El violinista celest

En una TV3 on, arran del dia de Sant Jordi, he vist més reportatges lloant els escriptors en llengua castellana que no pas els escriptors catalans, descobreixo de cop el rostre d’Andreu Buenafuente, -simpaticot, ell- qualificant-nos com a “amargadots”. És ben cert que no sempre em coincideix el dinar amb els últims minuts del TN i, sent així, no presentaré una queixa formal per la confusa idea de país dels responsables de la nostra televisió, però la “humorística” intervenció d’en Buenafuente m’ha fet pensar en la meva felicitat personal i, vetge’s, tu!, m’he descobert dient-li al nostre il·lustre còmic que per a fer aquesta mena de teories sobre l’amargor ja m’ho feia tot sol…

A més a més, si bé l’Andreu ens ha proporcionat alguns bons moments d’humor i plors al llarg del temps, no és menys cert que els escriptors hem provocat molts dies de plaer consistent -no és l’hora de ser modestos, no- als nostres lectors. El plaer de l’instant o el plaer intemporal… Creus, doncs, Andreu que és més important la primera condició que la segona? Jo, què vols que et digui, penso que seria molt discutible. El teu treball és d’allò més admirable i higiènic. Et poses davant d’una càmera i provoques en l’espectador riures o somriures ben fonamentats, però nosaltres treballem per a proporcionar plaers més duradors, i treballem molt, de vegades amb bons resultats, de vegades no. Si fa no fa, com ara tu.

No cauré en la inconsistència de declarar superior la feina dels escriptors per davant la dels humoristes. En tot cas serien funcions diferents de la diversa oferta que els nostres temps ens proporciona. Però, sobretot, allò que no faré serà qualificar l’Andreu Buenafuente de “còmic amargadot” que es queixa dels “atacs” d’uns quants escriptors que no tenen al seu favor els instruments mediàtics. Ara bé, tenim la ploma ben esmolada per a continuar amb una tasca que potser en algun moment ens amargui l’existència, però aquesta amargor que provoca perseguir la feina ben feta ens és agraïda més tard quan els lectors asseguren haver viscut uns quants dies pendents del fil de la nostra obra literària.

Ben mirat, allò més sorprenent de les veus que s’aixequen els últims anys al voltant del dia de Sant Jordi és la manca d’alternatives. Poc l’importen a un lector de Jaume Cabré o de Carme Riera -felicitats per un premi tan merescut- les paraules de Buenafuente. El lector de Literatura sap cada cop amb més certesa que el seu és un camí de solitud i, així, el camí paral·lel dels escriptors serà anar descobrint aquestes solituds, on siguin, per a la necessària comunicació.

Un encertat Jordi Coca, que ja advertia fa poc en una excel·lent entrevista al diari Avui, de la gran quantitat de coses que no s’estan fent bé en matèria cultural, ha decidit d’obrir el seu estudi als lectors el dia de Sant Jordi. M’agrada aquesta iniciativa i podria fins i tot compartir-la, però ¿no resulta perillós en extrem abandonar aquelles parcel·les en què l’escriptor català ha tingut històricament el contacte amb el seu públic? Com podrem més tard recuperar-les?

Mentrestant, però, vull ser lliure de declarar que la meva felicitat sempre du implícita una mica d’amargor. Sovint somiem llibres que no sempre podem escriure, anem més enllà de les nostres possibilitats, dediquem anys i vida a perseguir els textos que voldríem perfectes.

Tot això, mereix, si més no, una mica de respecte.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!