El violinista celest

Ja fa anys que publico llibres. Fins i tot aquell fet tan il·lusionant de rebre a casa el paquet amb la nova criatura s’ha anat convertint en una mena de rutina que té poc a veure amb la passió que posem a l’hora d’escriure. Els llibres van arribant i queden a les prestatgeries perquè l’únic de debò important per a un escriptor és el text que escriu en cada moment. L’arribada del paquet que conté l’última novel·la, Després de l’oblit, publicada per l’editorial Proa, ha obert la capsa de Pandora de les sensacions…

Suposo, després d’una anàlisi apressada del fet, que entre les múltiples raons hi ha algunes que mereixen unes línies. Les particularitats del gènere -una novel·la no és sinó paraules esteses sobre el temps- fa que aquests textos passin a ser durant molts anys una mena de casa paral·lela, on habitem presos de la delícia, per fer allò que ens agrada, però també del desassossec, per la incertesa dels resultats. Després de l’oblit ha estat una d’aquestes novel·les de llarga gestació que acaben també vivint fora de tu les seves pròpies metamorfosis. S’hi tracten molts temes que sempre m’han interessat: la solitud, la condició de la dona durant el franquisme, l’emigració a l’Argentina, la revifalla dels nacionalismes d’esquerres durant els anys 60, però, sobretot, suposa una mena de final de cicle.

Durant molts anys m’he abocat a la descoberta literària d’un món que havia perdut, la Galícia de la meva infantesa. La vaig convertir en Ligácia per respecte. Pensava que només mirant-la com a un territori inventat podria extreure’n tot el suc dels meus records, que no són sinó les meves pèrdues. Els resultats han estat quatre novel·les, La desaparició d’Evelyn, Fado, La mort salobre i Després de l’oblit.

Ara que Després de l’oblit comença a viure als ulls dels lectors, me n’adono que en aquesta novel·la també hi ha inclòs un final de cicle. Els pròxims projectes que tinc sobre la taula ja no parlen de Ligácia sinó de Catalunya. I és que el procés d’escriptura m’ha anat confirmant que l’única pàtria d’un escriptor és la seva llengua i que, tot el món que arrossegava de la meva infantesa a Galícia, ja no és prioritari, que la llengua m’ha portat al país i que ja només projecto la meva obra des d’una perspectiva catalana. Tot plegat m’ha alliberat de la nostàlgia -que sempre ha estat una bona sensació de partença per a escriure novel·les- per a fer-me caure en un concepte com l’entusiasme per descobrir una pàtria que vaig fer meva alhora que escrivia. El món necessita paraules i les paraules van construint la nostra idea de les coses. La llengua és així una eina creadora, capaç de canviar els sentiments, capaç d’aportar saba nova a les velles arrels.

Després de l’oblit s’ha convertit així en una novel·la especial dins la meva literatura. No obre nous camins, però posa tota la meva experiència com a escriptor per a concloure un cicle que m’ha donat moltes alegries i moltes tristeses. I aquestes dues sensacions es barregen en una sola quan penso que ja no sóc el gallec que aspira a escriure en català, sinó un escriptor que, perdent una pàtria, la dels avantpassats, la dels orígens, va guanyar una llengua que li ha portat a la catalanitat.

He tret el llibre de la capsa i m’ha agradat la coberta, una foto antiga que mostra la proa d’un enorme vaixell, com aquell que porta la meva protagonista a l’Argentina. Després l’he desat a la prestatgeria dels llibres propis, com una part de vida que alguna vegada vaig estimar. Però de seguida m’he cabussat en el projecte que ocupa els meus dies, una nova novel·la de la qual Ligácia ha quedat fora, i Després de l’oblit queda a mercè dels lectors. Ells tenen la paraula.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!