Raül Romeva i Rueda

Finalment la Comissió de Pesca del Parlament Europeu ha votat, i adoptat, el meu informe sobre la proposta de Reglament relatiu a la implementació de les normes de control en la pesca comunitària. Tal i com ja he esmentat en apunts anteriors, es tracta del text legislatiu més complex al qual m’he hagut d’enfrontar des que sóc al Parlament Europeu, i he hagut de treballar sobre equilibris molt fràgils. Alguns punts han estat especialment controvertits (cas de l’article 47 sobre la pesca recreativa, o el tamany dels vaixells que s’havien de considerar susceptibles de dotar-se amb equipament tecnològic de seguiment, per exemple). Tanmateix, després de moltes negociacions hem arribat a algunes esmenes de compromís que ens han dut a un resultat raonablement satisfactori. La importància de la reforma legislativa, ho recordo, rau en la necessitat d’aplicar més i millors normes per que permetin evitar el deteriorament total, o fins i tot el col.lapse, dels estocs de peix.

Tal i com ja he dit en anteriors ocasions (veure Més i millor control al mar, per fer front a la doble crisi -ambiental i econòmica-), aquesta és un pilar fonamental de la Política Pesquera Comunitària (PPC), ja que si les regles no es compleixen, els estocs de peix continuaran deteriorant-se i les comunitats pesqueres que en depenen en patiran severament les conseqüències.

Entre d’altre motius de satisfacció, l’informe adoptat incorpora moltes de les nostres propostes com, per exemple, una clara distribució de responsabilitats entre el sector, la Comissió, els Estats membre i l’Agència de Control de la Pesca. Cal recordar que (segueix…)

la responsabilitat dels Estats (responsables dels afers marítims), és enorme, tal i com ho posa de manifest la sentència del Tribunal de Comptes del 2007. I és que quan els governs no garanteixen suficientment que es compleixin les regles, llavors la PPC en pateix les conseqüències.

Per al bon compliment de les normes, per altra banda, seran fonamentals les noves tecnologies, tals com el registre i transmissió electrònica de dades o la instal.lació de sistemes de seguiment via satèl.lit de les embarcacions (VMS, AIS,…).

Així mateix, estic especialment satisfet que s’hagi adoptat la meva esmena 231 relativa a que no es permeti concedir ajudes públiques (ni estatals ni comunitàries) a qui hagi practicat la pesca il.legal (vegeu per exemple apunt Per què més control? Doncs per evitar casos com els de Vidal Armadores S.A.).

No obstant, també lamento que alguns aspectes que considero importants no hagin comptat amb el suport suficient, com és el cas de les esmenes relatives a la millora de l’accés públic a la informació, o a la inclusió d’una millor capacitat de seguiment del peix que entra al mercat. Així mateix, també m’ha decebut que la proposta per a la creació d’un nou programa per a reduir el creixement de les flotes pesqueres europees no hagi estat adoptada.

La propera etapa serà el debat i vot en plenària durant la sessió d’abril (22 i 23 d’abril).

Font foto: Comissió Europea

El Partit Verd Europeu va celebrar aquest cap de setmana el seu Congrés, a Brussel.les, en el qual es van presentar algunes de les línees programàtiques que es volen impulsar de cara a les eleccions Europees del proper juny, i les persones que assumiran (assumirem) la responsabilitat de donar-les a conèixer durant les properes setmanes. En relació a la feina feta durant aquest mandat que s’acaba (2004-2009), podeu consultar l’extraordinari Manual Virtual ‘The Greens’ Book. Policy papers of the Greens in the European Parliament. Pel què fa a les candidatures, seran molt diverses. En alguns països els partits integrants del Partit Verd Europeu aniran en solitari, en d’altres, com és el cas a Itàlia, o el nostre, formarem part d’una coalició més àmplia amb altres forces polítiques amb les quals compartim un bon grapat de línees polítiques i estratègiques. Sigui com sigui, penso que el missatge central que ens uneix a moltes persones i formacions diferents és, per una banda, la necessitat, fins i tot per salut democràtica, de capgirar la creixent tendència cap al bipartidisme en el conjunt de la UE, i per l’altra, posar de manifest que només si veus com la nostra hi són, al Parlament Europeu, i hi són amb força suficient, es podran capgirar algunes de les derives socialment, ambientalment i democràticament més regressives de l’actual versió de la construcció europea. En aquest sentit crec que la suma, per una banda, i la convicció, per l’altra, han de ser dos instruments fonamentals en el decurs de la pre-campanya i campanya que tot just està començant. En altres paraules, la Comissió i el Consell ja estan en mans de la gran coalició PPE-PSE (amb una gran tendència cap la primera part del binomi més que no pas cap a la segona). Només ens queda el Parlament Europeu per contrarrestar aquesta situació. El 7 de juny, per tant, serà clau.

COMMUNIQUÉ DE PRESSE – Bruxelles, le 28 mars 2009

Congrès Verts européens

Les Verts européens partent en campagne avec un projet commun pour l’avenir

Ces 27 et 28 mars 2009, les Verts européens ont fixé leurs priorités en vue de la campagne électorale de juin 2009. Des représentants des 27 Etats membres ont adopté un “Manifeste” commun qui a été rendu public et qui devrait convaincre les citoyens européens de voter pour eux.

Commentant l’issue du Congrès les coprésidents du Groupe des Verts/ALE,  Monica Frassoni et Daniel Cohn-Bendit ont estimé que:

“Le Manifeste propose un New Deal Vert pour répondre à la crise globale que traverse l’Europe. Les Verts européens proposent une réelle alternative pour construire une Europe capable de donner des réponses globales, concrètes et adéquates à la crise. 

Nous considérons que le Président de la Commission européenne, José Manuel Barroso a eu une approche passive de la crise financière. Il a mené une déréglementation imprudente au détriment de la politique sociale. Il n’a même pas spécialement soutenu les droits de l’homme, ce qui était pourtant sa grande promesse en arrivant. C’est la raison pour laquelle nous voulons qu’il y ait un candidat alternatif à la présidence de la Commission.

Nous voulons ouvrir le débat entre toutes les forces politiques du Parlement européen sur les nécessités d’une nouvelle Commission. La Commission Barroso est devenue le secrétariat du Conseil des ministres européens, fortement influencée par les lobbies et les industriels”

Le parti Vert européen, représenté dans les 27 pays de l’Union, a choisi de donner une dimension transnationale à la campagne. Le Congrès a adopté aujourd’hui à la quasi unanimité des 450 délégués, le Manifeste européen qui définit un projet commun pour l’Europe.

Daniel Cohn-Bendit a été désigné porte-parole de la campagne du Parti Vert Européen, aux côtés de Rebecca Harms, eurodéputée allemande et Deirdre de Burca candidate irlandaise. Durant son intervention, il a déclaré : « Notre réponse, notre projet : La transformation écologique et sociale de la société. Je vous le dis : pour sortir de la crise, l’alternative à Barosso c’est nous »

Font foto: EGP

ENTREVISTA per a Buceo21

Raül Romeva/Eurodiputado y buceador

Raül Romeva es licenciado en Económicas y Doctor en Relaciones Internacionales. Desde 2004 es eurodiputado por ICV (Iniciativa per Catalunya Verds), integrado en el Grupo Verdes/ALE (Alianza Libre Europea). De su actividad parlamentaria destaca su trabajo en los ámbitos de Derechos Humanos, Política Exterior, Seguridad y Desarme, Derechos de las Mujeres, Libertades, y finalmente, protección del entorno marino y a favor de una pesca responsable. Seguidor de Cousteau desde niño, se aficionó al mar de muy pequeño. En tanto que buceador aficionado hace años que se pasea por las profundidades. Preocupado por el deterioro progresivo de nuestros fondos marinos decidió implicarse más activamente en su protección desde el Parlamento Europeo. Actualmente es el ponente de la Eurocámara para la propuesta de Reglamento del Consejo sobre las aplicaciones de las medidas de Control en la Política Pesquera Comunitaria.

¿No crees que todavía muchos ciudadanos no saben muy bien qué es el Parlamento Europeo o la Comisión Europea?
Desgraciadamente sí. El problema, sin embargo, es que esta percepción de distancia, y este desconocimiento, se contrapone al cada vez mayor peso que esta institución tiene en nuestras vidas. En este sentido es principalmente una obligación de quienes trabajamos allí el hacer más visible nuestra labor. En mi caso procuro hacerlo mediante un blog (http://blocs.mesvilaweb.cat/raulromeva) que actualizo diariamente y en el que explico qué hacemos, cuáles son los debates que tenemos, y cuál es mi postura en ellos. No obstante, es importante también que los medios expliquen más y mejor qué hacen las instituciones europeas. El riesgo de no hacerlo, de sumir estas instituciones en la opacidad y el oscurantismo, es que se apropien de su trabajo los lobbies económicos y financieros, cosa que algunos entendemos como muy preocupante. Por ello es necesaria más transparencia.

¿Cuáles son las prioridades europeas en materia de conservación del medio marino?
El marco de actuación más importante es la Política Pesquera Común, a través de la cual se busca que la presión de la pesca no supere los límites que pueden soportar las poblaciones de peces. La PPC cuenta con medidas de conservación, como son los totales admisibles de capturas, la limitación del esfuerzo pesquero o las medidas técnicas (normas referidas a las artes de pesca y tallas mínimas de desembarque), y obliga a registrar y comunicar las capturas y los desembarques. Asimismo, la PPC cuenta con diversas medidas para limitar las repercusiones medioambientales de la pesca. Entre ellas cabe mencionar la
protección de las especies no objetivo – mamíferos marinos, aves y
tortugas –, los juveniles y las poblaciones vulnerables (por ejemplo la
estrategia para prevenir las capturas accesorias y eliminar los
descartes), o la protección de los hábitats vulnerables (por ejemplo
las medidas para eliminar las prácticas pesqueras destructivas). De
momento (segueix…)

estas acciones se hacen de forma coordinada con los Estados
miembros (competencias compartidas), sin embargo, en caso de entrar en
vigor el Tratado de Lisboa, la UE tendría competencia exclusiva sobre
la protección de los recursos biológicos marinos en el marco de la
política pesquera común.

El número de accidentes de buceo aumenta cada año en nuestras costas. ¿Pasa lo mismo en el resto de la Unión? ¿Hay algún tipo de preocupación por este asunto a nivel europeo?

El número de accidentes varía mucho según los países, también porque el número de practicantes es muy variable. Sin embargo, aparte del número, lo que también difiere entre países es la formación y el nivel de dichos practicantes. En este sentido, lo más preocupante es la no armonización de criterios en cuanto a licencias y práctica, algo que se debe regular con objeto de mejorar tanto la seguridad como el impacto sobre el entorno y el medio, facilitando así la movilidad intra unión europea de los y las practicantes del buceo y las actividades submarinas. Personalmente me sorprende, por ejemplo, que mientras en algunos países se exige a todo buceador que muestre su certificado médico, seguro y titulación adecuada antes de cada inmersión, en muchos otros existe una actitud mucho más relajada.

¿Crees que los practicantes de apnea, bien sean pescasubs, fotosubs, o simples deportistas, deberían recibir algún tipo de preparación y certificación como ocurre con los practicantes de buceo autónomo?
En muchos países europeos ya existe esta exigencia, pero el problema es que no hay una armonización a escala europea al respecto. Por otro lado, mientras en el caso del buceo autónomo se exige haber superado un curso tanto práctico como teórico bastante extenso y completo, y que además limita también aquello que se puede hacer en función de la experiencia y de la titulación, no es este el caso para las actividades en apnea, como el pescasub, que sólo requiere de una licencia administrativa para su práctica que incluso se puede adquirir vía cajero automático. Desde mi punto de vista sería muy importante incrementar las exigencias de formación y práctica para este tipo de actividades, puesto que en muchas ocasiones no es necesariamente la mala fe lo que puede provocar accidentes y prácticas incorrectas, sino simplemente la poca formación. En este sentido la administración tiene que asumir una mayor

Existe una polémica a cerca del impacto del buceo recreativo en las reservas, que está replanteando la posibilidad de prohibirlo o restringirlo mucho. ¿Qué opinas al respecto?
Las reservas son, por definición, espacios donde se persigue que las especies que viven allí puedan regenerarse. Es cierto que hay diferentes modalidades y cada una de ellas tiene sus normas con relación a la actividad pesquera. Sin embargo, a menudo me parece un contrasentido que se prohíba la práctica del submarinismo, por su posible impacto (que no niego) y sin embargo se permita la pesca, ya sea de superficie o submarina. Ello muestra que en ocasiones no tenemos claro qué son, y para qué sirven estas reservas. Al fin y al cabo es en interés de todos los sectores que viven del mar que existan reservas y se respeten.

Otro tema polémico es el hundimiento de buques para la creación de arrecifes artificiales. ¿Existe algún tipo de debate en las instituciones europeas sobre este tema? ¿Cuál es tu opinión?
De entrada no soy muy partidario, a no ser que exista un exhaustivo estudio sobre el impacto que dicha acción puede comportar. Por lo demás, muchas veces dicho impacto no es tan importante en términos de ecosistema, pero sí puede serlo en términos de masificación. Es muy importante mantener el equilibrio en cuanto a número de practicantes. Es triste ver como, en ocasiones, zonas que son reconocidas por su belleza y por la calidad de sus fondos, al atraer un número desmesurado e incontrolado de visitantes, se estropeen y acaben perdiendo su atractivo. Ello no conviene ni al entorno marino, por descontado, pero tampoco al sector turístico recreativo que vive de él, ya que pierde su valor añadido.

¿Qué siente un político cuando se sumerge en el increíble reino de las profundidades?
Como cualquier otra persona, una indescriptible sensación de belleza, libertad y armonía con la naturaleza. Personalmente ya me sumergía mucho antes de ejercer de representante político, y seguiré haciéndolo cuando cambie de actividad. Soy un ferviente convencido de la máxima de Cousteau: “Cuanto más se conoce algo, más se ama, y más ganas y voluntad política existe para defenderlo y protegerlo”. Pienso que seguimos estando aún muy lejos de un compromiso firme y sostenible con los recursos y fondos marinos, quizás precisamente por el gran desconocimiento que aún existe sobre ellos, aunque éste sea cada vez mayor. Si pudiera viviría bajo el agua, pero como no puedo, me limito a contribuir, en la medida de mis posibilidades, a difundir el amor y respeto por los mares y océanos desde dónde pueda influir. Hoy, este lugar es el Parlamento Europeo, mañana, quién sabe.

Foto: Preparant una inmersió

Més que interessant, i prou oportú, l’article que publicava fa uns dies en Jordi Vaquer a El País:

Serbia por los Balcanes, per Jordi Vaquer i Fanés, Director de la Fundació CIDOB (El País 25/03/2009)

El anuncio de la retirada unilateral de tropas españolas de Kosovo ha sido defendido por el presidente del Gobierno como “lógico”, ya que España no puede apoyar la consolidación de un Estado que no reconoce. Más allá del debate sobre su oportunidad, la decisión se inscribe en el marco de una política hacia los Balcanes que apunta a una sensible disminución de la presencia española en la región precisamente cuando ésta viene haciendo los mayores esfuerzos para integrarse en la Unión Europea. Por ello, conviene contrastar esa lógica con las acciones de España en el último año, y su percepción en la región.

No es el Gobierno de España el único en cuestionarse la presencia de tropas internacionales en los Balcanes, donde los verdaderos retos ya no están en el mantenimiento de la paz, sino en la construcción de Estados, sociedades y economías preparados para acceder a la UE. Es evidente que los contingentes militares no son el instrumento ideal para ello. España, el Estado con más efectivos en la misión EUFOR en Bosnia-Herzegovina, ya anunció a finales de 2008 su interés en terminar con esa misión. (segueix…)

Sin embargo, la disminución de la presencia militar española no parece que vaya a ser compensada con otros instrumentos más adecuados a las nuevas necesidades. Al contrario, el Plan Director de la Cooperación Española 2009-2012, aprobado el mes pasado, deja fuera de sus prioridades geográficas a los países de los Balcanes Occidentales. Países de renta media baja como Albania, Bosnia-Herzegovina y Macedonia quedan fuera del plan, mientras otros Estados del mismo grupo (Ecuador, Honduras, Jordania, Namibia, etcétera) e incluso de renta media alta (Argentina, Líbano, México, Venezuela, etcétera) figuran en él. Los primeros 24 proyectos de cooperación recientemente puestos en marcha en Albania eran los primeros, y serán pues los últimos.

La ausencia de cooperación española en un país como Albania se explica a su vez por la ausencia de embajada, como en Macedonia, hasta hace sólo dos años. Montenegro sigue aguardando la apertura de una embajada española a diez semanas de celebrar el tercer aniversario de su independencia. En este contexto de limitados contactos e incluso de retirada de la región, se suceden, en particular desde la independencia de Kosovo, las visitas de alto nivel españolas a Serbia, y viceversa. Nuestros gobernantes proclaman su apoyo a la integridad territorial serbia en términos tan tajantes que singularizan a España incluso dentro del reducido grupo de países miembros de la UE que todavía no reconocen la independencia de Kosovo (Chipre, Eslovaquia, Grecia y Rumania, además de España).

Un Gobierno que defiende en otros ámbitos las soluciones multilaterales y los consensos europeos ha optado en el caso de los Balcanes Occidentales por una estrategia propia. En la asamblea de Naciones Unidas y en la misión KFOR, España marca distancias con sus socios europeos, que no comparten su postura. La relación bilateral que establece con Serbia pasa por delante incluso de la relación con los socios comunitarios, además de con el resto de Estados balcánicos, mejores cumplidores de la legalidad internacional en lo que respecta a los compromisos con el Tribunal de La Haya y más avanzados en su camino hacia la integración europea.

Mucho se ha hablado estos días sobre la necesidad de haber coordinado mejor la decisión de la retirada con los aliados, y de poner remedio al deterioro de la imagen de España entre sus socios. Sin embargo, convendría además que el Gobierno se plantease una estrategia de comunicación con los Estados de la región explicando cuáles serán los nuevos instrumentos que sustituyan a la presencia de tropas y a los fondos de cooperación al desarrollo en el compromiso de España de apoyar a todos los Estados, no sólo a Serbia, en su esfuerzo de preparación para la adhesión a la Unión Europea.

Además de recomponer las relaciones con los aliados antes de la cumbre de la OTAN, sería más que deseable ver -antes de la presidencia española de la UE en 2010- visitas de nivel como mínimo ministerial a todas las capitales balcánicas, incluyendo Pristina, la capital de Kosovo. Como demuestran las visitas oficiales de los ministros de Asuntos Exteriores de Grecia y de Eslovaquia, tener contactos con el Gobierno kosovar no significa un reconocimiento a la independencia por la puerta de atrás.

Tomando la parte por el todo, Serbia por los Balcanes Occidentales, el Gobierno de España ha emprendido en la región un camino solitario que le aleja de sus socios y erosiona el capital de gratitud acumulado en sus años de implicación en la región. Una interlocución privilegiada con Serbia es sin duda positiva, pero no debería venir al precio de olvidar a los otros Estados, ni de un proceder unilateral que sustituya al debate, la coordinación y la colaboración generosa que caracterizaron a las actuaciones de España en la región hasta la independencia de Kosovo.

Foto: La ministra Chacón amb la tropa espanyola a Kosova. Font: AFP / Globovision

El cost de la no acció (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

L’any 2006, l’informe Stern, dirigit per un dels principals assessors en matèria econòmica del govern britànic, va examinar les potencials conseqüències econòmiques i financeres que comporta l’escalfament global, va calcular el cost de la no acció, i va suggerir què calia fer, i quant costaria fer-ho, per posar fre a aquesta evolució autodestructiva. Les conclusions eren tan evidents que va fer que nombroses persones descregudes comencessin a acceptar la gravetat de la situació. I és que ja se sap que quan ens toquen la butxaca…

Recordem-ne les principals conclusions: llavors, any 2006, es va calcular que si continuàvem amb la mateixa tendència, la concentració de gasos efecte hivernacle podria comportar en el decurs d’una generació, un increment de la temperatura un mínim de 2ºC (de fet aventurava que podia ser fins a 5ºC). Les conseqüències serien inundacions costeres, canvis importants en la disponibilitat d’aigua, alteracions profundes als ecosistemes i una redistribució de la productivitat agrícola. Centenars de milions de persones esdevindrien (bé, de fet, ja comencen a ser-ho) refugiades climàtiques, i emergirien les guerres per causes climàtiques. (segueix…)

Els càlculs de l’Informe Stern posaven de manifest que els costos vinculats amb l’escalfament global ascendirien fins al 5% del PIB  global cada any, per sempre més!. Però considerava també que, si invertíem suficientment per tal de reduir les emissions i l’escalfament global, els costos es podrien reduir fins a un 1% del PIB global per any (és a dir, fins a una cinquena part). 

Recentment, l’any 2008, Lord Stern ha revisat les xifres establint que cal no un 1% sinó ja el 2% del PIB global per tal que es produeixin els canvis necessaris. És a dir, com més triguem a reaccionar, més alta serà la factura. Lògic.

L’actual enfocament sòcioeconòmic de la UE depèn, gairebé en la seva totalitat, en la possibilitat de disposar de molta energia, i barata, sobretot provinent del petroli i els seus derivats, del carbó i del gas. Tot plegat ens condueixi, cada cop més, cap a la necessitat de reconduir la nostra economia cap a un model energètic basat en energies netes i renovables, i per apostar fermament en favor de mesures d’estalvi energètic i d’eficiència.

A escala europea les propostes a emprendre són diverses, però la més urgent i important és la necessitat de comptar amb unes estructures europees (i això inclou el Parlament Europeu), fermament convençudes que cal negociar un acord internacional ambiciós, agressiu i jurídicament vinculant per tal de fer front a l’escalfament global, el qual haurà de prendre el relleu del Protocol de Kioto que expira el 2012. Aquest acord haurà de comportar que s’estableixin els objectius per a la reducció  d’emissions de gasos efecte hivernacle, tant a la UE com a la resta del món. En concret, la UE ha de reduir les seves emissions en un 40% pel 2025 i en un 90% pel 2050 (molt per sobre del pla 20-20-20 recentment adoptat pels governs actuals), i això s’ha de fer dins de la UE, més que no pas via ‘exportacions’ de responsabilitats.

Tanmateix això no es farà si no hi ha una pressió sòciopolítica que ho reclami amb força, dins i fora de les institucions. D’això van, també, les properes eleccions al Parlament Europeu del 7 de juny.

Font foto: Paidós

Qui millor que les nostres col.legues verdes britàniques per valorar el discurs de Gordon Brown, Primer Ministre Britànic, ahir, al Parlament Europeu (Estrasburg), en el qual havia de presentar les línees mestre de la propera reunió del G20, prevista pel 2 d’abril? Aquesta és la reacció de Caroline Lucas i de Jean Lambert (Greens UK), que comparteixo:

UK PM in European Parliament

A fine speech, but Gordon Brown is still in denial

Today, in advance of the G20 Summit on 2 April, UK Prime Minister Gordon Brown addressed the European Parliament plenary in Strasbourg.

Caroline Lucas, Green MEP for South-East England, commented:

“In his speech to the European Parliament today, Gordon Brown pressed all the right buttons and raised all the right issues – but unfortunately it seems he is still in denial on how we got into the current crisis and what to do about it. (segueix…)

Brown referred to the financial crisis as a “hurricane” as if it were a natural disaster and not the logical consequence of the financial deregulation that he has been in the forefront of promoting. He should not be allowed to remodel himself as the poster boy of financial regulation before he admits his light-touch policies contributed to the mess.

Brown spoke eloquently on the problems of unemployment and climate change, but why is his government investing so little in green energies that could address both?

If we are to believe he can be part of the solution, Gordon Brown needs to recognise that he has been part of the problem. It is time for him to acknowledge his former role and to apologise for it.”

London Green MEP Jean Lambert added:

“I welcome that Gordon Brown reminded us of the “social chapter” but I wish he would get on and write the book. He lauds Europe for its contribution on social policy but supports Britain’s opt-out on crucial working time legislation.

Brown talked about poverty in the developing world with some passion. It is a shame he did not join the dots and acknowledge that climate change will hit poor people in the developing world hardest. A shame too, that he demonstrated no such passion when talking about social disparities in Europe, which are increasing dramatically.”

Foto: Gordon Brown, ahir, al Parlament Europeu. Font: Parlament Europeu

Amb la votació d’avui al Parlament Europeu hem evitat sentar un precedent que hauria pogut ser realment perillós. Recordo, tal i com ja vaig explicar en l’apunt del dia 16 de febrer ( Aliança catalana en favor de la llengua a Brussel.les ) que el tema motiu de controvèrsia era l’informe Graça Moura sobre la promoció del multilingüisme a la UE. El cas és que quan l’informe es va votar en Comissió CULT s’hi varen colar algunes esmenes proposades per l’eurodiputat espanyol Luis Herrero, segons les quals, per exemple, es contemplava la possibilitat que els pares i tutors puguin escollir la llengua oficial en la qual volen que els seus fills/es siguin educats/des en aquells països en què existeixin més d’una llengua oficial. Així mateix, el text sortint de la Comissió CULT advertia de l‘error de promoure una llengua a expenses dels drets de les persones que parlen una altra llengua. A ningú se li escapa que això és clarament un torpede dirigit a la línia de flotació del sistema d’immersió lingüística a Catalunya. És evident que l’intent del PP no tenia tant a veure amb la promoció del multilingüisme a la UE, com amb criticar i posar en entredit el model d’immersió lingüística de Catalunya, curiosament un dels que s’ha demostrat més eficaç a l’hora de promoure l’educació de diverses llengües tal i com posa de manifest el Segon Informe Periòdic presentat al Secretari General del Consell d’Europa en relació a l’aplicació a l’Estat espanyol de la Carta Europea de llengües Minoritàries i Regionals. Que el PP n’ha volgut fer bandera partidista ho demostra el fet que el dia de la votació a CULT van fer ple. Malauradament no vàrem ser prous a CULT per aturar-ho, però ens vàrem organitzar de cara a la plenària i vàrem coordinar un informe alternatiu a través de Maria Badia (PSE), Mikel Irujo (ALE), Ignasi Guardans (ALDE) i un servidor (Romeva, Verds), amb aportacions de l’exeurodiputat i avui Secretari General de Política Lingüística, Bernat Joan. Informe ha comptat amb 335 vots favorables en la votació d’avui , ja que també la GUE s’hi han acabat sumant, i per tant s’ha imposat al text de Graça Moura. Així doncs hem corregit el tret, i s’ha evitat, un cop més, que el PP usi el Parlament Europeu per a dur a terme la seva particular batalla nacionalista. Per altra banda, el text finalment adoptat fa propostes realment destinades a promoure el multilingüisme com que s’aposti per la subtitul.lació, l’etiquetatge en les diferents llengües i la promoció de l’ensenyament de llengües estrangeres.

Font foto: Parlament Europeu

Segons el darrer informe d’Amnistia Internacional sobre l’aplicació de la pena capital fet públic ahir, l’any 2008 es van dur a terme, de manera oficial, 2.390 execucions a tot el món (el doble que l’any anterior), el 72% de les quals a la Xina. A Europa només un Estat, Bielorrússia, manté la pena de mort. Malgrat que periòdicament s’aixequen veus en favor de la seva reinstauració allà on s’ha abolit (recentment a Mèxic o a Argentina, però també dins la UE hi ha hagut intents de reobrir el debat per part dels bessons Kazcinsky, per exemple) el camí cap a la seva total abolició sembla que s’acosta. De fet, només 25 dels 59 països que encara la mantenen l’han aplicat durant el 2008. No obstant, també hi ha casos en què, malauradament, s’ha reinstaurat tal pràctica. Aquest és el cas, per exemple, de San Cristóbal y Nieves, on va tenir lloc la primera execució duta a terme a Amèrica fora dels Estats Units des de 2003, o Libèria on es va reintroduir la pena de mort per a delictes d’assalt, terrorisme i segrest de vehicles. (segueix…)

Veure nota sencera informe Amnistia Internacional

Pena de muerte (24-03-09)

2.390 ejecuciones en 2008 en todo el mundo, el 72 por ciento en China

Amnistía Internacional ha revelado hoy 24 de marzo de 2009 que el año pasado en Asia fueron ejecutadas más personas que ninguna otra parte del mundo, pues China llevó a cabo más ejecuciones que todos los demás países juntos. En cambio, en Europa sólo un Estado, Bielorrusia continúa utilizando la pena de muerte.

“La pena de muerte es la forma más extrema de castigo cruel, inhumano y degradante – ha manifestado Irene Khan, secretaria general de Amnistía Internacional. Las decapitaciones, electrocuciones, ahorcamientos, administraciones de inyecciones letales, fusilamientos y lapidaciones no tienen cabida en el siglo XXI.”

El informe Condenas a muerte y ejecuciones en 2008, que ofrece una perspectiva general de la pena de muerte en el mundo, revela que entre enero y diciembre de 2008 al menos 2.390 personas fueron ejecutadas en 25 países del mundo y al menos 8.864 fueron condenadas a muerte en 52 Estados.

Amnistía Internacional informa también sobre países en los que se impusieron condenas de muerte en juicios injustos como Afganistán, Arabia Saudí, Irán, Irak, Nigeria, Sudán y Yemen. En el informe se trata la manera discriminatoria en que se aplicó a menudo la pena de muerte en 2008, cuando se impusieron un número desproporcionado de condenas a personas pobres y a miembros de minorías y comunidades raciales, étnicas y religiosas en países como Arabia Saudí, Estados Unidos, Irán y Sudán. Asimismo, el riesgo de ejecutar a inocentes persiste, como muestran los casos de cuatro condenados a muerte que fueron excarcelados en Estados Unidos por haberse demostrado su inocencia.

Muchos condenados a muerte se consumen en duras condiciones de reclusión y soportan penalidades psicológicas. Por ejemplo, en Japón es habitual no informarles de su ahorcamiento hasta la mañana misma en que se lleva a cabo éste, y a sus familias no se les comunica hasta que ya ha tenido ya lugar la ejecución.

“La pena capital no es simplemente un acto, sino también un proceso legalizado de terror físico y psicológico que culmina con la muerte de la persona a manos del Estado –ha manifestado Irene Khan–. Es preciso ponerle fin.”

La mayor parte del mundo está avanzando en la dirección de la abolición de la pena de muerte, pues sólo en 25 de los 59 países que la mantienen se registraron realmente ejecuciones en 2008. No obstante, Amnistía Internacional ha advertido de que, a pesar de esta tendencia, siguen imponiéndose centenares de condenas de muerte en todo el mundo.

Sin embargo, los avances se vieron menoscabados en 2008 por países como San Cristóbal y Nieves, donde tuvo lugar la primera ejecución llevada a cabo en América fuera de Estados Unidos desde 2003, y Liberia donde se reintrodujo la pena de muerte para los delitos de asalto, terrorismo y secuestro de vehículos.

“La buena noticia es que sólo llevaron a cabo ejecuciones un pequeño número de países, lo que muestra que estamos más cerca de conseguir un mundo sin pena de muerte –ha señalado Irene Khan–. En cambio, la mala es que son centenares las personas que siguen siendo condenadas a muerte y sufriendo en los numerosos países que no han abolido aún formalmente la pena capital.”

Resúmenes regionales:

La mayoría de las ejecuciones llevadas a cabo en 2008 tuvieron lugar en Asia, donde 11 países continúan utilizando la pena de muerte: Afganistán, Bangladesh, China, Corea del Norte, Indonesia, Japón, Malaisia, Mongolia, Pakistán, Singapur y Vietnam. China fue responsable de casi el 75 por ciento de las ejecuciones del mundo, pues llevó a cabo al menos 1.718, aunque se cree que la cifra fue mucho más alta ya que los datos relativos a las condenas de muerte y las ejecuciones son secreto de Estado.

La segunda región donde más ejecuciones se llevaron a cabo fue Oriente Medio y el Norte de África con 508. En Irán, la lapidación y el ahorcamiento fueron dos de los métodos crueles e inhumanos utilizados para ejecutar al menos a 346 personas, entre ellas ocho que eran menores de edad en el momento del delito. En Arabia Saudí, donde el método de ejecución suele ser la decapitación del condenado en público, seguida en algunos casos de su crucifixión, se ejecutó al menos a 102 personas.

En América, sólo Estados Unidos lleva a cabo ejecuciones de manera constante siendo 37 las que tuvieron lugar en 2008, principalmente en Texas donde se realizaron más que en ningún otro estado. La excarcelación de cuatro condenados a muerte en Estados Unidos por haberse demostrado su inocencia situó en más de 120 el número de tales casos publicados desde 1975. El único país de América donde hubo también ejecuciones en 2008 fue San Cristóbal y Nieves que se convirtió en el primer Estado del Caribe que llevaba a cabo una ejecución desde 2003.

Europa sería “zona libre de pena de muerte” si no fuera por Bielorrusia, donde la pena capital está envuelta en el secreto: la ejecución se lleva cabo mediante un tiro en la nuca y no se informa a la familia de la víctima de su fecha ni del lugar de enterramiento del cadáver. El ex país soviético llevó a cabo cuatro ejecuciones en 2008 y sigue siendo el único Estado de Europa que mantiene la pena de muerte.

Sólo dos ejecuciones se registraron oficialmente en el África subsahariana en 2008, pero se condenó a muerte al menos a 362 personas. En 2008 se produjo también un retroceso en Liberia, donde se reintrodujo la pena de muerte para los delitos de asalto, terrorismo y secuestro de vehículos.

/// FIN

Foto: el iemení Bassam al-Haidari (dreta), condemnat a mort. Font: EFE

Entrevista per a Tribuna.cat, el.laborada per Gerard Pruna

Raül Romeva és eurodiputat per ICV a Brussel·les des de fa cinc anys i
ha estat premiat recentment com l’eurodiputat espanyol més actiu. Ara que ja
coneix a fons els mecanismes del Parlament Europeu, Romeva espera treure’n el
màxim de profit durant la propera legislatura, tot i que la seva principal
aspiració continua sent que Catalunya prengui consciència de la importància de
jugar un paper fort a Brussel·les.

Que s’hi va a fer a Europa?

A Europa anem a construir un espai en què els ciutadans de Catalunya ens hi
juguem moltíssim, ja que el Parlament Europeu és cada vegada més l’arena on es
decideixen les polítiques que ens afecten més directament. En el nostre cas hi
anem a contribuir des d’una perspectiva catalana, d’esquerres i ecologista, per
aconseguir que les lleis que surtin a escala europea tinguin la màxima
repercussió en aquest sentit. (segueix…)

Abans el Parlament Europeu es contemplava gairebé en exclusiva com un cementiri
d’elefants i ara els partits es decanten per enviar-hi gent més jove. Què ha
canviat?

Jo crec que han canviat dues coses. Primer: els avenços comunicatius que
fan que la distància física amb la institució es redueixi. I segon: l’assumpció
que les coses que es decideixen a Brussel·les són importants. Cada vegada hi ha
més gent que és conscient que si vols aconseguir alguna cosa, una de les teves
etapes ha de ser per força Brussel·les. Potser no serà l’única, però si una de
les principals.

En la seva primera legislatura ha rebut un premi com a eurodiputat espanyol
més actiu, quins objectius es marca de cara a aquesta nova legislatura?

La meva feina fins ara ha estat fer-me amb la institució, conèixer-la. Això
i el fet de ser l’únic diputat de la meva formació ha fet que hagi de
multiplicar molt la meva activitat. En aquesta segona legislatura pretenc fer
rentable aquesta inversió en temps i en coneixement. Tenir experiència et permet tenir un reconeixement per part de la resta
de companys que ja saben que hi ha temes que pots liderar. A més, ara tinc més
clar on anar per intentar resoldre alguns problemes que cal solucionar,
sobretot en àmbits com el reconeixement de la realitat europea més enllà dels
Estats.

Té por que l’acció d’ICV en el Govern derivi en un
fort retrocés electoral a les pròximes europees?

Crec que són realitats totalment diferents. És
important assumir que estar en un Govern i ser la tercera força comporta que no
puguis desenvolupar tot el teu programa i només puguis influir en la mesura que
la ciutadania t’ha atorgat la seva confiança. El debat és si estant en el
govern pots aconseguir fer coses que no sent-hi no podries fer. En el Parlament
Europeu en canvi, no formes part d’un Govern i per tant pots jugar des de una
major llibertat individual que permet marcar molt més aquell perfil que tu
voldries aplicar.

Jo espero que no. El que hi ha d’haver és una assumpció que Europa és
important i que determinades veus és important que hi siguin. No ser-hi si
seria pagar un preu molt alt que ara no ens podem permetre.

Numèricament no hauria de passar, ja que actualment jo tinc l’escó número
44 i només quedarien pendents d’entrar al parlament els escons del 51 al 54.
Per les dades que tenim ara mateix, aquesta no hauria de ser una opció que ens
hagi de preocupar.

Aconseguirem que s’aturin les directives que en aquest moment s’estan
aprovant i que tenen una deriva molt clara que tendeix cap a liberalització,
cap a la desregulació i cap a la pèrdua de drets laborals i socials. Amb una
majoria d’esquerres patiríem molt menys per què les polítiques europees anessin
en una direcció social i ecologista, mentre que actualment estem patint per què
no s’escorin cap a un altre sentit. Ara estem fent més de defenses que de
davanters per evitar que s’aprovin determinades directives. És important que
nosaltres també pugem fer gols.

I si la dreta es consolida?

Doncs haurem de seguir batallant. A
l’Estat espanyol hem passat quatre anys de majoria absoluta del PP i ens en hem
sortit. Si la dreta econòmica, liberal i estatalista es
consolida podem passar cinc anys de lluites molt dures i de grans frustracions.

Lamentaria que com a conseqüència de l’aliança entre ICV i IU hagués
d’abandonar el bloc verd per passar a formar part de les files del bloc
comunista?

Això no passarà per què nosaltres ja hem plantejat moltes vegades que
formem part del Partit Verd europeu. Hi ha moltes coses que s’estan negociant i
s’estan discutint, però aquesta no. Nosaltres apostem per una consolidació de
l’espai roig verd ja que la realitat demostra que els blocs verds i roig
coincidim en la gran majoria de les votacions. Crec que anem en aquest camí, en
el de crear un espai capaç de recollir les sensibilitats socials amb les
verdes.

Quin paper pot jugar Catalunya a Europa?

No es tracta, però, tant de demanar-nos què pot fer Europa per nosaltres
sinó també de qüestionar-nos què pot fer Catalunya per Europa. Per mi és molt
important que Europa vegi en Catalunya un model a seguir. Catalunya té unes
possibilitats molt clares i ha de lluitar per esdevenir un referent al màxim
nivell. Però per això cal fer les coses
ben fetes aquí des de tots els àmbits, i cal vendre-les en clau europea. Aquest
és el repte que actualment tenim tots.

I què es pot fer des de Brussel·les per Catalunya?

Brussel·les farà més o menys per Catalunya en mesura que sigui conscient
que Catalunya te un àmbit competencial i de decisió important. El problema que tenim és que a Europa funcionen sobretot les lògiques
estatals. Sovint Catalunya ha comés l’error de menysprear Brussel·les. Cal que
Catalunya faci lobby i es faci present al Parlament Europeu no només en forma
de reivindicació sinó també d’aportació.

La recent manifestació de milers de catalans a Brussel·les és un símptoma
que es comença a prendre consciència de  la importància del Parlament
Europeu?

A mi em preocupa que la lectura sigui que hem d’anar a Brussel·les a
defensar-nos. Què també. Però és que Brussel·les només serà la solució en la
mesura que nosaltres entenguem el Parlament Europeu com un centre de gestió
política tal i com entenem que ho és la Generalitat. Si volem aconseguir
millores pel benestar o l’autogovern de Catalunya, encara que no agradi, cal
ser actius a Madrid.

Per tant, creu que reivindicacions com la dels Deumil o les lingüístiques
haurien de tractar-se primer amb Madrid?

Crec que no és incompatible. És a dir, el que hem de tenir molt clar és
allò que podem aconseguir a cada lloc. A Brussel·les es pot reclamar fins on es
pot reclamar i així ho hem de fer. Però hi ha temes on la solució és
exclusivament a Madrid.

Ha parlat de la importància de crear un lobby català a Brussel·les, hagués
estat útil la proposta de front català que va plantejar Esquerra?

Hi ha temes en què és necessari un front català i davant dels quals hem de
votar junts però que no requereixen ser un grup propi. Una cosa és assumir que
hi ha temes en què els representants catalans podem anar en coalició i una
altre és formar coalició electoral quan tenim models i programes molt diferents.

Greenpeace es planteja dur davant la Cort Europea de Justícia a la UE per adoptar quotes excessives en relació a les captures de Tonyina vermella. Això sempre i quan el Consell de la UE no corregeixi la deriva actual segons la qual s’accepta la possibilitat de pescar quantitats ‘excessivament generoses’ de tonyina vermella. El tema és important, i urgent, donat que la campanya de pesca hauria de començar el proper mes d’abril. Greenpeace ha dipositat una petició formal davant el Consell Europeu instant aquest a que revisi el sistema de quotes recentment adoptat. En cas que no hi hagués una resposta positiva per part seva abans de 17 setmanes, Greenpeace durà el tema davant la Cort Europea de Justícia. Entretant, Greenpeace reclama la suspensió inmediata de la pesca de Tonyina Vermella (la temporada està previst que comenci el 15 d’abril i s’acabi el 15 de juny).

El motiu que justifica tal demanda l’he comentat, i defensat, sovint en aquest bloc (veure per exemple apunt La UE prepara el certificat de defunció per a la tonyina ): les reiterades alertes de la comunitat científica en relació a l’estat més que crític dels estocs de tonyina, i en particular al fet que les flotes europees estan sobredimensionades i són responsables de gran part de la sobrepesca actualment realitzada. L’adopció d’una quota de 12.046 tones de tonyina pel conjunt de les flotes europees està molt lluny de les recomanacions científiques i, malauradament, va ser ratificada pel Parlament Europeu la setmana passada amb només el nostre vot (Greens/EFA) en contra.

L’existència d’una flota totalment desmesurada fa que, per tal que l’activitat sigui rendible a curt termini, s’ha fet una pressió increïble sobre els governs per tal que incrementessin la quota per sobre de les recomanacions de sostenibilitat. A França, per exemple, existeixen 36 vaixells matriculats, dels quals 32 són totalment actius. Els patrons de les embarcacions calculen que per tal que l’activitat sigui rendible cal pescar entre 120 i 150 tones per vaixell, mentre que amb les quotes actuals se’n calculen 90. El risc per tant d’acabar sobrepescant de nou és elevadíssim.

Davant d’aquesta situació, la única solució era reduir les quotes autoritzades als límits recomanats per la comunitat científica (això és 15.000 tones per tot el món) i simultàniament reduir la capacitat de la flota. Els governs no han fet la segona part, i per tant es fa més difícil la primera. El resultat, però, serà que tothom quedarà abocat de manera irremeiable a l’abisme en convertir aquesta activitat en totalment insostenible. D’aquí, novament, que sigui tant important afrontar seriosament la reforma del sistema de control de la pesca a la UE.

Foto: Greenpeace parodia en aquest simulat cartell cinematogràfic a tres dels actors més rellevants en les activitats pesqueres de la Tonyina a escala europea. Es tracta dels ministres responsables de l’assumpte a Itàlia (Luca Zaia), França (Michel Barnier) i Espanya (Elena Espinosa). Els tres països són responsables de la gran majoria de les captures que tenen lloc a la UE. Greenpeace els fa còmplices de la delciada situació de la Tonyina en no assumir aquests les decisions polítiques que la protegirien, i situar-se, en canvi, al costat d’una part del sector. Font: Greenpeace.

Malgrat la recetnment aprovada llei del 4% (que farà molt més dificil per als partits petits italians aconseguir representació institucional) la recentment creada coalició Sinistra e Libertà sembla que té possibilitats de treure representació (les enquestes els donen ara entre un 4 i un n6% per a les Europees). El tema no és menor, ja que davant la tendència a la bipolarització, acompanyada aquesta d’un clar escorament cap a la dreta més conservadora (alça del PPE, UEN i extrema dreta) en la política europea, la presència (o en el seu cas absència) de grups com els que representen aquesta coalició serà determinant. Segons publiquen aquesta setmana a la premsa italiana: 

Sinistra e Libertà, l?alleanza elettorale per le prossime elezioni europee tra Verdi, Movimento della sinistra, Sinistra Democratica, Partito Socialista e Unire la Sinistra, è stata presentata ieri (16/03/09) mattina a Roma.  Il simbolo sara’ un cerchio rosso e bianco con la scritta ?Sinistra e libertà”, appunto, mentre in basso compariranno i loghi in miniatura delle famiglie europee di appartenenza: Pse (nel quale confluiranno Partito socialista e Sinistra Democratica), Verdi e Gue (Sinistra europea nel quale confluiranno Movimento per la sinistra di Nichi Vendola ed ex Pdci).

Il progetto politico e’ stato presentato alla stampa da Nichi Vendola, Grazia Francescato, Claudio Fava, Marco Di Lello e Umberto Guidoni. Un?alleanza, è stato detto, che rappresenta un nuovo avvio per la sinistra contro “l’egemonia della destra della calce e randello, che propone speculazione edilizia e ronde”. (segueix…)

“I criteri per le candidature risponderanno a due principi – spiega il governatore pugliese -: la costruzione di esperienze larghe e plurali e la cessione di sovranità ai territori, oltre all’apertura alla questione di genere. Non sono io il dominus di questo tavolo che deciderà le candidature, dirò la mia opinione, accetterò consigli e seguirò l’orientamento collettivo”. Vendola ha anche sottolineato la necessità di ?uscire dai talk show ed entrare nella vita quotidiana: questa è la sinistra che vogliamo ricostruire”.

Grazia Francescato ha parlato di un’alleanza “non transgenica che tiene insieme le identità ma ha sintonia sui contenuti, mettendo insieme lavoro e ambiente. Il ‘corro da solo’ del Pd si è rivelato un boomerang, bisogna ricucire le alleanze per battere il centrodestra”. Per i Verdi e il cartello vanno rilanciati ?il no al nucleare? e i ?tanti sì ? ha detto ancora Francescato – alle rinnovabili e all?efficienza energetica che entro il 2020 possono produrre 8 milioni di nuovi posti di lavoro in tutta Europa?. 

“Al Parlamento europeo c’è bisogno di larghe maggioranze ? ha aggiunto Fava-, ogni gruppo è insufficiente da solo a rispondere ai problemi e questi tre gruppi hanno già dimostrato di poter vincere delle battaglie insieme”. Tra i presenti all’Hotel Nazionale, in piazza Montecitorio,  anche Giovanni Berlinguer e Achille Occhetto.

”Sono qui coerentemente con quanto volevo fare venti anni fa ? ha detto Occhetto -, ai tempi della svolta della Bolognina. In questi anni hanno demolito e tagliato la parola sinistra, che deve ritornare alla ribalta. Mi piace, poi, anche la parola liberta’ che contraddistingue questa alleanza. Dobbiamo, infatti, recuperare pure questa parola gettata nel fango da Berlusconi“. La prima uscita pubblica della lista è in programma per sabato prossimo alle 16 a piazza Farnese a Roma.

Il 21 marzo è previsto a Piazza Farnese a Roma, dalle 16 alle 19, l’evento di apertura della campagna elettorale per le Europee della Sinistra e Libertà. Vi prenderanno parte anche una serie di testimonial e simpatizzanti del mondo della cultura, dello spettacolo, della ricerca, sostenitori dell’alleanza.

M’he assabentat dels fets d’ahir, com molta d’altra gent, pels mitjans i pels missatges que molta gent m’ha fet arribar. Missatges plens de consternació, indignació, frustració i, en molts casos, de gran tristesa. I és que no n’hi ha per menys. Lamento els fets, així com les conseqüències morals i personals. Em solidaritzo amb les persones que van patir alguna mena d’agressió. Les imatges, i alguns relats, són impactants i moltes d’elles difícilment justificables. Em ratifico en la meva convicció que l’escalada de violència acaba essent sempre perjudicial, per a totes les parts. És hora que tothom valori el seu grau de responsabilitat en aquesta escalada, i això inclou també l’administració i, per tant, la policia. Confio que fets similars no es tornaran a produir mai més, tot i que, de fet, no s’havien d’haver produit en cap cas. Tanmateix, per tal que així sigui, cal que la investigació que des del Departament d’Interior s’han compromès a obrir serveixi per esclarir els fets en la seva globalitat, així com per tal que s’assumeixin (o es facin assumir) les responsabilitats que pertoquin.

Algú hauria pogut imaginar mai que el vaixell de la fotografia sigui el Furabolos? Fixeu-vos bé en el nom escrit a l’amura d’estribord. Doncs bé, aparentment, malgrat que és més que evident que ho és, les autoritats espanyoles no se n’han adonat fins que una ONG, Oceana, els ha fet notar que l’esmentat vaixell portava tres mesos ancorat al port de Santa Uxía de Riveira. I això que es tracta d’un dels vaixells de pesca pirata més buscats de tot el món. La notícia la treia fa uns dies El Público, i em va servir per carregar-me de nous arguments en el marc de l’Informe que estic el.laborant pel Parlament Europeu en relació a la necessitat de millorar els mecanismes de control de certes activitats pesqueres en el si de la UE. Difícilment podrem acabar amb les males pràctiques si no tenim normes clares i sancions dissuassòries que posin fre a la pesca pirata, sancions que, per altra banda, no només han d’anar destinades a pescadors o armadors que actuïn incorrectament, sinó també a les administracions que ho permetin i, fins i tot, ho alimentin (via subvencions). (segueix…)

El barco pirata más buscado está en Galicia ( http://www.publico.es/ciencias/207341/barco/pirata/buscado/galicia )

El Furabolos lleva tres meses en España pese a que la UE prohíbe su presencia en los puertos.

El buque Furabolos, fotografiado esta semana en el puerto de Riveira.

MANUEL ANSEDE – El Público, MADRID – 07/03/2009 08:00

Uno de los barcos de pesca pirata más buscados en todo el mundo, el Furabolos, lleva tres meses atracado en el puerto de Santa Uxía de Riveira (A Coruña), pese a que, en noviembre de 2008, la Comisión Europea vetó su presencia en cualquier puerto de la UE. Su historia es rocambolesca. El 4 de diciembre del año pasado, el Furabolos, rebautizado como Eros dos, entró impunemente en el puerto gallego, “presuntamente para reparar una avería”, según fuentes de la Guardia Civil del puerto.

Según el Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino, se permitió su entrada porque “no figuraba con esa denominación [Eros dos] en ninguna lista sobre pesca ilegal”. Los servicios de inspección pesquera tardaron dos meses en darse cuenta de que el Eros dos era el Furabolos, pese a que su antiguo nombre está grabado en el casco de acero del barco y es incluso más visible que su denominación actual.

El barco pirata, según denuncia la organización ecologista Oceana, fue observado en febrero de 2008 en aguas internacionales del Atlántico Nordeste pescando sin licencia, por lo que se prohibió su acceso a los puertos de los países miembros de la Comisión para las Pesquerías del Atlántico Nordeste, en la que se encuentra España. Sin embargo, el buque atracó en el puerto de Tenerife en octubre de 2008. Un mes después, el Furabolos se incorporó a la lista negra de barcos pirata de la UE. Y, desde entonces, atraca en Riveira.

“Pasividad”

El ministerio de Elena Espinosa, muy criticada por los ecologistas por su “pasividad” frente a la pesca ilegal, señaló ayer en un comunicado que “en el momento de la inspección [dos meses después del atraque del barco] no existían capturas a bordo”. La Secretaría General del Mar, no obstante, ha abierto una investigación para determinar la situación legal del pesquero. Los inspectores se han encontrado con el habitual embrollo burocrático que rodea a la pesca pirata. Según Oceana, la empresa española Albacora, propietaria de una de las principales flotas atuneras de Europa, cambió la bandera española del Furabolos por la de las Islas Seychelles en 2004, gracias a las ayudas económicas de la UE, empeñada en reducir su flota pesquera mediante la exportación de barcos. Hoy, el Eros dos enarbola la bandera panameña y pertenece a una empresa “fantasma”, Suarpesca, según la ONG.

Para el director de investigaciones de Oceana en Europa, Ricardo Aguilar, Santa Uxía de Riveira cumple hoy la misma función que Argel, escondite de los corsarios berberiscos, en el siglo XIX. “El Gobierno asegura que está firmemente en contra de la pesca ilegal, pero los puertos españoles son refugios de piratas”, critica. La ONG exige al gabinete de Elena Espinosa que envíe el Furabolos al desguace para dar ejemplo a los miles de barcos que, según la FAO, pescan de manera ilegal en el mundo, poniendo en peligro especies como el atún rojo, la merluza negra y el bacalao.

Pesca ilegal subvencionada con dinero público

El Ministerio de Medio Ambiente reconoció el jueves haber destinado 2,8 millones de euros de fondos públicos desde 2004 a la empresa Vidal Armadores, cuyo antiguo administrador, Antonio Vidal Pego, fue el primer pirata pesquero condenado por la justicia de EEUU, en el año 2006. La organización ecologista Greenpeace pidió el mismo jueves a la Audiencia Nacional que investigue a la empresa española por pesca ilegal y emplazó al Gobierno a recuperar las ayudas económicas entregadas: 3,6 millones de euros según la ONG. A pesar del historial de Vidal Armadores, el Ministerio autorizó en enero de 2008 a uno de sus buques a faenar en Namibia “durante todo el año”, según Greenpeace.

Foto: El vaixell Furabolos. Font Público.es

Ahir al vespre vàrem votar, a la  Comissió LIBE del PE (la que tracta temes de Llibertats Civils, Justícia i Interior) l’informe relatiu a la Directiva Horitzontal per la qual es pretén ampliar el marc de protecció davant de múltiples discriminacions (edat, orientació sexual, persones amb dependència i fe) més enllà de l’àmbit laboral. La ponent per al PE és la nostra companya de Grup, l’holandesa dels GroenLinks, Kathalijne Buitenweg, amb qui treballo estretament en aquests i d’altres temes relatius a assumptes de Drets i Llibertats. Malgrat que no sóc mebre de la COmissió LIBE, el fet que he seguit amb especial atenció el dossier va fer que se’m demanés de poder-hi ser present durant la votació ocupant un dels tres escons que ens pertoquen al Grup Verds/ALE.

La votació d’ahir va ser força ajustada, i moltes de les esmenes es varen guanyar o perdre per un vot. Era, per tant, una d’aquestes votacions en què no s’hi podia faltar. Cal dir, però, que vàrem trobar a faltar alguns membres del PSE i de la GUE, que no eren presents i que ens haguessin donat una mica més de tranquil.litat en les votacions, però malgrat tot ens en vàrem sortir força bé gràcies a la feina de lobby que vàrem fer en relació a alguns membres d’ALDE i, fins i tot, algún del PPE.

Sobre el tema en qüestió (fer front a les discriminacions múltiples) en vaig parlar ja en algún apunt anterior (Si patir discriminació és greu, imagineu com és patir-ne múltiples), precisament amb motiu d’una jornada que vaig promoure al respecte. De manera resumida el tema és el següent: (segueix…)

des de l’any 2000 la legislació europea permet regular i perseguir tota mena de discriminacions que tenen lloc en l’àmbit laboral. Tanmateix, en tot aquest temps no hi ha hagut cap provisió legal a escala europea que permeti legislar en favor de prohibir discriminacions que afectin a l’edat, l’orientació sexual, les discapacitats o la religió/fe, més enllà de l’àmbit laboral. Aquest forat legal en l’àmbit legislatiu inclou serveis tant importants com l’educació, els sistemes de salut i l’habitatge.

En totes aquestes àrees comptem actualment amb una situació inconsistent i inacceptable segons la qual una dona negra lesbiana que vagi en cadira de rodes pot comptar amb régims de protecció en base al fet de ser dona o pel fet de ser de raça negra, però no pel fet de ser lesbiana ni tampoc en funció de la seva discapacitat física. Amb la nova Directiva, llargament reclamada per part de nombrosos grups i associacions d’arreu d’Europa, es pretén corregir aquesta situació. No obstant, recordo que el procediment seguit és l’habitual, la Comissió proposa un text esborrany, i ara som el Parlament Europeu i el Consell (governs) qui l’hem d’esmenar.

La batalla dels qui, com és el meu cas, seguim de ben a prop aquesta mena d’assumptes, ha estat, primer, reclamar que la Comissió presentés la seva proposta, i depsrés (és el moment en què ens trobem actualment) que el Parlament en faci la lectura i les esmenes pertinents per que la proposta resultant sigui tant garantista com sigui possible.

Tornant a la votació d’ahir, al llarg de les darreres setmanes s’ha fet un intens treball en termes de negociacions entre grups, cosa especialment important en un tema tan sensible i que ha estat subjecte a importants manipulacions i bloqueigs per part de l’ala més conservadora de la Cambra. L’adopció ahir de l’informe Buitenweg per part de la Comissió LIBE va suposar un veritable pas endavant que caldrà ratificar en plenària el proper mes d’abril.

Foto: D’esquerra a dreta els tres representants del Grup Verds/ALE Jean Lambert, Raül Romeva i la ponent de l’informe del PE Kathalijne Buitenweg (a la seva dreta) en els moments previs a la votació. Font: pròpia

Carta
oberta a Natàlia Borbonès

Benvolguda Natàlia,

Et
preguntes en el teu article d’aquest cap de setmana a Presència, en la teva secció Cròniques Sentides i intitulat Malvada directiva, on era el dia que vàrem votar la Directiva sobre la comercialització
de la pirotècnia. Bé, de fet fas més que això, ens anomenes eurobabaus i et preguntes com pot ser que als ‘llumeneres que ens representen a Europa se’ls hagi passat per alt la Directiva 2007/23/CE i en quina lluna de Falset es trobaven‘.

Doncs bé, res més fàcil de saber. Aquest eurobabau que escriu era,
precisament, esmenant la Directiva per garantir la possibilitat de preservar tradicions com la dels Diables i els Correfocs. Ho
hauries pogut constatar simplement visitant aquest bloc, en què diàriament explico què faig, què opino, què voto i per què. I més
concretament, pel què fa al tema que et preocupa, hauries trobat tota la informació que desitges a l’apunt
específic que hi vaig dedicar intitulat precisament: Pirotència europea . Allà explico com, de fet, si ara tenim la possibilitat que en la Trasposició de la llei s’estableixin excepcions en cada Estat és, precisament, per què ho vàrem incorporar al Parlament Europeu.

Jo, per tant, aquell dia era fent la meva feina, ben conscient de la meva responsabilitat, i en cap cas passejant per la lluna (tot i que confesso que aquest és un viatge que no m’importaria fer). Per altra banda, (segueix…)

celebro
que
ara, dos anys després i en vigílies d’unes eleccions, tanta gent hagi
despertat i totes i tots plegats ens
haguem adonat que Brussel.les també existeix i que és important. Però
francament, hauria agraït encara més que quan al Parlament vàrem
corregir el
tret a la Directiva, haguéssim rebut el suport i el reconeixement que
tocava, o si més no l’atenció mediàtica, social i política que aquest i
d’altres temes mereixen. Tanmateix, no només no vàrem rebre ni una cosa
ni l’altra, sinó que, ans al contrari,
ara resulta que en som els culpables.

Malauradament,
però, aquesta sembla ser
la lògica en gairebé tots els temes. I no és per manca de feina i
d’activitat per part d’algunes i alguns de nosaltres. I és que, avui
dia, si alguna activitat és ben pública, aquesta és la nostra. Totes
les nostres intervencions, preguntes, iniciatives, propostes de
resolució,
informes i d’altres items són consultables a l’instant. Que cadascú jutgi si el seu o la seva
diputada (és a dir, aquell o aquella a qui va votar) ha complert amb les expectatives. Potser aquest article (Más eurohiperactivos que europerezosos), del també hiperactiu Albert Segura, pot ajudar una mica a conèixer la realitat.

Però és que, per part meva, a més a més, la
voluntat de transparència és tal que, conscient com sóc que no comptem amb els espais mediàtics
que permetrien evitar malentesos i desinformacions com aquest del correfoc,
faig l’esforç d’informar tothom qui vulgui, m’hagi votat o no, sobre la meva
activitat. Això
sí, cal voler saber qui fa què. És evident que ningú està obligat/da a
seguir-me, però qui vulgui fer-ho ho pot fer ben fàcilment, coincideixi o no amb allò que faig.

Pots
estar
més o menys d’acord amb el to i el contingut de la meva activitat, això
t’ho accepto, i forma part del debat ideològic i/o polític, però no
crec que se’m pugui acusar de manca d’entrega ni tampoc de manca de
transparència.

Per
altra banda, la qualificació de babau, o d’eurobabau, no deixa de tenir
un cert punt de tendresa que, fins i tot, m’agrada. De fet, segons el
Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, babau significa ‘persona sense malicia, que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que és deixa portar dòcilment per altri. Vaja, que té fins i tot el seu què que t’hi considerin.

Llàstima, però, que un altre cop la realitat sigui obstinada i els fets ho desmenteixin.

Avui
per
avui, les Directives les proposa la Comissió i al Parlament les revisem
i
esmenem. En aquest bloc trobaràs nombrosos exemples en què la nostra
batalla ha estat implacable, de vegades individualment, de vegades com
a grup, o de vegades com a Parlament. Així mateix, de vegades he/hem
tingut més èxit en condicionar i corregir algunes propostes, d’altres
menys. Res que no sigui explicable, però, amb una simple lectura de les
correlacions de forces existents a les tres institucions. Cada cop
sembla que en som més conscients d’això, però no sé si en som prou
encara.

Alguns seguim pensant que el camí de futur és dotar el Parlament de la
veritable capacitat legislativa que li pertocaria en un model veritablement
democràtic. I alguns hi treballem amb especial èmfasi. Per tant, de conformisme res de res.

Al Parlament Europeu som 785 membres, de 27 països, cadascú amb les seves hipoteques socials i culturals darrera. Ser un
diputat entre 785, com és el meu cas, et dóna el pes i el poder que et
dóna, no més. Però ben usat, aquest poder permet fer moltes coses.
Llàstima que no totes siguin sempre igualment visibles, ni encara menys
valorades i reconegudes, però en fi, hi són.

Tal
i com ja he explicat nombroses vegades, en el tema dels correfocs allò
que toca fer ara és garantir que el Ministeri d’Indústria fa allò que
ha de fer i interpreta correctament la Directiva, i especialment
l’esmena que vàrem incorporar al Parlament Europeu relativa a les
excepcionalitats.

Sóc
mediterrani. M’agrada l’aigua i el foc, la calor i el mar. I això marca
el meu caràcter, i també, com no, la meva activitat parlamentària.

Suposo que tot això no evitarà que em segueixis considerant un eurobabau,  però malgrat tot tinc intenció de seguir treballant tant com fins ara per tal de
contribuir, en la mesura que les correlacions de forces que surtin de
les eleccions ens ho permetin, a construir una UE coherent, socialment
cohesionada, ambientalment responsable i culturalment sensible amb les
diferents maneres de veure el món i la vida.

En definitiva, si t’interessa saber on sóc, i què faig, aquí amb trobaràs, sempre que vulguis. 

Ben afectuosament,

Raül Romeva i Rueda

Foto: Correfoc de Gràcia. Font: Directe.cat