A tall d’epíleg

Tot s’havia acabat des del punt de vista competitiu. Ara tocava veure quines en serien les conseqüències i, per poc que fos possible, gaudir-ho.

Els organitzadors de TVE havien preparat un sopar de comiat amb un gran nombre de persones convidades que, en certa manera, tenien relació amb el concurs. Molt especialment els qui havien tingut algun protagonisme en el programa final. És a dir, els presidents de les federacions i els seus ajudants, els realitzadors, els presentadors, el jurat, els membres de l’equip de producció —fins i tot hi havia la Mary Santpere en representació del seu fill, Josep Maria Pigrau, tirador de l’equip olímpic, que no hi va poder assistir— i, com no podia ser altrament, els concursants.

Com a guanyador vaig ser qui més estona va haver d’atendre els mitjans, per la qual cosa vaig arribar al menjador quan tothom, sense esperar-me, ja s’hi havia instal·lat.

Vaig trobar un racó, lluny dels llocs destinats a la presidència, entre dues noies de l’àrea de producció, la Maria Rosa i la Conxita.

Sincerament, tant se me’n donava. Preferia estar entre gent de la meva edat, lluny del protocol i l’encarcarament. A més a més, durant la meva participació a la final, havia establert amb aquelles dues noies una relació de simpatia i confiança, i cal dir que mai van fer res que m’hagués afavorit davant dels meus contrincants.

Va ser un sopar anodí, sense cap parlament. Un ritual de circumstàncies, vaja, per donar per enterrat el concurs i acomiadar el dol. Ningú creia, en aquells moments, que el programa es reprendria el dilluns següent.

I, tanmateix, així va ser (però això, en tot cas, pertany a una altra història en la qual jo ja no hi tinc cap mena de protagonisme).

En acabar el sopar, amb el xec curosament instal·lat a la meva cartera, me’n vaig anar cap a casa per mirar de refer-me una mica de les emocions del dia, pensant que l’endemà tocaria anar a la feina. I així va ser: quan em vaig llevar, li vaig donar el xec al meu pare per tal que s’assegurés que no m’enduria cap sorpresa i es podria cobrar i que, si era així, l’ingressés al meu compte.

COPRESA, l’empresa per a la qual treballava, que era holandesa, tancava els dissabtes. Anava, per tant, més enllà del que en aquella època es coneixia com «setmana anglesa», que consistia a treballar els dissabtes al matí i fer festa a la tarda. A més, durant l’estiu, del 15 de juny al 15 de setembre, el nostre horari de dilluns a divendres era de les vuit del matí fins a les tres de la tarda. Aquell dia, però, em vaig llevar just de temps i vaig fer una mica salat. En arribar al despatx, al voltant de les nou del matí, em vaig trobar mitja empresa que em volia felicitar. Si he de ser sincer, aquell matí vam fer ben poca feina, ja que me’l vaig passar explicant, un cop i un altre, no només els detalls del concurs que tots van seguir des de casa, sinó també el que va passar després.

Alguns havien comprat els diaris del dia, que gairebé tots duien en portada fotos meves amb el xec i el marcador definitiu.

Cap a les deu va sonar el telèfon. A l’altre costat de la línia Manuel del Arco em demanava una entrevista. El seu Mano a mano era una de les seccions de La Vanguardia que acostumava a llegir a casa  —de fet, després que el 21 de juny de 1959 Luis Martínez de Galinsoga, que n’era el director des del final de la guerra, digués al rector de la parròquia de Sant Ildefons que «todos los catalanes son una mierda», el meu pare, com altres vint mil subscriptors més, se’n va donar de baixa, per bé que uns anys més tard, quan Galinsoga va haver de plegar, s’hi va tornar a subscriure.

Naturalment, vaig acceptar la seva proposta i em va proposar de trobar-nos cap a la una del migdia a la cafeteria El Oro del Rhin, que era a la cantonada de la Gran Via —aleshores Avenida de José Antonio Primo de Rivera— amb la rambla de Catalunya.

Malgrat haver assolit el dia anterior una fita que fins aleshores ningú no havia aconseguit, em va sorprendre que em demanés de veure’ns. Però els companys de la feina, em van fer adonar que tenia sentit de la mateixa manera que, pocs dies abans, Manuel del Arco havia entrevistat Jorge Arandes, director de TVE a Barcelona, amb qui, per cert, els concursants havíem estat reunits unes setmanes abans.

Del Arco era un periodista seriós però amable —en el meu cas diria que fins i tot va estar afectuós— i duia sempre una corbata blanca que li era característica. Les seves entrevistes estaven il·lustrades amb una caricatura que ell mateix feia, amb força traça la majoria de les vegades, de l’entrevistat. Les seves preguntes no eren trivials i generalment aconseguien que l’entrevistat digués coses que altrament no hauria dit. Sense ultrapassar, no cal dir-ho, els límits que la censura de l’època imposava.

Li vaig respondre amb tota naturalitat i em sembla que el que en va resultar ho reflectia. El Mano a mano va aparèixer el 17 de juny i encara el tinc emmarcat a casa.

Després van venir altres entrevistes i destaco en particular les de La Prensa, la revista El Mueble i el Diario Femenino, que van aconseguir que els permetés, amb l’autorització dels meus pares, l’entrada a casa.

En una d’aquestes entrevistes vaig dir que els primers diners que em gastaria serien 14.000 pessetes per regalar-li una Vespino al meu germà Joan Maria, que el mes següent complia setze anys. Va ser molt divertit, ja que, en sentir-ho, li va demanar al periodista que no s’oblidés de publicar-ho per tal d’evitar que me’n fes enrere i aquest així ho va fer.

Dies després, vaig rebre una invitació d’Oriol Regàs per assistir, el 23 de juny, a la celebració del «Verano Nuevo» —que era com havia batejat la tradicional revetlla de Sant Joan— amb la inauguració, a Palamós, dels remodelats Jardines Arboleda, on Antonio Gades, l’innovador del ball flamenc de l’època, va oferir un espectacle magnífic. En Regàs, home dotat d’un sisè sentit a l’hora de trobar idees per atreure gent cap als seus locals, s’havia empescat que la revetlla de Sant Joan fos l’equivalent a l’estiu de la nit de Cap d’Any i, en comptes dels dotze grans de raïm, va instaurar la ingesta de dotze cireres. Per això, en acabar l’espectacle de Gades, vam anar tots plegats a «prendre les cireres» al Maddox, on va aparèixer la flor i nata de la Gauche Divine.

Amb l’Oriol Regàs, hi havia també l’Armand Carabén, el músic Ros Marbà, els fotògrafs Oriol Maspons i Xavier Miserachs i també la Colita. Els fotògrafs van haver de marxar aviat perquè l’endemà tenien feina a Barcelona. I pel que fa a Josep Pla, que va contemplar l’inici de l’espectacle des de molt a prop de la porta d’entrada, en aquella hora ja se n’havia anat a casa.

A mi em va tocar fer el numeret per a la premsa. Un fotògraf em va demanar d’anar a  rebre les cireres de mans de la vedet Ingrid Garbo (a qui, per cert, no vaig tornar a veure en tota la nit) i l’endemà la foto  no va faltar a cap diari.

El mateix dia de Sant Joan, l’agència Pyresa va distribuir un article de l’escriptora i periodista Marta Portal, guanyadora del Premi Planeta de l’any 1966 que es titulava «Saber ganar» i que podeu trobar aquí. Quan el vaig llegir em vaig sentir molt afalagat; tant, que sempre l’he conservat.

El mes de febrer, molt abans que comencés la final, tots els que fins aleshores érem guanyadors del concurs havíem rebut una carta del Centro de Atracción y Turismo de San Sebastián, en la qual ens convidaven a formar part del jurat que el dissabte 28 de juny havia d’elegir la reina de les festes d’aquella ciutat. Un esdeveniment important perquè es tractava de triar la jove que durant un any representaria Donosti en tots el actes oficials que s’hi fessin. La carta la signava el senyor José María Pidal y Bernaldo de Quirós, tinent d’alcalde de Turisme de l’Ajuntament de San Sebastián i que, pel que sembla, tots vam acceptar.

Francament no ho recordava, però, a mitjans de la setmana que va seguir a la final, vaig rebre els bitllets per viatjar a la capital donostiarra el cap de setmana següent. No coneixia la ciutat i em venia molt de gust d’anar-hi per alliberar-me de la tensió del concurs i d’altra banda, no em semblava correcte fer-me’n enrere. Per tant, el mateix 28 de juny, sense saber el risc que això podia representar, vaig enfilar-me a l’avió d’Iberia que em va desembarcar al camp d’aviació que es trobava a Fuenterrabía —en basc, Hondarribia.

He parlat de risc i val a dir que no és cap broma, perquè, sis mesos després, van tancar l’aeroport per fer-lo més operatiu. Es deia que durant el vol inaugural l’avió no es va poder aturar al final de la pista d’aterratge, massa curta pel que sembla, i va anar a parar sobre la sorra de la platja.

Aquell dia, però, no vam tenir cap ensurt i, un cop a terra, els responsables de l’acte em van rebre amb unes atencions molt especials que vaig associar al fet de ser el guanyador del concurs.

Em van portar a l’hotel Gudamendi i em van explicar el programa, el primer acte del qual transcorria aquell mateix migdia a la piscina de l’hotel on es presentarien les candidates i es procediria a l’elecció de la Reina. A la piscina hi érem gairebé tots els concursants del Millón, inclosa la mamà. En Canalejo s’hi va incorporar una mica més tard. Un cop feta l’elecció, el comitè organitzador ens va obsequiar amb un txistu i un danbolin que vaig conservar durant molts d’anys.

Fetes les corresponents fotografies, ens van portar a dinar a una coneguda societat gastronòmica de la ciutat. Aleshores en Canalejo ja havia arribat, però qui ens va haver de deixar va ser el ye-yé, perquè al vespre tenia actuació a Barcelona i havia d’agafar un avió.

Tot era quasi a punt, però vam haver d’esperar que el prestigiós gastrònom José María Busca Isusi arribés de Tudela, on havia anat a buscar els espàrrecs que acompanyarien el salmó salvatge que figurava al menú. Mentrestant, vam passar l’estona comentant amb les autoritats i la premsa les incidències del concurs.

En aquells temps, érem pocs els que havíem menjat alguna vegada salmó que no fos fumat per conservar-lo. Per això, amb els espàrrecs acabats de collir acompanyant el deliciós salmó salvatge del Deva, que ens van oferir fet al vapor acompanyat d’una salsa tàrtara, l’àpat va resultar memorable.

Com no podia ser altrament, el dinar es va allargar i vam haver d’anar a corre-cuita a l’hotel per canviar-nos de roba i posar-nos un vestit fosc per a l’acte de proclamació solemne de la reina, que es faria a l’abadia del Museo San Telmo, a la falda del mont Urgull.

En absència del ye-yé, l’atenció de les jovenetes es va concentrar en la meva persona. Afortunadament, però, vaig tenir sort, perquè a la mateixa piscina de l’hotel vaig conèixer Guadalupe Gual, la reina sortint, de la qual no em vaig separar més de l’imprescindible durant la cerimònia de traspàs de corona i banda a la nova reina, María del Coro Uriarte.

La Guadalupe era una noia jove —no devia tenir més de vint anys—, culta, morena, alta i atractiva, amb la qual es va establir una sintonia que més tard es va convertir en afecte mutu. En acabar la meva estada a la capital donostiarra ens vam donar les adreces i els telèfons i no vaig trigar a rebre una invitació dels seus pares per anar, a mitjan juliol, a passar un cap de setmana en una casa que tenien a Olite, molt a prop de Tafalla, a Navarra.

Va ser durant aquest viatge que em vaig adonar de la pèrdua d’intimitat que comportava la popularitat per haver guanyat el concurs. L’endemà d’arribar a Olite em va dur a visitar una església romànica en un poble a pocs quilòmetres d’on érem. Hi vam anar amb el meu nou cotxe, el segon 850 Spider que havia sortit de la factoria SEAT de la Zona Franca de Barcelona —vaig aconseguir que me l’assignessin després del primer, que va anar a parar a mans de Pau Negre, fill del president de la Cambra de Comerç de Barcelona—, i al qual vaig fer-li el rodatge en aquest viatge.

L’església era en un poblet d’uns dos-cents habitants. En arribar, la plaça era deserta i vam deixar el cotxe molt a prop. Després de visitar amb calma aquella petita meravella, la sorpresa va ser quan vam trobar tota la plaça ocupada per, em va semblar, tots els habitants del poble.

El cotxe estava rodejat per la gent i, durant el breu trajecte des del temple, em vaig veure obligat a signar més autògrafs que els que havia signat en qualsevol altra situació en què m’havia trobat anteriorment. I tot això enmig d’uns aplaudiments que em van semblar del tot desproporcionats.

De tornada de Sant Sebastià, vaig rebre una invitació de Radio Barcelona per anar a l’estudi de l’emissora a fer el lliurament d’unes joguines a uns nens en un programa infantil.

Hi vam anar la Mary Santpere, que no es perdia cap ocasió d’aparèixer davant del públic, jo mateix i la Pilar Bayona, l’antiga nena prodigi que formava el duet Pili i Mili juntament amb la seva germana. La Pilar havia debutat el dia 4 de juliol com a protagonista de l’obra de Jaime Salom Cita los sábados al teatre Moratín —on hi havia l’antic cinema Aristos i on ara hi ha la sala Luz de Gas.

Acabat l’acte, em vaig oferir a dur-la a casa seva. Vivia a l’encreuament del carrer Borrell amb la carretera de Sarrià —són els noms dels carrers de l’època—, en un edifici en la major part del qual vivien jutges que exercien o que, ja retirats, havien exercit a Barcelona. Quan la vaig deixar li vaig demanar el telèfon i me’l va donar.

Ens vam trobar al cap d’uns quants dies i em va convidar al Moratín per veure-la actuar. En acabar la representació vam anar a sopar i vam estar xerrant fins ben tard.

Els dies següents ens vam continuar veient. Era una noia de vint-i-dos anys molt llesta que havia sabut aprofitar les estades que havia fet a l’estranger durant el rodatge de les pel·lícules que havia protagonitzat per obrir la seva ment. Per adaptar les nostres disponibilitats, vaig haver de canviar el meu ritme vital. A causa del meu horari d’estiu, em llevava a les set i entrava a treballar a les vuit fins a les tres de la tarda, dinava i me n’anava a dormir unes tres hores. Em llevava, feia les meves coses i cap a les onze de la nit anava al teatre a esperar que sortís, anàvem a sopar, xerràvem i després anàvem a passejar fins, més o menys, les tres de la matinada, hora en què l’acompanyava a casa i me n’anava a dormir tres horetes més. Els meus pares ja eren a Mallorca i no es van assabentar de res.

Al final ens vam adonar que aquell ritme no ens duia enlloc i, de comú acord, no vaig tornar més al teatre. La veritat és que, malgrat les facilitats que la popularitat oferia, no era qüestió de deixar-s’hi la salut per mirar d’aprofitar-les.

El 6 de juliol havia rebut una carta de Manuel Ibáñez Escofet, director de Tele/eXprés, invitant-me a formar part del jurat que el dia 16, a Vallpineda, havia d’elegir Miss Barcelona i Miss Catalunya.

Es tractava, em va dir, de formar part d’un jurat jove per poder fer la feina i passar una vetllada agradable i poc encarcarada.

I així va ser. De fet, va ser-ho tant, de desencarcarada, que va estar a punt d’acabar en incident i per poc no va haver d’intervenir-hi la força pública quan Sisa i Pau Riba van voler competir, un cop acabada l’elecció, per veure qui la feia més grossa damunt de l’escenari.

La vetllada havia començat molt correctament amb la presentació de tots els membres del jurat. N’érem una bona colla i representàvem tots els àmbits que en aquell moment tenien reconeixement mediàtic. A mi em va correspondre seure entre l’actriu Carme Sansa i el perruquer Alberto Cebado, que tenia al seu costat la model Montse Bulnes, tots a la dreta d’Ibáñez Escofet. Certament, vaig tenir molta sort de seure al costat de la Carme, ja que teníem amics comuns, un pretext que sempre ajuda a l’hora de trencar el gel. La vetllada va transcórrer amb normalitat amb les votacions per elegir Miss Barcelona, títol que va correspondre a Magda Rigol, i a continuació Miss Catalunya, que va ser per a Celia Barreiro.

En acabar l’espectacle vaig acompanyar la Carme a casa seva i vam quedar de veure’ns la setmana següent. En aquells moments, la Carme rodava a Canet la pel·lícula Mitges i mitjons, que dirigia Antoni Ribas, amb la seva dona d’aleshores, Elena Maria Tejeiro, i on també actuaven Elisenda Ribas i Cristina Fernández Cubas, que més endavant es faria mereixedora de diferents premis com a escriptora. Pel que sembla, la meva presència va produir, indirectament, un cert enrenou en el rodatge, ja que —jo no ho sabia— la Carme sortia amb en Julià Navarro, el galant de la pel·lícula, que aquell dia no hi era. Algú va dir a la gent de la revista Fotogramas que jo l’havia anat a veure i la setmana següent ho van publicar. Segons em van dir més endavant, es va produir un cert enrenou entre ells dos, fins al punt que van trencar la relació. Jo no me’n vaig assabentar i vaig continuar veient-me amb la Carme.

Pocs dies després es va celebrar el concert que va precedir la primera edició de les Sis Hores de Cançó de Canet. Hi vaig anar amb la Carme i hi actuaven Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra i un noi jove que s’acabava d’incorporar als Setze Jutges que es deia Lluís Llach.

En acabar, els promotors i els cantants van anar en un bar que hi havia a la N-II, just a la sortida de Canet, i la Carme em va proposar d’acompanyar-los. Va ser d’aquesta manera que els vaig conèixer a tots. Dubto, però, que cap dels supervivents es recordi de mi.

Van ser uns dies molt intensos, ja que havíem de compaginar les nostres ocupacions respectives, però ens en sortíem prou bé, fins que una tarda la Carme em va trucar per explicar-me que li havien ofert un paper en una obra de Jean-Paul Sartre que s’havia d’estrenar a Madrid a finals d’estiu i que no podia refusar, ja que es tractava d’una gran oportunitat.

Al cap de pocs dies s’hi va traslladar i, encara que ens trucàvem sovint, la relació se’n va ressentir i la distància física ens va anar allunyant.

L’Ibáñez Escofet em va trucar uns dies més tard per proposar-me d’escriure els dimecres una petita columna a Tele/eXprés, sota la capçalera «Secuencia», i vaig cometre la imprudència d’acceptar. Jo era un home de ciències, i escriure, i més per a un públic inconcret, no era el meu fort. Quan arribava el dimarts, em sentia com si m’arrenquessin un queixal, ja que no tenia més remei que «produir» la meva col·laboració. Vaig anar sortint-me’n més o menys i això em va permetre conèixer una colla de periodistes que treballaven al diari, començant per Josep Maria Soria, a qui deien «Pichín» —que més endavant em va presentar l’Anna Maria, amb qui a finals de l’abril següent em vaig casar. Va ser també per aquella època que Josep Maria Lladó, que em feia una mica de protector, em va convidar al casament del seu fill.

Al Tele/eXprés també hi vaig conèixer els periodistes Pere Oriol Costa, Àngel Casas i Jaume Serrats, així com els meus companys de jurat a Vallpineda: el dibuixant Juanjo Guillem i Joan de Segarra.

M’havia convertit en un més de la colla, ja que, malgrat ser un intrús, en certa manera em van adoptar i sovint ens trobàvem per dinar o sopar al restaurant Parelladeta, que era al carrer Casanova, una mica més amunt de l’Hospital Clínic i on sovint també hi menjava l’actor Enric Majó i menys sovint Terenci Moix. A la colla, s’hi incorporava ocasionalment gent del teatre i cantants, com ara Enric Barbat, que algun cop, amb la colla, havien vingut a prendre unes copes a casa meva.

Continuaria explicant coses que vaig viure aquell estiu, més que res com a conseqüència de la meva actuació en el concurs, però dubto que tinguin cap interès per al lector. Des de presidir una cursa de braus a Madrid al costat de l’estupenda Laura Valenzuela i haver hagut  de demanar auxili als «grisos» —com ja he explicat en un apunt anterior— quan, a la sortida, un grup de fans em va encerclar, fins a acompanyar, juntament amb en Joaquín Soler Serrano i el gerent de Can Amat, al mag Xevi, en el seu recorregut amb els ulls embenats des de la plaça de Sant Jaume de Barcelona fins a la urbanització Can Amat de Martorell conduint un cotxe Dodge Dart —com el que més tard volaria a Madrid amb Carrero Blanco a dins.

A finals d’agost, per recuperar-me d’aquesta mena de vertigen, vaig passar un parell de setmanes a Mallorca, on els meus pares tenien una caseta llogada a la colònia de Sant Jordi. Allà vaig coincidir amb la Delia Garcia Sureda, que estava acabant Medicina. Em va presentar la seva colla i amb el seu Mini Morris em va passejar per l’illa. Sortíem sovint i recordo haver anat amb ella a una discoteca de la colònia on actuava en solitari l’antic cantant de Los Bravos, Michael Volker Kogel, que ara es feia dir Mike Kennedy.

A finals de la meva estada a Mallorca, la Delia em va dir que el 3 de setembre s’inauguraria l’Auditorium de Palma amb un concert de l’Orquestra Simfònica de Berlín, dirigida per Herbert von Karajan, i que ella tenia previst d’anar-hi.

Era una oportunitat única de poder escoltar en directe un dels meus referents musicals, que pocs cops abandonava l’antiga capital alemanya, i no vaig dubtar a demanar-li que em comprés una localitat per acompanyar-la. Així doncs, aquell primer dimecres de setembre vaig tornar a Palma per assistir al concert, en què es van interpretar dues simfonies, totes dues amb el número cinc: la de Beethoven i la de Txaikovski. Va ser una nit memorable, però malauradament l’endemà vaig haver de tornar a la feina a Barcelona.

Pocs dies després, el dimarts 9 de setembre, jo baixava atrafegat pel carrer Balmes cap a la feina quan em vaig creuar amb Josep Maria Soria, que anava a veure una pel·lícula d’art i assaig acompanyat d’una amiga seva de la infància. En Soria em va veure de lluny, va dir a la noia que em coneixia i que si li feia gràcia ens podia presentar. Ella li va dir que sí però, en creuar-nos, jo anava pensant en una altra cosa i no el vaig reconèixer (val a dir en descàrrec meu que molta gent que no coneixia em saludava pel carrer). Per no quedar malament amb la seva amiga, va tornar enrere i em va cridar pel meu nom. Aleshores sí que em vaig aturar, em vaig excusar i ell va aprofitar per presentar-me la noia: es deia Anna Maria, però li deien Anna. Els vaig saludar però, com que tenia pressa, vaig desaparèixer de seguida per la porta que tenia just al costat, que era la de la feina.

Aquell dia anava molt atabalat perquè dos dies després s’inaugurava el Saló Sonimag i l’empresa on jo treballava, COPRESA, hi tenia un estand encara per enllestir.

El dimecres vaig passar gairebé tot el dia al Palau de Congressos de Montjuïc, on es celebrava el Saló. A darrera hora de la tarda, vaig anar a fer un tomb per tots els estands per veure què presentava la competència i, gairebé al final de la meva excursió, vaig arribar en un estand on l’Anna, la noia que en Soria m’havia presentat, feia d’hostessa. La vaig reconèixer de seguida i després de saludar-la vam estar una estona parlant del que fèiem, moment que va aprofitar per presentar-me una altra amiga seva, la Roser, estudiant de Químiques com ella, i que, treballant d’hostesses, aprofitaven per fer-se una mica d’argent de poche.

El dijous, el ministre Pío Cabanillas va inaugurar Sonimag acompanyat pel governador civil Tomás Garicano i l’alcalde Josep Maria de Porcioles. Vaig moure’m amunt i avall tot el dia, per la qual cosa no vaig tenir gaire temps per anar a saludar l’Anna. En acabar aquella primera jornada, per esbargir-me una mica me’n vaig anar tot sol al Nostre Món, una discoteca del barri de Gràcia on acostumava a anar-hi gent de la cultura de caire esquerranós.

Només d’arribar-hi, una noia molt extremada que papallonejava per allà se’m va enganxar i no me’n vaig poder desfer en tota la nit. La conversa no era gaire interessant, per la qual cosa, com que m’agrada ballar, li vaig proposar de fer-ho. En sortir a la pista em vaig topar amb l’Anna, que estava amb Josep Maria Soria i altres companys del diari, asseguts en un lloc on no se’ls veia.

Em va semblar que aquella successió de trobades havia de ser necessàriament premonitòria d’alguna cosa molt especial i a partir d’aquell moment, tan bon punt vaig superar l’atac de vergonya que la situació em va produir, no vaig deixar de veure l’Anna cap dia.

Ni mentre va durar el Sonimag… ni després.

Al cap de set mesos, el 30 d’abril de 1970, el dia que ella i jo ens vam casar, Josep Maria Soria va explicar la part que recordava d’aquesta història a la pàgina set de Tele-eXpress.

*   *   *

Aquí acaba el meu relat, als que heu tingut la paciencia de seguir-me us desitjo un Bon Any 2018.

Aquesta setmana es compliran cinquanta anys de l’inici d’aquesta historia que deixo aquí per el record. Si penseu que l’esforç fet deixar-ne constancia ha tingut algun sentit podeu utilitzar l’opció de comentar-ho.

Salutacions cordials

El darrer programa de la final

Era el 16 de juny de 1969. El dia abans s’havia produit una tragèdia al restaurant del complex turístic de Los Ángeles de San Rafael, a prop de Segòvia, propietat del constructor Jesús Gil y Gil: incapaç de resistir el pes dels cinc-cents assistents a una convenció de la cadena holandesa SPAR, que celebrava el novè aniversari de la marca a Espanya, l’edifici es va enfonsar i va deixar un balanç que va superar els cinquanta morts i els cent cinquanta ferits.

Jo era conscient que aquella nit, per a bé o per a mal, s’acabava la meva aventura televisiva.

S’acabaven, doncs, les tensions i les angoixes patides al llarg de les vuit setmanes que havia durat la final del concurs (nou si hi comptàvem el programa enregistrat al Saló de l’Automòbil). S’acabaven també les sessions de maquillatge i les pujades amb cotxe a Miramar, els desplaçaments a corre-cuita als llocs on havíem de fer algunes de les proves, les cares llargues, els nervis a flor de pell per les decisions del jurat, l’esperit competitiu, l’ambició del premi… En definitiva, era a punt d’acabar-se tot allò que comportava aquell llast psicològic que no m’havia permès de viure amb tranquil·litat els últims mesos.

El darrer programa l’encarava ben situat en relació amb els altres competidors, però no es podia dir que ja ho tingués guanyat. Amb només catorze punts d’avantatge sobre la Zumárraga i setze sobre l’alcalde, res no estava dit i en una sessió, en la qual encara ens havíem de disputar vuitanta-quatre punts, podia passar de tot. El ye-yé, per la seva banda, ja s’havia despenjat i la diferència de trenta-vuit punts que ens separava era més tranquil·litzadora.

Al matí, i tractant d’aprofitar l’afició que als realitzadors els havia agafat per portar la realització de les proves fora dels estudis, vaig pensar que, tractant-se del darrer programa, voldrien celebrar la cerimònia de lliurament de premis als estudis i que, per tant, hi hauríem de tornar després de les proves exteriors. Vaig suposar, per tant, que no les farien gaire lluny de Miramar, per la qual cosa vaig agafar el meu Simca i em vaig dedicar a passejar, com a primer objectiu de recerca, per la muntanya de Montjuïc.

No em va costar gaire trobar la unitat mòbil de TVE davant de les instal·lacions del Tiro Nacional —el que ara és el Club de Tir Olímpic de Barcelona— i com que el meu cotxe vermell era molt llampant, i a Barcelona no n’havia vist cap de similar en aquella època dominada per la grisor, el vaig aparcar una mica lluny d’allà i m’hi vaig acostar caminant per no cridar l’atenció.

En aquell moment, uns operaris molt atrafegats baixaven d’una camioneta uns blancs rodons d’un material flonjo, com de palla, que em van semblar molt similars als que havia vist en imatges de proves olímpiques de tir amb arc.

Vaig donar per fet que les proves exteriors es farien, doncs, al Tiro Nacional, on segurament ens demanarien de disparar amb una arma. Però, tenint en compte que de petit, als estius, ja caçava moixons amb l’escopeta d’aire comprimit del meu pare i que, a més a més, havia fet la mili al campament dels Castillejos, on em van qualificar com a tirador de primera, si es tractava de disparar amb qualsevol arma de foc sabia que no ho faria malament.

M’amoïnava més haver de competir com a arquer.

És cert que, de petits, molts ens havíem fet un arc amb una branca i havíem jugat a indis i vaquers, però m’imaginava que aquella experiència no em serviria de gaire.

Per tal de no fer el ridícul, vaig localitzar un amic que sabia que havia practicat aquest esport i li vaig demanar que m’ajudés a trobar un lloc on em poguessin ensenyar com fer anar un arc i practicar una mica per mirar de quedar mitjanament bé.

Em va dur a un local que no recordo on era (tot i que diria que pel Poble-sec), on hi havia una llarga sala amb unes quantes dianes. Allí em van explicar les coses més elementals d’aquell esport: la forma d’agafar i sostenir l’arc, com s’han de subjectar i moure les fletxes, la manera d’ajustar el visor segons la distància i, finalment, com es fa per apuntar i tot seguit disparar la sageta.

Vaig sortir confiat i convençut que el tir amb arc tampoc no seria un gran problema per competir amb gent no professional, com ho eren els altres concursants.

Amb aquest bagatge, me’n vaig anar a treballar i al vespre, a l’hora habitual, em vaig presentar al bar del Telefèric per posar-me, per darrera vegada, en mans de les noies de la senyora Llompart.

Després de complir amb el ritual i acomiadar-nos afectuosament de les maquilladores —encara que segurament tornaríem a veure’ns quan, durant el programa, vinguessin a retocar-nos amb els cotons per evitar les lluentors—, vam pujar al cotxe que ens duria, avinguda de Miramar amunt, cap als estudis.

En arribar no semblava que fos la darrera vegada que s’emetria el programa. Els nostres llocs, al voltant de la taula d’en Pécker, continuaven esperant tal com els havíem deixat el programa anterior amb els cartells d’en Ruiz i jo al darrere i els de la Zumárraga i en Canalejo al davant.

Sense cap cerimònia especial, i havent-nos indicat que aquelles serien les quatre últimes proves de la final, vam saber que, com la vegada anterior, les dues primeres, que en uns sobres va donar-li un notari que les havia custodiat fins a aquell moment, serien proves de coneixement —en aquest cas, de geografia i d’art— i, sense més dilacions, el presentador va començar a formular les tres preguntes de geografia.

Aquell darrer programa no el vaig començar amb bon peu, ja que no vaig respondre bé cap de les preguntes i el jurat em va posar un zero, mentre que als altres —que no ho van fer gaire millor que jo perquè només en van respondre correctament una— el jurat els va donar set punts a cadascun, la tercera part de vint-i-u. Correcte.

La primera prova s’havia resolt molt ràpidament i, per no perdre temps, a continuació ens van formular les tres preguntes d’art. En aquest cas, les meves respostes van ser brillants, i com que les vaig encertar totes el jurat em va donar els vint-i-un punts. Els altres concursants, en canvi, no ho van fer tan bé: Ruiz nou punts, Canalejo set i Zumárraga cinc.

Havia superat l’escull més perillós, i en aquest parell de proves havia incrementat el meu avantatge respecte de tots els altres concursants: de nou punts de distància amb la Zumárraga, que era la competidora que al començar tenia més a prop, vaig passar a vint-i-tres; l’alcalde quedava a la mateixa distància, empatat amb la Zumárraga, i el ye-yé quedava definitivament despenjat a quaranta-tres punts de mi.

Així va acabar la primera part del programa que es feia a Miramar i, tot seguit, mentre emetien la publicitat, se’ns van endur al lloc que havia localitzat al matí: el Tiro Nacional de Montjuïc.

En arribar a les instal·lacions ens va rebre Antoni Serra i vam veure que al camp de tir hi havia quatre taules amb unes carabines del calibre 22. A vint-i-cinc metres de les taules havien situat unes dianes circulars de cinquanta centímetres sobre les quals hauríem de tirar dempeus.

Al costat de cada taula hi havia un membre de la Federació de Tir per ajudar-nos en tot allò que ens fes falta i, un cop après com es carregaven les armes, vam tenir la possibilitat de practicar una mica abans de fer els tres trets que determinarien el resultat.

Aquesta prova i la que la seguiria havien estat triades perquè el jurat no hagués de tenir cap influència en el resultat, ja que els punts obtinguts dependrien del que diguessin els àrbitres que valorarien els resultats dels tirs.

L’alcalde, que pel que deia el periodista Yale, del diari Pueblo, era un bon tirador, no va estar encertat en aquesta ocasió i tant en els tirs de prova com en els vàlids va ser superat pel ye-yé i per mi, que vaig fer el segon millor resultat. La Zumárraga, que no deixava de queixar-se perquè li havien demanat que anés al programa amb pantalons perquè la prova de tir es faria des de terra, tampoc va estar gaire encertada.

Els punts aconseguits en aquesta prova van ser: Ruiz vint punts, Mateu disset, Canalejo quinze i Zumárraga quatre, amb la qual cosa s’allunyava molt del cap de la classificació.

Un cop proclamats els resultats, el president de la Federació Catalana de Tir ens va lliurar una copa com a record i va obsequiar el guanyador, el ye-yé, amb la carabina que havia utilitzat en la prova.

De fet, jo només havia estat superat pel cuer, per la qual cosa el meu avantatge sobre el segon classificat, que ara era l’alcalde, havia pujat fins als vint-i-cinc punts i, en conseqüència, com que el màxim de punts que es podien obtenir en la darrera prova eren vint-i-un, per malament que ho fes ja no podia perdre el primer lloc.

Val a dir que jo encara no era conscient d’aquest fet, perquè, tot just vam enllestir amb la carabina, per guanyar temps mentre instal·laven els blancs de tir amb arc, uns membres d’aquesta federació van començar a explicar-nos com s’utilitzaven els arcs i les fletxes.

Un cop situats els suports a vuit metres de distància amb unes dianes de vuitanta centímetres de diàmetre, vam començar a fer els tirs d’assaig. A les proves ho vaig fer com si fos Robin Hood. No m’ho podia creure. Les meves fletxes havien acabat totes al blanc.

Tothom va tenir la impressió que guanyaria la darrera prova… però no va ser així. Mentre em preparava per efectuar els tirs vàlids, algú em va dir que ja havia guanyat la final i això em va fer perdre la concentració, i els bons resultats obtinguts als tirs de prova  —amb el plus dels coneixements adquirits a les «classes» que havia pres al matí—  a l’hora de la veritat se’n van anar en orris i no vaig poder superar la Zumárraga, que va obtenir la màxima puntuació, tretze punts, encara que amb vuit vaig quedar al davant de l’alcalde i del ye-yé, que en van aconseguir set cadascun, un menys que jo.

El president de la Federació de Tir amb Arc, que era una mica lent, amb l’ajuda de l’Antoni Serra, que anava més per feina, va donar els resultats i ens va lliurar als quatre unes medalles commemoratives, i a la Zumárraga, que era qui ho havia fet millor, li va regalar, a més a més, l’arc amb el qual havia tirat.

Les proves s’havien acabat.

Sense deixar-nos gaudir dels resultats, vam pujar al cotxe i ens van dur ràpidament de tornada als estudis de Miramar per a l’acte de proclamació de guanyadors.

Quan vam aparèixer al plató, en Pécker ens esperava fent passar l’estona amb unes citacions, que en el seu estil encara molt radiofònic considerava adients per a les situacions que tractava de manegar.

Ens va rebre amb uns versos de la xilena Gabriela Mistral, premi Nobel de literatura, que va adaptar a la situació en què ens trobàvem i que venien a dir que, al món, només Espanya i Jesucrist havien sabut perdre, i per això demanava als perdedors, en aquell cas els meus companys, que com a grans espanyols i grans cristians acceptessin la seva derrota i em felicitessin com a nou guanyador. Cosa que van fer en aquell mateix instant.

Tot plegat em va semblar una mica kitsch, francament, però vaig comprendre que calia que assumís la rància retòrica d’aquella Espanya on ens havia tocat de viure.

De seguida en Pécker va anunciar que, per tal que els concursants que havien estat derrotats no marxessin sense res, Televisión Espanyola havia decidit fer-los lliurament, a tots, d’uns premis especials, de consolació i no previstos, consistents en 150.000, 125.000 i 100.000 pessetes, segons l’ordre de classificació final.

Per lliurar els corresponents xecs, van aparèixer al plató tres membres del jurat encapçalats per l’única dona que en formava part, l’actriu Conchita Montes, que va donar el primer a l’alcalde. A continuació van rebre els seus la Zumárraga i en Ruiz de mans del portaveu del jurat.

Abans que ningú tingués temps de dir res més, l’alcalde va agafar el comandament del programa i va començar a repartir obsequis entre alguns dels que havien participat en el concurs. Així doncs, van començar a arribar al plató rams de flors per a, en primer lloc, Rosa Zumárraga, a continuació per a la mateixa Conchita Montes, després per a la «señorita Montse», la secretària del concurs, i finalment per a la senyora Carbó, la mamà, que no hi era però que els responsables d’organització es van comprometre a fer-li arribar.

També hi va haver un obsequi per al personal subaltern de la televisió, que va ser recollit pel fuster, que havia patit el seu mal humor programes enrere, i finalment va invitar dues parelles d’aquest personal a fer una estada d’un mes a un hotel del seu poble que estava promocionant.

Un cop va acabar, i per tal de cloure el programa, en Pécker em va fer lliurament del xec d’un milió de pessetes, que m’acreditava com a guanyador de la final del concurs i que vaig rebre realment emocionat, tant, que no vaig ser capaç d’articular gran cosa, encara que no vaig arribar a plorar, com l’endemà algun diari va dir que vaig fer.

Finalment, en nom de Televisión Española, ens va donar, a tots els participants, unes plaques de record. N’hi havia una, la del guanyador, que era xapada amb or i les altres tres amb plata que, per atendre els mitjans que havien vingut a seguir la final, vam deixar sobre una taula.

Després de totes les fotos que, com a guanyador, la premsa va voler fer-me amb el xec, al anar-la a recollir, la placa que quedava sobre la taula era una de les de plata i, sense parar atenció, me la vaig endur.

Quan me’n vaig adonar, vaig investigar on havia anat a parar la meva, i em van dir que se l’havia endut l’alcalde. L’endemà li vaig telefonar per demanar-li que les intercanviéssim però em va dir que ja l’havia donat al seu pare i que li era impossible de recuperar-la.

Aquest és el darrer mal record que em va quedar del concurs i que mai no he oblidat. Un record que em va acabar de descobrir el perfil ètic d’un dels seus protagonistes i que em va fer pensar que potser sí que tenien sentit moltes de les coses que s’havien anat dient al llarg del programa.

El lliurament de premis va posar el punt final a disset mesos de permanència a la petita pantalla del que va ser, si hem de creure l’opinió d’analistes de relleu i la memòria dels que ho van viure, el primer gran programa concurs de la televisió a Espanya. Contemplant ara les poques imatges que ens n’han arribat, es pot veure que els mitjans tècnics de l’època eren els que eren, però el que no es pot negar és el rastre que, malgrat tot, Un millón para el mejor ha deixat en l’imaginari col·lectiu al cap de mig segle.

Aquest va ser el colofó d’un programa contra el qual els crítics de televisió dels mitjans escrits van llançar les crítiques més ferotges, però que la gent seguia fidelment, com ho demostrava el fet que els espots de publicitat es paguessin a un preu per segon mai assolit per cap programa dels que, fins aquell moment, havien estat emesos per la televisió del país.

La setena setmana de la final

El diumenge abans, el general Franco va ordenar el tancament de la Tanca de Gibraltar, donant per primera vegada compliment a l’establert pel Tractat d’Utrecht. Aquest tancament tindria conseqüències i no seria fins al desembre de 1982, ben desprès de la seva mort, que no es tornaria a permetre el pas de vianants a través de la Tanca.

La setena sessió de la final es presentava una micaemboirada per tot el que havia passat al final del programa anterior.

La impressió general era que tot plegat havia deixat força tocat el programa i, com no podia ser altrament, la premsa no va deixar passar l’oportunitat de destacar-ho durant tota la setmana. Aquella harmonia que semblava haver-hi entre els concursants havia deixat pas a una sensació de tibantor que va tenir un clar reflex en l’estirabot de l’alcalde al final de la sessió.

D’una banda, un comentari a la secció «Top Secret» del diari Arriba, titulat «La porra del millón», va provocar que es posés en marxa una petita campanya que, ras i curt, el que pretenia era donar el cop de gràcia al concurs mig insinuant que tot formava part d’una mena de «comèdia» que hauríem muntat per «dissimular» el fet que els concursants ja ens havíem posat d’acord per repartir-nos el premi a raó de 250.00 pessetes per cap i deixant per al guanyador la glòria del triomf final.

Aquest intent de desprestigiar els concursants i, de retruc, el concurs no tenia cap fonament i només va servir per estimular-nos en la competició per guanyar-lo. Al cap i a la fi, les protestes que en programes anteriors havíem formulat als periodistes que ens van voler escoltar eren autèntiques i estaven basades en situacions reals que vivíem personalment.

D’altra banda, en cap moment ningú de nosaltres no va plantejar aquesta possibilitat i la competitivitat que demostràvem era genuïna i molt més orientada a la consecució del premi que a la glòria personal. En aquella època, un milió de pessetes no era una qüestió menyspreable…

El cert és que tot just acabàvem de passar l’equador del concurs i quedaven encara nou proves per arribar a les vint, que era l’objectiu que la mateixa televisió s’havia fixat per donar per finalitzada la vida del programa.

Res no feia suposar, doncs, que els esdeveniments s’accelerarien, ni que la fi del programa estigués molt més a prop del que ens imaginàvem. Per això crèiem que tindríem prou temps per demostrar a l’audiència que totes aquelles especulacions no tenien cap mena de sentit.

Quan el dilluns 9 de juny, un cop maquillats al bar del Telefèric, i en el mateix cotxe de cada setmana, ens vam traslladar als estudis de Miramar, l’ambient entre nosaltres era sorprenentment relaxat atès tot el que havia succeït la setmana anterior.

Durant el trajecte, la Zumárraga va comentar que li havien robat la màquina de fer fotos i el ye-yé ens va explicar l’èxit que la setmana anterior havia tingut en la seva presentació com a cantant a Pamplona. L’alcalde no va parlar gaire, però aparentava certa tranquil·litat.

Quan vam arribar, ens va sobtar que, ja fos per l’escàndol del programa precedent o perquè hi havia la sensació generalitzada que el concurs havia donat ja tot el que tenia per donar, l’ambient que es respirava al plató de Miramar era de final de trajecte.

Semblava evident que en una única sessió no podrien proposar-nos superar nou proves i donar el programa per finalitzat, sobretot si es prenia com a referència el que havia passat en els programes precedents en que, com a màxim, s’havien proposat tres proves per sessió. En tot cas, la dinàmica que aquell vespre vam detectar ens va fer pensar que el programa no duraria gaire temps més en antena.

Un cop instal·lats al plató, en Pécker va anunciar que les proves que hauríem de superar serien les mateixes per a tots nosaltres. Això satisfeia, en part, el que havíem proposat a Jorge Arandes la setmana anterior. El que no vam imaginar és que tenien pensat convertir un concurs televisiu en un espectacle tan monòton com el que finalment va resultar.

Les primeres proves van ser, potser per manca d’imaginació de les persones que les preparaven, un altre cop de tipus test de coneixements, com ja ho havia estat la segona prova del programa anterior.

Era evident que, si havíem de respondre cada test asseguts ens els nostres pupitres, desapareixia l’interès televisiu que oferien als espectadors les proves més visuals dels programes anteriors. Reconec, per tant, que les opinions emeses per la premsa en el sentit que el programa s’havia tornat avorrit tenien una gran part de raó, encara que això no fos atribuïble als concursants

Fins i tot a Nuevo Diario de Madrid, que sempre havia seguit molt de prop el concurs, van tenir la pensada de denominar aquell programa «el examen de revàlida», que era la prova que els estudiants de batxillerat havien de superar per poder accedir al curs preuniversitari i, posteriorment, a la universitat. I val a dir que la imatge d’algun concursant posant-se de costat per evitar que li copiessin les respostes va contribuir molt a aquesta impressió.

Particularment, he de dir que el fet que les proves fossin d’aquella mena no em preocupava gaire ja que la meva curiositat, o tafaneria, gairebé universal, es veia suportada pel fet de tenir una memòria excel·lent.

Les preguntes corresponien a quatre àmbits de coneixement: història, ciències, música i literatura. La novetat va ser que, en lloc de comptar com una sola prova, al igual que el dia anterior, cada una de les matèries constituïa, en ella mateixa, una prova.

Així doncs, ens trobàvem de cop davant de quatre proves puntuades cada una d’elles de manera individual, cosa que volia dir que estaven en joc fins a 84 punts. Una situació francament insòlita fins aquell moment.

Cada àmbit constava de cinc preguntes, la major part gens senzilles que, en haver de ser respostes per escrit, alentien el ritme del programa.

El presentador, per la seva banda, semblava estar també una mica desconcertat i no parava de mirar cap a la realització com buscant alguna explicació a tot plegat.

Les preguntes d’història, que va ser la matèria que va obrir el foc, van ser les que pitjor ens van anar, i únicament la Zumárraga i jo vam poder evitar el zero, encara que ella només va obtenir sis punts i jo un puntet més: set.

Paradoxalment, en la bateria d’allò que van qualificar com a ciències i que, per la meva formació acadèmica, semblava que em podia anar millor, vaig obtenir únicament catorze punts, per sota d’en Ruiz, que en va aconseguir vint, i molt poc per sobre de la Zumárraga i l’alcalde, que van obtenir tretze i dotze punts respectivament. Tot, doncs, molt ajustat.

Una altra sorpresa es va produir quan, a la prova de música que semblava feta exprés per al ye-yé, aquest va arreplegar un zero, l’alcalde un quatre i jo un sis. Tots molt lluny de la Zumárraga, que va afegir catorze punts al seu compte.

Finalment, a la prova de literatura, em vaig refer amb dinou punts, davant dels catorze de la Zumárraga, els tretze del ye-yé i uns escadussers set que va rebre l’alcalde.

Les quatre proves en conjunt donaven la Zumárraga com a guanyadora d’aquest bloc amb 47 punts, seguida per mi a només un punt amb 46 i un pèl més lluny el ye-yé, que en va sumar 33, relegant a la cua l’alcalde amb només 23.

Analitzant globalment el resultat, semblaria que, en aquest cas, l’alcalde va resultat penalitzat en la seva puntuació, ja que, en conjunt, comparant-lo amb el ye-yé, només va fallar mitja pregunta més que ell i la diferència, que va ser de 10 punts, en aquesta ocasió no es pot considerar justa.

Un cop acabada la primera part del programa, la classificació havia donat un tomb, però sense perdre temps ens vam haver de desplaçar al Palau de Congressos de l’Avinguda de la Reina Maria Cristina, al recinte de la Fira de Mostres, i a tocar de les fonts lluminoses de Montjuïc que Carles Buïgas va dissenyar per a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, on es duria a terme la cinquena i darrera prova d’aquella nit.

Allà ens esperava novament Antoni Serra per proposar-nos una prova més televisiva, ja que cadascun de nosaltres havia de vestir un operari per protegir-lo abans d’utilitzar un bufador d’oxiacetilè.

No érem uns experts i, encara que la major part de nosaltres hi vam posar sentit comú, es va veure ben aviat que, aparentment,  l’únic que en la seva vida havia vist treballar un operari soldador era l’alcalde, ja que el va vestir de la forma en que s’esperava que ho féssim i això li va valer la puntuació màxima de vint-i-un punts.

Els altres ho vam fer, segons el jurat, de manera similar i ens vam haver de conformar amb catorze punts per a cada un.

Amb aquesta prova, el programa es va donar per acabat i, des dels estudis de Miramar, en Pécker, per tal de crear una expectació més gran de cara al programa de la setmana següent, va anunciar que el dilluns el concurs s’acabaria amb el lliurament del premi al guanyador.

La classificació havia variat notablement, ja que, a quatre proves del final, m’havia tornat a posar al davant amb 194 punts i la Zumárraga, amb 180, havia superat l’alcalde, que amb 178 baixava del primer al tercer lloc, i el ye-yé, que només en tenia 156, es quedava amb el fanalet vermell.

Com que aquesta setena sessió no havia donat gaire de si i ningú no semblava tenir pressa per marxar, ens vam quedar una estona comentant com havia anat tot plegat i, sobretot, la imminència del final, tal com el presentador havia anunciat.

S’havia especulat sobre si, per tancar amb més brillantor el concurs, s’arribaria a un hipotètic programa final, amb una única prova, on es lliuraria el milió al guanyador amb tota la prosopopeia del cas, però l’anunci d’en Pécker havia aigualit, fins i tot, aquesta opció.

A preguntes d’algun periodista que ens acompanyava sobre els fets de la setmana anterior, l’alcalde, entre escèptic i somrient, va aixecar la mà per dir: «No pasó nada. Stop a todo aquello. Lo pasado, pasado está». I davant de la insistència del periodista va afegir: «Estoy muy satisfecho de todo. Todo marcha bien. Pero no me tire de la lengua».

Era evident: la processó li anava per dins…

La conversa no va donar més de si i els quatre ens vam acomiadar amb la certesa que la propera setmana seria l’última vegada que ens trobaríem per competir entre nosaltres.

Curiosament, pocs dies desprès, en fer la ressenya del programa, Diario Femenino informava que, aquell mateix dilluns per la tarda, l’alcalde havia estat fent un tomb per la Fira de Mostres i se l’havia vist molt a prop del Palau de Congressos.

Casualitat? … Ves a saber.

La sisena setmana de la final

En tornar de Málaga les coses es van començar a moure.

El diumenge dia 1, va aparèixer a Diario Femenino una entrevista que m’havien fet abans de marxar en la qual suggeria que ens podríem retirar si no es corregien certes coses que ens semblaven que tenien influència en la forma com el jurat qualificava les proves, fent particular èmfasi en la comunicació entre els seus membres. Sorprenentment, en el mateix article l’alcalde deia que ell era el perjudicat però que estava d’acord amb les reclamacions.

La direcció de TVE, particularment Jorge Arandes, el director a Catalunya que anys abans havia presentat conjuntament amb Federico Gallo el programa Fantasía de Radio Nacional de España, devia pensar que les manifestacions que havíem fet posaven en risc seriós la continuïtat del concurs, i que aquest fet, sobretot pels motius pels quals es produiria, podria portar conseqüències no només econòmiques pel que fa als anunciants, sinó també de prestigi per a TVE i polítiques en ser un alcalde, cap local del Movimiento i, per tant, una persona del Régimen, el principal involucrat.

Els rumors sobre uns comentaris fets o, almenys, atribuïts al ministre Alonso Vega, en el sentit que una autoritat del sistema no podia quedar malament, tampoc no hi devien ser aliens.

Probablement els directius de TVE no havien llegit les notícies aparegudes al diari Pueblo o al Correo Español on el ye-yé i la Zumárraga avançaven que no es retirarien, si més no aquesta setmana.

Fos per unes coses o per unes altres, el cas és que el senyor Arandes ens va convocar el dilluns a les vuit del vespre al seu despatx del passeig de Gràcia, a tocar de la plaça de Catalunya, on hi havia els estudis de Radio Nacional de España.

Conscients de la força que l’aparent preocupació de TVE semblava que ens donava, ens vam posar tots d’acord per anar-hi, però preocupats per la feblesa que les últimes declaracions d’acatament ens havien provocat.

La reunió va ser cordial. Només d’entrar al despatx, el director de TVE a Catalunya va voler deixar molt clar que, per a «ells» —la Televisió—, no hi havia preferències en favor de cap concursant.

Ens va dir que podia entendre la nostra posició, ja que s’havien donat una sèrie de situacions que podien fer pensar que potser no havia estat així, però ens garantia que, a partir d’aquell moment, ell es feia personalment responsable que no hi hagués cap irregularitat i que les respostes només serien conegudes pels realitzadors del programa i per ell mateix, que les custodiaria a la seva caixa forta fins al moment del concurs.

La veritat és que cap de nosaltres estava disposat, de debò, a abandonar el programa i fer un lleig a TVE: el ye-yé, per les repercussions que el fet podria tenir en la seva futura carrera musical; jo, perquè encara considerava que podia guanyar el premi, i la Zumárraga, que era la més reivindicativa, perquè no volia enterbolir la imatge que tenia com a primera guanyadora, que es podria malmetre si abandonava. Així doncs, després de remugar una mica i d’acceptar que la disposició del jurat no es modifiqués, per les dificultats tècniques que comportava a aquelles alçades, vam acceptar les seves garanties i, per tant, aquella nit vam participar en el concurs.

Penso que va ser una decisió encertada, ja que, com es veurà, el programa d’aquella nit va marcar un punt d’inflexió en el concurs a causa dels fets que s’hi van produir.

Des del centre de la ciutat, encara que era una mica aviat, vam anar cap al bar del Telefèric per prendre alguna cosa mentre fèiem temps per pujar a maquillar-nos.

L’alcalde va arribar una mica més tard i no ens va dir ni piu. L’ambient era tens i se’l notava amoïnat, com si ens retragués que estiguéssim actuant en contra seu.

De fet, no era ben bé així, encara que era cert que no li teníem gaire confiança.

Afortunadament, no vam trigar gaire a pujar als estudis i la situació no va degenerar. En arribar, tot era a punt per començar la sisena sessió del concurs.

Asseguts als nostres llocs al plató, en Pécker va explicar la primera prova del programa, la desena del concurs. Es tractava de deduir quina era la fitxa de dòmino que seguia a una sèrie lògica de fitxes que custodiaven un parell d’hostesses.

 Les fitxes eren el dos quatre, el tres doble, l’u cinc i el quatre dos, la mateixa fitxa que la primera però cap per avall.

A primer cop d’ull semblava clar que la suma dels punts de les fitxes era sis, per la qual cosa la fitxa de la solució, presumiblement, hauria de sumar també sis. La blanca sis era l’única que no hi era, encara que el quatre dos hi era dos cops. No era clar que la blanca sis fos l’única solució, però és la que vam donar el ye-yé i jo. L’alcalde en va donar una altra que també podia tenir sentit, i la Zumárraga no en va donar cap.

No podia ser que, havent-hi diferents respostes, li donessin la màxima puntuació a l’alcalde, per la qual cosa, fent valer la meva condició de científic, vaig impugnar la prova argumentant que la solució no era única.

Això va motivar un intens canvi d’impressions entre els membres del jurat, que, finalment, a falta d’algú que defensés la solució que la televisió donava com a bona, no va tenir més remei que demanar que s’anul·lés la prova.

Per substituir-la, ens van plantejar una bateria de preguntes tipus test que, sens dubte, tenien preparades en cas d’emergència i que vam haver de respondre simultàniament. Eren aquestes:

  • Nom dels dos astronautes que havien de trepitjar a la Lluna el 20 de juliol.
  • Títols de les quatre cançons que havien guanyat ex-aequo el Festival d’Eurovisió aquell any.
  • Nom de l’escriptor japonès que acabava de guanyar el Premi Nobel de literatura.
  • Noms dels quatre candidats més votats a les eleccions del diumenge anterior a la presidència de França.

Tot seguit havíem de dibuixar un ocell de paper, desxifrar el significat de la sigla TALGO, donar el nom dels artistes —masculí i femení— que havien guanyat els últims premis Oscar de cinema i citar tres obres de Ramón Menéndez Pidal, mort l’any anterior.

Segons els nostres encerts i errors, els punts adjudicats van ser:

Canalejo 18 punts, Mateu 15 punts, Zumárraga 14 i Ruiz 10.

Tot anava transcorrent tranquil·lament i l’alcalde semblava haver-se calmat, fins que es va plantejar la darrera prova de la nit.

Sobre unes taules hi havia disposades unes peces de fusta amb les quals, amb l’única ajuda d’un martell, calia muntar una cadira.

En algun programa anterior ja s’havia plantejat una prova similar i havia estat molt ben rebuda per la seva plasticitat.

El temps que ens van donar per enllestir la feina va ser de cinc minuts.

Sorprenentment, però, tan bon punt l’alcalde va veure les peces va dir: «¡Esto no hay quien lo entienda!».

Els altres, sense fer-li cas, ens vam posar a feinejar, ja que no era qüestió de perdre temps. Qui més qui menys va seleccionar les peces segons les seves mides i formes i, un cop fet això, vam provar de col·locar-les donant forma a la cadira.

Hi havia dues peces que no eren rectilínies i que, sens dubte, eren les que corresponien al respatller. N’hi havia també dues de llargues, que eren les potes del darrere i havien de suportar el respatller de la cadira, i quatre de corbades per al seient, més dues potes del davant i els travessers per mantenir-ho tot travat. Amb temps per pensar no hauria estat gaire difícil de muntar-la, però amb les presses van aparèixer els nervis i l’angoixa, cosa que va fer que cometéssim errors.

En tot cas, l’alcalde era l’únic a qui se sentia remugar.

Transcorreguts els cinc minuts, ens van demanar d’aturar-nos i el jurat, davant les contínues queixes de l’alcalde i per no haver d’implicar-se en un tema que podia resultar conflictiu, va demanar la presència d’un fuster de TVE perquè emetés una opinió professional sobre el que havíem aconseguit de muntar.

El fuster, que no comptava d’haver d’aparèixer en pantalla, va començar per la cadira del ye-yé, que només havia col·locat un pal malament, va continuar amb la meva cadira, on n’hi havia dos de col·locats malament, i a continuació es va acostar a la Zumárraga, que no en tenia cap de mal posat, però a la qual n’hi quedaven tres per col·locar.

Quan es va acostar a la cadira de l’alcalde no va poder dir quants en tenia fora de lloc, ja que aquest, excitadíssim, va començar a increpar-lo.

En aquest punt el jurat va dir que ja en tenia prou i que podia qualificar la prova. Ho va fer de la manera següent:

Ruiz 14 punts, Mateu 13 punts, Zumarraga 11 punts i Canalejo 2 punts.

En acabar el programa, la classificació general estava ajustadíssima: Canalejo 134 punts, Mateu 132 punts, Zumárraga 120 punts i Ruiz 106 punts.

Un cop donats els resultats en Pécker va acomiadar el programa convocant els espectadors per al dilluns següent.

Sens dubte, el que s’havia pogut veure, afegit a l’expectació que la nostra queixa havia produït en l’opinió general, va donar al programa un plus d’interès, que es va incrementar quan la premsa va recollir el que va passar un cop acabada la retransmissió.

Tan bon punt els focus del plató es van apagar, l’alcalde va anar corrents a desmaquillar-se perquè havia de marxar de seguida.

No obstant això, abans d’anar-se’n va tenir temps d’acostar-se a la taula on encara hi havia la seva cadira i, d’una manotada, la va llençar a terra i la va desfer.

Després va sortir de l’estudi i va pujar al cotxe que l’esperava per dur-lo a l’aeroport tot fent sonar les sirenes de les sis motos de la Guàrdia Urbana que li obrien camí.

Les presses eren justificades, almenys per a ell, ja que l’endemà al matí, per la seva notorietat, no podia deixar de ser a Còrdova, on totes les autoritats provincials retrien homenatge al Caudillo.

Aquella nit no degué dormir gaire, perquè el vol d’Iberia el va esperar però, en arribar a l’aeroport de Madrid, va haver de continuar per carretera fins a la ciutat andalusa, on degué arribar de matinada amb el temps força just.

Nosaltres, per la nostra banda, ens ho vam prendre més relaxadament i realitzadors, presentador, concursants i jurat ens en vam anar plegats al Papagayo a veure l’actuació d’en Paco, que, ja una mica més entonat, ens va dedicar algunes de les seves cançons.

Tot seguit, entre gin tònic i gin tònic, va ser el moment de comentar distesament entre tots nosaltres el que havia succeït poques hores abans, sorpresos per l’actitud de l’alcalde, a qui, en endavant, el jurat miraria amb uns altres ulls.

Al final de la vetllada, quan van començar a tocar «les lentes», vaig gosar treure a ballar la gran Conchita Montes, que havia estat una brillant intèrpret d’«El baile», escrita pel seu marit, Edgar Neville, i que col·laborava setmanalment a La Codorniz amb el seu popular «Damero Maldito». Em va semblar una persona interessant i intel·ligent —encara que una mica envanida— que, com calia esperar, interpretava sempre el seu paper però ballava força bé.

Aquella nit vaig tornar a casa una mica tard però força satisfet.

La cinquena setmana de la final

Els meus referents familiars en allò que se sol denominar «l’art de Talia», els hem de buscar en el meu pare, que, fill de músic, interpretava abans de la guerra sarsueles, sobretot en gales benèfiques, i havia estat un tenor força apreciable. A partir dels anys quaranta, quan les facultats com a cantant líric el van anar abandonant, per no deixar de costat la seva faceta artística es va incorporar, juntament amb la meva mare, a la Companyia Teatral Pujol-Fornaguera, que funcionava de manera semi-professional i tenia la seu al Coliseu Pompeia de la travessia de Sant Antoni, al barri de Gràcia, on les localitats dels diumenges costaven un duro.

Pel que em van explicar, va ser en aquest teatre on vaig debutar —amb quatre mesos d’edat— en un paper secundari a l’obra Los dos pilletes. Tan secundari que, com és natural, no deia res. De fet, ara que hi penso, més que del quadre d’actors, jo formava part de l’atrezzo.

Em vaig anar fent gran i els pares em duien a tot arreu. Per això, entre altres coses, durant molts anys els vaig acompanyar als assajos nocturns i a les representacions de les obres que interpretaven.

El pare era el segon galant, ja que el paper del primer se’l reservava en Joan Fornaguera, el titular de la companyia.

D’aquesta manera, vaig veure el meu pare interpretar el Don Luis Mejía de Don JuanTenorio, el Manelic de Terra Baixa o el Don Pero de Toro de La venganza de Don Mendo, entre altres papers igualment representatius dels gustos de l’època.

Pel que fa a La venganza de Don Mendo, he de dir que era una obra que sempre em feia somriure per la subtil conya que destil·laven les situacions que plantejava i la manera com l’autor les resolia. En els meus anys d’estudiant, quan per anar al teatre sense pagar el millor que es podia fer era apuntar-se a una claca, l’havia vist al teatre Calderón en una versió memorable dirigida per Gonzalo Pérez Puig amb el paper de Don Mendo interpretat pel gran còmic José Luis Ozores, poc abans que l’esclerosi múltiple l’apartés dels escenaris i acabés emportant-se’l.

Em sabia de memòria el monòleg del primer acte, en què Don Mendo li explica a la seva estimada Magdalena les seves desventures en el joc de cartes. Comença així:

 ¡Magdalena! – Hoy no vengo a tu lado – cual otras noches, loco, apasionado… – porque hoy traigo una pena – que a mi pecho destroza, Magdalena.

i a partir d’aquí li explica la famosa partida del set i mig.

El dimecres, doncs, després de demanar-li al pare si m’ajudaria a preparar la representació, ja tenia la decisió presa i, a més a més, m’anava molt bé el fet que ja em sabia bona part dels versos de memòria. Vaig trucar a la persona que havia de coordinar el programa següent per dir-li que havia decidit interpretar el monòleg de Magdalena de l’obra de Muñoz Seca, de la qual el 1961 s’havia fet una versió cinematogràfica interpretada per Fernando Fernán Gómez, i la televisió n’havia emès una altra protagonitzada per Carlos Lemos feia quatre anys.

Suposo que a finals dels seixanta, malgrat l’aparent obertura i sortint d’un estat d’excepció, la permissivitat havia perdut pistonada (si mai n’havia tingut gaire) i la censura —derivada de la influència de l’Opus Dei en les estructures del govern— no devia veure amb bons ulls que es difonguessin per televisió aquella mena d’astracanades. El fet és que l’endemà em van trucar per dir-me que havia de buscar una altra obra, ja que aquella «no era convenient».

Vaig quedar perplex, però com que no era cosa de perdre temps, em vaig orientar cap als clàssics francesos recordant Cyrano de Bergerac, la pel·lícula protagonitzada per José Ferrer que havia vist uns anys abans.

En el tercer acte d’aquesta obra —quan Cyrano és al campament francès que assetja Arras—, hi ha el famós monòleg dels cadets de la Gascunya, que també m’agradava molt, i el vaig triar sense adonar-me de la dificultat que representava. Els vaig dir doncs que aquesta era la meva elecció i, aquest cop, no hi van posar cap objecció. Vaig comprar el llibret, vaig memoritzar el text i amb l’ajuda del meu pare vaig començar a donar-li l’entonació adient.

Vaig assajar amb constància fins que diumenge a la tarda em va semblar que difícilment podia millorar la interpretació i vaig deixar reposar el text fins l’endemà, que era el moment de la veritat.

El cinquè programa, doncs, era a punt de començar. En primer lloc, ens van portar els quatre concursants a vestir-nos i maquillar-nos en un espai molt a prop del Teatre Grec, al peu de la muntanya de Montjuïc, que era l’escenari on havíem d’actuar.

En sortir de la sala de maquillatge, vaig observar dues coses: primerament, que les grades del teatre eren plenes a vessar, cosa que incrementava la pressió sobre nosaltres, i segonament, que l’alcalde no s’havia canviat.

Es va sortejar l’ordre d’actuació i em va correspondre fer-ho el primer.

La veritat és que, tot i els esforços que vaig dedicar als preparatius, la feina al despatx em tenia força ocupat i no vaig tenir gaire temps per preparar els detalls complementaris de l’actuació. Ho fiava tot a les meves facultats interpretatives i als consells que el pare m’havia donat.

Feia una estona que m’havien maquillat, una feina que ens havia entretingut gairebé una hora, i el nas que m’havien posat era llarg però estret i em molestava molt. Tanmateix, vaig fer el cor fort i vaig sortir a escena. Damunt de l’escenari m’esperaven tres actors que havien de donar-me la rèplica.

De la millor manera que vaig saber, disfressat de mosqueter quan hauria estat millor de cadet de la Gascunya, vaig atacar els versos de Rostand i, tot i els meus esforços, se’m va criticar perquè, malgrat que la interpretació deien que havia estat correcta (alguns van arribar a dir que molt bona), sembla que es notava massa el meu accent català. Un fet que no em va sorprendre i que suposo que a ningú no li degué semblar punible.

Tot i això, el jurat em va concedir 15 punts.

A continuació li va tocar actuar al senyor Canalejo.

Sense que ningú no l’hagués autoritzat a fer-ho, l’alcalde, en mànigues de camisa i per justificar la seva indumentària, es va adreçar al públic i al jurat per dir que «Segismundo y sus problemas están tan vinculados a todas las épocas que se puede representar con ropa actual, sin cadenas ni prisión».

Tot seguit es va fer lligar les mans amb una corda i va començar a recitar els versos del monòleg de La vida es sueño, de Calderón, que comença amb aquella coneguda lamentació: «¡Ay, mísero de mí, ay, infelice!».

Amb petits oblits, va anar recitant —segons es va dir— en el mateix to que utilitzava en els discursos als seus veïns en la fase prèvia del concurs.

El jurat, davant la perplexitat de tots els presents, tant per la manca de caracterització com per la baixa qualitat interpretativa, va extremar la seva generositat i va adjudicar-li 12 punts.

Tot seguit va ser el torn del ye-yé, que, amb mitges de llana i armilla sedosa, amb aparença de sortir d’un quadre de l’inici de l’Edat Moderna, es va posar sota el balcó als peus de Julieta.

No es pot dir que la seva interpretació fos dolenta, però, una vegada més per motius tècnics, se’l sentia malament. Tant, que va haver de tornar a començar i això va ser definitiu perquè els nervis el traïssin.

En Paco ja estava més fora que dins del concurs. La seva nova activitat professional l’absorbia i, en conseqüència, va anar baixant el rendiment sense que, en aparença, l’importés gaire.

El jurat li va concedir 8 punts.

Finalment va ser el torn de la Zumárraga.

Val a dir que es notava que no era pas el primer cop que trepitjava un escenari. Abillada amb una túnica grega estava esplèndida i se la veia segura i molt tranquil·la.

Havia triat interpretar Electra en un fragment de Les coèfores d’Èsquil.

I si tots vam abocar a l’escenari el que portàvem dins, la Zumárraga, que després va confessar que havia estat a punt de dedicar-se professionalment al teatre, ens va fer una repassada i va guanyar per golejada.

La seva interpretació d’Electra, acompanyada per uns cors (que val a dir que de vegades li trepitjaven el text), ens va deixar a tots amb la boca oberta i amb una sensació avançada de derrotats.

No ens equivocàvem: el jurat li va concedir 21 punts, la valoració màxima.

Per acabar-ho d’adobar, posteriorment em vaig assabentar que es rumorejava que els meus contrincants havien tingut ajudes professionals. Més concretament, a la Zumárraga la va assessorar Luis Prendes, a l’alcalde, Carlos Lemos, i al ye-yé, Josep Maria Loperena, un advocat barceloní que en aquella època es va fer famós com a director escènic. Jo, en canvi, en vaig tenir prou amb el meu pare.

La manera com el jurat va puntuar aquesta prova va ser la gota que va fer vessar el got de la nostra paciència.

Però el programa havia de continuar i, aprofitant una pausa publicitària, ens vam canviar de roba, jo em vaig treure el nas i ens van traslladar als estudis de Miramar, on havíem de superar, encara, una segona prova.

Al plató ens tenien preparats quatre trencaclosques, tipus puzle, d’un quadre que calia completar. I un cop fet això i reconegut el quadre, havíem d’escriure el títol de l’obra i el nom de l’autor. Per fer-ho disposàvem de cinc minuts.

El desenvolupament de la prova va ser sorprenent, perquè, abans d’exhaurir el temps concedit, l’alcalde, sense acabar el puzle i veient que el temps se li escapava, va anar a la seva pissarra i hi va escriure: «La adoración de los Reyes, Durero, 1405». Jo vaig acabar el puzle i vaig escriure: «La adoración de los Magos», i em vaig equivocar en dir que era de Rubens; al ye-yé li van quedar a les mans onze peces, però així i tot va reconèixer el quadre i l’autor i els va escriure, i la Zumárraga es va quedar sense col·locar vuit peces i no va poder reconèixer cap de les dues coses.

El jurat va donar la puntuació següent: Canalejo 20 punts, Mateu 14, Ruiz 12 i Zumárraga 4.

Amb aquesta puntuació, l’alcalde compensava amb escreix la seva fluixa actuació teatral i ampliava l’avantatge que duia de la setmana anterior a 10 punts.

Al final del programa, els tres concursants vam tenir temps per posar en comú les nostres queixes. L’argument de la nostra queixa, que l’endemà va recollir la premsa, el va verbalitzar la Zumárraga: «O se concursa o no. Tendríamos que ver lo que se habría dicho si alguno de nosotros tres intenta salir ante las cámaras sin disfraz».

Ens vam acomiadar fins al dilluns següent, ja que cap d’ells tenia previst correspondre a la invitació, que havíem rebut dues setmanes abans, per anar al Festival de la Cançó de Málaga .

Tornant a casa, una idea m’anava rondant pel cap: em sorprenia que sense haver acabat el trencaclosques l’alcalde hagués donat el nom del quadre i el de l’autor afegint-hi, a més a més, l’any, 1405, en què la tela va ser pintada.

Tot rumiant, encara que no n’estava segur, em semblava que Dürer havia estat contemporani de l’emperador Carles I i que, per tant, el 1405 encara no devia ni haver nascut.

Tan bon punt vaig arribar a casa em vaig posar a remenar els llibres d’art que tenia el meu pare —en aquells temps no existia Google— i vaig comprovar que, efectivament, Albrecht Dürer va néixer el 1471 i va morir el 1528, cosa que confirmava que no podia haver pintat el quadre el 1405. Encuriosit, vaig buscar en quina data ho havia fet i vaig trobar que era del 1504. Sorprenent!

L’alcalde no havia pogut acabar el puzle i, per tant, difícilment hauria pogut reconèixer el quadre. No obstant això, havia sabut donar els noms exactes, tant del quadre com de l’autor, i, a més a més, aportant una data que no li demanaven, havia comès un error fatal. Havia fet un «ball de xifres» amb les úniques que es podia fer de la data en què va ser pintat.

Eren massa detalls acumulats que feien pensar en alguna anomalia de procediment, com ara que algú li hagués passat les respostes. I si hagués estat així, la informació no podia provenir d’enlloc més que de la televisió.

Naturalment, no ho podia provar, però ho vaig comentar amb alguns amics i tots van tenir la mateixa impressió.

L’endemà, 27 de maig, apareixia al diari La Prensa un article on l’autor, que devia sentir les nostres converses en sortir de Miramar, explicava el malestar que l’actuació de l’alcalde al teatre Grec havia produït en tots nosaltres.

El mateix dia, Josep Moya-Angeler, redactor de Diario Femenino, em va venir a veure a la feina per parlar del que havia sortit a La Prensa i em va invitar a visitar la redacció del seu diari.

Per les seves característiques —era gravat al buit—, el Diario Femenino es tancava entre vint-i-quatre i quaranta-vuit hores abans que sortís per donar temps per imprimir-lo. Per tant, tot el que li vaig dir no es va publicar fins al 29 i el 30, quan me n’anava cap a Màlaga. El diari La Prensa va reproduir les meves declaracions el mateix dia 30.

El 29, abans de marxar, vaig acceptar la invitació de visitar la redacció del Diario Femenino, al carrer Consell de Cent, 425, a sobre d’on ara hi ha El Periódico. Allà em va rebre Jaume Arias, el primer director d’aquell diari que havia aparegut a finals de l’octubre de l’any anterior, arran de la tímida obertura informativa que va representar la Llei Fraga.

Després de fer-me unes fotos a les instal·lacions, vam parlar del concurs i de la nostra intenció de reclamar a TVE per què el jurat no actuava com s’havia dit al principi que ho faria, sense consultes mútues, cosa que només es va produir la primera setmana.

En tot cas, i malgrat les declaracions que vaig fer, abans d’anar més lluny volia comentar-ho amb els meus companys per tal d’establir una estratègia comuna d’enfrontament a la televisió.

Vaig arribar a l’aeroport de Màlaga divendres al matí i vaig anar directament a l’Hotel Málaga Palacio, a prop de la plaça de la Marina. Al migdia teníem una recepció que l’alcalde de la ciutat, el senyor Gutiérrez Mata, va oferir als participants, i després vam gaudir d’un còctel molt complet per fer temps per anar a dinar. Allí em van presentar la senyoreta Julieta Martínez, que havia estat Maja de Andalucía i que participava en el Festival com a cantant.

A la tarda va tocar anar al Teatro Cervantes, on se celebrava el Festival. Algú m’havia comentat que formaria part del jurat, però afortunadament no va ser així, cosa que em va permetre atendre la premsa tot passejant entre bambolines i sense dedicar gaire atenció als que cantaven.

La premsa m’empaitava per mirar de descobrir si havíem pres alguna decisió respecte a la nostra continuïtat en el concurs, però jo no els vaig voler donar cap més informació que la que havia aparegut al Diario Femenino de Barcelona.

Per contra, i per tal que no se sentissin defraudats, els vaig explicar anècdotes ocorregudes durant el desenvolupament dels programes, cosa que m’imagino que els va complaure perquè la premsa malaguenya se’n va fer ressò.

En acabar la primera jornada del Festival, ens vam retrobar tots en un tablao flamenc de la ciutat i allà vaig tenir l’ocasió de parlar una bona estona amb la Julieta, que no havia tingut sort i no va superar el filtre que donava accés a la final. Això em va permetre demanar-li, i aconseguir, que l’endemà, aprofitant la seva disposició i amabilitat, m’acompanyés a visitar la ciutat de Málaga, que no coneixia.

El dissabte al matí ens vam trobar i, com que ella havia de complir amb una breu obligació professional, abans d’anar a visitar els llocs que em volia ensenyar vam passar per Radio Juventud, la Voz de Málaga, on vam coincidir amb una colla de cantants i periodistes entre els quals hi havia qui més endavant es faria famós com a presentador de televisió: José María Iñigo, que treballava per a Mundo Joven i feia de jurat al Festival.

Després de dinar vam tornar al Teatro Cervantes per assistir a la sessió final del Festival, que va guanyar Luisa María Güell amb «Ya no me vuelvo a enamorar» i on la Julieta va ser designada Miss Festival.

L’actuació d’Armando Manzanero va cloure el Festival i el representant de les caves Marqués de Monistrol va organitzar una festa al cortijo El Pato amb un asado criollo regat amb vins de la seva marca i a la qual vam anar tots els participants, organitzadors, intèrprets, invitats i autoritats.

El matí següent, la Julieta, molt amablement, em va acompanyar a l’aeroport, on vam coincidir amb Rosa Zumárraga i el seu marit, que es desplaçaven a Barcelona per participar en el concurs, i on el fotògraf Horaci Seguí ens va fer unes fotos. Tot això va servir perquè la premsa malaguenya imaginés un suposat idil·li en el que només va ser una bona sintonia i l’inici d’una bona amistat. En resposta a la pregunta d’una jove María Teresa Campos, la Julieta va posar les coses al seu lloc: «Somos buenos amigos… Torremolinos está muy lejos de Barcelona».

Durant el cap de setmana, a la vista del que jo havia declarat a Diario Femenino, diferents periodistes es van posar en contacte amb el ye-yé i la Zumárraga, que els van dir que, per la seva banda i per diferents motius, ells no es pensaven retirar del concurs, amb la qual cosa em van deixar un pèl sol defenent les reivindicacions que, al seu moment, tots havíem fet.

La quarta setmana de la final

Va ser en el quart programa quan l’alcalde, finalment, es va posar al capdavant de la classificació.

En acabar el programa del dia anterior ens van comentar que, per donar-li un major atractiu, el concurs podria sortir dels estudis i desplaçar-se per llocs emblemàtics de Barcelona.

Aquell mateix dilluns 19 de maig, havia de fer un encàrrec abans d’entrar a la feina i vaig haver d’anar amb el meu cotxe per la Diagonal. En passar davant del Boliche, el primer club de bowling que hi va haver a Barcelona, vaig veure una unitat mòbil de televisió aturada a la porta. Era un lloc on hi havia anat de tant en tant a jugar a bitlles, molt a prop de la casa Pérez Samanillo, on, com ara, ja hi havia el Círculo Ecuestre. Veure la mòbil allà em va tranquil·litzar, perquè des de ben petit el pare m’hi havia dut i hi havia jugat molt i bé, encara que feia temps que les bitlles les tenia una mica rovellades.

L’alcalde de Belmez era a Barcelona rodant una pel·lícula sobre la seva peripècia a la primera part del concurs —no deuria tenir tanta feina al poble com havia dit quan es plantejava no presentar-se a la final— i el ye-yé també hi era preparant el seu debut com a cantant.

Com cada dilluns, un cop superat el tràmit del maquillatge i el posterior trasllat als estudis de Miramar, en Pecker ens va presentar la primera prova de la nit. Una prova un pèl complexa, ja que es tractava d’escriure el text que ens proposaven amb una màquina d’escriure en la qual havien canviat de lloc uns quants martells.

Efectivament, quan es pitjava la tecla A es marcava la lletra M, quan es pitjava la E s’imprimia la N, quan es pitjava la I sortia la S, la O feia sortir la L, la U posava una R i a l’inrevés, etc.

Perquè ens poguéssim orientar, teníem una pissarra on es podien veure les correspondències de tecles i lletres, i al costat el text que havíem de copiar.

Jo no havia escrit mai a màquina, ja que fins i tot la tesi doctoral la va teclejar, al final de la meva estada a Tolosa de Llenguadoc, la Colette, que s’hi estava formant com a secretària de direcció.

Un cop consumit el temps que ens van donar, els resultats van ser un desastre per a tots. I per a mi un desastre absolut.

De fet, cap de nosaltres va acabar la prova en el temps concedit, i per això totes les lletres que no vam tenir temps d’escriure el jurat les va considerar errors.

Amb aquest criteri, el resultat va ser el següent: a l’alcalde, que va cometre únicament un error però no va acabar la frase, se li van comptar trenta-quatre errors i li van donar catorze punts. I la Zumárraga, que va cometre sis errors i tampoc no va acabar, va rebre, de manera poc comprensible perquè li van comptar vint-i-vuit errors, els mateixos catorze punts que l’alcalde.

Pitjor ho vam fer el ye-yé i jo; ens van comptar respectivament cinquanta-quatre i cinquanta-nou errors i també la mateixa valoració: set punts, encara que després d’una reclamació raonada del sevillà a mi me’n van treure un i em vaig quedar amb sis, amb la qual cosa es va donar per acabada la primera part del programa.

Tal com ens havien avisat en començar el programa, durant l’emissió de la publicitat ens vam haver d’espavilar per pujar al cotxe que hi havia preparat a la porta dels estudis de Miramar i sortir corrents, ja que la prova següent es feia al Boliche, tal com m’havia imaginat al matí quan vaig veure la unitat mòbil aturada al davant.

Vam fer el trasllat com si es tractés d’una pel·lícula de lladres i serenos, travessant els carrers de Barcelona a tota velocitat escortats per uns motoristes de la Policia Municipal, allò que aleshores en dèiem la Guàrdia Urbana.

En poc més de deu minuts (certament no sé com s’ho van fer) érem a la porta del Boliche, que, com calia esperar, era ple de gent que volia veure de prop els «herois mediàtics» del moment.

A l’arribada, un cordó de protecció formava un passadís que ens va permetre accedir ràpidament a l’interior de les instal·lacions, on tot estava preparat i on ens esperava Antoni Serra, substitut de José Luis Barcelona a causa de l’incident de la primera setmana.

Després de fer-nos posar unes sabates més adients que les que portàvem per jugar a bitlles, vam anar cap a les pistes per passar la prova següent.

Un cop superats els petits problemes tècnics de so que la retransmissió fora de l’estudi va provocar, en Serra ens va explicar que cada un de nosaltres havíem de fer dues jugades que podien arribar a comportar quatre llançaments i, abans de començar els de qualificació, van permetre que ens exercitéssim una estona.

Un cop «escalfats», es va sortejar l’ordre d’actuació i li va tocar començar a l’alcalde.

Si bé en les proves prèvies les seves tirades eren més o menys similars a les de la resta de concursants, a l’hora de la veritat els seus resultats van ser extraordinaris: 10, 8, 10, 8; en total, 36, i el jurat, suposo que assessorat per alguna persona de la Federació Catalana de Bowling, no va dubtar a donar-li 21 punts.

Em demano què hauria fet el jurat si algú de nosaltres hagués aconseguit un ple amb quatre llançaments de 10…

A continuació vaig llençar jo i les xifres van ser 5, nul per trepitjar la línia —n’havia fet caure 4—, 8 i 1; és a dir, 13, i el jurat em va atorgar 8 punts.

En Ruiz va tirar a continuació i els seus resultats van ser 7, 2, 8 i 1; en total, 18, amb una collita total de 12 punts. I finalment la Zumárraga, que en va fer caure 0, 4, 6 i 2; és a dir, 12 en total, un menys que jo, i li van donar, com a mi, 8 punts.

Res a objectar, ja que, en aquest cas, les puntuacions havien estat més o menys d’acord amb els resultats reals obtinguts.

Els punts concedits havien fet que la classificació fes un tomb espectacular. Només en tres setmanes, l’alcalde havia aconseguit recuperar l’avantatge que jo havia obtingut en el primer programa.

En aquell moment la puntuació era la següent:

Canalejo: 82 punts

Mateu: 75 punts

Zumárraga: 70 punts

Ruiz: 63 punts

Les prediccions que alguns periodistes havien fet durant les dues setmanes anteriors en relació amb el fet que la televisió afavorís un reequilibrament de les puntuacions per tal de mantenir l’interès del concurs semblaven haver-se complert, encara que en aquest programa no hi havia gaire a objectar sobre l’actuació del jurat.

Quan va acabar la nostra presència al Boliche, en Pecker des de Miramar ens va donar instruccions per al programa següent.

Hauríem d’interpretar, durant tres minuts com a mínim, una escena d’una obra de teatre clàssic elegida per nosaltres. La televisió ens donava fins dijous per comunicar quina seria l’obra que interpretaríem i quin paper faríem per preparar els decorats, els actors que donarien rèplica i les caracteritzacions que fossin necessàries.

Semblava una prova molt televisiva i tots la vam acceptar, inicialment, amb curiositat. Tot i això, hi va haver qui va posar-hi pegues.

En efecte, Alberto Matthies Castro va escriure al Diario de Navarra: «Lo que ya no nos convenció tanto fue la prueba anunciada para la próxima semana. Tratándose de interpretar el papel de una obra de teatro durante tres minutos, cuyo texto podrá llevar preparado el concursante, en teoría todas las ventajas son para el alcalde de Belmez. Recordemos que, dado que actualmente está rodando una pel·lícula, cabe suponer que ya gana dinero como actor profesional. Además, la productora del film no puede permitirse el lujo de que haga el ridículo como actor ante la pequeña pantalla, lo que hundiría la película. A no dudar, el alcalde recibirá una ayuda extraordinaria para preparar su intervención. Suponemos que se colocará a alguien a su servicio. Por eso consideramos injusta la prueba y ahora que todavía es tiempo opinamos que debería anularse.»

Com es pot veure, les perspectives des de les quals s’observava el concurs eren diverses i potser era això el que li donava un atractiu més gran.

Cada espectador contemplava les actuacions des del punt de vista del seu concursant favorit i això podia estar motivat tant per la procedència com per la seva personalitat. I en aquest cas, com que tots quatre érem tan diferents, valors com ara la simpatia, els coneixements, la seriositat o la desimboltura eren característiques que podien fer decantar els favors del públic.

Aquella nit tots vam marxar del Boliche rumiant sobre el que podríem interpretar el dilluns següent que s’adaptés millor a les nostres capacitats interpretatives i permetés millorar la nostra posició en el concurs.

Just abans d’acomiadar-nos, en Paco Ruiz ens va dir que l’endemà debutava com a cantant al Papagayo  —una discoteca (en deien una boîte) que Josep Llorens Cervera, més conegut com a Chufo, havia obert a la ronda del General Mitre, molt a prop del carrer Balmes, i que sovint oferia actuacions en directe— i ens va invitar a assistir-hi.

Els altres dos concursants es van excusar dient que havien de tornar a les seves localitats d’origen, però jo no vaig poder, ni voler, perdre-m’ho. No m’importava que el ye-yé fos un competidor en el concurs, ja que entre nosaltres hi havia un bon ambient. Mes tard empitjoraria.

El dimarts a les deu de la nit ja era a la sala de festes. Em van instal·lar en un lloc preferent, a tocar de l’escenari, i al costat d’una atractiva noia que va resultar una companyia molt agradable.

Abans que en Paco debutés vaig anar a saludar-lo i, com que la sala era plena de fotògrafs, quan van veure que ens fèiem una abraçada de manera espontània, ens van demanar que reproduíssim el gest per a ells.

Poca estona després, quan ja havia tornat al meu lloc, el recital va començar.

Es notava que era un principiant, sobretot per la manera com es bellugava i per com feia anar el micròfon, potser a causa, a part dels nervis que tot debut comporta, que tot just començar a cantar va trepitjar el cable del micròfon i el so es va interrompre per uns instants.

Potser per aquest motiu es va passar la major part de l’espectacle amb el micròfon a la mà dreta i tot el cable  —uns quants metres— a l’esquerra, amb la qual cosa la seva capacitat gestual va quedar molt reduïda.

Com a cantant era millor i va interpretar amb gust i sensibilitat cinc cançons seves i un parell d’estàndards: la «Garota d’Ipanema», de Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim, i «La vida sigue igual», el tema amb el qual Julio Iglesias, guanyador l’any anterior del Festival de Benidorm, va començar la seva fulgurant carrera internacional.

En acabar l’actuació, mentre els periodistes l’entrevistaven, vaig passar un moment a dir-li que havia estat molt bé i que em retirava a descansar perquè l’endemà, com cada dia, havia de treballar. Tot seguit vaig dir adéu a la noia i me’n vaig anar cap a casa.

La tercera setmana de la final

El dilluns 6 de maig els concursants ens vam trobar de nou al bar del Telefèric per a l’acte ritual del maquillatge. Es podria dir que els ànims estaven calmats, potser perquè encara faltaven moltes setmanes per arribar als moments crucials del desenvolupament del programa.

Per la meva banda, encara que continuava rumiant sobre els comentaris de la premsa en relació amb el resultat de la setmana anterior, no estava gens preocupat. Amb un marcador que em donava 43 punts, em sentia confortable en relació amb els 33 del ye-yé, que anava segon, i amb els de la Zumárraga i l’alcalde, que eren una mica més a prop, però encara lluny.

En arribar al plató ens vam trobar els membres del jurat disposats de la mateixa manera que la sessió anterior; és a dir, uns al costat dels altres i parlant entre ells. Tot just començar l’emissió, el presentador va explicar que la primera prova l’havíem de realitzar simultàniament, per la qual cosa hi havia preparats quatre panells amb la reproducció de dues pàgines de la revista Tele-Radio, concretament de l’exemplar aparegut aquell mateix dia, on hi apareixien una sèrie d’errors respecte del contingut original.

Disposàvem de quatre minuts per trobar-los i, un cop donat el senyal d’inici, per evitar les crítiques del primer dilluns, vaig deixar transcórrer uns segons abans de posar-m’hi.

Alguns dels canvis eren molt evidents, però n’hi havia d’altres que no ho eren tant i per això me’n van passar per alt un parell.

En acabar-se el temps, el presentador ens va demanar quins errors havíem trobat i va passar a comprovar si els havíem identificat correctament.

L’alcalde els havia trobat tots —eren deu—, la Zumárraga nou, jo vuit i el ye-yé cinc. L’adjudicació de punts per part del jurat va ser, però, un pèl sorprenent, ja que, en el mateix ordre d’encerts, va assignar 17, 12, 10 i 6 punts, respectivament. Vaig pensar que la puntuació no obeïa a cap criteri, ja que el més normal hauria estat, atès que ho parlaven entre ells, donar el mateix nombre de punts per error encertat, és a dir 20 per a l’alcalde, 18 per a la Zumárraga, 16 per a mi i 10 per al ye-yé, però al capdavall no va ser d’aquesta manera.

Això va incrementar aquella sensació, que ja s’apuntava a la premsa, d’intent d’anivellar els concursants. Una sensació que vaig mantenir en veure com es puntuava la prova següent.

El diumenge abans, el programa Sesión de cine havia projectat El naufragio del Crescent Star —títol amb què es va distribuir a l’Estat la pel·lícula americana de 1957 Abandon Ship! (que, a més a més, tenia un doble títol: Seven Waves Away)—, basada en fets reals i protagonitzada per Tyrone Power, Mai Zetterling, Lloyd Nolan i Stephen Boyd, que explica la peripècia d’un creuer de luxe que s’enfonsa en topar amb una mina flotant.

Part dels passatgers i dos membres de la tripulació se salven en un petit bot salvavides per a deu persones on s’encabeixen vint-i-sis supervivents. Al cap de pocs dies se’ls acaba el repel·lent de taurons, hi ha pocs aliments i l’aigua comença a faltar.

Quan s’acosta un huracà i es veu que el bot no resistirà, es planteja el dilema sobre qui cal que abandoni el bot i qui pot quedar-s’hi. El capità, que finalment és un dels que se salven, és jutjat.

La segona prova estava basada en aquesta pel·lícula, que havia causat un gran impacte a l’audiència, i el que se’ns demanava era que, en grups de dos, representéssim el paper d’acusador i d’advocat defensor del capità.

Després de sortejar-ho, els primers d’intervenir vam ser l’alcalde i jo. Ell va fer el paper de fiscal i jo el de defensor, i els altres dos concursants van abandonar el plató.

No donaré la meva opinió respecte de com ho vam fer l’alcalde i jo, ja que no seria objectiva. Segons la premsa, ell va llançar un atac furibund, alçant molt la veu, que degué impressionar el jurat, mentre que la meva defensa els degué semblar massa fluixa, encara que, tenint en compte alguna carta al director que he recollit, va ser consistent i no mereixia la diferència de punts que ens van atorgar, sobretot si es compara amb la parella de concursants que ens van seguir —Rosa Zumárraga i Paco Ruiz—, que, si crec el que deien alguns mitjans escrits, van estar més fluixos.

La prova donava peu a moltes maneres d’enfocar l’argumentació —des del punt de vista legal, ètic o moral— i cadascú va triar la que li va semblar més adient, amb la qual cosa els discursos no van tenir, com correspondria a un judici, que era el que se’ns havia demanat, cap mena de rigor legal. D’altra banda, no tots havíem vist la pel·lícula i, per tant, uns sortíem amb desavantatge respecte dels altres, almenys pel que fa al coneixement de tota la trama, ja que només ens en van passar una breu seqüència. Això va fer que, al final, hi hagués discussions i un cert malestar.

És possible que TVE no s’adonés que havia congregat quatre persones de caràcter i personalitat forta que, en certa manera, teníem algun compte pendent amb la manera com s’havia organitzat el concurs, ja fos per haver-nos posat en la tessitura d’abandonar la condició prèvia de guanyadors; ja fos perquè, com era el meu cas, teníem la sensació que es va fer tot el possible perquè no arribéssim al final.

Tot plegat feia que tinguéssim la protesta molt a flor de pell i que alguns no assimiléssim bé que aquelles diferències creades, per error de TVE, en el primer programa de la sèrie miressin d’equilibrar-les ara amb pràctiques matusseres i massa evidents.

Sigui com sigui, el jurat va atorgar-nos la puntuació següent: Canalejo, 15 punts, Zumárraga i jo, 7 punts i Ruiz, 6 punts.

La diferència, doncs, s’anava escurçant i al final de la jornada les posicions estaven així: Mateu, 60 punts, Zumárraga, 48, Canalejo, 47 i Ruiz, 44.

Com que l’última prova del dia va ser de qualificació molt subjectiva, ningú no en va sortir content: l’alcalde perquè creia que la seva proverbial xerrameca mereixia més de 15 punts, i la resta perquè no vèiem que hi hagués tanta diferència entre la seva actuació i la nostra.

No hi havia res a fer perquè no podíem demostrar cap irregularitat, però el fet és que, com es veuria en el programa següent, amb ajudes o no, l’alcalde havia remuntat la seva fluixa posició inicial i fins i tot va arribar a situar-se al capdavant de la classificació, cosa que, quan tots ho vam tenir interioritzat, va donar peu als esdeveniments que es van produir a partir de la cinquena setmana del concurs.

Al final de la sessió, José Luis Pecker ens va fer arribar als concursants la invitació de la comissió organitzadora del II Festival de la Canción de Màlaga, que s’havia de celebrar els dies 30 i 31 de maig a la capital andalusa.

Al principi em va semblar que seria un inconvenient, ja que es tractava d’un cap de setmana i, per tant, tornaria a Barcelona amb el temps just abans d’un nou programa. I, d’altra banda, pensava que, essent els altres concursants naturals o residents a Andalusia, m’hi trobaria una mica com un pop en un garatge.

Per sort no va ser així, però ja ho explicaré quan arribi el moment.

La segona sessió de la final

Al llarg de la setmana que va seguir al primer programa, el resultat del qual ja comptava per a la classificació definitiva, la premsa va comentar tot el que havia succeït durant l’hora aproximada que va durar.

Val a dir que no tothom veia amb bons ulls que jo acabés amb 42 punts i l’alcalde només amb 8, una diferència que als responsables del programa els coïa una mica perquè, a més a més, el segon era Paco Ruiz, cosa que deixava darrere seu, en tercera posició, Rosa Zumárraga, l’altra favorita.

La diferència de punts era notable i reflectia de forma ben clara el fet que el jurat, a la vista dels resultats de les proves, havia considerat que el meu rendiment com a concursant havia estat superior al dels altres.

També hi havia, però, qui deia que en la prova conjunta dels mots encreuats vaig començar a emplenar les caselles amb les pistes que ens havien donat abans que ens diguessin que podíem començar, sense tenir en compte que vaig acabar bastant abans que s’exhaurís el temps previst per realitzar la prova i que, en canvi, cap dels altres concursants la va acabar.

Un altre motiu de queixa, aquest a causa de la prova individual en la qual vaig haver de trencar l’olla, va ser que, segons ells, era més senzilla que les de la resta de concursants i que, a més a més, el presentador, després de fer-me girar amb els ulls embenats, em va deixar encarat al cable, cosa que em va facilitar la localització de l’olla i el seu trencament.

Crec que això no era cert, ja que em consta que no ho va fer intencionadament, però potser perquè consideraven que calia justificar la mala classificació d’algun concursant, el fet va ser que els responsables de TVE van sancionar José Luis Barcelona amb un mes sense sou i feina.

L’ambient s’havia enrarit i potser va ser per això que la setmana següent, després de l’obligat ritual del maquillatge al bar del costat del telefèric i el consegüent trasllat als estudis de Miramar, vam trobar que el decorat del plató havia canviat i que —al contrari del que va passar en el primer programa i tal com havien dit que farien— les cabines que isolaven els membres del jurat havien desaparegut i podien novament comentar la situació entre ells (cosa que, per cert, no van deixar de fer).

Tan bon punt vam arribar, i després de saludar a tothom, ens van confinar en una sala on no podíem veure res del que passava al plató.

Havíem de passar tots la mateixa prova per separat per evitar les queixes de la setmana anterior, per la qual cosa no podíem saber què havien fet els altres concursants.

La prova única es va desenvolupar en un set del plató on hi havia disposades sis plataformes damunt de les quals ens esperaven els objectes necessaris per resoldre el que ens plantegessin.

A la primera plataforma hi havia una cinta; a la segona hi havia uns daus amb xifres i lletres; a la tercera, un fruiter amb taronges; a la quarta, una balança, i a la cinquena, unes copes de cava tipus Pompadour superposades, amb una base de cinc copes per costat, fins a arribar a la cinquena, en què hi havia una que culminava la piràmide; finalment, a la sisena plataforma hi havia un bloc i un llapis per fer les operacions que es dictaven.

La prova consistia en primer lloc a comptar el nombre de taronges que hi havia a la tercera plataforma, després anar a la primera i mesurar, a ull, la longitud de la cinta, d’allà anar a la segona i comptar la quantitat de vocals que hi havia, i tot seguit anar al cinquè punt per comptar les copes que tenia la piràmide per, a continuació, traslladar les taronges de la tercera a la quarta plataforma i pesar-les, després de tarar la bàscula. Finalment calia anar a la sisena plataforma i fer el càlcul següent: multiplicar el nombre de taronges pel de copes, sumar-hi les vocals que hi havia als daus i restar-hi el pes de les taronges expressat en quilograms. Després calia dividir el resultat pels metres de la cinta i, finalment, sumar-hi el nombre de recorreguts realitzats entre plataforma i plataforma.

No era gens senzill.

El resultat que l’organització havia establert com a correcte era 116,6.

En primer lloc, va passar la prova Rosa Zumárraga, que, com de costum, es va mostrar polèmica quan va objectar els cinc punts que li van atorgar quan va dir que el seu resultat era de 205,8. Va fer falta que expliqués els passos intermedis pels quals havia arribat a aquell resultat, però no hi va haver res a fer i el jurat va mantenir la puntuació.

A continuació va fer el recorregut l’alcalde, que, segons la revista Tele-Radio, va estar lent i indecís. El resultat que va donar en acabar el temps va ser de 143,9 —encara que diversos mitjans van dir que era de 1.439— i el jurat li va concedir 7 punts.

Tot seguit Paco Ruiz va passar pel plató aparentment més de pressa que els altres, però es va embolicar a l’hora de fer els càlculs i, quan se li va acabar el temps, no va poder donar cap resultat. Per aquest motiu, el jurat li va donar 2 punts.

I finalment va arribar el meu torn. Pel que recordo, vaig fer el trajecte amb agilitat i ben concentrat, però alguna cosa deuria fer malament, ja que el resultat que em va donar el càlcul va ser de 20, molt lluny de l’oficial, encara que en vaig tenir prou amb quinze segons menys dels concedits. El resultat no s’assemblava gens al resultat oficial i, per a sorpresa meva, em van donar 1 punt, una valoració inferior a la de l’anterior concursant, que no havia respost res.

Això em va deixar amb la mosca a l’orella, ja que el meu esperit racional no comprenia aquest resultat i, encara que només es tractava d’uns pocs punts, em vaig quedar preocupat perquè em va semblar que responia a una tendència. O a una consigna.

No vaig dir res, però la setmana següent les meves sospites es van anar fent més grans quan algun mitjà va destacar que la distribució de punts havia estat justament la inversa a la puntuació que teníem abans de començar la segona prova.

La realitat era que, al final d’aquest segon programa, la classificació s’havia contret i, per tant, les diferències havien disminuït encara que poc, ja que els punts adjudicats van ser escassos. La situació, doncs, en acabar la nit era la següent: Mateu, 43 punts; Ruiz, 32; Zumárraga, 29 i Canalejo, 15.

En acabar, quan comentàvem les proves i els resultats, va sortir d’entre bambolines la «mamá», que havia vingut, segons va dir, a saludar-nos acompanyada per dos dels seus fills. Ens va desitjar sort a tots i ens vam quedar una estona amb ella comentant el desenvolupament del concurs.

Feia pocs dies que la revista Tele-Radio s’havia posat en contacte amb mi, segurament a causa de la meva «brillant» arrencada de concurs la setmana anterior. Volien que els comentés les meves percepcions com a concursant d’aquesta final.

L’endemà del segon programa, la revista publicava un article meu on, sota el títol de «Lo importante es competir con dignidad», feia un repàs a com havia viscut la meva actuació en la primera fase i l’esperit amb el qual afrontava la meva participació en aquesta final.

p. s. per mes detalls aquí podeu veure el que va apareixer a TeleRadio

 

 

La primera sessió de veritat, a Miramar

El vespre del dilluns 21 d’abril de 1969 es va emetre el programa pilot de la final d’Un millón para el mejor, que s’havia enregistrat el dia anterior.

Tot i que la majoria de la premsa hi havia estat present, va ser respectuosa i no va publicar cap comentari fins l’endemà de l’emissió.

A part dels que reproduïen les notes de les agències Pyresa, Cifra, Europa Press i d’altres, alguns diaris de Barcelona i de Madrid van treure a la llum aspectes que havien passat desapercebuts a la majoria d’agències.

La Prensa, de Barcelona, dedicava la pàgina 10 a comentar coses que es van dir aquella nit i obria l’article dient: «Parece ser que en la decisión de la “mamá del millón” hay algo más que una postura ética. Por lo visto, y hablando por boca de enterados, se ha visto obligada a no presentarse ante la sugerencia que le hicieron los integrantes de una comisión de enseñanza a la que pertenece». No sé què hi ha de cert en tot plegat, però ho deixo escrit per a la petita història.

Un cop confirmat que només seríem quatre els candidats a guanyar el milió, tota l’atenció es va centrar en el desenvolupament de la primera sessió de veritat. La que comptaria de cara al resultat final.

Durant la setmana els productors de TVE ens van comunicar que aquesta sessió inicial i totes les que la seguirien s’enregistrarien en uns estudis que des de 1959 hi havia a l’edifici que durant l’Exposició Internacional de 1929 va acollir un restaurant situat als jardins de Miramar, obra del paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier, que va tenir com a col·laborador Nicolau Maria Rubió i Tudurí, aleshores director de Parcs i Jardins de la ciutat.

Com que el plató des del qual s’emetria el programa s’havia construït just a l’entrada de l’edifici, i per tal que no veiéssim abans d’hora les proves que s’haguessin preparat, el set de maquillatge el van habilitar a l’altell d’un bar que es trobava al costat de l’antiga estació del Funicular —ara se’n diu «telefèric»— i que es va enderrocar el 1992 per construir-hi una ampliació.

L’espai era petit i, mentre la senyora Llompart i les seves noies ens maquillaven a tots quatre, vam haver de carregar-nos de paciència perquè la Zumárraga encara no havia paït el resultat de la prova prèvia. Argumentava, tota ofesa, que no hi va haver proves per a dones, com si aquesta fos una obligació de cortesia.

Quan ens van avisar vam pujar en uns cotxes que ens havien enviat per anar fins als estudis.

Vam arribar-hi una mica abans de l’hora d’inici del programa i, després d’emetre la caràtula de presentació, va aparèixer José Luis Pécker, que, en primer lloc, va donar a conèixer el nom dels membres del jurat. Aquests, com s’havia anunciat, no eren de cap de les ciutats amb les quals els concursants teníem relació —és a dir: Barcelona, Bilbao, Sevilla, Còrdova i, per adopció, Màlaga—, i estaven aïllats en cabines individuals. Es va explicar novament que, per comptes dels SÍ i NO de la fase anterior, el seu vot s’expressaria atribuint entre 0 i 3 punts que s’acumularien en un únic marcador.

Aquesta imatge, de no gaire bona qualitat, dona idea de la disposició dels membres del jurat al plató.

El jurat estava format per l’actriu Conchita Montes, l’escultor Venancio Blanco i els periodistes Julio Fuertes, Manuel Salvador Morales, subdirector del diari Pueblo, Arturo García Aguado, Felipe Segovia, director del Colegio San Estanislao de Kostka de Madrid, i Federico Asensio.

En Pécker va anunciar que faríem dues proves: la primera diferent per a cada un i la segona, que seria la mateixa per a tots, l’hauríem de resoldre simultàniament.

Tot estava ja preparat per començar i, d’acord amb l’ordre que es va establir en el programa previ, el ye-yé va ser el primer a triar un dels quatre sobres que contenien les proves inicials. Després jo, l’alcalde i la Zumárraga, i a continuació es va sortejar l’ordre en què es realitzarien les proves.

Li va correspondre començar a l’alcalde i la resta ens vam haver de retirar a un espai on no podíem veure les imatges però on ens arribava el so del programa. En Pécker li va explicar que sentiria cinc personatges que tenien una veu característica i que només una seria l’autèntica, la de l’únic dels cinc que era present a l’estudi.

Les veus corresponien al periodista de televisió Alfredo Amestoy, al crític de cinema Alfonso Sánchez, al còmic Franz Johan, al doctor Félix Rodríguez de la Fuente i al comentarista esportiu Juan José Castillo.

En sentir-ho des de la nostra reclusió no vaig poder reprimir un somriure, ja que aquell mateix matí el meu germà Joan Maria, que de tant en tant sortia amb la María José Castillo, em va dir que s’havien vist diumenge a la tarda i li havia dit que el seu pare anava dilluns al vespre a la televisió. Un comentari que m’hauria ajudat si m’hagués tocat aquesta prova, i que segurament hauria agraït l’alcalde, que no va saber distingir entre les veus que va imitar magistralment el còmic Santi Sans i la del creador del famós «entró, entró», que —conjuntament amb Santana, Arilla, Gisbert i Couder, l’equip de Copa Davis capitanejat per Jaume Bartrolí— havia impulsat la popularització del tennis a l’Estat espanyol.

L’alcalde, després de pensar-s’ho una mica, va dir que la veu que creia autèntica era la d’Alfonso Sánchez, i la seva cara va ser un poema quan va veure aparèixer l’imitador acompanyat d’en Castillo. I encara més quan el jurat no va tenir cap altra opció que atorgar-li 4 punts, i encara força generosos, atesa l’estructura de la prova, plantejada en forma binària; és a dir, es reconeixia la veu o no. Més endavant, a tall de justificació, va dir que havia pensat que no podia ser en Castillo, ja que ell sempre deia «nada» («quince a nada») per comptes de «cero» («quince a cero») quan cantava un resultat, i com que aquella nit havia dit «cero» havia cregut que es tractava d’una imitació.

A continuació li va tocar passar la prova a Paco Ruiz. A les portes del Palauet Albéniz al qual es van traslladar, José Luis Barcelona li va explicar en què consistia: es tractava de substituir un membre de l’Esbart Verdaguer ballant un minuet (executat, a més a més, sota un vent excessiu que desvirtuava la coreografia). La dansa del ye-yé, però, va ser molt encertada i per aquest motiu el jurat li va atorgar 18 punts, amb els quals es va posar al davant del marcador.

Tot seguit li va arribar el torn a la Zumárraga, que havia de reconèixer nou personatges populars a partir de les seves fotografies. En principi, no semblava gaire difícil… fins que li van dir que no es tractava de fotos convencionals sinó dels negatius. Li va costar una mica d’endevinar-los i en va reconèixer set, per la qual cosa no semblava gaire comprensible que la puntuació fos només de 13 punts. I això que encara hi va haver algun periodista que opinava que el jurat havia estat generós.

I finalment em va tocar a mi. Un altre cop el programa es va traslladar a l’exterior dels estudis, exactament als jardins de Miramar. Allà m’esperava José Luis Barcelona, que ja havia tornat de la prova amb el ye-yé, i que em va explicar que consistia en el conegut joc de trencar l’olla, allò que en castellà es diu «una piñata».

La veritat és que, si tot s’hagués fet com es feia habitualment —posant-me una bena als ulls, fent-me girar i deixant-me encarat en qualsevol direcció—, podia haver-me passat la nit fent cops de pal a l’aire. La sort va ser que, després del parell de voltes de ritual, quedés encarat a l’olla i al primer cop vaig tocar la corda horitzontal de la qual penjava i ja no vaig perdre la referència. Com que no m’havien donat instruccions i sabent que en una o altra direcció trobaria l’olla, vaig recórrer la corda amb el pal fins que la vaig tocar, i tot això ho vaig fer prou de pressa perquè no em poguessin cridar l’atenció. Quan hi vaig ser, d’un sol cop, etzibat amb tota l’ànima, la vaig fer miques i els caramels van començar a caure per a joia d’un grup d’espectadors que s’hi havien concentrat.

Els membres del jurat no van tenir més remei que donar-me tots els 3 punts, amb la qual cosa, amb 21 punts, em posava al capdavant de la classificació.

Quan vaig tornar a l’interior dels estudis, després d’una pausa per a publicitat, ens tenien preparats uns panells amb uns mots encreuats per a cadascun de nosaltres. La segona prova seria, doncs, com ens havien dit, simultània, per la qual cosa ens van demanar que no comencéssim a resoldre-la fins que ens donessin el senyal. A més de les definicions tradicionals en aquesta mena de passatemps, l’orquestra del mestre Solà anava donant pistes musicals. Habituat a aquest tipus d’entreteniment, em va semblar que la prova es presentava fàcil i, potser abans que ens donessin la sortida (cosa que la premsa em va retreure), vaig començar a omplir caselles, de tal manera que, molt abans que transcorregués el temps concedit, ja havia acabat. També van ser moltes les cartes al director d’espectadors que, ves a saber per què, no veien bé que jo pogués ser el guanyador.

En aquesta segona prova el jurat em va adjudicar uns 21 punts més, ja que vaig ser l’únic que la va acabar. Darrere meu el ye-yé en va rebre 13, la Zumárraga 11 i l’alcalde únicament 4.

Inesperadament m’havia posat al capdavant de la classificació amb 42 punts  —fent el ple— seguit pel ye-yé amb 31, la Zumárraga amb 24 punts i, tancant sorprenentment la classificació, l’alcalde amb 8 punts.

En acabar el programa i com que era d’hora, els concursants vam ser convidats a visitar la redacció del diari Solidaridad Nacional, i allí, tot prenent unes copes, els periodistes ens van fer parlar sobre el que pensàvem del concurs. Una proposta perillosa perquè, naturalment, no tots estàvem del mateix humor després del resultat de les primeres proves.

Per posar-ne algun exemple, l’alcalde va dir: «Hemos venido a este programa cierre de “Un millón para el mejor” completamente por compromiso. En realidad esto es una especie de atraco de televisión; muy simpático, pero un atraco».

La Zumárraga deia: «Ahora todo van siendo cada vez más defectos. El público se aburre y los concursantes más que nadie». I rematava: «Teníamos que haber hecho todos pruebas similares. Parece que todo está hecho de prisa», i finalment afegia: «Miravitlles ya nos ha dicho que procurará que nadie quede mal.»

El ye-yé, amb el cap probablement en un altre lloc, manifestava: «Es un gran programa, pero con grandes defectos» i assegurava que la presència dels quatre concursants era com una forma de saldar un deute que tots teníem amb Televisión Española.

Jo, per la meva part, i per no deixar-los sols en les seves queixes, vaig dir que estaria bé que les proves individuals fossin similars en contingut i del mateix nivell i, com a corol·lari, que era absurd continuar insistint que les proves les enviessin els espectadors, ja que no s’ho creia ningú; tot i admetre que, com a màxim, podien servir d’inspiració.

La Zumárraga va aprofitar aleshores per dir que era evident que tot era causat pel desig de vendre la revista Tele-Radio i que a Miramar havia vist sacs plens de preguntes sense obrir.

Aquestes declaracions van ser recollides per la majoria de la premsa de tot Espanya i van començar a transmetre a tothom una idea de l’ambient que es respirava al concurs.

Al final, i com no podia ser altrament, les queixes van derivar cap al fet que el programa es fes a Barcelona en lloc de Madrid.

Per contra, cap de nosaltres no va fer esment a com era de llaminer el premi que ens disputàvem.

Un cop buidat el pap, tots ens en vam anar a dormir esperant de veure’ns el dilluns següent.

El programa pilot

Aquella mateixa setmana, el 21 d’abril, Luis-Tomás Melgar, redactor en cap de la revista Tele-Radio, va publicar un article titulat «Repóker de ases», on es donaven a conèixer les característiques principals de la fase final del concurs. Explicava que el premi, un milió de pessetes, seria únicament per al concursant que en sortís guanyador, sense que hi hagués cap possibilitat que es repartís, i que la final es duria a terme si, com a mínim, hi havia dos concursants que es mostressin disposats a optar al premi milionari. Deia, a més a més, que la dificultat de les proves seria superior a la de les fases anteriors del concurs, fos per la seva naturalesa o pel temps assignat per resoldre-les. D’altra banda, s’abandonava el sistema qualitatiu SÍ-NO per un de quantitatiu en el qual cada un dels set membres del jurat podria atorgar de zero a tres punts, cosa que obria un ventall entre zero i vint-i-un punts concedits en cada prova.

Amb aquest sistema es buscava que la possibilitat d’empat entre els concursants resultés força improbable, tot i que es preveia que si, malgrat tot, se’n produïa un, el concurs s’allargaria fins que la igualtat es desfés.

Per tal d’accentuar l’objectivitat de les votacions, els membres del jurat estarien aïllats sense poder consultar entre ells les puntuacions que atorgarien. Com a detall final, es deia que cap jurat podria ser originari de les ciutats d’on fossin els concursants.

Pel que fa aquests, a diferència de com es feia a la fase anterior, haurien de realitzar les proves per separat, sense ni tan sols tenir contacte amb el presentador per evitar suspicàcies de favoritisme.

Així és com la mateixa TVE deia que es desenvoluparia la fase final. La realitat, però, va ser que aquest plantejament no va durar gaire i ben aviat es van introduir modificacions que van influir en el posterior desenvolupament del concurs.

Però no anticipem esdeveniments i tornem al Saló Internacional de l’Automòbil.

Quan vam arribar-hi, la primera sorpresa va ser que la senyora Mercedes Carbó de Figueras, la mamá del millón, va fer acte de presència però només per comunicar-nos que no hi participaria. Suposo que els realitzadors de TVE ja n’estaven al cas, perquè totes les proves s’havien preparat únicament per a quatre concursants. En tot cas, la mamá no va dir res davant les càmeres i va ser el presentador José Luis Pecker qui, a l’inici del programa, va llegir una carta en nom seu.

Per primera vegada, el programa seria enregistrat i no emès en directe com ho havien estat tots els anteriors. Els concursants hi vam estar d’acord, ja que ens constava que els punts aconseguits en aquesta primera confrontació no comptarien per al resultat final i només servirien per establir l’ordre en què les proves serien escollides el dia en què les coses comencessin de veritat. Comptat i debatut, res de gaire importància…

Com que les proves eren més complexes que l’habitual i l’espai on s’havien de desenvolupar era extens, calia preparar acuradament l’operatiu perquè tot sortís a la perfecció. I més tenint en compte els escassos recursos, en particular càmeres, de què disposava TVE a Barcelona.

Per aquest motiu, els preparatius van ser llargs i vam tenir temps per a tot. Un cop passats per maquillatge, vam estar veient com avançaven els preparatius: de quina manera situaven les càmeres i els equips exteriors de so; en definitiva, tot el que calia perquè l’equip de realització pogués fer la seva feina. Com és natural, vam mirar d’anticipar de què anirien les proves.

Els fotògrafs, amb el mestre Josep Postius al capdavant, estaven amatents i hi havia una munió de periodistes seguint la realització del programa, entre els quals vaig identificar un jove Jesús Mariñas que aleshores col·laborava a la revista Tele-Radio.

Durant la llarga espera vam tenir temps d’intercanviar opinions i de parlar amb la premsa. Tots, més o menys, teníem novetats: la Zumárraga s’havia casat amb el cap de recepció de l’hotel on s’allotjava a Barcelona durant el concurs; l’alcalde havia tirat endavant els projectes que va explicar al final del concurs, dels quals els més rellevants eren l’operació de cor de la filla d’un municipal i els treballs a l’escalinata del castell; el ye-yé havia establert contactes amb mitjans artístics de Barcelona i, segons deixava entreveure, podia estar a punt de participar en una pel·lícula i de debutar com a cantant; jo, en canvi, semblava que només havia tingut temps per trencar amb la Colette i d’afaitar-me el bigoti. Malgrat que cap de nosaltres ens coneixíem personalment, durant el temps que havia passat des que vam concursar, alguns havien emès opinions sobre els seus col·legues, algunes de no gaire respectuoses, i aquella va ser l’ocasió per comentar-ho.

El cert és que no ho recordo amb exactitud, però, si m’he de creure el que he trobat publicat, la que en va sortir pitjor parada va ser Rosa Zumárraga, que pel que sembla era la que tenia el qualificatiu més fàcil i, potser, la que s’ho havia cregut més. L’alcalde li va retreure que li hagués dit que era antipàtic o, més exactament, que li queia antipàtic. Jo li vaig recordar que a mi em coneixien només pel nom, ja que no em van adjudicar cap malnom com als altres: Miss Aplomo, l’alcalde, la mamá i el ye-yé. L’alcalde va aprofitar per aclarir els motius pels quals s’havia sentit «obligat» a participar en contra de tots els pronòstics: «Si me rajo me echan, no de la alcaldía sinó del mismo Bélmez», va dir. Sorprenentment, ningú no va fer cap comentari del fet que parlés en català a la darrera prova. Vaig pensar que ho devien trobar natural i jo tampoc no en vaig fer cap esment.

Dirigint l’equip hi havia Fernando García de la Vega i Enrique de las Casas, que realitzaven conjuntament el programa. I no cal dir que supervisant tots els detalls hi havia l’omnipresent Lluís Miravitlles.

Finalment, cap a les onze de la nit va semblar que tot estava a punt. Ens van demanar que ens reuníssim per començar l’enregistrament, però va caldre esperar que la Zumárraga s’acabés l’entrepà que havia demanat «per no caure rodona». Després de tant esperar, a ningú no li va fer gràcia el seu acudit; acabava d’acumular un nou error.

S’havia triat un jurat que només actuaria en aquesta emissió prèvia, format per set persones relacionades amb el Saló de l’Automòbil: els senyors Salvador Fàbregas, Santiago Paluzie, Rossend Pich Salarich, Luis Valls-Taberner, la senyora Ginette Hermide i els senyors Escoda i Pujadas —dels quals no he pogut trobar els noms de pila.

El programa es desenvoluparia en dues parts i a la segona ens hauríem de canviar de roba per equipar-nos de competició.

Per començar, vestits de carrer, ens vam asseure al voltant d’una taula baixa, el presentador al centre, a la seva dreta Rosa Zumárraga i jo mateix, i a l’altre costat l’alcalde i el ye-yé.

Com ja ens havien dit, José Luis Pecker començaria anunciant que la senyora Carbó no prendria part en la final i va llegir la carta que havia adreçat a TVE explicant els motius pels quals havia decidit no fer-ho: a partir d’ara es dedicaria únicament als nens del doble amor, com els havia batejat el presentador quan va guanyar.

La primera prova que vam haver de superar consistia a compondre una imatge publicitària i fer-ne una fotografia, amb nosaltres de protagonistes i utilitzant un dels cotxes exposats a l’estand que SEAT tenia al Saló.

A mi em va correspondre fer l’anunci d’un model 1430, que era el primer que sortia de la factoria de la Zona Franca i que —me’n vaig assabentar després— anava destinat al president del RACC, el Sr. Salvador Fàbregas, que precisament era membre del jurat.

Sense pensar-m’hi gaire ni treure’m les sabates, em vaig enfilar al sostre del cotxe i, mirant de no picar amb el cap als elements decoratius de l’estand, em vaig inclinar lleugerament sobre el parabrisa mostrant les claus del cotxe i fent un gest d’aprovació amb el polze dret. La foto va resultar molt plàstica i l’endemà es va publicar a diferents diaris de tot Espanya. El jurat em va adjudicar els meus primers 21 punts, mentre que el ye-yé en va aconseguir 15, Rosa Zumárraga 10 i l’alcalde només 7.

Quan l’enregistrament es va aturar per primer cop, vaig veure com el senyor Fàbregas s’acostava al cotxe per veure si les meves sabates hi havien deixat alguna marca. Per sort no n’hi degué trobar cap, ja que no el vaig notar gaire amoïnat, ni tampoc les puntuacions que em va atorgar van diferir gaire de les de la resta de membres del jurat.

La segona prova consistia a comptar quantes rodes, de qualsevol mida, hi havia en els sis cotxes exposats. En Paco ens va fer una jugada, ja que va anar obrint els maleters dels cotxes, que estaven accessibles, i després de comptar les rodes els va anar tancant de manera que als altres ens va costar més temps d’obrir-los. El resultat va ser: Ruiz i Canalejo 21 punts, Zumárraga 14 punts i Mateu 8 punts.

Sorprenentment, l’alcalde ni tan sols es va acostar als cotxes i, malgrat això, va ser el que millor resultat va obtenir. Després ens va dir que, sabent que les proves es farien allà, es va passar la tarda de diumenge al Saló i que per això sabia quantes n’hi havia. Coneixent els antecedents, els altres tres no vam quedar gaire convençuts. Com sabia que hauríem de comptar les rodes?

A continuació, i ja equipats esportivament, vam haver de conduir un cotxe amb els ulls embenats sense tocar una cinta de la qual penjaven uns cascavells. Els dos primers concursants que ho van provar, Canalejo i Zumárraga, es van endur la cinta i l’alcalde fins i tot un tros de decorat. Per la meva banda, veient el que els havia passat, vaig ser molt prudent, massa i tot, i vaig acabar aturant el cotxe molt lluny, una desena de metres abans. El ye-yé ho va fer com jo, però un pèl millor.

La puntuació ho va deixar clar: Ruiz 11, Mateu 10 i Zumárraga i Canalejo 0.

Per superar la prova següent havíem d’aturar el so d’un clàxon que s’havia disparat. Tots vam anar directes a desconnectar la bateria i ho vam aconseguir gairebé simultàniament, per la qual cosa la puntuació va ser la màxima per a tothom: 21 punts.

I per acabar, la prova següent consistia a fer una petita cursa automobilística amb la sortida corrent —com en les curses de 24 hores— des de l’altre costat de la pista on els cotxes estaven aturats, engegar-los i fer un curt recorregut. El guanyador va tornar a ser el ye-yé. Els altres ens vam quedar a una certa distància i el resultat va correspondre a l’ordre d’arribada: Ruiz 21 punts, Mateu 14, Canalejo 10 i Zumárraga 9.

Ja era molt tard, gairebé dos quarts de quatre de la matinada, i tots estàvem cansats, però encara vam haver d’enregistrar la proclamació del campió del dia. El resultat final va ser: Paco Ruiz 89 punts, Xavier Mateu 74, Rafael Canalejo 58 i Rosa Zumárraga 54. I cap a casa, que l’endemà calia anar a treballar. Almenys jo.