El bloc de Palafrugell

L'Empordanet

Hipocresia

Sense categoria

La hipocresia campa per les nostres contrades com si fos un element
consubstancial a la nostra manera de fer.
El problema de Salt s’està posant en boca de tots els savis del País. Opina
tothom, i tothom hi veu solucions. Critiquen la manca de reacció de les
administracions a uns fets que, per primera vagada, es varen produir l’any
passat. Diuen que els discursos d’aquell moment recollien les alternatives que
calia aplicar a una població com la de Salt, i per extensió arreu de Catalunya,
però que en tot aquest temps no s’ha fet res, només discursos i poques
actuacions directes i eficients. Sembla que fa falta una manifestació anual per
satisfer males consciències, les quals no actuen ni actuaran, ja que les
solucions costen diners, molts diners, i ara i avui no hi ha ni un euro per
solucionar l’amuntegament en els habitatges, l’atur, el fracàs escolar o els
dèficits sanitaris i de serveis socials, així com la necessitat transcendental
del coneixement del País, els seus costums, les seves tradicions i la seva
Llengua. Solament hi ha el recurs de la paciència infinita de la ciutadania,
per tal de no fer explotar un problema que està quasi tocant i fent grinyolar
seriosament els elements bàsics del respecte als drets humans. Tant dels
autòctons com dels forans.
Bé, no seré jo qui aporti les solucions, i menys els calés, però si que
recordaré, un cop més, la manca de previsió política i l’afany empresarial en
l’entrada massiva d’estrangers. Pot semblar extemporani, però cal fer memòria,
com a mínim.
Les diferents bombolles econòmiques que s’ha passejat per casa nostra han anat
creant la necessitat imperiosa dels empresaris de tenir molta mà d’obra
disponible, i a bon preu (això per damunt de tot). El seu afany era insaciable,
tot el dia reclamaven facilitats per portar persones de fora, ja que en cas
contrari els seus negocis farien fallida en detriment de l’economia general del
País. Tothom coneix els sistemes de contractació que feien servir, en molts
dels casos sense contracte i amb persones en situació irregular, exemples n’hi
ha als jutjats. Al mateix temps oferien sous bastants alts a personal autòcton,
al qual no li demanaven ni formació ni qualitat en el seu treball, només volien
que fessin hores i més hores. En tot això, ells sempre han sortit beneficiats.
La manca de control laboral els va afavorir molt. Han guanyat molt diners,
molt, que a hores d’ara ningú sap on són, o almenys ho sembla.
En la mateixa línia ha actuat l’administració. En
un País en el qual som capaços de planificar infraestructures a 50 anys vista,
de participar en concursos per organitzar Jocs Olímpics al cap de 12 anys,
ningú va ser capaç de preveure que les demandes empresarials, amb el
consentiment de les administracions, generarien a curt termini un augment
considerable de la població i que això repercutiria directament en habitatge low cost, ensenyament, sanitat, serveis
socials etc.. La proba, hem passat de 6 a 7,5
milions d’habitants, i ara tots ploren, però defugen responsabilitats o miren
cap un altre costat.
Aquest és l’autèntic problema. Manquen recursos per solucionar-lo i aquests no
poden sortir només de la butxaca dels treballadors o pensionistes, L’Estat
espanyol i la Generalitat han de fer un esforç considerable per solucionar a
molt curt termini aquesta qüestió, amb deute o sense, per no allargar la
situació si no volen quedar-se sense mans a conseqüència de l’explosió imminent
de tots aquests problemes.
Les evidències cada cop són més evidents (repetició volguda), el poble només ha
de tenir clar que els governants potser no faran res per cercar la solució, que
no passi per retallar encara més els sous, les pensions i tot plegat, però
nosaltres si que ho podem fer. Sublevar-nos pacíficament per conquerir la
nostra Independència. Només així podrem fer front a la situació de crisi
permanent a que ens han abocat. Això ho hem de fer els autòctons i els forans,
ja que a tots ens hi va la nostra supervivència personal i política.

Dimi..què?

Sense categoria

Des de les passades
eleccions al Parlament no havia opinat dels seus resultats. Esperava veure els
moviments que feia cada un dels partits després dels percentatges i escons
aconseguits.

Aquest cop hi ha hagut una reacció bastant coherent, per part de quasi tots
els partits envers aquests resultats. Excepte
per part d’ICV-EUIA.

El PSC ha reconegut que han
patit una clatellada històrica. Els seus electors sembla que han preferit CiU. Diuen
que els hi ha mancat lideratge en relació al tripartit. El President creu que s’ha
equivocat en moltes coses, la principal deixar massa lliures als seus socis, els
quals, amb molta menys representació que el PSC, han anat al seu aire i això ha
perjudicat al Govern.

Els d’Esquerra (ara tornen
a dir Republicana), són els principals protagonistes del desastre electoral. Han
perdut la meitat de la seva representació. Reconeixen que els ha perjudicat
haver fet President a Montilla, la sentència del Constitucional i el nou finançament.
Un conjunt de qüestions que feia temps i temps que el seu electorat els hi
anava  dient per activa i per passiva,
però ells es feien els sords, justificant la seva permanència  en el Govern com un exercici demostratiu de
la seva capacitat de gestió i també per demostrar que un President nascut fora de
Catalunya era un signe de normalitat democràtica i social, oblidant per enèsim cop
que el President avalat per ells va ser el principal impulsor de les retallades
de l’Estatut.

El resultat d’ICV, diuen que
ha estat bastant acceptable. Si ells ho diuen deu ser veritat, però la cosa real
és que han perdut dos diputats i això no és gens bo. Però si ells mateixos ho veuen
bé, no cal discutir. Ja s’ho faran, però han perdut dos diputats, que quedi clar.

Solidaritat Catalana, ha fet
un bon resultat, tot i que les espectatives eren superiors. No està gens
malament si tenim en compte el boicot informatiu que han patit, el poc temps
que han tingut per preparar-ho tot, la disparitat d’ofertes independentistes i
el vot útil cap a CiU que han dipositat molts, moltíssims dels manifestants del
juliol, que en aquell moment reclamaven la Independència. Felicitats per a ells
i bona feina de cara a les municipals.

Un cop llegides aquestes obvietats
cal fer una pregunta, també bastant obvia. Ha dimitit algú? Dimitirà algú? No val
la resposta dient que Montilla plega, com tampoc val el cas Benach. Això no són
dimissions, són passos cap un costat. Una dimissió autentica és aquella que comporta
deixar-ho tot, plegar de qualsevol càrrec institucional i polític, amb sou inclòs.
Anar cap a casa per treballar en allò que un sap fer.

Ara resultarà que els caps
de campanya, els caps de llista i altres responsables d’aquests fracassos
seguiran, com si res, defensant els interessos dels ciutadans. Com si el poble no
hagués parlat suficientment.

Faig memòria

Sense categoria

El passat 7 de setembre en
aquest mateix bloc feia una sèrie de disquisicions sobre els diferents partits
del govern i el seu paper i posició envers la política catalana i les relacions
amb Madrid. Ara després de la campanya electoral i amb la vista posada en les
votacions de demà, penso que aquell
pensament no l’ha fet canviar gens ni mica el seguiment de la campanya. És
totalment vigent, ja que cap d’ells ha pogut o volgut fer que jo pensi diferent,
cosa que tampoc hauran aconseguit amb els seus possibles votants. Per la qual
cosa el paràgraf final d’aquell article segueix vigent com el 7 de setembre:

 “Així les coses només ens
queda decidir el nostre vot. Per mi la decisió passa per evitar amb el nostre
vot la reedició del tripartit i dirigir-lo cap a les opcions que reclamen un
Estat propi per Catalunya. Només d’aquesta manera assolirem el nostre objectiu
de declarar la nostra voluntat d’Independència sense haver de fer-ho agenollats
davant el govern espanyol i ja que hem estat solidaris amb mitja humanitat
siguem solidaris amb nosaltres mateixos i decantem el nostre vot a favor de les
llistes que ha aprovat Solidaritat Catalana. No queda cap més opció vàlida, la
resta sempre passa pel Pont Aeri i el TGV
direcció Madrid.”

Por i obsessió

Sense categoria

Tenim un problema col·lectiu.
Les properes eleccions al Parlament de Catalunya ens donaran un nou govern. Els
diputats electes l’escolliran a partir de la majoria que es formi directament o
bé després d’algun pacte. Quin problema tenim? podeu dir, si la cosa és la més normal
en un sistema parlamentari democràtic. El problema que tenim, segons les enquestes
recents, no és altre que la formació d’un govern a partir de la majoria que aconsegueixi
Convergència i Unió. De la mateixa manera que ho seria si el govern el poguessin
relligar, altre cop, uff, els grups de l’actual tripartit. Els uns i els altres,
excepte ERC, han donat suport a les retallades inicials de l’Estatut del 30 de setembre,
fins a deixar-lo en mans del Constitucional, el qual ja sabem com l’ha acabat deixant.
Repelat per tots costats.

Fa por i posa malalt a
molta gent, jo diria que a mig País, veure com es pot vertebrar, un altre cop,
un govern que no ens podrà portar gaire lluny en la nostra lluita per
deslliurar-nos dels lligams que ens tenen aferrats a aquesta España decadent, però
que al mateix temps segueix, també obsessivament, defensant una falsa unitat
pàtria que solament es recull a la Constitució amb l’objectiu de mantenir la
caixa única i la repartidora més insolidària de tot Europa.

Després de 30 anys de
democràcia i vist el que hem vist, la nostra única obsessió hauria de ser fer tot
el que estigui a les nostres mans per aconseguir trencar l’esquema de sempre, per
agafar la direcció que necessita el poble de Catalunya. Només votant els partits
que defensen clarament la Independència del nostre poble podrem sortir de l’atzucat constitucionalista. Trenquem d’una vegada
per totes. La ciutadania de Catalunya s’ho mereix i la majoria ho pot fer possible.
Ara o mai, és la nostra oportunitat.

Liu

Sense categoria

El Premi Nobel de la Pau d’enguany
ha caigut malament a la Xina. Sembla que ho consideren una jugada organitzada
per Occident, per tal d’embrutir la imatge del país asiàtic. Com si el tema dels
drets humans no fos una qüestió que no compte per ells. La cosa més sinistre de
totes no és pas la seva postura sobre la concessió del premi al seu ciutadà Liu,
la cosa que ens hauria de preocupar més és la posició d’alguns països europeus en
relació a la petició d’alliberament del nou Premi Nobel. Resulta, ara, que com que
la Xina està folrada de calés i va repartint inversions a tort i a dret, i comprant
deute amb quantitats molt importants, països com España no s’atreveixen a reclamar
aquest alliberament, no fora que la dictadura xinesa s’emprenyés i tanqués l’aixeta
financera.

Com sempre España depèn de
les decisions d’altres estats per decidir la seva pròpia política, tot i la retirada
de les tropes de l’Iraq decidida per Zapatero tant bon punt va arribar al govern.
Una flor que no va fer estiu, ja que a continuació va apostar per mantenir els
soldats a l’Afganistan, enviar vaixells a Somàlia i no sé quantes coses més que
demostren la manca de criteri d’un govern que inverteix els calés dels
catalans, entre d’altres, per fer una política a la inversa del que havia
promès al seu electorat.

Catalunya no pot seguir
depenent d’aquesta España tant insolidària, ens hem de decidir per vies diferents
si volem prosperar a nivell social, econòmic i cultural, ja que amb ells mai passarem
de la mediocritat. Som bons, molt bons, però ho podem ser més si ens administrem
nosaltres mateixos.

El quart cinturó, ICV i Esquerra

Sense categoria

Ahir
varem veure com ICV i Esquerra es
manifestaven en contra del quart cinturó, o ronda del Vallès. No volen que sigui
una autovia, estan en contra de l’agressió que tot plegat representarà pel territori.
Una carretera normal si que la volen, encara que també representi carregar-se els
camps de conreu de la zona.

Sobta
la posició d’ambdós partits, ja que no han defensat la mateixa posició a altres
llocs del territori. Segurament és una qüestió del número de vots que es poden esgarrapar.

Al
Baix Empordà i a la Selva s’està duent a terme una agressió semblant i aquest
cop executada per la Generalitat. El tram que va de Vidreres a Palafrugell
també acabarà sent una autovia, com la que volen fer al Vallès,  però en alguns trams d’aquest recorregut té 8
carrils (Palamós-Palafrugell passant per
Mont-ras) i ells no han dit ni fava. Seria la mateixa posició que varen
demostrar en el cas del túnel  de Bracons, i que al final s’ha executat més o
menys com estava previst inicialment, amb algun retoc per acontentar aquestes posicions
discrepants.

La
Ronda del Vallès ja està decidida i res no farà canviar la posició del Govern
Central, amb el vist i plau de PSC i CiU. La fan per connectar millor les
ciutats industrials, encara que això representi deixar erm un territori molt
productiu a nivell agrícola.

L’autovia
del Baix Empordà la fan des del Govern Català i la conformitat de CiU, encara que no serveixi per connectar
cap ciutat industrial, ja que solament serveix per fer arribar a la gent del
sud molt més ràpid als seus llocs d’estiueig, oblidant que no molta més gent
dona el resultat de la qualitat turística que desitgem la majoria dels catalans,
i sobre tot els del Baix Empordà. Això si, servirà per deixar el paisatge, que
tant estimem, ple d’apartaments i pisos per acollir el número d’habitants que preveu
el Pla Territorial per la nostra comarca, encara que tot plegat tingui com a resultat
un declivi de la nostra manera de ser i la desaparició dels nostres entorns més
preuats. Més carreteres, molt més amples, més persones per metre quadrat, la qual
cosa vol dir que la nostra aspiració de tenir un turisme de qualitat, tot l’any,
quedarà estroncada per sempre.

ICV i Esquerra,
han obert boca en aquest tema? Com és possible que no defensin el territori per
igual? Ja els hi ha anat bé la política
urbanitzadora del Departament que dirigeix
el conseller Nadal, amb la qual cosa arribem a la conclusió que ells ahir no hi
feien res a la manifestació en contra de la Ronda del Vallès.

La data

Sense categoria

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Ja tenim data per les
eleccions al Parlament. Forma part de la normalitat democràtica. Jo crec que
per renovar el nostre Parlament tant era el 28 d’octubre com el mateix dia de
novembre. En totes dues el nostre govern, i la seva majoria parlamentaria, es
presentarà amb un esgotament evident. Sense idees, inoperant i per damunt de
tot esclaus de les decisions del Constitucional i del govern de Madrid. És el
govern el que ha gestionat les retallades del nostre malaguanyat Estatutet, el
govern en el seu conjunt. El PSC-PSOE i ICV, ho han fet convençuts que les
seves gestions a Madrid els hi donarien un excel·lent resultat i podrien fardar
de bona gestió negociadora, partint de la premisa que ja els hi anava bé el
primer Estatut convertit en Estatutet. A ERC les coses no li han anat tant bé.
En primer lloc varen votar en contra de l’Estatutet (molt a pesar de la seva
direcció) sota pressió de les seves bases. En segon lloc, dir que han governat
amb els dos primers (qüestió de psiquiatre) i gestionat les seqüeles  de la sentència del Constitucional. Ara
blanc, ara negre, ara justificant la seva presència al govern per qüestions de
responsabilitat, ara justificant el seu vot per elegir Montilla com a
President, adduint la cosa com a qüestió normalitzadora de la composició ciutadana,
però sense esmentar en cap moment la relació principal de Montilla amb les retallades
de l’Estatut del 30 de setembre.

Així les coses només ens queda
decidir el nostre vot. Per mi la decisió passa per evitar amb el nostre vot la reedició
del tripartit i dirigir-lo cap a les opcions que reclamen un Estat propi per Catalunya.
Només d’aquesta manera assolirem el nostre objectiu de declarar la nostra voluntat
d’Independència sense haver de fer-ho agenollats davant el govern espanyol i ja
que hem estat solidaris amb mitja humanitat siguem solidaris amb nosaltres mateixos
i decantem el nostre vot a favor de les llistes que ha aprovat Solidaritat Catalana.
No queda cap més opció vàlida, la resta sempre passa pel Pont Aeri i el TGV direcció
Madrid.

10 de juliol, 22 de juliol i Solidaritat Catalana per la Independència

Sense categoria

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Només han passat 13 dies i
ja tenim força arguments per veure clar que la via cap a la Independència es va
consolidant, per molt que els partits amb representació parlamentària defugin el
debat i ens distreguin amb els seus arguments tradicionals i tronats.

El 10 de juliol es va demostrar
que la majoria de participants a la manifestació és declaraven obertament a favor de la Independència. Estelades,
pancartes, mocadors al coll i càntics independentistes. També es varen sentir monumentals
xiulets als polítics que volien portar la senyera de la capçalera, la qual va ser
instrumentada de forma vergonyant pel President Montilla
i el PSC. Dies més tard hem assistit a l’espectacle
de les resolucions al Congrés dels Diputats, altre cop manipulat pel PSC
i el seu representant Dani Fernandez.

El dia 22 el Tribunal de
la Haia ens ha sorprès gratament amb una sentència sobre la declaració d’Independència
de Kosovë. Deixant clar que el procés no
va en contra de cap llei internacional. Altre cop les reaccions dels partits han
estat fredes o interessades, obviant la relació que en el futur pot tenir la sentència
en favor de la nostra declaració d’Independència.

La roda de premsa de Laporta, Lopez
Tena i Uriel
Beltran també ha fet força pupa. Pocs esperaven
una proposta d’aquesta magnitud. Unitat dels catalans per decidir el nostre futur.
Només cal llegir l’article de Carod Rovira fent referència a la proposta. Ell encara
parla de negociar amb Madrid la secessió, quan les coses han d’anar clarament per
l’altra via. Declarar la Independència unilateralment i a continuació negociar.

Veurem que passa, però cal un esforç molt important
dels catalans per aconseguir aquesta fita, al marge de la política que ens venen
els partits que és la de la dependència.

Jo no hi aniré

Sense categoria

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Vist com van les coses crec
que el millor que podem fer és no anar a la manifestació del dia 10 de juliol. Ara
resultarà que els principals impulsors de les retallades a l’Estatut del 30 de setembre
encapçalaran la manifestació. Quina barra. Encara recordo l’entrada de Montilla al Parlament el dia 30 de
setembre, per intentar evitar l’aprovació de l’Estatut, i també recordo que els
barons socialistes, l’endemà, dia 1 d’octubre, reunits a Santander varen
decidir fer la retallada que després també va signar l’Artur Mas.

La societat civil catalana
no pot encapçalar una manifestació? O resultarà que hem de seguir el que ens dicti el Govern? Ells que fins i tot
han trobat bé la Sentència. Potser ja ha arribat l’hora de fer sentir la veu
del poble sense mitjancers, decidim d’un cop i deixem que el Govern deixi de
manar-nos com si fóssim cadells. Volem un Estatut com el del 30 de setembre,
com a mínim, i en tot cas el que volem de veritat és la nostra Independència i sense
la manipulació interessada de Montilla i
companyia.

Tot en safata

Sense categoria

Els polítics catalans del PSC-PSOE i de CiU estan doctorats en oferiments de tot color. Els primers ofereixen, sense ni posar-se vermells, tot el seu suport als seus companys espanyols. Cap problema. Per a ells forma part de la seva vida quotidiana servir els interessos del PSOE espanyol, oblidant sistemàticament els interessos de Catalunya, i oblidant també que els seus electors viuen i treballen, o no, a Catalunya i per tant que els hi hauran de rendir comptes, sense mentir, sense demagògies i per damunt de tot explicant per què han preferit invertir més allà que no pas aquí.
Els de CiU segueixen en la línia de donar suport incondicional a qualsevol mesura que els hi proposa el govern de Madrid. Per a ells és igual que es digui PSOE, o PP, donen suport amb el discurs tronat de sempre, per responsabilitat. Responsabilitat? Què volen dir amb això? Que han salvat la governabilitat de l’Estat? D’aquest Estat que escanya dia rere dia als catalans? Per evitar la intervenció europea i quedar tant galdosos com els grecs? Per aprovar la reforma laboral que reclamen els empresaris espanyols (amb catalans inclosos)? Oblidant, però que els catalans aportem molt de diner a Madrid i rebem sempre la clatellada pressupostaria. Oblidant que a Catalunya hem d’invertir sempre a base de crèdits, peatges tous i altres artificis financers, que solament aconsegueixen un endeutament desmesurat, quan sense l’espoli fiscal reiterat i avalat per ells mateixos ens hauria permès eludir la majoria d’aquestes pràctiques.
Responsabilitat és la que tenen ambdós partits per no defensar Catalunya i als ciutadans que els hi han donat suport, preferint tenir un peu a Madrid que fer la política que necessita el poble català.
A la tardor ja veurem que passa, però hi ha més que evidències que les coses els hi poden anar bastant malament a tots dos. Ho dic per la llista única independentista que s’està organitzant i que pot assolir un resultat molt bo per Catalunya. Potser ha arribat l’hora de desar les safates de plata que durant anys han servit a PSC-PSOE i a CiU per oferir a Madrid els tributs dels catalans.

Massa coses

Sense categoria

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Si mirem al nostre voltant, en el sentit ampli de la paraula, ens adonem
que tot està molt revoltat.

Al món les coses van molt malament.
Palestina, Israel, Irak, Iran, Afganistan, Pakistan, Iemen, Níger, Sudàfrica, Zimbawe,
Etiòpia, Sàhara, Corea, Tailàndia, tots aquests països  amb conflictes vèlics considerables o enfrontaments
civils molt importants. Si seguim mirant veiem l’Europa  comunitària o l’occident civilitzat, on hi ha un
problema vèlic tant o més important que les guerres tradicionals, el moviment del
diner que té agafat per allà on més dol totes les economies.

Les coses van tant
malament en uns llocs com als altres, en el fons és l’interès econòmic el que fa
que tots els conflictes siguin molt perillosos en si mateixos i també com a conjunt.
El món sencer trontolla sense que es vegi una reacció unitària per tal
d’equilibrar les coses en la línia  de millorar
 el conjunt.

No hi ha cap interès per
fer que les coses girin cap a millor. Mantenim les tradicionals dilacions en la
solució dels conflictes, fem la vista grossa o simplement fem veure que no ho
veiem quan el problema és llunyà o senzillament afecta uns col·lectius que no
considerem importants. La globalització ens ha portat a un egoisme de tal
magnitud que solament unes decisions col·lectives i també globals (ara si que
té sentit la parauleta) permetrien reconduir aquesta situació tant esquizofrènica.

Moren de fam, i què importa?
Estan a l’atur, són ganduls. Els hem expoliat, sort han tingut de nosaltres. Hem
escampat la corrupció arreu, són febles. Seguim explotant els treballadors, gràcies
a nosaltres tenen feina. El 20% controla el 90% de l’economia, sense els nostres
diners res seria possible. Per posar quatre exemples del que tothom veu, però amb
el cap joc i alguns administren amb prepotència.

Massa coses per poder digerir, un munt d’alternatives
al calaix i una hipocresia rampant que fa que el món sigui cada cop més injust per
la majoria dels seus habitants. La solució la tenim a les nostres mans, sempre que
deixem de votar als de sempre per dirigir els nostres vots a les opcions que sembla
ens poden oferir alternatives més democràtiques, més transparents, més justes i
per damunt de tot molt més dirigides a millorar la situació que patim. A Catalunya
això solament serà possible si trenquem l’esquema tradicional per construir un País
independent i que alhora treballi per reconvertir les polítiques globals que tant
de mal estan fent a la majoria. De catalans també.     

Papers per a tothom

Sense categoria

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Tothom vol tenir papers,
i no em refereixo als immigrants.
No, aquestes persones els volen tenir només com a eina per sobreviure en
un País aliè. Em refereixo als polítics en actiu. Volen tenir papers destacats
en relació a la política catalana. La majoria coneix, però que els papers
protagonistes ja estan repartits i per tant a la majoria solament els hi
tocaran papers secundaris. Tot i així hi ha personatges que tenen la banya
ficada al forat i cada dia ens volen fer creure que la seva opinió serà tinguda
en compte i fins i tot deixen anar una certa amenaça. Aquest pols, però no
serveix de res, ja que està demostrat que la persona que decideix en el Govern
de Catalunya és el President, i les paraules dels pretendents a protagonista
solament serveixen per anar passant per arribar de la millor manera possible a
la tardor. Tothom ho veu, menys ells. És una llàstima que les coses vagin així,
però la veritat, la mort anunciada del tripartit perjudica al poble català i la
responsabilitat de tot plegat la tenen els mateixos membres del govern que
donen suport al PSC-PSOE. El paper
protagonista el té el poble català, ho recordeu? Les properes eleccions al
Parlament deixaran fora de joc molta més gent de la que ens podem imaginar i
desitjo que la força emergent sigui la veu del poble que vol ser independent de
lligams espanyols per poder decidir com, quant i amb qui es governa. Cal per
això aplegar totes les forces que avui tenen aquesta mateixa pretensió. El
temps ens ha demostrat, hi ha un munt d’exemples, que si anem junts podrem fer
realitat aquest somni que tenim tant a l’abast.

Bombers, crisi i patronal

Sense categoria

Entre tots ho estan emmerdant molt. Els bombers es contradiuen entre ells. Sembla que hagin estat en llocs diferents.
Coordinació si o no? Els comandaments eren allà on tocava? Els polítics patien pel
que diran? Una cosa, el menys per mi, està molt clara. No entenc que hi feien
en aquell forat els bombers de Lleida, com és possible que s’hi quedessin?
Sembla que esperaven el foc. Qui  va
prendre la decisió de quedar-se? Si els bombers aragonesos varen poder sortir i
diuen que varen parlar amb els de Lleida, els nostres com és que no ho varen
fer si eren tant a prop uns dels altres? També es parla ara de material escàs i
en males condicions de funcionament. Tot plegat molt propi d’un País en el qual
es dóna prioritat a les aparences molt més que a l’eficàcia i a les necessitats
reals.

La crisi ens té agafats com a malaltia crònica. Tothom parla de cercar solucions miraculoses, però
ningú n’ofereix cap, amb garanties, per sortir d’una situació que arribarà a
fer molt de mal al conjunt de la societat. Les bones solucions es tenien que
haver adoptat en el temps de bonança, quan es veia clarament que el motor de la
construcció ens portava a una situació sense sortida, tant econòmica com
ambiental, i la crisi industrial anava aixecant les orelles. Un estat, pobre,
que fins aquell moment era receptor d’inversions multinacionals podia intuir,
sense grans estudis de mercat, que arribava el final de les grans inversions i
les subvencions multimilionàries a empreses, ja que sorgien altres països que
oferien el mateix a meitat de preu. De manual.

La patronal ens ofereix
ara una solució pels treballadors menors de 30 anys. Treball com a màxim per un
any, sou de salari mínim, sense indemnització per acomiadament, sense
cotització per atur i sense cap aportació patronal a la seguretat social.
Genial. Ha arribat, altre cop, el temps dels esclaus. Aquesta proposta és de
codi penal. S’hauria d’exigir a la patronal una rectificació urgent. Ho podien
fer de la mateixa manera que ho fa el govern, dient que és per manca de
comunicació entre ells mateixos. En tot cas hi ha una altra proposta
empresarial que esperem des de fa temps. Aquella que parla del destí dels diners
guanyats en el temps de vaques grasses. On han anat a parar els milions i
milions d’euros de beneficis que ens refregaven per la cara, aquests empresaris
modèlics? Tots han pagat els impostos corresponents? No haurien de revertir
directament a les mateixes empreses que ara es queixen tant? Mentre tenim
milions de persones a l’atur i ells s’atreveixen a proposar contractes que no
cobreixen ni les despeses del seu gos de companyia.

Comença la cursa

Sense categoria

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Aquests dies es veu clarament
que ha començat la cursa per les eleccions al Parlament. Fins i tot avui un tertulià
de TV3 d’ha pronosticat que potser es convocarien abans de l’estiu. Ja ho veurem.

Entre la comissió parlamentària
pel foc d’Horta de Sant Joan, les propostes que ha fet en Puigcercós sobre possibles pactes post-electorals
i el magatzem que no instal·laran a Ascó, hi ha material per treure conclusions
de com aniran les coses els propers mesos, a partir de les opinions dels partits
(ara blanc, ara negre) sobre cada un d’ells i els que vagin sortint a partir d’ara.

Una de les conclusions més importants serà el desconcert. Els electors tindran
dificultats per aclarir que diu cada un dels partits sobre el futur de Catalunya
i els seus problemes d’avui. Hi ha dies que votaries ERC, altres que no votaries o bé votaries en blanc.
El que està clar és que la majoria de partits ens vendran
unes propostes, la majoria de les quals inaplicables, per intentar arreplegar el
major número de vots possibles, prescindint de si aquestes són les que interessen
a la ciutadania i van dirigides a solucionar els seus problemes reals.

En aquesta línia s’han de tenir
presents diferents qüestions que ara sembla han quedat en segon o tercer pla. El
finançament que ens ha atorgat Madrid i que no injecta suficients recursos a la
Generalitat (encara que el conseller Castells digui el contrari) i la futura sentència
del Constitucional sobre l’estatutet.

Així les coses demanem als
partits polítics que entenguin la desconfiança de la ciutadania envers les seves
propostes. Que comencin a pensar que l’abstenció pot pujar a nivells
considerables i per damunt de tot que expliquin les coses amb la coherència i el fil
conductor adequat per no desorientar la ciutadania. Cap ho volem anar i què portem
concretament a la maleta, res més. La resta ja ho decidirà l’electorat.

Jocs o Independència

Sense categoria

Ara els socialistes barcelonins i els seus socis ecologistes i verds ens han sorprès amb la presentació del projecte de la possible candidatura de Barcelona als jocs olímpics d’hivern de l’any 2022. La proposta ha agafat a contrapeu a la resta de partits del consistori barceloní els quals han reaccionat de forma tímida, volen i dolen, i no s’han atrevit a dir clarament no a la proposta electoralista dels socialistes, verds i ecologistes.
El nom i l’àmbit de la candidatura és Barcelona Pirineus, i segons sembla els de muntanya no en sabien pràcticament res de tot plegat, això si, ara s’hi apunten amb l’argument de posar els Pirineus al mapa de l’esqui europeu. Així les coses queda clar que l’Hereu vol gaudir d’una empenta forta per presentar-se a les eleccions del 2011.
Cal posar sobre la taula la necessitat de fer una proposta com aquesta, i per damunt de tot aclarir el cost que representa, no ja l’organització dels jocs, sinó la preparació de la candidatura, el projecte que s’ha de presentar per tal que els Comitès Olímpics Espanyol i Internacional puguin decidir-se o no per la candidatura de Barcelona. Quant valdrà això? Qui ho pagarà? Anirà en detriment de les necessitats reals dels barcelonins i dels pobles dels Pirineus?
Queda clar que la despesa serà molt important i que el País no crec que estigui preparat econòmicament per fer-hi front.
El 2013 o el 2015, haurem superat la crisi? Tindrem encara milers d’aturats? El finançament dels serveis bàsics estarà garantit? Com estaran l’ensenyament, la sanitat i els serveis socials?
Val la pena tant d’esforç financer, sinó som capaços de resoldre el dia a dia? Jo crec que no si tenim en compte, a més a més, que estarem embolicats, o estem embolicats, encara en la definició del paper de Catalunya al món, en la nostra definició com a Nació, en la nostra Independència de l’Estat Espanyol.
No hem de perdre de vista el que som i el que volem ser, i amb aquesta candidatura solament aconseguirem parlar del que és accessori i no del que és important pels catalans: ser independents i poder decidir el nostre futur, o sigui poder decidir des de casa nostra, a través del nostre Comitè Olímpic, si volem ser olímpics o no. Aquesta és la qüestió, decidir nosaltres mateixos el que considerem que és fonamental pel futur dels catalans. I no seguir amb la nostra dependència malèvola de Madrid. A l’Hereu ja li va bé, però a Catalunya no. Pensem només una estona i veurem que la proposta perjudica i molt a Catalunya.