Un milió... de fa molt temps

El dijous 15 de març vaig arribar a la feina, com qualsevol altre dia, a les 9 del matí, al segon pis del número 18 del carrer Balmes, a tocar de l’Instituto Nacional de Previsión. A mig matí va sonar el telèfon del laboratori on treballava. Demanaven per mi. El company que havia agafat la trucada em va dir que era de Televisión Española. No m’ho vaig creure, ja que, des que vaig comentar que havia escrit per participar en el concurs, els companys no deixaven de fer-me conyeta.

Però era veritat. M’hi vaig posar i una veu femenina molt amable em va dir que havia estat seleccionat per participar en el programa Un millón para el mejor i que m’esperaven el dilluns següent, a les 9 del vespre, als estudis que Televisión Española tenia al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, des d’on s’emetien els programes, per tal de tenir temps de passar per maquillatge abans de participar en el concurs cap a quarts d’onze de la nit.

Vaig quedar blanc. Mut. De seguida vaig adonar-me que havia comès una imprudència a causa de la meva manca de previsió. I tot això a causa de les poques esperances que tenia que em seleccionessin i, per tant, de no haver anticipat la possibilitat que fos convocat per participar en el concurs.

Feia pocs mesos que m’havia incorporat a l’empresa i desconeixia el tarannà del personal directiu. De fet, no sabia com s’ho prendria el director General, el Sr. Neissen, un holandès seriós amb qui no havia tingut gaire relació, si participava, sense haver-li-ho consultat prèviament, en un concurs de tant de ressò. Per dificultar-ho tot encara més, no podia explicar-li-ho, ja que en aquell moment es trobava a la central de l’empresa a Eindhoven, Holanda, i no hi havia manera de poder parlar amb ell, ja que tenia un programa dens de reunions i no se’l podia molestar, o almenys això és el que em va donar a entendre la seva secretària.

El dubte sobre quina podria ser la seva reacció em va impulsar a dir a la persona que pacientment esperava la meva resposta a l’altra banda del fil telefònic que no hi podria participar. No obstant això, vaig intentar negociar amb ella la possibilitat d’esperar fins al dilluns, dia en què en Neissen tornava del seu viatge.

Ho vaig intentar, encara que imaginava que em diria que no, ja que a ells els importava poc qui hi participés i, per contra, sí que els calia estar segurs, per al bon desenvolupament del programa, que comptaven amb els tres candidats a concursant que necessitaven. En definitiva, no s’arriscarien al fet que, el mateix dia que s’emetia el programa en directe, algú els digués que no hi aniria.

Així doncs, amb molta recança, vaig haver de dir-li que no hi aniria i ens vam acomiadar amablement, encara que vaig tenir la sensació que no ho entenia. Com em van explicar més endavant, era el primer cop que això els passava i no van entendre gaire bé els meus motius.

Em vaig quedar fotut i, com es lògic, ho vaig comentar amb els companys del laboratori, que em van donar tota mena d’opinions en sentits oposats: els uns dient que havia actuat amb prudència i els altres demanant-se per què condicionava una activitat que no tenia cap relació amb la feina a l’opinió del cap. Em va semblar que tots tenien raó i l’embolic mental se’m va fer encara més gran.

A l’hora de plegar vaig tornar a casa i ho vaig comentar amb els meus pares, que, en veure’m amoïnat, em van donar suport per la decisió presa. Mai no vaig saber, ni els ho vaig preguntar, si ho van fer perquè la creien correcta o perquè, d’aquesta manera, es treien un pes de sobre.

Vaig passar el cap de setmana empipat amb mi mateix.

El dilluns 18 de març, quan vaig tornar a la feina, vaig demanar a la secretària de direcció de poder parlar amb en Neissen. En els pocs mesos que feia que hi treballava, no se m’havia presentat l’oportunitat de mantenir una conversa llarga amb ell, fora de les salutacions formals en el moment de la meva incorporació, ja que amb prou feines va participar en el procés de selecció, almenys directament.

Va ser una reunió molt distesa. Li vaig explicar que havia escrit a Televisió per participar en el concurs, ja que creia que podia fer-hi un bon paper, i el que havia succeït posteriorment. Esperava amb delit la seva reacció i, per aquest motiu, la meva frustració es va incrementar quan em va dir que, tot i comprendre els meus motius, pensava que no hauria d’haver pres aquella decisió, ja que a l’empresa es valorava positivament que els seus empleats prenguessin part en activitats que poguessin donar-li projecció. Així doncs, tot agraint-me la deferència d’haver esperat a consultar-li-ho, va lamentar que les circumstàncies haguessin fet que renunciés a la meva participació.

Com és fàcil d’imaginar, vaig sortir del seu despatx encara més empipat. Havia escrit per anar a concursar amb el desig de fer-ho i, tot i que havia estat seleccionat de manera regular per participar-hi, ho havia engegat tot a rodar per un excés de prudència.

Ho vaig explicar als companys del laboratori i la notícia va córrer per l’empresa ràpidament.

Aquell mateix dilluns, cap a les onze de la nit, al primer canal de Televisión Española, començava la seva participació en el concurs una noia basca de trenta-un anys, Rosa Zumárraga Zunzunegui, que, sis dilluns més tard, el 22 d’abril, amb gran ressò mediàtic i convertida ja en «Miss Aplomo», seria la primera concursant que guanyaria un premi important a Un millón para el mejor, i es va convertir en el que ara denominaríem una celebrity, cosa que en aquella època era encara més excepcional per tractar-se d’una dona.

Un parell de dies després, el director de Relacions Públiques de l’empresa em va trucar. Em va dir que el Sr. Neissen li havia comentat el que havia passat i que em volia fer uns comentaris, per la qual cosa em va demanar si podia pujar al seu despatx.

Li vaig dir que sí però vaig pujar-hi intrigat. El departament de Relacions Públiques era al cinquè pis i el laboratori on jo treballava es trobava al segon.

Des que havia ingressat a l’empresa tampoc no havia tingut ocasió d’intercanviar amb en Josep Albiol més que unes poques paraules educades de salutació, un parell de vegades que havíem coincidit a l’ascensor. Era un home de mitjana edat, afable, molt proper, que lluïa un bigoti simpàtic i a qui els cabells l’havien començat a abandonar.

Vaig seure a l’altre costat de la seva taula i va anar directament al gra.

Em va preguntar si encara continuava estant interessat a participar en el concurs.

Això em va sorprendre perquè considerava que, en renunciar-hi, havia perdut definitivament la meva oportunitat. No obstant això, li vaig dir que sí, que estava penedit del que havia fet, ja que m’hauria agradat de participar-hi, i més després de saber que hauria estat ben valorat per l’empresa.

Aleshores em va dir que no em preocupés pel que havia fet, que li calia verificar-ho, però que li semblava que l’eminència gris, en definitiva, qui remenava les cireres en el concurs era el doctor Lluís Miravitlles, un professor de la Facultat de Farmàcia que s’havia fet popular a la televisió pels seus programes de divulgació científica. Si fos així, em va dir, suposava que no hi hauria cap dificultat a trobar la manera que pogués participar-hi més endavant, atès que la meva selecció havia estat feta d’una manera regular.

No vaig entendre res i li vaig preguntar com pensava aconseguir-ho. Em va explicar el següent: la major part de les pel·lícules que en Miravitlles utilitzava en els seus programes divulgatius eren produïdes per la nostra empresa i era ell qui les hi proporcionava. Em va semblar certament un argument poderós i li vaig demanar que, si no li havia de suposar cap problema, comencés les seves gestions, ja que em continuava fent il·lusió i li ho agrairia.

Quan vaig tornar al laboratori devia fer una cara molt diferent de la que feia quan vaig pujar a parlar amb en Albiol i tot van ser preguntes. Em feia una mica de vergonya pensar que potser em podria aprofitar d’aquella circumstància, però finalment ho vaig explicar tot i em va semblar que se’n van alegrar.

Al migdia vaig anar a dinar a casa. Aquell dia el meu pare tenia un compromís professional i no va s’hi va acostar. No li vaig dir res a la meva mare i al vespre els ho vaig comentar a tots dos durant el sopar. Encara que em va semblar que recuperaven un neguit que creien superat, el meu pare em va explicar que ell també tenia alguna relació professional amb el doctor Miravitlles i que, si creia que calia que li fes alguna trucada, li ho digués. Com que em semblava que el contacte per part de la mateixa empresa era més neutre, li vaig demanar que de moment no fes res. Li vaig preguntar, això sí, si es coneixien prou, i com que m’ho va confirmar, vaig pensar que era una carta que, si calia, es podia fer servir més endavant, i em vaig estimar més deixar-ho, per si de cas.

A partir d’aquell dia, vaig anar a la feina amb una altra perspectiva, tot esperant que les gestions fructifiquessin… o no.

El dia 8 de gener de 1968, un cop passades les festes de Nadal i Cap d’Any, que a casa meva començaven amb el meu sant el 3 de desembre —que vaig celebrar aquell any amb la noticia de que el Dr. Barnard havia dut a terme a Ciutat del Cap, el primer trasplantament de cor humà— i es cloïen amb el meu aniversari el dia de Reis, va començar el programa.

S’emetia els dilluns després de sopar, deu minuts abans de les onze del vespre: l’hora de màxima audiència.

El primer dia d’emissió del programa el presentador, en Joaquín Prat, va explicar amb detall la mecànica del concurs.

Per començar, tres candidats, seleccionats a partir dels tests enviats, havien de respondre una bateria de preguntes de cultura general per tal de seleccionar-ne un a qui es faria el lliurament del milió de pessetes del premi que donava nom al programa.

La cosa tenia el seu què, ja que aquest milió encara no era propietat del concursant i calia que el defensés durant cinc setmanes passant amb èxit seixanta proves, a raó de dotze per setmana, abans que fos definitivament seu.

Aquestes proves eren avaluades per un jurat format per set persones que, de manera individual, haurien de decidir si, segons la seva opinió, el concursant havia superat o no la prova.

En els programes inicials, que van servir una mica de rodatge, cada membre del jurat disposava d’unes plaques amb un palet on, amb lletres blanques sobre fons negre, hi posava SÍ o NO, i amb les quals havien de mostrar la seva conformitat o disconformitat sobre la forma que el concursant se n’havia sortit en la resolució de la prova. En el primer programa, perquè els espectadors no haguessin de comptar els SI i els NO que mostrava el jurat, s’oferia el resultat en un panell il·luminat que al principi es llegia amb força dificultats. Durant el desenvolupament de les proves amb concursants reals, tot això es va substituir per un panell lluminós format per dues fileres on a les caselles de dalt s’il·luminaven els SI i a les de sota els NO, que els mateixos membres del jurat encenien amb uns polsadors. Com que els membres del jurat eren set, no hi havia cap possibilitat d’empat. Si el nombre de SI era superior al de NO, la prova es considerava superada i si, per contra, el nombre de NO era més gran que el de SI, es considerava que no estava superada i el concursant havia de tornar una part del milió que se li havia donat al principi mitjançant la signatura d’un xec. L’import d’aquest xec era creixent, de manera que la primera prova no superada comportava signar un xec de 250 pessetes, la segona de 1.000, la tercera de 2.500, i així successivament. Quan no superava la novena prova, el xec que el concursant signava era de 125.000 pessetes, i si no superava la desena significava haver d’estendre un xec de 250.000 pessetes i, a partir d’aquell moment, no en podia deixar de superar cap més, ja que a la següent ho perdia tot signant un xec de mig milió.

I allà s’acabava la participació en el concurs.

Al principi no es va dir que, per a aquells que perdessin tot el milió, hi hauria premis de consolació en funció del nombre de setmanes en què s’havia participat, però quan va ser eliminat el primer concursant, TVE el va compensar amb 9.000 pessetes per setmana, i així ho va continuar fent durant l’any i mig que el concurs va estar en antena.

El jurat el componien set personalitats de la societat catalana del moment, més o menys conegudes, com ara el director del diari La Solidaridad Nacional (La Soli), Clemente Pamplona, el del Noticiero Universal (El Ciero), José María Hernández, la presidenta de l’Associació de Mestresses de Casa, el nom de la qual m’ha estat impossible de trobar, el traumatòleg del Reial Club Esportiu Espanyol, el conegut doctor Joan Navès, el mateix Muñoz Espinalt, l’escriptora Carmen Kurtz, guanyadora dels premis Ciutat de Barcelona i Planeta, i altres personatges que, al llarg dels divuit mesos que va durar el concurs, es van anar alternant com a integrants del jurat.

Així doncs, el primer dia, un cop fetes les presentacions i explicada la mecànica del programa, es va dir quin seria l’origen de les proves. Amb certa astúcia, TVE va animar els espectadors a enviar proves que els concursants haurien de superar. Per fer-ho, havien de comprar la revista TeleRadio, editada per TVE, i retallar un cupó que hi sortia i que permetia adjuntar-hi la proposta d’una prova. Si la proposta era acceptada i la prova es duia a la pantalla, el remitent rebria la quantitat de 500 pessetes. De fet, durant tot el concurs els presentadors, que n’hi va haver dos, a cada prova que es plantejava donaven el nom del suposat remitent. No obstant això, i segons les declaracions d’una de les concursants que van guanyar alguna cosa, sembla que als estudis de TVE hi havia vist sacs plens de proves enviades per espectadors que mai no es van obrir, amb la qual cosa sempre va existir el dubte de si no es tractava simplement d’un estratagema per vendre més revistes; en definitiva, no es va saber mai qui i com les preparava. Aquesta qüestió ve a tomb del que més endavant es veurà sobre la disparitat i la dificultat dels temes objecte de les proves que es van plantejar a diferents concursants.

El segon programa es va emetre el dia 15 de gener i va ser una continuació del primer. El presentador va tornar a explicar el mecanisme del concurs i, perquè els espectadors se’n fessin càrrec, uns quants personatges populars es van haver de sotmetre a unes proves model que els van proposar els de la televisió.

Entre proves resoltes, votacions del jurat i elogis als concursants, a l’estil d’aleshores, va transcórrer el temps dedicat al concurs sense cap cosa especial per ressenyar si no és la insistència a demanar que els espectadors enviessin proves al concurs.

El dilluns següent les coses van començar a ser serioses.

El primer concursant que hi va participar era un català de vint anys, em sembla que de cognom Del Tarré; tanmateix, no he pogut trobar documents que ho certifiquin, i a la filatèlica del mateix nom, d’on jo pensava que podia ser familiar, no me n’han sabut donar raó. Va resistir dues setmanes i va haver de patir la novetat d’un concurs que estava encara per rodar, com es va veure més endavant. La seva participació va acabar ràpidament a la segona setmana, el darrer dilluns de gener, en no poder fer aguantar dret un castell de cartes i no saber com fer anar un microscopi, les últimes proves que, segons el jurat, no va aconseguir de superar. Per la seva participació es va endur un premi de consolació de 18.000 pessetes.

El dia 5 de febrer va començar a participar el segon concursant, del qual no he pogut, fins ara, esbrinar el nom. La seva participació va durar tres setmanes enmig de les crítiques que suscitava el programa, sobretot entre els mitjans escrits, a causa del poc interès que creava el seu desenvolupament, ja que, en paraules de certs crítics de televisió dels diaris, semblava que els protagonistes fossin el presentador, el jurat i finalment el concursant, i que s’oblidava l’interès dels espectadors per participar en el joc.

D’altra banda, el fet que l’atorgament de premis fos invers, és a dir, que el milió es lliurés a l’inici del programa i s’anés perdent a mesura que es deixava de superar les proves, el convertia, deien, en un concurs de perdedors en contraposició a la majoria de concursos, en què s’arribava al premi a mesura que se superaven les proves. En definitiva, s’anava camí del fracàs en lloc del triomf, la qual cosa feia que el concurs perdés interès d’ensopegada en ensopegada.

L’altre argument negatiu era que els membres del jurat, al contrari del que es va dir al principi del programa, no emetien la seva opinió independentment els uns dels altres, sinó que la comentaven entre ells i mai no donaven explicacions dels motius de les seves qualificacions negatives.

Tot això s’argumentava, a més, dient que la nit dels dilluns era especialment adequada per a una programació on la gent, que després del cap de setmana es resistia a sortir de casa i l’entreteniment més gran de la qual era mirar la tele, hi participés.

De fet, l’interès que el concurs, malgrat les crítiques dels «experts», va aixecar entre els televidents era més que evident, sobretot tenint en compte que la 1, quan es va començar a emetre el concurs, era l’única cadena que transmetia cada dia després de sopar.

A mesura que va anar passant el temps i el concurs va anar quallant, es va saber que el preu d’un espot publicitari de quinze segons, que aleshores era de 16.000 pessetes, en els darrers programes era de 120.000 pessetes.

Les proves a què es va sotmetre aquest segon concursant van ser, com l’anterior, variades: pelar una taronja amb forquilla i ganivet sense tocar-la amb les mans, pujar per una corda, embolicar objectes de mides i formes diferents en un sol paquet, fer marxar un velocípede, pujar a cavall, parlar davant un consell d’administració, encistellar a bàsquet o resoldre proves de pissarra amb operacions matemàtiques, a les quals els realitzadors del programa eren molt aficionats.

En va anar resolent algunes, però al final de la tercera setmana de participació va haver de signar el seu últim xec de mig milió i se’n va tornar cap a casa amb 27.000 pessetes.

El tercer participant en el concurs es deia Miguel Ángel Santamarina, un estudiant de periodisme i comunicació que va donar un cert impuls al concurs, però que, malgrat la seva desimboltura i bona presència davant les càmeres, tampoc no va resistir més de tres setmanes. En la seva darrera intervenció, l’ensopegada final va ser, precisament, no ser capaç de fer anar una càmera de televisió, la qual cosa, pel seu perfil, el va acabar d’eliminar. Passats uns mesos, el presentador Joaquín Prat va dir que, per a ell, l’estudiant de periodisme havia estat un dels millors que havien passat pel concurs. Jo no vaig veure la seva participació i no la puc jutjar, i si un dia acabo trobant informació modificaré aquest apunt.

El programa del dia 11 de març va acabar amb la seva eliminació i amb l’anunci que el dilluns següent es presentaria un nou concursant.

Estava a punt de començar la part més interessant dels programes.

S’acostava el Nadal de 1967. Vaig arribar a casa cansat. Feia pocs mesos que havia tornat de França, on hi vaig passar quatre anys desenvolupant una tesi doctoral que, si he de ser sincer, no m’interessava gaire, però que em va servir per aprofundir en el coneixement de la llengua i la cultura franceses.

En tornar, vaig anar a viure a casa dels meus pares, on vaig néixer, al carrer del Rosselló, entre els de Viladomat i de Calàbria, al costat de l’editorial Gustavo Gili, on el poeta Juan Eduardo Cirlot hi feia feina i ara es un centre Amazon.

Era un d’aquells pisos llargs i estrets, amb davant i darrere i el servei a la galeria. L’edifici es va acabar de construir l’any 1939 i els meus pares s’hi van instal·lar quan es van casar, a la primeria de setembre d’aquell any. A l’escala, hi vivia gent de classe mitjana que pagava un lloguer raonable per a l’època. El pis, un cinquè, tenia unes vistes privilegiades, ja que s’hi veien Montjuïc i el Tibidabo i, a l’altra banda del carrer, les instal·lacions del Club Esportiu Laietà.

Des del petit balcó de l’habitació dels meus pares, havia vist jugar figures històriques del bàsquet i de l’hoquei sobre patins, com Eduard Kucharski, Jordi Trias, Tito Mas, Josep Soteras, Manel Puigbó i molts d’altres, els noms dels quals ara no recordo.

Jo tenia aleshores 27 anys i una situació professional amb un cert futur, ja que, des que vaig tornar a Barcelona, havia començat a treballar al laboratori d’aplicacions de la filial d’una multinacional holandesa molt coneguda del camp de l’electricitat i l’electrònica.

Pel que fa a la meva vida personal, intentava refer uns lligams socials que quatre anys d’absència havien deixat clarament afeblits.

En tornar de França, va quedar a Tolosa de Llenguadoc, acabant els seus estudis de secretariat, la Colette, una noia amb la qual havíem fet projectes de futur i amb la qual ens continuàvem veient, més o menys, un parell de cops al mes, fos a Catalunya o a la seva terra.

D’altra banda, dels meus tres millors amics del col·legi, dos s’havien casat: un, l’Ignasi, treballava com a psiquiatre infantil a Ginebra, i l’altre, el Jordi, que començava a exercir d’arquitecte, anava molt atabalat i no ens vèiem gaire. Amb el tercer, l’Amadeu, ens vèiem més sovint, però estava embrancat fent feina en la seva especialitat de cardiologia i també tenia intencions d’emigrar per seguir formant-se. No podia, per tant, comptar massa amb ells per refer una nova xarxa de relacions socials i m’havia d’espavilar tot sol.

El cert és que em trobava una mica aïllat. Mai no he estat una persona extravertida, el meu perfil més aviat era el d’un tímid a qui li costa d’establir noves relacions.

Ja feia uns quants dies que a la televisió anunciaven un programa-concurs que, segons deien, havia de començar a la primeria de gener de l’any següent, i que no s’assemblaria pas als de preguntes i respostes que es feien fins aquell moment. La veritat és que no hi havia parat gaire atenció.

Aquell dia, mentre mirava la tele després de sopar, va aparèixer a la pantalla en blanc i negre del televisor dels meus pares en Joaquín Prat, un locutor de ràdio molt conegut que tenia un programa a Radio Madrid de la Cadena SER i que, pel que semblava, seria qui hauria de conduir el programa.

Segons que va explicar, el concurs en qüestió duria com a nom Un millón para el mejor, i el seu objectiu era trobar persones que estiguessin preparades per viure l’últim terç del segle xx. Era la seva manera de dir-ho. En definitiva, buscaven una mena d’homes i dones del Renaixement, que no fossin erudits en res però als quals una formació prou diversa els permetés de moure’s còmodament enmig de les complexitats que, com en aquell moment s’ensumava, aniria assumint la societat en un futur no gaire llunyà.

Em va semblar que la mena de persona que definien s’assemblava molt al que sempre havia considerat que era el meu perfil: el d’un tastaolletes, amb molta curiositat per tot, però sense gaire temps, ni ganes, per aprofundir en gairebé res, i vaig pensar que estaria bé que m’hi presentés.

Al cap i a la fi, durant els últims anys de la carrera de Físiques, el meu cosí Delfín, que es deia com el meu pare i el meu avi i un germà de la meva avia, i jo havíem esdevingut uns especialistes del concurs Lo toma o lo deja de Radio Barcelona, al qual feia referencia en Serrat a la seva cançó Temps era temps, i al que anàvem gairebé cada dimarts i, algun cop, hi havíem aconseguit alguns calerons en la prova especial;  fins i tot, en una ocasió, vaig arribar a la setena pregunta, l’última, però ho vaig perdre tot en no saber que l’assassí del rei Enric III de França es deia Jacques Clément. No seria, doncs, aquesta, si em convocaven, la primera vegada que prendria part en un concurs de cara al públic.

Vaig comentar-ho als meus pares dient-los que participar-hi podria ser una forma divertida d’ocupar el meu temps lliure. D’entrada, em va semblar que no els va fer gaire gràcia, ja que el meu pare tenia un càrrec d’alta representativitat en un important banc català, però no va tenir arguments per desaconsellar-m’ho, ja que ell, de jove, havia estat un esperit inquiet que, entre altres coses, havia destacat com a atleta —va ser preseleccionat per als Jocs Olímpics d’Amsterdam— i com a futbolista. De fet, una lesió al genoll, que va patir jugant al futbol, li va impedir de participar als Jocs. Eren els temps en que, si passava la pilota, calia que no passes el jugador. També havia destacat com a cantant líric semiprofessional i com a actor teatral, i el 1953 havia participat ocasionalment en una pel·lícula dirigida per Joaquín Luis Romero Marchent, que més tard va dirigir la sèrie Curro Jiménez. En definitiva, sempre li havien fet goig aquelles activitats en què calia superar-se i on el seu saber fer es pogués projectar en els altres.

Sempre vaig creure que aquestes activitats el van ajudar en la seva progressió professional. Així doncs, per què no seguir el seu exemple?

Per participar en el concurs, els candidats havien d’escriure a Televisión Española manifestant el seu interès a prendre-hi part, i els responsables de la producció del programa els respondrien enviant-los un qüestionari tipus test que caldria retornar a la televisió un cop emplenat. Vaig saber més tard que el test l’havia preparat el psicòleg Carles Muñoz Espinalt.

Vaig seguir el procediment i, poc temps després, vaig rebre a casa el qüestionari corresponent.

Les preguntes no eren banals i donaven a entendre que pretenien que els concursants s’espavilessin a trobar les respostes, ja que no hauria estat normal que ningú no les sabés de memòria: una era dir la data en què va morir Albert Einstein i les altres versaven sobre assumptes que eren inútils de recordar però resultaven fàcils de trobar. També demanaven de descriure els temes més freqüents dels nostres somnis i, fins i tot —i això em va fer pensar que no es tractava d’una selecció merament cultural— s’havia de dibuixar un arbre i una parella humana. L’arbre era una demostració clara que en Muñoz Espinalt hi havia participat, ja que ell va ser el creador d’aquesta mena de tests.

Vaig cercar les respostes i vaig emplenar el qüestionari. Hi vaig posar les referències dels llocs d’on les havia tret, vaig fer un parell de dibuixets, hi vaig afegir les meves dades personals i ho vaig enviar tot a Televisión Española.

I me’n vaig oblidar.