El violinista celest

Quan pensem en el nostre primer llibre, en aquell que de debò vam considerar nostre, és fàcil ensopegar amb l’oblit, amb la inseguretat que el pas del temps atorga a les matèries terrestres. Però sovint la preocupació és infundada. Hi ha prou amb un únic record, amb un llibre que actuï com a símbol de la nostra activitat lectora…

Podrà passar el temps, podrà la memòria portar notícia d’altres llibres importants, de situacions en què vaig pensar que aquell llibre era l’únic important, però el meu primer llibre sempre serà Els germans Karamazov, de Dostoievski. I potser ho és perquè recordo els motius i m’agraden, van ser com un despertar a la literatura, a la veritat de les mentides, també en el món de l’edició.

El record parla d’un poble gallec, Allariz. Hi havia anat amb el meu pare per alguna qüestió dels seus negocis. Jo tenia costum aleshores de devorar aquelles novel·les de quiosc -sobretot de ciència-ficció- que, per un preu mòdic, es podien canviar després de llegir-les. Una pesseta era la xifra més habitual. Devia tenir al voltant dels dotze o tretze anys i havia descobert Jules Verne, Enid Blyton, Salgari. Encara passarien un o dos anys abans d’abocar-me a la lectura compulsiva dels escriptors rusos -Tolstoi, Tchéjov, Gogol- i francesos -Víctor Hugo, Flaubert, Stendhal. Però sobretot recordo que als dotze anys alternava la lectura de còmics amb la dels dits llibres de quiosc.

Va haver un moment durant el viatge en què ja m’havia llegit els llibres que portava. I no em va costar gaire de trobar un quiosc que fessin canvis, fins i tot en aquell poble de carrers sense asfaltar. També hi havia d’aquelles novel·letes que excitaven la meva imaginació. Però entre elles destacava la de Dostoievski, un volum de més de quatre-centes pàgines amb lletra petita que algú havia decidit canviar per un text més lleuger. La vaig agafar entusiasmat mentre al seu lloc deixava una novel·la de Clark Carrados -tantes d’aquelles històries tenien al darrere un escriptor català!-, potser perquè el nom del rus em va semblar exòtic, o perquè la gran quantitat de pàgines m’auguraven més hores de plaer.

De fet vaig trigar més d’un any a llegir el llibre de Dostoievski. Aleshores encara no sabia que era una edició resumida, una pràctica habitual per aquells temps de l’edició a l’Estat Espanyol. Però ara no importa gaire. Els germans Karamazov va ser el meu primer llibre, la primera novel·la d’una certa entitat que va caure a les meves mans. I és que el pare en tenia molts, però de pintura, de naturalesa, de viatges. La ficció semblava cosa de novel·letes de quiosc, i van ser sovint les que a tota una generació ens va mostrar el camí de l’aventura, de la intel·ligència.

Més tard, a meitat dels anys setanta, la literatura sud-americana va colpejar la nostra primitiva idea de la ficció. Però ja és una altra història.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!