els deu que més:
L’escenificació és paradoxal i carregada de simbolisme: per uns moments, els vehicles més privilegiats de la mobilitat – els cotxes particulars- han quedat bloquejats pels vehicles més marginats de la mobilitat: les cadires de rodes. (segueix)
L’escena és prou clara i prou breu – intermitent, de fet – com per diluir aquell punt d’incomoditat que sento quan, sense que estigui previst, la manifestació talla el trànsit.
Ràpidament em poso al lloc dels ocupants dels vehicles a qui privem el pas, especialment al dels que resten aturats més enllà i ni tan sols veuen la pancarta; em demano si ells es podran posar al lloc dels manifestants, persones amb mobilitat reduïda a qui la ciutat i les inversions públiques no els faciliten gens el dret a desplaçar-se i a funcionar amb normalitat.
El dret a moure’s no és un dret gens equitatiu, en cap sentit. Començant pels desequilibris territorials en transport públic– sinó que ho preguntin als ciutadans de les Terres de l’Ebre o del Ripollès, on ni trens ni autobusos permeten una mínima autonomia i el desplaçament en vehicle privat és imprescindible per al desenvolupament d’activitats diàries, – i acabant amb l’urbanisme bàsic – amplada i accessibilitat de les voreres, parcs i altres espais públics – i passant per
Fa setmanes que està programada, però avui sembla feta expressament, oportunament escollida com a reacció a l’atac contra la sobirania del poble català. No l’he llegit ni me n’he documentat encara, però sens dubte el títol expressa un desig molt present en la ment de moltes ciutadanes i ciutadans des d’ahir al vespre. La presentació del llibre DECLARACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA a l’espai Betúlia de Badalona, avui a 2/4 de 8 del vespre, estava programada des de fa moltes setmanes, com es podía veure al tríptic dels actes del Solstici d’Estiu.
Amb la col·laboració de la llibreria EL FULL, l’acte l’organitza l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans, amb seu a Badalona, dIns la programació anual de la FESTA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS, al voltant de Sant Joan. Enguany, la 31ª. (aquí, altres actes ja celebrats)
La presentació d’avui será a càrrec de Miquel Mas.
El va aprovar el Parlament.
El va refrandar el poble.
El volem sencer.
O no en volem cap: independència directa, estat propi, i deixem-nos d’estatuts restrictius.
Però SUMEM!!!
La utopia ens marca el camí.
A l’espera de convocatòria de la Plataforma pel Dret a Decidir,
em faig ressò de la convocatòria d’Acció per la Sobirania d’un brindis per la independència demà,
i recordo la convocatòria unitària d’Òmnium Cultural per al 10 de juliol
I deixo l’enllaç de vilaweb i el de crònica.cat per actualitzar altres reaccions
Sense preveure-ho gens ni poc, el tema de l’homosexualitat ha pres una rellevància inesperada al meu entorn, i aprofito “el dia de” – aquests dies de doble tall que si són necessaris és perquè encara no s’ha assolit la normalitat – per compartir quatre idees. O quatre vivències. (segueix)
Reconec que mai m’he sentit motivada per l’ostentació de la condició d’orientació sexual, més aviat trobo que l’excessiva ostentació “des normalitza”. Però com amb tantes altres conquestes de drets, sovint cal cridar-hi l’atenció, per equilibrar la balança, o per evitar vulneracions preocupant ment coexistents. No vull passar per alt que cada any es discuteix en un fórum o altre si el tipus de celebració de “l’orgull gai” – o almenys el que ens n’arriba pels mitjans de comunicació – afavoreix o perjudica la normalització de l’homosexualitat (veure aquest debat, per exemple), i reconec que no tinc prou criteri ni informació per definir-m’hi. I aquesta ha estat d’entrada la primera sorpresa: adonar-me del poc que conec aquest món, que descobreixo de sobte, en mirar-lo des d’una òptica més personalitzada, com a molt menys normalitzat del que havia imaginat fins ara. I segurament, si no fos pels darrers fets viscuts, no hauria estat pendent d’escriure aquest apunt en la data d’avui.
Tendim – i m’hi incloc – a donar per fetes, sabudes i establertes moltes coses, i l’aparent obertura social que permet casaments entre parelles homosexuals o el fet que aquesta realitat sigui cada vegada més present en el món dels “famosos”, en les produccions cinematogràfiques i televisives, per citar exemples populars, no és més que una pantalla que amaga, en realitat, un abisme ple d’incomprensió, prejudicis, i, en molts casos, tractes discriminatoris.
La nostra ha estat, a casa, una quinzena monogràfica: descubrir l’homosexualitat d’un amic porta el tema a la sobretaula, i els fills – joves universitaris – comparteixen valoracions viscudes amb les pròpies amistats. Parlar d’aquests temes amb els joves sempre és un aprenentatge, i en tot cas em quedo amb una evidència: encara actualment la descoberta de l’homosexualitat va lligada en molts casos a una vivència de profunda solitud, por, dilemes morals, incomprensió…a un patiment que em pensava eradicat.
Pocs dies després, a casa hem tingut acollit un jove musulmà, estudiant universitari que fa set anys que viu a Catalunya. Les sobretaules han estat molt animades: discussions filosòfiques, polítiques, ideològiques; reflexions sobre les creences i les obligacions pròpies de les religions, contraposades a la noció de llibertat individual.
Complicitats i desacords, flexibilitats i rigideses. El xicot, ell mateix ho reconeixia, viu una lluita identitària profunda, venint com ve d’una formació familiar i religiosa molt estricte on hi ha poc espai per la discrepància i el lliure pensament. M’ha fet pensar, ho he de reconèixer, amb mi mateixa quan era adolescent. La meva formació moral inicial, estricte sota criteris catòlics conservadors, em posicionava d’entrada a la defensiva enfront algunes idees noves totalment oposades a la “veritat absoluta”. És un mecanisme propi del procés de construcció identitària que fem tots en el creixement, i especialment si s’està educat amb poca flexibilitat moral.
Les converses amb el xicot en qüestió, interessants, han topat amb un grau d’inflexibilitat i obstinació difícils de tolerar, – per mantenir intactes greus i ferms prejudicis -, quan s’ha tractat el tema de l’homosexualitat. La discrepància ens ha absorbit i capficat, ens ha trasbalsat i incomodat. I hem buscat nous espais i arguments per obrir horitzons en uns plantejaments tan tancats. Difícil.
Començàvem a pensar si es tracta d’un dels típics o tòpics exemples del “xoc cultural”, i si serà cert allò que diuen alguns crítics amb la immigració respecte a la involució o el retrocés que ens aportarà l’arribada massiva de persones de creences poc tolerants en qüestions de moral i sexe… i just estàvem en aquest complex debat quan surt a la llum pública la polèmica dels psiquiatres del país que ho tracten com a malaltia, les declaracions del Duran al seu bloc, altre cop els debats generalitzats…i ens fem conscients dels plantejaments de l’església o del PP al respecte…i dels de tanta gent.
La meva percepció, a la lleugera, em feia creure que més enllà dels atacs coneguts i perpetrats per grups homòfogs (al facebook el tema ha estat recurrent), i més enllà dels plantejaments arcaics de la jerarquia catòlica i els guardians de la moral més dretana, l’acceptació social en la normalitat era majoritària. Però ja no ho tinc tan clar.
No sé si les festes d’avui ajudaran o no a avançar en aquesta obertura mental cap a l’acceptació de la diversitat com a normalitat, però el que és segur és que dissortadament, encara queda justificat que existeixi un dia de;
Al marge dels drets reconeguts per escrit – sobre els que encara no està tot dit – hi ha encara una gran feinada per guanyar terreny respecte de la llibertat personal i en la vivència desacomplexada -i respectuosa- de la pròpia sexualitat i la dels altres. Amb l’obertura i els límits que imposa el respecte als drets fonamentals, i a la llibertat dels altres. Of course.
Enfilant l’estreta carretera de la Serra de Rubió, els camps i la carena es banyen amb la llum d’una tarda de bruixes que es pentinen. Els molins de vent, cada vegada més a prop, treballen silenciosos, amb la seva imponent figura retallada en un nítid contrast: blanc sobre blau, tecnologia sobre natura, energies netes inpactant visualment sobre el paisatge… Em deixo endur pels colors a cada corba, i mentalment vaig entrenant la recerca de rimes, mentre em demano si tindré valor per “actuar”; no anem a cent, molins de vent, valent, potent, content; sóc una vip, vinc sense equip, estrip, felip, tip; i vinc a Calaf, on hi ha l’estaf, i l’agua naf, pataf, pataf… què coi rima amb Calaf? (segueix)
Coll avall, els camps voltats de paret seca ens regalen un doll de bellesa inesperada, i l’anunci d’un sepulcre megalític ens sobta, desprevinguts. Ens sentim perduts en un paratge infinit. Havíem d’haver agafat el trencall a Jorba, anant tard com anàvem, la lliga ja deu haver començat!
No havia estat mai dins mateix de Calaf, el nucli antic em sorprèn amb les seves porxades i els seus carrers costeruts, estrets, el seu color de pedra mullada i lluent sota aquest sol que eixuga una pluja estiuenca, arrauxada, que ha espantat, una bona estona, tot un senyor festival. El macro escenari ens dóna la pista, i trobem fàcilment el Bar Rosa, on la II Jornada de Lliga nacional de cançó improvisada és ben apunt de començar. L’ambient, d’una calidesa immillorable, convida a participar, i malgrat no tenir equip – de Badalona vinc jo sola per glosar – i malgrat la meva inseguretat per afrontar combats, una ràpida cessió dels companys de les VOPB, (els nostres “padrins”) em permet entrar en concurs, i som cinc equips per competir.
Les proves que planteja la nostra Punt i Cana (o és punicana??), la perspicaç Ainoa, aporten escalfor i ritme: són proves divertides i enginyoses, prou obertes per fer-te sentir còmode, prou tancades per fer treballar la rapidesa i agudesa mental, irònica, lèxica, verbal… tothom ho fa genial, hi ha una complicitat que s’acarona i creix en cada tongada, el públic respon… i es va teixint la xarxa, la xarxa de seguretat…
M’he atrevit a cantar amb una tranquil·litat nova. He canviat el patir pel gaudir, la vergonya per la conya i la por per la il·lusió. M’he descobert més divertida que acovardida, més àgil que fràgil i més infant que distant…
Avui, a Calaf, he retrobat la màgia del Drac Paf!
Com si respongués a la pregunta que jo em plantajava fa uns mesos, de quina crisi parlem?, Arcadi Oliveras comença la seva conferència descol·locant al públic – sempre molt nombrós, vagi on vagi, – amb una naturalitat argumental que aclapara. (seguiex)
El conec de fa molts anys, d’ençà de les primeres Objeccions Fiscals. Excel·lent orador, impressiona la capacitat d’emmagatzemar i transmetre informació, sense necessitat de consultar notes, i la didàctica de la seva exposició, que fa entenedores complexes relacions polítiques i econòmiques a escala mundia sigui quin sigui el seu públic. Però, sobretot, commou la proximitat, la serenitat i la fiabilitat que transmet alhora d’exposar anàlisis d’un acurat rigor científic aplicades a un drama humà d’escala mundial: la manca d’equitat bàsica entre els habitants del planeta deguda a la gestió interessada de les esferes del poder: uns quants privilegiats que governen el destí de tota la resta.
De la crisi finançera actual, sí, ja en parlarem, diu, però primer parlem de la crisi de debò, de la pitjor crisi mundial que fa tants anys arrosseguem i no resolem. L’alimentària. 60.000 persones moren de fam CADA DIA. Cada dia. I els països rics no en van voler saber res de la solució, que proposava la FAO, reunida a Roma fa un parell d’anys. La solució a la crisi alimentària mundial estava xifrada en 50 mil milions de dòlars anuals. La solució de veritat, la perdurable, seria una altra que es pot resumir en el terme decreixement, (ho podeu veure aquí), però ara, sense entrar en revolucions de fons, als països rics només sel’s demanava aquesta quantitat, i la resposta va ser NO. Els països rics no teníem 50 mil milions de dòlars anuals per eradicar la crisi alimentària mundial, (recordem-ho, 60.000 persones moren CADA DIA de gana al món) i en canvi poc temps després els bancs a nivell mundial han rebut, i no han tornat, un total de 2,7 bilions de dòlars en “rescats financers”. 54 vegades el valor del que calia per erradicar la fam al món (i que vam dir que no teníem per donar) i que al cap de poc ho hem tingut en escreix per injectar recursos a les entitats financeres, i seguir el joc.
La conferència de l’Arcadi Oliveras comença així, i això ja ens dóna la mesura del taulell del joc on es juga la partida. A mida que avança, compartint informació novedosa i rellevant, la ràbia i la impotència es van apoderant del públic que omple fins les escales la sala de l’associació de veïns.
Encara que causi estupor, el discurs és creïble. Res és el que ens pensem, i les normes del joc real, la dels qui dominen realment la partida, no són de domini públic.
Per sort acaba amb unes propostes concretes contra la crisi.
Avui, que escolto les notícies sobre la comèdia del G-20, no em puc estar de pensar-hi. Què caldria fer perquè la població, majoritàriament, prengués(sim) consciència d’aquesta situació i plantés(sim) cara a aquest estatus quo? Perquè els sindicats i els partits no es fan ressò, d’una forma més directa, de les denúncies i propostes que fa l’Arcadi Oliveras?
No ho acabo d’entendre.
No són d’un grup professional ni una secció amateur d’una entitat teatral. Ni tan sols alumnes d’un taller de teatre. Són monitors d’esplai (la majoria) i joves del voltant, arreplegats a l’entorn d’una inquietud – potser passatgera? – i animats per l’èxit en l’edició dels passats pastorets – fets per “munis” en comptes de fer-los els joves del grup dels grans -; S’hi han dedicat una pila d’hores, robades del poc temps que queda entre preparar exàmens, esplai de dissabtes i altres compromisos laborals i familiars. Alguns amb experiència i formació prèvia, d’altres tan sols amb les ganes i la implicació. (segueix)
El resultat ha estat tan excel·lent que repeteixen. Hi tornen aquest vespre: El malalt imaginari de Molière, en versió retocada – genials els tocs d’actualitat – interpretada per EN VEU ALTA G.T, és un cant a la vitalitat teatral badalonina, inqüestionable signe d’identitat local -tal com expressava la historiadora Margarida Arbras-, i un cant a l’altruisme i al compromís dels joves.
I, si m’ho permeteu, és també una mostra més de com és de rendible socialment l’associacionisme juvenil al voltant de l’educació en el lleure. Aquest associacionisme (esplais, escoltes, grups de joves dels casals…) és el fet diferencial que aporta un valor afegit inqüestionable a qualsevol alternativa d’oci, encara que sigui educatiu, enfocada des d’un marc empresarial i de prestació de serveis.(Un tema sobre el que el Consell de la Joventut està cridant l’atenció, i sobre el que m’extendré més endavant.)
Ara, per si voleu aprofitar l’oportunitat, tanco l’apunt amb caràcter d’urgència: l’obra és aquest vespre, a les 21h, i encara queden entrades. El local on es fa és totalment accessible a les persones amb mobilitat reduïda.
Més informació a l’església dels Carmelitas, de Badalona (C/Sant Miquel)
Que una revista “normal” inclogui la realitat de les persones amb diferents capacitats (o dèficits) dins el seu contingut, de forma normalitzada, és una bona notícia. Però llegir el meu article a la revista “Viure en família” (Tenir un germà diferent, com viure la discapacitat a dins de casa) pot haver decebut algunes expectatives: no hi ha un llistat detallat de receptes infalibles, sinó consideracions (que si es vol es poden convertir en consells molt genèrics), partint d’un relat fet en clau més personal que professional.
Sovint, quan començo una xerrada (conferència, taller grup d’ajuda mútua…) amb famílies i intento definir el meu rol i la meva funció en aquell acte comunicatiu, d’aprenentatge mutu, faig servir d’exemple el què expressava la meva mare sobre els consells que li donaven alguns metges: “que vinguin ells i ho vegin, és molt fàcil parlar, però ells no s’hi troben”. (segueix)
Amb aquest exemple intento deixar clar, d’entrada, que la meva pretensió no és donar consells des d’una posició d’expertesa dogmàtica, i queda clar alhora que em poso a la seva pell – hi sóc, de fet – de familiars que no sempre podem gestionar com voldriem les situacions complexes que cal afrontar en dinàmiques familiars on hi ha persones amb un comportament “difícil”, o “diferent” i “imprevisible”.
El meu exemple, per bé que real, és força extrem, i en el seu relat cadascú pot posicionar-se o trobar-hi comparatives. El psiquiatre havia recomanat a la meva mare que quan el meu germà s’autoagredís no actués com ho feia, que deixés d’alimentar el cercle d’estímul resposta que segons el seu criteri estaria augmentant el reforç a la conducta lesiva. Possiblement aquell consell i molts d’altres podia haver servit – o no – quan el meu germà era petit, però en plena adolescència, amb la contundència amb què el meu germà es donava cops a la cara i al cap, amb els seus punys i contra els mobles i les parets, i amb la rapidesa amb què començava a obrir-se ferides sagnants, es feia molt difícil – impossible, de fet – no actuar per intentar aturar-lo. Per molt que fos un consell del psiquiatre. Més tard vaig conèixer, professionalment , els mètodes d’intervenció sistèmica en què els petits canvis de resposta a comportaments establerts poden trencar cercles viciats i aconseguir grans canvis i transformacions. Però en situacions greus com la que jo descric, han de ser tractaments molt acompanyats, no consells llançats al vol i deixats caure damunt la solitud terapèutica de les famílies.
Ara bé, el rerafons sí que em serveix per generalitzar: la família és sempre un sistema superior a la suma de les seves parts, i el seu funcionament té vida pròpia. I això dibuixa un important camp d’intervenció per als canvis.
També queda clar, quan el meu relat és oral i enfocat a cares concretes amb qui establim feed-back, que els consells en genèric tenen múltiples respostes quan s’apliquen a cada cas, a cada dinàmica familiar, cada situació…
Escriure per un públic universal- tothom qui pot llegir una revista – és molt diferent. I encara que queden moltes i moltes coses per dir, no em va semblar adequat convertir l’article en una anàlisi tècnica ni amb un llistat de consells pràctics llançats al buit.
L’article conté els consells més importants, al meu entendre, i aplicables a qualsevol situació – sigui quina sigui la forma de discapacitat i sigui quina sigui la composició familiar – i per a consultes més específiques, concretes, resto a la vostra disposició.
Pel facebook he accedit al bloc de l’Àngels i al que va escriure després d’naugurades les obres del pas soterrat. Especialment aquest paràgraf fa mal de llegir hores d’ara:
“I si la manca de seguretat per a sortir la patim ara que som, només, els ciutadans i ciutadanes de la ciutat què passarà a l’estiu quan l’allau de gent que transportin els trens(pensem en la nit de Sant Joan i el mesos de juliol i agost?) Què bèstia tot plegat! Els i les que no la utilitzen diuen que cuca ben pintada…Des de lluny tot es veu bé des d’aprop ens tornen a castigar i vull cridar-ho per evitar que el crit d’alerta es torni lament irreparable”
Sobre la necessària responsabilitat individual en la conducta de les persones seguiexo pensant el mateix que quan he escrit l’apunt aquest matí, però, sens dubte, conèixer aquesta queixa fa pensar que les mesures de seguretat a l’estació eren molt millorables, i que, si més no, tenir tancat el pas elevat no ajudava gens a que els usuaris, massivament, complissin la norma de no travessar la via indegudament.
Un problema que no encerto a desxifrar m’impedeix adjuntar l’arxiu amb el pregó de rebuda de la Flama a Badalona, pronunciat per en Pere Salvadó, a l’apunt on en parlo. Així que el transcric directament.
Abans de res: un agraïment, una consideració i una indicació.
Gràcies Festa Nacional dels Països Catalans, gràcies Badalona Bèsties de Foc. El pregó és per a mi, un honor i un privilegi.
No sé si el seny s’imposarà i no tornaré a fer aquesta plaça, però encara que podria no fer-ho, faré bondat i no diré allò de “Visca la Terra i mori el Borbó”.
Ah! i quan acabi, aixecaré la mà per convidar-vos a fer un sorollós “visca”, i si us he agradat dediqueu-me un aplaudiment.
Seré breu, el temps apressa, la nit no és llarga i s’acosta l’albada.
Badalonines i badalonins, catalanes i catalans.
Avui és vetlla de Festa, de la festa més grossa de tots aquells que parlen, s’anomeni com s’anomeni, català.
Celebrem dons la nostra Festa.
Fem cremar les nostres fogueres aquesta nit. Ocupem tots, carrers i places amb les nostres revetlles, com hem fet sempre. I per una nit, aquesta, prenguem el lloc que cada cap de setmana ocupen el nostres joves i la nostra canalla.
Fem tronar i espetegar la nit, i això sí amb seny i respecte, omplim la nit de llum i de soroll.
Ompim el pap de mam i de coca. Farcim els nostres ventres del gust de la festa.
Saltem la foguera, untem-nos cara i cos amb les seves cendres, inhalem els seus fums, fem propici un bon estiu, una bona anyada, un bon cos i un bon esperit.
Fem l’amor, estimem-nos a mar i amuntanya, fem-ho fins a l’albada.
Gaudim, fruïm i cremem per deixar enrere.
Cremem el Decret de Nova planta que posà fi a les nostres llibertats.
Cremem Tractats i Directives Europees que han fet sucar i de valent constructores, farmacèutiques, bancs i caixes, que han deixat sense feina la nostra gent, que han retallat el sou dels que encara treballen i que aboquen els nostres avis a la misèria.
Cremem lleis i mals governs que capitalitzen els beneficis i socialitzen els mals, que ens deixen mà al davant i al darrera, que ens treuen el pa de sota el braç, que ens volen fer pagar a tots els plats trencats.
Que sigui a la nostra, a la catalana, que cadascú pagui el que és seu.
Cremem Monarquies, Tribunals Constitucionals i Constitucions que no respecten el just Dret nostre a decidir, que ens prenen el que és nostre i que amb l’excusa d’una solidaritat territorial malentesa ens pelen les ganes i les butxaques.
Gaudim de valent.
I que la flama de les nostres fogueres ens doni llum i força, que s’escampi pels nostres cors i ens faci forts i valents per dir No i per dir Visca.
I que tots aquells que ens manen i maneguen, farts de foc, mam, ball, coca i sexe, en el son reparador i el dormir comencin per fi a veure-hi clar.
I que amb l’esperança del savi Deulofeu, arribi ben aviat allò que vol dir el 2029.
Espanya estigues alerta!
Catalunya no dorm, vetlla!
Visca Badalona!
Visca la Terra Lliure!
Visca la festa Nacional del Països Catalans!
Pere Salvador.
Badalona, a 23 de juny de 2010.
Ens despertem amb el tràgic accident de Castelledefels al cap i al cor, i costa pensar en res més per molta estona. Tots hem travessat la via indegudament alguna vegada, i tots tenim fills o nebots o alumnes que poden fer-ho en qualsevol moment. Tots ens posem a la pell d’aquests joves que s’encaminaven festius a celebrar la revetlla i que ja no celebraran mai més res. I sobretot ens posem a la pell de les seves famílies i amistats. Però també de tots els altres agents implicats: el maquinista, els responsables del transport, de l’estació, de la seguretat ciutadana… aquests accidents massius sempre trasbalsen massivament. I com sempre, i cada vegada més, després d’un accident i gairebé abans de poder reaccionar emocionalment, ja se’n discuteix la culpa. (segueix)
La responsabilitat. Encara no se’n coneixen tots els detalls i ja s’especula, amb una insitència que fereix. I és que, a banda de la necessitat de conèixer bé les causes per poder evitar que una desgràcia així es torni a repetir, hi ha en joc una qüestió crematística molt important: els diners que les assegurances poden haver d’arribar a pagar segons si la culpa és d’uns o és dels altres. I també la responsabilitat moral, política, dels qui han permès segons què. En els accidents – seguin del tipus que siguin – actualment ja mai res és aigua clara. I en les declaracions que provoquen els accidents, hi ha molta filosofia de vida, i línia política per analitzar.
Hi pensava ahir, abans de conèixer la tragèdia, potser perquè d’ençà que m’he capbussat en aquest tema degut a la problemàtica de les festes de foc i la normativa que vol regular-les i restringir-les (i d’ençà que els meus articles al respecte han ferit susceptibilitats) no em puc treure del cap aquest difícil equilibri entre les responsabilitats estructurals i les particulars. Hi pensava especialment després que en fer la proposta que al barri demanem permís per fer una foguera l’any vinent a la placeta, una mare de menuts hi objectés que seria un perill per la canalla… Hi ha ara aquesta cultura de prohibir-ho tot, de preveure tots els perills i eradicar-los, i jo em demano – i crec – no és molt millor educar als infants i joves a saber fer front als perills que no a ignorar-los? No és millor conviure-hi per aprendre a respectar-los i saber-ne els límits? Jo sóc dels qui defenso que als menuts en comptes d’amargar-los els ganivets i les forquilles el que cal és ensanyar-los ben aviat a fer-los servir, a saber-ne el risc. Amb límits, també, d’acord.
Sobre l’accident de Castelledefels ens posa sobre la pista d’ún límit sobrepassat estructuralment un article que llegeixo en format digital, publicat a El PAíS, sobre les possibles responsabilitats d’ADIF:
“Por supuesto, hubiese podido preverse la coincidencia de un tren – (de rodalies) – parado con el paso de un Euromed a la misma hora y valorar al mismo tiempo la tendencia de una parte de la población a no respetar siempre las normas de seguridad, pero la previsión infinita no siempre resulta fácil.”
Aquesta frase que ressalto m’interessa per l’argumentació que plantejo, si bé hi ha una altra pregunta a fer, que em recorda el comentari que m’ha fet oportunament en Pepet i que em fa incloure un matís al’apunt:
Què hi fa un tren d’alta velocitat circulant per rodalies?
Estic totalment d’acord en què fer conviure el pas de trens d’alta velocitat amb rodalies és un factor de risc que no hauríem d’haver acceptat, que possiblement està poc informat, i que en general es prenen poques mesures per alertar dels seus perills: avís per megafonia, fer sonar el xiulet per sistema, senyals de perill ben visibles al llarg de l’andana per dissuadir completament del desig de travessar-la…
Però també em sembla arriscat eximir als joves de qualsevol responsabilitat davant els seus actes. Que el tren mata és una evidència, i mentre no ens puguem refiar 100% que tots els riscos estiguin previstos i controlats, potser cal educar la població per conviure amb aquest monstre necessari. I una forma d’educar-lo és fer-lo conscient que sempre, sempre, sempre, abans de creuar s’ha de MIRAR! I que fins i tot, de vegades, no es pot creuar…
(a banda de la resposta als comentaris, he escrit també una actualització de l’apunt amb les darreres novetats respecte la seguretat o no a l’estació)
Ja hem recorregut la ciutat repartint la flama, en comitiva festiva, a cop de pedal. Ja hem cantat, per garrotins, el lliurement de les torxes, fent-ne un petit cerimonial. Entitats, llibreries, residències assistides, revetlles veïnals…amb la flama amunt i avall, senyeres al vent, al garrotin al garrotan, a la vera vera vera de Sant Joan. Travessem carrers i molta gent es pregunta qui som, què fem, ah sí, la flama! o, què, quina flama? (segueix)
La rebuda de la Flama del Canigó i la simbologia de repartir el mateix foc encès al cim de la muntanya emblemàtica, és dels rituals que alimenten l’ànima. I l’ànim. Però amb la realitat política actual, avui no puc evitar evocar, amb cert escepticisme, l’entusisame dels primers anys, quan pronunciar Festa Nacional dels Països Catalans ja era una conquesta, i cremar el Decret de Nova Planta semblava un gest iniciàtic que obria la porta a un futur de llibertat. En Pere Salvador, responsable de Badalona Bèsties de Foc en el seu pregó de rebuda de la flama (el podeu llegir aquí) ens convidava a cremar, amb el Decret, el Tribunal Constitucional, la Constituició i una pila de coses més. Estem cansats. Necessitem creure que aquests rituals tenen sentit, que caminem cap a alguna banda. Cap a un futur possible que ens cal TANGIBLE.
Ja hem repartit la flama, vist ballar els dragolins i hem recollit les cendres de la foguera. Ara la carretera és plena de cotxes encallats en un embús descomunal, al xiringuito centenars de joves s’embolcallen d’estridents músiques, la canalla fa petar la pólvora i nosaltres preparem alguna cosa per la revetlla veïnal. Aquesta nit comença la la Festa Nacional dels Països Catalans, però la celebració d’aquest sentit nacional de la festa segueix essent minoritària i minoritzada, i dita gairebé en veu baixa per uns polítics que ja no sabem en què creuen.
Alt nivell en tots sentits. De participació i de qualitat glosadora. I de públic assistent. Nou persones es van estrenar en això de pujar dalt d’un escenari a glosar en públic, seguint les instruccions de les proves. Nou persones entre les que, unes quantes, havien conegut què és això de glosar tot just un parell d’hores abans, en un taller. I fins i tot una, l’Andrea, que tan sols va rebre quatre nocions els deu minuts previs:li feia molta il·lusió. (segueix)
Aquesta és la gràcia de fer un Concurs de Novells: saber que tots els participants s’estrenen, que no hi ha massa diferències entre ells i que les proves no seran gaire complicades. Això anima als més tímids, als menys llançats. La glosa enganxa. El preàmbul escenificat pel Brillant i el Follonero de Molins amb la Quarta Carlinada no podia ser més adequat: temes locals, proximitat absoluta amb el públic (a qui calia conquerir), ponts de diàleg gairebé interactiu i una estratègia tranquil·litzadora; que els cantants de dalt l’escenari s’entrebanquessin alguna vegada i en fessin tema – ara no sé què dir, etc – va ser un puntàs: no hi ha millor argument per als qui tenen por de “fer el ridícul” que descobrir que fins i tot els professionals poden quedar en blanc o dubtar, i que no passa res; al contrari, que justament perquè es tracta de cançó improvisada, la improvisació també pot ser matèria del joc.
Com deia, el públic, un terreny a guanyar: joves motivats a fer de claca, encuriosits per la innovació que suposa a Badalona un concert de canço improvisada, sí; però també una majoria de gent gran acostumada a escoltar, en aquest espai de les festes del barri, un concert, consolidat d’havaneres. Un canvi de programa que el Brillant i el Follonero van ajudar a acceptar, fent-ne motiu de les primeres gloses.
Tornant al concurs de novells: un cop calmat el neguit de l’estrena amb una ronda clàssica de presentacions, les dues Laures, l’Andrea, l’Anna, la Mariona, l’Edu, en Jordi, l’Albert i en Joan, (menys una, tots de Badalona), van haver de parlar de temes diversos de molta proximitat local, sense entrar en combat directe.
De seguida es va veure que el nivell era alt, i que la bona capacitat de reacció i de rimar correctament l’argumentació era generalitzada. No hauria volgut ser al lloc del jurat, sort que comptàvem amb una experta en el tema, la Catalina. El seu sistema de puntuació (que té en compte l’enginy, la rima, el ritme, l’entonació, l’adequació a la instrucció i la posta en escena) ajuda a fer valoracions objectives, i el fet de ser tres persones, tres mirades que s’han de posar d’acord, aporta la seguretat que no s’actua per simpatia o per criteris subjectius.
Un cop el jurat va escollir els quatre “millors” es varen discutir diversos temes per parelles (potser el més divertit va ser el de la platja nudista) i el duel final, entre la Mariona i la Laura T (de Barcelona) va simular una conversa entre una persona immigrant i el regidor badaloní xenòfog, del PP, Garcia Albiol.
Algú va comentar que arribats a aquest punt la diferència entre “novells” i “experts” ja no era visible.
La guanyadora dels novells, la Mariona Massip, de 19 anys.
Categoria experts volia dir que no s’estrenaven en això de concursar. Res més. Que ja havien perdut la por escènica, que ja dominaven una mica això d’afrontar reptes imprevistos, improvisant. En Ricard Amaya en realitat s’estrenava en això de concursar, però la seva coneguda facilitat per confegir glosa no el va permetre competir amb els novells: hauria estat una victòria cantada. (segueix)
Per això es va estrenar amb els qui ja hi estan avesats, i, malgrat la suposada desavantatge, va guanyar. Jugava en camp propi, a casa, però la resta de concursants no li ho van posar fàcil: hi va haver molt nivell! Això de la competició en glosa és complex. Hi ha qui ho rebutja, qui s’estima més cantar sempre el que li plagui i quan li plagui i no haver de reaccionar al moment per una provocació, no entrar en combat. A d’altres, en canvi, això els motiva, és un repte a superar: mantenir un diàleg lúcid, àgil, amb gràcia i amb rima correcta sobre un tema plantejat a l’instant. Els concursants experts van servir al públic – que majoritàriament s’estrenava en aquest tipus d’esdeveniment musical – un bon espectacle, a ritme de corrandes, nyacres i garrotins. El Brillant (de Tiana) el Follonero de Molins (Albert, de Molins de Rei), la Milena, la Laia i l’Albert, de l’equip de les Viles Ocupades del Pla de Barcelona, en Martí de Sant Quirze del Vallès i en Riqui de Badalona van debatre i parlar de política, d’esports, de ruptures i conquestes sentimentals, de tòpics badalonins, de la crisi econòmica, d’excessos etílics, de si a Badalona li convé més ser independent o formar part de Barcelona… El duel final entre en Ricard i l’Albert de Molins va ser una argumentació entre un jove associat i un regidor, a favor i en contra de tenir una Comissió de festes participativa… Una clara demostració de com la cançó improvisada, a més de ser participativa, divertida i engrescadora, serveix per parlar de qualsevol tema.
(podeu veure sobre la mateixa conya marinera, la crònica del concurs de novells)