Un milió... de fa molt temps

el bloc de Xavier Mateu

El darrer programa de la final

Era el 16 de juny de 1969. El dia abans s’havia produit una tragèdia al restaurant del complex turístic de Los Ángeles de San Rafael, a prop de Segòvia, propietat del constructor Jesús Gil y Gil: incapaç de resistir el pes dels cinc-cents assistents a una convenció de la cadena holandesa SPAR, que celebrava el novè aniversari de la marca a Espanya, l’edifici es va enfonsar i va deixar un balanç que va superar els cinquanta morts i els cent cinquanta ferits.

Jo era conscient que aquella nit, per a bé o per a mal, s’acabava la meva aventura televisiva.

S’acabaven, doncs, les tensions i les angoixes patides al llarg de les vuit setmanes que havia durat la final del concurs (nou si hi comptàvem el programa enregistrat al Saló de l’Automòbil). S’acabaven també les sessions de maquillatge i les pujades amb cotxe a Miramar, els desplaçaments a corre-cuita als llocs on havíem de fer algunes de les proves, les cares llargues, els nervis a flor de pell per les decisions del jurat, l’esperit competitiu, l’ambició del premi… En definitiva, era a punt d’acabar-se tot allò que comportava aquell llast psicològic que no m’havia permès de viure amb tranquil·litat els últims mesos.

El darrer programa l’encarava ben situat en relació amb els altres competidors, però no es podia dir que ja ho tingués guanyat. Amb només catorze punts d’avantatge sobre la Zumárraga i setze sobre l’alcalde, res no estava dit i en una sessió, en la qual encara ens havíem de disputar vuitanta-quatre punts, podia passar de tot. El ye-yé, per la seva banda, ja s’havia despenjat i la diferència de trenta-vuit punts que ens separava era més tranquil·litzadora.

Al matí, i tractant d’aprofitar l’afició que als realitzadors els havia agafat per portar la realització de les proves fora dels estudis, vaig pensar que, tractant-se del darrer programa, voldrien celebrar la cerimònia de lliurament de premis als estudis i que, per tant, hi hauríem de tornar després de les proves exteriors. Vaig suposar, per tant, que no les farien gaire lluny de Miramar, per la qual cosa vaig agafar el meu Simca i em vaig dedicar a passejar, com a primer objectiu de recerca, per la muntanya de Montjuïc.

No em va costar gaire trobar la unitat mòbil de TVE davant de les instal·lacions del Tiro Nacional —el que ara és el Club de Tir Olímpic de Barcelona— i com que el meu cotxe vermell era molt llampant, i a Barcelona no n’havia vist cap de similar en aquella època dominada per la grisor, el vaig aparcar una mica lluny d’allà i m’hi vaig acostar caminant per no cridar l’atenció.

En aquell moment, uns operaris molt atrafegats baixaven d’una camioneta uns blancs rodons d’un material flonjo, com de palla, que em van semblar molt similars als que havia vist en imatges de proves olímpiques de tir amb arc.

Vaig donar per fet que les proves exteriors es farien, doncs, al Tiro Nacional, on segurament ens demanarien de disparar amb una arma. Però, tenint en compte que de petit, als estius, ja caçava moixons amb l’escopeta d’aire comprimit del meu pare i que, a més a més, havia fet la mili al campament dels Castillejos, on em van qualificar com a tirador de primera, si es tractava de disparar amb qualsevol arma de foc sabia que no ho faria malament.

M’amoïnava més haver de competir com a arquer.

És cert que, de petits, molts ens havíem fet un arc amb una branca i havíem jugat a indis i vaquers, però m’imaginava que aquella experiència no em serviria de gaire.

Per tal de no fer el ridícul, vaig localitzar un amic que sabia que havia practicat aquest esport i li vaig demanar que m’ajudés a trobar un lloc on em poguessin ensenyar com fer anar un arc i practicar una mica per mirar de quedar mitjanament bé.

Em va dur a un local que no recordo on era (tot i que diria que pel Poble-sec), on hi havia una llarga sala amb unes quantes dianes. Allí em van explicar les coses més elementals d’aquell esport: la forma d’agafar i sostenir l’arc, com s’han de subjectar i moure les fletxes, la manera d’ajustar el visor segons la distància i, finalment, com es fa per apuntar i tot seguit disparar la sageta.

Vaig sortir confiat i convençut que el tir amb arc tampoc no seria un gran problema per competir amb gent no professional, com ho eren els altres concursants.

Amb aquest bagatge, me’n vaig anar a treballar i al vespre, a l’hora habitual, em vaig presentar al bar del Telefèric per posar-me, per darrera vegada, en mans de les noies de la senyora Llompart.

Després de complir amb el ritual i acomiadar-nos afectuosament de les maquilladores —encara que segurament tornaríem a veure’ns quan, durant el programa, vinguessin a retocar-nos amb els cotons per evitar les lluentors—, vam pujar al cotxe que ens duria, avinguda de Miramar amunt, cap als estudis.

En arribar no semblava que fos la darrera vegada que s’emetria el programa. Els nostres llocs, al voltant de la taula d’en Pécker, continuaven esperant tal com els havíem deixat el programa anterior amb els cartells d’en Ruiz i jo al darrere i els de la Zumárraga i en Canalejo al davant.

Sense cap cerimònia especial, i havent-nos indicat que aquelles serien les quatre últimes proves de la final, vam saber que, com la vegada anterior, les dues primeres, que en uns sobres va donar-li un notari que les havia custodiat fins a aquell moment, serien proves de coneixement —en aquest cas, de geografia i d’art— i, sense més dilacions, el presentador va començar a formular les tres preguntes de geografia.

Aquell darrer programa no el vaig començar amb bon peu, ja que no vaig respondre bé cap de les preguntes i el jurat em va posar un zero, mentre que als altres —que no ho van fer gaire millor que jo perquè només en van respondre correctament una— el jurat els va donar set punts a cadascun, la tercera part de vint-i-u. Correcte.

La primera prova s’havia resolt molt ràpidament i, per no perdre temps, a continuació ens van formular les tres preguntes d’art. En aquest cas, les meves respostes van ser brillants, i com que les vaig encertar totes el jurat em va donar els vint-i-un punts. Els altres concursants, en canvi, no ho van fer tan bé: Ruiz nou punts, Canalejo set i Zumárraga cinc.

Havia superat l’escull més perillós, i en aquest parell de proves havia incrementat el meu avantatge respecte de tots els altres concursants: de nou punts de distància amb la Zumárraga, que era la competidora que al començar tenia més a prop, vaig passar a vint-i-tres; l’alcalde quedava a la mateixa distància, empatat amb la Zumárraga, i el ye-yé quedava definitivament despenjat a quaranta-tres punts de mi.

Així va acabar la primera part del programa que es feia a Miramar i, tot seguit, mentre emetien la publicitat, se’ns van endur al lloc que havia localitzat al matí: el Tiro Nacional de Montjuïc.

En arribar a les instal·lacions ens va rebre Antoni Serra i vam veure que al camp de tir hi havia quatre taules amb unes carabines del calibre 22. A vint-i-cinc metres de les taules havien situat unes dianes circulars de cinquanta centímetres sobre les quals hauríem de tirar dempeus.

Al costat de cada taula hi havia un membre de la Federació de Tir per ajudar-nos en tot allò que ens fes falta i, un cop après com es carregaven les armes, vam tenir la possibilitat de practicar una mica abans de fer els tres trets que determinarien el resultat.

Aquesta prova i la que la seguiria havien estat triades perquè el jurat no hagués de tenir cap influència en el resultat, ja que els punts obtinguts dependrien del que diguessin els àrbitres que valorarien els resultats dels tirs.

L’alcalde, que pel que deia el periodista Yale, del diari Pueblo, era un bon tirador, no va estar encertat en aquesta ocasió i tant en els tirs de prova com en els vàlids va ser superat pel ye-yé i per mi, que vaig fer el segon millor resultat. La Zumárraga, que no deixava de queixar-se perquè li havien demanat que anés al programa amb pantalons perquè la prova de tir es faria des de terra, tampoc va estar gaire encertada.

Els punts aconseguits en aquesta prova van ser: Ruiz vint punts, Mateu disset, Canalejo quinze i Zumárraga quatre, amb la qual cosa s’allunyava molt del cap de la classificació.

Un cop proclamats els resultats, el president de la Federació Catalana de Tir ens va lliurar una copa com a record i va obsequiar el guanyador, el ye-yé, amb la carabina que havia utilitzat en la prova.

De fet, jo només havia estat superat pel cuer, per la qual cosa el meu avantatge sobre el segon classificat, que ara era l’alcalde, havia pujat fins als vint-i-cinc punts i, en conseqüència, com que el màxim de punts que es podien obtenir en la darrera prova eren vint-i-un, per malament que ho fes ja no podia perdre el primer lloc.

Val a dir que jo encara no era conscient d’aquest fet, perquè, tot just vam enllestir amb la carabina, per guanyar temps mentre instal·laven els blancs de tir amb arc, uns membres d’aquesta federació van començar a explicar-nos com s’utilitzaven els arcs i les fletxes.

Un cop situats els suports a vuit metres de distància amb unes dianes de vuitanta centímetres de diàmetre, vam començar a fer els tirs d’assaig. A les proves ho vaig fer com si fos Robin Hood. No m’ho podia creure. Les meves fletxes havien acabat totes al blanc.

Tothom va tenir la impressió que guanyaria la darrera prova… però no va ser així. Mentre em preparava per efectuar els tirs vàlids, algú em va dir que ja havia guanyat la final i això em va fer perdre la concentració, i els bons resultats obtinguts als tirs de prova  —amb el plus dels coneixements adquirits a les «classes» que havia pres al matí—  a l’hora de la veritat se’n van anar en orris i no vaig poder superar la Zumárraga, que va obtenir la màxima puntuació, tretze punts, encara que amb vuit vaig quedar al davant de l’alcalde i del ye-yé, que en van aconseguir set cadascun, un menys que jo.

El president de la Federació de Tir amb Arc, que era una mica lent, amb l’ajuda de l’Antoni Serra, que anava més per feina, va donar els resultats i ens va lliurar als quatre unes medalles commemoratives, i a la Zumárraga, que era qui ho havia fet millor, li va regalar, a més a més, l’arc amb el qual havia tirat.

Les proves s’havien acabat.

Sense deixar-nos gaudir dels resultats, vam pujar al cotxe i ens van dur ràpidament de tornada als estudis de Miramar per a l’acte de proclamació de guanyadors.

Quan vam aparèixer al plató, en Pécker ens esperava fent passar l’estona amb unes citacions, que en el seu estil encara molt radiofònic considerava adients per a les situacions que tractava de manegar.

Ens va rebre amb uns versos de la xilena Gabriela Mistral, premi Nobel de literatura, que va adaptar a la situació en què ens trobàvem i que venien a dir que, al món, només Espanya i Jesucrist havien sabut perdre, i per això demanava als perdedors, en aquell cas els meus companys, que com a grans espanyols i grans cristians acceptessin la seva derrota i em felicitessin com a nou guanyador. Cosa que van fer en aquell mateix instant.

Tot plegat em va semblar una mica kitsch, francament, però vaig comprendre que calia que assumís la rància retòrica d’aquella Espanya on ens havia tocat de viure.

De seguida en Pécker va anunciar que, per tal que els concursants que havien estat derrotats no marxessin sense res, Televisión Espanyola havia decidit fer-los lliurament, a tots, d’uns premis especials, de consolació i no previstos, consistents en 150.000, 125.000 i 100.000 pessetes, segons l’ordre de classificació final.

Per lliurar els corresponents xecs, van aparèixer al plató tres membres del jurat encapçalats per l’única dona que en formava part, l’actriu Conchita Montes, que va donar el primer a l’alcalde. A continuació van rebre els seus la Zumárraga i en Ruiz de mans del portaveu del jurat.

Abans que ningú tingués temps de dir res més, l’alcalde va agafar el comandament del programa i va començar a repartir obsequis entre alguns dels que havien participat en el concurs. Així doncs, van començar a arribar al plató rams de flors per a, en primer lloc, Rosa Zumárraga, a continuació per a la mateixa Conchita Montes, després per a la «señorita Montse», la secretària del concurs, i finalment per a la senyora Carbó, la mamà, que no hi era però que els responsables d’organització es van comprometre a fer-li arribar.

També hi va haver un obsequi per al personal subaltern de la televisió, que va ser recollit pel fuster, que havia patit el seu mal humor programes enrere, i finalment va invitar dues parelles d’aquest personal a fer una estada d’un mes a un hotel del seu poble que estava promocionant.

Un cop va acabar, i per tal de cloure el programa, en Pécker em va fer lliurament del xec d’un milió de pessetes, que m’acreditava com a guanyador de la final del concurs i que vaig rebre realment emocionat, tant, que no vaig ser capaç d’articular gran cosa, encara que no vaig arribar a plorar, com l’endemà algun diari va dir que vaig fer.

Finalment, en nom de Televisión Española, ens va donar, a tots els participants, unes plaques de record. N’hi havia una, la del guanyador, que era xapada amb or i les altres tres amb plata que, per atendre els mitjans que havien vingut a seguir la final, vam deixar sobre una taula.

Després de totes les fotos que, com a guanyador, la premsa va voler fer-me amb el xec, al anar-la a recollir, la placa que quedava sobre la taula era una de les de plata i, sense parar atenció, me la vaig endur.

Quan me’n vaig adonar, vaig investigar on havia anat a parar la meva, i em van dir que se l’havia endut l’alcalde. L’endemà li vaig telefonar per demanar-li que les intercanviéssim però em va dir que ja l’havia donat al seu pare i que li era impossible de recuperar-la.

Aquest és el darrer mal record que em va quedar del concurs i que mai no he oblidat. Un record que em va acabar de descobrir el perfil ètic d’un dels seus protagonistes i que em va fer pensar que potser sí que tenien sentit moltes de les coses que s’havien anat dient al llarg del programa.

El lliurament de premis va posar el punt final a disset mesos de permanència a la petita pantalla del que va ser, si hem de creure l’opinió d’analistes de relleu i la memòria dels que ho van viure, el primer gran programa concurs de la televisió a Espanya. Contemplant ara les poques imatges que ens n’han arribat, es pot veure que els mitjans tècnics de l’època eren els que eren, però el que no es pot negar és el rastre que, malgrat tot, Un millón para el mejor ha deixat en l’imaginari col·lectiu al cap de mig segle.

Aquest va ser el colofó d’un programa contra el qual els crítics de televisió dels mitjans escrits van llançar les crítiques més ferotges, però que la gent seguia fidelment, com ho demostrava el fet que els espots de publicitat es paguessin a un preu per segon mai assolit per cap programa dels que, fins aquell moment, havien estat emesos per la televisió del país.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El concurs per Jo mateix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent