… si, ja sé que hui no és “sábado, sabadete”, que és diumenge… però, des de bon matí i durant tot el dia que la meua ment va obsessionada i sols tinc una cosa al cap…
… i allà on mire, sols trobe reminiscències de la meua fixació i no trobe cap altra interpretació… serà la febra de l’oratge…
No insultes grollerament amb paraules mal sonants podent utilitzar l’expressió ofensiva que concentra en una frase totes les paraulotes juntes del diccionari:
“Tens menys trellat que un jutge del Supremo borbònic!!!!”
(… nova dita popular, del segle XXI, als Països Catalans…)
… invencibilitat, imbecil·litat… sonen molt semblant, però en escriure-les t’adones que no… lluitar per la invencibilitat, viure sotmés a la imbecil·litat…
…impossible de dominar, uns… viatgers pel camí de l’estupidesa, els altres… invencibilitat i imbecil·litat…
Toca escriure ara de la “Llíria negra“, amb un fet luctuós que va ocórrer a la plaça Major del nostre poble el 1870, i que va colpir la població per la seua extrema violència i la feredat amb què van actuar els autors de la malifeta.
El dijous dia 10 de novembre d’eixe any el vicari de la parròquia de la plaça Salvador Esteve Valero, natural de Riba-roja de Túria i conegut com “el Florero“, va ser disparat i ferit de mort a les cinc i mitja del matí quan es dirigia a oficiar la missa primera.
L’atemptat va ser comés des de la porta del café Guisoris, de Gregorio Faubel i actualment farmàcia Cerdà, que feia cantonada amb el carrer de la Gila. El capellà va rebre 11 ferides de bala disparades amb un trabuc, va poder arribar al replanell de l’escala de l’església de l’Assumpció on el van auxiliar encara que morí a les vuit de la vesprada del mateix dia 10 de novembre de 1870. El religiós Salvador Esteve pertanyia a una de les famílies més riques i influents de Riba-roja i curiosament son pare, Salvador Esteve Martínez, també va ser segrestat i assassinat el juny de 1869.
… esforçar-se completament i de totes les maneres possibles… però així i tot, a vegades, no és prou ni suficient… imagina’t no intentar-ho i renunciant… abandonant, malversant i desaprofitant el teu camí…
Aquest documental dóna a conèixer un dels patrimonis més desconeguts de Llíria alhora que aporta llum sobre la manera en què es va viure la Guerra Civil a la ciutat.
Direcció: Cristina Vergara Sequeiro
Producció de Faules Produccions, La Veu de Llíria i l’Ajuntament de Llíria
Fins al 1871, en què se l’annexionà València, Beniferri era poble de ple dret… completament oblidada, va conservar una gran part de la seua productiva horta… d’això no fa tant de temps encara, no… l’autovia d’Ademús, la Ronda Nord i l’expansió urbana del Cap-i-Casal l’han asfixiat i quasi esborrat del mapa… com el camí vell de Llíria… que ja no és camí, ni du a Llíria…
Vilamarxant, al Camp de Túria, sempre ha sigut i serà Vilamarxant, però…
… Villamarxant, Vilamarchant, Vilamarchan, Vilamarchante, Villamarchante…
… de totes aquestes formes havia vist escrit el nom d’aquest poble de la nostra comarca, però com aquesta d’un carrer de Benaguasil, mai!!!!
… el sr. Google m’informa que fa un any vaig fer aquesta fotografia… a la rodona del Cabasset, eixint de Llíria, al Camp de Túria, cap a les Alcubles, als Serrans… aleshores el sol lluitava amb ganes enmig la tempesta i els trons… 365 dies després, la negror a l’horitzó és ara total i completa… i la de l’oratge també…
Noms populars: pericó foradat, herba de Sant Joan, herba dels cops, de les ferides…
Usos: té propietats cicatritzants, de fet a l’edat mitjana es feia servir per a guarir ferides rebudes arran de les accions de guerra. Bona contra cremades lleus, cal tenir tanmateix precaució perquè el seu ús sobre pell pot provocar fotosensibilitat. Considereu també que si la persona que l’ha de fer servir està prenent antidepressius, ja que pot multiplicar els efectes del tractament i produir un efecte de sobredosis.
… diu l’Organització Mundial de la Salut que actualment patim fatiga pandèmica… i que hem transitat des de l’estrés i la depressió inicial, a la ira i la irritabilitat d’ara mateix… més o menys com la fatiga pandèmica de Ponent que patim des de fa més de tres-cents anys…
… a contracorrent… però sense sentir-me un salmó… així va migrant diàriament la meua existència…
… tot ell atrofiat i inútil, el “Monedero“… realment no serveix per a res, a més de ronyós i antiquat, el “Monedero”… molt hortera i desfasat però no d’ara, ja des del principi, el “Monedero”… per això ja fa anys, o segles, que per innecessari i insignificant haguera d’haver acabat al poal del fem Comú, el “Monedero“…
