Un milió... de fa molt temps

A les 9 de la nit del primer dia de juliol, vaig arribar, com els dilluns anteriors, a la sala de maquillatge. Era conscient que no podia fallar gaires més proves si volia allargar la meva presència en el concurs, ja que em quedaven encara, en principi, tres aparicions i un munt de proves per superar. L’ambient entre l’equip de realització era fàcilment descriptible: gairebé em donaven per mort i enterrat, encara que alguns d’ells, em sembla que sincerament, m’intentaven animar dient-me que encara ho podia aconseguir.

Amb el meu optimisme característic, ja que no m’ho podia prendre d’una altra manera tal com estaven les coses, vaig sortir a competir al plató.

Sorprenentment, aquella nit no hi va haver cap prova de pissarra. No crec que això fos degut a un canvi de plantejament per part dels responsables del concurs, ja que la darrera actuació en va estar plena, però el cert és que el resultat d’aquest canvi va ser que el programa va resultar més distret tant per als espectadors com per a mi, i així ho va recollir la premsa.

La primera prova va consistir a parlar durant un minut sobre un bitllet de mil pessetes des del punt de vista estètic, filosòfic i econòmic. En un moment vaig bastir un petit discurs sobre les filigranes del gravat y sobre l’obra d’art que reproduïa, sobre el valor que tenia com a símbol del seu poder com a eina d’intercanvi del treball de l’home i com a representació de l’esforç de tota la societat d’un país.

Aquesta argumentació, una mica agafada pels pèls, degué convèncer els membres del jurat, ja que em van concedir un SÍ unànime.

Per superar la segona prova havia de reconèixer, per l’olor, unes quantes substàncies aromàtiques que em van lliurar en sis petits flascons. Feia temps que havia llegit que les papil·les olfactives se saturaven si s’exposaven en petits intervals de temps a olors molt potents, i els flascons contenien essències d’aquella mena de substàncies; per tant, era conscient de la dificultat, almenys per a mi, de la prova a la qual m’enfrontava.

El risc de no poder-les identificar era elevat, per la qual cosa, i aprofitant que aquell dia mostrava símptomes evidents d’estar constipat, vaig manifestar que no estava en condicions físiques de resoldre aquella prova a causa del meu estat i, encara que ho vaig intentar, no vaig ser capaç d’identificar-ne cap. El presentador, un cop esgotat el temps, va dir que es tractava d’espígol, marduix, menta, romaní, sàlvia i farigola. El meu estat físic va suscitar un debat entre els membres del jurat, que, encara que ja devien tenir assumit que no arribaria fins al final, suposo que, condicionats pel fet que si la donaven per no resolta, després del soroll que havia aixecat la prova dels pantalons, el públic se’ls tiraria a sobre, van decidir anul·lar-la.

Vam passar, doncs, a la prova següent, que consistia a analitzar la meva capacitat de percepció múltiple. Així doncs, mentre llegia un llibre, havia d’escoltar un programa de ràdio i una conversa i, després, respondre a sis preguntes relacionades amb tot el que havia escoltat. Les vaig respondre bé totes menys una, per la qual cosa, segons el veredicte del jurat, vaig passar la prova amb un SÍ unànime.

Tot seguit, per tirar endavant amb el concurs, em vaig haver de convertir en maquillador. En cinc minuts havia de transformar una noia força maca —per cert, la mateixa a la qual la setmana anterior havia venut en anglès Platero y yo— en un personatge de pel·lícula de terror. Un monstre, vaja.

Sembla que en aquest cas també ho vaig aconseguir, ja que la decisió del jurat va ser donar-me sis SÍ davant d’un sol NO.

De moment anàvem bé, però…

En cada un dels dos programes anteriors havia superat sense gaires dificultats les primeres proves, però, igual com havia succeït en els dos casos, com una maledicció que pesava sobre meu, en aquell moment van començar a arribar les proves que em crearien dificultats insalvables.

Efectivament, com si m’hagués llegit el pensament, en Joaquin Prat em va proposar una prova aparentment inofensiva. Es tractava de practicar l’origami i fer un ocell de paper en un minut i mig.

Vaig pensar que ho sabia fer. Vaig començar tallant, en forma de quadrat, el full de paper que em van donar i tot seguit vaig començar a fer-hi plecs. No sé com m’ho vaig fer, però el resultat va ser que, quan s’acostava el final del temps concedit, no me n’anava sortint. Els segons passaven inexorablement i el que tenia entre les mans ho semblava tot menys l’ocell que m’havien demanat. No van valer excuses; definitivament, la papiroflèxia no era el meu fort, almenys en aquelles condicions, i el jurat, amb bon criteri, va dir que NO. L’ocellet de paper em va costar 62.500 pessetes… i l’endemà, l’escarni dels meus coneguts i saludats.

Continuàvem endavant i vam anar continuant  malament. Per resoldre la sisena prova m’havia de situar a una distància considerable i d’esquena a vuit despertadors, per no poder veure com els manipulaven, arrenglerats sobre una taula separats per uns 30 cm, i havia de determinar quin era el que sonava.

Em va semblar que era el quart, però el presentador va dir que no era així, ja que es tractava del tercer. La majoria dels que ho estaven veient em van dir que va pensar que el meu sentit de l’orientació era força bo, però l’opinió del jurat no va ser la mateixa i van considerar que la desviació era prou important per no donar-me la prova per superada i em van atorgar més NO que SÍ, per la qual cosa em vaig veure obligat a signar el meu novè xec, aquesta vegada de 125.000 pessetes.

Si abans ja em trobava a prop de l’abisme, acabava de fer un parell de passes en la seva direcció. Un parell més i me’n tornava a casa amb les mans buides… o gairebé.

Però no era el moment de fer-me enrere. Calia continuar i, per fer-ho, em van demanar que durant dos minuts, en una bicicleta estàtica, recorregués mil metres, que serien mesurats pel comptaquilòmetres de la bicicleta.

Ho vaig aconseguir, esbufegant, en un minut i mig, i el jurat no va tenir més remei que donar la prova per superada atorgant-me un SÍ rotund.

Per distendre l’ambient i alhora mirant de recuperar l’alè, vaig comentar que l’aparell m’era familiar, ja que l’havia utilitzat per recuperar-me d’un greu accident de trànsit que havia patit feia cinc anys, del qual m’havien quedat algunes seqüeles. Tot i que era cert, vaig aprofitar l’ocasió per mirar de posar-me el jurat del meu costat i, d’altra banda, tractar d’evitar que, coneixent les meves limitacions físiques, em proposessin, més endavant, proves que no estigués en condicions de superar.

Havien passat només dues setmanes i ja em començaven a cantar les absoltes.

Duia 23 proves de 60 i només podia permetre’m, en les 37 que em restaven, fallar-ne tres si volia endur-me algun import significatiu. Per tant, no em va estranyar gens que els diaris que seguien el desenvolupament del concurs titulessin, els dies següents, i amb certa raó: «El licenciado en Ciencias Físicas, al borde del KO».

La situació s’havia complicat més del que ja ho estava. Gairebé tothom del meu entorn i dels mitjans, sobretot els de la resta d’Espanya, excepte comptades excepcions, no donaven un duro per la meva sort, encara que el públic català no pensava el mateix i van començar a aparèixer a diferents diaris, i en particular a El Correo Catalán, cartes al director on els signants, espectadors corrents, expressaven la seva disconformitat pel, deien, tracte discriminatori per part de la Televisió tot fent comparances entre les proves que em proposaven i les que havien hagut de resoldre els dos concursants anteriors, que s’havien endut quantitats respectables

El cert és que jo també hi estava una mica d’acord, però no em semblava que em correspongués opinar respecte d’aquesta qüestió. Tan sols ho vaig fer quan el mateix El Correo Catalán, després de la segona setmana, va enviar per entrevistar-me un periodista que signava J. Fabre  —imagino que la J. amagava el nom de Jaume—, el qual va subtitular l’entrevista amb una frase que, segons ell, jo havia dit: «Si el millor home de l’últim terç del segle xx hauria d’estar disposat a abaixar-se —o tallar-se— els pantalons per diners». En aquell moment em va molestar, ja que estava segur que jo no ho havia dit de la mateixa manera. Això, i el meu desconeixement del funcionament dels mitjans, em van fer cometre l’error d’enviar una rèplica al diari. Em vaig equivocar, perquè, en lloc de corregir allò que pensava que, a més de no ser exacte, em podia perjudicar davant dels de la tele i potser del públic, no va servir per a res més que perquè, amb el suport del diari, en Fabre em respongués i mirés de posar-me en evidència. Ara, amb la perspectiva del temps, admeto que no vaig estar encertat i ell va fer-ho professionalment bé. La polèmica va durar tres dies, i així va ser com vaig aprendre la lliçó de com calia parlar amb els representants dels mitjans i de la premsa en particular.

El mateix dilluns dia 24, abans de la meva tercera participació, Josep Maria Lladó Figueras va publicar a Tele/eXpres una entrevista que també m’havia fet la setmana abans. El contingut i l’afecte que em demostrava em van animar força. Més endavant, malgrat la diferència d’edat, va sorgir una bona amistat, fins al punt que em va convidar al casament del seu fill.

Reprodueixo el final d’aquesta entrevista:

• ¿Le reconocen por la calle, después de dos semanas de intervención en el programa?
• Sí; bastantes personas. Algunas me saludan o se vuelven a mi paso. Otras se me acercan para hablarme.
• Y, generalmente , ¿qué le dicen?
• Pues, que me lo están poniendo difícil.
• ¡Que lo de esta noche sea más leve, amigo Mateu!

Si hem de creure els comentaris que apareixien a la major part dels diaris que s’ocupaven del desenvolupament del concurs, el programa anava decaient, ja que ni les proves ni la meva actuació despertaven el més mínim interès i els retalls que conservo de la premsa espanyola de l’època així ho demostren.

El concurs del Millón, com en deien, no va tenir mai bones crítiques, ja que, malgrat l’evident interès que despertava entre els espectadors i el fet que els dimarts prengués a les converses el protagonisme que els dilluns acaparava el futbol, per als crítics de televisió no arribava a la qualitat que suposaven que podia assolir: uns cops, a causa del procés de selecció de les proves, que, segons ells, no tenien el nivell necessari, o de les decisions suposadament incoherents del jurat, o encara de la baixa qualitat dels concursants. Era una pràctica freqüent als mitjans la crítica al concurs, malgrat l’èxit i la popularitat que els concursants anaven adquirint entre els que es reunien per veure el programa.

Però, a partir de la tercera setmana, aquesta percepció va començar a canviar. Si hem de creure el que va escriure Miguel Ángel Nieto a Nuevo Diario el 2 de juliol, les proves de la meva tercera participació van ser d’aquelles que encara podien mantenir l’interès d’aquest programa, ja que «a més de difícils i perilloses per al concursant, eren divertides per als espectadors».

(continuació)

I vam passar a la prova número nou de la nit.

Era una prova simpàtica i no gaire difícil. En un panell hi havia nou caricatures fetes per Enrique Rubio, un periodista i caricaturista que en aquell temps tenia un programa d’investigació policial a TVE i col·laborava amb el Noticiero Universal. Més tard seria l’impulsor del setmanari de successos Por Qué.

Les caricatures eren força aconseguides. Vaig reconèixer de seguida el torero el Cordobés, la cantant Massiel, el noble bonvivant Jaime de Mora i Aragón germà de la reina Fabiola dels belgues, l’humorista Gila, la ventríloqua Hertha Frankel, la còmica Mary Santpere i la flamenca Lola Flores. La que van dir que era Montserrat Caballé jo vaig dir que era Victoria dels Àngels, o a l’inrevés, i no vaig saber reconèixer l’escriptor Bartolomé Soler en el senyor que estava estès en una hamaca. Jo estava satisfet, ja que de nou n’havia reconegut set amb seguretat, però el jurat no ho va considerar així i, d’una manera que sempre he considerat inexplicable, em va donar més NO que SÍ, amb la qual cosa va caldre signar un nou xec, aquest cop de 15.000 pessetes.

En acabar de signar el xec, i per que no fos tot negatiu, en Prat em va fer obsequi d’una caricatura meva feta per en Rubio.

Crec que no s’hi va escarrassar gaire i, com que feia cara de pomes agres, no la vaig conservar massa temps. Suposo que, veient com m’estaven anant les coses, va imaginar que aquesta seria la cara que em quedaria al final de la actuació.

També durant aquesta prova els responsables del programa van voler donar una sensació de serietat i, com que el presentador es va equivocar quan va dir que el personatge de l’hamaca era José María Pemán, li van fer signar un xec simbòlic pel seu error. Tota una gracieta.

La prova següent, la desena del dia, tenia el seu què. Consistia a ordenar per pes, sense cap instrument de mesura, únicament utilitzant les mans, sis paquets —més tard vaig saber que pesaven al voltant de dos quilograms i les diferències de pes eren de prop de cent grams.
Era una prova aparentment senzilla però francament compromesa ja que, si no es tenia la precaució de comparar el pes dels paquets «amb la mateixa mà», es podia esguerrar tot. M’ho havien explicat feia temps. En aquell moment em va venir a la memòria i ho vaig fer així. Resultat, un encert, prova superada, i gran sorpresa entre els membres del jurat. Em va semblar que no s’ho esperaven.

I vam passar a l’onzena prova, que consistia a extreure conclusions d’una frase escrita, un cop més, en una pissarra i, a partir del seu enunciat, dir si les frases que hi havia a sota eren veritat o no. Vaig dir que les dues primeres eren veritat i que la tercera no, però segons el jurat no devia ser així, ja que em van obsequiar amb molts més NO que SÍ.

Nou xec, aquesta vegada de 31.250 pessetes.

Ja n’havia signat set i, de cara al resultat final, la meva situació s’estava tornant mes que perillosa. Semblava que les prediccions d’en Miravilles finalment es complirien.

La darrera dificultat que vaig haver de superar aquest segon dilluns va ser una prova més aviat folklòrica: tallar-li els cabells a un «melenut» i, per fer-ho, posaven a la meva disposició tota mena d’estris de perruqueria que, pel que vaig saber més tard, procedien de la perruqueria Iranzo del carrer Tuset. Per cert, molt temps mes tard vaig saber que en Tomàs Nicolau, cunyat d’en Pasqual Iranzo, era un dels ajudants de producció del programa.

La prova no havia de representar cap dificultat llevat que em posés a tallar més del compte, cosa que naturalment no vaig fer; en primer lloc, per respecte a la persona que hi havia aportat la seva cabellera, però sobretot per no ficar-me en problemes tècnics. En definitiva, un SÍ generalitzat, a continuació el ritual de triar les preguntes del programa següent. Bona nit i fins al proper dilluns.

Quan vaig arribar a la sala de maquillatge el dia 24 de Juny a les 9 del vespre, l’ambient no era precisament el més favorable. La constància del meu refús a acceptar qualsevol prova que considerés inadequada i el suport dels mitjans escrits semblava que havien fet forat entre els realitzadors del programa.

Jo tenia clar que allò que en Miravitlles m’havia dit continuava sent vàlid i era conscient que un concurs on tots els concursants guanyessin podia perdre interès, la qual cosa podria tenir efectes negatius en l’audiència.

La situació els plantejava, doncs, un dilema que, segons la meva opinió, podia afavorir la seva no intervenció deixant que l’atzar actués lliurement.

Un cop maquillat i ja sota els focus i davant les càmeres, després de les salutacions de rigor, aquest segon dia de concurs va començar amb una prova de les que em feien sentir francament còmode. Es tractava de relacionar unes melodies que l’orquestra del mestre Solà interpretava amb un conjunt d’objectes que es trobaven exposats: un vaixell, un tren, una bicicleta, un avió i un parell d’esquís. No vaig tenir cap dubte i el resultat va ser un ple de SÍ. Prova superada.

La segona prova va ser d’agilitat mental i serenitat, segons diuen els diaris de l’època. Es tractava de seguir les instruccions d’un escrit que es prestava a diverses interpretacions. El resultat va ser positiu i la prova també va ser superada.

La tercera tampoc tenia per a mi cap dificultat. Des de petit m’havia après de memòria i en ordre els dotze signes del Zodíac i, per tant, quan en van demanar que, per superar la prova, els ordenés cronològicament em vaig sentir tranquil i alliberat.

Set SÍ i, fins aleshores, cap xec signat en aquesta segona aparició davant les càmeres.

Però l’alegria no podia durar i el quart xec el vaig haver de signar quan no vaig poder extreure d’una petita biblioteca una sèrie de llibres d’autors guanyadors dels premis Planeta, Goncourt, Nobel, Ciutat de Barcelona i Pulitzer.

Segons sembla, pels retalls de premsa en els quals em baso quan no recordo bé el que va passar, només vaig ser capaç de reconèixer el Planeta i el Nobel i, en aquest cas, al jurat no li va semblar prou. Resultat, un nou xec, aquest cop de 5.000 pessetes.

M’havien proposat quinze proves de les seixanta i n’havia fallat quatre de les deu possibles per no perdre-ho tot. Encara no es tractava de cap drama però s’hi acostava. Continuàvem endavant.

La cinquena prova d’aquest segon dilluns va ser especial. Una turista estrangera arribava a una llibreria buscant un llibre de poesia en castellà i jo, convertit en llibreter, l’havia de convèncer, expressant-me en qualsevol idioma que no fos el castellà, perquè comprés Platero y yo, del premi Nobel Juan Ramón Jiménez —un dels llibres que havia triat en la prova que havia fallat anteriorment.

I com que em sentia més confortable en francès vaig intentar fer-ho en aquesta llengua; però, malgrat el seu marcat accent francès, em van demanar que ho fes en anglès, ja que, deia, no parlava francès i em vaig veure obligat a fer-ho així. No me’n vaig sortir malament, ja que el jurat em va donar una qualificació positiva.

Tot seguit, una prova senzilla però espectacular. S’havia declarat un petit foc en unes branques a l’exterior dels estudis i l’havia d’apagar amb tots els mitjans que tenia a la meva disposició.

Sense dubtar-ho, vaig triar la mànega d’aigua i en pocs segons el foc estava apagat. Com no podia ser d’altra manera, el jurat va haver d’il·luminar els set SÍ.

La setena prova que em van plantejar era un altre cop una de matemàtica. La insistència en aquesta mena de proves començava a resultar evident.

Es tractava de trobar l’element següent de la sèrie: 1, 2, 6, 21. I el temps de resolució concedit va ser d’un minut.

En tan poc temps no vaig poder trobar l’element següent —que era 88 (la sèrie es formava sumant 1 a l’element anterior i multiplicant-lo per l’ordinal d’aquest element)— i l’única cosa que vaig poder dir era que en un minut era impossible resoldre la prova. I encara n’estic convençut.

No hi va haver res a fer, el jurat va opinar que jo no tenia raó i vaig haver de signar un nou xec, aquest cop de 7.500 pessetes. El segon del dia.

Per passar la prova següent havia d’escoltar atentament una cançó sense dir-me què era el que havia de fer després. No sabia què em demanarien, per la qual cosa hi vaig parar molta atenció intentant memoritzar les paraules i la melodia.

Un cop acabada la interpretació, el presentador em va demanar el nombre de vegades que el cantant havia pronunciat la paraula «amigo», que era el títol de la cançó. M’ho vaig pensar una mica i vaig dir que quatre, i ho vaig encertar, ja que el jurat va dir que SÍ unànimement.

(continuarà)