Un milió... de fa molt temps

Va ser en el quart programa quan l’alcalde, finalment, es va posar al capdavant de la classificació.

En acabar el programa del dia anterior ens van comentar que, per donar-li un major atractiu, el concurs podria sortir dels estudis i desplaçar-se per llocs emblemàtics de Barcelona.

Aquell mateix dilluns 19 de maig, havia de fer un encàrrec abans d’entrar a la feina i vaig haver d’anar amb el meu cotxe per la Diagonal. En passar davant del Boliche, el primer club de bowling que hi va haver a Barcelona, vaig veure una unitat mòbil de televisió aturada a la porta. Era un lloc on hi havia anat de tant en tant a jugar a bitlles, molt a prop de la casa Pérez Samanillo, on, com ara, ja hi havia el Círculo Ecuestre. Veure la mòbil allà em va tranquil·litzar, perquè des de ben petit el pare m’hi havia dut i hi havia jugat molt i bé, encara que feia temps que les bitlles les tenia una mica rovellades.

L’alcalde de Belmez era a Barcelona rodant una pel·lícula sobre la seva peripècia a la primera part del concurs —no deuria tenir tanta feina al poble com havia dit quan es plantejava no presentar-se a la final— i el ye-yé també hi era preparant el seu debut com a cantant.

Com cada dilluns, un cop superat el tràmit del maquillatge i el posterior trasllat als estudis de Miramar, en Pecker ens va presentar la primera prova de la nit. Una prova un pèl complexa, ja que es tractava d’escriure el text que ens proposaven amb una màquina d’escriure en la qual havien canviat de lloc uns quants martells.

Efectivament, quan es pitjava la tecla A es marcava la lletra M, quan es pitjava la E s’imprimia la N, quan es pitjava la I sortia la S, la O feia sortir la L, la U posava una R i a l’inrevés, etc.

Perquè ens poguéssim orientar, teníem una pissarra on es podien veure les correspondències de tecles i lletres, i al costat el text que havíem de copiar.

Jo no havia escrit mai a màquina, ja que fins i tot la tesi doctoral la va teclejar, al final de la meva estada a Tolosa de Llenguadoc, la Colette, que s’hi estava formant com a secretària de direcció.

Un cop consumit el temps que ens van donar, els resultats van ser un desastre per a tots. I per a mi un desastre absolut.

De fet, cap de nosaltres va acabar la prova en el temps concedit, i per això totes les lletres que no vam tenir temps d’escriure el jurat les va considerar errors.

Amb aquest criteri, el resultat va ser el següent: a l’alcalde, que va cometre únicament un error però no va acabar la frase, se li van comptar trenta-quatre errors i li van donar catorze punts. I la Zumárraga, que va cometre sis errors i tampoc no va acabar, va rebre, de manera poc comprensible perquè li van comptar vint-i-vuit errors, els mateixos catorze punts que l’alcalde.

Pitjor ho vam fer el ye-yé i jo; ens van comptar respectivament cinquanta-quatre i cinquanta-nou errors i també la mateixa valoració: set punts, encara que després d’una reclamació raonada del sevillà a mi me’n van treure un i em vaig quedar amb sis, amb la qual cosa es va donar per acabada la primera part del programa.

Tal com ens havien avisat en començar el programa, durant l’emissió de la publicitat ens vam haver d’espavilar per pujar al cotxe que hi havia preparat a la porta dels estudis de Miramar i sortir corrents, ja que la prova següent es feia al Boliche, tal com m’havia imaginat al matí quan vaig veure la unitat mòbil aturada al davant.

Vam fer el trasllat com si es tractés d’una pel·lícula de lladres i serenos, travessant els carrers de Barcelona a tota velocitat escortats per uns motoristes de la Policia Municipal, allò que aleshores en dèiem la Guàrdia Urbana.

En poc més de deu minuts (certament no sé com s’ho van fer) érem a la porta del Boliche, que, com calia esperar, era ple de gent que volia veure de prop els «herois mediàtics» del moment.

A l’arribada, un cordó de protecció formava un passadís que ens va permetre accedir ràpidament a l’interior de les instal·lacions, on tot estava preparat i on ens esperava Antoni Serra, substitut de José Luis Barcelona a causa de l’incident de la primera setmana.

Després de fer-nos posar unes sabates més adients que les que portàvem per jugar a bitlles, vam anar cap a les pistes per passar la prova següent.

Un cop superats els petits problemes tècnics de so que la retransmissió fora de l’estudi va provocar, en Serra ens va explicar que cada un de nosaltres havíem de fer dues jugades que podien arribar a comportar quatre llançaments i, abans de començar els de qualificació, van permetre que ens exercitéssim una estona.

Un cop «escalfats», es va sortejar l’ordre d’actuació i li va tocar començar a l’alcalde.

Si bé en les proves prèvies les seves tirades eren més o menys similars a les de la resta de concursants, a l’hora de la veritat els seus resultats van ser extraordinaris: 10, 8, 10, 8; en total, 36, i el jurat, suposo que assessorat per alguna persona de la Federació Catalana de Bowling, no va dubtar a donar-li 21 punts.

Em demano què hauria fet el jurat si algú de nosaltres hagués aconseguit un ple amb quatre llançaments de 10…

A continuació vaig llençar jo i les xifres van ser 5, nul per trepitjar la línia —n’havia fet caure 4—, 8 i 1; és a dir, 13, i el jurat em va atorgar 8 punts.

En Ruiz va tirar a continuació i els seus resultats van ser 7, 2, 8 i 1; en total, 18, amb una collita total de 12 punts. I finalment la Zumárraga, que en va fer caure 0, 4, 6 i 2; és a dir, 12 en total, un menys que jo, i li van donar, com a mi, 8 punts.

Res a objectar, ja que, en aquest cas, les puntuacions havien estat més o menys d’acord amb els resultats reals obtinguts.

Els punts concedits havien fet que la classificació fes un tomb espectacular. Només en tres setmanes, l’alcalde havia aconseguit recuperar l’avantatge que jo havia obtingut en el primer programa.

En aquell moment la puntuació era la següent:

Canalejo: 82 punts

Mateu: 75 punts

Zumárraga: 70 punts

Ruiz: 63 punts

Les prediccions que alguns periodistes havien fet durant les dues setmanes anteriors en relació amb el fet que la televisió afavorís un reequilibrament de les puntuacions per tal de mantenir l’interès del concurs semblaven haver-se complert, encara que en aquest programa no hi havia gaire a objectar sobre l’actuació del jurat.

Quan va acabar la nostra presència al Boliche, en Pecker des de Miramar ens va donar instruccions per al programa següent.

Hauríem d’interpretar, durant tres minuts com a mínim, una escena d’una obra de teatre clàssic elegida per nosaltres. La televisió ens donava fins dijous per comunicar quina seria l’obra que interpretaríem i quin paper faríem per preparar els decorats, els actors que donarien rèplica i les caracteritzacions que fossin necessàries.

Semblava una prova molt televisiva i tots la vam acceptar, inicialment, amb curiositat. Tot i això, hi va haver qui va posar-hi pegues.

En efecte, Alberto Matthies Castro va escriure al Diario de Navarra: «Lo que ya no nos convenció tanto fue la prueba anunciada para la próxima semana. Tratándose de interpretar el papel de una obra de teatro durante tres minutos, cuyo texto podrá llevar preparado el concursante, en teoría todas las ventajas son para el alcalde de Belmez. Recordemos que, dado que actualmente está rodando una pel·lícula, cabe suponer que ya gana dinero como actor profesional. Además, la productora del film no puede permitirse el lujo de que haga el ridículo como actor ante la pequeña pantalla, lo que hundiría la película. A no dudar, el alcalde recibirá una ayuda extraordinaria para preparar su intervención. Suponemos que se colocará a alguien a su servicio. Por eso consideramos injusta la prueba y ahora que todavía es tiempo opinamos que debería anularse.»

Com es pot veure, les perspectives des de les quals s’observava el concurs eren diverses i potser era això el que li donava un atractiu més gran.

Cada espectador contemplava les actuacions des del punt de vista del seu concursant favorit i això podia estar motivat tant per la procedència com per la seva personalitat. I en aquest cas, com que tots quatre érem tan diferents, valors com ara la simpatia, els coneixements, la seriositat o la desimboltura eren característiques que podien fer decantar els favors del públic.

Aquella nit tots vam marxar del Boliche rumiant sobre el que podríem interpretar el dilluns següent que s’adaptés millor a les nostres capacitats interpretatives i permetés millorar la nostra posició en el concurs.

Just abans d’acomiadar-nos, en Paco Ruiz ens va dir que l’endemà debutava com a cantant al Papagayo  —una discoteca (en deien una boîte) que Josep Llorens Cervera, més conegut com a Chufo, havia obert a la ronda del General Mitre, molt a prop del carrer Balmes, i que sovint oferia actuacions en directe— i ens va invitar a assistir-hi.

Els altres dos concursants es van excusar dient que havien de tornar a les seves localitats d’origen, però jo no vaig poder, ni voler, perdre-m’ho. No m’importava que el ye-yé fos un competidor en el concurs, ja que entre nosaltres hi havia un bon ambient. Mes tard empitjoraria.

El dimarts a les deu de la nit ja era a la sala de festes. Em van instal·lar en un lloc preferent, a tocar de l’escenari, i al costat d’una atractiva noia que va resultar una companyia molt agradable.

Abans que en Paco debutés vaig anar a saludar-lo i, com que la sala era plena de fotògrafs, quan van veure que ens fèiem una abraçada de manera espontània, ens van demanar que reproduíssim el gest per a ells.

Poca estona després, quan ja havia tornat al meu lloc, el recital va començar.

Es notava que era un principiant, sobretot per la manera com es bellugava i per com feia anar el micròfon, potser a causa, a part dels nervis que tot debut comporta, que tot just començar a cantar va trepitjar el cable del micròfon i el so es va interrompre per uns instants.

Potser per aquest motiu es va passar la major part de l’espectacle amb el micròfon a la mà dreta i tot el cable  —uns quants metres— a l’esquerra, amb la qual cosa la seva capacitat gestual va quedar molt reduïda.

Com a cantant era millor i va interpretar amb gust i sensibilitat cinc cançons seves i un parell d’estàndards: la «Garota d’Ipanema», de Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim, i «La vida sigue igual», el tema amb el qual Julio Iglesias, guanyador l’any anterior del Festival de Benidorm, va començar la seva fulgurant carrera internacional.

En acabar l’actuació, mentre els periodistes l’entrevistaven, vaig passar un moment a dir-li que havia estat molt bé i que em retirava a descansar perquè l’endemà, com cada dia, havia de treballar. Tot seguit vaig dir adéu a la noia i me’n vaig anar cap a casa.

El dilluns 6 de maig els concursants ens vam trobar de nou al bar del Telefèric per a l’acte ritual del maquillatge. Es podria dir que els ànims estaven calmats, potser perquè encara faltaven moltes setmanes per arribar als moments crucials del desenvolupament del programa.

Per la meva banda, encara que continuava rumiant sobre els comentaris de la premsa en relació amb el resultat de la setmana anterior, no estava gens preocupat. Amb un marcador que em donava 43 punts, em sentia confortable en relació amb els 33 del ye-yé, que anava segon, i amb els de la Zumárraga i l’alcalde, que eren una mica més a prop, però encara lluny.

En arribar al plató ens vam trobar els membres del jurat disposats de la mateixa manera que la sessió anterior; és a dir, uns al costat dels altres i parlant entre ells. Tot just començar l’emissió, el presentador va explicar que la primera prova l’havíem de realitzar simultàniament, per la qual cosa hi havia preparats quatre panells amb la reproducció de dues pàgines de la revista Tele-Radio, concretament de l’exemplar aparegut aquell mateix dia, on hi apareixien una sèrie d’errors respecte del contingut original.

Disposàvem de quatre minuts per trobar-los i, un cop donat el senyal d’inici, per evitar les crítiques del primer dilluns, vaig deixar transcórrer uns segons abans de posar-m’hi.

Alguns dels canvis eren molt evidents, però n’hi havia d’altres que no ho eren tant i per això me’n van passar per alt un parell.

En acabar-se el temps, el presentador ens va demanar quins errors havíem trobat i va passar a comprovar si els havíem identificat correctament.

L’alcalde els havia trobat tots —eren deu—, la Zumárraga nou, jo vuit i el ye-yé cinc. L’adjudicació de punts per part del jurat va ser, però, un pèl sorprenent, ja que, en el mateix ordre d’encerts, va assignar 17, 12, 10 i 6 punts, respectivament. Vaig pensar que la puntuació no obeïa a cap criteri, ja que el més normal hauria estat, atès que ho parlaven entre ells, donar el mateix nombre de punts per error encertat, és a dir 20 per a l’alcalde, 18 per a la Zumárraga, 16 per a mi i 10 per al ye-yé, però al capdavall no va ser d’aquesta manera.

Això va incrementar aquella sensació, que ja s’apuntava a la premsa, d’intent d’anivellar els concursants. Una sensació que vaig mantenir en veure com es puntuava la prova següent.

El diumenge abans, el programa Sesión de cine havia projectat El naufragio del Crescent Star —títol amb què es va distribuir a l’Estat la pel·lícula americana de 1957 Abandon Ship! (que, a més a més, tenia un doble títol: Seven Waves Away)—, basada en fets reals i protagonitzada per Tyrone Power, Mai Zetterling, Lloyd Nolan i Stephen Boyd, que explica la peripècia d’un creuer de luxe que s’enfonsa en topar amb una mina flotant.

Part dels passatgers i dos membres de la tripulació se salven en un petit bot salvavides per a deu persones on s’encabeixen vint-i-sis supervivents. Al cap de pocs dies se’ls acaba el repel·lent de taurons, hi ha pocs aliments i l’aigua comença a faltar.

Quan s’acosta un huracà i es veu que el bot no resistirà, es planteja el dilema sobre qui cal que abandoni el bot i qui pot quedar-s’hi. El capità, que finalment és un dels que se salven, és jutjat.

La segona prova estava basada en aquesta pel·lícula, que havia causat un gran impacte a l’audiència, i el que se’ns demanava era que, en grups de dos, representéssim el paper d’acusador i d’advocat defensor del capità.

Després de sortejar-ho, els primers d’intervenir vam ser l’alcalde i jo. Ell va fer el paper de fiscal i jo el de defensor, i els altres dos concursants van abandonar el plató.

No donaré la meva opinió respecte de com ho vam fer l’alcalde i jo, ja que no seria objectiva. Segons la premsa, ell va llançar un atac furibund, alçant molt la veu, que degué impressionar el jurat, mentre que la meva defensa els degué semblar massa fluixa, encara que, tenint en compte alguna carta al director que he recollit, va ser consistent i no mereixia la diferència de punts que ens van atorgar, sobretot si es compara amb la parella de concursants que ens van seguir —Rosa Zumárraga i Paco Ruiz—, que, si crec el que deien alguns mitjans escrits, van estar més fluixos.

La prova donava peu a moltes maneres d’enfocar l’argumentació —des del punt de vista legal, ètic o moral— i cadascú va triar la que li va semblar més adient, amb la qual cosa els discursos no van tenir, com correspondria a un judici, que era el que se’ns havia demanat, cap mena de rigor legal. D’altra banda, no tots havíem vist la pel·lícula i, per tant, uns sortíem amb desavantatge respecte dels altres, almenys pel que fa al coneixement de tota la trama, ja que només ens en van passar una breu seqüència. Això va fer que, al final, hi hagués discussions i un cert malestar.

És possible que TVE no s’adonés que havia congregat quatre persones de caràcter i personalitat forta que, en certa manera, teníem algun compte pendent amb la manera com s’havia organitzat el concurs, ja fos per haver-nos posat en la tessitura d’abandonar la condició prèvia de guanyadors; ja fos perquè, com era el meu cas, teníem la sensació que es va fer tot el possible perquè no arribéssim al final.

Tot plegat feia que tinguéssim la protesta molt a flor de pell i que alguns no assimiléssim bé que aquelles diferències creades, per error de TVE, en el primer programa de la sèrie miressin d’equilibrar-les ara amb pràctiques matusseres i massa evidents.

Sigui com sigui, el jurat va atorgar-nos la puntuació següent: Canalejo, 15 punts, Zumárraga i jo, 7 punts i Ruiz, 6 punts.

La diferència, doncs, s’anava escurçant i al final de la jornada les posicions estaven així: Mateu, 60 punts, Zumárraga, 48, Canalejo, 47 i Ruiz, 44.

Com que l’última prova del dia va ser de qualificació molt subjectiva, ningú no en va sortir content: l’alcalde perquè creia que la seva proverbial xerrameca mereixia més de 15 punts, i la resta perquè no vèiem que hi hagués tanta diferència entre la seva actuació i la nostra.

No hi havia res a fer perquè no podíem demostrar cap irregularitat, però el fet és que, com es veuria en el programa següent, amb ajudes o no, l’alcalde havia remuntat la seva fluixa posició inicial i fins i tot va arribar a situar-se al capdavant de la classificació, cosa que, quan tots ho vam tenir interioritzat, va donar peu als esdeveniments que es van produir a partir de la cinquena setmana del concurs.

Al final de la sessió, José Luis Pecker ens va fer arribar als concursants la invitació de la comissió organitzadora del II Festival de la Canción de Màlaga, que s’havia de celebrar els dies 30 i 31 de maig a la capital andalusa.

Al principi em va semblar que seria un inconvenient, ja que es tractava d’un cap de setmana i, per tant, tornaria a Barcelona amb el temps just abans d’un nou programa. I, d’altra banda, pensava que, essent els altres concursants naturals o residents a Andalusia, m’hi trobaria una mica com un pop en un garatge.

Per sort no va ser així, però ja ho explicaré quan arribi el moment.

Al llarg de la setmana que va seguir al primer programa, el resultat del qual ja comptava per a la classificació definitiva, la premsa va comentar tot el que havia succeït durant l’hora aproximada que va durar.

Val a dir que no tothom veia amb bons ulls que jo acabés amb 42 punts i l’alcalde només amb 8, una diferència que als responsables del programa els coïa una mica perquè, a més a més, el segon era Paco Ruiz, cosa que deixava darrere seu, en tercera posició, Rosa Zumárraga, l’altra favorita.

La diferència de punts era notable i reflectia de forma ben clara el fet que el jurat, a la vista dels resultats de les proves, havia considerat que el meu rendiment com a concursant havia estat superior al dels altres.

També hi havia, però, qui deia que en la prova conjunta dels mots encreuats vaig començar a emplenar les caselles amb les pistes que ens havien donat abans que ens diguessin que podíem començar, sense tenir en compte que vaig acabar bastant abans que s’exhaurís el temps previst per realitzar la prova i que, en canvi, cap dels altres concursants la va acabar.

Un altre motiu de queixa, aquest a causa de la prova individual en la qual vaig haver de trencar l’olla, va ser que, segons ells, era més senzilla que les de la resta de concursants i que, a més a més, el presentador, després de fer-me girar amb els ulls embenats, em va deixar encarat al cable, cosa que em va facilitar la localització de l’olla i el seu trencament.

Crec que això no era cert, ja que em consta que no ho va fer intencionadament, però potser perquè consideraven que calia justificar la mala classificació d’algun concursant, el fet va ser que els responsables de TVE van sancionar José Luis Barcelona amb un mes sense sou i feina.

L’ambient s’havia enrarit i potser va ser per això que la setmana següent, després de l’obligat ritual del maquillatge al bar del costat del telefèric i el consegüent trasllat als estudis de Miramar, vam trobar que el decorat del plató havia canviat i que —al contrari del que va passar en el primer programa i tal com havien dit que farien— les cabines que isolaven els membres del jurat havien desaparegut i podien novament comentar la situació entre ells (cosa que, per cert, no van deixar de fer).

Tan bon punt vam arribar, i després de saludar a tothom, ens van confinar en una sala on no podíem veure res del que passava al plató.

Havíem de passar tots la mateixa prova per separat per evitar les queixes de la setmana anterior, per la qual cosa no podíem saber què havien fet els altres concursants.

La prova única es va desenvolupar en un set del plató on hi havia disposades sis plataformes damunt de les quals ens esperaven els objectes necessaris per resoldre el que ens plantegessin.

A la primera plataforma hi havia una cinta; a la segona hi havia uns daus amb xifres i lletres; a la tercera, un fruiter amb taronges; a la quarta, una balança, i a la cinquena, unes copes de cava tipus Pompadour superposades, amb una base de cinc copes per costat, fins a arribar a la cinquena, en què hi havia una que culminava la piràmide; finalment, a la sisena plataforma hi havia un bloc i un llapis per fer les operacions que es dictaven.

La prova consistia en primer lloc a comptar el nombre de taronges que hi havia a la tercera plataforma, després anar a la primera i mesurar, a ull, la longitud de la cinta, d’allà anar a la segona i comptar la quantitat de vocals que hi havia, i tot seguit anar al cinquè punt per comptar les copes que tenia la piràmide per, a continuació, traslladar les taronges de la tercera a la quarta plataforma i pesar-les, després de tarar la bàscula. Finalment calia anar a la sisena plataforma i fer el càlcul següent: multiplicar el nombre de taronges pel de copes, sumar-hi les vocals que hi havia als daus i restar-hi el pes de les taronges expressat en quilograms. Després calia dividir el resultat pels metres de la cinta i, finalment, sumar-hi el nombre de recorreguts realitzats entre plataforma i plataforma.

No era gens senzill.

El resultat que l’organització havia establert com a correcte era 116,6.

En primer lloc, va passar la prova Rosa Zumárraga, que, com de costum, es va mostrar polèmica quan va objectar els cinc punts que li van atorgar quan va dir que el seu resultat era de 205,8. Va fer falta que expliqués els passos intermedis pels quals havia arribat a aquell resultat, però no hi va haver res a fer i el jurat va mantenir la puntuació.

A continuació va fer el recorregut l’alcalde, que, segons la revista Tele-Radio, va estar lent i indecís. El resultat que va donar en acabar el temps va ser de 143,9 —encara que diversos mitjans van dir que era de 1.439— i el jurat li va concedir 7 punts.

Tot seguit Paco Ruiz va passar pel plató aparentment més de pressa que els altres, però es va embolicar a l’hora de fer els càlculs i, quan se li va acabar el temps, no va poder donar cap resultat. Per aquest motiu, el jurat li va donar 2 punts.

I finalment va arribar el meu torn. Pel que recordo, vaig fer el trajecte amb agilitat i ben concentrat, però alguna cosa deuria fer malament, ja que el resultat que em va donar el càlcul va ser de 20, molt lluny de l’oficial, encara que en vaig tenir prou amb quinze segons menys dels concedits. El resultat no s’assemblava gens al resultat oficial i, per a sorpresa meva, em van donar 1 punt, una valoració inferior a la de l’anterior concursant, que no havia respost res.

Això em va deixar amb la mosca a l’orella, ja que el meu esperit racional no comprenia aquest resultat i, encara que només es tractava d’uns pocs punts, em vaig quedar preocupat perquè em va semblar que responia a una tendència. O a una consigna.

No vaig dir res, però la setmana següent les meves sospites es van anar fent més grans quan algun mitjà va destacar que la distribució de punts havia estat justament la inversa a la puntuació que teníem abans de començar la segona prova.

La realitat era que, al final d’aquest segon programa, la classificació s’havia contret i, per tant, les diferències havien disminuït encara que poc, ja que els punts adjudicats van ser escassos. La situació, doncs, en acabar la nit era la següent: Mateu, 43 punts; Ruiz, 32; Zumárraga, 29 i Canalejo, 15.

En acabar, quan comentàvem les proves i els resultats, va sortir d’entre bambolines la «mamá», que havia vingut, segons va dir, a saludar-nos acompanyada per dos dels seus fills. Ens va desitjar sort a tots i ens vam quedar una estona amb ella comentant el desenvolupament del concurs.

Feia pocs dies que la revista Tele-Radio s’havia posat en contacte amb mi, segurament a causa de la meva «brillant» arrencada de concurs la setmana anterior. Volien que els comentés les meves percepcions com a concursant d’aquesta final.

L’endemà del segon programa, la revista publicava un article meu on, sota el títol de «Lo importante es competir con dignidad», feia un repàs a com havia viscut la meva actuació en la primera fase i l’esperit amb el qual afrontava la meva participació en aquesta final.

p. s. per mes detalls aquí podeu veure el que va apareixer a TeleRadio

El vespre del dilluns 21 d’abril de 1969 es va emetre el programa pilot de la final d’Un millón para el mejor, que s’havia enregistrat el dia anterior.

Tot i que la majoria de la premsa hi havia estat present, va ser respectuosa i no va publicar cap comentari fins l’endemà de l’emissió.

A part dels que reproduïen les notes de les agències Pyresa, Cifra, Europa Press i d’altres, alguns diaris de Barcelona i de Madrid van treure a la llum aspectes que havien passat desapercebuts a la majoria d’agències.

La Prensa, de Barcelona, dedicava la pàgina 10 a comentar coses que es van dir aquella nit i obria l’article dient: «Parece ser que en la decisión de la “mamá del millón” hay algo más que una postura ética. Por lo visto, y hablando por boca de enterados, se ha visto obligada a no presentarse ante la sugerencia que le hicieron los integrantes de una comisión de enseñanza a la que pertenece». No sé què hi ha de cert en tot plegat, però ho deixo escrit per a la petita història.

Un cop confirmat que només seríem quatre els candidats a guanyar el milió, tota l’atenció es va centrar en el desenvolupament de la primera sessió de veritat. La que comptaria de cara al resultat final.

Durant la setmana els productors de TVE ens van comunicar que aquesta sessió inicial i totes les que la seguirien s’enregistrarien en uns estudis que des de 1959 hi havia a l’edifici que durant l’Exposició Internacional de 1929 va acollir un restaurant situat als jardins de Miramar, obra del paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier, que va tenir com a col·laborador Nicolau Maria Rubió i Tudurí, aleshores director de Parcs i Jardins de la ciutat.

Com que el plató des del qual s’emetria el programa s’havia construït just a l’entrada de l’edifici, i per tal que no veiéssim abans d’hora les proves que s’haguessin preparat, el set de maquillatge el van habilitar a l’altell d’un bar que es trobava al costat de l’antiga estació del Funicular —ara se’n diu «telefèric»— i que es va enderrocar el 1992 per construir-hi una ampliació.

L’espai era petit i, mentre la senyora Llompart i les seves noies ens maquillaven a tots quatre, vam haver de carregar-nos de paciència perquè la Zumárraga encara no havia paït el resultat de la prova prèvia. Argumentava, tota ofesa, que no hi va haver proves per a dones, com si aquesta fos una obligació de cortesia.

Quan ens van avisar vam pujar en uns cotxes que ens havien enviat per anar fins als estudis.

Vam arribar-hi una mica abans de l’hora d’inici del programa i, després d’emetre la caràtula de presentació, va aparèixer José Luis Pécker, que, en primer lloc, va donar a conèixer el nom dels membres del jurat. Aquests, com s’havia anunciat, no eren de cap de les ciutats amb les quals els concursants teníem relació —és a dir: Barcelona, Bilbao, Sevilla, Còrdova i, per adopció, Màlaga—, i estaven aïllats en cabines individuals. Es va explicar novament que, per comptes dels SÍ i NO de la fase anterior, el seu vot s’expressaria atribuint entre 0 i 3 punts que s’acumularien en un únic marcador.

Aquesta imatge, de no gaire bona qualitat, dona idea de la disposició dels membres del jurat al plató.

El jurat estava format per l’actriu Conchita Montes, l’escultor Venancio Blanco i els periodistes Julio Fuertes, Manuel Salvador Morales, subdirector del diari Pueblo, Arturo García Aguado, Felipe Segovia, director del Colegio San Estanislao de Kostka de Madrid, i Federico Asensio.

En Pécker va anunciar que faríem dues proves: la primera diferent per a cada un i la segona, que seria la mateixa per a tots, l’hauríem de resoldre simultàniament.

Tot estava ja preparat per començar i, d’acord amb l’ordre que es va establir en el programa previ, el ye-yé va ser el primer a triar un dels quatre sobres que contenien les proves inicials. Després jo, l’alcalde i la Zumárraga, i a continuació es va sortejar l’ordre en què es realitzarien les proves.

Li va correspondre començar a l’alcalde i la resta ens vam haver de retirar a un espai on no podíem veure les imatges però on ens arribava el so del programa. En Pécker li va explicar que sentiria cinc personatges que tenien una veu característica i que només una seria l’autèntica, la de l’únic dels cinc que era present a l’estudi.

Les veus corresponien al periodista de televisió Alfredo Amestoy, al crític de cinema Alfonso Sánchez, al còmic Franz Johan, al doctor Félix Rodríguez de la Fuente i al comentarista esportiu Juan José Castillo.

En sentir-ho des de la nostra reclusió no vaig poder reprimir un somriure, ja que aquell mateix matí el meu germà Joan Maria, que de tant en tant sortia amb la María José Castillo, em va dir que s’havien vist diumenge a la tarda i li havia dit que el seu pare anava dilluns al vespre a la televisió. Un comentari que m’hauria ajudat si m’hagués tocat aquesta prova, i que segurament hauria agraït l’alcalde, que no va saber distingir entre les veus que va imitar magistralment el còmic Santi Sans i la del creador del famós «entró, entró», que —conjuntament amb Santana, Arilla, Gisbert i Couder, l’equip de Copa Davis capitanejat per Jaume Bartrolí— havia impulsat la popularització del tennis a l’Estat espanyol.

L’alcalde, després de pensar-s’ho una mica, va dir que la veu que creia autèntica era la d’Alfonso Sánchez, i la seva cara va ser un poema quan va veure aparèixer l’imitador acompanyat d’en Castillo. I encara més quan el jurat no va tenir cap altra opció que atorgar-li 4 punts, i encara força generosos, atesa l’estructura de la prova, plantejada en forma binària; és a dir, es reconeixia la veu o no. Més endavant, a tall de justificació, va dir que havia pensat que no podia ser en Castillo, ja que ell sempre deia «nada» («quince a nada») per comptes de «cero» («quince a cero») quan cantava un resultat, i com que aquella nit havia dit «cero» havia cregut que es tractava d’una imitació.

A continuació li va tocar passar la prova a Paco Ruiz. A les portes del Palauet Albéniz al qual es van traslladar, José Luis Barcelona li va explicar en què consistia: es tractava de substituir un membre de l’Esbart Verdaguer ballant un minuet (executat, a més a més, sota un vent excessiu que desvirtuava la coreografia). La dansa del ye-yé, però, va ser molt encertada i per aquest motiu el jurat li va atorgar 18 punts, amb els quals es va posar al davant del marcador.

Tot seguit li va arribar el torn a la Zumárraga, que havia de reconèixer nou personatges populars a partir de les seves fotografies. En principi, no semblava gaire difícil… fins que li van dir que no es tractava de fotos convencionals sinó dels negatius. Li va costar una mica d’endevinar-los i en va reconèixer set, per la qual cosa no semblava gaire comprensible que la puntuació fos només de 13 punts. I això que encara hi va haver algun periodista que opinava que el jurat havia estat generós.

I finalment em va tocar a mi. Un altre cop el programa es va traslladar a l’exterior dels estudis, exactament als jardins de Miramar. Allà m’esperava José Luis Barcelona, que ja havia tornat de la prova amb el ye-yé, i que em va explicar que consistia en el conegut joc de trencar l’olla, allò que en castellà es diu «una piñata».

La veritat és que, si tot s’hagués fet com es feia habitualment —posant-me una bena als ulls, fent-me girar i deixant-me encarat en qualsevol direcció—, podia haver-me passat la nit fent cops de pal a l’aire. La sort va ser que, després del parell de voltes de ritual, quedés encarat a l’olla i al primer cop vaig tocar la corda horitzontal de la qual penjava i ja no vaig perdre la referència. Com que no m’havien donat instruccions i sabent que en una o altra direcció trobaria l’olla, vaig recórrer la corda amb el pal fins que la vaig tocar, i tot això ho vaig fer prou de pressa perquè no em poguessin cridar l’atenció. Quan hi vaig ser, d’un sol cop, etzibat amb tota l’ànima, la vaig fer miques i els caramels van començar a caure per a joia d’un grup d’espectadors que s’hi havien concentrat.

Els membres del jurat no van tenir més remei que donar-me tots els 3 punts, amb la qual cosa, amb 21 punts, em posava al capdavant de la classificació.

Quan vaig tornar a l’interior dels estudis, després d’una pausa per a publicitat, ens tenien preparats uns panells amb uns mots encreuats per a cadascun de nosaltres. La segona prova seria, doncs, com ens havien dit, simultània, per la qual cosa ens van demanar que no comencéssim a resoldre-la fins que ens donessin el senyal. A més de les definicions tradicionals en aquesta mena de passatemps, l’orquestra del mestre Solà anava donant pistes musicals. Habituat a aquest tipus d’entreteniment, em va semblar que la prova es presentava fàcil i, potser abans que ens donessin la sortida (cosa que la premsa em va retreure), vaig començar a omplir caselles, de tal manera que, molt abans que transcorregués el temps concedit, ja havia acabat. També van ser moltes les cartes al director d’espectadors que, ves a saber per què, no veien bé que jo pogués ser el guanyador.

En aquesta segona prova el jurat em va adjudicar uns 21 punts més, ja que vaig ser l’únic que la va acabar. Darrere meu el ye-yé en va rebre 13, la Zumárraga 11 i l’alcalde únicament 4.

Inesperadament m’havia posat al capdavant de la classificació amb 42 punts  —fent el ple— seguit pel ye-yé amb 31, la Zumárraga amb 24 punts i, tancant sorprenentment la classificació, l’alcalde amb 8 punts.

En acabar el programa i com que era d’hora, els concursants vam ser convidats a visitar la redacció del diari Solidaridad Nacional, i allí, tot prenent unes copes, els periodistes ens van fer parlar sobre el que pensàvem del concurs. Una proposta perillosa perquè, naturalment, no tots estàvem del mateix humor després del resultat de les primeres proves.

Per posar-ne algun exemple, l’alcalde va dir: «Hemos venido a este programa cierre de “Un millón para el mejor” completamente por compromiso. En realidad esto es una especie de atraco de televisión; muy simpático, pero un atraco».

La Zumárraga deia: «Ahora todo van siendo cada vez más defectos. El público se aburre y los concursantes más que nadie». I rematava: «Teníamos que haber hecho todos pruebas similares. Parece que todo está hecho de prisa», i finalment afegia: «Miravitlles ya nos ha dicho que procurará que nadie quede mal.»

El ye-yé, amb el cap probablement en un altre lloc, manifestava: «Es un gran programa, pero con grandes defectos» i assegurava que la presència dels quatre concursants era com una forma de saldar un deute que tots teníem amb Televisión Española.

Jo, per la meva part, i per no deixar-los sols en les seves queixes, vaig dir que estaria bé que les proves individuals fossin similars en contingut i del mateix nivell i, com a corol·lari, que era absurd continuar insistint que les proves les enviessin els espectadors, ja que no s’ho creia ningú; tot i admetre que, com a màxim, podien servir d’inspiració.

La Zumárraga va aprofitar aleshores per dir que era evident que tot era causat pel desig de vendre la revista Tele-Radio i que a Miramar havia vist sacs plens de preguntes sense obrir.

Aquestes declaracions van ser recollides per la majoria de la premsa de tot Espanya i van començar a transmetre a tothom una idea de l’ambient que es respirava al concurs.

Al final, i com no podia ser altrament, les queixes van derivar cap al fet que el programa es fes a Barcelona en lloc de Madrid.

Per contra, cap de nosaltres no va fer esment a com era de llaminer el premi que ens disputàvem.

Un cop buidat el pap, tots ens en vam anar a dormir esperant de veure’ns el dilluns següent.