La tradició literària ha anat bastint al llarg del temps una idea oberta de la universalitat. Però els interessos comercials lluiten sovint per instaurar una concepció contrària i al capdavall ridícula. Aquesta literatura de jet-lag que ens ha portat la globalització vol establir el viatge geogràfic com a requisit indispensable, com a paradigma de la nova narrativa, una exigència que més sembla remetre a exotismes d’altres èpoques…
Així no és estrany comprovar que els protagonistes viatgen per mig món i que és aquest periple -mínim, àton i asèptic com una sala d’espera d’aeroport- la manera de situar-se en l’universal. Ningú no dubta que es pot escriure una gran novel·la partint de la idea del viatge, però les obres mestres que més ens han colpit últimament, les que més han contribuït a l’evolució de la literatura moderna han nascut d’espais personals que l’art de l’escriptura convertia en sinònims d’universalitat. Recordem Rodoreda, Cabré, Piera, Pla; o Rulfo, García Márquez, Joyce. Tots ells creen mons de ficció des de petits territoris i és la condició humana, el seu esperit divers i múltiple, la base per a universalitzar el discurs. La geografia, doncs, no és res sense una mirada creativa, i només es pot parlar d’universalitat quan l’escriptura ens retorna, com el mirall d’Alícia, l’essència d’allò que voldríem ésser. El viatge no significa res si no deixem enrere un món possible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!