Vicent Andrés Estellés als anys 50 i 60 escrivia gasetilles en vers a “Las Provincias”, que signava amb el pseudònim de ‘Roc’, i els #29Setembre sempre les dedicava a Llíria i les festes de Sant Miquel… ací teniu tres exemples de les més de vint que va publicar i que ha recopilat l’historiador edetà Francesc Rozalén… #CentdEstellés
“El día de San Miguel fue para Liria un día de luto, muy triste, sin luz, sin músicas ni procesión, que hubo que aplazar.”
Cada vegada que arriba la tardor ens habituem a escoltar i vore les devastacions ocasionades en els, cada vegada més freqüents i violents, episodis de Gota Freda, hui en dia rebatejada com DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts).
La Gota Freda, eixe nom que li eleva un to de major respecte i al mateix temps de temor, és propi de la zona geogràfica mediterrània peninsular, principalment a la zona d’Andalusia, Múrcia i País Valencià. Es caracteritza per episodis de pluges torrencials, principalment acompanyades de trons i llamps, violentes i intenses amb una duració d’unes hores o dies que afecten superfícies molt reduïdes i que esdevenen difícilment previsibles en quan a evolució i trajectòria. És a dir, mai es sap quan pot ploure, ni com, ni on. El que sí és segur és que hi ha una alta probabilitat de conseqüències devastadores.
La cultura oral valenciana, com les demés cultures orals, és molt sàvia i basa aquest coneixement en l’experiència acumulada de segles, existeix forjada en la memòria de molts una frase on la raó pren força de tones: “ Vora riu, no faces niu, ni a l’hivern ni a l’estiu.” És a dir, evitem els cursos fluvials a l’hora de buscar un lloc on viure o assentar-se.
Des de temps antics els habitants de Llíria van triar llocs elevats on erigir els distints nuclis poblacionals que Llíria ha tingut a través del temps. De fet, dos terceres parts de Llíria s’ubiquen entre les vessants i cims dels tres tossals (Santa Bàrbara, Sant Miquel i la Torreta; i el de la Sang o Vila Vella) i també a la planícia del Pla de l ‘Arc que tot i que moltes vegades no ens donem compte, també esdevé una vessant que no deixa d’ascendir, contant fins 10 metres des de l’encreuament del Carrer Duc de Llíria / Carrer de Sant Vicent Ferrer (166 msnm) fins el quarter de la Guàrdia Civil (176 msnm).
Les generacions llirianes actuals, o la majoria d’elles no han viscut episodis d’inundacions ni de catàstrofes que hasquen afectat a la ciutat de Llíria, però altres encara recordaran la vesprada – nit d’aquell 14 d’octubre de 1957, el dia e la riuà de València, i menys gent recordarà la vesprada del dia de la Baixà de 1949, en que a Llíria van caure 165 litres per m² en tant sols dues hores.
Carrer Sant Francesc Llíria, 28 setembre 1949
José Durán als 29 anys (1915)
D’aquella vespra de festa, ja quasi ningú recorda que va passar, però gràcies al testimoni de Josep Durán, metge de professió i cronista de Llíria per devoció, qualsevol llirià pot conèixer que va passar aquell 28 de setembre de 1949.
Josep Durán descriu…
“La fecha del 28 de setiembre de 1949 será recordada durante mucho tiempo por la generación actual, pues debido a la horrorosa tempestad de agua, granizo y viento se desencadenó entre las 2 y las 4 de la tarde […], abatiendo todos los espíritus, convirtió las calles en impetuosos torrentes , que arrastraban piedras de gran tamaño, causando daños sin cuento en la huerta y parte baja del secano.
Baste el decir que en las citadas dos horas que duró el turbión, las nubes precipitaron sobre Liria 165 litros de agua por metro cuadrado, registrado en el pluviómetro, que son 165.000 metros cúbicos o toneladas de agua por kilómetro cuadrado.
Llíria, 28 setembre 1949: casa del Tabacalero (actual farmàcia Cañizares) al carrer Sant Francesc cantó amb la Puríssima i al fons el Pati.
Efecto de tan torrencial lluvia resultaron inundadas gran número de casas de la calle Mayor (desde la Plazuela de Ripoll para abajo) así como la casi totalidad de la de la calle de va a San Francisco y de la Part d’Avall, viéndose los vecinos de ésta, obligados a subirse al piso alto de la casa. En mi casa, situada en la calle Mayor nº38 (hui en dia desapareguda) frente por frente a la citada Plazuela de Ripoll, entraba una fila de agua por las rendijas de la puerta, que cruzando toda la casa desembocaba en el huerto. Jamás habíamos conocido semejante inundación en los 60 años que cuenta mi señora. Asimismo se inundaron infinidad de sótanos (o cellers) a los que entró el agua por la ventanita que tiene en las aceras a ras del suelo.
Al cesar la lluvia la campana empezó a tocar arrebato – a fuego – para que los vecinos acudieran a prestar auxilios a San Francisco, donde el agua había invadido el presbiterio, alcanzando en la iglesia y en el contiguo Cuartel de la Guardia Civil, una altura de 80 centímetros, mojando el anda de la Purísima que allí estaba preparada para la procesión del día siguiente. Esta inundación de San Francisco ya ocurrió hace 218 años, el día de la 3ª Dominica de Septiembre del año 1731, entre 11 y 12 de la mañana. Hecho que para su constancia, recordaba un ladrillo que había en la pared de la Tercera Orden, indicando la altura que habían alcanzado las aguas en aquella inundación.
Las calles de mayor pendiente quedaron descarnadas y con grandes hoyos, las más llanas inundadas de cieno, arenas y grava, y otras con tal cantidad de pedruscos de 5 a 15 kilos de peso, que no bajaría de las 300 toneladas la cantidad de piedra acumulada en ellas, en especial en la calle de San Francisco esquina a la de la Purísima, en la Part d’Avall esquina al Pic, y bajo de la estación en la confluencia de las carreteras de Liria y Chelva.
Llíria, 28 setembre 1949: des del cantó de la Puríssima (actual bar Gijón) cap a la placeta del Juanito.
Asimismo se inundó la Iglesia Parroquial por el agua procedente del desmonte, que entraba por el corralillo. Igualmente se inundó la estación de la vía estrecha (L’estació de Dalt o del Tren de Dalt), con un metro de agua, procedente del valladar.
En el barrio de la Sangre, junto al “fossar vell” se derrumbó una casa, matando a cuatro vacas y una caballería.
Por exhalación eléctrica murieron tres personas, un pastor en el campo y dos mendigos refugiados en una cueva de Malriego (Rascaña).
En el frente de la tormenta, una madre y una hija fueron arrastradas por la violencia de la corriente, en la calle Duque de Liria, siendo salvadas con cuerdas milagrosamente. No le ocurrió así a un carro, cuyo mulo desuncido de él, murió sepultado entre piedras en la curva de la carretera del Remedio.
Toneles y aperos de labranza de la plaza de los gaiatos (o de López) (ubicada al carrer de la Puríssima, on hui en dia està la Jijonenca) bajaron al Remedio.
El carrer de Sant Francesc el dia següent de la tempesta. Es poden apreciar els efectes de l’aigua i la terra i pedres arrastrades des dels tossals
Una pared de siete metros de altura del cine de verano de la Unión Musical fue derribada en su totalidad.
Si bien el agua fue torrencial en todas partes, donde indudablemente alcanzó mayor precipitación fue entre San Vicente, llamada Cañada de Serra y Liria. Por detrás del Clarín todo el ancho de la calle era acequia mayor. El Prat estaba inundado hasta la horcajadura de los árboles, de tal manera que en todo él, el nivel del agua iba medio metro más alto que la Acequia Mayor, la cual se precipitaba sobre [el] Canó, para por la Alquería [Blanca] y Foya, (hui en dia alguns d’aquests terrenys són urbanitzables) buscar la Rambla Primera. En la Foya de Turbañes el agua alcanzó seis u ocho metros de altura, tanto que 24 horas luego cubría los plumeros de las cañas y las copas de los árboles. Y eso que el Prat no tiene más avenidas que la Cañada de Tello y el Caramello. Inútil es decir que la Closa y el Prat se inundaron sobremanera.
No obstante todo ello, en Casinos no llovió. La Rambla Castellarda no llevó agua. No se desbordaron más que la Rambla Primera, y los barrancos de Olocau, Montearagón y el del Forat. En Caicons y el resto del campo fue una lluvia buena para el monte, pero sin ímpetu salvaje que destrozara ribazos.
El maíz quedó tumbado y los alfalfares tronchados, como recién segados.
Desde San Miguel al día siguiente se veían dos lagunas enormes: una en la Foya y otra en la Puebla.
Liria demás de quedarse a obscuras por averías de las tres compañías de luz, quedó también incomunicada con la capital por teléfono y telégrafo.
El día de San Miguel fue para Liria un día de luto, muy triste, sin luz, sin músicas ni procesión, que hubo que aplazar.
En Valencia no llovió hasta las siete de la tarde. Pero a las 6:30 (de la vesprada) de ella se presentó repentinamente una imponente riada que a las siete de la tarde ya había derribado el Puente de madera de los ferrocarriles económicos.
En la comarca de Liria, no había llovido más que desde el Carril (partida on està l’actual poble de Domenyo) a Ribarroja y desde Cheste a la Maimona y ello fue suficiente para ocasionar la gran riada de 2.000 metros cúbicos por segundo.
Pero donde los hechos adquirieron caracteres dramáticos fue en la Puebla, donde quedó detenido por la inundación el tren que salió de Valencia a las 13:40. El agua sobre pasó la plataforma de los coches. Y allí pasaron la noche, sin luz, ni comer hasta las 5 de la madrugada, en que se inició el salvamento con barcas.
El día 30 a las 10 salía yo para Valencia en automóvil. Entre liria y la Puebla, orilla carretera, vi más de cuarenta olivos arrancados de cuajo. Los dos ferrocarriles no circularon hasta después de unos días. Al pasar por Benisanó, 40 horas luego de la lluvia, todavía bajaban dos filas de agua, procedentes de la Cañada de Botigueta. La hoya que hay pasado el Mas de Tous, que viene del Safareig y Maquívar tenía “remelses” de broza en las copas de los olivos, a 3 metros de altura. En el lado izquierdo del Pla del Pou y Pixaor había sendas lagunas de gran extensión.
Y menos mal que llegó la furia de los elementos cuando la vendimia estaba casi terminada, y que fuese en las horas centrales del día, pues de acaecer el hecho durante la noche y sin luz, lo sucedido hubiera revestido caracteres de verdadera catástrofe.
Durán impressionat per tal paisatge catastròfic, del qual mai havia sigut testimoni va intentar buscar els medis per a que aquesta situació de danys materials i pèrdues vitals no es tornara a repetir. A ell devem la solució que hui en dia encara ens evita tornar a presenciar imatges com les de 1949.
¿Hay medio de evitar estas inundaciones? Yo estimo que s. Liria debe de construir en la parte baja de la Torreta y San Miguel un reguero o canal que recoja las aguas pluviales que descienden por sus laderas y llevarlas por la “tira de les oliveres” al camino viejo de Villamarchante. Y las de Santa Bárbara llevarlas por Turbañes y la senda del Barranc a la Rambla. De este modo se desviaría fuera de la población el 60% de las aguas que bajan por el Pic, Rambleta y Barranquet, inundando, destrozando y enrunando sus calles. En Liria los daños se calculan en tres millones de pesetas.
Efectivament, Josep Durán, qui estimava a Llíria i a la seua gent va ser el principal promotor per a que es construira la sèquia coneguda com “desvío”, el canal que hui en dia evacua cap al la zona de la partida de Barbasèquia l’aigua pluvial que descendeix dels tossals de Santa Bàrbara, Sant Miquel i la Torreta, evitant d’aquesta manera que aquestes aigües que amb violència cauien sobre Llíria amb gran velocitat producte dels alts desnivells (al voltant de 150 m de diferència des de el Monestir de Sant Miquel fins a la Plaça Major o al Pati de Sant Francesc). En aquella Llíria de finals dels 40 no existia cap sistema de clavegueram ni de conducció d’aigües pluvials eficient.
Aquest projecte seria iniciat per l’Ajuntament justament 3 anys després d’aquella vesprada catastròfica, el 28 de setembre de 1951.
“Se acuerda que por personal técnico se proceda al estudio para la construcción de un muro de contención y desviación de las avenidas de aguas pluviales de los montes que vierten a esta población.” Llibre d’Actes del Ple 1948-1951. Arxiu Municipal de Llíria
“[…] entre las casas y los cerros queda una amplia zona que haciendo en los temporales de cuenca receptora, capta consiedrables caudales y los derrama sobre la población, en alud devastador con gran caudal sólido procedente de las laderas.” Proyecto Parcial de Defensa de Liria (Valencia). Arxiu Municipal de Llíria.
El 18 d’abril de 1952, s’aprovaria el projecte de construcció del desviament “con el fin de evitar las inundaciones que padece esta población por las lluvias”. El 8 de juliol de 1954, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer donava el vist-i-plau al projecte que es xifrava en torn al milió i mig i dos milions de pessetes (9.000 – 12.000€), aportant la corporació municipal el 25% del cost. La conservació del canal passaria a estar sota responsabilitat de la Confederació Hidrògrafica.
Comunicació del president de la CHJ a l’alcaldia de Llíria informant-lo de l’aprovació definitiva del projecte. (5 de novembre de 1954)
A l’abril de 1956 les obres de defensa davant inundacions, conegut amb el nom de “ Canal de les Creuetes” era una realitat. Posteriorment s’afegiria en 1967 el tram de Santa Bàrbara.
Detall del plànol general de l’emplaçament del “Canal de les Creuetes”. (1954)
Hui en dia tant sols els carrers Sant Miquel, Puríssima i Pic recorden, en episodis de pluja torrencial, aquella fatídica vespra de festa gran en Llíria encara que hui en dia estan dotats de sistemes d’evacuació hídrica.
Marcat en blau es pot observar la totalitat del canal de desviament que a dia de hui circumda els tossals de Santa Bàrbara, Sant Miquel i la Torreta (adaptació). Visor Cartogràfic de la Generalitat Valenciana. (2019)El canal al seu pas pel tram per Santa Bàrbara, Almagatzem, carrer de la Creu i Barranquet (2019)
Contínuament ens adonem que Josep Durán no ens deixa de sorprendre. Recentment, durant les Festes de Sant Miquel 2019, l’Arxiu Municipal amb col·laboració amb l’historiador edetà Francesc Rozalén van dedicar una exposició documental sobre aquest personatge al que les llirianes i els llirians hem d’agrair tant i que a dia de hui ja és menys desconegut per a molts.
Amb aquest article, coneguem altre episodi de la seua intensa relació amb la ciutat que estimava.
A València ciutat pràcticament no va ploure… però a les set de la vesprada la riuada que va arribar al cap i casal des de terres edetanes va escombrar les barraques que hi havia al llit de Túria per Campanar i la desembocadura provocant molts morts… i enderroca per complet el Pont de Fusta de davant de l’estació del trenet… ací teniu imatges d’aquests fets…
Accedir a l’Episodi 4 de la Quarta Temporada, “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran”, des de les següents plataformes de pòdcast:
A “Llíria, 1921, en tres actes” (també des d’ací a Instagram) vos mostràvem des de lluny el que va ser un símbol de Llíria durant un fum de segles i que encara actualment dóna nom a la muntanya d’enfront del Pic, on està el santuari de Sant Miquel… i hui vos mostrem la Torreta un any abans i en primer pla… i amb una altra curiositat com és la visió des d’allí de l’ermita, oficialment i encara que ara s’utilitza la denominació retallada, de Santa Bàrbara i Sant Sebastià (bon moment per a recuperar el pòdcast 6 de Cròniques Edetanes“La Llíria de 1791” on parlem d’aquesta església)…
A la imatge de davall trobem a Domingo Uriel, que va ser cronista i arxiver llirià… i ací tenim la descripció, també per aquesta època, per part d’altre historiador edetà com va ser José Durán… “LA TORRETA. Pel lloc tan destacat i visible que ocupa és el símbol de Llíria. Esmentada ja al segle XI i reedificada diverses vegades al llarg dels segles. Era quadrangular d’uns 7 metres d’ampla per 8 d’alta. Constava de planta baixa i un pis amb troneres. I en l’angle oriental s’elevava una xicoteta torre per al guaita. La porta d’entrada estava al migdia…“
Joanot Bell-lloc m’envia aquest plànol… “Llíria 1906, la Torreta al centre; la torre (és la Sang) al nord-est, Sant Miquel al sud i Santa Bàrbara a l’oest… a l’esquerra “el Torreon” (la torreta redona)… a l’estació de Dalt la creu de València…”
Fira i Festes de Sant Miquel Llíria 2024: 3, 4 i 5 d’octubre actes oficials commemoratius de l’any Estellés.
+Presentació llibre “Polsim que es vessa sobre els garrofers. Recull de poemes i altres textos de Vicent Andrés Estellés sobre Llíria i el santuari de San Miquel” de Francesc Rozalén
+ Teatre ‘Arbres de Pols’, un projecte teatral de Pau Alabajos, @paualabajos, inspirat en un text homònim que el poeta de Burjassot va publicar en 1971 en el Llibre de Meravelles
+ Grup de Danses i Rondalla el Tossal i la Colla de Dolçainers Camp de Túria
+ Visita guiada per conéixer Llíria des de la poesia d’Estellés
+ Aplec de poctes en homenatge a Vicent Andrés Estellés
+ Concert familiar: “Estellés i més” amb Dani Miquel
Un dels llocs més transitats actualment en Llíria… al cul de la foto és on solen deixar “aparcades” a les criatures en període acadèmic… a l’esquerra de l’esquerra, jugàvem a futbol… a la dreta els trulls que acabaren en supermercat ara tancat… i enfront, simbòlicament des de fa un fum d’anys, inici de la ruta del colesterol… una imatge de 1973 que molts llirians desconeixeran… i altres pensarem que sols ho hem somniat…
Portal Nou, l’últim accés construït al segle XV a la muralla medieval de València ciutat (per això el seu nom) i enderrocat el 1868… allí començava el camí de Llíria, travessant Burjassot, i era entrada també del poble de Campanar… la falla de Na Jordana ocupa el seu lloc…
Encara que intenten donar-li color i ‘progressisme’, a la #MarcaEspaña el franquisme (mental, polític, judicial, informatiu) sempre serà gris… prehistòricament gris…
L’any 1987, essent professor de l’Institut del Camp de Túria a Llíria el nostre company de #CròniquesEdetanesJoan Bell-lloc va aconseguir que els seus estudiants gravaren als familiars majors cançons tradicionals edetanes que recordaren… i entre elles hem recuperat aquesta havanera de les filadores de Llíria a les acaballes del segle XIX i on fa menció a l’estrofa final de la guerra de Cuba i Filipines… primer escoltareu la gravació original de Joan a la veïna de Llíria Fina Gil Zapata… i posteriorment una versió del 2014 amb el grup “Corbella” amb les veus de Roger i Laura, el contrabaix de Josep i la guitarra de Joan…
La fàbrica de seda de José Cotanda va ser la més antiga de les indústries llirianes, que s’havia posat en marxa l’any 1894 i produïa mocadors que es comercialitzaven a València. El 1913 un informe de la inspecció de treball sobre les indústries tèxtils a l’estat la ressenyava com a l’única instal·lació fabril d’aquesta branca existent a Llíria: “Treballen nou hores en telers a mà, i a estall, sent totes les operaries de més de catorze anys i pagant-los per metre de peça. El treball és delicat i de valor, i requereix bastant habilitat, sobretot en els teixits amb relleu. No s’hi fan hores extraordinàries ni treball nocturn”.
Els millors moments de la sedera lliriana coincidiren amb la Primera Guerra Mundial, i poc després encetà la decadència. Durant la guerra del 1936-39 arribà a elaborar paracaigudes i tela de soldat, però el 1940 es traslladà a Benetússer i l’edifici que havia ocupat prop del pati de Sant Francesc passà a allotjar la Cooperativa Vinícola, nou nom que prengué arran de la victòria de Franco l’anterior Campesina. La plantilla de la sedera la integraven entre 80 i 100 dones i 5 homes.
Documentació:
+ “Gent de Llíria (Economia i societat d’un cap comarcal del País Valencià)” Josep Maria Jordan i Galduf. 1979
+ ‘La fàbrica dels sacs de Ríos: una indústria del passat llirià (1929-1974)’ Joan Josep Adrià i Amparo Castillo Mas. 2018
Lletra original de l’havanera
Les fadrines fabricantes,
quan se n’ixen dels telers,
pareixen pollastres jóvens
voltejant per els carrers.
Tiren una olor a polvos…
no hi ha qui s’acoste ad elles,
porten el monyo arrissat
i hasda les fadrines velles.
Eixes de la canasteta
que agarren l’armozaret
i es posen a xarritar
davant de ca l’aladrer,
davant de ca l’aladrer
es posen a xarritar:
– Què te pareix de Fulano,
donaor en què parlar? (bis)
Quan topeten al cartero
tenen un pesar que es moren
– Diga-mos la veritat
que si els de Cuba ja acaben.
– No cal que es compreu botitos
ni es feu les cares tan fines,
que si els de Cuba ja acaben
s’escomencen Filipines.
… la fàbrica de la seda de Llíria es va traslladar el 1940 a Benetússer… i les seues instal·lacions, prop del patí de sant Francesc, foren adquirides el 1941 per la Cooperativa de Llíria… “La Campesina” rebatejada “Vinícola” en acabar la guerra…
La Torreta de Llíria… la tradicional que dóna el nom històric a eixa muntanya edetana… esborrada del mapa a les acaballes del 1940 per a posar al seu cim un símbol del “nacional-catolicisme” franquista de l’època… la torre com s’admirava des de qualsevol punt el 1921…
Observem una paret impressionant del castell de Llíria, al trinquet vell… sols resta ara un mur de la part inferior… al costat està l’església de la Sang i la cúpula de la plaça… aquesta imatge del 1921 des del Pla de l’Arc també arreplega el convent trinitari i el Remei…
Foto acolorida des del Pla de l’Arc 1921 per on està ara el pavelló de bàsquet, aproximadament els terrenys on s’instal·là la fàbrica de sacs, que podreu trobar a la segona part del pòdcast:
Al cesar la lluvia la campana empezó a tocar arrebato – a fuego – para que los vecinos acudieran a prestar auxilios a San Francisco, donde el agua había invadido el presbiterio, alcanzando en la iglesia y en el contiguo Cuartel de la Guardia Civil, una altura de 80 centímetros, mojando el anda de la Purísima que allí estaba preparada para la procesión del día siguiente. Esta inundación de San Francisco ya ocurrió hace 218 años, el día de la 3ª Dominica de Septiembre del año 1731, entre 11 y 12 de la mañana. Hecho que para su constancia, recordaba un ladrillo que había en la pared de la Tercera Orden, indicando la altura que habían alcanzado las aguas en aquella inundación.
