miozz mirades

Tinc present que quan va néixer la colla de Castellers de Badalona, només fa 13 anys, hi havia qui opinava que era una absurditat o una utopia: que Badalona no era terra per promoure aquesta manifestació de la cultura  popular catalana, o que no tenia sentit perquè no ens venia de tradició pròpia, o que…
Nosaltres ens hi vam sumar: vam fer pinya amb els qui van creure en aquest somni del Jaume Sellarès. La Mariona – tot just 5 anys – d’acotxadora i més tard també, d’enxaneta; en Francesc  de dosos, tot i que no va arribar a estrenar-se a plaça; jo a la pinya, sovint de contrafort, amb en Dani, que més tard també s’hi va sumar amb els fills… No hem continuat, per motius diversos, però van ser una anys molt intensos i encara ens sentim formar part de la família castellera.
I avui és un dia important.  (segueix)

Els Castellers de Badalona no només s’han consolidat en la seva capacitat d’axecar bons castells (colla de 7 ho va assolir molt ràpid!), sinó en ser agent dinamitzador, vital, de la cultura ciutadanala. I en la seva capacitat d’integrar gent de la ciutat sencera, i de diversa procedència. En aquest sentit precisament ben aviat començarà amb la campanya Tots som una colla. Però avui la notícia no és aquesta. Avui la notícia és que gràcies al paper que juga aquesta colla a la ciutat, a la seva implicació en el teixit festiu popular, avui la diada castellera programada dins la Capitalitat Cultural no és un festival folklòric aliè. La millor diada castellera de la història badalonina – mai s’havien reunit tantes primerissimes  colles en un mateix cartell – se sent com a pròpia i coherent. Aquí trobareu tota la informació,  però us convido a anar fins la plaça de la Vila a les 12h i deixar-vos endur per l’emoció.
I a comprovar com amb esforç i una visió oberta, amb equilibri, seny i atreviment, es poden aconseguir moltes coses que a priori poden semblar impossibles.

És l’olor i la textura del pa quan el fregues ben fregat amb tomàquet, exprement tota la polpa, i la litúrgia de fer els entrepans, d’amanir-los amb oli abundant – però no excessiu -, préme’n les dues “tapes” perquè l’absorveixin, i farcir-los com qui fa un mosaic. Com un fil que cus allò que de petita veia fer a la mare, que vaig fer més tard i que segueixo fent ara. (segueix)

De joveneta, de bon matí preparava els entrepans de casa. O els ajudava a preparar. Compràvem el pa acabat de fer a ca la Catalina del Forn – els primers anys ens donaven la torna – i els sucàvem ben sucats amb tomàquet, o només amb oli si hi anava formatge… o fins i tot amb mantega per al pernil dolç (aquesta darrera modalitat no l’he continuada). Primer van ser panets o barretes “de Viena”, sempre del dia, de més grans sempre eren les “flautes”. Fuet, pernil del país, formatge, catalana trufada, llonganissa, botifarra negra… el nostre esmorzar era l’enveja de la classe. Boníssim, cruixent, saborós. En repartíem esmussades a les amistats. Des d’E.G.B a B.U.P, cada matí, la mateixa “factoria”. Llavors no teníem grans congeladors, ni costum de congelar com ara. Acabats de fer, els embolicàvem amb aquell paper marró especial – una mà de paper, compràvem -, que guanyava transparències si l’oli el tacava. Ara som menys a casa – llavors dels cinc germans, quatre anàvem a escola, i ara només són dos fills – però els faig tots d’una vegada: els meus horaris laborals i els dels forns no lliguen gaire, i el pa actual o és acabat de fer o perd tota la gràcia. Només cal treure’l del congelador i embolicar – ara que hem descobert els rollers ja no cal gastar mai més paper de plata! – i encara algun dia, quan tornen de la Universitat, els meus fills em fan saber com han gaudit menjant l’entrepà portat de casa.

Ara mateix escriuria pels descosits fins a buidar tota la ràbia i el desencís que sento contra els polítics que permeten una gestió tan catastròfica del nostre Sistema Educatiu. Però només em desfogaré un tastet. Recordar les declaracions del Sr. Maragall em produeix basca. La seva política educativa a la deriva està destruint molta feina feta , està hipotecant el futur, i camina en el sentit contrari al que s’entreveu com a més òptim i exitós a països amb millors resultats.  (segueix)

1. Cal un desmentiment del que semblen arguments categòrics i que el Sr. Conseller – mal assessorat – no deixa de repetir i nodrir:

1.1) Primer argument a desmentir: “l’origen i la classe social, i el nivell cultural de les famílies com a factors determinants d’èxit o fracàs són imponderables, són com un fatalisme contra el que no es pot lluitar”: MENTIDA!!!
Hi ha moltes dades per desmuntar aquesta excusa barroera que tranquil·litza consciències i evita anar més enllà. Com a mostra, una pila de centres que han aconseguit trencar aquesta dinàmica. El propi Conseller n’ha premiat alguns per haver-ho aconsseguit. Hi ha sistemes organitzatius i metodologies que ho permeten. Ara mateix tinc a mà la informació que en parla, respecte a una escola com M.D de Montserrat de Terrassa.

1.2) Segon argument a desmentir: “la presència d’alumnat arribat d’altres països fa baixar sí o sí els resultats acadèmics i, per tant, de les proves de nivell”: NO ÉS CERT!!!. Ho podeu comprovar en un centre com La Sínia, de Vic, premiat pels seus bons resultats malgrat el seu altíssim índex de nouvinguts. (O, amb els resultats actuals a tot l’Estat, només cal fer la correlació amb l’índex d’immigració per comprovar que alguna cosa no quadra…)

2. Cal començar a desemmascarar aquesta política educativa actual, orquestrada per un govern suposadament d’esquerres, però amb traços molt poc progressistes:

2.1 La inversió de l’estat  – i del nostre govern – en matèria educativa i social no només és de les més baixes d’Europa, sinó que ara amb la  crisi és la primera de rebre retallada (en canvi la despesa militar i de suport a les entitats financeres lucratives no perilla, per posar només un exemple)

2.2. L’actual desmentallament dels Serveis Educatius Integrats, la no priorització de les línies que aposten clarament per la cohesió social, i la poca garantia de continuïtat, davant la crisi, de línies transformadores com els Plans educatius d’entorn, demostren una tendència política gens disposada a prioritzar el Sistema Educatiu com a pilar de la construcció del país. (d’un país democràtic que vol oferir als seus fills, amb equitat, un nivell cultural alt, un model de convivència exemplar i una expectativa de futur exitosa i amb màxima igualtat d’oportunitats)

2.3. El tancament de batxillerats en zones i centres on la seva presència és fonamental per garantir la pluralitat i la convivència en la diversitat així com una expectativa alta i major igualtat d’oportunitats, i, en canvi i alhora, la concertació de nous batxillerats  a l’escola privada, són, al meu entendre, una mostra definitiva d’questa política erràtica actual del Departament d’Educació.

I n’hi ha molt més, però he dit que faria només un tastet… i tinc tanta altra  feina per fer aquesta tarda de dijous…

Diumenge, 20 de juny,
al barri de manresà de Badalona,
taller d’iniciació a la cançó improvisada, concert de glosa, concurs… 
(segueix per veure el programa)

ACTUALITZACIÓ: Aquí les cròniques NOVELLS –  “EXPERTS“

Si voleu conèixer una mica més què és això de la cançó improvisada, glosa… podeu  visitar la resta d’apunts que tinc escampats pel bloc , us hi pot ajudar aquest índex: improvisant al bloc

TALLER D’INICIACIÓ A LA CANÇÓ

IMPROVISADA

A càrrec del Brillant i el Nen de Cal Jeneta

(cal fer inscripció prèvia gratuïta a

bdntallerglosa@gmail.com

CANTADA DE GLOSA

Amb l’actuació del

Follonero de Molins i la Quarta Carlinada,

debat cantat i obert i

CONCURS DE GLOSADORS

(premis per a tots els participants i

primers premis especials)

Al camp de la placeta del Manresà

(carrers Murillo/Occitània)

Acte inclós dins les Festes de Sant Lluís del

barri del Manresà

TREN: R1 / Montgat

BUS: B29 i B30

BICI / A PEU: passeig marítim / barca maria

ESPAI ADAPTAT / SERVEI DE BAR

ORGANITZEN

Badaglosa i Av manresà

COL.LABORA Cor de Carxofa

A El TOT de la segona setmana de juny, en la meva col·laboració quinzenal, parlo dels perills de JUGAR AMB FOC. Us pot interessar llegir aquest altre article al bloc que parla del mateix tema però d’una altra manera.

L’article a El TOT de la 1a q. de juny: jugar amb foc (segueix)

JUGAR AMB FOC

Fa pocs dies, la Patum de Berga ha tornat a fer evident la importància que tenen les festes de foc als Països Catalans. I no és pas la Patum sola: des de fa força anys cada cop són més esteses les colles de diables i de dracs a tot el país – Badalona en som una bona mostra! –  si bé cal reconèixer  el valor propi de la Patum avalat pel seu nomenament com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, per la UNESCO, el 2005. Precisament la regulació de les festes de foc, tan importants en la tradició festiva popular catalana, ha estat motiu de polèmica darrerament, en pretendre Europa  obligar els estats membres a complir unes normatives de seguretat que haurien impedit el funcionament actual dels Correfocs i altres manifestacions festives amb material pirotècnic. La pressió del suport popular, fonamental, i la mediació política, han aconseguit  que aquesta normativa europea no s’apliqui, de moment, fil per randa a Catalunya. Justament fa un mes , quan encetàvem les nostres festes de maig, el Consell de Ministres espanyol va aprovar l’adaptació de la normativa europea sobre pirotècnia perquè les festes de foc catalanes no perillessin. Es podran fer pràcticament com fins ara, tot i que caldrà introduir alguna novetat, com ho serà la introducció de la figura d’un expert en pirotècnia.

Si es mira fredament, es pot entendre aquesta preocupació europea: jugar amb foc sempre ha estat molt perillós. Si es mira més d’aprop, s’observa que ja s’apliquen normes de seguretat preventives importants, i que la proporció d’incidents i accidents que provoquen aquestes celebracions no és alarmant. Semblaria lògic, en aquest ordre de coses, que quan es produís un accident durant un acte com la Patum, durant un Correfoc o durant la Cremada del Dimoni, per posar exemples propers, els organitzadors s’esmeressin procurant les atencions mèdiques i jurídiques necessàries a qui en resultés afectat. Perquè hi ha l’obligació legal de contractar assegurances de responsabilitat civil, i hi hauria d’haver l’obligació moral de fer costat al públic d’aquestes festes, especialment si resulta ferit de gravetat:: el reconeixement i la complicitat, a més de valors humanitaris, són també elements preventius importants. Per això sobta que l’Ajuntament de Badalona, organitzador del Correfoc, eludeixi la seva responsabilitat  desestimant la denúncia presentada per la família d’un ferit greu al Correfoc de l’any passat, el 16 de maig del 2009. I sobta que l’informe de la colla afectada tiri pilotes fora. Tenint en compte el moment que vivim en relació a la norma europea, una reacció com la mostrada en la recent i definitiva resposta municipal és molt perillosa; és jugar amb foc!

Vaig dir que els dedicaria un apunt, en el silenci del seu trionf fa unes setmanes: campions del món. Sí,  van guanyar els mundials a Toulouse i els campionats d’Espanya aquí a Barcelona. La premsa d’esports no en parla. El ballet sobre gel és una modalitat esportiva que no està reconeguda com a tal, una modalitat del patinatge sobre gel. I, com passa amb tants altres esports – minoritaris o minoritzats – l’esforç continuat i la superació dels reptes no obté ressò ni reconeixement social. Avui que comença aquest mundial de futbol que en plena crisi econòmica ha tornat a posar sobre la taula l’escàndol dels sous dels jugadors, agreujat per les quantioses primes promeses als de la selecció espanyola, rescato l’apunt que fa tants dies vaig prometre a la Laia, la meva neboda (a la foto, prepant-se per al K-baret, peça amb què han guanyat els campionats), integrant del Barça ArtísticTeam. (segueix)

En anglès es diu teatre sobre gel perquè en realitat és això el que fan. A part dels elements tècnics, que compten molt  (són joves patinadors que porten molts anys d’entrenament i competició), el més important en aquesta modalitat
és que cada patinador sàpiga expressar i representar, convertint en moviments del cos i de la cara el tema que es patina. “Nosaltres per exemple aquest any hem volgut fer el tema “k-baret” que volia representar la decadència d’aquells anys en la zona de Berlín…(cabaret berlinès) . Per mi com a patinadora el que experimento cada vegada que em poso els patins quan ja estem tots vestits i maquillats és una sensació difícil de descriure amb paraules. Som 24 persones patinant un mateix sentiment, més un coreògraf, el nostre entrenador que és un crac no només a nivell artístic sinó també a nivell personal. Som un equip compenetrat, que treballem molt però també gaudim molt del que fem. Les emocions que et recorren durant els 6 minuts de programa no tenen  preu”

L’esport és emoció i treball d’equip.És esforç, disciplina, superació. És gaudi personal i col·lectiu. És bellesa, art. Elements que sovint queden confosos sota el circ mediàtic i finanacer en què s’han convertit alguns esports.

Ho reprodueixo tal com ho he rebut.

Sense comentaris…

ATAC INFORMÀTIC CONTRA LA PDD
Des d’aquesta matinada estem patint un atac informàtic dirigit contra els servidors de la Plataforma pel Dret de Decidir.
Aquest atac vol boicotejar la manifestació de demà dissabte. S’ha enviat un missatge fals, anunciant que la manifestació s’endarrereix fins el proper dissabte.
Preguem a tothom que rebi aquest correu electrònic que el reenviï i contribueixi a desfer la mentida.
Aquest migdia enviarem un nou comunicat.

DISSABTE 12 DE JUNY La mobilització a Barcelona amb el lema:
‘Autodeterminació és democràcia’
És el dia 12 de juny a les 6 de la tarda, a la plaça Urquinaona
Qualsevol correu electrònic que rebeu dient una altra data és una campanya d’intoxicació per fer fracassar la mobilització EL DIA 12 OMPLIM BARCELONA!

Junta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Sens dubte els actes de foc són dels més atractius de les Festes de maig de Badalona. I no només de Badalona, ara fa quatre dies s’ha celebrat l’espectacular Patum, insígnia de la importància de les festes de foc en la cultura tradicional i popular catalana. Aquest any, gràcies a la col·laboració de l’Espai Jove de Converses Interculturals amb el projecte Xino Xano, he tingut l’oportunitat de compartir amb un grup de nenes i nens d’origen xinès i marroquí, la seva primera experiència al Correfoc infantil que organitza Badalona Bèsties de Foc. Acompanyar infants a perdre la por a aquest tipus d’acte festiu és de les coses que encara m’emociona i em posa en tensió: és una cosa que vol una gran dosi d’atreviment responsable: encomanar-los el respecte i alhora la capacitat de gaudir, de saber fins on es pot temptar el límit del perill.
(segueix)

És bàsic complir totes les prèvies: roba de cotó millor vella, cap tapat, calçat òptim; i és bàsic saber valorar el perill potencial de cada cosa: una guspira no fa mal sinó ens toca la pell, i encara pot resultar totalment inofensiva, però cal protegir especialment els ulls!; ballar i saltar davant els dracs i els diables, no massa aprop seu, i només quan estan aturats, per evitar caigudes i entrebancades; estar alerta quan es disparen els petards, per no rebre’n l’acció directa… Amb tot, val a dir que sempre que he portat infants al Correfoc Infantil, i també quan he anat als d’adults, ho he fet convençuda que les Colles són molt responsables amb el que ténen entre mans, i que els organitzadors han previst totes les mesures, entre elles una assegurança de responsabilitat civil. Aquell dissabte no ens va passar res, al contrari, vam aconseguir que la majoria de canalla deixés el seu lloc d’observador estàtic a la vorera i es llancés al centre de la festa, gaudint-ne alegrament. No van córrer perill, els adults controlàvem. Però la possibilitat d’un accident hi és sempre, per més que es compleixin les mesures. M’agradaria pensar que si hagués passat alguna cosa l’organització hauria respòs. Ara, després de conèixer la resposta de l’Ajuntament de Badalona a l’accident ocurregut al Correfoc de 2009, ja no ho tinc tan clar. Ho trobo desconcertant. N’he fet tema a l’article d’aquesta setmana a El TOT. Jugar amb foc és perillós, sí, però ho és menys si es respecten les normes. I jugar amb els accidents quan Europa ens mira amb tant recel és com jugar amb foc sense cap protecció, sense complir les normes. Un tema que està enrarint la màgica atmòsfera del foc en el cel badaloní, i que, com un petard escapat de les mans, segueix una trajectòria perillosa. En molts sentits!

Superant la falta d’imaginació i de propostes dels sindicats, el professorat d’una escola treballarà un diumenge, i en comptes de fer vaga han anat a treballar amb l’adhesiu “no volem treballar menys, volem treballar millor”.No sé si aquesta mesura serà més o menys útil, però almenys il·lustra que existeixen altres camins de protesta i pressió. Fins a darrera hora amb alguns companys de la funció pública dedicats temporalment  a temes de gestió en el camp de l’educació encara ens debatíem entre seguir o no seguir la convocatòria de vaga; de raons per fer-la no en falten, però hi ha un gran descontentament amb el paper dels sindicats i una resticència a fer-los el joc secundant propostes gens convincents. Seria molt diferent si parléssim d’una vaga general, però una d’exclusiva per al funcionariat arrossega molts interrogants. (seguieix)

La desobediència civil i totes les seves eines de lluita donen molt de si, són potents: però cal plantejar-les, planificar estratègies amb sentit, involucrar-hi a tothom perquè se senti que es fa alguna cosa amb significat.
Jo no he anat a treballar, finalment he secundat la vaga.

I he dedicat una estona a pensar en això. L’altre dia, tornant d’un acte sindical informatiu, a la feina, el comentari general era: per què els delegats sindicals, que són qui té temps i cobra per fer-ho, no s’esforcen en fer propostes imaginatives, més enllà de la gastada vaga? I en una pluja d’idees en sortien una pila.
De moment he pensat que on primer cal posar odre és en el tema de les entitats financeres. Elles són art i part activa d’aquesta crisi. Treure tots els diners de les entitats bancàries clàssiques i apostar per la BANCA ÈTICA podria ser un bon camí de protesta. L’exploraré!

Enfilant el passatge Ceuta, el cel humit del vespre encara arrossegava fils de llum de la posta, enterbolida pels núvols baixos. L’olor d’herba, els crits dels falciots, i tot el paisatge singular d’aquell carrer fet d’escales i replans entre enjardinats i silvestres, em fa oblidar, per uns moments, que sóc a Barcelona. Un cop al Camí de les Coves d’en Cimany, i després de travessar el tram amb construccions a banda i banda, la ginesta comença a treure el nas entre els matolls del camí de la dreta. I sota els meus peus, una vista impressionant de l’orografia barcelonina.
Com si sabés del cert que aquella era la ruta adequada, he resseguit el camí dibuixat entre els tous d’herbes, que pinten de verd i groc tot el paisatge (sembla camamilla, més, ai, no estic segura que ho sigui). 
Però en realitat és la primera vegada que trepitjo aquell paratge, i m’he deixat guiar pel punt més alt de muntanya: m’ha atret fins al cim sense dificultat, i m’ha transportat a un miratge.

La Muntanya Peladaés com una illa alçada, enmig de l’oceà urbà. Un insòlit espai verge dins l’imperi de l’urbanisme mil·limetrat, fent les funcions de mirador sense que cap rètol en parli.

Sen’s hi ha fet fosc. Els rat-panats sobrevolaven la nostra mirada àvida d’identificar espais urbans referents. L’aire fresc s’anava emportant les notes de  l’acordió i les tonades de la cançó improvisada: garrotins, corrandes i nyacres per plasmar un vespre singular de dilluns feiner. Dalt d’una muntanya, en fraternal companyia, al bell mig de Barcelona, per assajar i gaudir de la glosa, amb l’equip de les VOPB (Viles ocupades del Pla de Barcelona)…

(informació sobre què és la glosa, aquí)

El núvol de cendra islandès va retardar el seu retorn a Europa, però el calendari d’exposicions d’en Joan Sallas no s’ha aturat i, de fet, ja està a punt de viatjar a Viena, per enllestir la propera. Són exposicions que deixen rastre:

a Nova York (USA)al Metropolitan Museum of Arts

a Kassel (Alemanya), al Castell de Wilhelmshöhe (Museum Schloss Wilhelmshöhe)

a Munic (Alemanya),a la Galeria de la Cambra del Comerç Artesanal (Handwerkkammer für München und Oberbayern)

a Mannheim (Alemanya),a la Galeria d’art de Mannheim (Kunsthalle Mannheim)

I ben aviat , a Viena (Àustria), al Museu del Mobiliari Imperial (Hofmobiliendepot), l’exposició s’inaugurarà el 7 de setembre.

Les exposicions deixen rastre i ens apropen a un Joan Sallas que viu el seu èxit i ressò com una cosa afegida i allunyada de l’autèntic motor del seu afany pel plegat.

“Bona tarda, em dic Abdou, fa set anys que vaig arribar a Badalona, sóc de Síria, i participar a l’Espai Jove m’ha obert les portes a la societat catalana”No ho portava preparat, la sessió l’havia de fer jo. (segueix)

 Havia de presentar ÒMNIUM – QUEDEM, i l’Espai Jove de Converses Interculturals. Uns moments abans de començar ell em va dir: vols que jo expliqui l’Espai Jove? Fantàstic! L’Abdou m’acompanyava circumstancialment, ja que després anàvem al sopar d’Amics de la Unesco. A la sessió d’acollida havíem convidat les noies xineses que participen habitualment a les activitats del QUEDEM i de l’Espai Jove, perquè parléssin en primera persona i si calia en xinès. Però no van poder venir. 
En  un català impecable – que la traductora convertia en comprensible per a l’auditori – el jove badaloní d’origen sirià va explicar als badalonins d’origen xinès acabats d’arribar, la importància de practicar el català i de conèixer i participar a la societat catalana, una societat que construïm plegats. La importància d’aprendre a conviure en la diversitat, trencant barreres i prejudicis mutus. I la de conèixer el país, més enllà de la ciutat. Escoltar el discurs que elaboren pel seu compte els joves que participen d’aquesta iniciativa  fa prendre consciència de la feina feta; sense indicadors contrastables, però amb evidències.

Encara que el domini de la llengua pròpia del país i la suma  de relacions personals a què convida una tasca participativa oberta i plural com la que es fa des de l’Espai Jove de Converses Interculturals i des del Quedem, no salvi dels problemes vitals (i menys ara amb la crisi), ni els eviti, ajuda a palpar la igualtat d’oportunitats, i, si més no, a portar els problemes amb més dignitat i suports.

Ahir em va costar déu i ajuda arribar a temps i al lloc on es feia la sessió d’acollida, i em va comportar un encaix complicat, d’aquells que de vegades ens fan viure amb cert esgotament la sobredosi d’altruisme i comproimís social adquirit. Però la sessió de l’Abdou davant els nous ciutadans xinesos i el gran interés mostrat per ells en el que es presentava, va dissoldre tot l’estres.

Caminant després cap  a Pep Ventura, per agafar el metro, pensava sí, això que fem pot semblar poc, i és costós, però és construcció real, lenta i constant, d’un futur de cohesió. Construcció social, ciutadana: de país!

Aquesta setmana els gats de Sant Vicenç dels Horts han remenat la cua pel bloc: l’apunt que els vaig dedicar fa  una pila de mesos ha estat visitat uns quants cops aquests dies, fent-se visible al meu marcador. Responent a aquesta  crida d’atenció, faig públiques les fotos d’aquesta fantàstica gesta musical popular. Són sorprenents. La que publico és la meva germana Teresa, per cert, una enamorada dels gats; les altres, aquí! 

• Aquest mes: 6687 (visites)
• Des de l’inici: 51236 (visites)