Divendres, sis de la tarda. Autopista de Tarragona. Una caravana interminable i avorrida. Per sort vaig decidir deixar el cotxe al parking de la Boqueria. D’altra manera no hagués pogut gaudir amb la companyia de l’Ada Castells als seients del darrera d’un mini-bus saltarí. Anys que no ens trobavem i, mentre els altres novel·listes i
Fins a quin punt pot arribar la nostra dèria per documentar una novel·la? Aquest procés, al capdavall, no només forma part del temps de l’escriptura. De fet, ens documentem sobre molts aspectes al llarg de tota la vida, i alguns d’ells acaben coincidint amb les nostres obsessions. La realitat de l’escriptor, com ja va dir
He vist que alguns dels companys blocaires han dut a terme la idea que m’anava pel cap, és a dir, deixar constància de llibres que m’han interessat al llarg de les últimes setmanes. Els agraeixo que amb la seva iniciativa m’hagin ajudat a trencar la mandra. Em permetreu, però, que no parli d’aquells que ja
En una TV3 on, arran del dia de Sant Jordi, he vist més reportatges lloant els escriptors en llengua castellana que no pas els escriptors catalans, descobreixo de cop el rostre d’Andreu Buenafuente, -simpaticot, ell- qualificant-nos com a “amargadots”. És ben cert que no sempre em coincideix el dinar amb els últims minuts del TN
Al llarg de tres dies intensos he dut a terme la lectura de La velocidad de la luz, de Javier Cercas. Tenia dos motius de pes. Per una banda l’obligació adquirida de copsar l’estat de salut de la literatura, que hauria de ser comuna als crítics i a tots els qui no sols aspiren a
Ja fa anys que publico llibres. Fins i tot aquell fet tan il·lusionant de rebre a casa el paquet amb la nova criatura s’ha anat convertint en una mena de rutina que té poc a veure amb la passió que posem a l’hora d’escriure. Els llibres van arribant i queden a les prestatgeries perquè l’únic
Per fi, han acabat els òscars i podrem dedicar la nostra atenció cinematogràfica a una altra cosa. Però per fi també l’hi han donat a Amenábar, un d’aquests nens prodigi d’alta escola, dels qui més agraden a Hollywood, tan lluny de la transgressió “cutre” d’Almodóvar. A més a més, sempre serà molt més estimable l’obra
Tot i la seva malaltia, la mort de Roberto Bolaño ens va agafar a tots per sorpresa, com si penséssim que mai no es pot morir aquell qui estimem. És la millor definició: a Bolaño, el llegíem i l’estimàvem, potser perquè havíem descobert en pocs anys que era un dels escriptors més importants del tombant
La tradició literària ha anat bastint al llarg del temps una idea oberta de la universalitat. Però els interessos comercials lluiten sovint per instaurar una concepció contrària i al capdavall ridícula. Aquesta literatura de jet-lag que ens ha portat la globalització vol establir el viatge geogràfic com a requisit indispensable, com a paradigma de la
Potser perquè espero vèncer la rèmora d’uns dies renyit amb l’escriptura -i no sols en aquest bloc- trec forces d’una conversa inesperada. Ha estat via e-mail, un mitjà que durant els últims temps genera moltes xerrades interessants que es perdran sense remei. És el cas que arran de la meva traducció de les tisanes d’Ana
Quan pensem en el nostre primer llibre, en aquell que de debò vam considerar nostre, és fàcil ensopegar amb l’oblit, amb la inseguretat que el pas del temps atorga a les matèries terrestres. Però sovint la preocupació és infundada. Hi ha prou amb un únic record, amb un llibre que actuï com a símbol de
La tortuosa personalitat del pintor Jackson Pollock va donar a la història de l’art uns fruits innegables. L’experimentació extrema de la tècnica del goteig ens va deixar les obres més impactants de l’expressionisme abstracte, però també va fer necessari un punt d’inflexió… Pollock jugava amb els extrems tècnics, però també amb els límits emocionals. La
Hi ha fets que, sense remei, queden gravats a la memòria. Recordo el dia que vaig llegir la revista Quimera per primer cop. La vaig trobar al quiosc on sovint havia comprat La estafeta literaria -o la meravellosa Camp de l’Arpa, que tant va contribuir al nostre coneixement d’altres literatures… D’entrada em va sorprendre la
Sempre he cregut que el favor més gran que li podem fer al català és forçar la seva normalitat, és a dir, a més de parlar-ne fins i tot als restaurants xinesos, no cedir davant la primera provocació que ens arriba. Però en obrir El País d’avui per la pàgina en què publica cada dia
D’un temps ençà em sorprenc sempre fent-me aquesta pregunta en una situació concreta: viatjo amb el cotxe per una carretera secundària, van passant els paisatges, els pobles, els rostres a penes entrevistos, tot una mica com té lloc als somnis, amb figures que apareixen i desapareixen de sobte, amb arbres que per la migradesa de