El violinista celest

Fins a quin punt pot arribar la nostra dèria per documentar una novel·la? Aquest procés, al capdavall, no només forma part del temps de l’escriptura. De fet, ens documentem sobre molts aspectes al llarg de tota la vida, i alguns d’ells acaben coincidint amb les nostres obsessions. La realitat de l’escriptor, com ja va dir Borges, es configura a partir de les nostres vivències. Però en un futur immediat, allò viscut s’aplegarà en una barreja de sentits…

Quan entra en joc la memòria, tant la vida quotidiana com els somnis, els films, els llibres que llegim i moltes altres experiències de naturalesa diversa, passen a ser material-memòria, aquest que serveix per a escriure novel·les.

Però la realitat és capaç de sorprendre la imaginació més forassenyada. Quan la meva última novel·la, Després de l’oblit, es trobava en l’última fase d’escriptura, és a dir, quan ja hi havia decidit els espais, la trajectòria vital dels personatges i, fins i tot, el nom dels carrers, vaig fer un últim viatge a Compostel·la. Potser ho vaig fer perquè necessitava envoltar-me de l’ambient que havia engegat, feia ja molts anys, la meva imaginació. Un dia, havent dinat, vaig abandonar el barri antic per a caminar sense rumb de fora les muralles, per aquells barris que havien trencat els límits de la ciutat. Ja he dit que no anava a la recerca de cap imatge, ni volia completar un text que ja estava escrit. Però suposo que el meu inconscient encara era presoner d’aquells mons que m’havien servit per a construir la novel·la.

Caminava d’esma quan vaig arribar al final d’una rua llarga que sortia de la ciutat. De cop, a la meva esquerra hi havia un mur, i a dins les restes del que semblava haver estat una magnífica casa d’indians. M’hi vaig aturar curiós. Aquella casa ben podia haver estat també la que habitava Helena Ducrós a la meva novel·la. Com podeu imaginar, em vaig sentir satisfet. Devien córrer per les meves neurones onades de satisfacció per haver trobat l’espai inexistent, o l’espai de la ficció, per comprovar que Després de l’oblit era possible també en la realitat limitada de tots els dies.

Més tard, amb el cap ple de consideracions esbojarrades, vaig decidir envoltar la casa. El mur era alt i volia trobar-hi alguna escletxa que em permetés de mirar a l’interior. En arribar al carrer que em permetria fer aquest tomb, em vaig quedar petrificat. A la novel·la hi havia una casa que habitava l’Helena i estava situada a la Rua do Olvido.

Allí, a la Compostel·la de començaments dels segle XXI, davant els meus ulls, hi havia també la Rua do Olvido, petita, estreta, i semblava haver-me esperat tot aquell temps! Em podeu creure, o no. De fet els novel·listes sempre juguem amb la veritat de les mentides. És possible que alguna vegada, de molt jove, hagués passat per aquell carrer, que algú me l’hagués esmentat, però la meva memòria no en tenia constància, i, a més a més, hi havia la casa, les restes d’una casa que jo havia imaginat. Tot és discutible, però algú és capaç d’assegurar que no hi va viure mai, l’Helena Ducrós? En tot cas, l’afirmació contrària no canviaria la naturalesa dels sentiments que em van envair aquella tarda.

Escriure novel·les forma part de la creació d’una realitat paral·lela. Volem crear un món probable on puguin cobrar vida aquells somnis que tan sovint resten amagats. De vegades, qui ho sap, la realitat lluita per projectar-se en el passat, o en el futur. La Rua do Olvido és una d’aquestes anècdotes improbables que, malgrat tot, conformen una part molt íntima del meu imaginari. Raons possibles per a ser novel·lista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!