De sobte me n’adono que ja no em serveix la frase d’Erri de Luca, que de dos passen a ser tres. Però Jesús Moncada encara ens toca de més a prop. Fa molts anys, en llegir l’extraordinària Camí de sirga, vaig entendre que també la nostra literatura més actual era a l’altura de la millor
Cap al migdia he rebut una trucada de l’Avui on se’m demanava un article sobre l’Eugénio de Andrade. Massa morts, he pensat de seguida, Saer, Andrade, tot i que Erri de Luca diria que dos només és "el contrari d’un". He acceptat, com podria no fer-ho? Andrade va ser un dels primers escriptors portuguesos que
París ha vist morir un dels escriptors sud-americans que més van contribuir a fer del boom un assumpte d’altres temps. Juan José Saer era un dels monuments literaris més aclaparadors de la recent literatura argentina. Juan José Saer (Serodino, Província de Santa Fe, 1937), com altres compatriotes seus, amb Ricardo Píglia com a principal exponent,
Que Feliu Formosa és un dels escriptors més importants que ha donat la cultura catalana al llarg dels últims cinquanta anys, no sembla discutible. Ara el seu nomenament com a Premi d’Honor de les Lletres Catalanes pot ser una oportunitat per a tots els qui, atesa la discreció natural del personatge, encara no s’havien acostat
Constato amb alegria que en Sala ha anat millorant el nivell de la seva participació, cabdal a les Jornades, i amb una mica de tristesa que els comentaris afegits pels internautes no són gens representatius del que corre per la blogosfera. Després de llegir les intervencions d’avui –molt encertat en Serra quan es pregunta el
Pensava jo que tots els blocaires ens havíem avançat a les notes d’en Sala quan he llegit això de la "Blogcrònica" i he pensat: així que t’amagues darrere la paraula futura, estimat! Ahir proposava, com ja he fet altres vegades seguint l’estela de companys de la xarxa, que la paraula fos "blocrònica", potser perquè m’agrada
Després de passar bona part del matí entretingut per la transmissió a rajatecla -el corrector em diu que no és correcte, però tant em fa- que ens ha fet en Toni Sala, m’ha donat per a diverses perplexitats que, coses de la causalitat, apuntava en part al meu post anterior. En Sala ha passat un
Fa pocs dies, en acabar la presentació de la meva novel·la a Girona, una persona del públic em va portar a banda i em va dir que coneixia "El violinista celest", així com altres blocs dels companys de la xarxa. Tenia, però, un dubte que em va transmetre: "¿vosaltres els qui escriviu diaris en internet
El coneixement de les coses, o la proximitat, que potser queda més col·loquial, acaba afegint un alt grau d’excepticisme. És el cas que sovint, davant d’un autor que ens ha omplert de satisfaccions, la freqüència d’ús ens el fa avorrit; li trobem els paranys, ens avancem a les seves propostes. Però la propera aparició d’una
Al llarg de la història de la literatura s’ha dit sovint que els autors aspiraven a la immortalitat, que el seu esforç anava destinat a romandre com a éssers individuals a través del seu art. Però pocs han sabut veure que l’afirmació és arriscada. Un escriptor tan procliu a la posteritat com Gustave Flaubert opinava
És un fet bastant habitual veure’s immers en alguna conversa que retreu autors i editorials per una suposada baixa qualitat de la literatura infantil i juvenil a casa nostra. No negarem que és cert en alguns casos però, com passa amb altres branques literàries, també depèn molt dels autors que ens serveixen de mirall. A
Fa temps que Vilaweb és per a tots nosaltres un punt de referència i de llibertat informativa. Personalment m’hi vaig abocar després del fets del 11 de març. Mentre la premsa de paper -i és que aquesta també és escrita- informava tímidament i, sovint, amb els filtres imposats per l’empresa informativa de torn, els de
Potser fa massa anys, però la memòria ens ajuda a distreure’ns dels horrors quotidians. Érem joves i inexperts, érem volubles, sarcàstics, decidits davant la incongruència. Futurs poetes, futurs habitants del no-res, reunits per un mateix anhel, com si no hi hagués cap opció al darrere d’aquella ansietat (mirall) buida, encara espantosament buida. I al cor
Era l’abril i la neu encara persistia a la vora de l’asfalt, petits territoris blancs, com glaciars en miniatura. La carretera pujava entre abismes de vertigen, talment com si es proposés d’arribar a alguna estació celest. Uns quants traductors del portuguès ens havíem de reunir a Farrera, al vessant dret de la Vall del Romadriu,
Una de les satisfaccions més grans dels últims mesos és haver-me vist implicat en el projecte de Perifèric Edicions, com a director de la col·lecció de narrativa "Escriptures". Ahir va tenir lloc a la Casa del Llibre de Barcelona la primera presentació de l’editorial en aquesta ciutat. S’ha d’elogiar d’entrada el bon ofici dels encarregats