marginàlies

Des que s’ha aixecat, sent Ovidi Montllor cantant “M’aclame a tu”. Els versos cantats d’Estellés li han envaït amorosidament l’alba dels pensaments fins que es topa amb l’afinador de pianos que posa a punt el de mitja cua que han instal·lat a la plaça de Catalunya. La pensada –que cal agrair- de l’associació del Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona de posar pianos de cua a diversos espais públics d’aquesta ciutat perquè qui vulgui el pugui tocar, en sàpiga o no, desperta molta curiositat.

I ni l’afinador ni qui s’ha aixecat amb “M’aclame a tu” enganxat als raonaments saben que no lluny d’allí, cans angelicalment antoniavicencians escolten el silenci dels peixos que increpen els cavalls, tots els que s’atansen a la platja per empaitar i excitar les algues.

“Tots els cavalls”, LaBreu edicions, Barcelona 2017.

Antònia Vicens, amb una embosta de mots constitueix galàxies, mons que només ella és capaç de crear esplendorosament amb tanta economia d’expressió. Ningú més que ella pot menar-nos segurs per la frontera entre la mar i la tenebra; entre els solcs inquietants dels reincidents en la santedat estèril i la polseguera dels rebels que dels grunys en fan abecedaris. I entre tanta fiblada, el vent obre les petxines de la platja dels cavalls que amaguen els esquelets dels besos que mai no han fruitat. De sobte, apareix el Diable, que pren un llençol estès per fer de fantasma. Els seus udols i el seu posat ridículs no espanten ningú.