festa nacional països catalans
Ja hem recorregut la ciutat repartint la flama, en comitiva festiva, a cop de pedal. Ja hem cantat, per garrotins, el lliurement de les torxes, fent-ne un petit cerimonial. Entitats, llibreries, residències assistides, revetlles veïnals…amb la flama amunt i avall, senyeres al vent, al garrotin al garrotan, a la vera vera vera de Sant Joan. Travessem carrers i molta gent es pregunta qui som, què fem, ah sí, la flama! o, què, quina flama? (segueix)
La rebuda de la Flama del Canigó i la simbologia de repartir el mateix foc encès al cim de la muntanya emblemàtica, és dels rituals que alimenten l’ànima. I l’ànim. Però amb la realitat política actual, avui no puc evitar evocar, amb cert escepticisme, l’entusisame dels primers anys, quan pronunciar Festa Nacional dels Països Catalans ja era una conquesta, i cremar el Decret de Nova Planta semblava un gest iniciàtic que obria la porta a un futur de llibertat. En Pere Salvador, responsable de Badalona Bèsties de Foc en el seu pregó de rebuda de la flama (el podeu llegir aquí) ens convidava a cremar, amb el Decret, el Tribunal Constitucional, la Constituició i una pila de coses més. Estem cansats. Necessitem creure que aquests rituals tenen sentit, que caminem cap a alguna banda. Cap a un futur possible que ens cal TANGIBLE.
Ja hem repartit la flama, vist ballar els dragolins i hem recollit les cendres de la foguera. Ara la carretera és plena de cotxes encallats en un embús descomunal, al xiringuito centenars de joves s’embolcallen d’estridents músiques, la canalla fa petar la pólvora i nosaltres preparem alguna cosa per la revetlla veïnal. Aquesta nit comença la la Festa Nacional dels Països Catalans, però la celebració d’aquest sentit nacional de la festa segueix essent minoritària i minoritzada, i dita gairebé en veu baixa per uns polítics que ja no sabem en què creuen.