He vist que alguns dels companys blocaires han dut a terme la idea que m’anava pel cap, és a dir, deixar constància de llibres que m’han interessat al llarg de les últimes setmanes. Els agraeixo que amb la seva iniciativa m’hagin ajudat a trencar la mandra. Em permetreu, però, que no parli d’aquells que ja figuren a tots els suplements ni de les indubtables joies de col·legues que sens dubte mereixen protagonisme. No parlaré, doncs, de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, tot i que no se n’ha parlat prou, d’un llibre tan important com aquest; de 2666, de Roberto Bolaño; ni d’El contrari d’un, d’Erri de Luca. Més aviat faré el possible per assajar un llistat diferent, de coses que no ocuparan tant d’espai als suplements del dissabte. Som-hi, doncs…
Una de les empreses més importants d’aquest inici de segle per als lectors de literatura sud-americana ha estat la publicació per part de l’editorial Anagrama dels llibres de Ricardo Piglia. Aquest argentí, hereu de Macedonio Fernández i de Jorge Luís Borges, és sempre una autèntica sorpresa. Ens va meravellar a Formas breves, a La ciudad ausente, als assaigs de Crítica y ficción, i ara torna a fer-ho amb un altre text assagístic que pren una vegada més forma narrativa: El último lector. Piglia, un excel·lent novel·lista, és però el millor que li podia passar a la crítica literària. La seva manera d’aprofundir en qüestions crítiques des de l’extrema cura formal de la prosa i, sobretot, la categoria de les seves idees sobre literatura, atorguen una vegada més a un llibre seu, en aquest cas El último lector, la qualificació d’excel·lent cum laude. Qui vulgui saber més de com la Literatura transforma la vida dels lectors que no ho dubti.
Una altra joia que m’ha meravellat per la seva ambició, i també per com dignifica el gènere de la investigació periodística, és El diablo en la ciudad blanca, d’Erik Larson (Lumen). En aparença, aquest llibre és la crònica realista de dos successos simultanis: la construcció dels edificis on s’ubicaria la Fira Universal de Chicago el 1893 i dels assassinats duts a terme per Henry H. Holmes, un dels primers torturadors en sèrie de l’Era Moderna. La màgia del llibre rau en la detallada investigació de l’autor, però també en una estructura impactant que ens du paral·lelament els relats de la capacitat de l’ésser humà per a les grans empreses i la no menys esfereïdora de convertir-se en un monstre, en un autèntic destructor de tot allò pel que lluitem. Larson, a més a més, arriba a fer-nos dubtar sobre el gènere del seu text que, si bé és tècnicament un assaig periodístic, el podríem qualificar també, sense cap mena de problema, com una fantàstica novel·la, una d’aquelles que de vegades ens agrada imaginar, amb la noció de gènere confonent-se entre les seves pàgines.
Oi que sempre tenim una certa desconfiança dels productes lleugers, aquells que semblen aportar poc pels seus plantejaments limitats? Alguna vegada aquesta manera de pensar ens enganya, i força! M’ha passat des del començament amb els llibres d’Amélie Nothomb. Aquesta japonesa de naixement i belga d’adopció és una de les més lúcides i corrosives analistes de la nostra contemporaneïtat. Des de Higiene de l’assassí fins aquest últim Antichrista (Empúries en català i Anagrama en castellà) la seva prosa, acerada i punyent com poques, ens ha anat deixant una idea demolidora dels nostres temps, de la soledat que instaura, del neguit d’habitar una època d’incerteses construïdes individualment. La fascinació, sovint terrible, del nostre entorn immediat: Amélie Nothomb.
Poesia i pintura han anat sovint de la mà. Els pintors han trobat nombroses fonts d’inspiració als versos, potser perquè l’actitud de la creació és en aquestes dues disciplines artístiques on es troba més a prop. Així, també els poetes es recolzen amb assiduïtat en la pintura, a la recerca d’una mirada que vagi més enllà de les misèries quotidianes. I d’això saben molt els pintors. No és tan freqüent, però, un llibre de poemes que parli directament de la pintura i que ens sorprengui. I no obstant, aquest és el cas de Variacións Nube (A Nosa Terra), del poeta gallec Cesáreo Sánchez-Iglesias. Els seus poemes sobre l’experiència directa de la mirada, que s’arrecera en la pintura com a font de bellesa i de sentits, proporcionen al lector alguns d’aquells moments estranys de comunió amb les arts tan cars de trobar. Ara que som tan romànics que tornarem a ser afrancesats i que internet ens permet les compres transnacionals, no oblidem aquest llibre.
Tot indica que vivim un moment literari propici a trencar les fronteres entre els gèneres. Ja ho dèiem arran del llibre d’Erik Larson i em penso que continuarem per aquest camí amb un altre llibre esplèndid que conjuga de manera admirable la prosa de viatges, la novel·la futura i el diari personal. Parlem de Viatge d’hivern a Madeira (Pagès Editors), de Jaume Benavente, que va guanyar l’Ajut a l’escriptura que donen cada any l’Ajuntament i la Diputació de Lleida. I es pot assegurar que aquest interessant premi va ser tot un encert davant del desplegament de voluntat creativa que hi ha en el llibre. Un viatge a Madeira serveix a l’autor per aprofundir en les seves passions, d’arrels lusòfones, i per a posar les primeres columnes d’una novel·la futura. Tot això amb la prosa, sempre plena de suggeriments, de Benavente, transmissora d’una idea d’estar en el món que és l’essència de la Literatura.
Per últim, tancaré aquest llistat, incomplet però autèntic, amb dues lectures del mateix autor. Ramon Guillem fa anys que és un dels poetes més destacats de la generació literària dels 80. Llibres com Terra d’aigua (Ed. 62, premi Serra d’Or) o Maregassa (Proa) ho confirmen amb escreix. Però sens dubte pocs esperaven que l’autor s’aventurés en un llibre singular, una novel·la eròtica, una novel·la, ens atreviríem a dir, autènticament eròtica, A foc lent (Bromera), on ens presenta una trama clàssica, els amors entre un escriptor i una llibretera, que esclata en tot moment a la llum de la cultura. Es fa difícil explicar el llibre en dues paraules, però es pot dir que Guillem aconsegueix, a partir d’intenses mirades al món de l’art, atorgar una dimensió superior al gènere. L’amor físic s’hi barreja amb l’amor estètic i tots dos es fan indissolubles. Poesia, pintura, carnalitat. Com als millors exemples d’art amorós de tots els temps, l’autor ens fa estimar l’art i la vida a través d’una idea del sexe que integra el millor de l’ésser humà contemporani.
L’altre llibre de Ramon Guillem és, una altra vegada, un llibre de poesia. Celebració de la mirada va guanyar els premis Octubre d’aquest any i l’autor, després de les variacions pròpies que ens va oferir a Maregassa, continua aprofundint en la seva idea d’una poesia plena de sentits que pren el llenguatge com a suport. Molt a prop de la filosofia, d’una ciència actual de la mirada, Guillem assoleix un dels seus llibres més intensos. Bellesa, filosofia, vida i un desig irrefrenable de perseguir una estètica capaç de representar els temps que vivim. Potser no podríem trobar un llibre millor per a tancar aquesta selecció. Feliç lectura a tots.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!