Canvis al cicle "El documental del mes". Si més no, al web, com a part de la renovada imatge corporativa. S'anuncia que els documentals es passen subtitulats en català i en castellà i, al llistat de sales de Catalunya, les Illes i a la d'Alacant on es projecten, no s'especifica en quina versió -com tampoc a les d'Espanya o Xile-. El cartell de la pel·lícula de juny que tenen al web ara mateix és només en castellà.
Dit això, aquest mes de juny, Rembrandt's J'Accuse, de Peter Greenaway, que podem veure en aquestes ciutats dies: on i quan.
Llegeixo al web del cicle que Rembrandt’s j’accuseés la investigació personal del director Peter Greenaway sobre la conspiració i l’assassinat que s’amaguen darrere del famós quadre La ronda de nit de Rembrandt. Greenaway assumeix el paper d’historiador de l’art, detectiu, fiscal i jutge, analitzant amb detall l’escena del crim i les pistes que s’hi amaguen per tal de descobrir els assassins entre els diversos personatges representats a la pintura.
El 2007, Greenaway ja hi va dedicar La ronda de nit (Nightwatching / La ronda de noche / La ronde de nuit) i, en acabat, aquest documental, Rembrandt’s j’accuse.
The Mosquito Problem & Other Stories (Problemat s komarite i drugi istorii / The Mosquito Problem & Other Stories), del búlgar Andrey Paounov, és el documental que Paral·lel 40 està presentant aquest mes de març de 2009, tant a Catalunya, com a les Illes, Alacant i fins i tot més enllà.
Al web del cicle El documental de mes llegim de què va: Una petita ciutat i els seus optimistes ciutadans estan a punt d'embarcar-se en un viatge prometedor. Immenses grues rovellades, inversors estrangers i els cants alegres de les animadores anuncien l'esperada construcció d'una central nuclear. Tan sols preocupats per uns mosquits gegants, els ciutadans celebren l'arribada atòmica gravant el logotip de la central a edificis i a bols de sopa. Rere l'aparent prosperitat que pot dur l'energia atòmica, hi ha un passat que ningú no vol recordar, un territori pres per secrets aterradors, històries de crims horribles que dominen la ciutat de la mateixa manera que ho fan els núvols negres dels mosquits que baixen cap a la vila. Les històries dels personatges s'entrecreuen enmig d'un passat sinistre, un futur nuclear i mosquits que volen a través del temps, decidint el seu destí plegats.
El Premi Grierson al millor llargmetratge documental del The Times BFI London Festival; el Gran Premi al Sunny Side of the Doc 2008 i el Primer Premi al Llargmetratge Documental de Documenta Madrid 2008, són alguns del reguitzell de guardons que ha aconseguit aquest segon llargmetratge d' Andrey Paounov, que s'estrenà mundialment a la Setmana de la Crítica de Canes 2007.
Ran del DocsBarcelona, ha estat present al Cap i Casal, el director Fernando Valenzuela, presentant 1973 revoluciones por minuto, que és el títol de febrer de 2009 dins del cicle El documental del mes, per a Catalunya i Alacant. Quant a les Illes, el cicle projecta Das Goebbels Experiment -hi dedico un altre post-.
El mateix director, Fernando Valenzuela explica l'origen del seu documental i les opcions preses:
Quan, l'any 2006, ens assabentàrem per la premsa local que a Nova York s'estava exhibint un monòleg que recreava les darreres hores del president Salvador Allende, ens va semblar un esdeveniment altament significatiu. Els fets es referien a l'11 de setembre de 1973, però eren posats en escena en una ciutat que també havia tingut el seu 11 de setembre. I encara més, l'actor que interpretava Allende era colombià i el dramaturg, argentí. Així doncs, només hi faltava la presència d'uns xilens per a tancar el cercle, i va ser llavors quan ens vam proposar dur l'obra al cinema.
Com que era un monòleg, pensàrem que la veu del personatge no era suficient i decidírem que la persona més indicada per a comentar i reflexionar sobre allò que estàvem veient era Dante i els seus cants de La divina comèdia. D'aquesta manera el viatge d'Allende es replicava i universalitzava amb les veus de Dante i Virgili. La pel·lícula comença amb el primer cant de l'infern i acaba de manera esperançadora amb el primer cant del purgatori, quan ja han franquejat l'infern i comencen a veure la llum.
Pel que fa al llenguatge, pensàvem que el film havia de ser una alternança entre allò que estava succeint al teatre (la ficció, el teatre de la història) i allò que realment va succeir a Santiago de Xile l'any 1973. I d'aquí la nostra determinació de recórrer a imatges d'arxiu que s'integraven a l'esdevenir del personatge d'Allende.
Finalment, vam filmar tota l'obra càmera en mà per destacar la urgència de la situació. Pensem que, amb aquests elements, hem obtingut una obra unitària carregada d'emoció (Fernando Valenzuela, El documental del mes, febrer de 2009)
LLegeixo al web d' El documental del mes que Das Goebbels Experiment es tracta d'un documental històric a partir de les cites del diari personal de Joseph Goebbels i d'imatges inèdites del règim nacionalsocialista. Joseph Goebbels (1897-1945) ha sobreviscut al règim nazi com a marca registrada. El seu nom, encara avui, simbolitza la propaganda desencadenada, el cinisme, i, almenys parcialment, la propaganda exitosa. Sovint, es compara Goebbels amb certes formes de política incendiària i agitadora. No obstant això, la vida de Goebbels fou més enigmàtica i inquietant del que la seva constant classificació com a geni de la propaganda i d'incurable mentider del Tercer Reich ha volgut que perpetués.
Dirigit per Lutz Hachmeister i Michael Kloft, Das Goebbels Experiment és el fruit de 10 anys de treball (..) amb els quals s'ha aconseguit embastar imatges i cites per crear un film que descobreix, al públic, l'activista maniacodepressiu, a través dels seus gestos i la seva mímica.
Aquest mes de febrer de 2009, Das Goebbels Experiment és títol programat dins del cicle 'El documental del mes', a les ILles.
Aquest gener, El Documental del Mes ens presenta El cirurgià anglès, pel·lícula que segueix el neurocirurgià Henry Marsh i planteja obertament el dilema de la relació doctor pacient al llarg de la seva última missió a Ucraïna. L'ha dirigida l'australià Geoffrey Smith i compta, a la banda sonora, amb música de Nick Cave i Warren Ellis.
Paral·lel 40, responsables del cicle, ens presenten com un personatge de debò atractiu aquest cineasta dels antípodes: Nascut a Melbourn, Austràlia, Geoffrey Smith sempre ha estat fascinat per la imatge en moviment. Va viatjar durant uns anys per trobar-se a si mateix i descobrir, sobre la marxa, la seva passió: escoltar i explicar històries. L'any 1987 era a Haití, donant suport a la producció d'un documental sobre les primeres eleccions del país, 31 anys enrere. Seguint el descobriment d'una massacre de 21 votants al pati d'una escola, va resultar ferit d'un tret. Ja a Londres, va lluitar per tornar a la normalitat i va decidir filmar el seu viatge de tornada a Haití per trobar l'home que havia estat a punt de matar-lo. Aquest film tan aclamat va ser posteriorment emès a la BBC i és remarcable per la catarsi que, d'una manera íntima, retrata en pantalla. Un cop va descobrir, gràcies a aquesta personal pel·lícula, que la càmera pot ser una eina molt poderosa per a ajudar la gent que passa per èpoques difícils, moltes de les posteriors obres de Geoffrey Smith han estat construïdes sobre la base d'aquest ús de la càmera. Guanyador de nombrosos premis, entre ells un RTS (de la Royal Television Society, al Regne Unit) l'any 2004 i un altre el 2007, ha realitzat més de 22 pel·lícules per a les principals televisions del Regne Unit traient a la llum drames de la vida real on abunden profunds dilemes ètics i morals.
Aquest desembre de 2008, en plena crisi econòmica, quan es tem que el consum minvi de valent aquest Nadal i empitjori així encara més l'espiral de recessió; ara, que fins i tot els anticonsumistes es troben perplexos davant l'estancament d'un sistema que no ha deixat de ser-ne, de consumista, sinó que simplement la gent no té prou líquid i tots plegats ens delim per tenir-ne... resulta que, dins del cicle El documental del mes toca No compreu, pecadors! (What Would Jesus Buy?), de Rob Van Alkemade.
Es tracta -llegim- d'una seriosa comèdia documental sobre la comercialització del Nadal, que segueix el reverend Billy i el cor de gospel de l'Església de la Fi de les Compres, de cap a cap del país, durant la seva missió per salvar el Nadal de l'Apocalipsi de les Compres: el final de la humanitat com a conseqüència del consumisme i de les flames del deute etern.
El 13 de desembre de 2006 el presentador de l'informatiu de la RTBF (Radio Télévision Belgique Française) anuncia la fi de Bèlgica. El rei decideix marxar, el Parlament flamenc declara la independència i l'insalvable conflicte comunitari esdevé un problema d'estat. Durant la nit es van succeint una sèrie d'esdeveniments i de preses de possessió com a conseqüència de la secessió flamenca. El teleespectador assisteix atònit a la divisió del país. Els flamencs i els valons, seran millors com a veïns que com a cohabitants? Què passarà amb Brussel·les, la capital belga i la major seu de les institucions de la Unió Europea ? Com es durà a terme el repartiment dels béns comuns: el ferrocarril, la seguretat social, el deute nacional i les riqueses del país?
Així comença la sinopsi amb què "Paral·lel 40" presenta el títol programat per a aquest novembre de 2008, dins del cicle El documental del mes: Bye Bye Belgium, de Philippe Dutilleul. I tot seguit ens informen que La primera hora de la fi del regne de Bèlgica és un documental de ficció que preveu un escenari de ruptura tan improbable per a alguns com desitjable per a altres. Periodistes, polítics i economistes s'interpreten a si mateixos a la pantalla. El 13 de desembre de 2006 restarà a la memòria televisiva com un moment únic: el dia en què la RTBF es va atrevir a posar en escena la fi de Bèlgica. Ficció? Anticipació? Provocació? Aquest programa de culte no deixarà a ningú indiferent.
Una frase publicitària de Bye Bye Belgium diu de manera molt eloqüent: L'impacte documental d'una ficció televisiva que va resultar creïble.
Anant a Vull llegir la resta de l'article, trobareu reproduïdes unes notes de Philippe Dutilleul, director del film, extretes de la pàgina que l'organització del cicle ha dedicat a Bye Bye Belgium.
FOTO Cartell de Bye Bye Belgium, de Philippe Dutilleul
Madres. La història de les mares de la Plaza de Mayo, de l'argentí Eduardo Félix Walger és la pel·lícula amb què, tancat el parèntesi d'agost, reprèn l'activitat el cicle "Documental del mes" a Catalunya i al País Valencià; mentre que a les Illes es fa amb Souvenirs, dels israelians Shahar Cohen i Halil Efrat.
Trobarem més informació sobre aquests films, clicant aquí: Madres i Souvenirs. I sobre les sales on es projecten i els horaris en què es passen: Sales i horaris.
FOTO Cartell català de Madres, d'Eduardo Félix Walger
Andy Warhol acostumava a respondre "no sóc d'enlloc" quan li preguntaven sobre els seus orígens. Aquest "enlloc" és Miková, un poblet de 150 habitants a l'est d'Eslovàquia on vivia la seva mare abans d'emigrar als Estats Units l'any 1921. Des de 1952, nombrosos equips de televisió van començar a envair el poblet. Volien investigar les arrels de Warhol, però es van trobar amb una cosa ben curiosa: de sobte tothom va començar a declarar-se parent de l'artista (..) En clau d'humor,No sóc d'enlloc (I am from Nowhere) investiga l'efecte que la pressió mediàtica té sobre aquesta petita població, on sovint es produeixen situacions inversemblants i on els personatges, alguns d'ells parents de Warhol, esdevenen protagonistes excèntrics. En aquest film, Warhol és el catalitzador de la història, i els habitants de Miková les veritables estrelles. Així es presenta el documental que "paral·lel 40" presenta aquest juliol de 2008, dins del cicle El documental del mes. L'ha dirigit Georg Misch i el podem veure en sales de Catalunya, sales de les Illes i sales del País Valencià i enllà.
FOTO Cartell de No sóc d'enlloc (I am from Nowhere)
Un equip argentí participarà al Campionat Mundial de Futbol per als sense sostre, que tindrà lloc Suècia. Això ofereix una oportunitat única a alguns indigents de Buenos Aires. Un grup de venedors de la revista de carrer Hecho en Buenos Aires s'entrena per poder formar part de l'equip; sabent que només vuit en seran seleccionats i que, al damunt, amb entrenament i ganes no n'hi ha prou... Finalment, després de superar molts obstacles i passar decepcions i alegries, uns quants aconsegueixen tot el que els cal per anar a Suècia. L'experiència, tanmateix, els fa veure que l'important no és tant participar al campionat i guanyar-lo com el fet de conviure plegats i solidaritzar-se els uns amb els altres, Aquesta és la sinopsi de La otra copa, de Damián Cukierkorn, la cinta programada per a aquest juny dins del cicle El documental del mes. Val a dir que això és a Catalunya, al País Valencià i més enllà; perquè a les Illes, aquest mes es recupera Nömadak tk.
El monestir (The Monastery), de la danesa Perenille Rose Grønkjær, és el títol de la pel·lícula que es projectarà aquest mes de maig al cicle "Documental del mes"
El senyor Jørgen Lauresen Vig és un avi de 82 anys molt educat, solter i propietari d'un castell vell i rònec situat a la Dinamarca rural. Des que el va comprar als anys 50, el senyor Vig té un somni: convertir-lo en un monestir. Ara, per fi, el farà realitat (...)
Més informació sobre aquest film, clicant aquí: El Documental del mes. Horaris i sales de projecció a Catalunya, les Illes i el País Valencià (i fins enllà): Horaris i sales.
Tot i que m'ha estat impossible fer l'article abans que arranquessin les projeccions del documental d'abril, no vull deixar de dedicar-hi el post corresponent, perquè encara en queden algunes sessions i, si més no, per deixar-ne constància en aquest bloc.
L'espia del xampany(The Champagne Spy), de Nadav Schirman, ens acosta a la història de l'Oded. Quan l'Oded tenia 12 anys el seu pare li va confessar un secret: era un espia i treballava per al Mossad, l'Institut d'Intel·ligència i Operacions Especials d'Israel. Després de fer-li jurar que no el delataria –li podia costar la vida–, se n'anà de missió, a Egipte. Més informació sobre la pel·lícula, al web d' El Documental del mes. Per a consultar horaris i localitats de projecció, cliqueu aquí: sales de Catalunya, sales de les Illes, sales del País Valencià i enllà.
FOTO Cartell de L'espia del xampany, de Nadav Schirman
De mica en mica, el cicle El documental del mes va escampant-se per Catalunya, les Illes, el País Valencià i més enllà i tot. Pel que fa a les Illes, la programació segueix un ritme diferent a la de la resta i així, aquest mes de març projecten Tintin et moi. En canvi, a Catalunya i al País Valencià, es passa Resistencia. Per això, he separat en dos articles diferents, la referència a ambdues programacions. En aquest post, doncs, toca parlar de Resistencia (que es projecta en versió original en castellà) i a Vull llegir la resta de l'article trobareu part de la informació que he recollit del web de l'organització Paral·lel 40. FOTOResistencia, de Lucinda Torre
El cicle "El documental del mes" porta a les Illes, aquest febrer de 2008: Tintin i jo, el film del danès Anders Ostergaard (Copenhaguen, 1965) sobre la figura d'Hergé -creador de Tintin-, al qual ja vam dedicar aquest article: Tintin i jo.
FOTO Cartell de Morir a Jerusalem, de Hilla Medalia
Al marc del Docs Barcelona ha aterrat Morir a Jerusalem, la pel·lícula de Hilla Medalia que Paral·lel40 ha programat per aquest febrer de 2008 dins del cicle "El documental del mes".
SinopsiArran d'un atemptat terrorista, a un mercat de Jerusalem, on moren dues noies de 17 anys –una, israeliana, víctima de l'atemptat; l'altra, palestina, terrorista suïcida- les seves mares es confronten revelant, així, el microcosmos del conflicte palestino-israelià i la complexitat de la reconciliació.
FOTO La guerra contra les drogues, de Sebastian, J.F.
La guerra contra les drogues / The War on Drugsexplica la batalla que va començar, ara fa 40 anys, quan el president Nixon va declarar la guerra als narcòtics. Examinant la situació a Colòmbia i als Estats Units i entrevistant a personalitats relacionades amb el conflicte, el film ens mostra tots els detalls d'una “guerra” amb milers d'interessos amagats.
El documental d'aquest mes: La guerra contra les drogues, de Sebastian, J.F.
Més informació, anant al web de Paral·lel 40, al web oficial The War on Drugs o a Vull llegir la resta de l'article. Per a consultar horaris i sales on el projecten, cliqueu aquí: Horaris i sales.
El 10 de juny de 1944, una divisió de les SS anomenada "Divisió Cuirassada" va entrar a Distomo, una petita localitat rural de Grècia i, en menys de dues hores, va assassinar-ne 218 habitants: dones, homes, avis, nens petits i nadons van ser executats brutalment. El petit Argyris va perdre els seus pares i 30 familiars més. Argyris va sobreviure a la massacre de Distomo. Gràcies a la Creu Roja, va poder marxar al Pesatalozzi Children 's Village (Suïssa), on la seva vida va fer un tomb. Passats els anys, va obtenir un postgrau en matemàtiques i astrofísica, va exercir de professor i traductor del grec a l'alemany i va ser un treballador actiu en l'ajuda per al desenvolupament. Durant tot aquest temps, Argyris Sfountouris, ara de 66 anys, ha estat combatent l'horror al qual va ser sotmès de petit. Tot això, sense oblidar el record de la seva experiència d'infantesa i amb la voluntat de transmetre'l d'alguna manera a la resta del món, en una recerca per la pau que té un final encara obert.
Cançó per Argyris és el títol que Paral·lel 40 ha seleccionat per a aquest desembre, dins del cicle El documental del mes. El seu director, Stefan Haupt (que serà a Barcelona, fent-ne la presentació), ha declarat: Aquesta pel·lícula és un reconeixement a les persones que van experimentar aquesta barbàrie en la seva primera infantesa, persones que han sobreviscut i que volen viure, persones que, després de tot, no es queden aïllades del món.
Tot i que n'hi ha hagut algunes projeccions prèvies, les sessions de Cançó per Argyris comencen el dijous 13 de desembre de 2007, a diverses ciutats del país. Clicant aquí: Horaris i sales de projecció.
Dins del cicle El documental del mes, Parallel 40 anuncia per a aquest novembre Fleurette, de Sérgio Tréfaut, en versió original en portuguès i francès, subtitulada en català.
A partir del 8 de novembre, a diverses ciutats del país (cliqueu aquí per saber horaris i ciutats on es passarà), podrem descobrir el que els organitzadors descriuen com un procés de revisió de la família a través del personatge de la mare. De la mà de Fleurette, la mare del director, de 79 anys, se'ns proposa una revisió d'un gran període del segle XX, des de la França dels anys 40, amb fragments d'una història d'amor i odi, de col·laboracionisme i neutralitat, fins a la Revolució dels clavells a Portugal, l'any 1974.
La resta del comentari sinòptic, un perfil del director i la fitxa de la pel·lícula, clicant aquí: Vull llegir la resta de l'article.
Aquest dijous arrenca el cicle mensual del Documental d'octubre, amb la projecció -a diverses ciutats- de Nömadak Tx, de Raúl de la Fuente, en versió original en euskera, castellà, gujerati, hindi, tsaatan, bereber, francès, saharaui, sami, anglès i mongol subtitulada al català. I és que Nömadak Tx té molt de projecte multicultural, a partir de la txalaparta: instrument tradicional basc de percussió, que es toca entre dues persones i la música que en surt no és de cap de les dues, sinó del fet de trobar-se i dialogar.
Nömadak Tx neix del delit dos músics per fer de la txalaparta un punt de trobada, no només entre persones, sinó també entre cultures. Els dos protagonistes viatgen a llocs remots del nostre planeta, a la recerca de diferents sons i veus. Cada trobada és única, una font de sorpreses i experiències extraordinàries.
Durant el règim de Pinochet, un equip de fotoperiodistes retratà la gent i la confusió que es vivia a Xile. Als carrers, enmig de sagnants disturbis i protestes, aquests fotògrafs intrèpids van aprendre'n l'ofici i van crear el seu propi llenguatge polític. La ciudad de los fotógrafos, de Sebastián Moreno, en parla.
Alguns van ser reprimits brutalment; d'altres, assassinats; la majoria, segueixen vius. Per tots ells, fer fotografies era una forma de ser lliure; una alternativa per continuar vivint; una manera d'esdevenir actor essencial, de ser alguna cosa més que un simple espectador. Pinochet tenia el poder i les armes; aquests fotògrafs, les òptiques i els flaixos. Les seves fotografies van servir per donar suport al testimoni de les víctimes de la dictadura i van ser fonamentals per iniciar processos de justícia.
La ciudad de los fotógrafos es projecta en versió original castellana, a Sant Just Desvern, el 5 de setembre de 2007, i ja l'endemà, a Barcelona, als Verdi Park i a la Filmoteca, i a Girona, Vilanova i la geltrú, Molins de Rei, Banyoles, Corbera... és a dir, comença l'habitual tomb per Catalunya i part de l'estranger, amb primeres i segones projeccions, en dates diferents. Podeu consultar-ho, clicant aquí: horaris i sales del documental del mes.
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
