar cap objecció. Vaig comprar el llibret, vaig memoritzar el text i amb l’ajuda del meu pare vaig començar a donar-li l’entonació adient.

Vaig assajar amb constància fins que diumenge a la tarda em va semblar que difícilment podia millorar la interpretació i vaig deixar reposar el text fins l’endemà, que era el moment de la veritat.

El cinquè programa, doncs, era a punt de començar. En primer lloc, ens van portar els quatre concursants a vestir-nos i maquillar-nos en un espai molt a prop del Teatre Grec, al peu de la muntanya de Montjuïc, que era l’escenari on havíem d’actuar.

En sortir de la sala de maquillatge, vaig observar dues coses: primerament, que les grades del teatre eren plenes a vessar, cosa que incrementava la pressió sobre nosaltres, i segonament, que l’alcalde no s’havia canviat.

Es va sortejar l’ordre d’actuació i em va correspondre fer-ho el primer.

La veritat és que, tot i els esforços que vaig dedicar als preparatius, la feina al despatx em tenia força ocupat i no vaig tenir gaire temps per preparar els detalls complementaris de l’actuació. Ho fiava tot a les meves facultats interpretatives i als consells que el pare m’havia donat.

Feia una estona que m’havien maquillat, una feina que ens havia entretingut gairebé una hora, i el nas que m’havien posat era llarg però estret i em molestava molt. Tanmateix, vaig fer el cor fort i vaig sortir a escena. Damunt de l’escenari m’esperaven tres actors que havien de donar-me la rèplica.

De la millor manera que vaig saber, disfressat de mosqueter quan hauria estat millor de cadet de la Gascunya, vaig atacar els versos de Rostand i, tot i els meus esforços, se’m va criticar perquè, malgrat que la interpretació deien que havia estat correcta (alguns van arribar a dir que molt bona), sembla que es notava massa el meu accent català. Un fet que no em va sorprendre i que suposo que a ningú no li degué semblar punible.

Tot i això, el jurat em va concedir 15 punts.

A continuació li va tocar actuar al senyor Canalejo.

Sense que ningú no l’hagués autoritzat a fer-ho, l’alcalde, en mànigues de camisa i per justificar la seva indumentària, es va adreçar al públic i al jurat per dir que «Segismundo y sus problemas están tan vinculados a todas las épocas que se puede representar con ropa actual, sin cadenas ni prisión».

Tot seguit es va fer lligar les mans amb una corda i va començar a recitar els versos del monòleg de La vida es sueño, de Calderón, que comença amb aquella coneguda lamentació: «¡Ay, mísero de mí, ay, infelice!».

Amb petits oblits, va anar recitant —segons es va dir— en el mateix to que utilitzava en els discursos als seus veïns en la fase prèvia del concurs.

El jurat, davant la perplexitat de tots els presents, tant per la manca de caracterització com per la baixa qualitat interpretativa, va extremar la seva generositat i va adjudicar-li 12 punts.

Tot seguit va ser el torn del ye-yé, que, amb mitges de llana i armilla sedosa, amb aparença de sortir d’un quadre de l’inici de l’Edat Moderna, es va posar sota el balcó als peus de Julieta.

No es pot dir que la seva interpretació fos dolenta, però, una vegada més per motius tècnics, se’l sentia malament. Tant, que va haver de tornar a començar i això va ser definitiu perquè els nervis el traïssin.

En Paco ja estava més fora que dins del concurs. La seva nova activitat professional l’absorbia i, en conseqüència, va anar baixant el rendiment sense que, en aparença, l’importés gaire.

El jurat li va concedir 8 punts.

Finalment va ser el torn de la Zumárraga.

Val a dir que es notava que no era pas el primer cop que trepitjava un escenari. Abillada amb una túnica grega estava esplèndida i se la veia segura i molt tranquil·la.

Havia triat interpretar Electra en un fragment de Les coèfores d’Èsquil.

I si tots vam abocar a l’escenari el que portàvem dins, la Zumárraga, que després va confessar que havia estat a punt de dedicar-se professionalment al teatre, ens va fer una repassada i va guanyar per golejada.

La seva interpretació d’Electra, acompanyada per uns cors (que val a dir que de vegades li trepitjaven el text), ens va deixar a tots amb la boca oberta i amb una sensació avançada de derrotats.

No ens equivocàvem: el jurat li va concedir 21 punts, la valoració màxima.

Per acabar-ho d’adobar, posteriorment em vaig assabentar que es rumorejava que els meus contrincants havien tingut ajudes professionals. Més concretament, a la Zumárraga la va assessorar Luis Prendes, a l’alcalde, Carlos Lemos, i al ye-yé, Josep Maria Loperena, un advocat barceloní que en aquella època es va fer famós com a director escènic. Jo, en canvi, en vaig tenir prou amb el meu pare.

La manera com el jurat va puntuar aquesta prova va ser la gota que va fer vessar el got de la nostra paciència.

Però el programa havia de continuar i, aprofitant una pausa publicitària, ens vam canviar de roba, jo em vaig treure el nas i ens van traslladar als estudis de Miramar, on havíem de superar, encara, una segona prova.

Al plató ens tenien preparats quatre trencaclosques, tipus puzle, d’un quadre que calia completar. I un cop fet això i reconegut el quadre, havíem d’escriure el títol de l’obra i el nom de l’autor. Per fer-ho disposàvem de cinc minuts.

El desenvolupament de la prova va ser sorprenent, perquè, abans d’exhaurir el temps concedit, l’alcalde, sense acabar el puzle i veient que el temps se li escapava, va anar a la seva pissarra i hi va escriure: «La adoración de los Reyes, Durero, 1405». Jo vaig acabar el puzle i vaig escriure: «La adoración de los Magos», i em vaig equivocar en dir que era de Rubens; al ye-yé li van quedar a les mans onze peces, però així i tot va reconèixer el quadre i l’autor i els va escriure, i la Zumárraga es va quedar sense col·locar vuit peces i no va poder reconèixer cap de les dues coses.

El jurat va donar la puntuació següent: Canalejo 20 punts, Mateu 14, Ruiz 12 i Zumárraga 4.

Amb aquesta puntuació, l’alcalde compensava amb escreix la seva fluixa actuació teatral i ampliava l’avantatge que duia de la setmana anterior a 10 punts.

Al final del programa, els tres concursants vam tenir temps per posar en comú les nostres queixes. L’argument de la nostra queixa, que l’endemà va recollir la premsa, el va verbalitzar la Zumárraga: «O se concursa o no. Tendríamos que ver lo que se habría dicho si alguno de nosotros tres intenta salir ante las cámaras sin disfraz».

Ens vam acomiadar fins al dilluns següent, ja que cap d’ells tenia previst correspondre a la invitació, que havíem rebut dues setmanes abans, per anar al Festival de la Cançó de Málaga .

Tornant a casa, una idea m’anava rondant pel cap: em sorprenia que sense haver acabat el trencaclosques l’alcalde hagués donat el nom del quadre i el de l’autor afegint-hi, a més a més, l’any, 1405, en què la tela va ser pintada.

Tot rumiant, encara que no n’estava segur, em semblava que Dürer havia estat contemporani de l’emperador Carles I i que, per tant, el 1405 encara no devia ni haver nascut.

Tan bon punt vaig arribar a casa em vaig posar a remenar els llibres d’art que tenia el meu pare —en aquells temps no existia Google— i vaig comprovar que, efectivament, Albrecht Dürer va néixer el 1471 i va morir el 1528, cosa que confirmava que no podia haver pintat el quadre el 1405. Encuriosit, vaig buscar en quina data ho havia fet i vaig trobar que era del 1504. Sorprenent!

L’alcalde no havia pogut acabar el puzle i, per tant, difícilment hauria pogut reconèixer el quadre. No obstant això, havia sabut donar els noms exactes, tant del quadre com de l’autor, i, a més a més, aportant una data que no li demanaven, havia comès un error fatal. Havia fet un «ball de xifres» amb les úniques que es podia fer de la data en què va ser pintat.

Eren massa detalls acumulats que feien pensar en alguna anomalia de procediment, com ara que algú li hagués passat les respostes. I si hagués estat així, la informació no podia provenir d’enlloc més que de la televisió.

Naturalment, no ho podia provar, però ho vaig comentar amb alguns amics i tots van tenir la mateixa impressió.

L’endemà, 27 de maig, apareixia al diari La Prensa un article on l’autor, que devia sentir les nostres converses en sortir de Miramar, explicava el malestar que l’actuació de l’alcalde al teatre Grec havia produït en tots nosaltres.

El mateix dia, Josep Moya-Angeler, redactor de Diario Femenino, em va venir a veure a la feina per parlar del que havia sortit a La Prensa i em va invitar a visitar la redacció del seu diari.

Per les seves característiques —era gravat al buit—, el Diario Femenino es tancava entre vint-i-quatre i quaranta-vuit hores abans que sortís per donar temps per imprimir-lo. Per tant, tot el que li vaig dir no es va publicar fins al 29 i el 30, quan me n’anava cap a Màlaga. El diari La Prensa va reproduir les meves declaracions el mateix dia 30.

El 29, abans de marxar, vaig acceptar la invitació de visitar la redacció del Diario Femenino, al carrer Consell de Cent, 425, a sobre d’on ara hi ha El Periódico. Allà em va rebre Jaume Arias, el primer director d’aquell diari que havia aparegut a finals de l’octubre de l’any anterior, arran de la tímida obertura informativa que va representar la Llei Fraga.

Després de fer-me unes fotos a les instal·lacions, vam parlar del concurs i de la nostra intenció de reclamar a TVE per què el jurat no actuava com s’havia dit al principi que ho faria, sense consultes mútues, cosa que només es va produir la primera setmana.

En tot cas, i malgrat les declaracions que vaig fer, abans d’anar més lluny volia comentar-ho amb els meus companys per tal d’establir una estratègia comuna d’enfrontament a la televisió.

Vaig arribar a l’aeroport de Màlaga divendres al matí i vaig anar directament a l’Hotel Málaga Palacio, a prop de la plaça de la Marina. Al migdia teníem una recepció que l’alcalde de la ciutat, el senyor Gutiérrez Mata, va oferir als participants, i després vam gaudir d’un còctel molt complet per fer temps per anar a dinar. Allí em van presentar la senyoreta Julieta Martínez, que havia estat Maja de Andalucía i que participava en el Festival com a cantant.

A la tarda va tocar anar al Teatro Cervantes, on se celebrava el Festival. Algú m’havia comentat que formaria part del jurat, però afortunadament no va ser així, cosa que em va permetre atendre la premsa tot passejant entre bambolines i sense dedicar gaire atenció als que cantaven.

La premsa m’empaitava per mirar de descobrir si havíem pres alguna decisió respecte a la nostra continuïtat en el concurs, però jo no els vaig voler donar cap més informació que la que havia aparegut al Diario Femenino de Barcelona.

Per contra, i per tal que no se sentissin defraudats, els vaig explicar anècdotes ocorregudes durant el desenvolupament dels programes, cosa que m’imagino que els va complaure perquè la premsa malaguenya se’n va fer ressò.

En acabar la primera jornada del Festival, ens vam retrobar tots en un tablao flamenc de la ciutat i allà vaig tenir l’ocasió de parlar una bona estona amb la Julieta, que no havia tingut sort i no va superar el filtre que donava accés a la final. Això em va permetre demanar-li, i aconseguir, que l’endemà, aprofitant la seva disposició i amabilitat, m’acompanyés a visitar la ciutat de Málaga, que no coneixia.

El dissabte al matí ens vam trobar i, com que ella havia de complir amb una breu obligació professional, abans d’anar a visitar els llocs que em volia ensenyar vam passar per Radio Juventud, la Voz de Málaga, on vam coincidir amb una colla de cantants i periodistes entre els quals hi havia qui més endavant es faria famós com a presentador de televisió: José María Iñigo, que treballava per a Mundo Joven i feia de jurat al Festival.

Després de dinar vam tornar al Teatro Cervantes per assistir a la sessió final del Festival, que va guanyar Luisa María Güell amb «Ya no me vuelvo a enamorar» i on la Julieta va ser designada Miss Festival.

L’actuació d’Armando Manzanero va cloure el Festival i el representant de les caves Marqués de Monistrol va organitzar una festa al cortijo El Pato amb un asado criollo regat amb vins de la seva marca i a la qual vam anar tots els participants, organitzadors, intèrprets, invitats i autoritats.

El matí següent, la Julieta, molt amablement, em va acompanyar a l’aeroport, on vam coincidir amb Rosa Zumárraga i el seu marit, que es desplaçaven a Barcelona per participar en el concurs, i on el fotògraf Horaci Seguí ens va fer unes fotos. Tot això va servir perquè la premsa malaguenya imaginés un suposat idil·li en el que només va ser una bona sintonia i l’inici d’una bona amistat. En resposta a la pregunta d’una jove María Teresa Campos, la Julieta va posar les coses al seu lloc: «Somos buenos amigos… Torremolinos está muy lejos de Barcelona».

Durant el cap de setmana, a la vista del que jo havia declarat a Diario Femenino, diferents periodistes es van posar en contacte amb el ye-yé i la Zumárraga, que els van dir que, per la seva banda i per diferents motius, ells no es pensaven retirar del concurs, amb la qual cosa em van deixar un pèl sol defenent les reivindicacions que, al seu moment, tots havíem fet.