Carta oberta a Natàlia Borbonès
Carta
oberta a Natàlia Borbonès
Benvolguda Natàlia,
Et
preguntes en el teu article d’aquest cap de setmana a Presència, en la teva secció Cròniques Sentides i intitulat Malvada directiva, on era el dia que vàrem votar la Directiva sobre la comercialització
de la pirotècnia. Bé, de fet fas més que això, ens anomenes eurobabaus i et preguntes com pot ser que als ‘llumeneres que ens representen a Europa se’ls hagi passat per alt la Directiva 2007/23/CE i en quina lluna de Falset es trobaven‘.
Doncs bé, res més fàcil de saber. Aquest eurobabau que escriu era,
precisament, esmenant la Directiva per garantir la possibilitat de preservar tradicions com la dels Diables i els Correfocs. Ho
hauries pogut constatar simplement visitant aquest bloc, en què diàriament explico què faig, què opino, què voto i per què. I més
concretament, pel què fa al tema que et preocupa, hauries trobat tota la informació que desitges a l’apunt
específic que hi vaig dedicar intitulat precisament: Pirotència europea . Allà explico com, de fet, si ara tenim la possibilitat que en la Trasposició de la llei s’estableixin excepcions en cada Estat és, precisament, per què ho vàrem incorporar al Parlament Europeu.
Jo, per tant, aquell dia era fent la meva feina, ben conscient de la meva responsabilitat, i en cap cas passejant per la lluna (tot i que confesso que aquest és un viatge que no m’importaria fer). Per altra banda, (segueix…)
celebro
que
ara, dos anys després i en vigílies d’unes eleccions, tanta gent hagi
despertat i totes i tots plegats ens
haguem adonat que Brussel.les també existeix i que és important. Però
francament, hauria agraït encara més que quan al Parlament vàrem
corregir el
tret a la Directiva, haguéssim rebut el suport i el reconeixement que
tocava, o si més no l’atenció mediàtica, social i política que aquest i
d’altres temes mereixen. Tanmateix, no només no vàrem rebre ni una cosa
ni l’altra, sinó que, ans al contrari,
ara resulta que en som els culpables.
Malauradament,
però, aquesta sembla ser
la lògica en gairebé tots els temes. I no és per manca de feina i
d’activitat per part d’algunes i alguns de nosaltres. I és que, avui
dia, si alguna activitat és ben pública, aquesta és la nostra. Totes
les nostres intervencions, preguntes, iniciatives, propostes de
resolució,
informes i d’altres items són consultables a l’instant. Que cadascú jutgi si el seu o la seva
diputada (és a dir, aquell o aquella a qui va votar) ha complert amb les expectatives. Potser aquest article (Más eurohiperactivos que europerezosos), del també hiperactiu Albert Segura, pot ajudar una mica a conèixer la realitat.
Però és que, per part meva, a més a més, la
voluntat de transparència és tal que, conscient com sóc que no comptem amb els espais mediàtics
que permetrien evitar malentesos i desinformacions com aquest del correfoc,
faig l’esforç d’informar tothom qui vulgui, m’hagi votat o no, sobre la meva
activitat. Això
sí, cal voler saber qui fa què. És evident que ningú està obligat/da a
seguir-me, però qui vulgui fer-ho ho pot fer ben fàcilment, coincideixi o no amb allò que faig.
Pots
estar
més o menys d’acord amb el to i el contingut de la meva activitat, això
t’ho accepto, i forma part del debat ideològic i/o polític, però no
crec que se’m pugui acusar de manca d’entrega ni tampoc de manca de
transparència.
Per
altra banda, la qualificació de babau, o d’eurobabau, no deixa de tenir
un cert punt de tendresa que, fins i tot, m’agrada. De fet, segons el
Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, babau significa ‘persona sense malicia, que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que és deixa portar dòcilment per altri. Vaja, que té fins i tot el seu què que t’hi considerin.
Llàstima, però, que un altre cop la realitat sigui obstinada i els fets ho desmenteixin.
Avui
per
avui, les Directives les proposa la Comissió i al Parlament les revisem
i
esmenem. En aquest bloc trobaràs nombrosos exemples en què la nostra
batalla ha estat implacable, de vegades individualment, de vegades com
a grup, o de vegades com a Parlament. Així mateix, de vegades he/hem
tingut més èxit en condicionar i corregir algunes propostes, d’altres
menys. Res que no sigui explicable, però, amb una simple lectura de les
correlacions de forces existents a les tres institucions. Cada cop
sembla que en som més conscients d’això, però no sé si en som prou
encara.
Alguns seguim pensant que el camí de futur és dotar el Parlament de la
veritable capacitat legislativa que li pertocaria en un model veritablement
democràtic. I alguns hi treballem amb especial èmfasi. Per tant, de conformisme res de res.
Al Parlament Europeu som 785 membres, de 27 països, cadascú amb les seves hipoteques socials i culturals darrera. Ser un
diputat entre 785, com és el meu cas, et dóna el pes i el poder que et
dóna, no més. Però ben usat, aquest poder permet fer moltes coses.
Llàstima que no totes siguin sempre igualment visibles, ni encara menys
valorades i reconegudes, però en fi, hi són.
Tal
i com ja he explicat nombroses vegades, en el tema dels correfocs allò
que toca fer ara és garantir que el Ministeri d’Indústria fa allò que
ha de fer i interpreta correctament la Directiva, i especialment
l’esmena que vàrem incorporar al Parlament Europeu relativa a les
excepcionalitats.
Sóc
mediterrani. M’agrada l’aigua i el foc, la calor i el mar. I això marca
el meu caràcter, i també, com no, la meva activitat parlamentària.
Suposo que tot això no evitarà que em segueixis considerant un eurobabau, però malgrat tot tinc intenció de seguir treballant tant com fins ara per tal de
contribuir, en la mesura que les correlacions de forces que surtin de
les eleccions ens ho permetin, a construir una UE coherent, socialment
cohesionada, ambientalment responsable i culturalment sensible amb les
diferents maneres de veure el món i la vida.
En definitiva, si t’interessa saber on sóc, i què faig, aquí amb trobaràs, sempre que vulguis.
Ben afectuosament,
Raül Romeva i Rueda
Foto: Correfoc de Gràcia. Font: Directe.cat
Es curioso que nos dividimos solos y nos unen los demas. Me refiero al penoso asunto de la disgregacion de el ecologismo politico entre nosotros y al hecho de que sea siempre Europa la que nos reune y nos congrega. Asi como nadie es profeta en su tierra siempre parece que el cesped del vecino crece mas verde. Bueno sirvan estas lineas para desearte buena suerte de todo corazon en los proximos meses, a ver si se hace realidad el deseo sincero de que renueves tu acta de eurodiputado verde y sigas trabajando con el mismo empuje y decision.
Salud y ecologia.