Un milió... de fa molt temps

(continuació)

Però el concurs anava continuant i, per superar la vuitena prova de la nit, havia de respondre als dubtes que els mateixos alumnes em van plantejar: quants anys farem llatí?, Vull ser enginyer, quins són els millors?, Ens faran fer molts deures a casa? i Quina és l’assignatura més difícil del batxillerat? Segons la periodista Mayte Mancebo: «En todas las respuestas el concursante se manifestó como un magnífico pedagogo, conocedor de los niños, de sus problemes y de la manera en que hay que llegar a su espíritu y el jurado así lo estimó.»

La veritat era que, encara que jo no tenia fills, el meu germà —que té tretze anys menys que jo— estava en aquell moment acabant el quart curs de batxillerat i, per tant, tenia recents a la memòria tots aquells dubtes que em plantejaven. Dedueixo que les meves respostes van resultar força documentades, encara que no ho puc recordar.

Per cert que, en relació amb la periodista que signava la ressenya a la qual he fet referència, Mayte Mancebo, i per retratar millor l’època que vivíem i la que aviat viuríem, va ser protagonista d’un fet insòlit. En primer lloc, va ser multada, el 19 de novembre de 1975, per la Dirección General de Régimen Jurídico de la Prensa, per unes fotografies aparegudes a la revista Stop, que dirigia. Menys d’un any després, el març de 1976, en ple postfranquisme va ser jutjada per escàndol públic, aquest cop com a conseqüència d’unes altres fotografies publicades a la revista Play Lady, que també dirigia. La condemna a trenta-dos anys d’inhabilitació professional es va produir l’any 1977, basant-se en una llei que procedia encara del règim franquista, en considerar el tribunal que les esmentades fotografies podien considerar-se pornogràfiques. Prenent aquesta condemna com a base, el 9 d’abril de 1978 el diari El País va publicar un polèmic editorial: «Prensa y democràcia», que el seu director, Juan Luis Cebrián, va assumir i que pretenia posar en relleu la situació d’indefensió que els periodistes tenien en aquells moments a causa de la gran quantitat de judicis que hi havia oberts contra ells. El mateix Cebrián va ser denunciat per injúries contra la institució judicial i processat. La resposta popular a aquesta denúncia es va produir en l’apartat de cartes al director del mateix diari i procedia d’un jove progressista resident a Barcelona que defensava la pornografia. Aquest personatge que amb els anys faria parlar d’ell era, ves per on, Federico Jiménez Losantos.

Però tornem al concurs, ja que calia mantenir la meva ratxa d’encerts.

Per superar la novena prova, se’m va demanar que, en cinc minuts, posés un vidre en una finestra. Per fer-ho em van proporcionar un marc de fusta i diversos vidres, així com totes les eines necessàries per dur a terme la tasca. Mentalment em vaig fixar un pla de treball. En primer lloc calia prendre mides del galze de la finestra i tallar el vidre de manera que hi cabés per després poder posar-hi els quarts de canya per subjectar el vidre dins del galze.

La teoria era clara, ara calia dur-la a la pràctica.

Vaig agafar el primer vidre amb cura per tal de no trencar-lo, però no em vaig posar els guants per manipular-lo i em vaig fer un petit tall en un dit abans de posar-lo pla sobre una manta que havien preparat a aquest efecte. L’operació es va aturar allà, ja que va caldre que els serveis sanitaris de la televisió m’aturessin la petita hemorràgia que es va produir. Finalment ens en vam sortir amb una tireta que em van aplicar al dit i vaig continuar concursant. Després de prendre mides vaig agafar un regle i el diamant per fer el primer tall longitudinal.

Entre que la mà encara no estava plenament recuperada i que no vaig fer el tall bé, o no vaig aplicar la pressió necessària per trencar tota la tira de vidre sobrant amb un únic gest, la qüestió va ser que el vidre es va partir per la meitat. No em vaig desanimar i vaig intentar repetir l’operació per segon cop; però, un cop vaig haver marcat el segon vidre amb el diamant, el temps es va esgotar. Va influir-hi sens dubte el temps perdut amb la ferida, però la qüestió va ser que va sonar el senyal i en Prat em va dir que ja n’hi havia prou.

Va ser un moment de suspens important. En pura llei, jo no havia superat la prova, però també és cert que havia deixat clar que sabia com s’havia de fer.

Així ho degué considerar el jurat, ja que, també aquest cop, va decidir que la prova estava superada.

Ja faltava menys per acabar el meu quart programa i, com a desena prova, en Prat havia de llegir durant un minut la informació taurina d’un diari. Jo n’havia de prendre apunts en uns fulls per després mirar de reproduir-la amb la màxima precisió possible i, a més, dir fins on havia llegit.

El presentador va declamar amb veu clara i precisa, la qual cosa em va permetre de prendre notes gairebé literals del text malgrat la velocitat a la qual llegia.

Quan era petit, el meu oncle Delfín, germà de la meva àvia paterna, fuster de professió i germà d’en Pascual, del qual ja he parlat en un altre lloc, em duia cada diumenge als toros. Recordo que anàvem primer al bar Sol y Sombra, al costat de la Monumental, a prendre alguna cosa i comentar amb els amics la corrida, i després sortíem cap a la plaça. Tenia una localitat de barrera i el coneixia tothom, per la qual cosa no tenia cap dificultat per «colar-me» cada diumenge. Amb ell vaig aprendre a gaudir, que Deu i els anti-taurins m’ho perdonin, de l’art de Cúchares tot veient torejar Manolete, Carlos Arruza, Antonio Ordóñez, Pepe Luis Vázquez, els Dominguín i en particular en Luis Miguel. Un dia que aquest torejava, per cert amb gran èxit, em vaig adonar de l’ascendent que el meu oncle tenia a la plaça. Després d’una “faena” prou lluïda, la presidència li va concedir les dues orelles i va començar a donar la “vuelta al ruedo“. En passar davant de nosaltres, el meu oncle, que considerava que no havia mort l’animal d’acord amb els cànons, li va dir que amb una orella en tenia prou i, per a la meva sorpresa, el matador, irat, va llençar una de les orelles al terra tot dient-li: «¿Está bien así, guapo?». El meu oncle, que estava força excitat, no es va tallar i va respondre-li: «Sí, però a mí me dicen guapo las mujeres». Anys després vaig comprendre que la conversa estava farcida de segones intencions.

Era normal, doncs, que l’argot taurí no em fos desconegut, i aquest fet em va ajudar a seguir la narració d’en Prat i, conseqüentment, em va facilitar la resolució de la prova.

Reproduir-lo no va tenir, en aquelles circumstàncies, gaire dificultat i els SÍ van fluir amb tota naturalitat. Estava començant a creure que el meu destí en el concurs havia canviat de signe de forma substancial. Només faltaven dues proves per acabar el quart programa i encara no havien aparegut les proves d’impremta. Vaig pensar que ja començava a ser hora que traguessin el cap.

I així va ser.

L’onzena prova consistia a recollir tres notícies rebudes d’una agència informativa i maquetar-les en una pàgina de diari tot incorporant-hi els titulars corresponents, que no venien amb les notícies. Ho vaig fer instintivament, de la manera que em va semblar que aniria millor, posant-hi en joc únicament la meva experiència com a lector freqüent de diaris.

Les notícies estaven relacionades amb la moneda anglesa, els accidents als EUA durant el seu dia de la Independència i l’estat de salut d’un metge sud-africà que havia estat objecte d’un trasplantament de cor pel Dr. Barnard.

Vaig titular: Diez años de respiro para la libra, 933 muertos en USA, balance del Dia de la Independencia, i finalment Blaiberg reacciona.

Suposo que això devia complaure els prestigiosos periodistes de l’època que formaven part del jurat i que el devien assessorar, ja que van atorgar tots els seus SÍ.

A continuació i per acabar la nit, va arribar la prova que esperava. Es tractava de compondre en cinc minuts un dels titulars anteriors en tipus de caixa i treure’n una prova.

Per això van posar sobre una taula una caixa de tipus mòbils, com aquella amb la què havia estat practicat uns dies abans, un componedor lineal amb els seus dos topalls, que també havia manegat, un pot de tinta i un corró per estendre-la sobre els tipus, i, finalment, un dispositiu per transferir al paper la tinta que hi havia sobre les lletres.

Vaig triar, evidentment, el titular més curt: Blaiberg reacciona, vaig muntar els tipus de dreta a esquerra sobre el componedor, vaig treure la prova, que afortunadament va resultar molt clara, i la hi vaig mostrar a en Prat, al jurat i als telespectadors, i tot això en tres minuts i mig. Tothom va quedar bocabadat davant de la meva destresa amb aquella mena d’aparells i no van poder fer altra cosa que mostrar la seva sorpresa.

Per relaxar l’ambient em vaig inventar un oncle impressor que m’havia ensenyat les beceroles de l’ofici i el jurat no va tenir altra opció que donar-me un altre cop set SÍ.

Acabades les dotze proves del dia, el presentador, que em va recordar que la setmana següent només podia fallar una prova si volia guanyar algun premi important, i després de complir amb el ritual de treure els sobres de les proves de la setmana següent, que excepcionalment havien de ser catorze, ja que la primera i la tercera setmana només me’n van poder plantejar onze a cada una, va donar el programa per acabat.

Vaig recollir les meves coses, vaig saludar tothom i, amb una mica més d’esperança, me’n vaig anar cap a casa a intentar dormir i veure si podia pair amb calma les emocions que havia experimentat durant el programa d’aquella nit.

El dilluns 8 de juliol al vespre, vaig arribar d’hora als estudis i, després de passar per les mans de les noies de la Sra. Llopart, em van dur al plató del programa.

L’ambient que es respirava als estudis que TVE tenia al Teatre de l’Òpera de l’Hospitalet era semblant al d’una vetlla d’aquelles que havia viscut després de la defunció d’algun familiar llunyà, on els parents s’apropaven resignats però sense cap aparença de dol, com si, en el fons, donessin per descomptat que aquella, potser, seria la darrera vegada que es veurien.

Jo em sentia, per què no dir-ho, d’acord amb aquells presagis, però tractava de dissimular-ho tant com podia, ja que em calia estar concentrat si volia superar les proves que m’anirien proposant.

La veritat és que ni tan sols era conscient de quin era el dia en què ens trobàvem, per la qual cosa no em va estranyar que la primera prova consistís a trucar per conferència telefònica al restaurant “Las Pocholas” de Pamplona i aconseguir una reserva per a vint persones per a un dinar l’endemà.

Em van donar un temps generós i m’hi vaig posar de seguida.

En primer lloc, havia de contactar amb una operadora de Telefònica i demanar-li que em poses amb el restaurant. En aquella època, les conferències s’havien de demanar amb força antelació per aconseguir que s’establissin a temps els circuits necessaris.

No vaig pensar que el concurs, per la seva popularitat, l’estarien veient fins i tot les operadores telefòniques, que, a més, es van mostrar molt generoses amb mi, ja que, i això tampoc ho sabia, el restaurant “Las Pocholas”, com era conegut localment, figurava a l’anuari telefònic amb el seu veritable nom: Hostal del Rey Noble. Molt eficientment les operadores navarreses, que n’estaven al corrent, em van evitar de fer el ridícul.

Com que aconseguir la connexió va necessitar, malgrat tot, una bona estona, la prova va quedar en suspens fins que s’establís i, mentrestant, vam anar resolent fins a tres proves més.

Un cop acabades aquestes, em van avisar que la connexió s’havia establert i el telèfon del restaurant va començar a sonar.

El van despenjar i a l’altra banda del fil va sonar una veu amabilíssima. Naturalment, allà també estaven veient el programa, malgrat la feinada que tenien. Els vaig demanar, com si es tractés d’una cosa normal, una taula per a vint persones per al dia 9 al migdia, i molt amablement van acceptar la petició.

Ni me’n vaig adonar. Tot m’havia semblat força normal, el jurat va pensar que ho havia fet molt bé i no van tenir en compte les ajudes de tota mena que havia rebut en directe de manera espontània.

Mentre esperàvem que ens posessin amb Pamplona, en Prat em va lliurar el plànol d’un pis d’uns noranta metres quadrats, molt malgirbat, fruit d’una imaginació perversa, on, per exemple, per anar a l’habitació de convidats calia passar pel dormitori principal i després sortir al balcó per entrar-hi. Per superar la prova havia de vendre el pis, per dos milions i mig de pessetes, a un comprador que no hi estava interessat. I que no podia estar-hi.

En primer lloc, val a dir que aquella monstruositat arquitectònica era inhabitable i, conseqüentment, invendible i menys pel preu que en demanaven. Ho sabia perquè en aquell moment estava negociant la compra d’un pis d’unes mides similars en un lloc similar per menys d’un terç d’aquesta quantitat.

De tota manera ho vaig intentar. Usant tota mena d’arguments, que naturalment jo no em creia, vaig omplir el temps disponible sense gairebé deixar parlar el comprador i, com era lògic, no vaig aconseguir vendre-l’hi, però el jurat sí que es va deixar convèncer, conscient potser de la papereta que m’havien plantejat, i van decidir que passés la prova.

La tercera prova, tot esperant encara la trucada, s’ajustava perfectament a les meves habilitats curriculars, ja que es tractava de pesar, amb una balança de precisió, una quantitat molt petita d’un producte, en principi tòxic, que pesava al voltant de tres grams. El producte va trigar a arribar al plató —semblava que la gent de producció s’havia oblidat de preparar-lo—, amb la qual cosa vam perdre una mica de temps, però tan aviat com el vaig tenir vaig tarar la balança i amb les peses que em van proporcionar vaig fer una pesada impecable, com aquelles que em feien fer durant la carrera als laboratoris de la Central, a la plaça de la Universitat. No van poder dir que NO i la tercera prova del dia es va donar per superada.

La quarta consistia a observar una escena en un telecine i, posteriorment, explicar-la amb el màxim luxe de detalls. La narració es va enregistrar i en acabat es van emetre conjuntament el vídeo i la meva narració davant del jurat i els espectadors. No em va resultar gaire complicada; amb el temps havia desenvolupat una habilitat de retentiva que em permetia superar sense angúnies aquesta mena de proves. No era aquesta la primera de les dificultats similars que em proposaven, i de totes me’n vaig sortir prou bé.

Resultat, més SÍ que no pas NO, i endavant les atxes.

En acabar va ser quan em van informar que s’havia establert la comunicació amb Pamplona i vaig passar al telèfon per mirar de superar la primera de les proves.

Com ja he dit, també la vaig tirar endavant.

Tot seguit en Prat em van proposar la cinquena prova. Havia de triar un d’entre tres joves que es trobaven arrenglerats en una mena de tarima per disputar amb ell un pols i, naturalment, guanyar-lo.

Els tres candidats presentaven unes morfologies corporals ben diferenciades. El primer era un noi de la meva mida, potser amb una massa corporal una mica inferior a la meva; el següent tenia un aspecte més escanyolit, i el tercer era un jove cepat, una mica grassonet, que podia amagar un perill potencial. Jo tenia força confiança en mi mateix, ja que habitualment, quan feia un pols amb els companys, acostumava a guanyar-los.

Vaig descartar immediatament el tercer i dels dos restants vaig triar el que em va semblar més feble.

En Prat ens va fixar les mans al centre i vam començar a fer força. No em va durar gaire i al cap de poc temps el dors de la seva mà tocava la taula. Havia superar la prova. El jurat va encendre els set SÍ i vam passar a la sisena prova.

Per superar-la havia de reconèixer quatre personatges històrics a partir de les seves indumentàries, les frases que deien i els seus posats.

Es tractava d’un Felip II que anava vestit de Felip II, cap dubte respecte d’això; després venia l’almirall Méndez Núñez pronunciant la famosa frase dels vaixells i de l’honra; tot seguit hi havia un Cid Campeador amb una Tizona com una casa de pagès i el llibre per a la jura de Santa Gadea, i finalment un escriptor vestit d’època al qual li mancava un braç i que no podia ser ningú més que l’autor del Quixot.

Un altre cop profusió de SÍ i prova superada.

Per continuar endavant, m’havia de convertir en professor i explicar durant dos minuts, a uns nens de deu anys que anaven a començar el batxillerat, la importància, per a ells, d’aquest fet. Els vaig dir que es tractava d’un pas important de la seva formació en què deixaven enrere la infància i que calia que es prenguessin aquell cicle que començaven amb interès per la importància, per al seu futur, del camí que emprenien.

A la premsa van dir que vaig acabar la meva lliçó una mica abans del temps concedit, però devia fer-ho prou bé, ja que em van atorgar novament set SÍ.

Ja havia resolt set proves i encara no havia signat cap xec. Semblava estrany, però, a diferència de les setmanes anteriors, el meu estat d’ànim era excel·lent, i més tenint en compte que el més probable era que alguna de les proves que encara m’havien de proposar podria estar relacionada amb la impremta, per a la qual anava, creia, ben preparat.

(continuarà)

La setmana que va transcórrer entre l’1 i el 8 de juliol va resultar sorprenent.

El cert és que gairebé no vaig rebre trucades de periodistes.

El cap de setmana anterior, per esbargir-me una mica i aprofitant que la Colette començava a fer, a partir de l’1 de juliol, una estada a l’oficina de Banca Catalana a Palamós, el diumenge abans, invitat per un dels càrrecs de l’oficina, amic del meu pare, havia estat amb ella tirant al plat per l’Empordà.

No ho havia fet mai i va resultar prou distret. Era una activitat molt estimulant, ja que requeria atenció, calma i encert en la presa de decisions, així com també bona punteria, i em va semblar una forma de relax que alhora em permetia ampliar les meves habilitats.

Així ho vaig explicar al periodista Agustí Rafel, que va ser l’únic que aquella setmana va tenir interès a entrevistar-me. També vaig explicar, davant la seva insistència, el secret que envoltava el meu mostatxo «mongol» —segons va dir ell. En efecte, durant tot el temps que va passar des del moment en què vaig saber que podria concursar fins a aquell en què vaig poder fer-ho efectivament, i per tal que, un cop ho hagués fet, m’alliberés de la pressió de la popularitat sobre la meva persona, em vaig deixar créixer un bigoti, que mai no havia portat, amb la intenció d’afaitar-me’l quan acabés la meva participació. Per demostrar-ho, li vaig proporcionar una foto de la tardor anterior en què no el duia i la va publicar per complementar la seva columna. Entre les preguntes que em va fer, n’hi havia una sobre com em semblava que em tractava el jurat, i la veritat és que vaig ser sincer quan li vaig respondre que, sobretot la setmana anterior, m’havia tractat amb una certa simpatia. Després d’unes afirmacions relatives als concursants que em van precedir i que no comentaré, i de repassar les proves que no havia superat, em va demanar si li venia la meva sort per 75.000 pessetes, vist que només podia fallar una de les 26 proves que em faltaven, si era que no ho volia perdre tot. Jo li vaig respondre que no i el «Ben fet, Xavier, i sort» amb què va acabar l’entrevista em va deixar un bon regust de boca i em va donar ànims per afrontar les dues setmanes que, si tot anava bé, em quedaven.

No hi va haver més trucades de periodistes.

Per contra, el dijous sí que vaig rebre la trucada d’un amic de joventut de l’estiu, l’Eloi, amb qui jugava a l’època en què els pares em van dur a Sant Quintí de Mediona perquè el doctor Joaquim Xalabarder i Puig, expert en el tractament de la tuberculosi, els va suggerir que un clima de muntanya seria beneficiós per a la meva salut, ja que, com escoltava que deien, tenia uns ganglis calcificats als pulmons.

Mai no vaig saber què volia dir allò, però a partir d’aleshores vam deixar d’anar a passar els estius a l’Aragó, a la vora del riu Jalón, on ens banyàvem, per anar a passar-los a muntanya a l’Alt Penedès.

La nostra primera destinació estival va ser Alagón, un poble a prop de Saragossa —a tocar d’on ara es troba la factoria espanyola de la General Motors— situat on el Jalón vessa les aigües a l’Ebre.

A Alagón hi van néixer la meva àvia i el seus germans. La casa pairal, força àmplia, era del germà gran, en Pascual, i la família, els meus avis i nosaltres, ens hi instal·làvem a estiuejar. Aquest oncle Pascual, més tard ho vaig saber, a la primeria del segle havia estat president del Centre Aragonés de Barcelona i va ser l’impulsor de la construcció, l’any 1914, sobre les runes del que havia estat el convent de Valldonzella, de l’edifici social que es troba ara al carrer de Joaquim Costa de la Ciutat Comtal, a sota del qual hi ha el cinema Goya. Al peu de l’escala que dona accés als locals del primer pis, just al vestíbul de l’entrada, encara es conserva un pedestal amb un bust en record seu.

A Sant Quintí de Mediona, hi vam anar a passar els tres mesos d’estiu des de l’any 1947 fins a l’any 1960, en què els meus pares van canviar l’Alt Penedès per les illes Balears. Jo tenia aleshores dinou anys i ja no hi pujava, i l’interès dels pares se centrava en el meu germà, que en tenia set i no tenia més remei que seguir-los.

Aquest amic, doncs, al qual feia ja molts anys que no veia, em va localitzar no sé pas encara com, per dir-me que els de la tele havien convocat el dilluns següent un company seu impressor perquè anés als estudis de l’Hospitalet a participar en una de les proves que em posarien. Li vaig preguntar si sabia de què es tractava i em va dir que no li ho havien dit, per la qual cosa l’endemà vaig demanar ajut al meu pare per si tenia algun amic o client impressor, i en dir-me que sí, cap allà que me’n vaig anar per mirar d’aprendre l’ofici.

Jo no havia estat mai en una impremta i, en veure tots els instruments que hi feien servir, em vaig adonar que seria impossible en tan poc temps saber com fer anar tot el que hi havia. Aleshores, malpensat com m’estava tornant, els vaig demanar que em diguessin, segons ells, què seria el més difícil que em podrien demanar que fes davant d’una càmera. Després de rumiar-s’ho una mica, la persona que ens acompanyava va arribar a la conclusió que el més probable era que em fessin compondre alguna cosa amb tipus mòbils, ja que l’instrumental necessari era fàcilment transportable i la cosa no era pas evident. Vaig recordar el poc que sabia de Guttemberg i allà mateix, en una mena de curset accelerat, em van acostar una caixa de tipus mòbils amb els seus cent vint-i-tants caixetins, em van mostrar on es trobava cada lletra i em van explicar el perquè de les diferents mides i de la situació de cada caixetí en funció del seu ús. També em van portar un componedor amb els seus dos topalls, un de fix i un de mòbil, i em van ajudar a compondre un text i a imprimir-lo. El que em va sobtar més era que els textos s’havien de compondre de dreta a esquerra, de manera que, un cop entintats i passats al paper, es poguessin llegir correctament. Tot va quedar arxivat en la meva memòria i he de confessar que, molt probablement, sense aquesta ajuda el més segur és que no hagués superat la prova que, sobre aquest tema, aquella setmana em van proposar i, per tant, m’haurien eliminat allí mateix de forma immediata.

El dissabte, la Colette va pujar a Barcelona i vam anar a veure un cosí meu fotògraf a casa seva, on també tenia l’estudi. Es deia Joaquín Montaner, era de la branca aragonesa de la família i jo havia reprès el contacte amb ell un dia, feia ja uns quants anys, quan va venir a casa per demanar al meu pare que li deixés una serra de vogir per fer uns treballs delicats de fusteria. El meu pare la hi va deixar i, com que es tractava d’un personatge singular, no la va veure mai més. En un moment de crisi econòmica, segons em va dir després, se la va polir, cosa que el meu pare no li va perdonar mai.

Jo, però, sense que el meu pare ho sabés, l’anava a veure de tant en tant. Era un tipus extremadament simpàtic i social i s’havia fet un nom en el ram de la fotografia publicitaria. Aquell dissabte se li va ocórrer de fer-nos una fotografia a la Colette i a mi i ens vam passar el dia al seu estudi preparant-la i dinant plegats.

Per casa seva passaven moltes noies models que contractava per als seus treballs fotogràfics, adreçats principalment a la publicitat.

Aquella va ser la darrera foto que la Colette i jo ens vam fer junts.

Més endavant, la darrera setmana de la meva participació, aquest contacte amb en Joaquín, com explicaré més endavant, va ser també decisiu per al desenvolupament dels resultats del programa.

La veritat és que em calia una injecció d’optimisme, ja que, resseguint atentament el que deia la premsa, en general tothom em donava ja per mort i enterrat. Bona prova del que dic era el fet que, referint-se a la meva actuació, el titular més freqüent era: «Solo le quedan dos fallos», quan, de fet, per poder guanyar alguna cosa, només me’n podia permetre un. Era evident que aquest titular era dictat, conscientment o inconscientment, per la certesa de la meva desaparició com a concursant.

(continuació)

La vuitena prova consistia a posar-me en el lloc del cap de secció d’una empresa que tenia treballant al seu departament el fill del president del Consell d’Administració de la mateixa empresa.

Havia de dictar una carta per enviar-li al seu pare dient-li, de manera rotunda, que el seu fill no servia per a res, tot i tenir present que el pare creia precisament tot el contrari. Vaig intentar ser tan diplomàtic com vaig poder —sense deixar de ser contundent—  i el jurat va estimar que ho havia fet bé i em va concedir els set SÍ.

Aprofitant l’embranzida i l’ànim recuperat, vaig atacar la prova següent, en què havia d’ordenar cronològicament un conjunt de vuit màquines d’escriure relativament antigues. Vaig començar per les més modernes, que coneixia millor, i després, segons les seves característiques — teclats, martells i cintes—, vaig anar situant la resta. En vaig intercanviar un parell però l’opinió del jurat em va tornar a ser favorable.

La desena prova em va dur a fer de terrissaire. Un professional em va explicar la teoria de la seva feina i en va fer una demostració per, tot seguit, posar-me una bata grisa i dir-me que disposava de tot el temps que desitgés per fer un gerro d’argila.

Vaig provar-ho amb un primer pot, però el sincronisme de peu i mans no s’adquireix fàcilment i el pot se’m va desfer a les mans empastifades.

Vaig intentar-ho una altra vegada i, quan gairebé ja ho havia aconseguit, la direcció del programa va decidir que ja havia transcorregut massa temps i que ja n’hi havia prou.

Em vaig témer el pitjor, però el jurat, veient la dificultat de la sincronització dels moviments per algú que no hi està avesat, va decidir, vull pensar que amb bon criteri, donar la prova com a superada il·luminant més SÍ que NO, i els ho vaig agrair.

Em restaven dues proves per poder donar continuïtat a la meva participació en el concurs.

Feia temps que els mitjans no parlaven d’altra cosa. Els èxits internacionals espanyols eren per aquella època escassos.

Quan el dilluns 25 de març en Joan Manuel Serrat va renunciar a representar Espanya al Festival de la Cançó d’Eurovisió, si no podia fer-ho en català, va haver de ser substituït, a corre-cuita, per la cantant madrilenya Massiel com a intèrpret de la cançó «La La La», de Ramón Arcusa i Manuel de la Calva, el Duo Dinámico. Dotze dies després, el 6 d’abril, feia d’això menys de tres mesos, aquesta cantant, lluint un magnífic i curt vestit del dissenyador francès André Courreges, va guanyar el Festival i va esdevenir molt popular.

Segurament aquest va ser el motiu pel qual la prova següent consistia a dissenyar-li un escut nobiliari. La prova em va semblar una bestiesa, i encara més pels motius pels quals havia guanyat el Festival, però no em podia permetre cap alegria. Em van donar un marc en forma d’escut on havia de fer-ho i jo, que no sóc gaire bon dibuixant, em vaig imaginar un tema heràldic en el qual, sobre un fons vermell, hi aniria un lleó que ocuparia quasi tot l’escut i reservaria un quarter inferior, com el que ocupava la magrana a l’escut d’Espanya de l’època, on aniria, com a lema, el títol de la cançó: «La La La». El color vermell representaria el valor de la cantant en la defensa de la cançó en les condicions en què ho va haver de fer; el lleó, la seva empenta, i el lema, el motiu del seu ennobliment. Aquesta va ser la meva hipòtesi heràldica, però el que va resultar gràficament va ser un nyap més que considerable, que va necessitar, per part meva, una extensa explicació. Els meus arguments degueren ser convincents i, encara que a la premsa no els ho van semblar gaire, aquest cop també em van adjudicar un SÍ coral.

El programa s’acabava i com que jo, encara que fallés la darrera prova del dia, continuaria viu, per posar-hi un colofó, va aparèixer sobre el plató la tuna de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona fent sonar els seus instruments i cantant «Clavelitos», una de les cançons més típiques d’aquesta mena de formacions.

Hi feia de veu solista un estudiant que, amb el temps, tindria ressò mediàtic i polític: es deia Ricard Fernández Deu i, a mesura que van anar passant els anys, va anar derivant de Convergència al PP.

Segons crec recordar, juntament amb el seu company d’estudis i de tuna, Ignasi Capell —a la foto, a en Ricard se’l veu entre en Prat i jo, i l’Ignasi és el primer per l’esquerra—, es van fer càrrec de les relacions públiques de la campanya de CDC a les eleccions municipals de l’any 1979 i, vint anys més tard, va resultar elegit diputat al Parlament de Catalunya a les llistes del PP.

Sense distreure’m massa, vaig observar atentament l’actuació de tots els components, ja que, com ja havia succeït en altres ocasions, estava segur que la prova hi tindria relació i, efectivament, va ser així. Un cop van acabar de tocar, Joaquín Prat em va revelar el que em demanaven de fer: substituir l’estudiant que tocava la pandereta durant la interpretació de la peça que tocarien a continuació. El tuno me la va cedir amablement i van començar a tocar un altre cop.

No sabré mai del cert si es tractava de la pandereta que ell feia servir habitualment o bé en va dur una fora d’ús per si passava alguna cosa; en tot cas, ell l’havia utilitzada eficaçment, però, sigui per l’entusiasme que hi vaig posar, sigui pel seu estat d’ús, el cert és que, cap al final de l’actuació, amb gran sorpresa per a tots, la meva mà va travessar el cuiro pel mig del cercle i vaig continuar fent sonar els platerets que en formaven part picant al cercle de fusta amb el palmell de la mà.

Un cop acabada la interpretació de la peça i havent-se produït aquest accident, estava convençut que jo els havia ofert una ocasió magnífica perquè em donessin un NO gran com una casa.

Però no va ser així. El jurat va considerar que la meva actuació havia estat correcta i que un accident el podia patir qualsevol i, per a alegria meva, van decidir proporcionar-me oxigen perquè pogués participar en un nou programa la setmana següent. No recordo el nombre de SÍ que em van atorgar, però, en tot cas, la prova es va donar per superada.

Imagino que van considerar que no era una bona idea posar-me al peu del barranc per un simple accident; segurament pensaven que ja ho faria jo tot solet al llarg de les vint-i-sis proves que encara em quedaven fins a la fi de la meva participació.

Vaig respirar alleujat, encara que era conscient que les meves perspectives eren més aviat magres, i més tenint present allò que en Miravitlles m’havia dit i que no em podia treure del cap.

A aquelles alçades del programa em semblava començar a comprendre la lògica dels realitzadors del concurs: després de dos guanyadors no gaire convincents malgrat la seva popularitat —les millors virtuts dels quals havien estat l’aplom i la gràcia—, els calien concursants que donessin l’aparença de ser mereixedors de guanyar i que, per incrementar l’interès del concurs, arribessin al més a prop possible de les darreres proves, però que, si era possible, al final, no el guanyessin. Aquesta era una obsessió que s’anava apoderant de mi, i com que em feia sentir manipulat, em generava un sentiment de refús envers els responsables del programa, que, naturalment, no podia manifestar, però que anava fent aparèixer en mi un cert desig de revenja que, n’estava segur, si mai se’m presentava l’ocasió, em semblava que no podria deixar de dur-la a terme, això sí, tenint sempre en compte que aquest fet no empitjorés encara més la meva situació.

Després d’acomiadar-me de tothom i ja amb la cara neta de maquillatge, vaig tornar cap a casa molt tranquil pensant que, com cada dimarts, l’endemà tindria tema de conversa sobre el Millón a la feina, i durant la setmana… a tot arreu.