El violinista celest

Tot i la seva malaltia, la mort de Roberto Bolaño ens va agafar a tots per sorpresa, com si penséssim que mai no es pot morir aquell qui estimem. És la millor definició: a Bolaño, el llegíem i l’estimàvem, potser perquè havíem descobert en pocs anys que era un dels escriptors més importants del tombant de segle, però també perquè molts dels lectors de la meva generació van néixer a la literatura llegint autors sud-americans…

Ara li han donat un premi pòstum, el Ciutat de Barcelona, i potser, si ens observa en secret, podrà riure de la ingratitud que marca sovint una vida tan intensa. Bolaño va viure fent tot tipus d’oficis, va guanyar premis de província i va escriure com un boig, potser perquè sabia, millor que qualsevol altre, l’autèntic estat de la seva malaltia.

Premiar 2666 és més que un record pòstum, és una obligació. Aquesta novel·la de novel·les marcarà la seva època i el futur immediat de la literatura sud-americana. Cada dia que passa, amb el pòsit que descobreixo en el record de la lectura, tot i que potser alguns ho vegin com una exageració, crec que és més encertat el títol que li vaig posar a la meva crítica al diari Avui: L’obra mestra definitiva. Sí, sense més, aquesta era la seva intenció, perquè els dies es feien més curts i també perquè Bolaño sabia que era una oportunitat de situar d’una vegada per totes en primera línia els escriptors de la seva generació.

Enhorabona, amic Bolaño.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!