marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

23 de març de 2019
0 comentaris

LES UNGLES DE L’ESCOLÀ

Als ulls dels escolans que dirigia i que pentinaven els deu anys era un vell avançat, una mena de fòssil vivent. Era baix i escanyolit, fregant el nanisme, amb el cap emboinat sempre que no era a l’església, permanentment rapat i amb una llosca perpètua als llavis. Caminava de talons, fet que li conferia al caminar una fragilitat compassiva. Sense cap dent, el salvatgisme que d’ell emanava i practicava sobretot amb els al·lots es feia més feridor.

Vivia amb una germana més baixa que ell i a qui ben poca gent havia sentir parlar: practicava, a dir de molts, un vot laic de silenci que la distingia. Vestia com ho va fer sa mare i sa padrina, amb les faldes que li fregaven el terra i un mocador de cap negre que, en anar-se’n a dormir, canviava per un altre de blanc, deien veus autoritzades. Vivien tots dos a una casa prop de la rectoria on el sol no hi feia mai estada i a tocar d’un bar amb barbaria on l’amo –que parlava fort sense que fos sord i que alguns aventuraven que tenia cruis al cap- era el barber oficial del rector.

Devia ser molt eficient en la seva comesa d’escolà major perquè els capellans a qui serví abnegadament el tractaren sempre amb respecte i fins i tot deferència. Es feia càrrec de tot el que tocava a l’església: l’obria i la tancava quan n’era l’hora; feia de campaner per anunciar misses, defuncions, focs i altres tocs de sometent; acompanyava els capellans a totes les visites sagramentals; servia misses rases, si calia; dirigia els oficis majors amb mà segura i feia els rams d’olivera per a Pasqua. No tenia cap més ocupació i els moments lliures, passejava pel poble mans enrere i caminant dubitativament damunt els talons.

No era gens conversador i no tenia el parlar clar ni amable. Abonat als monosíl·labs i als grunys, els escolans més deixondits sostenien que no havia après a construir frases amb sentit quan n’era hora i ara en pagava les conseqüències. Les respostes en llatí dels oficis ho deien molt clarament: eren un remuc salmòdic que durava el mateix temps que si respongués adequadament.

Amb els escolans mai no hi parlava: els grunyia assenyalant amb la mà o la mirada fosca o fent qualsevol gest eloqüent amb el seu cos de traç magríssim què havien de fet. I si no responien com calia o volia, hi intervenien les mans per castigar el becoll  o la closca dels que considerava descurat. I tanmateix l’escolania aprenia ràpid i era capaç de traduir simultàniament aquella expressió bel·luïna a la parla més abellida per estalviar-se el càstig que, òbviament, no mereixia.

La germana del rector, dama de caritat extrema i acuitadora de bolxevics i altres descreguts ensems, tenia cura d’ell i de sa germana, sobretot, que era malaltissa de mena. I va ser la rectora, com li deien les veus més malicioses de la vila, qui hagué d’atendre en primera instància l’escolà major, avisada per sa germana, que el trobà dins el llit com si hagués entregat l’anima a Déu.

I no ho era, mort, no. El rector féu cridar apressadament qui li feia de xofer, que el carregà al cotxe com si fos un fardell bo de manejar i el dugué, acompanyat de la rectora, a una clínica de Ciutat. Allí l’atengueren un nombre molt gran de metges, que passaven molt esverats per davant ella, que esperava noves de l’estat de l’escolà major, sense ni reparar-hi.

Inquieta, tot pensant que aquella vida escardalenca i escolana finia sense haver rebut l’extremunció, prengué un braç, gairebé al vol, d’un dels metges que entraven i sortien, un dels més joves, i el xità severament perquè li miràs als ulls. L’informà de qui era, com si fos un agent de l’autoritat civil, què feia allà i que no el deixaria passar a l’habitació fins que no li digués què li passava al fàmul del seu germà, rector de la vila més bella de tota l’illa.

El jove metge li demanà que el seguís i entraren a la cambra d’on sortien i entraven tants facultatius.

La dona, molt neguitosa i imaginant-se el pitjor dels escenaris, hi trobà l’escolà major blanc com el referit, amb la boca desmesuradament oberta, una cavorca negre que anguniava, i la mirada clavada en un punt indeterminat del sòtil. I a banda i banda del llit, set metges que parlaven entre ells sense atendre l’escolà. El jove metge cridà l’atenció de qui semblava ser el cap de tots ells i l’informà de qui era aquella dona i què volia.

El metge en cap es presentà molt educadament i l’informà que l’escolà havia tingut un accident vascular del que s’havia recuperat miraculosament sense seqüeles importants, aventurava, encara que calien més exploracions per confirmar-ho. Per això, ja havien començat a fer-li les proves pertinents per afinar el diagnòstic. I l’advertí que les entrades i sortides de facultatius que havia vist no obeïen precisament a l’accident vascular que havia patit l’escolà, sinó al que havien trobat mentre l’exploraven. I li demanà que s’apropàs al peu del llit.

La germana del rector, la rectora a dir de molts de la vila, que mai no havia mostrat cap signe de debilitat ni de dubte; que sempre mostrà una determinació pontifical, en aquell moment, sentí que les cames li flaquejaven i que un nus corredís li recorria molt lentament el carcabòs. En el moment més crític d’aquesta sensació ennuegadora, el cap mèdic aixecà molt lentament el tapament i deixà al descobert els peus de l’escolà major de la vila més bella de l’illa.

La rectora, nom que li esqueia força, veié estupefacta els peus secs i ennegrits de l’escolà i un manyoc com a de rels poderoses que li naixien dels dits i s’entrunyellaven, com si la seva intenció fos crear una soca. Esverada, incapaç de tractar convenientment aquella imatge que la retenia fortament, emeté un so semblant a qualsevol dels grunys escolans. El metge en cap l’ajudà a fer-se càrrec d’aquella visió irrepetible dient-li a cau d’orella que l’escolà li havia dit que no es tallava les ungles dels peus des que morí sa mare. I sa mare, segons que li digué, morí quan ell tenia setze anys i n’acabava de fer setanta-sis.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.