El violinista celest

Per fi, han acabat els òscars i podrem dedicar la nostra atenció cinematogràfica a una altra cosa. Però per fi també l’hi han donat a Amenábar, un d’aquests nens prodigi d’alta escola, dels qui més agraden a Hollywood, tan lluny de la transgressió “cutre” d’Almodóvar. A més a més, sempre serà molt més estimable l’obra ben feta del director de Los otros que les encarcarades històries d’en Garci, per molt bé que ambienti les seves pel·lícules…

I no és casualitat que hagi fet esment de Los otros, sobretot perquè penso que la seva perfecció dins el cinema de gènere i l’excel·lent interpretació dels actors tenien més suc que aquest Mar endins -si els anglesos el tradueixen a l’anglès…- que parla dels meus paisatges d’infantesa. La guanyadora de l’òscar d’aquest any, tot i l’excel·lent factura, té alguns aspectes que considero criticables. En primer lloc queda molt fora de to una música que si bé pot afavorir algunes escenes, com ara els vols imaginaris del protagonista, esdevé estrident en bona part del film, trencant un intimisme molt aconseguit. La música, no per dolenta ni per manca d’espectacularitat sinó per la distorsió que provoca, n’és un, però també podríem parlar d’un guió massa previsible i una mica agafat amb cordills de sabata de camp. El paper de Belén Rueda -de qui no puc oblidar la resposta que va donar a una espectadora catalana que va tocar al seu programa concurs fa alguns anys: Por favor, hable en cristiano, que estamos en España!- és redundant amb la malaltia i poc creïble per a l’espectador. Cap objecció, no obstant, a la direcció artística ni a la magistral interpretació de Lola Dueñas, ella, que no és gallega, broda el paper i esdevé la figura més inquietant del film.

Amenábar es va atrevir amb una història de les que ja sabem el final i hem previst fins i tot les sensacions que ens produirà. Penso que aquesta part ha estat el més dur. Mar endins no arriba a presentar-nos prou alternatives per a enganxar-nos a una realitat poc satisfactòria i, amb l’excepció ja esmentada de Lola Dueñas, tot acaba sent una mica avorrit. Només quan és capaç de transformar la realitat en poesia va més enllà del que tots esperem.

Tot i això, l’esforç de l’equip de producció ha convertit en un film digne i agradable de veure allò que en mans d’un altre -no he dit pas el nom de Garci, no sigueu malpensats- hauria estat un autèntic martiri. Però Amenábar ens impressiona més quan posa en joc el món dels somnis, de l’inesperat. Haurem d’esperar la pròxima.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!