Un milió... de fa molt temps

el bloc de Xavier Mateu

Dos concursants amb sort diversa.

0

El programa següent no va tenir gaire història. El concursant, que havia debutat la setmana anterior, va rebre en començar tres càntirs del seu poble d’origen —Talavera de la Reina—, ja que el dia anterior s’havia passat tot el programa demanant aigua.

Si la setmana anterior només havia passat set proves per manca de temps, en aquesta ocasió només li’n van poder proposar deu, amb la qual cosa en duia disset de les seixanta i aquesta vegada, com la setmana anterior, únicament en va fallar una de caire científic.

La tercera participació del Sr. Sánchez Reus, el dia 2 de setembre, va ser un altre cop incompleta: deu proves superades i, com el dilluns anterior, únicament hi va haver una que no va superar.

El ritme del concursant era bo; havia superat l’equador del programa i només havia signat tres xecs. Probablement, el millor resultat de tots els concursants en aquest punt del concurs.

El 6 de setembre, tres dies abans de la seva quarta participació al concurs, la premsa informava de l’operació d’urgència que s’havia practicat al dictador portuguès Antonio de Oliveira Salazar, de setanta-nou anys, per mirar de tractar un hematoma subdural posttraumàtic, causat per un fort cop al cap que es va donar un mes abans en una caiguda. Ja no recuperaria ni les facultats ni el poder que, a partir d’aleshores va  ser exercit pel professor Marcelo Caetano, si bé mai ningú li ho va dir. Els que el van tractar fins a la seva mort, el juliol de 1970, li van fer creure que encara governava el país.

Aquell dilluns el concurs va tornar al seu ritme habitual de dificultat. Aquest cop les proves van ser les dotze habituals, de les quals el concursant només en va superar vuit. Un altre cop, de les quatre no superades, tres van tenir un caire, podríem dir-ne que de ciències, confirmant el que en dies anteriors ja s’havia vist: que aquests tipus de proves no eren el seu fort. En tot cas, al final del programa ja li havien plantejat quaranta-cinc proves i encara podia fallar-ne tres i proclamar-se guanyador.

El 16 de setembre, el senyor Sánchez Reus es va presentar per cinquena vegada als estudis de l’Hospitalet per continuar la seva actuació en el concurs. Normalment aquesta hauria d’haver estat la seva darrera participació, però d’un temps ençà els realitzadors del programa concedien més temps als concursants per resoldre les proves i, conseqüentment, el nombre d’aquestes per programa s’havia reduït. El programa va discórrer sense gaires sorpreses, encara que el concursant no va superar un parell de proves: reconèixer uns elements de ceràmica popular i assignar-los a les seves regions d’origen situant-los al costat d’uns cartells que posaven el nom dels aeroports d’aquestes zones, i assignar a un nombre d’obres pictòriques d’arreu del món el cognom dels seus autors.

Quan va acabar aquell dia, Don Luciano es trobava en una situació millor que la meva quan vaig començar la meva darrera participació. Ell tenia pendents onze proves i jo n’havia tingut catorze, i tampoc podia permetre’s mes d’un error.

Veient-lo per la tele des de casa, estava convençut que aconseguiria el premi. Però el dilluns següent, no se si a causa del canvi d’estació, va succeir una cosa insòlita.

El concursant no va començar be i a la tercera prova ja va haver de signar el desè xec, 250.000 pessetes més. Tot semblava que el concurs, per a ell, s’acabaria per la via ràpida, però el concursant es va refer i va anar resolent les següents sis proves fins el moment en que li van proposar la desena prova. Fins aquell moment havia superat amb suficiència les proves que li havien posat i es trobava a dues passes d’aconseguir el premi.

La prova que li van proposar era dir els noms dels autors que havien donat origen a nou personatges de ficció a partir de les imatges d’aquests. Em va semblar que el que li proposaven no comportava una dificultat excessiva, però el concursant, pel motiu que fos, es va quedar en blanc, no va ser capaç ni d’intentar resoldre la prova i es va veure incapaç de respondre. El presentador se’n va adonar i el va animar a intentar-ho, però va ser inútil. Don Luciano estava completament bloquejat.

Va caldre acomiadar-lo amb delicadesa, ja que es trobava enfonsat. Tot seguit es va donar per acabat el programa amb l’anunci que la setmana següent seria la darrera que en Joaquín Prat presentaria el programa, ja que se n’anava, juntament amb Laura Valenzuela, a presentar el programa Galas del sábado, que, com el concurs, realitzava a TVE el mateix Fernando García de la Vega.

El 30 de setembre, encara amb en Joaquín Prat com a presentador, una nova concursant femenina va aconseguir superar les preguntes prèvies per participar en el programa.

Com va explicar el presentador, i mes tard van confirmar els mitjans de premsa, es tractava d’una mestressa de casa i escriptora, mare de quatre fills, que en aquells temps constituïen una família nombrosa.

Es deia Maria Mercè Carbó, nascuda a Santa Eugènia de Berga i, segons els costums de l’època, com que el seu marit duia el cognom de Figueras, li deien Mercedes Carbó de Figueras, almenys al principi, ja que ben aviat se la va conèixer com a la Mamá del Millón.

La seva primera prova en el concurs va ser reconèixer un seguit de veus identificables, l’última de les quals era la de José Luis Pecker, que en aquell moment va prendre el relleu d’en Prat com a presentador del programa.

En Pecker tenia el costum d’incloure en els seus monòlegs frases de personatges històrics i, en aquest cas, li va tocar el torn a sant Jeroni quan li va dir a en Prat: «Gracias, porque todo lo que no sabía me lo has enseñado y lo que olvidé me lo has recordado».

Amb aquesta frase va començar la seva actuació, i amb una altra de gloriosa, que desvetllaré més endavant, va acomiadar el concurs el juny de 1969.

El primer dia, la concursant, de les vuit proves a què va ser sotmesa, en va fallar tres, la qual cosa no constituía un bon presagi.

Per acabar la jornada, en Pecker, abans de pronunciar el seu clàssic «Adiós amigos», va anunciar que el concurs, a partir de la setmana següent, passaria a emetre’s els divendres en lloc dels dilluns, és a dir, el dia 11 d’octubre.

Va ser el primer cop que entre programes es deixaven passar onze dies.

El programa, però, va tornar als dilluns passats tres mesos, i així va continuar fins que es va deixar d’emetre.

Del 4 al 14 d’octubre va tenir lloc a Fira de Barcelona el Saló del So i de la Imatge (Sonimag), des d’on s’havia decidit emetre el programa següent.

Casualment, en aquelles dates, la meva empresa exposava, en aquest Saló, els seus productes, en particular els primers circuits integrats de Philips que comercialitzava. Com a integrant més jove de la plantilla de COPRESA, em va tocar estar de guardia, gairebé permanentment, a l’estand que hi teníem.

D’aquesta manera vaig poder seguir els preparatius que, per a l’emissió del programa, TVE feia a l’estand que la Dirección General de Radio y Televisión tenia al Saló, on només van poder-hi instal·lar una única càmera.

Això va fer que l’emissió del programa fos molt pobra des del punt de vista televisiu. Com que l’espai no ho permetia, el jurat emetia els seus veredictes a distància sense viure les intervencions de la concursant. D’altra banda, el nou presentador, acostumat a un altre mitjà, la ràdio, no acabava d’agafar el to per evitar la vèrbola inestroncable que caracteritza aquesta mena de programes.

D’altra banda, com molt bé informava Manuel Quintero a Nuevo Diario, el fet que totes les proves estiguessin íntimament relacionades amb el lloc on es va realitzar el programa, va deixar dubtes sobre la veracitat en la recepció de les proves, que, malgrat que així ho deien, no podia ser que fossin enviades pels espectadors.

Com calia preveure, el programa va ser un petit desastre i, per acabar-ho d’adobar, a Sonimag va fallar la imatge de la retransmissió, per la qual cosa el públic des de casa seva no es va assabentar de gairebé res del que va passar al concurs.

Finalment, van ser onze les proves que se li van proposar, de les quals nou van ser sancionades afirmativament pel jurat remot.

Al final de la vuitena prova, la concursant es va adreçar al presentador i li va fer signar un xec amb l’argument que li deia senyora de Carbó quan en realitat era la senyora de Figueras. El presentador el va signar sense replicar i a partir d’aquell moment li va dir «doña Mercedes».

El programa havia estat un desastre però va permetre, en part, descobrir l’aspecte humà de la concursant i la seva simpatia, que van impedir que resultés totalment fallit. La concursant va confirmar, també, que tenia una filla de vuit anys i tres nois d’onze, dotze i tretze anys, i va donar a coneixer que havia nascut el 1930 i que si semblava tan jove era per efecte del maquillatge.

En acabar el programa d’aquell dia, havia passat per dinou proves i no n’havia superat cinc.

Tot va millorar el divendres següent, en què bona part del concurs es va desenvolupar al Poble Espanyol. Allà va manifestar que s’havia estat preparant, juntament amb la família, durant tota la setmana els temes en què anava més fluixa, i degué ser efectiu, ja que no va cometre cap error i va superar les deu proves que li van posar. En Pecker va fer la sensació que s’anava adaptant al mitjà i es deixava anar més. Entre tots dos es va establir un corrent de simpatia que no va decaure durant tota la seva participació en el concurs i que va fer que en aquell programa es recuperés l’interès pel concurs que la setmana anterior havia estat a punt de perdre’s definitivament.

El dia 24 d’octubre, el periodista Jesús G. Molpeceres li va fer una entrevista en la què va explicar la seva vida amb la família. Al final de l’entrevista, el periodista li va preguntar per què s’havia presentat al concurs, i la Sra. Carbó li va respondre que no ho desvetllaria fins al final i va rematar amb aquesta frase: «Sinceramente, a lo más que aspiro es a medio millón. Pero más que el dinero, lo que me interesa es quedar bien. No solo por mí, sino también por cuantos me rodean y me han apoyado».

Aquesta frase va ser segurament premonitòria del que acabaria passant al cap de pocs dies.

Passaré per alt el que va succeir en dies posteriors, ja que l’important es va produir el darrer dia de la seva participació.

En començar el seu darrer dia, tenia pendents dotze proves i encara un marge de dues proves per no perdre-ho tot. El cert és que va arribar a la darrera prova i encara li quedaven 750.000 pessetes, que són les que finalment va guanyar.

Per resoldre aquella darrera prova, en Pecker va dur la concursant a una petita sala plena de periodistes on va haver de fer una roda de premsa al final de la qual li van fer la pregunta tradicional: què pensa fer amb els diners.

Aleshores, la Mamá del Millón va dir allò que tothom havia estat esperat d’escoltar i, amb tota senzillesa, va desvetllar el seu secret als televidents. Sense deixar anar ni una llàgrima, els va dir que els diners que havia guanyat servirien per assegurar el futur de la seva filla Maria Lourdes, de vuit anys i un metre d’alçada, que en aquell moment estava aprenent a  parlar i que era, va dir, subnormal.

En aquell temps, menys políticament correcte, se’n deia així dels afectats per la síndrome de Down. I en aquell moment els espectadors no solament van descobrir el seu secret, sinó que van veure que, en lloc de parlar de la tristesa per haver de conviure amb aquest dèficit de normalitat, emprenia un discurs per ajudar a portar a altres mares que compartien amb ella aquesta dificultat a afrontar-la amb la naturalitat i l’alegria amb què ella havia aconseguit de fer-ho.

Van ser uns moments molt emotius que, sens dubte, van quedar en la memòria de tots els que ho van presenciar, i que van potenciar el llançament de la imatge de la Mamà del Millón, que la va portar a ser, potser, la més popular dels concursants.

La ressaca, la vida i el concurs continuen

0

El dimarts 16 de juliol, em vaig llevar com cada dia per anar a la feina intentant d’arribar-hi d’hora per evitar els compliments que, probablement, m’esperaven.

Com era de preveure, gairebé tothom a l’empresa es va acostar al laboratori del segon pis per, cadascú la seva manera, comentar el programa de la nit anterior.

El director general i l’Albiol també ho van fer. Aquest, tot fent notar que, malgrat la imprudència que, segons ell, vaig cometre, me n’havia sortit prou bé.

Al laboratori, on havíem compartit durant les cinc setmanes el tema del concurs i totes les meves peripècies, van aprofitar per ficar-se amb mi, després de felicitar-me, pel suposat anunci de Coca Cola que havia fet el dia abans.

Jo vaig negar que fos res conscient i vaig sostenir que per inèrcia vaig demanar el popular refresc de cola, ja que havia pres una pastilla i m’havien dit que no era prudent que begués alcohol, amb la qual cosa les opcions, dins d’una sala de festes, quedaven reduïdes.

No obstant això, al final em vaig haver de convèncer que potser tenien una mica de raó en les seves afirmacions quan, a mig matí, va sonar el telèfon del laboratori.

A l’altre costat de la línia em van dir que hi havia un senyor que deia que era el cap del Departament de Relacions Públiques de COBEGA. De moment no vaig caure en el fet que aquesta empresa era la concessionària a Catalunya de la Coca Cola, però algú m’ho va dir i m’hi vaig posar.

El meu interlocutor em va explicar que l’empresa volia agrair-me el gest que havia tingut envers ells i em va invitar a visitar les seves instal·lacions del carrer de Guipúscoa, cosa que vaig fer aquella mateixa setmana.

L’endemà, Julio Iglesias guanyava a Benidorm el festival que duia el nom de la ciutat amb la cançó «La vida sigue igual».

Quan vaig arribar a les instal·lacions de COBEGA, al dia següent, em va atendre el mateix senyor amb qui havia parlat, que va insistir que em volien fer un obsequi per agrair-me que els hagués mencionat en un programa amb tanta audiència.

Sense concretar encara res, em va acompanyar a visitar les plantes d’embotellament, que aleshores es feia, només, en les tradicionals ampolles de vidre, i al departament d’expedició dels productes, on em va explicar que el xarop el rebien directament dels Estats Units, ja que la fórmula era el seu gran secret.

Tot seguit va insistir a dir-me que volien obsequiar-me amb una gran nevera plena de productes fabricats per ells. Jo li ho vaig agrair, però li vaig dir que no sabria què fer-ne, ja que els meus pares, amb els quals encara vivia, se n’acabaven de comprar una d’americana que, a més, feia glaçons. Evidentment, no els vaig dir que, malgrat haver-la demanat, no en prenia gaire.

Em va demanar, doncs, què era el que em faria il·lusió i, sense pensar-m’ho gaire ni valorar-ho, els vaig dir que el meu pròxim objectiu era comprar un petit veler tipus 420 o 470.

Passats uns quants dies, em van tornar a trucar i em van demanar si m’hi podia acostar per lliurar-me l’obsequi. Quan hi vaig anar em van acompanyar al despatx del Sr. Daurella, que em va saludar i, després d’una breu conversa, em va lliurar en nom de la companyia, de la qual era el màxim accionista, un magnífic rellotge d’or automàtic i extraplà de la marca Omega que encara utilitzo de tant en tant.

També vaig rebre, la mateixa setmana, una trucada de l’Ajuntament de Malgrat de Mar convidant-me a passar-hi uns dies per la Festa Major de Sant Roc, cosa que vaig agrair i acceptar.

A part d’aquestes dues circumstàncies, la meva vida va tornar a la monotonia laboral fins que, el divendres 19, tota l’empresa se’n va anar de vacances fins a mitjan agost.

Mentrestant, van anar apareixent a la premsa comentaris entre sorpresos i laudatoris en relació amb la meva actuació en el concurs. Curiosament, en cap d’ells no es deia que la meva actuació havia estat la pitjor, malgrat el resultat, però el cert és que no vaig esdevenir gens popular, cosa que d’altra banda vaig agrair.

Per la meva banda, vaig rebre algunes cartes i postals, no gaires, dividides en comentaris elogiosos i insults anònims per la meva gosadia d’haver parlat en català, cosa que els semblava d’allò més inacceptable.

Entre les cartes d’agraïment, n’hi havia una d’en Josep Maria Espinàs que ja vaig publicar el dia del seu vuitantè aniversari i podreu trobar aquí.

Dijous vaig rebre una trucada de Televisión Española per dir-me que ja podia passar a recollir les cinc-centes mil pessetes pel passeig de Gràcia, núm. 1, on a més de Radio Nacional de España hi havia les oficines de la tele.

Efectivament, hi vaig anar el dia següent i em van donar un taló per aquest import del Banco de Madrid, que va anar a parar directament a les mans del meu pare i els va ingressar en el meu compte al banc que dirigia.

Es tractava ara d’intentar gaudir d’unes merescudes vacances i per això vaig llogar, durant un parell de setmanes, un apartament als Sargazo de Castelldefels. Eren aquests uns apartaments dissenyats per en Ricard Bofill, arquitecte emergent, i on hi havia una petita discoteca que per la nit era millor visitar ja que l’enrenou no et deixava dormir. Allà, hi tenia un espai de, relatiu, descans estiuenc a prop de Barcelona, amb restaurants a la vora i al voltant d’una piscina. Hi volia passar uns dies de relax per oblidar el concurs abans d’anar-me’n a Palamós, com tenia projectat.

El dilluns següent a aquell en que jo vaig acabar, després de superar en la fase prèvia les dues noies que també optaven a participar en el concurs, hi va debutar un noi valencià: Heliodoro Pérez Carbonell, enginyer tècnic agrícola, que també lluïa un magnífic bigoti, aquest, però, totalment rectilini.

L’Heliodoro va tenir la mala sort de participar després de tres concursants guanyadors, potser sense l’advertència prèvia, que jo sí que vaig rebre, sobre la influència negativa per a un concurs de televisió —on tot està organitzat per mantenir un espectacle— del fet que hi hagi massa guanyadors i massa seguits.

Va participar-hi per primera vegada el 22 de juliol, just una setmana després que jo hagués acabat, i, com era previsible, la primera setmana, malgrat que se li va anul·lar una prova de les dotze habituals, li van caure cinc NO que el van deixar mig grogui.

La primera prova que va fallar va ser la sisena, en què havia de dir a quins episodis del Quixot corresponien les cèlebres il·lustracions de Gustavo Doré que li anaven mostrant. La majoria les va encertar, però el jurat, incomprensiblement, tal com havia fet amb mi setmanes abans en el cas de les caricatures, va dir que NO sense cap explicació, la qual cosa va generar un petit escàndol en la premsa de l’època. A partir d’aquí, com en el meu cas, es va produir una desestabilització del concursant i fins al final del programa el jurat va donar-li quatre NO més.

La setmana següent va semblar que remuntaria, ja que les dotze proves les va superar totes excepte una. Li quedaven encara trenta-set proves i només es podia permetre quatre errors.

Va ser aleshores quan el vaig trucar. El contacte me’l va proporcionar una de les noies de producció amb la qual, malgrat tot el que havia passat, vam mantenir una bona relació.

Em va venir a veure a Castelldefels el matí del dia del seu tercer programa i vam estar xerrant una bona estona sobre el concurs. En certa manera vaig advertir-lo del que m’havien dit al principi de la meva participació i de seguida va comprendre que la seva situació era compromesa.

Ell em va explicar el que després repetiria davant les càmeres en relació amb les cartes que havia rebut queixant-se de les proves que, segons ell, i els que li havien escrit, el jurat li havia donat per no superades.

Ens vam acomiadar cordialment, però el que no em podia figurar era el que aquell mateix vespre succeiria en el programa i que vaig presenciar per televisió.

Tot va començar en la segona prova, en què va haver de fer de jutge, i el jurat va dir que no l’havia superat. Però va ser en la cinquena prova —que el jurat, potser amb raó, va considerar que també l’havia fallat— quan va començar l’explosió de retrets per part del concursant, que va fer un espectacle al qual potser jo vaig, sense voler-ho, ajudar amb tot el que havíem parlat al matí. La penúltima prova va ser una que tothom que la va veure recorda, ja que havia de representar diferents personatges en funció dels barrets que li van proporcionar, i que es va convertir en un xou divertit, encara que tal vegada patètic. La setmana següent, però, les aigües van tornar a la seva llera i l’Heliodoro només va fallar una prova.

Per la meva part, el cap de setmana de la tercera setmana d’agost, la Colette i jo vam anar a Malgrat de Mar per acceptar la invitació de l’Ajuntament per visitar la seva població aprofitant la Festa Major, que allà celebren en honor de Sant Roc, dies després de la mare de Déu d’agost.

Vam ser allotjats a l’hotel Guillem, on el seu director, en Pablo, ens va tractar esplèndidament. En el temps que vam tenir per conversar, vam descobrir la seva faceta artística i fins i tot ens va regalar un disc que havia editat amb cançons sud-americanes que interpretava amb força gust. Dissabte, juntament amb l’alcalde i la seva senyora, vam assistir a alguns actes de la Festa Major i, finalment, al ball.

El bigoti seguia encara al seu lloc ja que em va semblar una certa manca de cortesia anar a un lloc on havia estat invitat i que no em reconeguessin.

Durant aquell cap de setmana es disputaven a Cleveland les semifinals de la Copa Davis entre Estats Units i Espanya. Diumenge a la tarda, malgrat que Espanya ja estava eliminada, tothom estava pendent de la ràdio, que transmetia l’últim punt de l’eliminatòria entre Manolo Santana i Arthur Ashe, que va arribar fins al cinquè set i va durar gairebé quatre hores. A la Colette allò no l’interessava gens, però jo, sense adonar-me’n, l’hi vaig fer escoltar, a l’habitació, fins al final. Crec sincerament que aquell fet va ser el que va precipitar el nostre trencament definitiu.

La cinquena setmana va ser nefasta per al concursant, ja que, a la tercera prova, va haver de signar el darrer xec de mig milió. Sorprenentment, va agrair a tothom l’oportunitat que havia tingut de participar i no se’n va sentir a dir res més. Suposo que hi devia haver contactes no revelats.

Com que això va succeir tan d’hora en el programa, els realitzadors van haver de començar un nou cicle de selecció i el concursant que en va sortir triomfador va ser Luciano Sánchez Reus, un advocat de Talavera de la Reina, lletrat de l’IRYDA, que vivia a Segòvia. Aquest senyor, que va participar en el concurs durant sis setmanes, en passar els anys va esdevenir més conegut per la seva activitat professional, ja que va ser alcalde franquista de la seva ciutat d’adopció i durant la transició va resultar elegit diputat a Corts, al costat d’Adolfo Suárez, primer amb la UCD i més tard amb el CDS, amb el qual va repetir posteriorment com a alcalde.

Com que el concursant anterior havia consumit una part del temps disponible del programa, el Sr. Sánchez únicament va poder efectuar set proves, de les quals tan sols en va fallar una i, per tant, es va acomiadar del programa d’aquell 19 d’agost amb bones perspectives .

En Joaquín Prat, en una entrevista que li van fer en acabar el programa a peu de plató, i després de les expectatives creades pel concursant eliminat, a la pregunta: «¿Cómo ha terminado todo?» va respondre: «Muy bien, Don Heliodoro se ha despedido como un caballero, lo que en realidad es, y Don Luciano da muestras de tener espíritu de gran concursante. Si sigue por este camino tendremos otras cinco semanas divertidas».

Dos dies després, el 21 d’agost, de matinada, les tropes del Pacte de Varsòvia, per ordre de Leonid Breznev, van entrar a Txecoslovàquia per sufocar l’experiment d’un comunisme obert cap a la democràcia impulsat per Alexander Dubcek. Amb la invasió, que va produir setanta-dos morts i uns set-cents ferits, alguns d’ells greus, es va posar fi a la il·lusionant Primavera de Praga.

Caldria esperar encara més de vint anys perquè poguessin retornar els aires de llibertat que els txecs anhelaven.

Una petita venjança amb Franco de testimoni (i un article del diari “Arriba”)

0

(continuació)

El programa s’estava acabant. Només quedava la darrera prova per superar i, com que havia calgut recuperar dues proves de setmanes anteriors, el temps es tirava a sobre dels realitzadors del programa.

Al plató es respirava un ambient especial, com d’incomoditat, ja que fins aquell moment ningú no havia previst un desenllaç positiu, com semblava que tindria el programa. En Prat em va fer passar a la zona on es donava cada dia la benvinguda al programa i on s’acomiadaven també els concursants i, assegut a la butaca en la qual vaig començar el concurs cinc setmanes abans, em va plantejar la darrera prova sota els següents termes: “Imagínese que ha ganado el premio y debe dar la noticia al ser más querido”.

Sempre he pensat que, sabent que sortia amb una noia francesa, potser van imaginar que aprofitaria per fer-ho saber i potser, fins i tot, que ho faria en francès, però jo en aquells moments no sintonitzava la mateixa ona.

Em semblava que havia arribat el moment que esperava. Era al·lucinant, m’oferien l’oportunitat de tornar-los les males estones que m’havien fet passar, sense cap mena de risc per la meva part.

Van desfilar pel meu cap les angúnies passades amb els pantalons no tallats, les caricatures mal jutjades, la impossible prova de la impremta i, encara, la darrera brometa dels abrics de pells, i em vaig anar convencent que, en certa manera, els ho podia i els ho havia de tornar.

Després de tot el que s’havia dit i fet al respecte de la meva participació en el concurs, sense oblidar les circumstàncies sota les quals, des del principi, havia participat, i en la situació d’eufòria en què em trobava, estava mentalment preparat per fer una petita entremaliadura. I quan en Prat em va plantejar la prova, en qüestió de segons se’m va ocórrer que segurament el que no els faria cap gràcia seria que, en lloc de fer-ho en francès, parlés en català.

Sabia, ja que en algun moment s’havia comentat, que el dictador cap de l’Estat, el general Franco, era seguidor assidu del concurs, i em va semblar que, en aquell món d’opressió en què vivíem, si buscava la forma que em permetés fer-ho, podria fer passar als realitzadors una estona desagradable per no haver previst que això pogués succeir.

No vaig tenir temps de reflexionar-ho gaire i tot d’una li vaig preguntar al presentador: “¿Se trata de hacerlo ver o lo que me pide usted es que, efectivamente, dé la noticia al ser más querido?”.

En Prat va quedar una mica desconcertat, ja que no va entendre per què li feia aquella pregunta. Al principi no va saber què dir, però de seguida va reaccionar i, mirant la fitxa on figuraven els termes de la prova, em va dir que, efectivament, havia de donar la notícia i, a continuació, per alleugerir el tema ja que el programa estava fora de temps, em va dir que disposava de tres minuts per fer-ho.

Aleshores, per clarificar-li el motiu de la meva pregunta, li vaig dir que una notícia de tanta importància per a mi, només la podia donar als meus pares i li vaig demanar permís per fer-ho en català, ja que, li vaig dir, no sabria fer-ho d’una altra manera.

L’ambient al plató es podia tallar amb un ganivet quan li vaig deixar anar: ¿Puedo?

Naturalment em va haver de dir que sí, ja que, altrament, l’escàndol que s’hagués organitzat als mitjans davant una negativa a una petició que semblava tan normal hauria estat monumental. Pensant-ho be, jo només li havia demanat de parlar amb els meus pares com sempre.

Després de la seva resposta afirmativa, vaig començar el meu discurs amb un: “Estimats pares” que va anar seguit d’uns arguments en què els deia que guanyar el premi no canviaria en res la meva vida i que m’hi havia presentat, malgrat que molts m’ho havien desaconsellat, per demostrar-me que era capaç de sortir-me’n tot sol d’allò que em proposés.

No vaig tenir gaire temps per esplaiar-me ja que, passada la meitat del temps que m’havien concedit, va sonar la sirena que habitualment marcava el final de les proves.

Em va sorprendre que el temps hagués passat tan de pressa, però ja m’anava bé no haver de fer una dissertació gaire llarga, perquè la cosa no donava per a gaire més.

Un cop acabat el meu petit discurs, en Prat, valencià d’origen, no va tenir cap dificultat per fer una breu traducció del que jo havia dit per tal que els telespectadors de la resta d’Espanya s’assabentessin del meu missatge als pares. Va ser breu, molt breu, i tot seguit el jurat va votar per darrera vegada. Després d’uns segons d’expectació, com suposava, tots els llums que es van il·luminar van ser els del SÍ.

Havia aconseguit el meu objectiu, que, vist com havien anat les coses, no era altre que no acabar eliminat.

En aquell moment, el cert és que vaig perdre una mica el món de vista, i quan en Joaquín Prat em va lliurar un maletí mig buit que suposadament contenia les 500.000 pessetes guanyades, però que en realitat contenia uns feixos de paper de diari amb unes fotocopies en blanc i negre de bitllets de mil pessetes posades a sobre, i em va demanar què pensava fer amb els diners, em vaig quedar curt de paraules, sobretot tenint en compte que el que volia dir i fer ja ho havia dit i fet durant la darrera prova.

Les seves felicitacions van ser breus, ja que s’havia sobrepassat el temps del programa, però en cap cas em van deixar donar cap opinió de res, al contrari del que havien fet amb els meus antecessors.

Amb aquelles concises paraules del presentador em va semblar que ja estava tot acabat, però no va ser així.

Un cop van haver endreçat les càmeres i els llums del plató van començar a apagar-se, vaig veure venir cap a mi uns quants personatges, alguns dels quals no havia vist mai al llarg del programa, que abraonant-se a sobre meu m’anaven dient: “¿Pero tu sabes lo que has hecho? ¡Has estado jugando con el pan de nuestros hijos!”.

L’endemà, per mirar de comprendre què havia passat a realització, vaig demanar a en Riverola que m’ho expliqués, ja que ell ho havia viscut en primera persona. Reprodueixo a continuació la narració que em va passar:

Pànic al plató

L’episodi més singular, pel moment històric en què es va produir, va ser aquell en què, a la Televisió Espanyola, un concursant es va posar a parlar en català.

Cap dels que érem allà no ens ho podíem creure.

El concursant es dirigeix als seus pares en el seu idioma domèstic i ho fa en català  (segurament va ser el primer cop en què molta gent va escoltar parlar en català per la televisió).

Al plató, el personal, amb cara de sorpresa, mirava cap a realització. A realització es miraven els uns als altres atònits. Els més eixelebrats proposaven tallar l’emissió, cosa que el realitzador, en tractar-se d’un programa en directe, deia que encara seria pitjor.

Van començar a sonar els telèfons. Trucaven des de Madrid: “Que hable el traductor”, deien.

Però quin traductor? Allò no estava, ni podia estar, previst…

Desconcert!  Llocs de treball a la fresca!  Represàlies!

En ple franquisme, i en moments políticament particularment conflictius, s’havia produït l’heretgia i aparegué l’amenaça.

Mai oblidaré les mirades que es creuaven i els gestos que es dirigien al presentador perquè tallés el discurs d’en Xavier. El presentador, visiblement desconcertat, no volia prendre cap decisió i mirava insistentment a realització sabent que estava en pantalla.

Enmig del batibull que s’havia produït a realització, ningú no sabia què fer, però tothom s’imaginava quina seria la reacció dels directius.

Quan a la fi el realitzador va dir: “Tallem la imatge del concursant i passem al presentador” i aquest donà per finalitzat el discurs amb forts agraïments, ja era tard. En Xavier ja havia acabat el seu discurs!

Després es produí un gran silenci, expectant!

Jo ja suposava que la jugada no els devia haver fet cap gracia, però, en aquell moment, no m’imaginava que la preocupació que els havia produït fos la que les seves paraules transmetien.

Em vaig fer el ximple dient-los que havia demanat permís per parlar en català i que me l’havien donat. I que, en tot cas, si alguna cosa havia fet malament, la culpa era seva per haver-me’l donat o, pitjor encara, per haver proposat aquesta mena de prova.

A més, no els vaig fer gaire cas, ja que em pensava que no els tornaria a veure mai més.

Així que, un cop retirat el maquillatge, cosa que feia jo mateix cada setmana, i amb la promesa que els de la televisió em trucarien per anar a recollir, de veritat, el mig milió que havia guanyat, vaig pujar al meu Simca 1300 vermell i me’n vaig anar a fer un volt per Barcelona per acabar de pair aquella nit farcida de sorpreses i d’emocions.

En engegar el cotxe, era ben conscient que, en aquells moments, els que em coneixien bé devien estar encara preguntant-se d’on havia tret jo el valor per dir que no podia comunicar-me amb els meus pares en una altra llengua que la que utilitzava normalment per fer-ho, ja que tots sabien que a casa meva el tema de la llengua era un veritable Cafarnaüm. Amb avis vinguts de Castella i de l’Aragó que mai van gosar, o voler, parlar en català i un altre originari de Tarragona que mai va dir un mot que no fos en català, i havent estat jo educat durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, a casa meva es parlava, amb tota naturalitat, en les dues llengües. No obstant això, el meu posat i la meva argumentació devien ser convincents, ja que, poc després, en Cristóbal Páez, que més tard seria director del diari falangista Arriba, va escriure això en aquest mateix diari.

Quina diferencia com es comprenia, per part d’alguns, l’ús de les llengües al final del franquisme en comparació amb com es fa ara!

Un cop ja més tranquil, després dels quatre mesos esgotadors que havien passat des del primer dia en què TVE em va trucar per proposar-me de participar en el concurs, em vaig posar a conduir per la meva ciutat.

Com cada cop que necessitava esbargir-me, vaig pujar per Montjuïc fins a Miramar, on, sense imaginar-m’ho, em vaig aturar molt a prop d’on, uns mesos després, tindria lloc el desenllaç d’aquella història que aleshores donava per acabada.

Vaig estar-hi una estona traient el cap pel mirador —a l’esquerra tenia les tres xemeneies i darrere seu la ciutat, i al davant tenia els llums del port— i em vaig anar deixant portar pel moviment dels vaixells que navegaven per la zona que ara ocupen el World Trade Center i el Maremagnum.

Respirant l’aire suau de la nit, vaig adonar-me que, encara que no ho volgués, a partir d’aquell dia hauria d’assumir que alguna cosa havia canviat per a mi i que, probablement, per a molts, a les cases que havien seguit el desenllaç del concurs, m’hauria convertit, si més no, en tema de conversa per a l’endemà i, qui sap si també, en una petita referència. D’altra banda, també pensava que, si volia recuperar del tot la intimitat, no podia trigar a afaitar-me el bigoti, tal com tenia previst des del principi. La qüestió era, ho volia realment?

Mentre tot això em passava pel cap, deixant anar una mica la imaginació sota aquell cel estelat d’estiu, també em va semblar que, sense pretendre-ho i tampoc havent-hi donat gaire importància, podria ser que aquella nit hagués aportat alguna cosa, potser petita, al meu país.

La darrera participació … de moment (2)

0

(continuació)

Tot seguit van reaparèixer les proves de pissarra. És cert que les primeres setmanes en què vaig concursar van ser aquesta mena de proves les que més se’m van ennuegar. Aquest cop, però, no va ser així.

La prova consistia a desxifrar en tres minuts un missatge encriptat. El codi no era difícil i el vaig descobrir de seguida: consistia a substituir per lletres els seus ordinals corresponents —en romà i àrab— a l’alfabet.

Aquí vaig estar a punt de cometre un error, ja que no vaig tenir en compte la lletra CH i el resultat no tenia sentit, però me’n vaig adonar molt aviat i vaig tenir temps de corregir-ho. Per cert, aquest detall no va passar desapercebut al Sr. Narcís-Jordi Aragó, que pocs dies després va publicar un editorial a Presència, setmanari que aleshores ell dirigia, fent notar que el fet de ser català —l’alfabet del català no conté aquesta lletra— havia estat a punt de fer-me perdre el concurs i comentant, també, els fets que es van produir al final del mateix programa.

Encara que sigui avançar-se una mica als esdeveniments, crec que, en dies com avui, val la pena de donar-hi una ullada.

Un cop corregit l’error, el missatge desxifrat deia: La cabellera de Berenice.

Era exactament la frase amagada i, conseqüentment, vaig obtenir un SÍ de tots els membres del jurat i prova superada.

Convertit, doncs, en agent secret, després de desxifrar el missatge, per superar l’obstacle següent havia d’amagar un microfilm a qualsevol lloc de l’escenari i en Joaquim Prat tenia un minut per trobar-lo. Si el trobava quedaria eliminat, i si no el trobava continuaria endavant en el concurs.

Li ho vaig posar difícil, ja que el vaig amagar entre el coll de la camisa i el clatell d’un dels de la sala de festes. Vull creure que el va buscar amb interès, però no ho podria assegurar. El fet és que, pel lloc on era, li va resultar impossible de trobar-lo, i d’aquesta manera vaig poder superar la prova.

Érem a l’equador del programa final i encara seguia viu en el concurs.

La vuitena prova va ser aquella que esperava des de feia força estona.

Un cop més sis noies, les mateixes que havien aparegut a l’inici amb les flors, van fer una desfilada amb abrics de pell. Com m’imaginava, tres eren de les pells dels felins que el pelleter m’havia mostrat advertint-me de la seva similitud.

N’hi havia, doncs, un de tigre, un de guepard i un d’ocelot, que havia après a diferenciar i, a més, un de castor, que vaig encertar per casualitat, un de visó —que duia la Marilys—, que vaig reconèixer fàcilment, i el darrer de foca, que també vaig reconèixer, i els tres ja esmentats.

No vaig cometre cap error i en aquell instant es va produir, em va semblar, un canvi de signe decisiu en la meva valoració com a concursant, ja que ningú no s’esperava —en primer lloc les models però tampoc el jurat— que fos capaç de superar aquella prova.

El jurat, per tant, no va tenir cap més remei que adjudicar-me els set SÍ un altre cop.

Per acabar-ho d’arrodonir, a continuació em van proposar una altra prova de pissarra en què, en tres minuts, a partir de l’enunciat d’una frase, havia de deduir si les tres afirmacions que la seguien eren correctes o no ho eren.

La frase començava per: “Si X es rojo Y será verde” i continuava donant pistes per endevinar els colors de les lletres.

No era gaire difícil però requeria una certa concentració que en aquell moment vaig poder recuperar.

Al final vaig respondre bé i vaig superar aquella novena prova. Tot era ja més a prop.

Abans del tercer dilluns de participació, quan ja havia perdut bous i esquelles i tothom em considerava pràcticament eliminat, el meu amic metge Amadeu em va aconsellar que, abans de participar en el programa, em prengués una pastilla per vèncer l’ansietat que la situació d’eliminació imminent em produïa. I, de fet, la va encertar de ple, ja que els meus resultats, des del dia en què la vaig començar a prendre, havien canviat de signe decisivament.

Segurament per aquest motiu, quan em van proposar que, sense pronunciar cap paraula i seguint les instruccions d’un artista de mim allà present, interpretés el fet de pujar unes escales, l’avarícia i, finalment, un titella, em trobava tan relaxat que em vaig permetre d’introduir-hi algun element còmic que va fer que el públic assistent es posés, per primera vegada, a aplaudir empenyent el jurat a concedir-me, altre cop, els set SÍ.

Després d’aquesta actuació només em quedaven quatre obstacles mes per superar.

Tot seguit, va aparèixer a la sala de festes un cambrer que ens va demanar a tots els presents què volíem prendre. Mentre anava recollint les comandes de la gent que m’acompanyava al plató, vaig recordar el que l’Amadeu m’havia dit: “Ni gota d’alcohol o corres el risc que es potenciï l’efecte de les pastilles i et quedis penjat”. Amb aquest consell ben present, no se’m va passar pel cap altra cosa que demanar una Coca Cola.

En aquell moment no me’n vaig adonar, però l’endemà vaig ser conscient que a gran part dels telespectadors els va semblar que feia un anunci. Més endavant explicaré quines en van ser les conseqüències.

Però continuem. Un cop tothom va haver demanat, el cambrer se’n va anar i no va trigar a reaparèixer amb les consumicions, que va anar servint a cadascú de nosaltres. El compte se’l va quedar el presentador i jo no veia de cap manera per on anaven les coses. Aviat vaig sortir de dubtes quan en Prat em va dir que, per superar la prova, havia de calcular el preu de tot allò que ens havien servit.

Jo no anava gaire sovint a sales de festes, entre altres coses perquè a Barcelona estava més sol que la una i, per tant, la petició em va agafar sense gaires eines per calcular-ho. Vaig pensar quant podia costar tot allò a la botiga, hi vaig afegir un marge raonable per a una sala de festes i em vaig aventurar a dir que l’import de les consumicions devia estar entre 750 i 800 pessetes. En Prat va mirar la nota i va dir que allà posava 700 pessetes, amb la qual cosa el jurat, d’acord amb l’opinió de tothom, va considerar que la desviació havia estat petita i va donar la prova per superada.

Anàvem arribant al final, ja teníem el resultat de la dolorosa, però figurava que jo no duia prou diners per pagar-la i, per tant, com si es tractés d’un mal acudit, em vaig veure en la necessitat de rentar els plats.

Però no d’una manera convencional. Davant meu va aparèixer un estri que no havia vist en la meva vida. Em van dir que era una rentaplats. A sobre hi havia una pila de plats i uns gots i, pel que semblava, l’aparell estava connectat a una presa d’aigua i a la xarxa elèctrica.

Col·locar-hi les peces de vaixella no va representar cap complicació, ja que de seguida vaig veure, a les dues safates que tenia l’aparell, els llocs on es podien situar plats i gots, així que aviat vaig aconseguir omplir i tancar la màquina. El problema consistia ara a posar-la en funcionament.

Vaig mirar els botons, que estaven retolats en alemany —ho sabia perquè n’havia estudiat durant dos mesos en acabar l’escola—, i sobre un botó vaig veure un signe que, d’acord amb els meus coneixements d’electrònica, vaig identificar com d’encesa. Sense dubtar-ho, el vaig prémer i, ignorant-ne el perquè, l’aparell es va engegar. Prova totalment superada i nous aplaudiments del públic assistent.

Semblava que la cosa anava de baixada; només em restaven per superar dues proves i, si tot succeïa com en els casos anteriors, la darrera seria una prova protocol·lària sense cap dificultat per superar-la. Diríem que seria una cosa així com l’última etapa del Tour de França, on gairebé mai ningú gosa desbancar el que guanya.

Però encara quedava una altra prova per arribar a la darrera.

I aquest cop l’orquestra del Mestre Solà va arrencar interpretant la cançó “Cuando me enamoro” sense que ningú m’advertís de res. Vaig creure que la cançó anticipava alguna prova fins que el saxo solista va fallar estrepitosament una nota i tots van seguir tocant com si res. Al cap de poc temps, una altra pífia, i així fins a quatre notes falses.

La prova resultava evident: em demanarien quantes eren les notes falses que havien sonat. La resposta era igualment evident: quatre. I com que eren aquestes, ni una més ni una menys, la tretzena prova de la nit va quedar resolta i ja podia dir que tenia el premi a tocar.

(continuarà)

 

La darrera participació … de moment

0

Per fi havia arribat allò que en termes taurins n’haurien dit el moment de la veritat.

Em restaven 750.000 pessetes al compte i tenia al davant catorze proves per superar si volia obtenir un resultat positiu que fos significatiu. I tot això sense oblidar que, si d’aquestes catorze el jurat em deia que NO a un parell, tornaria a casa amb la propina.

Mentre en Riverola, sense que jo el veiés, ocupava la seva posició a la peixera de realització dels estudis de l’Hospitalet, jo passava per darrer cop, creia, per les mans de les maquilladores de TVE que, en especial la Margarida Llompart, la seva cap, van tractar d’animar-me, com sempre.

A diferència del que havia succeït en els programes finals dels concursants anteriors, no estava cantat, ni molt menys, que jo fos capaç d’arribar fins al final, i encara que els vaig agrair els ànims que em donaven, no vaig poder evitar de creure que allò que feien era per mirar de que no m’encaparrés pensant en les dificultats a les què m’hauria d’enfrontar.

En tot cas, a l’hora prevista, ja eren al plató el jurat i en Joaquín Prat, que em va rebre, com les altres vegades, amb una gran professionalitat i fins i tot diria que amb afecte.

Se’m va fer estrany veure asseguda en un racó la secretària del programa, la senyoreta Montse, fent mitja amb unes agulles d’una mida desmesurada, tot teixint una gruixuda bufanda que vaig suposar que preparava per a l’hivern.

De seguida vaig descobrir en què consistiria la primera prova, ja que el presentador em va dir que, per superar-la, havia de continuar la seva tasca, per la qual cosa em va passar agulles, bufanda i cabdell, i em va voler explicar com es manegaven aquells estris.

Va ser aleshores que vaig donar el primer cop d’efecte de la nit, ja que vaig refusar l’ajut tot dient que de petit la meva àvia m’havia ensinistrat en la manera d’utilitzar les agulles de fer mitja. De fet, no era exactament així, ja que, a casa, quan era nano, per tenir-me entretingut, la mare em feia ajudar-la en les petites tasques domèstiques, com ara escombrar, fregar i el que calgués. I com que mai estava de més, aprofitava per fer-nos, al meu pare i a mi, jerseis, bufandes i altres peces de punt, motiu pel qual jo estava tip d’aguantar entre les mans les troques mentre ella cabdellava la llana i, de tant en tant, per fer-m’ho menys feixuc, em deixava fer anar les agulles i el ganxet. Suficient per sentir-me tranquil respecte del resultat de la prova.

Així doncs, amb aquest bagatge de coneixement, i malgrat que la mida de les agulles em feia la tasca complicada, vaig poder fer un parell de passades i fer pujar el primer SÍ, uníson, al marcador.

Tot seguit van aparèixer al plató sis noies molt maques amb aspecte de models que duien cadascuna una flor a la mà.

Després sabria que una d’elles era la Marilys, encara que, de flors, el meu cosí no me n’havia dit res.

La prova, com és fàcil d’endevinar, consistia a dir de quines flors es tractava.

Hi havia una margarida, un clavell, un gladiol, una dàlia i un parell més que no recordo.

Només vaig dubtar en una d’elles i el jurat va tornar a encendre més SÍ que NO.

Tot seguit vam passar a un altre escenari que reproduïa una estranya sala de festes decorada amb cotxes antics. La prova consistia a fer correspondre, en un minut i mig, les dates de fabricació que figuraven en uns cartells que em van donar i que havia de posar a sobre de cadascun dels cotxes.

Es tractava de vehicles d’inici de segle, dels voltants dels anys vint, i vaig fer el que vaig poder a partir dels coneixements que tenia sobre cotxes després d’haver estudiat l’automòbil —durant tot el curs pre-universitari— com a assignatura de física. Desgraciadament, en aquell curs, la cronologia dels vehicles no ens la van ensenyar i, segons el jurat, no vaig superar la prova.

Això va fer que hagués de signar el darrer xec que em podia permetre de 250.000 pessetes. El següent, si l’havia de signar, seria de 500.000 i suposaria el meu acomiadament del concurs.

Fent un incís he de dir que, si he de creure el senyor Joaquín Ciuró Gabarró, que va escriure una carta al director de La Vanguardia el diumenge següent, el resultat de la prova, que va donar l’expert que assessorava el jurat, no era correcte, ja que, entre altres coses, va dir que un dels cotxes, el de la marca Senechal, era de 1917, quan aquest fabricant d’automòbils, ara es pot verificar fàcilment a la Viquipèdia, va iniciar la seva activitat l’any 1921.

Però es tractava de no perdre el ritme del programa i tot seguit vam passar a la quarta prova amb l’espasa de Dàmocles penjant sobre el meu cap.

Per tirar endavant aquesta prova havia de convèncer un matrimoni “nacional” que, per les seves vacances, el millor era que viatgessin per Espanya en lloc de fer-ho per França o Itàlia, tal com ho tenien planejat, i, en aquest sentit, vaig desenvolupar un petit discurs on, amb intenció de fer país, els vaig recomanar que visitessin la Costa Brava.

Si he de ser sincer, no em va semblar que la meva argumentació fos tan pobra com certa premsa va dir, encara que sí que és cert que vaig cometre un error que, segurament per desconeixement, va passar desapercebut per al jurat, ja que vaig fer començar la Costa Brava una mica més al sud del que tocava, concretament a Malgrat de Mar.

Encara que, segons els diaris, no ho vaig fer gaire bé, aquesta era una d’aquelles proves en què no hi havia una resposta mesurable i tot depenia de l’opinió del jurat.

Ja fos perquè els vaig convèncer o perquè van pensar que donant-me l’últim NO tan aviat i tan seguit deixarien penjat el programa, em van permetre de continuar en el concurs i van donar per bons els meus arguments.

Uns dies després vaig rebre una amable invitació de l’Ajuntament de Malgrat de Mar convidant-me a passar uns dies en aquella localitat durant la seva Festa Major, però d’aquest assumpte ja en parlaré més endavant.

El dia era propici per als sis, i si a la prova de les flors havien sortit sis senyoretes, per a la prova següent que ara hauria de superar van aparèixer sis senyors pentinats de maneres peculiars. No vaig tenir cap dubte que darrere d’aquests pentinats hi havia, un cop més, la mà d’en Pasqual Iranzo.

La cosa anava de situar en el temps, durant dos minuts, els personatges que, a la seva època, els podien haver lluït.

No sé per quin motiu, quan estudiava història a l’escola van atreure la meva atenció els pentinats dels reis francesos i dels membres de les seves corts des del segle XVII fins al XVIII. Els successius Lluisos —XIV, XV i XVI— lluïen una mena de perruques ben característiques que vaig reconèixer en tres dels pentinats que duien els models que tenia davant meu. Els altres corresponien a èpoques més modernes. Un d’ells era el rei Amadeu de Savoia, tot rapat ell; l’altre, en Rodolfo Valentino, el cantant de tangos amic d’en Samitier, ben engominadet, i el darrer que em va semblar que havia de ser un torero, encara que no sabia de qui es tractava.

La veritat és que vaig encertar les tres perruques i el parell de pentinats que he descrit, amb la qual cosa vaig recollir un grapat de SÍ que em van permetre d’anar endavant.

Havia superat la cinquena i en restaven encara nou per endavant.

(continuarà)

 

 

La setmana abans del darrer programa

0

La situació havia evolucinat. No tothom estava segur de que al final quedaria eliminat. La pressió ambiental havia canviat de sentit. Ni tan sols la premsa ja no gosava predir que no podia arribar al final.

En aquell temps, en què els diaris no sortien els dilluns i l’únic que apareixia era La Hoja del Lunes, precisament el dilluns 15 de juliol, el mateix dia que jo havia de presentar-me a participar al concurs per darrer cop, va aparèixer en aquest diari setmanal un article en què l’autor, que no signava, reproduïa un article del crític Julio Fuertes, publicat el dijous anterior al diari Arriba.

Julio Fuertes havia començat criticant durament el concurs, que, deia, no havia aconseguit el nivell que, segons ell i d’altres crítics de televisió de tot l’Estat, aquest programa podia assolir si s’arribava a aconseguir que es donessin tres condicions que farien del Millón un espectacle de primer ordre.

En primer lloc, calia que la selecció dels concursants fos molt acurada per tal que aquests donessin al concurs un nivell que, com que no era un concurs per a especialistes, permetés que les proves fossin d’una mena tal que el fet de superar-les representés un increment del prestigi del concursant. No n’hi havia prou amb respondre un test i respondre unes preguntes de cultura general. Calia una selecció professional, presencial, tal vegada després de superar el primer filtre. És clar que això era costós i calia veure com es resolia aquest problema.

En segon lloc, calia que les proves tinguessin dues característiques ben diferenciades: que els espectadors poguessin sentir en tot moment que estaven participant en el concurs, encara que fos des de casa seva i amb l’únic premi de la satisfacció personal d’haver resolt la prova i, en certa manera, competint amb el concursant, que es convertia en el seu alter ego, i que les proves es plantegessin de forma clara i sense ambigüitats i amb interès des del punt de vista televisiu.

I en tercer lloc, calia que el presentador actués amb neutralitat respecte del concursant i que el jurat ho fes amb tots els elements argumentals per tal que les seves decisions no fossin en cap cas subjectives i, per tant, objectables.

L’altre element indispensable —que el concurs ja tenia— era un premi econòmic que en condicions normals representés, per a aquell que l’aconseguís, un increment patrimonial rellevant.

La fórmula actual en què el premi es lliurava a l’inici i el fet d’haver-lo de defensar davant d’una sèrie de proves que calia superar era, de vegades, objecte de crítiques, així com també el ritme creixent de les pèrdues, que feien que les últimes proves no superades suposessin disminucions dels resultats econòmics molt considerables. Aquest darrer element, tanmateix, no va ser mai qüestionat pels concursants, que ja sabien a què s’exposaven.

Però, un cop dit això, les consideracions de Julio Fuertes van anar evolucionant, pel que fa al meu cas, de la manca d’interès per la meva actuació fins a arribar a dir que, encara que ho perdés tot, hauria estat el millor concursant que havia passat fins aquell moment pel programa. No crec que fos veritat ni una cosa ni l’altra. No obstant això, el Sr. Fuertes era un crític l’autoritat del qual estava ben considerada, com es veurà més endavant, ja que va ser un dels triats per formar part del jurat de l’última fase del concurs.

La veritat és que, en aquell moment, a mi tot això em preocupava més aviat poc, ja que la feina al laboratori de COPRESA m’obligava a concentrar-me a resoldre un conjunt de problemes que no em permetien ocupar-me gaire del concurs.

Tanmateix, durant la setmana, un dels tècnics del laboratori de productes professionals de l’empresa, l’Enric Riverola, em va dir que tenia un amic entre el personal que portava la part tècnica de realització del programa i que el dilluns següent, amb tota probabilitat, seria present a la peixera de realització durant l’emissió del programa. Li vaig dir que a mi també m’agradaria poder-hi estar, però que naturalment era incompatible amb la meva presència com a concursant i li vaig demanar que, després del programa, m’expliqués com s’havia viscut tot des del lloc de realització, sense imaginar-nos la forma en que s’acabaria el concurs.

La participació en el concurs tenia un avantatge, que era que no tenia sentit preparar cap tema, ja que el desenvolupament de les proves ho feia totalment inútil.

Sí que era útil, per contra, tenir les antenes ben esteses per si alguna prova, com havia succeït amb la de la impremta, arribava a coneixement d’algú que, amb ànim d’ajudar, m’ho pogués comunicar.

I aquí la sort va tornar a estar de la meva banda.

Ja he parlat en un altre apunt del meu cosí, el fotògraf Joaquín Montaner.

El dijous d’aquella setmana, en Joaquín era al seu estudi treballant amb unes models per fer les fotografies d’una campanya publicitària que estava preparant. Va sonar el telèfon; demanaven per Marilys, una de les models que era allà i que més endavant seria parella d’en Joaquín.

Li trucaven de Televisión Española per demanar-li si el dilluns següent estaria disponible per anar a fer una desfilada d’abrics de pell dins del concurs. Ella va respondre afirmativament i ho va comentar amb els que eren allà sense saber quina era la meva relació amb en Joaquín.

Al vespre, en Joaquín em va trucar per explicar-me el que havia succeït i per dir-me que, amb tota probabilitat, una de les proves que em posarien el dilluns següent tindria alguna cosa a veure amb abrics de pells. Suposo que ho va fer amb discreció per no perjudicar la Marilys o, almenys, perquè ella no fos conscient que els seus comentaris a la feina haguessin pogut ajudar a un concursant que encara no coneixia.

Em va trucar cap a dos quarts de nou. Jo estava veient a la tele el resum del final de l’etapa del Tour de França, que aquell dia havia acabat a la Seu d’Urgell, i estava esperant per veure a TVE la final de la Copa de S. E. el Generalísimo Franco a l’Estadi Santiago Bernabéu entre el propietari de l’Estadi i el Barça.

Aquella va ser una final que ha quedat a la memòria com «la final de les ampolles» a causa dels aldarulls que s’hi van produir. En efecte, fins aquell dia, als estadis de futbol espanyols es permetia entrar i consumir begudes en envàs de vidre. Aquell dia, els afeccionats del Real Madrid, que per cert eren majoria, ja que sempre la final de la  Copa es jugava a Madrid i al seu estadi, van veure com al minut 7 de la primera part el defensa Zunzunegui va ficar la pilota a la porteria del seu equip, que defensava el porter Bethancor, i les ampolles de vidre, que Horacio Seguí  va immortalitzar, van començar a viatjar cap a la gespa, sobretot dirigides a la porteria visitant, on, malgrat els esforços dels madrilenys, aquests van ser incapaços de fer-li un gol a Sadurní, que va fer un dels partits de la seva vida. Al final el Generalísimo no va tenir més remei que lliurar la copa al capità del Futbol Club Barcelona, Zaldua. Durant la volta al camp, una de les ampolles que continuaven caient va topar contra el trofeu i el va abonyegar.

A partir d’aquell dia, per qüestions de seguretat, mai més no es va permetre entrar ampolles de vidre als estadis espanyols.

Durant el sopar li havia comentat al meu pare la trucada i em va dir que tenia un client i amic que era pelleter. Per tant, quan la retransmissió va acabar me’n vaig anar a dormir, ja que, a partir del que havia parlat amb el meu cosí, se m’havia girat feina.

L’endemà, un cop concertada pel meu pare la visita, a prop del migdia, vaig anar a fer, un altre cop, l’assignatura, aquest cop sobre pells d’animals utilitzats en pelleteria.

No recordo on es trobava la botiga, però el que sí que recordo és que hi havia una habitació molt gran amb una quantitat espectacular d’abrics de pell penjats i classificats per tipus d’animal.

No sabia per on començar i, com en el cas de la impremta, calia anar al gra. Al pelleter li vaig fer la mateixa pregunta que a l’impressor: si volguessis confondre algú que no tingués gaire idea de tipus de pells, quina mena d’abrics li faries reconèixer. S’ho va pensar una mica però no gaire, i al cap d’un moment ja no va tenir cap dubte. Se’n va anar i va tornar amb tres abrics que a mi em van semblar gairebé iguals. Però no ho eren i ell m’ho va explicar amb detall. Eren de tigre, lleopard i ocelot, encara que per a mi, a primera vista, no presentaven gaires diferències, ja que tots eren d’un color de fons terrós amb taques negres. No obstant això, el pelleter em va fer notar que les taques negres en el cas del tigre eren allargades, les de lleopard eren més aviat puntuals, i les d’ocelot tenien una forma com a circular amb una taca a l’interior. I ho vaig deixar enregistrat a la meva memòria.

Per acabar la visita, vaig donar una ullada a uns altres abrics més diferenciats i que, en molts casos, podia distingir, com ara visons, astracans, castors i d’altres, per tenir una idea general, però bàsicament el meu objectiu va quedar cobert pel fet de saber diferenciar aquells que, per la seva similitud, podien representar per a mi la dificultat més gran.

Vaig sortir de la botiga plenament convençut que si la prova consistia a reconèixer abrics d’aquella mena de pells donaria una resposta immillorable. Aquest fet, això sí, demostraria que, com que només podia fallar una pregunta per no perdre-ho tot, si em posaven aquesta prova seria perquè encara estarien intentant que no arribés al final.

De tota manera, em va tranquil·litzar estar segur que aquesta prova ja no representaria una dificultat insalvable i el fet de que tampoc podrien posar-se en evidencia plantejant-me massa proves d’una dificultat similar sense que els espectadors, que als diaris ja s’estaven expressant queixant-se de la dificultat de les proves que em posaven, no hi trobessin una doble intenció que ja seria evident.

 

Nota de l’Autor: Com que la setmana que comença avui em sembla molt adient per fer-la coincidir amb la narració del que va succeir en el desenllaç del concurs, he pensat que em podria permetre aprofitar els dies que s’acosten per explicar-vos com va ser que el dictador, sense poder-ho evitar, va haver d’escoltar parlar per la televisió que controlava, —Televisión Española, la mejor televisión de España— en català.

Així doncs fins a dimarts