marginàlies

La calor a cops asfixiant no ha vingut sola, no, no fos cas que s’enyoràs. L’acompanya una vèrtebra rompuda de la mestressa que reclama repòs absolut durant unes setmanes que es faran eternes i l’acomiadament del mestre, de Climent Garau.
Fan molt de mal els adéu de persones que estimes i de qui has rebut molt més del que tu els has ofert. Les persones bones no haurien de morir.
Sort que la vida, una cabronassa imperdonable, adesiara et regala amics com en Climent o com en Jaume Santandreu. L’he anat a cercar a Can Gazà, al manacorí il·lustre, per anar junts a fer una abraçada a Miquel, Mercè i Ferran, els fills i la filla de Climent, i a les seves nétes i néts.
Clar que hem parlat de l’amic i del mestre, i de la faltada que ja fa i fa no res que ha estrenat eternitat. Ens hem deixat portar per les emocions, no en mancava d’altra, i tanmateix en referir-nos a una de les infinites facècies viscudes amb l’apotecari de Bunyola, hem somrigut i juraria que he sentit la rialla punyeterona del nostre patrici més gran, personal i íntim. Deia Climent que era poc fester o festós, però tenia una rialla d’al·lot polissó que s’encomanava.
Gràcies, mossèn -ho seràs eternament per molt que hagi cessat la teva convivència amb l’Església- per ser sempre en els llocs que habit i les causes que m’habiten.