D'ençà el 1988, el caràcter singular de l'obra del cineasta català Marc Recha (L'Hospitalet de Llobregat, 1970) ha estta present en l'escena internacional, del Festival de Locarno al Festival de Canes. Des del seu primer llargmetrtge (..) Recha formula un cinema híbrid entre naturalisme i fantàstic, d'acord amb les seves pròpies paraules "El cinema és la mirada, i la mirada és esperar les coses, esperar que es revelin" -expliquen els organitzadors, en el text de presentació.
D'una banda, el 12è Festival Dauville - Àsia (10-14 de març de 2010) acaba d'avançar la programació i la composició del jurat. Serà el guionista i directors francès Pascal Bonitzer qui presidirà el jurat, i el seu compatriota i col·lega Florent Emilio Siri encapçalarà el Jurat de la secció Acció Àsia. Quant a la programació, a més dels dos apartats competitius, el certamen oferirà una mirada a l'emergent autor xinès Lu Chuan, guanyador de la darrera edició del Festival de Sant Sebastià, amb Ciutat de vida i mort. I completen el programa, un parell d'homenatges al filipí Brillante Mendoza, amb la projecció íntegra de la seva filmografia, i al xinès Lou Ye.
Precisament Lou Ye ha estat també notícia aquests dies, perquè s'ha anunciat que començarà a rodar una nova pel·lícula, titulada Gossa (Chienne), en la qual Tahar Rahim (descobert a Un profeta) encarnarà un obrer que s'enamora apassionadament d'un professor xinès acabat d'arribar a París. Adaptació d'un relat homònim i autobiogràfic de Jie Liu, prohibit a la Xina, però bendifós a través d'internet, la pel·lícula es filmarà a França i després a la Xina (on, recordem-ho, Lou Ye té prohibit de treballar com a director, durant 5 anys, per haver-se saltat la censura governamental comunistai haver presentat sense el seu permís a Canes Summer Palace, sobre els fets de Tiananmen.
Me n'alegro per Esteve Riambau, que atresora un bagatge prou conegut i reconegut d'estudi, coneixement, difusió, docència, gestió i fins de creació cinematogràfica.
Em sap greu per alguns dels altres 18 candidats i candidates, d'algun dels quals ja n'havia parlat i que igualment tenen un bon perfil com per haver guanyat el concurs.
Els temors. Tot i que la personalitat de cadascun dels candidats/ates hauria aportat característiques diferents al futur de la Filmoteca de Catalunya, no són precisament de característiques intrínsicament cinematogràfica els temors que tinc. Sé, permeteu que ho digui abans de revelar-los, que segurament us sorprendran a bona part dels lectors, però us asseguro que sé el que em dic. Primer temor: em preocupa el futur de la llengua catalana a la Filmoteca. Segon temor: em preocupa encara més la catalanitat de Filmoteca de Catalunya, que progressivament pot anar convertint-se en una eficient delegació de la Filmoteca Espanyola a Catalunya. Tant de bo que el temps m'esvaeixi aquests neguits perquè no es confirmin a l'hora de la veritat; però ho veig difícil. Evidentment, molt més difícil del que la majoria us podeu pensar. El meu coneixement del personatge em dóna peu a aquests temors; però potser també resulta que aquest meu coneixement em priva de veure altres coses. El temps dirà i tant debò que digui molt diferent al que em temo que dirà.
Petit indi, de Marc Recha, rebatejada com C'est ici que je vis, s'estrena al mercat francès el dia 10 de febrer de 2010, segons que ha anunciat la distribuïdora Ad Vitam. Després d'una rebuda crítica prou bona i un resultat de taquilla més aviat fluixet a casa nostra, la pel·lícula tindrà ara una autèntica segona oportunitat, en sotmetre's a la sempre influent i forta crítica francesa i a un públic que coneix i reconeix Recha, pels seus anteriors treballs, alguns dels quals havien estat projectats a Canes.
Quan, dilluns d'aquesta setmana em va arribar a casa el Time Out Barcelona-hi estic subscrit- i el vaig fullejar, vaig endur-me tota una sorpresa en llegir una de les petites notes fotogràmiques que hi escriu Pere Vall. Explicava que, entre els noms que havien sonat per a dirigir la Filmoteca de Catalunya hi havia un candidat de cognom acabat en "...silla" i un altre que el té acabat en "...erde". Com sabeu, s'ha decidit convocar un concurs internacional.
Em va agafar de sorpresa perquè no en sabia res -cosa, d'altra banda, gens estranya, per com estic allunyat tant de la Filmoteca com de les cuines "del poder" cinematogràfic a casa nostra-. Tanmateix i malgrat la cautela d'en Pere Vall a mig difuminar els cognoms de Carlos Losilla i de José Enrique Monterde, vaig de seguida -i potser precipitadament, ves a saber- aquests crítics i professors universitaris a les dues referències que ell donava.
A Monterde el conec de fa moltíssims anys, perquè tingué una vinculació molt estreta amb el cineclub del meu poble i quan vaig fer-me'n càrrec, vam tenir l'oportunitat de col·laborar. Això, abans de coincidir a l'Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC), fins i tot en alguna de les diverses juntes directives de què vaig ser membre. I no cal dir que, en la meva adolescència cinèfila, mirava de llegir-li els articles que publicava a "Dirigido por...".
Quant a Carlos Losilla, crec recordar que també el vaig conèixer a l'ACCEC i vam poder col·laborar ran de l'edició a Editorial Paidós -on ell treballava- del meu llibret sobre Trois couleurs: Rouge, de Kieslowski. Tot i que ens veiem poc des de fa anys, havíem tingut una certa amistat. Des que ha esdevingut crític del diari "Avui", el llegeixo regularment, malgrat que en solc discrepar molt -com es féu públicament evident ja fa temps, en aquest mateix blog-.
No cal dir, doncs, que la possibilitat que algun d'ells dos acabés dirigint Filmoteca de Catalunya em feu, a nivell personal, prou gràcia, i, a nivell cinematogràfic, em va dur a ponderar el gran bagatge de coneixements i d'iniciatives que atresoren tant l'un com l'altre.
He de reconèixer, però, que simultàniament se'm desvetllà un neguit diguem-ne de tendències o si voleu polític: el fet que la direcció de la Filmoteca quedés en mans del que jo anomeno la secta cahierista-espanyola. Déu n'hi do ja la quota de poder que remenen a Barcelona, que si també controlessin Filmoteca... Esclar que, d'altra banda, segons quina hagués de ser l'alternativa, millor que s'apostés per Monterde o Losilla -Losilla o Monterde, l'ordre no fa al cas- i en recollissim tot el que hi poguessin aportar -per bé i per mal-.
Pere Vall parla de rumors sobre el possible fitxatge d'una dona italiana. Apostes?
Divendres, dia 27, arranca la nova temporada del Cineclub Garbí, de Malgrat, i amb aquesta seran ja 40 temporades ininterrompudes, d'una entitat nascuda el 17 de gener de 1970, en plena dinàmica de recuperació cultural i oposició al franquisme, fruit i com a formalització de les sessions de cinema-fòrum que s'havien engegat tot just dos anys abans -al mític 1968-; una entitat que ha mantingut l'activitat passant per la crisi de la desafecció cultural de ls societat i els polítics de la transició política de final dels setanta, que va saber retrobar el camí de difusió i promoció del cinema entès com a art i expressió cultural, éssent reconeguda el 1986 -si la memòria no em falla- com a "millor cineclub de Catalunya" i coneguent una època de gran esplendor des de final dels vuitanta i sobretot al llarg dels anys noranta i que, ara, en mans de gent jove segueix la seva tradició de plantar cara i mantenir-se dreta, malgrat la doble gran crisi col·lectiva: la de la minva d'espectadors al cinema -i la pèrdua de tot una generació per a l'audiovisual a gran pantalla- i la crisi econòmica general que estem patint.
El dia 27 de novembre de 2009, elCineclub torna. Més ben dit: hi torna! Al peu no del canó, sinó de la pantalla, amb la projecció de The visitor. de Tom McCarthy. I després: Un conte de Nadal, d'Arnaud Desplechin (11 de desembre del 2009); Vals amb Bashir, d'Ari Folman (8 de gener de 2010);Dinar de la Mare de Déu d'Agost, de Gianni Di Gregorio (22 de gener de 2010);Paranoid Park. de Gus Van Sant (5 de febrer de 2010) i Lluna, de Duncan Jones (19 de febrer de 2010), en el que és un primer trimestre, al qual ha de seguir tres altres mesos de projeccions que, com és habitual, s'anunciaran en acabar aquesta primera tanda.
És per a mi una molt bona notícia que el Cineclub Garbí segueixi endavant i permeteu que, agraint-ho als actuals responsables i felicitant-los, agraeixi, feliciti i reconegui la tasca que fan tots aquells i aquelles que, organitzant cineclubs, fan arribar el cinema d'autor i el cinema alternatiu a punts ben diversos del nostre territori.
Dimecres, 28 d'octubre de 2009, preestrena dePetit indi, de Marc Recha, al Cinema Truffaut, de Girona, presentada pel mateix Recha.
D'això se'n diu retre-li honors: el dia abans de Sant Narcís -festa major de la ciutat de l'Onyar-, es destina la sessió de les 10 de la nit al nou film de Recha, just dos dies abans que s'estreni comercialment a tot el país.
Per a assistir-hi, cal invitació que es pot recollir al diari El Punti a Vilaweb.
Petit indi es va presentar mundialment aquest agost al Festival de Locarno i, després de passar pels festivals de Londres i Valladolid, finalment aterra a casa nostra, aquest dimecres.
FOTO Parallamps Sergi López, un dels protagonistes de Petit indi, de Marc Recha
Ho publiquen l' Avui, Cultura 21, Diari de Girona i al 3cat24.cat: avui ha començat el rodatge de Pa negre, la pel·lícula d'Agustí Villaronga basada en l'obra d'Emili Teixidor. És a dir, en la novel·la homònima i tot una sèrie d'altres narracions de Teixidor que toquen la postguerra al context vigatà.
Com es pot llegir a les notícies esmentades, el cineasta mallorquí ho ha focalitzat temàticament en "la devastació moral que la guerra civil provoca en la població civil".
Entre tantes coses que espero d'aquesta pel·lícula, friso per veure com tractarà Villaronga els pacients del sanatori que juguen un paper en la novel·la de Teixidor i que tenen alguna cosa que els fan molt "Villaronga": podem emparentar-los amb els tuberculosos d' El mar i -per què no- amb aquelles criatrures que hi havia d'haver a La mort i la primavera. Potser ni ho recollirà, però dubto que deixi passar de llarg el potencial de morbositat i les ambígües tensions que tenen els passatges en què apareix el sanatori -ves el que en pot arribar fer Villaronga, del que ha escrit Teixidor!-
Al repartiment de Pa negre: Sergi López, Mercè Aranega, Laia Marull, Eduard Fernandez i Pep Tosar. I el rodatge tindrà lloc a Barcelona, Mataró, Puig de la Bauma, la Colònia Vidal, El Figaró, Manlleu, Olot i Mura.
Isona Passola, al capdavant de Massa d'Or Produccions, és efectivament la productora de la pel·lícula i quan vaig coincidir amb ella -el 13 de juny de 2009, ran de la projecció de Cataluña-Espanya, a Malgrat- em va confirmar els motius pels quals confio molt amb Pa negre. Més encara, ens va explicar com les condicions de producció han pogut ser ja objectivament millors gràcies als efectes que està creant l'expectativa de la futura Llei Tresserras. Val a dir que TV3 també hi participa.
No cal dir que em plauria d'allò més que Pa negre anés a Canes 2010; però la data anunciada d'estrena, febrer de 2010, fa pensar que es podria aspirar a Berlín. Villaronga ho té bé: ha participat anteriorment als dos certamens (El mar, a Berlín 2000; El niño de la luna, a Canes 1989)
La proposta resulta tant més atractiva com més ens la van descrivint. "Cinema a la fresca". Bé. Res de donar bou per bèstia grossa: a Lloret, a la fresca, quan es diu cinema es diu la veritat, hi ha unes bobines de pel·lícula, un projector i la màgia aquella -inigualable- de quan s'engega la làmpada, la maquinària comença a rodar i la imatge apareix -esponerosa- a la pantalla, que és... de pel·lícula!
Seguim. "... a la fresca", acaronats per la brisa marina. I és que la cosa continua: a 'Sa Caleta', a tocar del mar.
I què s'hi pot veure? El Cinquè Cicle de Cinema Llatinoamericà: La teta asustada, de Claudia Llosa -Ós d'Or a Berlín 2009; El nido vacío, de Daniel Burman -Millor Actor a Sant Sebastià 2008-, i La buena vida, d'Andrés Wood -Goya 2008 a la Millor Pel·lícula Hispanoamericana-.
Ahir va començar, amb el film de Claudia Llosa i seguirà, el divendres 17 de juliol, amb el de Burman, i el divendres 31, amb de Wood. Sempre a dos quarts d'onze de la nit, a Sa Caleta, de Lloret -A on, si no?-
Ho organitza Cineclub Àdler, amb el suport de l'Ajuntament de Lloret de Mar -la regidoria de la Dona n'ha subvencionat la projecció de La teta asustada-. Més informació i tràilers de les pel·lícules a LloretInfo.
FOTO Anagrama Cineclub Àdler i Cartell del 5è Cicle de Cinema Llatinoamericà
El 22 de juliol, El somni, de Christophe Farnarier, surt en DVD, editat per Cameo. En versió original catalana i subtítols en castellà, francès i anglès. Tanmateix, la caràtula que n'he pogut veure fins ara, només té en català el títol. passarà, per exemple, com en el cas de Dies d'agost, de Marc Recha, que la distribuïdora no en volgué en català ni la caràtula, ni el contingut del DVD -llevat, escalr, de la versió original del film-? I mira que, a la mateixa caràtula d' El somni, hi ha un bon reguitzell d'institucions que hi han posat calés, totes i cadascuna de les quals tenen responsabilitats legals i deures a fer amb la llengua. Esperem que, a casa nostra, també surti editat en català -caràtula, continguts, etc.- i que la distribuïdora no hagi imposat la tirania del -seu- 'mercado único' -en què també ens hi inclouen-.
La pel·lícula -que el dia 14 inaugura la 41a Quinzena dels Realitzadors de Canes- és esencialment en blanc i negre i Coppola assegura que s'hi ha trobat amb empenta juvenil. Ell, que amb One from the heart va ser pioner en l'ús de noves tecnologies a la creació cinematogràfica, en aquesta ocasió, davant del llançament de Tetro, s'ha apuntat als més populars recursos de divulgació que li ofereix la xarxa.
La distribuïdora navarresa Golem distribuirà Petit indi, de Marc Recha, a l'Estat Espanyol, i la francesa Ad Vitam ho farà a l'hexàgon. Paral·lelament, Celluloid Dreams -important agència de vendes a nivell internacional- l'ha incorporada al seu catàleg, segons que ha fet públic CatalanFilms, cosa que li obre bé les portes de l'imminent Mercat del Film de Canes.
Protagonitzada per Marc Soto, Sergi López, Eduardo Noriega i Eulàlia Ramon, Petit indi gira al voltant del personatge de l'Arnau, un nen que viu a ca la seva germana, amb un germà pròdig i un oncle perdut. Tots van prou a la deriva des de que els han empresonat la mare -la Filo- . Aviat hi haurà el judici i per a l’Arnau és important guanyar-lo. El jardí secret de l’Arnau són els animals, de manera que, amb concursos de cant d’ocells i curses de gossos, l’Arnau farà l’impossible per trobar els diners que val tenir un advocat. Però aquest món és ple de guineus amb bones intencions...
FOTO Marc Soto i Eduardo Noriega, a Petit indi, de Marc Recha
El seminari "A herdanza da Shoah. A propósito de “La cuestión humana”" proposa examinar de quina maneira la mecànica establerta per l' Alemanya nazi en els camps d'extermini afectà la relació del món contemporani a partir de tres vectors claus como són la industria, el llenguatge i les imatges.
Dirigit pel professor de la Universitat de Girona, Àngel Quintana, aquest seminari del Centro Galego de Artes da Imaxe, que tindrà lloc a Galícia el dia 24 d'abril de 2009 comptarà amb les intervencions de Miguel Morey, catedràtic de Filosofia de la Universitat de Barcelona; Adán Kovacsis, assagista i traductor; Santos Zunzunegui, catedràtic de Comunicació Audiovisual de la Universitat del País Basc; Santiago Filloll, de la Universitat Pompeu Fabra, i, per descomptat, la del mateix Àngel Quintana. S'hi tractaran qüestions com 'Les paraules i els fets -la indústria capitalista i la Shoah-'; 'Reflexions sobre l'elaboració literària de la Shoah'; 'Formes d'abjecció que prenen la Shoah com a motiu: de "La vida és bella" a "El nen amb el pijama de ratlles"'; 'L'atac del present sobre la resta dels temps. Com presentar l'horror sense representar l'horror'.
El seminari el completa la projecció -entre el 20 i el 24 d'abril- d'una sèrie de films de Nicolas Klotz, de Paria (2000) a La question humaine (2007).
Geni i figura, Terrence Malik ens torna a tenir ben despistats sobre la seva nova pel·lícula, L'arbre de la vida (The Tree of Life). Fins ara semblava que anava d'una família amb tres canalles, el gran dels quals anava perdent la innocència de mica en mica i de manera prou dolorosa. Fins i tot, havia corregut una fotografia presumptament del rodatge, en què Pitt traginava els menuts.
Doncs bé, segons que Mike Fink, creador d'efectes visuals, ha revelat a la revista Empire -en unes declaracions que reprodueixCommeAuCinema-i de les quals es fan ressó a Hollywood Elsewhere- han començat a treballar en un projecte de Terrence Malik (..) que, de fet, seran tres films en un. D'una banda, una versió en 35 mm, una altra de més curta per a IMAX i encara una tercera versó més llarga, en 35 mm, a meitat de camí entre les dues anteriors (..). Estem treballant amb l'animació de dinosaures, però no es tracta pas de 'Jurassic Park'; sinó de fer la impressió que una càmera se les campava quan aquelles criatures immenses corrien per la Terra, després que unes primeres criatures van deixar de viure al mar. És tot allò de l'aparició dels primers mamífers (..) Anem a recrear animals que realment van existir (..) i estic convençut que, ho enllestim, la gent se'n recordarà molt de temps.
Per tant, reviscola la idea que L'arbre de la vida té a veure amb un guió de Terrence Malik del 1978 i que fóra una obra metafòrica sobre l'origen de la Terra i la mateixa Humanitat, anant de la Prehistòria a la Primera Guerra Mundial. "El món ha esdevingut un laberint...", sembla que es diu al guió del film i, si la cosa va d'aquests dinosaures, de la Primera Guerra, de Pitt, del Gènesi... de debò que promet ser laberíntic.
Ja fa unes dies, em van avisar que Joan Pipa, el pastor d'El somni, de Christophe Farnarier, apareixia a la "contra" de La Vanguardia. I vaig pensar: caram, aquests de ciutat, com saben reaccionar! Deu fer un parell de setmanes, vaig veure que l'Albert Om deia que tindria en Joan Pipa al programa, El club. I vaig dir: hosti! Fins i tot a TV3 s'han adonat del potencial del personatge! I dijous passat, mentre intentava fer una capcinada d'havent dinat, em va eixorivir l'Albert Om anunciant que l'endemà, el divendres 13 de febrer, tindria Joan Pipa al plató de Sant Joan Despí: refot! -va ser el meu comentari-.
Efectivament, Joan Pipa és tot un personatge. Un altre personatge que -com Albert Serra- està sent descobert pels mitjans de comunicació, en una de les rares oportunitats que mai s'hagin donat per demostrar -i certament, demostren- fins a quin punt el cinema fet aquí és i pot ésser generador de personatges, creador i/o potenciador d'imaginari.
Indiscutiblement, l'"exotisme", l'excentricitat respecte la norma que representen els Albert Serra o Joan Pipa, tenen segurament molt a veure amb l'interès d'aquests mitjans de comunicació. Tant se val. Ara no ens posarem pas a lamentar que El somni o El cant dels ocells els hagin proporcionat figures de la mena que els interessa. Si de cas, ja ens queixarem quan no parin atenció a altra mena de personatges igualment interessants.
El que sí m'agradaria és que, ni que fos pel ganxo mediàtic de Joan Pipa, TV3 es deixés d'orgues i emetés en "prime time" la versió íntegra, cinematogràfica, d' El somni.
Video de l'entrevista d'Albert Om a Joan Pipa, clicant aquí [Joan Pipa, a El Club, 13.02.2009]
FOTO Joan Pipa, a El somni, de Christophe Farnarier
Aquesta és una setmana gran per a Albert Serra. Començava dilluns guanyant el primer Gaudí com a director i la seva El cant dels ocells, premiada com a millor pel·lícula en català, a més d'endur-se encara el guardó a la millor fotografia. Com a conseqüència, ha vist com el Col·lectiu de Crítics de Girona, delerosos de poder tornar a programar-la-hi, l'han recuperada a la cartellera del Cinema Truffaut -com aquell qui diu, a casa!-. I es pot dir que l'acaba, la setmana, avui mateix, amb un entrant en forma d'entrevista a El Periódico de Catalunya[Albert Serra: "Abans els decebrà Obama que jo"] i, sobretot, amb un aterratge triomfant a París, la ciutat on més se l'estima i on ja s'està veient El cant dels ocells des de dimecres, acompanyant la projecció de la pel·lícula, amb tots els honors, aquest vespre a les 8, al cinema MK2-Beaubourg -a tocar del Centre Pompidou-.
Una versió de 52 minuts de la pel·lícula El somni, de Christophe Farnarier, l'emet el Canal 33aquest dimecres, dia 21 de gener de 2009, a les 23.10h, dins de l'espai "El documental" -i en fa una reemissió, la mateixa nit, a les 02.40h-.
Per Nadal, El somni, de Christophe Farnarier, torna al Truffaut de Girona. Recordem que ja s'hi va estar un bon grapat de setmanes, amb un èxit que sorprengué la pròpia empresa. Donc bé, si algú havia pensat que la cosa ja estava... No! Segons que he pogut saber, el Col·lectiu de Crítics de Girona, que gestiona sala, ha decidit tornar-la a programar, per atendre les nombroses peticions rebudes, de gent que se l'havia perdut, n'hi han parlat francament bé i està interessada a recuperar-la. L'ocasió idònia els l'ha proporcionat l'estrena d' El cant dels ocells, d'Albert Serra, de manera que El somni la projecten ara -a partir del 19 de desembre- en horaris complementaris al film de Serra.
Eureka (2000), de Shinji Aoyama, és per a mi una pel·lícula absolutament important. I quan dic "per a mi", utilitzo conscientment un terme subjectivista. No dic pas "per mi", no estic pas manifestant que la tingui com una obra clau en la Història del Cinema. No. Eureka, la visió d'Eureka aquelles quatre hores d'aquell matí de maig a Canes se'm va convertir en una experiència d'alt voltatge emocional. Em va trasbalsar com poques vegades ho ha fet cap altra pel·lícula, ni cap llibre, ni moltes coses de les que m'han passat a la vida. Fins al punt que la tinc en DVD i, de tot el material cinematogràfic que col·lecciono, gairebé seria l'últim de què em desfaria. Perquè no és ben bé una qüestió cinèfila, sinó íntima, sentimental.
De Shinji Aoyama li he vist alguna altra cosa. Per exemple, la decebedora Desert Moon (2001). I Eli, Eli, Lema Sabachtani? (2005), que em permeté gaudir novament d'aquella manera que té ell de posar la càmera, d'enquadrar, de mirar els paisatges i els personatges... i, en aquesta ocasió, de "jugar" amb el só... Eli, Eli, Lema Sabachtani? vaig tenir ocasió de veure-la assegut a la filera del davant mateix on era Aoyama, ben a prop seu, a la Sala Debussy, de Canes. I us ben asseguro que, acabada la projecció, mig sord pel que les orelles acabaven de sentir, no em vaig tallar gens -i en sóc força, de tallat per a aquestes coses-, em vaig aixecar, em vaig girar i vaig intentar jo d'eixordar-lo a ell, ovacionant-lo amb totes les meves forces, junt amb el grapadet d'entusiastes admiradors que quedàvem a la sala.
Dissortadament, encara li tinc pendent de veure Crickets (2006) i Sad Vacation (2007), que són a la llista dels deures inel·ludibles.
Però la filmografia d'Aoyama és força més gran i l'abast de la seva creació artística força més ample que la simple direcció cinematogràfica. Una personalitat com la seva, sóc dels que pensen que es mereixeria un reconeixement més gran i sobretot que se'l conegués millor. Al Jeu de Pomme, de París, són força de la mateixa opinió i han muntat una retrospectiva Aoyama, entre el 20 de novembre i el 21 de desembre, en col·laboració amb el Festival de Tardor de la ciutat. Més informació sobre la retrospectiva: [Shinji Aoyama Rétrospective]
Fitxes i enllaços informatius, de les pel·lícules amb article en aquest bloc, a partir del 29.08.2008. I enllaç amb els articles d'aquest bloc sobre la pel·lícula.
Precious; Una educació; Nine; Als núvols; La cinta blanca; Això... és complicat!; Avatar; Cel·la 211; L'imaginari del doctor Parnassus; Àgora; El secret dels seus ulls
... i més
