miozz mirades

Enfilant l’estreta carretera de la Serra de Rubió, els camps i la carena es banyen amb la llum d’una tarda de bruixes que es pentinen. Els molins de vent, cada vegada més a prop, treballen silenciosos, amb la seva imponent figura retallada en un nítid contrast: blanc sobre blau, tecnologia sobre natura, energies netes inpactant visualment sobre el paisatge… Em deixo endur pels colors a cada corba, i mentalment vaig entrenant la recerca de rimes, mentre em demano si tindré valor per “actuar”; no anem a cent, molins de vent, valent, potent, content; sóc una vip, vinc sense equip, estrip, felip, tip; i vinc a Calaf, on hi ha l’estaf, i l’agua naf, pataf, pataf… què coi rima amb Calaf?  (segueix)

Coll avall, els camps voltats de paret seca ens regalen un doll de bellesa inesperada, i l’anunci d’un sepulcre megalític ens sobta, desprevinguts. Ens sentim perduts en un paratge infinit. Havíem d’haver agafat el trencall a Jorba, anant tard com anàvem, la lliga ja deu haver començat!
No havia estat mai dins mateix de Calaf, el nucli antic em sorprèn amb les seves porxades i els seus carrers costeruts, estrets, el seu color de pedra mullada i lluent sota aquest sol que eixuga una pluja estiuenca, arrauxada, que ha espantat, una bona estona, tot un senyor festival. El macro escenari ens dóna la pista, i trobem fàcilment el Bar Rosa, on la II Jornada de Lliga nacional de cançó improvisada és ben apunt de començar. L’ambient, d’una calidesa immillorable, convida a participar, i malgrat no tenir equip – de Badalona vinc jo sola per glosar – i malgrat la meva inseguretat per afrontar combats, una ràpida cessió dels companys de les VOPB, (els nostres “padrins”) em permet entrar en concurs, i som cinc equips per competir. 
Les proves que planteja la nostra Punt i Cana (o és punicana??), la perspicaç Ainoa, aporten escalfor i ritme: són proves divertides i enginyoses, prou obertes per fer-te sentir còmode, prou tancades per fer treballar la rapidesa i agudesa mental, irònica, lèxica, verbal… tothom ho fa genial, hi ha una complicitat que s’acarona i creix en cada tongada, el públic respon… i es va teixint la xarxa, la xarxa de seguretat…
M’he atrevit a cantar amb una tranquil·litat nova. He canviat el patir pel gaudir, la vergonya per la conya i la por per la il·lusió. M’he descobert més divertida que acovardida, més àgil que fràgil i més infant que distant…
Avui, a Calaf, he retrobat la màgia del Drac Paf!