El violinista celest

Divendres, sis de la tarda. Autopista de Tarragona. Una caravana interminable i avorrida. Per sort vaig decidir deixar el cotxe al parking de la Boqueria. D’altra manera no hagués pogut gaudir amb la companyia de l’Ada Castells als seients del darrera d’un mini-bus saltarí. Anys que no ens trobavem i, mentre els altres novel·listes i contistes que han estat cridats al II Festival de Narradors dormiten o observen l’embús amb escepticisme, nosaltres recordem velles històries dels premis Octubre, posem al dia l’actualitat de cadascú i intercanviem idees o anècdotes sobre l’ofici d’escriure. Em trobo una Castells molt més madura, de discurs, d’expectatives, encara seguint l’estela de la seva última narració publicada, una interessant proposta al voltant del pintor romàntic Caspar David Friedrich…

En arribar a Esparraguera passem per davant del Teatre de la Passió i llegim alleujats al programa que el Festival tindrà lloc en un altre de més discret, el Parroquial. El públic no és gaire nombrós, però sembla capaç de suportar les lectures de dotze narradors al llarg d’hora i mitja de programa radiofònic. Em dic que és una sort i, poc abans de començar l’acte, la sort esdevé doble. Em trobo al hall el meu amic i antic editor Ramon Besora, tot d’una recordo que alguna vegada me n’havia parlat, de la seva vida quotidiana a Esparraguera. En Besora fa una imatge d’home feliç, molt més que mentre regia el destí de l’editorial Barcanova. M’explica que ha muntat una empresa que porta a terme projectes editorials per altres editorials. No hi entenc gaire cosa, però ja comença el Festival i quedem que m’ho explicarà un altre dia a Barcelona. Mentre faig cap al meu seient, penso que en Besora és un editor que sempre vaig sentir prop com a persona i capaç d’arriscar per les seves creences literàries, de vegades massa i tot.

Em sorprèn que l’acte, gràcies també a l’excel·lent treball previ de Francesc Parcerisas i Xavier Montoliú, funciona, que un recital de narradors pot arribar a ser, si més no, tan estimulant com un de poetes, i els retalls de novel·les i contes deixen també un regust encuriosit en els oients. Però entre tots els textos el que més em colpeix, encara què ja l’havia llegit, és el "Conte pobre", d’Emili Teixidor, explicat pel mateix autor, amb aquesta veu potent i alhora plena de matisos. I és aquest conte, en la línia del millor Monterroso, si és que en Teixidor necessita de semblances, el que em permeto de reproduir, per si algú no coneix encara aquests textos breus que no només haurien de llegir els més joves…

Conte pobre

Una vegada hi havia un conte tan pobre que no tenia res de res: ni història, ni protagonistes, ni herois bons o enemics dolents, ni tan sol bruixes, follets o fades. I allò que empobria més el conte era que no tenia cap dibuix, ni un sol color. Davant de tanta pobresa, les lletres i les paraules i les frases del conte van decidir esclatar elles mateixes al cap dels lectors i convertir-se dintre seu en il·lustracions invisibles i fantàstiques.

I des d’aquell moment la riquesa de tots els contes depèn només de la gràcia dels lectors per fer esclatar les paraules en mil formes, dibuixos i colors en el seu cap quan les escolten o les llegeixen.

El més decebedor de l’acte va ser a les acaballes, al petit refrigeri ofert per l’ajuntament, servit per uns cambrers amb molta paraulera però gens d’idea a l’hora d’elaborar un pica-pica decent. Amb tot ja se sap que sovint l’art culinari només s’avé amb la literatura en la nostra imaginació. Per sort, en la tornada a Barcelona no vam trobar embussos i la satisfacció per l’acte va fer oblidar el run-run dels estómacs.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!