El violinista celest

Al llarg de tres dies intensos he dut a terme la lectura de La velocidad de la luz, de Javier Cercas. Tenia dos motius de pes. Per una banda l’obligació adquirida de copsar l’estat de salut de la literatura, que hauria de ser comuna als crítics i a tots els qui no sols aspiren a l’entreteniment momentani; per una altra, la curiositat de comprovar si Cercas era capaç de sortir viu de l’èxit aclaparador que li va proporcionar Soldados de Salamina, una novel·la, segons crec, que no era la millor de la seva trajectòria…

Els tres dies de lectura han estat una mica contradictoris. Cercas engega la seva nova novel·la de manera magistral, amb aquest jove escriptor que descobreix a la remotíssima Urbana les dificultats que hi ha al darrere de tota opció artística, dibuixant també aquest personatge tan característic del segle XX que és Rodney Falk. La velocidad de la luz ens fa travessar les seves pàgines des del començament a un ritme, si més no, de creuer, sobretot perquè la història i els actors ens agarren del coll i, de manera inevitable, s’enganxen a les nostres vides des del primer instant.

A la segona part del llibre hi ha una petita davallada. El lector troba que l’interès creixent de la vida de l’escriptor protagonista es dilueix en la indefinició -més que no pas la intriga- dels dies passats per Rodney Falk a Vietnam. Cercas continua embolicant la troca d’una aventura estètica i moral -en el sentit més ampli del terme- fins que tot esclata a la part titulada “Puerta de piedra” i ja es fa impossible abandonar la lectura.

De totes les consideracions pròpies d’un comentari més extens, vull deixar unes quantes idees que em semblen imprescindibles… Cercas domina a la perfecció el registre narratiu que ha adoptat en aquesta novel·la -primera persona, personatges conflictius i de gran creativitat potencial-, però també és un analista extremadament subtil, capaç de fer-nos recórrer temes essencials -la guerra, la vocació, el pas del temps- des d’una perspectiva oberta i poc intervencionista, aspirant a mostrar abans que a resoldre conflictes. Una actitud que sempre es deu agrair i valorar. Potser Cercas no ha descobert cap nou element literari que el situï en la línia dels precursors, però ha fet una lectura molt valuosa de la tradició i ha sabut adaptar a l’univers contemporani, en ocasions amb singular mestria, la recerca de l’esperit profund de l’ésser humà que van dur a terme noms com Hemingway, Fitgerald, Kafka o Musil, per només citar-ne unes poques de les plomes que s’endevinen al darrere dels seus llibres.

La velocidad de la luz és una espléndida novel·la, molt més aconseguida que Soldados de Salamina, tot i que potser no tindrà el mateix èxit: hi manca l’element una mica morbós de la Guerra Civil i s’enlaira cap a temes més universals. Però tan cert que la seva lectura em va seduir fins a la fi, també no és menys cert que va saturar una mica la meva capacitat per assimilar les seves formes narratives. M’explico: la primera persona testimonial que fa servir Cercas, de manera exquisida i amb una gran efectivitat, comença a inundar d’excés la narrativa contemporània. Personalment enyoro novel·les amb una construcció distinta, novel·les que facin servir les possibilitats que la tradició ha posat a l’abast de l’escriptor actual: el tractament de l’espai i del temps com a elements que articulin la història, escenaris que ens mostren perspectives més riques, personatges més compromesos amb el seu entorn. La enorme capacitat de l’ésser humà per a conduir la seva vida no hauria de restar importància a un món que cada cop és més capaç de condicionar-la.

Els herois i heroïnes de les novel·les de Cercas potser no mereixen aquesta queixa, perquè es mouen al cim d’un tipus de literatura que, sense rebutjar-la en cap moment, no hauria de ser l’única opció.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!