Raül Romeva i Rueda

Ahir
em vaig sumar al toc d’atenció que els sindicats van voler dirigir a governs i
patronal. L’eslògan: “Els treballadors i treballadores no han de pagar la crisi”
parla per sí mateix. Érem milers les persones que vàrem caminar en una magnífica
tarda des de Via Laietana fins el Pla de Palau. Va ser una marxa festiva i relaxada en les
formes, però tensa i carregada de contingut en el fons. La convocatòria dels
dos grans sindicats, CCOO i UGT, als quals s’havien adherit més de 150
entitats, només es pot qualificar de gran èxit. El missatge era clar: calen més
i millors mesures contra la crisi. I sobretot revertir algunes que s’han pres
que manifestament carreguen la responsabilitat i el preu de la crisi a qui menys
culpa en té, com són alguns expedients reguladors i acomiadaments
inacceptables.

Em
solidaritzo amb les declaracions del secretari general de la UGT, Josep
Maria Álvarez, qui qualificava la marxa de «toc d’atenció» i afirmava que
«el govern hauria de posar en marxa polítiques per reactivar la indústria», així
com amb el secretari general de CCOO, Joan Carles Gallego, quan reclamava
que s’actuï de manera «ràpida, clara i directa» per crear ocupació. En el
manifest, que es va llegir al final de la protesta, sindicats i entitats
deixaven molt clar al govern estatal i al català que cal engegar mesures com
ara un pla de rescat de la indústria, el reforç les polítiques socials dels
ajuntaments, la protecció de les persones que s’han quedat en atur i el rebuig
dels expedients de regulació d’ocupació que es facin aprofitant la crisi.

Tal
i com plantejava en Joan Herrera, allò que toca avui és (segueix…)

promoure “una
sortida a la crisi diferent basada en el diàleg social i fonamentada en la
defensa d’allò que és públic i amb una aposta per la modernització social”. I és
que el diàleg social és la solució però a més assumint també que l’eixamplament
de l’estat del benestar, l’increment de la despesa social i aconseguir que el
model de creixement sigui diferent és la base sobre la que ha de créixer aquest
país. Toca dir prou a les declaracions que demanen sacrificis dels més
vulnerables des de tribunes que representen milions d’euros i una entitat
financera.

Per
altra banda, la resposta a la crisi no ha de ser equidistant entre els més
vulnerables i els més poderosos que són qui ha provocat la crisi. Les respostes
a la crisi no passen per aprofundir les polítiques que han provocat la crisi,
com la desregulació, afavorir contractes precaris, els baixos costos laborals i
tenir un model de creixement insostenible des d’un punt de vista social i
mediambiental com les causes d’aquesta situació.

No
es tracta de ser solidaris amb aquells que han provocat la crisi, ans al
contrari, cal situar l’exigència en aquells que han causat la crisi, les
entitats financeres. És per això que des d’ICV rebutgem el model que defensa la
reducció dels costos laborals. Recordem, per exemple, que en els darrers anys
les empreses de l’IBEX han augmentat el seu benefici en un 73% mentre que els
sous només han pujat un 4%.

En
aquest context, l’actitud de les entitats financeres no es pot qualificar sinó d’irresponsable,
i cal exigir-los que siguin ells els primers que han de situar el sacrifici.

A la foto: Zaragoza,
Ridao, Tardà, Miralles, Herrera, Civit i Romeva, ahir, a la manifestació
sindical a Barcelona. Font: Sergio Lainz, per a El Periódico

Des
de fa unes setmanes formo part del Comitè Executiu de la European Parliamentary
Caucus on Burma, que inclou diferents diputats, diputades i ex sensibles amb la
situació a Birmània. La darrera acció que hem fet ha estat dirigir una carta a
tots els ministres d’afers exteriors de la UE en els termes següents:

Burma
Desk
Foreign and Commonwealth Office
King Charles Street,
London, SW1A 2AH,
United Kingdom

Date: 
March 2009

Dear

We
are writing to you regarding our concerns about the current political situation
in Burma and issues we believe the European Union should consider when renewing
the EU Common Position on Burma in April.

We
welcome the European Union’s longstanding engagement on the issue of Burma. Steps
taken by the European Union in the past year, such as increased humanitarian
assistance, support for a global arms embargo, new sanctions on imports of
timber and gems, and rejection in their current form of the dictatorship’s
elections planned for 2010, are all positive steps. We believe, however, that
the EU should take further action to promote positive change in Burma. (segueix…)

The
people of Burma continue to suffer one of the worst human rights and
humanitarian crises in the world. We are deeply concerned about the increasing
number of political prisoners in Burma, and the conditions they are being kept
in, including denial of medical treatment. We urge the European Union to use
all its influence to secure the release of all political prisoners in Burma.

We
are also extremely concerned by the continuing reports of serious human rights
abuses against ethnic people in Eastern Burma, and the humanitarian problems
the attacks by the Burmese Army are causing.

The
military dictatorship is ignoring calls by the United Nations Security Council
and General Assembly to enter into tripartite dialogue, and Than Shwe, the
dictator of Burma, has repeatedly snubbed Ibrahim Gambari. Instead, the regime
is pushing ahead with elections in 2010 that will enact a constitution which
will effectively legalise dictatorship, and do nothing to change the human
rights and humanitarian situation in the country. Allowing this situation to
continue is not only unacceptable on human rights and humanitarian grounds, but
also undermines the credibility of the United Nations system itself. Clearly
more pressure needs to be placed on the generals to ensure they comply with the
demands of the United Nations. We believe the European Union can and should do
more to ensure the generals comply with the UN. We ask that the European Union
consider the following four proposals:

1.
To reiterate that the military dictatorship’s planned 2010 elections and
constitution are unacceptable in their current form, and support the National
League for Democracy and other democratic forces proposals for genuine dialogue
and reform.

2.
To work to build a global consensus for a global arms embargo.

3.
To consider carefully targeted economic sanctions, including targeted financial
sanctions, and sanctions stopping European companies providing insurance in Burma.

4.
To continue to increase humanitarian assistance in Burma, and to do more to
challenge restrictions on aid delivery imposed by the regime. Until such
restrictions are lifted, the European Union should support the delivery of
cross border aid in order to save lives.

In
light of the ongoing abuses in Burma, we strongly condemn those countries that
appear to have been breaking the EU Common Position ban on ministerial visits
to Burma. Any relaxation of measures in the Common Position should only be in
response to positive change by the dictatorship.

We
are shocked that European aid to the Thailand-Burma Border Consortium, which
supports refugees who have fled attacks by the Burmese Army, has been reduced. There
can be no justification for such action when the numbers of aid dependent
refugees in the camps remains static. We call for these cuts to be reversed in
the coming year.

We
believe that aid should be delivered based on need. While we welcome the
in-country aid, we also call for aid in border areas where there has been
ongoing attacks on civilians by the Burmese Army. Any cuts in border funding
will hit the most vulnerable people and cause hardship and malnutrition.

We
hope that European member states will consider our proposals positively.

Yours
sincerely,

John
Bercow, Member of Parliament, Great Britain
Petr Bratsky, Member of Parliament, Czech Republic
Simon Coveney, Member of Parliament, Ireland
Carmen Garcia, Member of Parliament, Spain
Glenys Kinnock, Member of European Parliament for Wales in the UK
Silver Meikar, Member of Parliament, Estonia
Laszlo Nagy, Member of Parliament, Slovakia
Zbygniew Romaszewski, Member of Parliament, Poland
Renate Weber, Member of the European Parliament, Romania
Raül Romeva, Member of European Parliament, Spain

Foto: En una recent visita als camps de refugiats/des birmans/es de Mae Sot.

Adjunto
a continuació la meva intervenció d’ahir en el marc del debat sobre
l’establiment d’un Acord Preferencial de relacions entre la UE i Mèxic.

Intervención en pleno
Raül Romeva (ICV)
Informe sobre Partenariado UE-México
12 marzo 2009

La
propuesta de Asociación Estratégica México-Unión Europea ocurre en un
momento de crisis financiera y económica global. En Europa la crisis
toca de manera cada vez más profunda a las economías más vertidas hacia
la exportación y fuertemente comprometidas con el sector financiero
(para no decir especulativo). En México el gobierno enfrenta la mayor
desaceleración de toda la región latinoamericana, a la vez que sufre
una explosión de violencia en cuanto al crimen organizado, con un saldo
de no menos que 600 personas asesinadas en 2008. 

Pero
seamos claros, todos estos problemas tiene una dimensión política
clara, y buena parte de los problemas económicos que México tiene hoy
en día, tienen que ver, entre otros motivos, con la obsesión por
liberalizar todos los sectores económicos, desde las inversiones hasta
la agricultura. Liberalizaciones que, por lo demás, se enmarcan en los
acuerdos con USA y Canadá (ALENA) y con la UE.

Los
resultados de este último acuerdo con la UE (segueix…)

les han afectado mucho a
nuestros amigos mexicanos. En 8 años, el balance comercial se ha
inclinado fuertemente en favor de la UE, ocasionándole a México una
subida del déficit comercial  de unos 80 por ciento.  

En
el 2006 ya consistía de casi 17 millones de dólares. Hoy es más
todavía. El grueso de las exportaciones de la UE es comercio
intra-firma. O sea, no se mandan bienes europeos a México para que sean
consumidos allá. Al contrario,  sirven
para ser remanufacturados y reexportados. Me refiero a las famosas
maquiladoras. Así México ha sido el trampolín de la UE hacia los
Estados Unidos.

Los efectos de los acuerdos ALENA y con la UE se notan en muchos sectores: 

Sector
bancario: 90 por ciento está en manos de extranjeros, más de 50 por
ciento en manos europeas. Esto limita fundamentalmente la capacidad de
las autoridades mexicanos de intervenir en las actividades bancarias en
tiempos de crisis.

Sector agrícola: siendo la cuna del maíz, México se convirtió  en
importador neto de alimentos. Esto hace al país extremadamente
dependiente de la volatilidad de los precios en el mercado mundial. 

Sector
productivo: no se ha hecho nada para transferir tecnología y capacitar
la industria mexicana sin costo de patentes elevados.

Las
remesas, factor importante en la economía el país han caído de más de
12 por cinto en comparación a hace un año, pues los trabajadores
mexicanos en USA son los primeros a perder trabajo en la crisis. Le
falta dinero a las familias en México Y peor: los trabajadores vuelven
de los USA. Más de 3 millones de ellos necesitan ser reintegrados en la
economía mexicana. 

Parece
evidente que un Partenariado Estratégico debería subsanar los errores
del pasado, hacer marcha atrás, apoyando sobre todo la pequeña y
mediana empresa ya agricultura familiar y orgánica.  Y tendría que atacarse al gran problema que es la impunidad, de, según cifras oficiales, entre 97 y 99 por ciento.

Un
informe del Parlamento Europeo tendría que hacer propuestas claras en
este sentido. Hablar del excelente momento de las relaciones
bilaterales, de posibles estrategias conjuntas en gremios
internacionales y cumbres euro-latinoamericanos es pagar un mal
servicio a las poblaciones que sufren y cuyos muy candentes problemas
tienen que ser tomadas en cuenta.

Foto: Exèrcit mexicà patrullant per Ciudad Juárez Font: AFP

Europa i l’aposta per la pau (de Raül Romeva, per Crònica.cat) 

L’any 2003 la UE va adoptar l’Estratègia Europea de Seguretat. Va definir cinc grans amenaces mundials: terrorisme, conflictes regionals, fallida d’un Estat i crim organitzat, proliferació d’Armes de Destrucció Massiva, i el perill de les armes nuclears. Tanmateix, molts dels veritables reptes actuals tenen més a veure amb amenaces de tipus no militar i estan relacionats amb aspectes com la vulneració dels drets fonamentals, inclosos els drets socials, la pobresa i l’accés als recursos. La posada al dia de l’Estratègia de Seguretat Europea va servir per tal que la UE reconegués que cali dedicar més atenció al desenvolupament, la seguretat energètica, els ciberatacs o al canvi climàtic.

Sigui com sigui es fa cada cop més evident que les estratègies destinades a prevenir l’esclat de violències i a gestionar-les un cop ja han esclatat no passa per un enfortiment de les estructures militars, com l’OTAN, sinó per invertir i promoure instruments que facin front a les veritables amenaces esmentades. (segueix…)

Però no és només una qüestió de quantitat (és a dir, de volum de diners
destinats) sinó també, i diria que sobretot, de credibilitat i
coherència a l’hora d’executar la nostra política exterior. En altres
paraules, no hi ha res de més absurd i conherent, que quan des de la UE
venem armes a dues parts enfrontades militarment (p.e. Índia i
Paquistà), o a un govern que les usa per a destruir inversions
milionàries en reconstrucció pagades amb diners dels contribuents
europeus (p.e. les armes venudes al govern israelià i que han servit
per bombardejar Gaza).

En aquest sentit, no amago la meva
satisfacció (no exempta d’una certa cautela) pel fet que al llarg
d’aquest mandat que s’acaba hem aconseguit que el Consell adoptés la
Posició Comuna sobre el Codi de Conducta de les Exportacions d’Armes de
la UE i que Nacions Unides hàgin iniciat el camí cap a l’adopció d’un
Tractat Internacional que reguli les Transferències d’Armament (ATT).
Ambdós assumptes els he pogut seguir de ben aprop, en tant que ponent
del Parlament Europeu per a la qüestió.

Aquesta és la línia a
seguir, sens dubte, però al mateix temps constato que cap d’aquestes
coses ha estat senzilla, i que ens hem trobat amb una important
oposició d’alguns sectors, tal i com posa de manifest els continuats
intents per a desenvolupar un Escut Antímissils impulsat pels Estats
Units amb bases a la mateixa UE (Polònia i Txèquia). Obama ha promès
revisar el projecte, però cal que des de la UE els vents bufin també en
aquesta direcció.

Foto: Armes israelianes a punt per a ser usades a Gaza. La UE ha estat un dels principals proveïdors d’Armes a Israel. Font: Amnistia Internacional

En el marc del debat que ha tingut lloc a Estrasburg aquesta matinada (el debat va ser al voltant de les 12 de la nit) en relació a la proposta de Reglament del Consell pel qual s’estableix un pla de recuperació plurianual per a la tonyina vermella de l’Atlàntic Oriental i el Mediterrani, i en tan que membre de la Comissió de Pesca del Parlament Europeo, participant en las negociacions de ICCAT a Marraqueix de noviembre del 2008, i actualment ponent del Parlament Europeu sobre la proposta de Reglament per a la implementació de las mesures de control en el marc de la Política Pesquera Comunitària, he fet la següent intervenció: 

Intervención pleno de Raül Romeva, ICV (Greens/ALE), 10 marzo 2009, Plan de Recuperación del Atún Rojo

Ha llegado el momento de hablar claro y de actuar sin temblores. A la vista de como han afrontado los gobiernos esta cuestión, el supuesto plan de recuperación del atún rojo es más bien un ‘certificado de defunción’, La falta de responsabilidad política y la ceguera, casi suicida, de una parte del sector, nos aboca a un escenario en el que la pregunta ya no es si podremos recuperar los estocs de atún sino cuando dejaremos de verlo en nuestros mares y océanos. Y no hablo de una década, sino de un lustro a lo sumo. En este contexto debo lamentar una vez más la falta de visión de la Unión Europea (sobre todo de los gobiernos, pero también de la Comisión). (segueix…)

La Comisión Internacional para la Conservación del Atún del Atlántico (CICAA, o ICCAT según siglas en inglés), debería llamarse la Comisión Internacional para la Captura de Todo el Atún.

Gobiernos y Comisión han  desoido las recomendaciones científicas alertando de la inminencia del colapso. La UE se ha dedicado más bien a maquillar la enorme sobrepesca que han provocado sus flotas (sobre todo la francesa e italiana) y a buscar mecanismos para no pagar las compensaciones que debería por haber actuado incorrectamente.

La consecuencia de esta actitud, no nos engañemos, supone un paso más hacia el abismo.

Quedaba un pequeño margen, el que entreabrió Japón a última hora en ICCAT proponiendo que sus miembros reduzcan voluntariamente su contingente nacional para 2009. Marruecos (de manera simbólicas), Islandia y Argelia, por lo menos, han hecho reducciones voluntarias, mientras que la UE ha hecho lo contrario.

Llegados a este punto me temo que sólo nos queda un último recurso, trabajar para que el atún se incorpore a la lista de CITES en tanto que especie en peligro de extinción, y se prohíba, por tanto, su comercialización.  

Nota1: En 2007, las flotas de la UE (especialmente la francesa pero también la italiana) sobrepescaron 4.440 toneladas más de atún de las permitidas. En la reunión de ICCAT de noviembre de 2007, la UE negoció un plan para deducir de su cuota dicha cantidad a lo largo de tres años (ello a pesar de que la norma en ICCAT especifica que la sobrepesca debe compensarse en el año inmediatamente siguiente). En 2008, la UE admitió en ICCAT que la sobrepesca finalmente realizada ascendía para 2007 hasta las 5.022 toneladas. Sin embargo, en las negociaciones para el nuevo plan de recuperación en 2008, la UE negoció de nuevo para no tener que asumir su responsabilidad y consiguió no tener que devolver, en forma de deducción de cuota, las 5.022 toneladas sobrepescadas, y ni siquiera las 4.440 ya reconocidas en 2007, sinó que consiguió que le redujeran la ‘deuda’ hasta 4.020 toneladas a devolver en forma de deducciones de cuota a lo largo de  ¡cuatro años!.

Nota2: Raül Romeva es miembro de la Comisión de Pesca del parlamento Europeo, estuvo presente en las negociaciones de ICCAT en Marraqueix en noviembre de 2008, y es actualmente el ponente del Parlamento Europeo sobre la propuesta de Reglamento para la implementación de las medidas de control en el marco de la Política Pesquera Comunitaria.

Font foto: AFP / Gavin Newman

Notes de premsa:

COMMUNIQUÉ DE PRESSE – Strasbourg, le 10 mars 2009.

Politique de l’UE en matière de pêche

“L’UE donne le coup de grâce au thon rouge”

Dans le cadre d’un débat, ce mardi soir au Parlement européen, sur une proposition de réglementation du Conseil pour un plan de récupération pluri-annuel sur le thon rouge, Raul Romeva, eurodéputé du Groupe des Verts/ALE a estimé que:

“Vu la manière dont les gouvernements se sont confrontés sur cette question, le supposé plan de récupération du thon rouge est plutôt un “certificat de décès”. L’absence de responsabilité politique et la cécité dont font preuve les gouvernements, l’attitude suicidaire du secteur me font penser qu’il ne s’agit plus de savoir comment récupérer les stocks de thon mais quand nous cesserons de le voir dans nos mers et dans nos océans. Il est une fois de plus regrettable de constater le manque de vision de l’UE.

Dans ce contexte, la Commission Internationale pour la Conservation des Thonidés de l’Atlantique (I.C.C.A.T), devrait s’appeler “la Commission Internationale pour la Capture de Tout le Thon”.

Les gouvernements européens, tout comme la Commission européenne, ont été incapables d’écouter les recommandations scientifiques qui demandaient des mesures visant à freiner l’imminence de l’effondrement des stocks. Au contraire, l’UE s’est contentée de maquiller l’énorme surpêche qu’ont provoqué ses flottes (surtout les flottes française et italienne) et à chercher des mécanismes afin d’éviter de payer les compensations pour avoir mal agi. La conséquence de cette attitude irresponsable laisse entrevoir un pas supplémentaire vers l’abîme.

Il restait une petite marge de manœuvre, celle entrouverte au dernier moment par le Japon dans le cadre de l’I.C.C.A.T, conférence à laquelle j’ai d’ailleurs participé en novembre 2008. Le  Japon proposait que tous les membres de l’ICCAT réduisent volontairement leur contingent national pour 2009. A des degrés divers, le Maroc, l’Islande et l’Algérie, au moins, ont  procédé à des réductions volontaires, même parfois elles simplement symboliques, force est de constater que l’UE a fait le contraire.

Il nous reste à ce stade dernier recours: œuvrer pour que le thon s’ajoute à la liste de la CITES en tant qu’espèce en danger d’extinction ce qui  permettrait d’interdire son commerce au plan international.” 

Notes:

L’UE a reconnu, à l’occasion de la réunion d’ICCAT de 2007, que les bateaux de la Communauté avaient bien dépassé leurs quotas de 4.440 tonnes en 2007. Elle a négocié une diminution du quota de l’UE pendant 3 ans afin de rembourser cette surpêche.

En 2008, l’UE a déclaré qu’en fait, la surpêche en 2007 était 5.022 tonnes, selon les chiffes finaux. Selon les règles d’ICCAT, le remboursement aurait dû augmenter jusqu’à 5.022 tonnes, mais l’UE a négocié une réduction jusqu’à 4.020 tonnes.

Réductions volontaires: L’Islande, 49 tonnes sur une quota de 49,72 tonnes – L’Algérie, 90 tonnes sur une quota de 1.117,42 tonnes – Le Maroc, 15.26 sur un quota de 2.088,26 tonnes

PRESS RELEASE – Strasbourg, 10 March 2009 

Bluefin tuna

EU delivers death blow to ailing bluefin tuna  

This evening the European Parliament will debate a proposed regulation to Council concerning “a multi-annual recovery plan” for dwindling bluefin tuna stocks in the eastern Atlantic and Mediterranean. Green MEP Raül Romeva is a member of the EP fisheries committee, draftsman for the proposal for a new control regulation for the Common Fisheries Policy and attended the most recent meeting of the International Commission for the Conservation of Atlantic Tuna (ICCAT) in November last year. He commented:

“Let’s not pretend otherwise – the so-called recovery plan for bluefin tuna stocks will actually sound a death knell for these fish in our seas and oceans. This was the inevitable conclusion of a blind lack of political responsibility by EU governments and the EU Commission and the near suicidal policy by parts of the fishing sector. The question is no longer if bluefin stocks can recover but when exactly the last of these fish will disappear from our waters.

ICCAT has well earned its nickname as the International Commission to Catch All Tuna and the EU has played its part in today’s dire situation. While scientific advice was warning of the impending collapse of bluefin stocks, the EU busied itself only with covering up the huge overfishing in its waters and finding ways to avoid paying compensation. (1)

The last chance was missed when the EU ignored the suggestion at ICCAT to make voluntary reductions beyond the agreed and woefully inadequate reduction in fishing quotas. Our last recourse is to try and include bluefin tuna in the CITES (2) list of species at risk of extinction and see if this can put an end to the international trade of this fish.”

Notes to editors:

(1) According to ICCAT rules, the EU should have had to reduce its quota for 2009 by 5,022 tonnes as “payback” for over-fishing in 2007. Instead, the EU quota has been reduced by 4,020 tonnes over four years.

(2) Convention on International Trade in Endangered Species of wild fauna and flora.

Avui votem a Estrasburg un dels textos més importants de la legislatura: es tracta de l’Informe Holger Krahmer (Liberal alemany) (A6-0046/2009) – Emisiones industriales (prevención y control integrados de la contaminación) en relació a la proposta de Directiva sobre les Emissions industrials: normes més estrictes i major flexibilitat per a la concessión de permisos. Encara no tenim decidit el vot final del Grup Verds/ALE ja que aquest anirà en funció de les esmenes que s’hi incorporin al llarg de la votació d’avui al migdia. Entre d’altres per a nosaltres és crucial que no s’aprovin les esmenes 130, 131 i 133 del PPE (que estableixen un seguit d’excepcions incomprensibles i inacceptables avui dia), i que s’aprovi, entre d’altres, la nostra esmena 99 (en relació al considerant 19bis), i que diu així: (segueix…)

(19 bis) Las grandes instalaciones de combustión contribuyen en gran medida a las emisiones de dióxido de carbono en la atmósfera que se traducen en un aumento de las concentraciones de dióxido de carbono en este medio, con lo que se acentúa el cambio climático global y se generan efectos y repercusiones perjudiciales para las estructuras humanas y ecológicas. Este aumento de las concentraciones se acerca rápidamente, si no los ha superado ya, a los umbrales críticos que conducirán a un cambio notablemente mayor del clima y a un incremento de las temperaturas medias de la superficie terrestre muy por encima del objetivo de la UE de menos de 2° C, lo que a su vez desembocará en una situación cuya gestión o paliación superará las capacidades humanas en un marco temporal imaginable. El régimen comunitario de comercio de derechos de emisión (RCCDE), si bien ofrece un marco potencialmente útil —aunque lento— para la reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero a escala del conjunto de la economía, no incluye una señal suficientemente fuerte en materia de precios capaz de evitar que otras nuevas e importantes fuentes de emisiones de dióxido de carbono se introduzcan y permanezcan en el sistema. Por ello, es necesario incluir valores límite de emisión de dióxido de carbono en la legislación comunitaria en materia de contaminación industrial para las nuevas instalaciones de generación de electricidad con una potencia térmica nominal superior a 300 megavatios, siendo también necesario aplicar, a su debido tiempo, dichos valores límite a las instalaciones existentes por encima del mismo umbral.

Font foto: Getty Images

Adjunto un nou article que acabo de publicar recentment a la publicació digital eltriangle (http://www.eltriangle.eu)

La inclusió social, el deute pendent de la UE, Raül Romeva. Eurodiputat d’ICV.

És un fet que, cada cop més, les majories que avui gestionen la maquinària europea no fan res més que alimentar la deriva neoliberal que ha caracteritzat la globalització econòmica dels darrers temps. No obstant, és també un fet que la globalització accelerada ha comportat un notable increment de les desigualtats socials en el conjunt de la UE i en el sí d’alguns Estats membres. La conseqüència és una cursa a la baixa dels drets i dels estàndards socials a la vegada que una absurda competició per reduir impostos deixant així els poders públics sense recursos per poder fer allò que només ells poden fer, com és corregir aquestes desigualtats proporcionant serveis públics cada cop més necessaris.

La conseqüència més important d’aquesta deriva és l’exclusió social i la seva forma més extrema, la pobresa. Actualment, (segueix…)

prop de 76 milions de persones a la UE malviuen per sota del llindar de pobresa (definit com el 60% de l’ingrés mitjà d’un país) i 36 milions de persones més viuen en perill de pobresa. A més a més, un de cada cinc joves menors de 18 anys es troba en risc de caure-hi.

Dels molts temes que lògicament tocarà abordar en el marc de la campanya electoral del proper 7 de juny (recordo que són eleccions que determinaran la correlació de forces al Parlament Europeu) aquest és, sens dubte, el que hauria de centrar els debats. Per què? Doncs per què allò que està en joc és saber qui, i com, liderarà una de les tres institucions europees més determinants en un context on les altres dues (Consell i Comissió) ja estan clarament en mans de les forces econòmicopolítiques més proclius a la deriva neoliberal.

I com ens en podem sortir? Doncs proposo algunes línies de debat i reflexió com les següents: 1, incorporar una clàusula social als Tractats que estableixi que els drets fonamentals han de prevaldre per sobre dels drets de mercat (això obligaria a prioritzar la política social per sobre de la política econòmica);  2, promoure una Directiva marc sobre els Serveis d’Interès General que asseguri que els poders públics a tots els nivells són capaços de definir, organitzar, finançar i avaluar els seus serveis d’interès general; 3, proposar una Directiva per impedir la privatització dels serveis de protecció social i de salut (aquesta Directiva hauria de garantir que els actors socials puguin actuar a escala local sense interferències de la UE); 4, impulsar una convergència dels tipus impositius a les empreses en el marc d’uns marges raonables, però que inclogui un tipus mínim; o 5. una Directiva sobre els Drets dels Consumidors elaborada a partir dels estàndards més exigents existents, preservant fins i tot el dret dels Estats a establir-ne de més exigents (però no menys).

La conseqüència de no fer res, de seguir com fins ara i continuar permetent que governi Europa qui ho ha fet fins ara és més que evident: el desencís social envers la UE seguirà augmentant. No és a partir de discursos sentimentals que generarem europeïsme, sinó a partir de la demostració tàcita que la UE serveix, també, per a resoldre els problemes de la gent, especialment d’aquella que ho té pitjor.

Font foto: Comissió Europea

En el marc de la celebració, enguany, del Dia de la Dona Treballadora (8 de març), he estat participant en diversos actes promoguts arreu del territori en els quals he pogut comentar la feina que fem des de la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d’Oportunitats al Parlament Europeu, i com són d’importants les eleccions del proper mes de juny per determinar una correlació a l’Eurocambra que sigui propícia a defensar aquests drets i aquesta igualtat. Així mateix, avui diumenge participo en la Manifestació unitària que tindrà lloc a Barcelona. Per altra banda, les idees fonamentals de la Campanya engegada per Dones amb Iniciativa en relació a aquesta data, la Crisi també té rostre de Dona, es recullen en la següent proposta de Moció que ICV està promovent en tots els municipis d’arreu de Catalunya. (segueix…)

Moció 8 de març de 2009, Dia Internacional de les Dones

LA CRISI TAMBÉ TÉ ROSTRE DE DONA

La crisi econòmica que estem patint és el resultat d’una crisi
financera internacional, produïda per la recerca de beneficis ràpids, que ha
trencat qualsevol relació entre l’economia financera i l’economia real; amb un
model de producció i distribució globalitzat, sense regles, sense drets, sense
contrapoders socials i polítics i sense cap responsabilitat social.

Una crisi que en el nostre país te connotacions pròpies per les
febleses de mercat laboral, basat en la precarietat i en salaris baixos; amb un
creixement en els darrers anys centrat en la construcció, l’especulació
immobiliària, el sector serveis de baix valor afegit i el consum privat.

Fins avui aquesta crisi ha tingut un rostre masculí, primer perquè els
sectors productius més afectats fins el moment ocupen majoritàriament a homes,
però també perquè les polítiques contra la crisi s’han adreçat sobretot a
donar resposta a aquests sectors.

No obstant això, la crisi també té rostre de dona. Cal que tinguem en
compte que les dones constitueixen prop de la meitat de la força de treball a
Catalunya, per tant, no són un col·lectiu marginal i cal atendre les seves
necessitats específiques en les polítiques de combat de la crisi, generant nous
llocs de treball en aquells sectors més feminitzats, menys visibles però molt
precaris,  incloent la perspectiva de gènere en les polítiques d’impuls de
l’economi catalana.

Avui les discriminacions directes contra les dones han desaparegut, i
tenim indicadors positius de la integració de les dones en el mercat de
treball com l’activitat laboral femenina que ha augmentat significativament o
l’augment del nivell d’estudis de les dones -ja hi ha més dones que homes amb estudis universitaris. A això s’afegeixen altres fenómens més recents com la
immigració que, amb més participació masculina que femenina en l’activitat, ocupa
els llocs de treball més precaris; desplaçant les dones, com a col·lectiu, del darrer esglaó de l’escala laboral.

Cada cop, doncs, sembla més difícil fer palesa la discriminació que
pateixen les dones des d’un punt de vista estrictament laboral. Per això, si sempre
ha estat necessari analitzar la situació de les dones a l’ocupació
interrelacionant-la amb les tasques de cura i l’existència de serveis públics de benestar,
avui és imprescindible per desemmascar les discriminacions de gènere.

En primer lloc, cal tenir en compte que les dones s’han incorporat al
mercat de treball en condicions de desigualtat respecte els homes -en un mercat segmentat, amb salaris baixos i pitjors condicions de treball. L’any
2007 el 79’9% del total de persones ocupades a temps parcial eren dones,
mentre que el percentatge de dones entre les persones ocupades a temps complert
era només del 37’5%. La diferència salarial que existeix entre els dos
sexes també és un dels motius principals de discriminació de les dones en l’àmbit
laboral. Les dades mostren que a Catalunya els homes cobren un 29.27% més de sou que les dones. A més, per trams de salari, hi ha més homes entre les
persones que tenen un salari més alt i, en canvi, les dones són majoria entre les
persones que cobren el tram de salari més baix.

Globalment, les dones que treballen estan en una situació més
desfavorable que els homes, i per això la precarietat també afectarà a les
prestacions socials que se’n derivin. D’aquesta manera les dones tenen menys i pitjors
prestacions d’atur, en durada i en quantitat rebuda, i pitjors condicions de
jubilació. Segons les dades, les dones aturades que estan cobertes per algun tipus de
prestació d’atur només assoleix el 24% del total.

A això hem d’afegir els col·lectius de dones que es troben en situació
d’especial vulnerabilitat davant d’aquesta crisi com són les dones joves, les
dones grans amb escassos recursos, les dones de l’àmbit rural o les dones
monomarentals. D’altra banda, les dones tampoc poden perdre el tren de la nova
economia. Les polítiques d’impuls d’un nou model econòmic, han d’incloure la
perspectiva de gènere per ser autènticament transformadores i tenir com a estratègia prioritària la integració de dones i homes en els nous sectors
emergents com les energies renovables (a dia d’avui un sector ja molt masculinitzat)
i en aquells que generen més valor afegit com les inversions en R+D+I; amb l’objectiu d’invertir la segregació ocupacional de dones i homes tant característica de l’estructura del mercat de treball actual.

En segon lloc, les dones continuen essent la peça clau del
funcionament de l’economia reproductiva, és a dir, d’aquella que no es veu ni es paga,
però que és del tot necessària per al sosteniment de la vida humana.

Les dones catalanes dediquen més del doble del temps que els homes al
treball reproductiu, és a dir, a la cura de les persones -petites i grans- i
al treball a la llar. Hi ha conseqüències socials, polítiques i econòmiques molt
clares del fet que les dones hi dediquen molts anys de la vida a la cura d’altres:
pitjors sous, menys reconeixement social, manca d’autonomia econòmica, pitjors
jubilacions, més dificultats per a la promoció professional, etc.

Les polítiques anti-crisi no poden girar l’esquena a la realitat de la
vida de la meitat de la població. Si volem assolir una modernització econòmica,
basada en la sostenibilitat ecològica i humana ha arribat l’hora d’integrar en
el nostre model econòmic aquests altres treballs, que creen riquesa i que són imprescindibles per a la sostenibilitat del sistema social i econòmic.

En tercer lloc, cal tenir en compte que les dones estan majoritàriament ocupades en els sectors dels serveis socials, molts d’ells vinculats
als serveis públics de benestar. Per això defensem que les polítiques de creació
d’ocupació també han de dirigir-se a aquelles professions que construeixen la infrastructura més important, la del capital humà, i que precisament
són les més feminitzades com són el treball social, l’ensenyament i la
formació, les professions relacionades amb la cura, etc.

A més a més, les dones són les principals usuàries i les principals
beneficiàries d’aquests serveis públics, pel que una menor despesa social provoca una pressió addicional sobre les responsabilitats socials que
s’atribueixen a les dones i reforça el model tradicional de família patriarcal. En aquest
sentit, cal que la despesa social s’incrementi, especialment la vinculada al
desplegament de la llei de dependència que tantes expectatives ha generat. La
despesa pública en serveis de benestar com escoles bressol o centres per a
gent gran és fonamental per a l’objectiu de la plena integració de les dones en el
mercat laboral.

Per tot això, que el Ple de ……………………….., acorda:

PRIMER. Instar al Govern de la Generalitat i al Govern de l’estat a defensar
els drets socials incrementant la despesa social: la crisi no pot servir
d’excusa per retallar els serveis i les prestacions socials. Els serveis públics de
benestar tenen un gran impacte de gènere directe i indirecte.

SEGON. Demanar als governs que les polítiques de creació d’ocupació incorporin també aquells sectors que construeixen la infrastructura més important: la del capital humà, i no només en aquells sectors
masculinitzats com la construcció o l’automoció que aporten poc valor afegit a la
nostra economia.

TERCER. Instar al Govern de la Generalitat i al Govern de l’estat a
atendre les necessitats específiques dels col·lectius de dones que es troben en
situació d’especial vulnerabilitat com les dones migrades, les dones
monomarentals, les dones de l’àmbit rural, les dones grans amb pocs recursos o les dones
joves.

QUART. Integrar en les polítiques de combat de la crisi que
desenvolupi cada administració, actuacions específiques contra les desigualtats de
gènere de caràcter estructural en el mercat laboral com la diferència salarial,
la segregació vertical i horitzontal o la temporalitat.

CINQUÈ. Exigir als governs que les polítiques anti-crisi abordin les
desigualtats entre dones i homes que genera un repartiment injust del treball
reproductiu, és a dir, el de la cura de les persones i del treball domèstic, tot
incorporant els efectes que té sobre les oportunitats professionals de les dones.

SISÈ. Demanar als governs que elaborin polítiques per tal que les dones s’integrin en els nous sectors econòmics com el de les energies
renovables i en aquells que creen més valor afegit com les inversions en R+D+I.

SETÈ. Que es consideri l’impacte de gènere en el conjunt de polítiques públiques i en particular pel que fa a les polítiques de combat de
l’economia submergida.

VUITÈ. Que els ajuntaments i els ens supramunicipals incorporin la
perspectiva de gènere a tots els estudis i anàlisis econòmics que es portin a
terme i en relació a la crisi en l’àmbit municipal, fent un seguiment periòdic de
les dades i indicadors recollits.

NOVÈ. Fer arribar aquests acords a la Comissió Europea i al Parlament
Europeu, al govern de la Generalitat, al govern de l’Estat, als sindicats i a les
entitats ciutadanes de ……………..

Foto: Acte Central de Dones
Amb Iniciativa en el marc de la commemoració del 8M d’enguany, amb la
presència de Joan Coscubiela, Mercè Claramunt, Laura Massana,
i Raül Romeva. Font: Dones amb Iniciativa.

Ahir em vaig reunir amb representants de prop de 150 entitats que treballen en favor dels drets dels animals. Vull des d’aquí, un cop més, reconèixer públicament la tasca que fan moltes d’aquestes entitats. La reunió va servir per dues coses: primer, per conèixer quines són les qüestions que aquestes organitzacions creuen important defensar al Parlament Europeu, i segon, per tal que jo, en tant que candidat, em comprometés a portar aquesta sensibilitat a les institucions europees, tal i com vinc fent al llarg dels darrers 5 cinc anys. No he amagat mai que una de les motivacions de la meva activitat parlamentària és precisament portar a les institucions europees veus que habitualment no hi tenen espai o oportunitats. Són aquesta mena de lobbies, amb interessos més enllà de la seva butxaca, amb una clara vocació de construir un món millor per a tots els éssers que el poblem (o que el poblaran en un futur), i això inclou per tant els animals, els que escolto amb més interès i als quals vull fer d’altaveu en el sí del Parlament Europeu. (segueix…)

Nota posterior a la reunió: 06/03/2009

ICV es compromet a defensar els drets dels animals
des del Parlament Europeu

El cap de llista per ICV a les
eleccions europees, Raül Romeva, s’ha reunit avui amb entitats animalistes per
recollir les seves propostes a nivell europeu

El cap de llista per ICV, Raül
Romeva, s’ha compromès avui a defensar els drets dels animals a nivell europeu
després d’una reunió que ha mantingut amb representants d’entitats i
associacions amigues dels animals com
Fundació  Altarriba, FAADA i Anima  Naturalis, entre d’altres. “Hem renovat el
compromís de defensar el benestar dels animals de lluitar per la prohibició de
les curses de braus, i per replantejar el model agrari”, ha remarcat Romeva
alhora que ha dit que “serem les els que garantirem la veu de les entitats animalistes
al Parlament Europeu”.

En aquest sentit, Romeva ha
explicat que la reunió ha servit per recollir les seves propostes a nivell
europeu que ha sintetitzat en 5 eixos: la sobreexplotació dels animals en
granges, la necessitat de modificar les pràctiques que comportin tortura als
animals, la preocupació pels animals que estan en captivitat i del seu
benestar, i la recuperació del debat de la utilització dels animals per
l’experimentació científica.

Pel que fa a les curses de braus,
Romeva ha demanat retirar les subvencions europees a qui fomenti curses de
braus així com qualsevol activitat que comporti la tortura d’un animal per a
l’entreteniment. Així, ha destacat que tot i que no existeix una línia
pressupostària directa per a fomentar les curses, continua havent “moltes
maneres indirectes de finançar-les”, en referència a les ajudes públiques que
poden rebre les instal·lacions que es dediquen a la cria de toros, i aquelles
que acullen l’espectacle. “Si no hi ha ajudes públiques que li donin
suport, aquesta activitat no funciona”, ha afegit.

Respecte un altre dels punts que
han abordat en la reunió el debat agrari i les conseqüències que té el cicle de
producció càrnia sobre la salut humana Romeva s’ha mostrat partidari de
replantejar també les subvencions que reben les explotacions, perquè “hi
ha algunes que són insostenibles” i també de reempendre les accions contra
els cultius transgènics.

Sobre la conservació dels animals
en  captivitat, l’eurodiputat ecosocialista ha posat de manifest la necessitat
de complir amb la directiva corresponent, i ha demanat la creació de santuaris,
revisar el punt relatiu a la condició del benestar animal i prohibir
l’autorització d’espectacles en els àmbits d’exhibició animal. En el mateix
sentit, ha considerat “innecessàries” les pràctiques científiques amb
animals, i també ha plantejat la necessitat de respectar el marc normatiu
relatiu al transport d’animals en mitjana i llarga distància.

Finalment, en la roda de premsa
també han comparegut la directora de l’àrea jurídica de la Fundació
 Altarriba, Yolanda Valbuena, que ha afirmat que són qüestions
“ètiques”, i que Espanya és el país més endarrerit en lleis i en
sensibilització cap als animals i la coordinadora de campanyes de  FAADA,  Jennifer
 Berengueras, i el d’Anima  Naturalis,  Jonatan Torralba, s’han
pronunciat en la mateixa línia i han recolzat  Romeva, al·legant que hi ha
pocs partits que abordin aquestes qüestions.

Tant els representants de les
entitats animalistes com l’eurodiputat ecosocialista han manifestat la voluntat
de continuar treballant conjuntament per marcar les prioritats de la propera
legislatura.

Foto: Romeva amb Yolanda Valbuena, Jonatan Torralba i Jennifer Berengueras.

Per si algú encara dubta de la importància i la urgència de millorar els sistemes de control i de compliment de les normes en el marc de la pesca recomano la lectura d’aquesta notícia a El Mundo d’ahir en què s’explica amb tot detall la denúncia que fa Greenpeace contra un armador espanyol (Vidal armadores S.A.) que ha rebut nombroses subvencions per part de l’Estat tot i haver estat nombroses vegades detingut i sancionat en diversos països per practicar la pesca il.legal i irregular. La notícia és extraordinàriament important en el marc de l’informe que estic fent com a ponent del Parlament Europeu sobre la proposta de Reglament en relació a les mesures de control i de compliment de les normes en el marc de la Política Pesquera Comunitària. Conjuntament amb el meu company al Congrés, Joan Herrera, hem dirigit una bateria de preguntes tant al Govern espanyol com a la Comissió Europea en els termes següents: (segueix…)

05/03/2009

ICV
pregunta a la Comissió Europea i al Govern espanyol per les subvencions del
Ministeri de Medi Ambient a un armador acusat de pesca il.legal

L’eurodiputat
d’ICV, Raül Romeva, i el diputat d’ICV al Congrés, Joan Herrera, demanen
explicacions arran la denúncia de Greenpeace Internacional

L’eurodiputat
d’ICV, Raül Romeva, i el diputat i portaveu d’ICV al Congrés, Joan Herrera, han
presentat una bateria de preguntes a la Comissió Europea i al Govern espanyol,
respectivament, perquè informin sobre les subvencions que hauria atorgat el
Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí a un entramat d’empreses pesqueres
de l’armador de Ribeira (La Corunya), Antonio Vidal Suárez (Vidal Armadores
S.A.), tot i que els vaixells i activitats d’aquest armador formen part de les
llistes negres per pesca il.legal de la Comissió per la Conservació dels
Recursos Marins Vius Antàrtics.

Aquestes
iniciatives parlamentàries són conseqüència de la denúncia de Greenpeace
Internacional davant la Fiscalia de l’Audiència Nacional i davant la Cimera de
Pesca Bianual de l’Organització Mundial de l’Alimentació i l’Agricultura (FAO)
que s’està celebrant a Roma. Segons aquesta denúncia les empreses d’Antonio
Vidal haurien rebut entre els anys 2000 i 2005 subvencions del Govern espanyol
per valor de 2,99 milions d’euros a més de 5,6 milions d’euros en subvencions a
empreses pesqueres propietat dels fills de l’armador. L’armador Vidal Suárez ha
estat relacionat en diverses ocasions amb la pesca il.legal. El 1999 el seu
vaixell Comouco va ser arrestat tres vegades per l’Armada francesa.

Tant
Raül Romeva com Joan Herrera pregunten a la Comissió Europea i al Govern
espanyol, respectivament,  l’opinió sobre aquesta denúncia. Herrera demana
al Govern si el Ministeri de Medi Ambient pensa suspendre les llicències de
navegació i pesca dels vaixells de l’armador després d’aquesta denúncia.

Informe
de Romeva per al reglament del Consell de la UE

D’altra
banda, l’eurodiputat Romeva és l’autor de l’informe del Parlament Europeu sobre la proposta
de Reglament del Consell de la UE pel qual s’estableix un règim de control
comunitari per tal de garantir el compliment de les normes de la política
pesquera comunitària. Romeva ha subratllat que aquest informe sobre el control
de la pesca a la UE “ha de servir per evitar que se subvencioni la pesca
il.legal”

L’eurodiputat
català ja ha començat la ronda de reunions bilaterals amb les diferents
delegacions governamentals, comunitàries, del sector i de les ONG per explicar
aquest informe que adverteix que els recursos pesquers s’esgoten, la
crisi amenaça durament el sector i el canvi climàtic canvia certs
paràmetres biològics. 

“Cada
cop és més greu la manca de regles clares en alguns aspectes, i el no
compliment de les que hi ha. S’ha instal.lat una certa cultura del per què
he de complir jo si el del costat no ho fa?'”, denuncia Romeva, que afegeix que
“és el mateix sector qui la demana, però és sobretot el deteriorament de la
situació biològica i sòcieconòmica relacionada amb la manca de control
efectiu sobre les vulneracions de les normes allò que fa indispensable
posar-hi remei de forma immediata”.

Foto: Vaixell de Vidal Armadores S.A. Font: Greenpeace.

La publiquen alguns mitjans. És de Reuters. Es tracta de la varada de dos centenars de cetacis (dofins i balenes pilot) a les costes australianes. Alguns van poder ser salvats, però molts van morir. Són diversos els centenars de cetacis que han perdut així la vida des de novembre. Em segueix sorprenent que aquesta mena de fets apareguin a les pàgines de societat i no a les de política, en forma d’accions legislatives i d’iniciatives clares i específiques que les preveguin i previnguin. Algú pot pensar que el fet queda llunyà, però el problema és que fets similars ocorren contínuament a les nostres costes, si bé encara no han tingut la dimensió del que narra la fotografia, de moment. El tema de les desorientacions dels cetacis producte dels sònars i d’altres elements és constant. Un aspecte més d’aquest món, el marí, que no perquè no veiem, deixa d’existir.
Font foto: Reuters.

Entrevista per al diari digital ellibrepensador.com

Raül
Romeva aspira a revalidar su condición de eurodiputado en las próximas
elecciones al Parlamento Europeo, en las filas de Iniciativa per
Catalunya-Verds (ICV)  una responsabilidad  que asumió en 2004,
cuando tenía cierto desconocimiento. Afirma que se presenta como la única voz
catalana de izquierdas presente en Europa capaz de dar voz a sensibilidades que
no están presentes ahora. 

¿Cómo
valoras estos años en el Parlamento Europeo?

Sin
duda han resultado una experiencia muy valiosa, tanto a nivel personal como
político. Si bien el hecho de estar viajando cada semana de manera sistemática
dificulta la conciliación de la tarea pública con la vida familiar, el
privilegio de poder desempeñar este cargo en toda su profundidad merece esta
dedicación y esfuerzo por parte de todos y todas. A lo largo de estos años he
podido constatar la valiosa tarea de tantos compañeros y compañeras en la
Eurocámara y la plena dedicación y entrega a sus responsabilidades como
legisladores europeos. Más allá de un europeismo des de la perspectiva más
ideológica en el que siempre he creído, como una parte irrenunciable del
proyecto ecosocialista, este contacto con la actividad real en el Parlamento
Europeo ha reafirmado mi convicción más absoluta hacia lo que considero una
causa muy noble. Siempre he creído en la construcción europea y su importancia
para lograr el bienestar y el progreso colectivo, pero aún más si cabe ante la
actual situación de crisis, creo sinceramente que la UE es el instrumento más
importante que tenemos para tomar medidas efectivas. Así pues, tras cinco años
en el Parlamento Europeo no puedo sino decir que soy aún más europeísta que
antes de ser eurodiputado, aunque también quiero añadir que no creo que valga
cualquier Europa, y algunas de las actuales derivas me preocupan mucho,
sobretodo cuando constato los muchos intentos que hay para hacer marcha atrás
en aspectos claves en cuanto a derechos y libertades. (segueix…)

¿Estás
de acuerdo con aquellos que dicen que en la primera legislatura dentro del
Parlamento Europeo uno va a aprender, en la segunda legislatura para aplicar y
transformar y en la tercera para pasar el relevo?

Es
bastante cierto. Realmente son necesarios al menos un par de años para
comprender la institución en profundidad y toda su complejidad en lo que
refiere a los mecanismos legislativos, y es en la segunda legislatura cuando
creo que es posible concretar más, aprovechando la experiencia acumulada y, lo
que es más importante, la credibilidad que te hayas podido ganar durante el
primer mandato. En mi caso, sin embargo, he optado por no hacer más de dos
mandatos, aunque nuestro partido nos permite hasta tres. Se trata de una
decisión personal que responde a mi situación familiar. Tengo dos hijos
pequeños y no quiero que crezcan siempre con un padre dando tumbos por el
mundo.

  ¿Por
qué crees que las elecciones europeas son las que menos despiertan interés en
los ciudadanos? ¿Falta quizás una mayor pedagogía de europeismo?

 Antes
he hablado de la importancia de las decisiones que se toman en la UE y quiero
destacar sus efectos en nuestra vida cotidiana. Hay muchas familias que sufren
o están angustiadas ante las consecuencias de la crisis económica, que tiene un
impacto real en nuestras vidas. Pues bien, esta crisis de carácter global no
tendrá una respuesta efectiva sin una coordinación supranacional. Y aquí el
Parlamento Europeo tiene mucho que decir. Pero aparte de lo que se puede hacer
desde el PE, también es importante el cómo se hace, con la consiguiente
legitimidad democrática. En este sentido, si bien aun queda mucho por democratizar
en la UE, el Parlamento es de largo su institución más democrática, por su
mecanismo de toma de decisiones, pero también porque es el único órgano elegido
directamente por la ciudadanía. Es importante recalcar que todo proceso
legislativo que pasa por el PE requiere un amplio consenso entre diputados y
diputadas de diferentes grupos parlamentarios y países, lo cual representa una
garantía democrática importante. Luego, el hecho de que sus representantes se
elijan por sufragio directo debería ser también un elemento legitimador. Sin
embargo, es triste constatar la falta de conocimiento y la percepción de
lejanía de la institución frente la ciudadanía. Esto lleva muchas veces al
desprestigio de la institución en si y a una invisibilidad mediática que
conduce a la desinformación acerca de la tarea del eurodiputado. De todas
formas, es cierto que es en gran parte tarea nuestra la de hacer pedagogía para
combatir esta falta de reconocimiento y de conocimiento de la UE en general.
Admito que éste es un tema que a mi me preocupa mucho, y por eso hace ya casi
tres años que escribo diariamente en mi blog tratando de ofrecer una ventana
transparente sobre lo que ocurre en la UE. (blocs.mesvilaweb.cat/raulromeva)

Muchos
ciudadanos no saben que eres el actual vicepresidente del intergrupo por los
derechos de gays, lesbianas y transexuales del Parlamento Europeo. ¿Por qué
decidiste aceptar el cargo? ¿Cuál ha sido el papel de este organismo? ¿Qué
retos le esperan en el futuro?

Personalmente
ha basado mi actividad civil y política en la defensa de los derechos y las
libertades. Una de las libertades actualmente más amenazadas es la que tiene
que ver con la orientación y la identidad sexual. A pesar del discurso y la
supuesta tolerancia (palabra que no me gusta en este contexto), lo cierto es
que siguen habiendo muchas discriminaciones por ese motivo, y en algunos países
especialmente. La homofobia aún continúa siendo alimentada por sectores
ultra-conservadores de la sociedad española. En todo caso, es de recibo reconocer
que -gracias a la lucha continua de los colectivos LGBT a lo largo de todos
estos años- hemos avanzado mucho en democracia hacia la igualdad de derechos
civiles.  Y si bien aún queda mucho trabajo por hacer aquí en materia de
aceptación y reconocimiento social, en muchos países de la UE la situación es
como en España hace 50 años. Se sigue reprimiendo, vejando, e incluso
encarcelando a personas únicamente por profesar una orientación sexual distinta
a la convencional. Por lo tanto, hay mucho trabajo que hacer en Europa y de
aquí la importancia este intergrupo LGBT del Parlamento Europeo. De cara al
futuro, si soy reelegido como eurodiputado quiero continuar trabajando en la
misma línea, la de la garantía de los derechos y libertades personales. Y en este
sentido creo que en la próxima legislatura la agenda de la Comisión de
Libertades Civiles, Justicia e Interior del Parlamento Europeo será sumamente
importante. Desde allí tendrá lugar el debate de fondo sobre cuestiones tan
trascendentales como la inmigración o el aborto. Por lo tanto creo importante
que nuestra voz esté allí para cambiar el concepto de políticas de seguridad,
para que éstas dejen de asociarse a represión y que pasen a ir íntimamente
ligadas a cuestiones de libertad y garantía de derechos; esto es, la seguridad
personal.

Hasta
hace poco hemos visto que las sociedades europeas han virado mucho más a la
derecha, y ahí tenemos el caso de Italia, Suecia, Francia, Alemania. Ahora
parece que con un debilitado Gordon Brown en Reino Unido, parece que España es
el último gran país europeo con gobiernos de centro-izquierda. ¿Crees que la
crisis económica y la caída del capitalismo feroz puede ayudar a que los
ciudadanos giren a la izquierda?

En
efecto, se ha producido en los últimos años una derechización de la política
europea. Y no solamente por la llegada al poder de fuerzas de derecha o de
extrema derecha en los países más relevantes de la UE. También porque el
centro-izquierda también ha adoptado un discurso mucho más derechista, quizás
con la intención de disputarle el electorado en este espacio a los partidos
conservadores. En España mismo se pueden ver síntomas de esta deriva. Pero lo
preocupante es que esto ya no sucede únicamente a nivel estatal. Y es que la
mayor politización de la UE -hecho que en sí considero positivo si realmente
queremos convertirlo en un verdadero espacio político- acontecida en la última
década ha sido paralela, lamentablemente, a la hegemonía del discurso
conservador, con la consecuencia directa de que la construcción europea
tradicionalmente por consenso se esté llevando a cabo ahora mismo con políticas
de derechas. Hasta la fecha hemos vivido en la Europa de los mercaderes, que se
fundamenta en el neoliberalismo económico y el seguidismo de los preceptos
marcados desde Washington. No obstante, probablemente en este momento este
paradigma haya llegado a su fin. La crisis financiera y económica no es un
accidente, sino una consecuencia de las políticas -o mejor dicho, las no
políticas- en el terreno económico y la desregulación de los mercados. Esta
crisis no sólo tiene su origen en el sistema capitalista en el que vivimos,
sino que es inherente al mismo: en un mundo de recursos y capacidad finitos, un
sistema globalizado como el que tenemos no se puede basar en un paradigma del
crecimiento continuo; es inviable, insostenible. La capacidad de actuar deforma
eficaz frente a la crisis vendrá determinada por la medida de la voluntad de
efectuar cambios profundos en el sistema. Es necesaria una governanza económica
a nivel global, donde el poder político no sólo se equipare sino que prevalga
al poder económico. Pero para eso hay que dotarlo de herramientas, y la UE debe
de ser un agente de liderazgo para ello. Y esto es precisamente lo que la
izquierda europea lleva lustros defendiendo y reclamando. Ahora la coyuntura
económica y social brinda la oportunidad de ser escuchados y ser una opción,
quizás la única, creíble. El éxito de ello dependerá de nuestra capacidad de
explicarnos claramente y ofrecer un proyecto con soluciones reales.

¿Cuáles
van a ser las propuestas de ICV para combatir la crisis?

 Tenemos
como prioridad la defensa de los derechos sociales, y la única manera de
garantizarlo es con más gasto social. Un elemento fundamental, claro está dadas
las circunstancias inmobiliarias en España es la vivienda: hay que ayudar a las
familias para aliviar sus cargas hipotecarias o de alquiler y es necesaria la
construcción de más vivienda social. Esto implica que haya dinero no sólo para
rescatar a los bancos, sino también para las personas. El dinero que el Estado
haya inyectado en el sector bancario debe tener un impacto directo positivo
sobre la economía real y las personas. La financiación de este incremento de
gasto público, imprescindible para reactivar la economía, debe sufragarse con
un aumento de los impuestos de los que más tienen. Además, la crisis económica
es indisociable de la crisis ecológica. Ello hace necesaria una reforma fiscal
con carácter ecológico en base al principio de ‘que pague más quien más contamine’.
La crisis energética derivada de la dependencia de los combustibles fósiles,
causantes en gran parte del calentamiento global, requiere de una modernización
industrial de carácter ecológico, donde se apueste decididamente por las
energías renovables, como eje principal de la lucha contra el cambio climático.
Esta reconversión industrial debería generar miles de nuevos puestos de trabajo
de alto valor añadido que requieran mano de obra cualificada. Además, a parte
de la generación de ocupación es importante evitar la destrucción de puestos de
trabajo. Por ello es importante dar apoyo al sector industrial, y en especial
aquellos que apuesten por la I+D y las nuevas tecnologías ecológicas, para
dejar atrás una economía con pies de barro basada en la especulación
inmobiliaria y financiera. La administración debe brindar apoyo a aquéllas
empresas en dificultades, siempre y cuando estas cumplan con los criterios de
responsabilidad social y no haya duda de su compromiso con la modernización del
país. La reconversión industrial no puede ser en ningún caso una excusa para
los despidos masivos e indiscriminados y los gobiernos deben ser firmes al no
permitir que empresas que han tenido grandes beneficios y han recibido ayudas
públicas se deslocalicen en busca de abaratar los costes de mano de obra. Estos
son elementos básicos de un Green New Deal, una revolución económica,
energética y ecológica que sólo tendrá éxito si se lleva a cabo con medidas
integrales. En el centro de todo, y aquí sí que en la UE tenemos mucho que
decir, está el control político sobre la economía y la regulación del mercado
para poner la economía al servicio de las personas. Un paso importante sería
cambiar los estatutos del BCE y adaptarlos a la realidad actual, añadiendo como
objetivos la creación de ocupación y el desarrollo sostenible.

Font foto: Caixaforum Madrid

Tal i com vàrem informar ahir a través d’un comunicat de premsa, la decisió dels Ministres de Medi Ambient de rebutjar la proposta de la Comissió segons la qual aquesta pretenia forçar l’aixecament de la prohibició de cultivar varietats transgèniques de blat establertes a Hongria i Àustria, suposa una clara derrota de l’estratègia pro-OGM de Barroso. Segons la decisió adoptada ahir, Hongria pot mantenir la seva prohibició a cultivar blat de Monsanto MON810, i Àustria la seva relativa a la varietat T25 de la Bayer. Vint-i-dos delegacions van votar en contra de la proposta de la Comissió, entre elles la del Govern espanyol, canviant així la seva postura inicial, que era favorable (en vaig parlar a l’apunt Blat MON 810: el Consell no concreta, de moment, i sucumbeix a la pressió pro-OGM de la Comissió). Els països que es van aliar finalment amb la Comissió van ser Finlàndia, Suècia, Països Baixos i Regne Unit.  (segueix…)

PRESS RELEASE – Brussels, 2 March 2009

Genetically Modified crops

Defeat for Barroso as environment ministers uphold national bans on GM crops

EU environment ministers today have overwhelmingly rejected a European Commission proposal to force Austriaand Hungaryto
lift their bans on the cultivation of varieties of genetically modified
(GM) maize. Twenty-two member states voted against the Commission
proposal. Hungarycan maintain its ban on Monsanto’s GM maize MON810, and Austriaits bans on MON810 and Bayer’s T25. Commenting on the decision, the ICV MEP, Raül Romeva joined the Greens/EFA Co-Presidents,Monica Frassoniand Daniel Cohn-Bendit, in saying:

“The
decision by the EU environment ministers is good news for the
environment, farmers and consumers. It is also a shot in the arm for
the many regions in the EU that want to become GM free.

“We
applaud environment ministers for giving the thumbs down to this
proposal from the Barroso Commission. This is the fourth time EU
governments have rejected a Commission proposal to force member states
to act against the will of their citizens and to allow the cultivation
of GM crops. Between 62% and 77%of the population in the member states
concerned oppose GM crops (1). It is deeply disturbing that the
Commission continues to try and bulldoze through its pro-GM agenda in
spite of public opposition.

“The
overwhelming majority with which Council took the decision is a clear
signal that a growing number of member states are losing confidence in
the judgment of the European Commission on GMO issues. This is a slap
in the face to Commission President Barroso, who has become a stooge of
the agro-tech industry and overruled the position of EU environment
commissioner Stavros Dimas.

“With
more votes to come in Council – on the bans on GM crops in France and
Greece – we hope EU environment minister will again step up to the
plate. However, this also underlines the need to define a clear
European policy on GMOs. This must start with an overhaul of the risk
assessment procedure for GM crops, as requested unanimously by all 27
member states in December 2008.

Foto: Varietat de blat MON810: Font: AFP

Catalunya, Madrid, Brussel.les, de Raül Romeva, per al BGS

S’acosten les eleccions al Parlament Europeu. No són unes eleccions qualsevol. Són les primeres en què elegirem els representants dels 27 Estats que hauran de representar-nos a l’Eurocambra. Un dels errors en els quals caiem en aquesta mena de conteses electorals és el de reproduir a escala europea dinàmiques i debats ben lògics i necessaris en el marc d’un Estat, però certament descontextualitzats en el marc de les institucions europees. I això passa a tots els nivells i des de tots els colors i ideologies. És legítim, sens dubte, però no ens enganyem, ja que massa sovint els arbres no ens deixen veure el bosc, i és llavors que correm el risc de perdre la perspectiva i les oportunitats.

El Parlament Europeu és avui per avui la única institució europea en què podem trobar-hi veus, sensibilitats i vocacions més enllà de la tendència dominant de percebre la UE com un mercat únic i una simple suma d’Estats. És la institució, per exemple, que ha estat capaç d’aturar una Directiva tan controvertida i perniciosa com la de les 65 hores, o que davant la proposta de la Comissió de regular la mercantilització dels productes pirotècnics, ha tingut en compte els efectes que aquesta regulació podia tenir en realitats nacionals i culturals que viuen la cultura del foc d’una manera molt diferent als països del nord, i incorporar una excempció que en protegeixi la tradició.

És la composició d’aquest Parlament Europeu la que elegirem el proper 7 de juny. Si alguna institució queda avui a Europa en què (segueix…) 

encara tenim una veu clara i diàfana aquells que defensem una Europa unida en la diversitat, però no dels Estats, sinó dels pobles, les nacions i les cultures que la conformem, aquesta és el Parlament Europeu. Però és que, a més a més, si alguna institució pot aconseguir corregir, i fins i tot frenar, determinades derives conservadores, mercantilistes o regressives en termes de lluita contra l’escalfament global, aquesta és, també, el Parlament Europeu.

Per tal que això segueixi essent així, però, calen tres coses. Primer, reconèixer Brussel.les com el centre de decisió política que és, i en el qual hi hem de ser per influir-hi, igual que ho hem de fer en tots els altres espais en què es decideixen coses que ens afecten. Ignorar les institucions europees només ens farà més depenents i més dèbils davant la reglamentació comunitària.

Segon, a cada lloc cal reclamar allò que toca, i allò que pot donar. A Brussel.les cal exigir una major sensibilitat per les realitats no estatals, per les llengües i per les cultures que no es troben emparades per la cobertura d’un Estat, però el reconeixement de determinades oficialitats o de l’ampliació dels àmbits competencials no ens vindrà de Brussel.les, sinó de Madrid. En aquest sentit, el nostre repte és capgirar el segrest que massa sovint pateix Brussel.les a mans de determinades estructures funcionarials dels Estats, i especialment de l’Estat espanyol. Hem de convertir Brussel.les en un aliat, i no abocar-lo a que s’alineï amb qui ens impedeix avançar com voldríem.

I tercer, per fer tot això cal unitat d’acció per part dels diputats i les diputades catalanes a Brussel.les. Hi crec de debò en això. Fins ara ho hem practicat i, malgrat que no hem aconseguit tot allò que reclamàvem, déu n’hi do d’allò que n’hem tret. En qualsevol cas segur que molt més que no pas si ens dediquem a esbatussar-nos entre nosaltres en el si del Parlament Europeu. La nostra força rau en el fet de posar sobre la taula determinades qüestions en clau de país i amb ferma vocació europeïsta. No ens convé doncs, ni la divisió en temes com a llengua o l’àmbit competencial, ni tampoc escorar-nos cap a les files euroescèptiques.

Personalment, en tant que candidat, em poso al servei d’aquesta causa, amb el clar objectiu de fer més present Catalunya a Europa, així com de fer també més present la influència d’Europa a Catalunya. I a Madrid, i amb Madrid, caldrà seguir parlant d’allò que toca parlar, que no són necessàriament els mateixos temes que toca abordar a Brussel.les, si bé sí que en són complementaris.

Foto: Seu del Parlament Europeu a Estrasburg Font: Parlament Europeu

Raül Romeva i Rueda

«El tema de la llengua no es resoldrà a Brussel·les, sinó a Madrid»

Romeva remet a les Corts, i no a l’Eurocambra, tant el debat del català a Europa com el del model territorial espanyol, fa una crida a mantenir la unitat dels eurodiputats catalans al Parlament Europeu i descarta entrar en una pugna sobiranista

1/03/09 02:00 – Barcelona – Entrevista per a El Punt, a càrrec d’Emili Bella

El candidat d’ICV a les eleccions europees va ser ratificat en unes primàries el cap de setmana passat amb un 97% del vots de la militància. Raül Romeva es presenta per segona i última vegada.

Tres legislatures a Europa són massa?

«Les legislatures a Europa són de cinc anys i difícilment es modifiquen. La complexió de la política europea necessita una frescor que en altres àmbits és diluïda. L’energia que has de dedicar per fer política al Parlament Europeu és tal que deu anys és més que suficient. També hi ha un cost personal molt important. Ja vaig començar aquest projecte amb aquesta intenció, que fossin deu anys com a molt, un cicle vital raonable. És una decisió personal; jo mateix em vaig imposar aquesta norma. Els estatuts del nostre partit ens permeten fer tres mandats.» (segueix…)

Vostè també és sobiranista. Entrarà en la pugna Junqueras-Tremosa?

«No. Hem de ser molt conscients que les eleccions del 7 de juny són eleccions al Parlament Europeu. I allà es poden fer unes coses sí, i unes altres no. Una altra cosa és que tu tinguis sensibilitat per uns temes. Aquesta sensibilitat ens ha de permetre buscar la unitat a escala dels diputats i diputades catalans amb temes sensibles, com la llengua o l’àmbit competencial. Però les eleccions al Parlament de Catalunya vindran després i al Congrés dels Diputats encara més tard i és en aquests àmbits en què, en tot cas, es poden plantejar determinades qüestions. En aquestes eleccions al Parlament europeu el tema de discussió serà un altre.»

Seran les eleccions de la crisi?

«Seran les eleccions de la crisi, de com construïm i recobrem la credibilitat a Europa, de com la situem al món, de com plantegem, i això sí, com Europa es construeix en base a la diversitat, no només dels estats sinó dels pobles, les llengües… Aquest debat hi serà present, però més enllà d’això no serà el debat sobre si Catalunya ha de ser o no independent. No dic que no sigui legítim fer-lo; dic que en el cas del Parlament Europeu em fa molta por que es generin expectatives que després es poden frustrar. El debat del model territorial espanyol serà discutit fonamentalment a Madrid. Al Parlament Europeu es pot tenir sensibilitat amb aquests temes, però el debat de fons no serà aquest, serà un altre.»

S’hi veu, en una llista amb ERC?

«De moment, hi ha moltes opcions obertes. Ni m’hi veig ni m’hi deixo de veure. Volem repetir la nostra coalició amb Izquierda Unida, tal com vam fer el 2004. No tanquem la porta a res. Tenim molt clar quines són les nostres preferències des del punt de vista de fer una coalició, sense excloure ningú. Ens consta que en el marc de les relacions ICV-IU les coses van bé, sé que hi ha converses a altres bandes i quan tinguem alguna cosa concreta ho valorarem. Si els diferents partits es posen d’acord estaré encantat tant d’una cosa com de l’altra.»

Però acceptaria anar per darrere del candidat d’ERC a la llista?

«En aquests moments no és una opció i, per altra banda, tampoc no és una opció personal meva. Sóc el candidat d’ICV. El format en què farem la llista definitiva que s’ha de votar no depèn de mi. Depèn d’altres actors que estan negociant. M’he compromès a ser el candidat d’ICV; com i en quins termes? Ho hauran de decidir també les direccions dels diferents partits implicats.»

Tindria més sentit concórrer amb ERC fins i tot abans que amb IU, tenint en compte que els eurodiputats d’ICV i d’Esquerra van al mateix grup parlamentari europeu, a diferència dels d’IU?

«Hi ha molts escenaris possibles. La realitat europea és molt específica i molt pròpia i ens trobem que a nivell de l’Estat, IU està en un partit europeu, ERC en un altre, una altra esquerra en un altre partit europeu… Fer mimetismes és difícil perquè cadascú té les seves aliances europees diferents. Més que una qüestió de grups, és molt important consolidar un espai format per la sensibilitat d’esquerres i ecologista. La pràctica demostra que no és tant un problema d’estar en un grup o en un altre, sinó de com enfoques determinats debats. Tenim totals i absolutes coincidències entre el grup dels verds i l’esquerra unitària europea en molts temes. Em preocupa poc aquesta qüestió, sé que s’està discutint i veurem què en surt, però el que m’interessa és que aquest espai no només sigui visible, sinó també influent, perquè el pitjor escenari que hi pot haver és un Parlament Europeu clarament controlat per una majoria de dreta o d’extrema dreta, que és molt possible que passi. Treballem per construir aquest espai d’esquerra verda que pugui conformar majories diferents que facin que no depenguem d’aquest pacte entre el partit socialista i la dreta o l’extrema dreta. Un escenari bipartidista és un escenari nefast per als interessos d’Europa, de la ciutadania i pel paper d’Europa al món.»

La reivindicació del català a Europa no ens deixa veure el bosc?

Sí i no. La qüestió de la llengua és una reivindicació molt legítima i és important fer-la. Europa s’ha de construir també respectant la diversitat no només dels estats sinó d’altres realitats culturals, lingüístiques i nacionals. El tema de la llengua és de sensibilitat i de sentiment. Quan toques una cosa tan sensible com els sentiments és normal que de vegades es malinterpretin coses i es condicionin altres debats simplement perquè aquest que és molt senzill no es resol. Però el tema de la llengua, essent molt important, no es resoldrà a Brussel·les, es resoldrà a Madrid. És important que donem una imatge de país i que aquest és un aspecte de país. Els que treballem al Parlament Europeu, si no respectem allò que fins ara hem anat fent, que és treballar de manera unitària en aquestes qüestions, podem perdre alguns dels aliats que tenim i seria contraproduent. És molt important que en aquest tema continuem treballant de manera conjunta al Parlament Europeu tot i sabent que la solució passa per una altra instància, que és el Congrés dels Diputats de Madrid.»

Una circumscripció per a Catalunya, no faria llegir encara més aquestes eleccions en clau catalana?

«Ens hem d’adaptar a la realitat establerta pels tractats, però som partidaris d’una circumscripció no només en clau catalana dins l’Estat sinó en clau transestatal. Estem treballant des de fa temps en un espai que és transfronterer i que té a veure amb la sensibilitat i la coordinació de les sensibilitats d’esquerres ecologistes d’un costat i l’altre dels Pirineus.»

L’euroregió.

«Una euroregió seria molt més adequada des del punt de vista de definició de l’espai europeu. L’Europa dels estats, entesa com l’Europa que reuneix vint-i-set espais, està limitada i condemnada a no avançar.»

Font foto: Andreu Puig, El Punt