Arxiu mensual: abril de 2012

TRADUCCIÓ: “Tot/No-res” d’EDGAR MORIN ?El Método 2. La vida de la vida? (en castellà)

Aquest text l’hem tret d’un arxiu de so (veu), dictat traduint directament del text en castellà, ja que en aquell moment no disposàvem de temps per a traduir-lo/transcriure’l.
Ja quasi ni el recordàvem, però llegint un altre text escrit per una bona amiga, el vam recordar, i li vam prometre penjar-lo ací. Ens ha costat bastant trobar-lo, entre tots els suports informàtics, però finalment el trobàrem.
Posats a transcriure’l, hi havia una part que no verbalitzavem correctament, i no enteníem què es podia escoltar en aquell final d’oració, així que primer pensàrem en anar a treure de nou el llibre de la biblioteca, però després caiguerem que, potser, estava per la xarxa, com així va ser. Finalment ací teniu el text traduït d’aquesta part i ACÍ l’enllaç al llibre sencer (en castellà, tornem a pregar que alguna editorial se’n faça càrrec i no haurem d’anar fent-ho nosaltres per estima a la nostra llengua).
Gaudiu-lo!

TOT. NO-RES.

L’individu-subjecte que emergeix al món per alguns instants en el tercer planeta d’un astre d’extraradi  és tot i és no-res. És tot perquè és un Tot, una galàxia de milers de milions d’inter-retroaccions atòmiques i mol·leculars, un munt de subsistemes en el qual cada parcel·la de la seua existència és fruit d’una mobilització auto-(geno-feno)-eco-re-organitzadora. És no-res perquè no és res més que un punt infinitesimal i fugaç en l’espai de la biosfera i del temps de l’evolució biològica. És Tot perquè és un irreductible, és No-res perquè és una mostra, un espècimen, una còpia reproduïble per milers de milions a l’infinit.

És Tot perquè és la totalitat concreta de la vida, la seua realització ontològica, l’explicació de la seua complexitat. És No-res perquè no és més que un moment parcel·lar, un tret efímer entre el no-res i l’esvaniment. És Tot perquè és el centre necessari de tota acció, interacció, producció, reproducció de la poli-organització vivent. És No-res perquè no és més que un corpuscle desordenat i agitat entre miríades d’altres corpuscles. És Tot perquè és el lloc i la fi de l’autoorganització, és no-res perquè la autoorganització continua, es perpetua, es desenvolupa, mentre que els individus es deterioren i moren.

És Tot perquè en la seua emergència, és el portador de totes les qualitats, el feix del qual s’anomena vida. És No-res perquè és el punt de caiguda i desintegració d’aquestes qualitats.

És Tot perquè el devenir, l’evolució, el desenvolupament de la vida es juguen sempre sobre l’aparició i l’aportació d’un individu mutant. És No-res perquè constitueix un esdeveniment aleatori, fortuït, produït per sort i per miracle en una hecatombe de gèrmens, espermatozous, ous.

És Tot perquè és el que té identitat i personalitat. És No-res, doncs és el producte d’un procés impersonal i anònim, anterior i exterior a ell.

És Tot perquè només ell té existència, és No-res perquè porta la mort en el seu naixement.

És Tot, ja que és la font de les seues computacions, accions, comportaments. És No-res perquè les seues computacions, les seues accions, els seus comportaments són geno-dependents i eco-dependents, entramats en cicles reproductius geno-reproductors i eco-perpetuadors.

És Tot perquè tot individu-subjecte és per a si, centre del món i valor absolut. És No-res en aquest univers en el que és excèntric, minúscul, infinitesimal, efímer. Aquest Un-Tot, aquest Tot-Un, aquest Tot-per-a-si, naix de No-res, torna a convertir-se en No-res, mentre que la vida segueix, precisament en i per altres Tots/No-res.

Quan més desenvolupa la seua individualitat i subjectivitat, l’individu-subjecte més és Tot/No-res i, en l’ésser humà, subjecte suprem i irrisori, la individualitat oscil·la més que mai entre el Tot i el No-res, participant de l’un i de l’altre. L’emergència en l’home d’aquest acabament inaudit que és la consciència, és al mateix temps la consciència del seu inacabament, de la seua immaduresa, de la seua fragilitat, de la seua dependència, de la seua incompletud.  Un Pascal descobreix al mateix temps, que l’home és, en la seua opinió, més ric, més digne, més verdader que l’univers que ell contempla i pensa que és un esguerrat lamentable que erra d’error en error. L’home sap que no té més que una vida, que és els seu únic bé, i vol engolir la idea de la seua pròpia mort experimentada, reconeguda, integrada, inacceptable, inintegrable, desintegrant a la vegada. L’horror antropològic a la mort, els mites de supervivència, renaixement, resurrecció, immortalitat, expressen la naturalesa, l’estructura, l’aspiració auto-transcendent  i la carència mortal de tot individu-subjecte.

Què irrisori aquest egocentrisme en el que ens prenem pel centre del món! Quina bogeria aquesta auto-transcendència en la que ens situem per davant dels altres éssers! Quina comèdia la d’aquesta existència, en la qual cada un juga un paper i és jutjat per seu paper a través d’equivocacions i embolics! Quina tragèdia la d’aquesta vida en la que el No-res absolut respon inexorablement a l’absoluta auto-afirmació del  jo! L’home pren consciència i rebutja la consciència d’aquesta tragèdia, aquesta comèdia, aquesta bogeria, aquesta irrisió que constitueix a la vegada el seu destí i el de tot ésser vivent, inclosos els bacteris que bullen per milers de milions al seu intestí.

Tot/No-res. Cal considerar la tragèdia, la aporia, allò al què es nega el seu racionalisme, allò de què és incapaç  l’objectivisme, el qual, no veient més que un objecte allà on hi ha un ésser subjecte, és insensible a allò concret de l’individu i a la vida de la vida. Però romandre en la fascinació de la tragèdia de l’aporia impedeix i devalua tota recerca d’intel·ligibilitat. L’Intel·ligible i el Tràgic no s’exclouen ni es complementen: es donen treball mútuament.

A part d’això, l’expressió Tot/No-res ens indica que l’individu-subjecte no és verdaderament Tot ni verdaderament No-res, i que hem de relativitzar mútuament aquests termes de Tot i de No-res. Es tracta d’un Tot que no és Tot, d’un No-res que és res, que oscil·len entre No-res del Tot i el Tot del No-res. Segons la rotació, l’angle de la presa de visió, el moment. L’individu-subjecte, tan aviat es pren cos, consistència, es fa central, ompli tots els camps; com s’esfuma, es retorça, s’ectoplasmitza, s’esvaeix, tornant a ser No-res i, si la nostra visió és poliscòpica i rotativa, aleshores veiem a la vegada el tot i el no-res.

En fi, si l’individu-subjecte és Tot i és No-res, el que es posa entredit no és només la realitat de la seua realitat, sinó la realitat de la nostra noció de realitat, el que ens suggereix que vivim en un principi de realitat molt poc realista (problema que emergeix en ‘La Conneissance de la Conneissance’ El Método 3).