Els votants de tots colors

Aquests darrers dies i després de veure com han anat les eleccions municipals, surten com de sota les pedres propostes de com i quan assolirem, o no, la Independència. La majoria ens proposen solucions màgiques i segons com innovadores. Volen canviar el mètode i el calendari. Sembla que això dels 18 mesos que han signat Mas i Junqueras els hi sembla massa ràpid. Volen, canviar l’ordre de les coses, que fins ara ens semblaven raonables. Diuen que primer l’eix social i després el nacional. Diuen que s’ha de posar fi a tanta desigualtat, que s’ha d’eradicar la pobresa, lluitar contra la precarietat laboral i contra els desnonaments, posant un parc públic d’habitatges al servei dels desnonats, fer quadrar els bancs, pressionar les empreses per tal que destinin part dels guanys a aquestes polítiques socials. Hi ha fins i tot alguna proposta que vol tirar endavant tot això sense una part dels votants d’una opció política, CiU.

Estic d’acord amb la majoria d’aquestes propostes. S’ha d’equilibrar la societat. No pot ser que l’1% tingui el 90% de la riquesa d’aquest país. No pot ser que la majoria sigui governada per la minoria i massa sovint sense passar per les urnes. Això ha de canviar.

No estic d’acord, com proposen, que tot això es pugui fer des de l’autonomia. Espanya no vol ni entendrà mai quins són els veritables problemes dels catalans.  Els governs espanyols viuen massa bé del rèdit que els dona la nostra participació en l’estat de les autonomies. No estic d’acord que hàgim de seguir en aquesta situació, mentre la nostra societat es va empobrint dia rera dia.

Canviar el calendari, tornant a insistir amb la negociació amb Espanya, pot ser una estafa per la majoria de votants catalans. Hem de fer tot el possible per assolir la Independència com més aviat millor. És la única manera de disposar dels instruments econòmics i polítics que ens han de permetre decidir quines polítiques socials implementem per tal d’aconseguir aquest equilibri de la societat tan necessari i urgent.

Per això necessitem els votants de la majoria de les opcions polítiques, que fa anys treballen per la nostra independència. No n’hi ha prou encerclant “La Caixa”, necessitem tots i cada un dels que varen fer la V, la cadena i els que espero emplenin la Meridiana el proper 11 de setembre, i molts més. Hem de ser majoria els que primer volem la independència i després deixar enrere la injustícia social, laboral i els desequilibris de la nostra societat. I tot això ho farem amb unes institucions fortes i compromeses amb aquest projecte de País.

El poble tornarà a parlar, aneu en compte.

Portem molt temps sortint al carrer, no per convocatòries de partits o sindicats. Ens auto-convoquem com a impulsors de l’ANC  o cridats per Òmnium Cultural.  Ho fem per reclamar el dret a ser lliures. A viure en un nou país. A administrar el nostre destí. Quasi estem afònics. Sembla que el nostre clam no s’ha entès gaire o gens, segons es veu per les reacciones que estan tenint els receptors del missatge. Els que haurien d’administrar aquesta força popular.

Els uns fan propostes amb condicions difícils d’acceptar per la resta. Altres fan contra propostes prou acceptables, però massa dures per els primers. N’hi ha que sembla que els va prou bé la segona proposta, però ja ho veurem. I en queden uns que s’han quedat descol·locats després del 9N, ho potser ja ho estaven fins hi tot abans? per allò de si, però no, o si, però si, o llibertat de vot amb condicions i resulta ara que diuen estar en contra de la independència, quan sempre hi han estat en contra.

No sé com ho acabaran solucionant, però una cosa és clara, no poden girar l’esquena al poble, que és a la fi el que ha portat la veu cantant en tot aquest procés.

No ens decebeu, feu la feina que us hem encomenat recordant que quan hem sortit al carrer ho hem fet junts, barrejats, sense mirar si al costat teníem un Convergent, un d’Esquerra, un de la Cup, un socialista o un d’Iniciativa. Volem una proposta que serveixi per anar junts cap a la Independència, no una baralla entre partits que ens obligui a tornar a sortir al carrer per dir-vos, a vosaltres, que treballeu per servir el poble de Catalunya i el seu futur com Estat Independent.

Què farem diumenge?

Diumenge anirem a votar, després d’una campanya electoral que ja fa massa temps que dura. La darrera setmana amb una intensitat poc suportable. Des de Madrid ens han bombardejat de manera espectacular. És el seu estil, ja els coneixem de fa temps i res ens hauria de sorprendre.

El 10 de juliol de 2010, els catalans varem demostrar que el que volíem era la Independència. Tot i que la majoria de partits es van fer l’orni i varen dirigir el seu missatge en direccions oposades a les que volia el poble. Ni estatut retallat, ni pacte fiscal, ni res que ho volgués maquillar, el poble va reclamar, ja aquell dia, la Independència. Mentre des de Madrid, seguien fent, envers el nostre País, una política de poca inversió, d’incompliment sistemàtic de l’estatut retallat (dos cops retallat) i de menyspreu a la nostra llengua.

L’11 de setembre de 2012, tornem a sortir al carrer després de la crida de l’Assemblea Nacional Catalana, i aquest cop, també, i amb molta més força reclamem la nostra Independència. Ara sembla que alguns partits han escoltat el clam i com a mínim defensen el dret a decidir, i que aquest dret s’ha de veure realitzat en un referèndum a convocar la propera legislatura. És evident que no tots ho farien a la mateixa velocitat, però les coses han madurat prou, com per no perdre l’esperança que vagi així. Les eleccions decidiran el ritme que ha de portar tot plegat, però una cosa és certa, no acceptarem cap retard, ni cap excusa, ja saben que la majoria volem la Independència i que no acceptarem cap maniobra de distracció. Aquest cop, també des de Madrid, segueixen anant contra les nostres aspiracions com a poble, contra la llengua, contra l’ensenyament, volen recuperar competències i envien missatges de por, inversemblants. Fins i tot ataquen directament el President català, amb informes patètics, que si els continguts foren certs, ja haurien denunciat a la justícia.

Diumenge ens veurem davant l’urna electoral, que cadascú voti la millor opció, jo ja ho tinc clar, votaré per Catalunya i veig que el compromís de Solidaritat no té comparació en cap altre partit. Volem la Independència i Solidaritat ajudarà que això sigui possible i a la velocitat que necessita el nostre poble. Tenim pressa, no podem esperar. Fins diumenge.

Les pensions i els impostos

Sembla que a partir d’aquesta setmana l’ofensiva del PP, contra la possible Independència de Catalunya, serà de fer més por que fins avui, que ja és dir.

Entre altres coses parlarà de les pensions i les dificultats que tindrà el Govern de la Generalitat per poder fer els pagaments.

La cosa no deixa de ser paradoxal. Ells parlaran dels problemes financers de la Generalitat si Catalunya esdevé independent, però obviaran els problemes que ja té avui el Govern espanyol per fer els mateixos pagaments. Cosa certa, si tenim en compte que cada dia hi ha menys cotitzacions a la Seguretat Social i alhora més pensionistes. Estan fent servir el Fons de Reserva, de més de 60 mil milions, per poder fer front a les obligacions que tenen amb el jubilats. Però d’això no en parlaran pas, només faltaria.

Al mateix temps tampoc parlaran dels ingressos que per impostos recaptarà la Generalitat i que ara majoritàriament es queden a Madrid. Com tampoc diran que des del 2000, com a mínim, les cotitzacions a la Seguretat Social dels catalans han generat un superàvit fabulós i que Madrid se l’ha ventilat en quatre dies, per compensar les mancances de la resta de territoris. No ho diran, ja que si ho fessin haurien de reconèixer que amb aquest superàvit ni avui, ni demà, ni demà passat la Generalitat no tindria cap dificultat per pagar els pensionistes catalans. Cosa que tampoc passarà, com he dit abans, amb la recaptació total dels impostos generats a Catalunya.

O sigui Catalunya no tindrà cap problema per pagar les seves obligacions si esdevé independent. Tot està estudiat i contrastat.

El problema el tindran ells, PP i PSOE, per justificar la seva mala gestió i per fer front a la nova situació creada amb la independència de Catalunya, ja que si fins avui han gestionat la recaptació total d’Espanya comptant amb l’aportació catalana de més del 20% del PIB, a partir del 2014 això s’acabarà.

Aclariment. Crisi a SI de Girona?

Les notícies que apareixen a la premsa relacionades amb la crisi que pateix Solidaritat Catalana per la Independència a Girona, no són cap novetat. Venen de temps enrere.

A principis d’any des de la Coordinadora del Gironès, dimitida fa mesos, es va reclamar, a la Direcció Nacional, una actuació contundent dirigida al fins ara responsable de premsa del Partit, per la seva actuació constant de menyspreu i en contra de determinats dirigents de la formació, i per les seves opinions i accions polítiques negatives envers altres formacions independentistes catalanes.

Sembla que ahir el varen cessar, o més ven dit, el varen acomiadar de la feina. Tard i malament.

A més a més d’aquests antecedents gens favorables a Solidaritat, s’ha de dir que tot plegat anava acompanyat d’actuacions encaminades a anar teixint una xarxa interna d’afinitats i exclusions, amb l’objectiu de tenir els afins col·locats als llocs de responsabilitat, i d’aquesta manera fer i desfer sense problemes. Com si a Solidaritat hi convisquessin diferents categories d’adherits.

Ara surt tot a la llum com a conseqüència de les eleccions primàries per escollir els nostres candidats al Parlament de Catalunya. Es veuen les misèries internes i a més a més les expliquem externament. Una volia sortir ven col·locada i no admet el resultat. Plega i obre el ventilador. L’altre perd la feina. I també endolla la maquina de fer vent. La majoria no sap que passa, ja que sembla que tot s’ha fet amb transparència i democràticament.

Tot plegat  no hauria d’afectar la campanya electoral i els resultats finals, ja que la il·lusió és molta i tenim pressa.

Els calendaris

Aquests dies tenim sobre la taula calendaris de tots colors. El que estan debatent les forces polítiques catalanes (PSC-PSOE, PP i Ciutadans, no evidentment) representades al Parlament sobre com posar fil a l’agulla al dret a decidir, declaració d’independència, referèndum etc., i el que estan bastint des de les espanyes el PSOE i el PP.

Ambdós parlen de Catalunya, el primer per veure com ho fem per deixar d’un cop España i l’altre per fer valer la unitat que recull la constitució.

No sé com acabarà tot plegat, però el que si sé és que els que fan el debat des del Parlament difícilment es posaran d’acord amb un document que reculli la sensibilitat expressada a la manifestació de l’11 de setembre, que no és altra que la voluntat clara d’assolir la Independència. I ho dic perquè veig que alguns dels actors, segur, que no volen realment això. En no gaires dies veurem la voluntat i les intencions de cada un d’ells. A veure si entre tots ho entenen i fan seu el full de ruta que ha marcat l’Assemblea Nacional Catalana. Els únics que tenen clar un calendari i una fita.

El calendari dels espanyols només serveix, altre cop, per defensar la unitat territorial amb l’únic instrument que durant segles han fet servir, el de la por, l’amenaça i la veritat absoluta. Negant per activa i per passiva una realitat que porten segles ofegant.

I ara, la nostra

Feia temps que en parlaven, però ningú podia imaginar que els del PP se’n sortirien. Retallaran la nostra televisió i la deixaran a la mínima expressió. La nostra llengua en sortirà ferida, molt perjudicada, i qui sap si ens en podrem recuperar mai. Primer ha estat el català a l’escola, ara la televisió i d’aquí a poc temps, a nosaltres mateixos ens suggeriran que deixem de parlar en català en públic. No fora que algú s’enfadés.

Aquesta decisió del Govern està inspirada en la voluntat d’afeblir la nostra llengua, tot i que ara ho vulguin camuflar en una qüestió econòmica. I segur que ho fan per donar corda a mitjans privats, que l’únic que cerquen és pujar audiències encara que sigui anant en contra del poble català.

Potser li haurem de demanar al Berlusconi que ens faci un canal exclusivament en català, en el que nosaltres puguem defensar la nostra història, el nostre cor i el nostre futur i ell, la seva cartera.

La nostra que no ens la toquin. Tan si parlem de llengua com si parlem de TVC. Que no ens la toquin, perquè fent-ho ens estan tocant l’anima i un poble no pot veure afeblida la seva anima, sense aixecar-se contra aquells que en són els executors. Encara que hagin guanyat les eleccions d’ara i les del passat. Ja que en les retallades a la nostra llengua i la nostra TV segur que es posen d’acord, CiU, PSC-PSOE i PP.

Defensem la nostra llengua, defensem la nostra televisió. Ens hi juguem el nostre futur

El nostre futur immediat

La cosa és molt preocupant, les esquerres i les dretes catalanes, donen per fet des de fa un piló de dies que guanyarà en Rajoy. Les enquestes també ho diuen, des de fa més temps encara. D’això en podríem dir democràcia a la carta. Uns escriuen el guió i altres assoleixen el poder. I tot plegat es deu a la mala gestió que ha fet el socialisme espanyol (amb el seu apèndix català, com a crossa rellevant). També, a casa nostra, hi tenen a veure els resultats del darrer tripartit. PSC-PSOE, Esquerra i ICV, que quedi clar, ja que sovint tot s’atribueix als socialistes i tampoc és això, aquí tots hi tenen la seva quota de fracàs. I mira que, per exemple, als amics d’Esquerra, tothom els hi deia que trenquessin amb en Montilla i companyia, que no els hi convenia un amic com aquest. Que un cop assumit que el varen fer President, ja n’hi havia prou. Però, ells, com si res, justificant dia rere dia que havien fet un andalús President per demostrar que això era possible en un País normal com el nostre. Amb això tenien raó, de la mateixa manera que podien haver fet President un gallec. Però amb el que no tenien raó era en aguantar la cadira a una persona que va ser el pare de tots els mals del nostre Estatut, el del 30 de setembre. El recordeu? L’Estatut que ens tenia que portar a la lliberació nacional.

Així les coses, ens trobem amb uns partits que tenen la banya ficada al forat de Madrid, explicant que allà ens solucionaran el nostre problema. Que si pacte fiscal, que si república del sí, i no sé quantes coses més, tant o més inversemblants com aquestes, quan tots ells saben perfectament que l’única manera de solucionar els nostres problemes passa només, per Catalunya. O sigui pel seu Parlament i la seva ciutadania.

Hem de votar? Feu el que vulgueu. Però una cosa està clara, aquestes eleccions no són les nostres i ja és hora que el poble de Catalunya parli de les seves coses, aquí i ara. Jo votaré, però no votaré cap de les opcions que avui es presenta a les eleccions espanyoles. El nostre futur immediat el vull decidir a partir de les propostes que facin els partits per solucionar els problemes del nostre poble. Començant per la nostra Independència. I això no passa per Madrid, evidentment.

Hi ha culpables?

Com tothom sap les retallades en sanitat, ensenyament, serveis socials i
d’altres, estan a l’ordre del dia.

Una de les coses que ha provocat aquest procés és el gran creixement demogràfic
que ha tingut Catalunya. A ningú el sorprèn que davant les demandes histèriques
dels empresaris reclamant mà d’obra, que varen propiciar l’arribada massiva
d’immigrants, no es fessin les previsions pressupostàries adequades per fer
front a aquest creixement, i al vegetatiu? Amb els mateixos diners o amb menys,
podíem oferir sanitat, ensenyament o assistència social a l’increment de més
d’un milió i mig de persones? Potser, algú dirà que si que hi va haver augments
de partides, però evidentment del tot insuficients per mantenir una qualitat de
serveis públics, que era l’enveja de mig món.

Considera el conseller de Sanitat que després de les retallades, la
qualitat del servei serà la mateixa? Per molt que ens ho expliqui no ens ho
podem creure, perquè ho patim. És el mateix que et vegi un metge en persona que
parlar-hi per telèfon? És el mateix tenir un CAP a 15 minuts de casa, que haver
de fer 20 o més quilòmetres per arribar-hi? Menys ambulàncies fan el mateix
servei? Suposo que el Conseller recorda que per cada català hi ha 1200 euros a
l’any per despeses sanitàries, i que per cada extremeny més de 1600. Ells fan el
repartiment entra menys i nosaltres l’hem de fer entra molts més, tot i que d’entrada
tenim el mateix Estat que vetlla pels seus fills (a aquesta afirmació li queda
poc temps de vida).

El mateix passa amb ensenyament, serveis socials i la majoria de qüestions
que depenen de la negociació i el regateig amb el centralisme espanyol.

Hi ha culpables? I tant, i n’hi ha força. I aquests culpables haurien de
tenir la valentia de dir que no podem seguir així, haurien de recolzar al seu
poble en les reclamacions de més poder polític per Catalunya, del poder polític
en exclusiva. A vegades som molt durs amb el poder central, però ho hauríem de
ser molt més. Cal ser descarats com ells, ja que fa massa anys que els hi
aguantem el discurs de la unió espanyola a canvi del nostre empobriment accelerat
i la nostra claudicació com a poble.

Els culpables són els que
miren cap un altre costat o defensen unes polítiques que van en contra dels
interessos de Catalunya i els seus 7 milions i mig de ciutadans. I això ho
veiem en les retallades, a les quals només els hi fan quatre critiques suaus, quan,
en realitat, ells també són culpables de tot el que li passa a Catalunya.

Ja s’ho faran

Portem una mala temporada (ja fa un piló d’anys), les espanyes ens estan dirigint tot un
seguit d’atacs que ens haurien de fer pensar, cada cop més seriosament, en
trencar relacions d’immediat. Hem de deixar corre aquesta relació tant
perversa. No ens podem permetre seguir aguantant uns companys de viatge que mai
posen la mà a la butxaca a l’hora de pagar l’àpat. I menys, quan ara ens
reclamen diners de despeses que s’han generat per errades seves. No ho podem
aguantar més. A tot això hi hem d’afegir la seva actitud contra la nostra
llengua. Fa gairebé 30 anys que ens funciona una cosa que es diu immersió lingüística,
acceptada per tothom, excepte per quatre que volen que els seus fills aprenguin
en castellà. Eina que tot i funcionar amb normalitat té excepcions importants i
poc explicades, però que han permès fer normal el que és excepcional.

Ens hem de plantar, tant la societat, com els partits polítics. Ens
hem de plantar i decidir que ja n’hi ha prou de baixar el cap com si féssim
coses en contra d’ells i no a favor nostre. Ja s’ha acabat de negociar el que és innegociable. No hem de
seguir pel camí que sempre ens porta a Madrid, hem de tombar i enfilar el que
ens porta a Europa, fent servir les infraestructures antiquades, que Madrid no
ha volgut millorar ni millorarà a curt termini.

Ens hem de plantar, no només per la llengua i l’espoli fiscal, ens hem
de plantar per dignitat, per fer valer tots els nostres valors com a poble, per
deixar enrere d’una vegada per totes aquesta lluita constant amb els governs de
Madrid que no ens portarà mai a res més que a un empobriment social, econòmic i
polític, tal com ha passat fins ara. Que s’ho facin. Ens plantem i declarem la
Independència, així de fàcil.