[Aquest és un fragment que hi havia desat com a 'Esborrany' al bloc i que acabo de trobar. El més curiós de tot plegat és que no recordo haver-ho escrit... Amnèsia? Estat de semi-inconsciència? Memòria selectiva? Qui lo sa! Misteriós, tot plegat.]
Podria començar a comptar des de l'u i estar-m'hi fins a l'hora d'anar a dormir. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis...
Podria obrir la porta del carrer i posar-me a córrer fins que em trepitjés els cabells. ...set, vuit, nou, deu, onze...
Podria posar-me a menjar cireres i no parar fins a rebentar. ...dotze, tretze, catorze, quinze...
Podria seure al teu davant i mirar-te els ulls fins que els tanquéssis. ...setze, disset, divuit...
No s'hi val, recordar sempre els pitjors malsons. Guardo un paper amb el qual puc fer-te xantatge.
- Doctor, fa dies que tinc mal aquí i em noto un bony... - A veure, no deus tenir alguna càries? - Home, ara que ho diu, un dia em va semblar veure'n una per allà al fons... Palpa el lloc on tinc el bony. - Clar, això és una infecció per la càries. - Em moro de vergonya. - Tens un gangli reaccionari.
Buf, si cadascuna de les paraules aquestes ja és prou lletja tota sola, imagina't si les ajuntes... Gangli. Reaccionari. Per collons ha de ser una cosa dolenta.
Així que, just el dia que començo vacances (bé, d'aquí unes onze hores), també començo a dopar-me amb Augmentines i Ibuprofens. Tinc el do de l'oportunisme, fa temps que ho sé.
De fet, la culpa és només meva. Fa una bona colla de dies (diria mesos, però em faria vergonya reconèixer-ho) que diviso el puntet negre al mig de l'últim queixal. Aquell del fons que, de tant en tant, en mastegar, em fa sentir una fiblada. Però com que sóc com sóc i només afronto la realitat quan m'hi topo de cara i em fa un nyanyo al mig del front, ara no tinc més remei que callar i aguantar-me. A apechugar, Bel.
La música m'obliga a caminar a un ritme de tres per quatre. La gent que em vegi pensarà que vaig coixa. O borratxa. O que sóc boja. El cas és que camino a ritme assonant A B A.
Em creuo amb un home que passeja un gos. Té cara de dir-se Crispeta, Piga o una cosa així. El gos, dic. Ve directe a mi, tant que m'agraden els gossos. Suposo que ensuma les restes de menjar que duc a la carmanyola. Cago'n tot.
Jo també m'he passat al tabac trinxat. Coses de la crisi. Des d'avui, l'elefanta Susi de Barcelona té una amigueta nova, l'africana Yoyo. És la notícia del dia.
El paio de davant meu al tren m'ha mirat tota l'estona, però era massa atractiu com per pensar que era un psicòpata.
Quarts d'onze de la nit. Surto del metro de plaça Catalunya i em trobo l'estació de renfe completament a les fosques. Només hi ha la llum que fan les màquines expenedores. Les portes d'accés a les vies, com que no hi ha llum, són obertes. M'endinso a la gola del llop. Baixo les escales agafada a la barana. A baix hi entra una mica de la llum de l'estació de metro. Això és molt tètric... I no puc evitar imaginar-me roba-carteres, assassins en sèrie, venjadors que aprofiten l'anonimat de la fosca per fer la seva justícia.
Llegeixo, o escolto música mirant per la finestra o amb els ulls tancats. De cop, sé que ha tornat. Ensumo l'olor rància del seu perfum. De reüll, veig els pantalons negres, i les sabates negres. No hi ha dubte: m'ha tornat a trobar. Els cabells llardosos li tapen el front i les ulleres de sol oculten una mirada que pressenteixo sinistra. No em fa por, però m'incomoda. La cara, la té pàl·lida i és inexpressiva. Segui on segui, sempre acaba seient davant meu.
Sóc contradictòria, inconstant i cagadubtes. I no sé si sóc més una cosa o una altra.
He perdut el compte de les vegades que he canviat la imatge de capçalera del bloc. Tot i que sembla que l'actual s'està establint com a definitiva.
Em vaig fer vegetariana i ho vaig ser, defensant-ne els principis a tothom que criticava el vegeterianisme, durant quatre anys. Però les temptacions carnívores, finalment, han pogut més i, tot i que em negaré sempre a menjar carn de cangur, ja no sé dir que no a un tall de botifarra cuinat a la brasa. Era Ausiàs March qui deia "la carn vol carn"? Doncs això.
No tinc per costum anar a dinar a aquesta mena de restaurants on et posen plats grans de color blanc amb una mica de menjar al mig. Però avui, que feia massa bon dia per quedar-se a casa, i després de passejar pel mercat, fer la compra de la setmana i fer el vermut, hem anat a un restaurant (relativament) nou de la vila d'aquests que et canvien els coberts amb cada plat i que t'omplen la copa de vi abans que s'hagi buidat.
Aprofito la tornada en tren per llegir un parell de documents. (Per cert, quinze minuts de retard. I així, un cop per setmana de mitjana. El més trist és que això ja no és notícia, perquè la majoria de fets, perquè siguin noticiables, han de ser excepcionals, i resulta que l'excepció és que el tren passi quan toca. Així de trist.) El primer és el tastet que han penjat a VilaWeb sobre el llibre de RodaMots. Fa temps que hi estic subscrita, però coincideixo amb Jordi Palou que, a vegades, va millor tenir el document en paper, per llegir-lo al tren, per exemple, i guixar-hi tant com vulgui.
La primera paraula que descobreixo és 'piquiponada':
Que et truquin per avisar-te que han entrat a robar a casa teva i saber que no hi podràs arribar fins al cap de quatre hores. De voler abraçar algú i haver de conformar-te amb plorar entre taules buides.
El meu portàtil. La meva eina de treball. Me'l van regalar mons pares per l'aniversari l'any que vaig acabar la carrera. Documents, arxius, pensaments, infinitat de fotos... Còpies de seguretat? No vaig pensar-hi mai.
La reflex digital. La seva eina de treball. La vaig regalar al Jordi aquest Nadal. Mesos d'estalvis llençats a la claveguera.
Una altra càmera digital, un mp3 i vint miserables euros que romanien damunt la taula.
El pitjor és la impotència. Sentir-te vulnerable.
I em cago en aquest fill de puta, que no té altra cosa a fer que desgraciar un parell de 'mindundis' que fan mans i mànigues per arribar a final de mes. Qui havia de pensar que ningú entraria en una merda d'estudi de cinquanta metres quadrats? O es pensa que vivim en una mena de golfes perquè som uns bohemis?
Em fa fàstig que m'hagi remenat els calaixos de la tauleta de nit. M'ha destrossat la meva llibreta, ha fotut les grapes entre la meva roba interior. Ha xafardejat una caixeta on hi havia un anell, però es veu que era bijuteria. I el portàtil del Jordi està tan fet caldo que ni un lladre l'ha volgut.
Com a mínim podria haver tingut el detall de baixar la brossa. Cocodril merdós.
Com passa el temps: ja fa un any d'aquell apunt al bloc. Els pares no s'ho van creure fins que no ens hi vam instal·lar. Com el pagaríem, el pis? Tant feia, ja ens espavilaríem. Sort que vaig trobar feina aviat. Hi ha hagut temps per moments de tot, entre aquestes quatre parets.
Ja ho saps, que t'espia. I què?, ja t'està bé. Aixeca els ulls, que se't quedaran quadrats. Mira, així et distreus, ni que sigui durant una estona. No li demanis un conte, que les princeses no li han caigut mai bé, i els prínceps blaus encara menys. Ni tampoc no esperis acudits, ni bons ni dolents, que no en recorda mai el final. Però pots passar, fer-te un cafè, i espiar entre línies. Però no t'emocionis. Potser hi penses massa sovint. I què?, tanca els ulls, i tot arreglat. Aquí dins ja no hi ha espies, tot és fosc. Més tard, uns ulls t'intimidaran. I què? Quan et cansis, abaixa la persiana, i dolços somnis.
No sé de
què rius, si l'acudit és dolentíssim. Però
et pixes de riure. Mazoni crida Apocalipsi now, no hi donis més
voltes. No sé de què et queixes, si no t'ha fet res.
Però remugues mentre arrufes el nas. Premonicions. No sé
perquè plores, si no fa pena. Però t'acabes un paquet
de kleenex. No em miris així, que no aconseguiràs pas
res. Ja pots fer l'ullet tant com vulguis. Allà al fons les
hormones es munten una festassa de mil dimonis. A hard night. Algunes
pel·lis han fet molt de mal. No parlis tant, que la força
se te'n va per la boca. No cal que pengis
més post-its a la nevera, que no els llegiràs pas.
Post-it, stop it. Premonicions.
Et despertes a mig matí, fas una ullada al sofà on vas acabar ahir a la nit, i ets sents menys que persona. Mataries el putu follet que se t'ha instal·lat al cap a tocar la bateria. Només fa quatre hores que t'has ficat al llit, però et molesta la llum del sol, el gos del veí, el fill del veí i la rentadora del veí. Així que decideixes llevar-te i anar a buscar un ibuprofèn, a qui t'empares per sobreviure.
El primer cop que em vaig tenyir els
cabells devia tenir uns disset anys. Bé, no era tenyit, era un
bany de color, que ma mare deia que no perjudicava tant el cabell.
M'agradava tenir els cabells rogencs. Amb el pas dels anys, però,
te n'acabes cansant, d'haver d'estar pendent que el color no perdi
tonalitat i que no es vegin les arrels fosques. Però ja fa
anys que em va sortir el primer cabell blanc, de manera que ara em
tenyeixo més aviat per necessitat. Quines contradiccions que
té, la vida.
Del primer cabell blanc fa tants anys,
que ja ni recordo quants en tenia. Només recordo que em vaig
trobar més interessant. Però si avui escric sobre el
tema és per una altra cosa.
